dijous, 22 de gener de 2015

El misteri de la paraula escrita

Llegeixo un llibre escrit a vuit mans, per quatre escriptors diferents. A l'encapçalament de la pàgina diu clarament qui ha escrit cada capítol, els reconec l'estil, les maneres i de vegades els defectes. Però què passaria si no posés qui ho ha escrit? Seria capaç de reconèixer les diferències? Com em condiciona saber abans d'hora qui ha escrit què? Penso que molt. Sabent-ho distingeixo les diferències, però he sentit a dir a altres que el llibre és com un únic relat fluid i ben trenat.

Això m'ha fet pensar en què fa que un escriptor ens agradi més que d'altres, per què una manera d'escriure ens atrau més o la considerem millor, i d'altres no ens entren, tot i explicar bones històries? És el gran misteri de la paraula escrita. I si ens donen un llibre d'un d'aquells escriptors que no ens agraden on a la portada hi ha amb lletres grosses el nom del nostre escriptor preferit? Serem capaços d'adonar-nos que ens han donat gat per llebre?

I anant una mica més lluny. És capaç un escriptor d'imitar-ne un altre, així com es fan imitacions de veu, es pot imitar l'escriptura? I inevitable portar-ho al nostre terreny, pot un blogaire imitar-ne un altre? Podem saber qui ha escrit un text si no ens diuen el nom de l'autor? Sembla que ens coneixem molt, però sense el nostre nom al final, sense els colors del nostre blog, potser la cosa no seria tan fàcil. Fem proves?

38 comentaris:

  1. Plagis, imitacions, còpies, hi ha forces llibres que parlen del plagi, i d’aquelles notes que em queden apuntades a la llibreta que m’acompanya sempre es “la imitación no és más que un recurso literario que forma parte a menudo del proceso mismo de formación de cualquier creador”. A nivell literari sempre ha passat això. Es deia que Fray Luis de Leon va imitar, fins i tot plagià a Horaci i a Petrarca, amb Dante va passar el mateix. La Ilíada va produir la Eneida.....i seria un no parar. També moltes vegades quan escolto a segons quins artistes parlen d’inspiració, influències........inspirar-se no deixa de ser agafar idees d’una persona per fer una producció artística.....o sigui que crec que si que es pot imitar l’escriptura.

    ResponElimina
  2. D'aquest tema n 'hem parlat algunes vegades, a més podríem intentar descobrir si l'escriptor és home o dona i el debat es complica.
    Coneixem l'estil o la temàtica d'un autor sense equivocar-nos? Hi ha una escriptura masculina o femenina? És curiós tot això.
    Bona tarda XeXu.

    ResponElimina
  3. Segur que tot es pot imitar. Hi ha falsificacions de quadres que necessiten d'experts per detectar-les.
    Si una imatge es pot imitar, m'imagino que la manera de posar unes paraules darrera unes altres, també.

    ResponElimina
  4. Això dels llibres és to un misteri, de vegades te'n recomanen algun i tu trobes que és un pal o a l'inrevés...De totes maneres saber qui l'ha escrit, penso que si que ens condiciona una mica. També crec que espot imitar un autor igual que es pot falsificar un quadre com diu el Xavier...
    Podríem fer un bloc sense signar els posts a veure si la gent endevina qui els ha escrit, ho trobo una bona idea, XeXu. És clar que sempre podem fer trampes!
    Bon vespre, XeXu.

    ResponElimina
  5. XeXu, això és com una provocació... Només de llegir-te ja m'estic empescant con podria funcionar això de provar si ens coneixem l'escriptura. no estic molt segura de saber reconèixer l'escriptura de ningú smb prou certesa. Tot i que l'altre dia vaig reconèixer la Sílvia en el seu conte del Roda el món absns de veure qui havia penjat el post. Però no crec que en altres casos sigui fàcil. Es una temptació provar-ho. Va, XeXu, monta-ho!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que ho faci! Que ho faci! Que ho faci!! :-DDDD

      Elimina
  6. reconèixer un escrit segurament que es pot fer en un percentatge elevat per qui és un habitual del lloc, però crec que no és del tot fàcil. En el cas de les imitacions trobo difícil que es pugui imitar tot un llibre, seguir un estil amb un text curt si, però en tota una obra ha de ser complicat.
    El que pot passar és que la imitació sigui millor que l'original......això seria una putada..

    ResponElimina
  7. De moment crec que aquest text l'has escrit tu, Xexu. Porta el teu segell personal. No obstant, també penso que si féssim la prova que dius seria difícil descobrir el truc.

    ResponElimina
  8. És fàcil, si surten "granotots / tèctons" és en Sánchez Piñol, sinó no. Clar que després t'escriu VICTUS i la teoria se'n va per terra.
    Bromes a part, suposo que si has llegit tota la bibliografia d'un autor, si que en pots reconèixer l'estil o els "tics" però no és fàcil descobrir-ho si aquests "tics" no es veuen molt. I això val també per les imitacions, si l'autor en qüestió destaca en detalls concrets molt visibles és més fàcil imitar-lo destacant aquests detalls, que en cas contrari.

    I si això ho portem al món dels blogs, tres quarts del mateix. No sé si tens pensat muntar un joc, tal com et demana la CARME, però estic segur que no n'encertaria gaires.

