dilluns, 12 de gener de 2015

La tieta

Els meus avis materns van morir ja fa uns anys. Les festes de Nadal gravitaven al voltant de casa seva quan jo era petit i jovenet, però no tenien gaire salut cap dels dos. D'aquella generació d'aquesta branca de la família ja només queda una representant, una germana del meu avi, tieta àvia meva per tant, però que és coneguda com la tieta de tots: la tieta Annita.

L'Annita té 91 anys i fa uns anys que ha de portar bastó, que les cames no li responen com abans, però fins fa poc anava i venia tota sola fins el poble. Ara que la van a buscar, s'enrabia si la fan ser impuntual, ella era sempre la primera d'arribar per Nadal! Sovint els seus regals inclouen detalls fets per ella mateixa, dels seus tallers de manualitats, i durant el dinar encara esbronca la tieta, la meva de veritat que és 30 anys més jove, si es deixa provocar pel seu marit bromista.

Hem volgut quedar amb ella per portar-li un detallet de Reis i val a dir que aquests dies anem molt atrafegats, buscar un forat a l'agenda costa. Quan em va trucar per felicitar-me, des del mòbil, és clar, vaig preguntar-li quan li anava bé que passéssim, i va dir que qualsevol dia, però que l'aviséssim abans, no fos cas que hagués quedat amb alguna amiga. I que si la trucava dilluns que ho fes tardet al vespre, que és el dia que va al casal a fer puntes. Res, que fins a dos de dotze la podia trobar, que abans no va a dormir.

Sabeu què? Fer-se gran tampoc està tan malament. Sempre que estiguis com la tieta Annita, és clar. I és que un cul inquiet ho segueix sent fins i tot quan porta un 9 a davant.

26 comentaris:

  1. Diuen que no ens hem de preocupar en omplir la vida d'anys, sinó en omplir els anys de vida.
    Un deu per la tieta Annita i un altre per aquest post dedicat.

    ResponElimina
  2. De fet envellir no està gens malament veient l'única alternativa que hi ha ara mateix...

    ResponElimina
  3. Es envejable poder envellir bé! Tan de bo el meu pacte amb el diable vagi bé i funcioni això de la immortalitat ^^ Canviant de tema, recordeu de fer el mal de tan en tan.

    ResponElimina
  4. Quina il.lusió i quin goig arribar a aquestes edats i d'aquesta manera!!... Just és aquest el meu desig...Ara cal esperar que la vida em respecti i es porti bé amb mi...Encara em falta molt però la meva mirada i la meva actitud davant el dia a dia, està posada cap aquest objectiu.
    Un gran repte i una qüestió de sort, penso jo.
    Un bon detall el de fer-li aquesta dedicatoria a la "tieta Annita" i el de recordar-me que el cos no el podem deixar mai massa quiet.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  5. De veritat que si, que fer-se gran no està gens malament si pots fer una mica el que vols. Ole per la teva tieta!

    ResponElimina
  6. Quina sort i quina enveja poder arribar a aquesta data com la teva tieta Annita (qui sap, potser és cosa del nom :P). La meva àvia en farà 93 el mes que ve i desgraciadament no està ni de bon troç com ella. Coses de la vida mira ...

    ResponElimina
  7. El Serrat va fer una gran cançó per homenatjar la "tieta". li va quedar una mica trista. reivindico les tietes alegres.

    ResponElimina
  8. El pare sempre em diu que ningú s'avorreix si no vol. I crec que estar-se assegut pensant en tot el negatiu que pot tenir fer-se gran, és molt avorrit. Així que mentre es pugui, no s'ha de parar de fer coses.
    Encara que ella, tenint un 9 al davant, té mèrits en tots els sentits.

    ResponElimina
  9. Sempre que algú es queixa que està envellint li anomeno alguns companys que ens van deixar de joves i alguns iaios com la teva tieta.

    ResponElimina
  10. El Josep, que em deixa un tros de terra per tenir el meu hort, té 87 anys. Està una mica esdentegat però es passa el dia treballant la terra, excepte en la temporada de caça que va a caçar senglar. Només es queixa de què de tant en tant li fan mal els genolls... ostres, com a mi! També li vaig dedicar una entrada al blog http://acontratorrent.blogspot.com.es/2014/03/old-man-neil-young.html. Crec que la gent gran es mereix aquests petits reconeixements que els podem retre. Felicitats per l'Annita!