    ResponElimina
  9. Hi ha escriptors més característics que d’altres. Per exemple, trobo que la manera que té Terry Pratchett d’escriure es molt característica. Això no vol dir que no es pugui imitar, tothom es pot imitar si l’imitador té talent. M’acabaria creient que un llibre escrit per un imitador de Terry Pratchett l’ha escrit el propi escriptor? M’agradaria pensar que no ho detectaria però que trobaria que el llibre és més fluix de lo habitual. Amb altres escriptors que no tinc tan per la ma seria més fàcil enganyar-me es clar.
    Amb els blocaires passaria una cosa semblant, n’hi ha de més característics que d’altres. Per exemple posat tu a imitar la cantireta, no es fàcil, eh? ;)
    Com espero que recordis a Pons’s blog ja vaig fer un experiment lleugerament semblant al que comentes. El què no hagi fet a Pons’s blog, oi? Es gairebé com els Simpson xD Ah perdona, que marxo del tema. Recordes el cas típic 1800 on us vaig demanar als blocaires que cadascú fes el cas típic 1800? N’hi havia que tenien més estil Pons que d’altres, bastants d’ells no calia que et fixessis que no estaven publicats a Pons’s Blog per saber que no eren meus, potser algun hagués col•lat, sense anar més lluny el teu estava forçat aconseguit. Ara bé, com es lògic dir exactament qui havia fet el post es molt més complicat que dir qui no l'ha fet.

    ResponElimina
  10. Ostres, m'ha desaparegut el comentari!!! Potser és un senyal que més val que no digui res!!!
    Deia, que jo només tinc una escriptora, la qual no puc llegir mai fins al final, i per tant, penso que no seria capaç de discernir entre molts altres escriptors. Això també em fa pensar, que al blog sí que hi ha qui escriu amb trets identificadors i que potser seria capaç d'identificar. Qui lo sa?

    ResponElimina
  11. Suposo que es pot intentar imitar i també aconseguir-ho, però només en moments puntuals, crec que no eternament, per què sense adonar-se'n acabaria posant-hi coses del seu estil.
    Si t'he de dir la veritat, el llibre de que parles, vaig començar-lo amb tanta empenta, i amb la idea preestablerta que les escriptures estaven barrejades d'una altra manera, que no m'havia ni fixat en els noms a la part superior. Fins que vaig notar un canvi, ep!, i llavors va ser quan vaig fixar-me amb el nom, i vaig llegir quin capítol havia escrit cadascun. No et diré en quin me'n vaig adonar, però pe mi és el que menys lligava amb els altres en la manera d'escriure, encara que tots tenen el seu estil.
    Suposo que ens seria difícil reconèixer un escriptor si ens donessin un escrit. Però segurament si ens donessin tres possibles noms, ja ens hi podríem atansar bastant.

    ResponElimina
  12. Ara no sé quin llibre deus estar llegint... :)

    Vam pensar no posar els noms dels autors fins al final, per evitar això que dius,però al final vam canviar d'opinió. Crec que si un autor té un estil marcat (com la majoria quan porten prou rodatge) es reconeix, sobretot si el llegeixes habitualment. En el teu cas, l'autor del quart capítol l'haguessis endevinat segur! Però com diu la jomateixa, és més fàcil si acoten una mica. Si no et donen cap pista, ha de ser un estil moooolt marcat per reconèixer-lo.

    Dit això, quan li vaig donar a llegir el manuscrit a la meva dona, que coneix el meu estil fins i tot millor que tu, sense dir-li qui havia escrit què, quan va començar a llegir es va pensar que el primer capítol era el meu. O sigui que tan fàcil no deu ser... (el Llort i jo tenim punts de contacte, però no ens assemblem tant, tampoc).

    ResponElimina
  13. Com es nota que no em passejo gaire entre blogs (espero millorar-ho), perquè sembla que ja en torneu tots, d'aquestes ocurrències. M'han agradat, aquestes reflexions que has fet, i l'experiment... uau, seria súper interessant. No sé si m'hi veig capaç, però. Encara tinc poc rodatge per aquests verals.

    Pels pocs que conec, sí que hi ha blogaires que teniu estils molt particulars: el teu, per exemple, crec que és força identificable (potser no a la primera, ni amb un fragment curt, però sí, tens un estil molt teu). O el de l'òscar (que diria que ja no està actiu, blogairement parlant), inconfusible. I amb el del pons007 no hi ha pèrdua, tot i que amb el comentari que ha fet aquí m'ha trencat els esquemes, de tan llarg (és un experiment?, va de camuflatge?).

    Amb els escriptors que llegeixo crec que em costaria. Potser no amb algun concret, bé perquè el tinc molt llegit (com l'Auster) o bé perquè té unes característiques molt pròpies (com la Rojals), però igualment un Auster o una Rojals poetes em despistarien molt (l'Auster té alguna cosa escrita en poesia, que no l'hi he llegit). I si es posessin a fer experiments, ja... impossible.

    En fi, que també t'animo a muntar el xou! ;)

    ResponElimina
  14. Doncs jo a vegades m'he trobat amb tot el contrari. Diferents autors que tenen un estil semblant. Possiblement sigui pel tipus de llibre que més llegeixo on és el contingut i la història ,més que l'estil el que té més pes.