    ResponElimina
  11. Què maco tenir una tieta Annita com la teva!!
    M'encantaria anar a un talleret de ganxet amb ella, que el ganxet és un dels tipus de manualitats de no domino (encara) i segur que amb ella n'aprendria molt! :-))

    ResponElimina
  12. Jo també tenia una tia àvia que és deia Annita... Però no li deiem tieta, les tietes eren les de l'altra generació, les de veritat, ella era la Tia Annita. Tambe va viure més de 90 anys...
    M'alegro que hi hagi gent que els porti tant bé... Dóna confiança en poder-ho aconseguir també...

    ResponElimina
  13. Mirant ahir el programa del Foraster, vaig pensar el mateix que tu, quan felicitaven un home que feia 100 anys i que encara podia portar una vida normal per aquestes edats. Jo vull ser així, o res.

    ResponElimina
  14. És curiós, però hi ha qui li molesta que li diguin "tieta", i a mi que no m'hagués importat, no m'ho han dit ni els nebots ni els renebots...Fer-se gran amb bona salut i poden estar actiu, penso que no està gens malament...Jo també vaig veure el foraster i vaig sentir per l'avi, una gran tendresa, perquè malgrat està bé, deia que es trobava sol i agraïa una abraçada del presentador...
    Petonets, XeXu.

    ResponElimina
  15. No paren^-^. Jo també vull ser així, si hi arribo es clar. :P

    ResponElimina
  16. M'agrada la teva tieta Annita! De gran vull ser com ella.
    Jo, des de que m'he jubilat tinc temps per fer les coses que m'agraden i ho passo fenomenal. I no penso parar mentre tingui corda, apa!
    Sempre he pensat de JUBILAT bé de "jubilo"

    ResponElimina
  17. Quina sort arribar als 91 tan bé, el meu pare en té 72 i està cascat per tot arreu... S'ha de fer algun conjur, una libació als déus, una magia potagia? Ves que no siguin els hàbits de vida saludables i un poc de sort... !!

    ResponElimina
  18. Parlant de programes, ahir vaig veure "No serà fàcil" i parlaven d'envellir dignament, persones de 50 anys. Això de la teva àvia si que té mèrit!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eeeeeps! Dona, persones de 50 anys sí que som més velletes que les de 30, però... dona!... tampoc és cap barbaritat tenir-ne 50, eh? :-P

      Elimina
  19. Admiro molt la gent gran que sap distreure's! M'encanta l'esperit de l'Annita que ens descrius. Què li vau regalar? (si no és una pregunta indiscreta)

    ResponElimina
  20. Moltes gràcies pels vostres comentaris afables cap a la tieta Annita, m’agradaria transmetre-li, però el blog no és de domini públic a la família... per sort. Però us ho agraeixo en nom d’ella! Finalment la vam visitar i vam passar la tarda amb ella. La vam ajudar a resintonitzar canals de tele, això se li escapa una mica (el que ens va costar a nosaltres!), però puc garantir que coneix més canals que jo la tia!

    Jaume, m’agrada molt la frase, és molt bona. Me la deixaries per posar-la aquí dalt al blog? Allà dalt a la dreta. M’alegra que t’hagi agradat el post, la tieta és de 10 segur.

    Carquinyol, més raó que un sant! Quan inventin una alternativa millor a envellir, ja en parlarem.

    Home Pons, el mal s’ha de fer de tant en tant, és clar que sí. Quin avorriment ser sempre bons. Pensava que els androides no envellíeu, unes reparacions aquí i allà i llestos. Però bé, si a sobre has fet un pacte amb el diable, ho tens arreglat segur.

    Montse, em sembla que tots volem arribar bé a la vellesa, i jo afegiria un ‘o no arribar-hi’. La veritat és que potser preferiria viure menys anys i estalviar-me una decadència massa severa com per pair-la amb dignitat. Ja veurem què em tocarà. De moment vaig de bòlit, que suposo que ja va amb la meva edat, i més endavant miraré de mantenir-me actiu, però a un altre ritme! De totes maneres, arribar com la tieta Annita a aquestes edats no deu passar gaire sovint. Però amb una mica menys també em conformo...

    Bruixeta, el problema és arribar-hi en males condicions i anar perllongant una situació insostenible. Arribar-hi bé i amb ganes ho firmaríem tots, em sembla.

    Anna, qui sap, potser sí que és el nom! No tinc documentació d’altres Annes que hagin viscut tant en tan bones condicions, però tu ens ho podràs explicar. Llàstima que, quan passi, jo ja farà temps que crio malves, però pensa en mi! Em temo que el normal és arribar a aquestes edats, si s’hi arriba, força fotut. La tieta Annita és una excepció, en absolut és la regla.