    ResponElimina
  15. mmm, molts autors intenten imitar d'altres. Alguns se'n surten, però la clau està en trobar l'estil propi. No deixa de ser com les persones, quines ens agaden més? aquelles que tenen una personalitat pròpia, que no es deixen portar per les masses, pel què es porta o que intenten imitar. Aquelles que son autèntiques. I en els llibres, crec que passa el mateix.

    Però és clar, hi ha moltes persones sense criteri propi, ni personalitat ni gustos. Potser aquestes si que no són capaces de distingir un autor o altre.

    ResponElimina
  16. Això és cert. Som animals de costums. Si llegeixo un parell de llibres que m'han agradat d'un escriptor, inmediatament tinc tendència a cercar-lo. de nou o de fer-li una seguida. Però 2 i 2 en aquest cas no sempre fan quatre. Ni els escriptors estan sempre lúcids, ni els lectors sempre estan igual de receptius, ni els temes que es toquen interessen tant, Hi ha tantes coses que influeixen... Jo no reconéixaria a ningú!!! Només em deixo portar pel moment i les sensacions!

    ResponElimina
  17. Siiiiiiiiiiiiiiiii UN JOC!!!

    Per correu electrònic t'enviem uns posts que només tu sabràs qui ha escrit... tu els poses aquí i la gent juga a endevinar qui els ha escrit!!

    Per cert, et volia recomanar un llibre d'un tal Murakami... es diu "Història de dues ciutats", el va escriure amb pseudònim (Charles Dickens) i amb aquest nom encara s'està reeditant. Crec que t'agradaria molt.

    ResponElimina
  18. Vols dir que no s'ha d'acabar descobrint?

    ResponElimina
  19. Quan vaig escriure el post em rondava pel cap fer una prova. Si no us hi veia predisposats, potser ho deixava estar, però alguns m’heu animat a fer-ho, així que mirarem a veure si ens coneixem tant per aquí. Juguem, que sempre és divertit. Moltes gràcies per aquests comentaris tan reflexiu i els vostres ànims per muntar algun festival.

    Marta, és ben cert que hi ha molts plagis i moltes còpies, llibres que afusellen idees d’altres, però ja ho diuen que està tot inventat. Podríem dir que totes les novel•les són imitació de la primera que es devia fer, el primer que va plasmar una història inventada és el creador, tots els altres l’han imitat. Però si anem tan enrere arribem a l’absurd. Deixant les còpies de banda, segur que es pot imitar un escriptor, però aconseguirem fer realista allò que algú altre treu natural? Sobretot si té un estil propi, trets diferencials. Però potser són aquests precisament els que s’han de potenciar per fer una bona imitació. De plagis no en falten al llarg de la història ni en faltaran.

    Pere, em sembla que a cegues ens enduríem més d’una sorpresa. En alguns casos seria molt clar si es tracta d’un home o d’una dona, però no sempre. Amb un text breu trobo que podria ser veritablement difícil, però amb un llibre sencer potser podríem afinar molt més si és home o dona. No sabria explicar què és, però crec que hi ha petites (o no tant petites) subtileses que revelen aquesta informació. Potser on posa l’accent cadascú, no t’ho sabria dir.

    Xavier, assegures que ‘la manera de posar paraules una rere l’altra’ es pot imitar, però aquest és un dels altres temes que he tocat al post, no el de les imitacions, sinó per què ens agrada tant com uns escriptors encadenen paraules i no tant com ho fan uns altres. Què els fa agradables a la nostra vista o què no? Les paraules són les mateixes. Per això no em sembla tan fàcil això d’imitar algú escrivint, si no el copies directament.

    M.Roser, si ja parlem de gustos entrem en un món molt complicat. Ja no només varien entre persones, sinó que també depèn molt de com ens enganxa a nosaltres mateixos. Que ens agradi un llibre depèn molt del nostre estat mental. Potser en els casos extrems, un llibre que t’encanta o un que no t’agrada gens, l’estat d’ànim hi fa menys, però amb la majoria condiciona molt. Com també condiciona l’autor, perquè et genera unes expectatives, tan positives com negatives.
    La idea que proposes és interessant, però muntar tot un blog per descobrir això potser és massa. Tinc una altra idea al cap, alguna cosa us faré, però si et ve de gust muntar aquest blog jo hi participaré, és clar que sí. Es tractaria de fer un blog amb perfil únic, i algú que es dediqui a penjar escrits de la gent que n’enviï, o amb contrasenyes obertes perquè tothom que volgués pogués fer-hi un escrit anònim. Seria interessant, però no sé si tindria massa recorregut. Per jugar podem fer servir els nostres propis blogs, ja veuràs.

    Carme, com tu, tampoc estic segur de reconèixer a ningú així a primer cop d’ull. Potser seria més fàcil si et donessin tres o quatre opcions i haguessis de triar, com proposen per aquí baix. Quan vaig escriure el post ja tenia una cosa en ment, que de fet ja vaig pensar fa temps, però esperava les vostres reaccions, i el teu comentari m’ha animat a fer-ho. Segur que a alguns és més fàcil reconèixer-los que a altres, però ja ho veurem, farem la prova.

    Sr. Gasull, quan vas cap un blog que segueixes és fàcil reconèixer l’estil de qui escriu. Molts cops, si per exemple anem al Garbí24, és fàcil dir: aquest és un post 100% Gasull! Però i si t’agafen aquest text i te’l posen en un context totalment diferent, sense tot el que comporta aquest viatge cap el Garbí? Jo no veig tan fàcil saber de qui és perquè parteixes completament de zero, només de paraules. Ho comprovarem.
    Sobre imitar penso que es pot imitar qualsevol cosa, i això inclou millorar el que imites. La qüestió és si sabrem reconèixer l’imitador o veurem que és una altra persona que fa un escrit semblant.

    ResponElimina
  20. Consol, de moment vas bé, m’has reconegut. Però has hagut de fer clic a l’enllaç del meu blog i has vist el negre i el meu nom al final. Si haguessis llegit això en un altre lloc ho hauries reconegut? No ho podem saber, però ho provarem.

    McAbeu, no sé si amb un altre nom hauria reconegut l’autor de Victus, però sabent-ho és molt Sánchez Piñol també, no? Després tenim Ruiz Zafón que s’imita a ell mateix a la perfecció, quin crack! Hi ha autors amb estil molt propi, aquests són els que tenen un segell i els pots reconèixer, o podries arribar a fer-ho, però tants altres escriuen amb un to més neutre, el que s’entén per escriure, i aquest els reconeixem per la portada, però estic convençut que et posen una portada diferent i t’ho creus. No arribem a extrems com comparar Dickens amb Murakami, perquè canta molt, però tants altres segur que sí. I com més desconegut ens és l’autor, més difícil, és clar. Penso que per detectar imitacions cal llegir amb molta profunditat, i no sé si jo seria capaç de fer-ho.
    Muntarem alguna cosa per posar-vos a prova, però no em crec que tu no n’encertis, si no guanyes tu què farem?

    Pons, és ben cert que Terry Pratchett té un estil molt propi d’anar introduint petites bromes i frases inesperades tot sovint. Només se m’acudeix un escriptor similar, encara que a molta distància, que seria Eduardo Mendoza. Com que també l’has llegit, ja em diràs què et sembla la comparació. Naturalment, toquen temàtiques molt oposades, per això és força difícil comparar-los. M’agrada això que dius que potser et colaria, però que detectaries que alguna cosa no va bé. Sabent que has llegit una carretada de llibres d’aquest autor està bé que reconeguis que podrien arribar a enganyar-te. Jo ho penso també, encara que Murakami és tan friki que no sé si algú el pot imitar sense passar-se!
    Naturalment que recordo el CT1800, va ser una bona experiència, i on, efectivament, jo vaig voler imitar el teu estil, ja que havíem d’escriure un CT. M’alegra que diguis que era força aconseguit, el record que m’ha quedat és que me’n vaig sortir a mitges, però bé, vaig fer el que vaig poder. En una altra ocasió vaig imitar en Jpmerch, i a ell també li va agradar. No es tracta de suplantar ningú, és clar, és un joc per riure una estona. Però realment, en aquella ocasió no sé si cap dels posts que es van fer podien haver passat com a teus. Això sí, dir qui havia fet el post imitant-te això ja és passar-se de rosca! Una cosa és saber si està ben imitat, però reconèixer l’imitador... uf!
    Per cert, després d’un any en blanc, torno a llegir Terry Pratchett. Estic amb ‘Rechicero’, ja em diràs què tal, però no facis spoilers. De moment surt en Rincewind (acabo de començar), així que ‘es bien’.

    Dafne, només tens una escriptora? Què vol dir això? I no la pots llegir mai fins el final? No entenc res. Bé, com que de blogaires en coneixes més, farem la prova a veure si ets capaç d’identificar-los.

    Jomateixa, bé, no es tracta d’imitar sempre, sinó de fer-se passar per algú altre i aconseguir-ho. De fet, hi ha negres literaris, oi? No sabem mai qui hi ha realment darrere un llibre, sobretot darrere aquests bestsellers tan populars. Aquell qui posa la cara és realment qui l’ha escrit, o li han escrit i ell és la marca?
    Quan en el post dic que ‘he sentit a dir’, em refereixo a que t’ho he sentit a tu. Ja sé què et va passar, i això és el que m’ha fet dubtar. Tu no ho sabies i et pensaves que estava tot barrejat. Jo sí que ho sabia, i en cada escriptor vaig reconèixer altres obres seves, menys amb Llort que no l’havia llegit, i estranyament amb qui més em costava, tot i saber-ho, era amb en Macip. És evident on el llibre fa una frenada forta i t’has d’aturar un moment. Ja sé que llavors devies mirar què passava, però a partir d’aquell moment el llibre és totalment diferent. Continua a baix

    ResponElimina
  21. Tampoc direm res, almenys aquí, però ja tinc la ressenya publicada, així que si a algú li interessa que ho vagi a mirar. Molt ben vist això que dius al final, si et donen un text amb tres opcions ha de ser molt més fàcil. Partir de zero i amb la ment en blanc, amb infinitat de possibilitats... pots comptar.