    Xavier, la tieta Annita no és una persona especialment alegre, és normal. Però encara m’entén les ironies i les bromes i riu amb mi. No és poca cosa, això!

    Jomateixa, de mèrit en té molt, i també té sort, és clar. Quan la vam anar a veure se’ns queixava que les cames no li responen, però ella segueix aixecant-se i fent les coses per ella mateixa. També deia que s’avorria una mica perquè té molt dia per davant i poques coses a fer, per això sempre té alguna cosa de cosir entre mans, per distreure’s. I a la tarda surt a fer el que sigui. És saber-s’ho muntar, a ella ja li està bé viure sola, mentre pugui...

    Jordi, és una bona resposta. Queixar-se vol dir estar allà per fer-ho. No tothom ho pot dir.

    Ignasi, potser hauríem de presentar l’Annita i en Josep, segur que estarien ben distrets. Encara que l’Annita és més de cosir, no li feu treballar la terra. No és gens normal arribar a aquestes edats ‘en plena forma’, em sembla de justícia destacar-ho.

    Assumpta, la tieta era costurera de jove, així que domina tot el que sigui cosir, i no sé quines altres modalitats teixidores. El que sí que sé és que fa puntes, he vist alguna obra seva i és impressionant, jo no podria fer-ho ni en un milió d’anys. Ja saps, no deixis de fer manualitats, que als 90 anys encara ens has de sorprendre!

    Carme, no és habitual, però sí que és possible, com queda demostrat. La qüestió és mantenir-se actiu mentre es pugui, i anar fent. La salut minva, però mentre només siguin les forces es pot anar tirant, descansant més i prou. Ja veig que això de dir-se Annita és garantia de longevitat, haurem de fer un pensament i canviar-nos el nom. Bé, només si puc arribar a aquesta edat com la tieta, si no passo!

    ResponElimina
  21. Sr. Gasull, penso com tu. Només vull viure molts anys si arribo amb bones facultats, si no no cal allargar. No miro el Foraster, però curiosament vaig veure la presentació del programa i després vaig tancar, així que sé que l’home (que no vaig arribar a veure) del que parles va traspassar. Una llàstima, però amb més de 100 anys cada dia deu ser una loteria.

    Lorero, per què allargar-ho si estem malament, oi?

    M.Roser, no vaig veure el Foraster, només la presentació, com li deia a en Gasull. Ja veig que va ser un programa molt tendre. La tieta Annita també em deia l’altre dia que s’avorreix força, però viu sola perquè vol, perquè sempre ha volgut. La salut i la vitalitat ja no et permet fer tantes coses, i això vol dir passar força hores sense activitat, deu ser difícil per ments lúcides. I com és que no t’han dit mai tieta? És estrany, no? I no veig per què hauria de ser dolent, hi ha gent a qui no agrada?

    maria, jo espero arribar-hi així, o no arribar-hi. La vida ha de ser digna.

    Glòria, gran comentari! I així ho espero jo també. Tot i que et queden molts anys encara per arribar als de la tieta, jubilada ja vol dir que ja tens una edat, però qualsevol diria, si no pares de fer coses! Jo et veig força activa, i si segueixes a aquest ritme, per què no hauries d’arribar a aquella edat en plena forma? Tu no t’aturis, fins que el cos aguanti, i tant!

    Gemma Sara, veient com li fotia al Baileys la tieta fa uns anys en els dinars de Nadal, qualsevol diria que no tenia una vida massa saludable, hahaha. No, és broma, desconec els seus hàbits, però sí que és una mica de sort tenir una fisiologia que et respecta fins a edats avançades. Els meus pares estan sobre els 65 i comencen a tenir cosetes, veurem com els ha tractat la genètica. La genètica, els conjurs o el que sigui!

    Laura T, persones de 50 anys? Però si estan a la flor de la vida! Per aquí n’hi ha unes quantes i jo les veig molt en forma. Suposo que amb el 5 a davant t’ho comences a pensar, però encara et queda molt per davant. Fins els 90, mira si queden anys!

    Sílvia, aquesta dona sempre ha sabut distreure’s. Naturalment, ara les forces li fallen ja, però encara té corda i ganes. Aquest deu ser el secret. Li vam regalar un cistellet de ‘trapillo’ ple de bombons. Era un detallet. Naturalment, jo només hi vaig posar els bombons...

    ResponElimina
  22. Amb una tieta com aquesta, ara entenc les teves habilitats amb la papiroflèxia :-DDD

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.