    Salvador, per sorprenent que sembli, no et pensis que em resultava més fàcil de reconèixer la teva part. Ara m’agradaria haver sabut que cada part era d’un diferent, però que no em diguessin de qui, a veure si podia fer el joc de les fletxetes i ajuntar autor i capítol. Crec que els més fàcils de reconèixer són Benassar, del qual només havia llegit un llibre, i Moreno, del qual n’he llegit dos, per altres temes. Com que desconeixia Llort, potser hauria tingut dubtes entre la primera i la darrera parts. No ho sé. Penso que no tens un estil molt marcat, a mi m’agrada com escrius, però potser no tens trets molt inconfusibles. Això es pot deure a que toques tots els pals, i en gèneres diferents, potser és difícil reconèixer un mateix autor, perquè les exigències del gènere són diferents. Si em dius que la teva dona no va reconèixer la teva part em quedo més tranquil. Com hauràs vist a la ressenya, no és la part que més m’ha agradat, em sap greu. He de dir que el que m’ha sorprès més és en Llort, i aviat veurem si passa la prova de llegir un llibre escrit integrament per ell, recomanat per tu, per cert. Però aquesta vegada t’has guanyat les 4@, no et queixaràs!!

    Pati di fusa, l’experiment el farem, així que si estàs a l’aguait hi podràs participar, encara que si no coneixes a gaire blogaires et serà difícil. No he acabat d’entendre això de que ja en tornem tots d’aquestes ocurrències...
    No sé si jo tinc un estil propi, és el que em surt. Aquí al blog els escrits surten sols, canvio la persona, els temps verbals, i fins i tot el narrador. No ho faig volent, quan penso un post aquest es fa sol, no trio l’estil, només l’imagino d’una manera, i si no el faig així el post ja no em quadra. Per exemple, hi ha coses que les ha d’explicar el gat en primera persona, si les expliqués jo no tindrien cap interès. Coses així. No sé si se’m reconeix sempre en tots els tipus de posts que faig.
    Com s’enyora l’Òscar, ens ho feia passar de conya amb els seus posts. Tot un mestre, tant de bo tingui ganes de tornar algun dia. I respecte en Pons, continua com sempre, és una mica poca-solta, però darrerament li estic llegint alguns comentaris, aquí i per altres llocs, molt més reflexius i meditats, i fins i tot més respectuosos! Es deu estar fent gran.
    Amb Auster jo ho tindria molt fàcil per reconèixer-lo: si m’adormo llegint-lo, és que és ell. Ja ho hem parlat altres vegades, Auster m’avorreix molt. Encara corre un llibre seu per casa que no he llegit, ja fa 3 o 4 anys que li dono llargues. La Rojals no l’he llegit, ni crec que ho faci, tot i que he de reconèixer que els seus articles a la premsa són molt encertats i mordaços.

    Jordi, això també és possible, és clar. Alguns gèneres, per força, han de mantenir uns paràmetres, i per tant tots els llibres s’assemblen una mica. M’has fet pensar en la novel•la negra, però fins i tot en aquesta trobarem autors amb estils propis, i llibres millors i pitjors.

    rits, no se m’havia acudit relacionar els llibres amb les persones, o amb la seva manera de ser. Hi ha maneres d’escriure que ens agraden més que d’altres, i també hi ha persones que ens agraden més que altres. Estic d’acord amb tu, ens agraden les autèntiques. No sé si coincidim tu i jo o és generalitzat. Les que tenen alguna cosa especial per nosaltres, però aquest és un altre tema, perquè el que és especial o el que considerem autèntic probablement sigui variable. Per sort, perquè si no hi hauria persones que no agradarien a ningú. Tenir un estil propi i que es pugui reconèixer no em sembla tan fàcil. I no sé si varia entre persones la capacitat de reconèixer autors, suposo que sí. No sé si és tema de criteri, però sí de fixar-s’hi. Gustos se n’han de tenir, si no ja no llegeixes!

    ResponElimina
  22. Judit, els humans tenim una capacitat i una necessitat innata de classificar. Quan un autor ens agrada, el posem a la llista dels bons. Si ens segueix agradant després d’un parell o tres de llibres, el busquem directament i li podem tenir devoció. És aquí quan ens poden donar un llibre escrit per algú altre en el que a la portada hi posi el nom del nostre preferit, i ens ho creiem. Penso que reconèixer escriptors sense saber qui són és francament difícil, només podem intuir-ho en els que tenen estils molt marcats. Com més marcat, més difícilment imitable. Completament d’acord amb tu en això que el gust per un llibre depèn d’infinits factors. Tant és així, que un mateix llibre ens pot agradar o no en funció de quan el llegim.

    Assumpta, em sembla que no colaria això de Murakami i Dickens. A Dickens potser podria confondre’l, però si em trobés un llibre seu que no conec, amb unes tapes de Murakami, sabria que no l’ha escrit ell. Potser algun altre autor m’enganyaria, però pensa que Murakami és molt peculiar, les seves anades d’olla vestides de normalitat el delaten.
    No us faré pencar. Prepararé alguna cosa, però no caldrà que escriviu res de nou. Ja està bé fer-vos jugar una mica, fa temps que no ho faig.

    maria, la de coses que no sabem, i que ningú les ha descobert encara.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo vaig escriure un "relat" murakamià... que a tu no et va fer cap gràcia... hehehehehe.... encara ric quan me'n recordo... espera, que el vaig a buscar :-)))

      Elimina
    2. Aquí el tens perquè el rellegeixis amb "carinyu" hehehe que em va quedar força bé :-DDD

      Elimina
  23. Cada autor té el seu estil, com cada persona té la seva forma de parlar, i també els blogaires; així com es pot saber de qui és la lletra, si s'estudia amb detall pense que sí que es pot saber qui ha escrit un text concret. Sempre tenim algunes paraules que solem repetir sense adonar-nos, o sempre tornem als mateixos temes... En la música passa el mateix, i en moltes coses! Però clar, per saber-ho s'hauria de fer un estudi i dedicar molt de temps.
    Allò bonic és trobar l'emprempta de cadascú, la seva pròpia personalitat que el caracteritza i que fa que el món siga un lloc ric de diferències...
    També, diuen, que sempre hi ha una mica de còpia d'algú, en cada cosa que fem, pot ser una variació d'altra cosa que hem vist prèviament i que no sabem on...
    Interessant tema per pensar, Xexu! Jo crec que tu et planteges moltes coses, i això és una característica teva que està molt bé, reflexionar!
    Robin Cook m'agrada molt, i una vegada vaig llegir un llibre seu, ("en coma", crec que va ser el primer), i d'aquí vaig començar a llegir-los tots i m'encanten! Supose que és una barreja de tot: l'estil, la temàtica, ... és entretingut.

    ResponElimina
  24. Ara estava pensant en Saramago (o era la pintora Sara Mago? -Esperanza Aguirre dixit). Un estil inconfusible: gairebé sense punts, tot d'una tirada, i anant-se per les branques cada dos per tres per retornar al punt d'inici. Crec que el distingiria gairebé sempre. Em sembla que també seria capaç de distingir l'estil Murakami o el del Jaume Cabré. Però hi ha altres autors, molt bons, molt reconeguts, molt el que tu vulguis, que tenen històries brillants, però en canvi la seva expressió té pocs trets diferencials. Aquí ho tinc més complicat. En fi, moltes idees per donar-hi voltes...

    ResponElimina
  25. Assumpta, he tornat a llegir el relat i l’he trobat bo, està ben escrit. Segur que era una època que ens discutíem per Murakami, i per això no em va fer gràcia. A més la Carme em destacava que no havies escrit Murakami, sinó Muramaki. El relat no està malament, però llegit ara t’he de dir que no passaries per Murakami, no crec que el poguessis imitar. Ho trobo francament difícil, per altra banda, però bon intent.

    Ada, et veig molt valenta dient que es pot fer! Crec que tens raó, les coses que ens delaten són expressions que repetim, la manera de dir les coses, potser algunes errades recurrents. Però això se’ns fa molt i molt palès i evident quan sabem qui estem llegint, no sabem què és, però el reconeixem. Un estudi a fons potser donaria les claus, però no crec que cap de nosaltres el fem quan llegim blogs. Per això proposo un joc on partiu de zero i no coneixeu l’autor d’un escrit, a veure si sou capaços d’endevinar qui és.
    Està clar que tots som diferents, però no sé si tots tenim un estil propi prou destacat com per veure les diferències amb altra gent. Evidentment, hi ha escriptors que sí, però per això són escriptors. També n’hi ha molts que no, eh! I també és cert que poques idees originals hi ha, són variacions, evolucions d’una idea que ja està feta. Fins i tot quan pensem que hem tingut una bona i original idea pot ser que ja l’hàgim vist en algun altre lloc i no ho sapiguem.
    Caram, em sorprèn trobar una seguidora de Robin Cook! Si mires el meu blog de llibres no hi trobaràs gaires llibres seus ressenyats, però abans de tenir blogs me n’havia fet un fart de llegir-lo, i encara avui és l’escriptor de qui més llibres he llegit, ho pots comprovar a l’apartat ‘top ten escriptors’. A mi m’agrada per la temàtica que toca, la trobo interessant, però ell no és gaire bon escriptor. Ho sé, ho accepto, i m’és igual. Els seus personatges són sempre estirats i casposos, almenys els ‘dolents’, o els que han fet coses malament. Tot i així, enganxa, i en Jack i la Laurie són entranyables, ja els vaig dedicar un post aquí mateix fa molt temps. Els darrers llibres no m’han agradat tant, però crec que aquest any aniré a buscar-ne algun dels antics a casa els pares, tot i que difícilment en trobaré un que no hagi llegit ja.

    Ignasi, efectivament, Saramago té un estil que es reconeix clarament. Si l’has llegit i després et donen alguna cosa seva sense dir-te de qui és, només pots pensar que és de Saramago o algú que l’imita. Perquè els seu estil és... per tallar-se les venes. Només he llegit un llibre seu i tinc la certesa que serà l’únic, perquè volia matar-lo. Sí, serà un premi nobel i el que tu vulguis, que aprengui a puntuar i després parlem. Tantes hores de classe aprenent puntuació perquè després vingui aquest rebentant-s’ho tot, vinga home! Bé, temo que a hores d’ara ja no podrà canviar el seu estil, que fa temps que cria malves, però a mi no m’entabanarà més. Jaume Cabré no l’he llegit, però Murakami me n’he fet un fart. Només me’n queden dos seus per llegir que conegui, o que estiguin traduïts a llengües que jo conegui, però cauran aquest any mateix, i el que sigui que publiquin, ja sigui nou o vell. El seu estil és força peculiar, però ni jo mateix sé si el sabria reconèixer entre una colla de textos sense dir-me qui els ha escrit. Amb els noms sobre la taula ja seria una altra cosa.
    Sobre els autors que no són tan fàcils de reconèixer, no vol dir que siguin més dolents, i n’hi ha de molt bons, amb escriptura planera, però que juguen amb la llengua com no ho saben fer altres. Potser no els reconeixerem, però ens agradarà molt llegir-los.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Totalment en contra del que dius de Saramago! És molt més que un nobel. Que no puntua? Em sembla que era Juan Ramón Jiménez qui barrejava g i j com li venia en gana... i què? Una forma transgressora contra la repressió de la literatura. Hauries de fer un esforç per llegir alguna altra cosa d'ell: des de l'Evangelio según Jesucristo a Levantando del suelo passant per La Caverna, hi ha tota una bona obra per gaudir de la bona literatura i de les bones històries. Alguns altres llibres són més fluixos, com passa amb tots els autors, però la majoria són brillants.

      M'ha sorprès que no hagis llegit mai Cabré! Pràcticament no té res mediocre! Les veus del Pamano, el Jo confesso o l'Ombra de l'eunuc o Senyoria són veritablement bones... Amb un llibre de cada autor d'aquests que t'he comentat ja tens deures per l'any ;-)

      Amb Murakami em rendeixo. Ja he compartit amb tu altres cops la meva devoció per ell...

      Elimina
  26. Ah, això de tornar d'aquestes ocurrències era perquè les reflexions del post em van semblar molt originals, però en posar-me a llegir els comentaris vaig veure que ja se n'havia parlat i/o que l'experiment ja s'havia provat en alguna altra ocasió. Coses meues, de baixar de la figuera...

    Hahaha!, molt bo el símptoma Auster! Però jo, si es dóna l'avinentesa i m'ho permets, el seguiré invocant. ;) M'he quedat, però, amb la incògnita Rojals. Com és que la descartes?

    ResponElimina
  27. Ui XeXu, jo no en seria pas capaç, tenia una idea pot ser fàcil, però dur-la a la pràctica...Segur que dius que ens proposaràs, serà ben engrescador...

    ResponElimina
  28. XeXu, potser m'he expressat malament, Volia dir que de tots els escriptors que són molts els que he llegit, només m'entrebanco amb una que no puc, se´m fa carregosa, i lenta... I em compro els llibres, però no els acabo mai. Potser ara ho he aclarit millor.

    ResponElimina
  29. Eduardo Mendoza semblant a Terry Pratchett? Veig que els meus posts no son lo únic que et llegeixes de mala manera.... Crec que a qui més s'assembla Terry Pratchett que jo hagi llegit ha sigut Douglas Adams, però realment es una retirada i prou.

    Rechicero es dels meus preferits, però el tinc molt sobrevalorat perquè va ser el segon que vaig llegir. No et vull influir, però dels que has llegit tu és el millor. Hi ha acció com en els dos primers d'en Rincewind, però no es tan caòtic, i crec que es més divertit. Malauradament no hi ha transfons com passa en els primers llibres de mundodisco, es simplement acció. Hauràs d'arribar com a mínim fins a Piròmides per trobar-hi crítica i sàtira.

    ResponElimina
  30. Buf, jo potser distingiria Dikens, Doris Leesing, Poe, Tolkien, Navokov, Roth, Wolf, Christie i no sé si cap altre. Bé, Saramago segurament també. De vegades també més per la temàtica que per l'estil.

    ResponElimina
  31. Ignasi, no sé si ho has llegit, però ja et dic que sí he llegit un llibre de Saramago i serà l’únic. Em resulta molt pesat, i això de no deixar-te ni respirar m’angoixa molt. Llegeixo per distreure’m, no perquè em facin passar una mala estona. És evident que té moltíssims seguidors, però a mi m’és igual, m’agrada el que m’agrada i: SARAMAGO NO M’AGRADA. Et faré cas en altres temes, però en aquest no. I si a tu sí, perfecte, no hi tinc res a dir! Espero que segueixis gaudint de tota la seva bibliografia publicada, jo no ho faré. Per cert, tinc al•lèrgia al que globalment es considera bona literatura.
    No em calen deures per aquest any, tinc més llibres pendents dels que llegiré, fins i tot diria que en tinc per dos anys, i com que sóc un malalt i no pararé de comprar-ne, alguns esperaran anys i anys a ser llegits. De Cabré no he llegit res d’adults que recordi, però sí algun dels juvenils quan era petit. Contra ell no hi tinc res, només n’he sentit a dir meravelles, però senzillament m’ha fet mandra. Qui sap, potser algun dia caurà, per ara me’n segueix fent.
    I sobre Murakami ‘cuidadito’, que segur que no em guanyes.

    Pati di fusa, no recordi que s’hagués fet un experiment com el que estic fent ara. En Pons un cop ens va fer escriure posts a la seva manera, i molts vam provar d’imitar-lo, per tant, sí que vam mirar de saber si era possible, però aquest no era l’objectiu de la proposta, sinó reforçar el seu ego.
    Naturalment que et permeto seguir invocant Auster, qui sap si m’acabaré llegint el llibre que encara tinc seu (El llibre de les il•lusions) a instàncies teves, però en tot cas serà per acabar de treure-me’l de sobre. Té una legió de seguidors, ho sé, però a mi m’avorreix, què vols? I sobre la Rojals... no sé, he tingut gent a prop llegint-la i per les descripcions que me n’han fet m’ha semblat que no m’agradaria. Cal que tornem a allò dels llibres per dones?

    M.Roser, si et vols posar a prova, tens nou post per jugar al joc que deia. Dius que no series capaç, però potser seràs qui n’encertaràs més. Prova!

    Dafne, ara t’he entès! Ho entenia al revés, i m’estranyava molt. Doncs bé, tens sort si només hi ha un autor, autora en aquest cas, amb el que no pots. Però ens hauries de dir el nom! I si a algú li molesta, que s’hi posi fulles.

    Pons, Douglas Adams seria d’aquest rotllo també, sí, però llegint només la primera part, la guia, ja en vaig tenir prou. Jo penso que sí que s’assemblen prou Mendoza i Pratchett. Naturalment, cadascun amb el seu estil, i parlant dels temes que li agraden, però tenen aquest estil de fer paròdia de qualsevol tema que toquen, i d’anar introduint bromes cada tres frases. Em costa de definir, però segur que m’entens. Que un t’agradi molt més que l’altre no vol dir que la comparació sigui dolenta!
    He de dir que ja he passat la meitat de ‘Rechicero’ i m’està agradant prou. La brometa constant al final es fa pesada, i suposo que em passarà amb tots els llibres d’ell, però trobo que té un bon argument darrere. Tret de la màniga, potser, però què t’esperes? La història és bona, i per sobre d’aquesta se’n pot fer tota la paròdia que vulguis. Ara només faltarà que acabi de manera decent. El problema és que no em quedo massa amb els personatges ni amb les trames recurrents, em llegeixo els llibres cada massa i no se’m queda. O potser, senzillament, que no m’agrada tant com a tu.

    Loreto, doncs déu n’hi do, si que et veus capaç de reconèixer autors. Jo no crec que ho fes amb gaires, tinc els meus dubtes fins i tot de reconèixer els que més he llegit. Molts dels teus no els he llegit mai, així que res de res. Murakami, Tolkien... potser no posaria la mà al foc per ningú més. Però si em donen un text i algunes opcions per encertar-lo crec que em seria més fàcil, com deia la Jomateixa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com a mínim oincidim en l'alèrgia. Vaig conèixer Saramago abans que es fes popularment famós igual que vaig llegir Les veus del Pamano molt abans que es fes la pel.lícula. I sí havia llegit a la teva resposta que havies llegit un llibre de Saramago (no sé fer lectures en diagonal cosa que sembla que posa nerviós al Pons). Només una curiositat: quin llibre era?

      Elimina
    2. També heu parlat de llibres per a dones? Quantes coses m'he perdut, ho.

      "El llibre de les il·lusions", arraconat en un calaix, el que s'ha de sentir! Va, ni que sigui per treure-te'l de sobre (quines coses em fas dir).

      Elimina
  32. Ignasi, vaig a fer-te una comparació que no t’agradarà gens, però és un exemple. Jo vaig conèixer les Spice Girls una temporada abans que explotessin aquí, i això no em converteix en millor persona, al contrari. Està bé conèixer la bona literatura abans que es faci massa famosa, però bé, en definitiva, la literatura en qüestió no canvia, seguirà sent igual abans que després. Perdona pel comentari si va ser brusc, no sempre tinc la calma necessària per escriure reposadament les respostes i de vegades surten de patacada. El llibre que vaig llegir de la Sara Mago era ‘Ensayo sobre la ceguera’. Em va cansar molt i molt, i després em vaig assabentar que no era un experiment, sinó l’estil de l’autor, i el vaig deixar de banda. Sí, ja sé que em diràs que amb aquest no t’estranya, que si provi tal un o tal altre, però no, de veritat, la vida és massa curta per esforçar-nos a que ens entrin coses que no volem, i de llibres que em ve de gust llegir n’hi ha tants que no me’ls acabaré abans de palmar-la. I els que encara queden per sortir...

    Pati, hem parlat de tot, no veus que ens passem mitja vida aquí? Però amb tu parlaré gustosament de tot altra vegada si et ve de gust. Fins i tot comentarem el ‘Llibre de les il•lusions’ quan em decideixi a llegir-lo, no sé, quan trobi un parell de setmanetes que em sembli que han de ser per oblidar per algun motiu, així després no recordaré que l’he llegit... Recapitulem: ‘Trilogia de Nova York’ mal. ‘Bogeries de Brooklyn’ té un puntet. ‘El palacio de la luna’ suïcidi. ‘El llibre de les il•lusions’ ??

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.