dimarts, 30 de desembre de 2014

Dos mil quinze

En el que va de festes ja he tingut notícies de tres embarassos de gent propera, tres criatures que naixeran en aquest 2015 que estem a punt d'encetar. Altres en tenen intencions també, així que sembla que la natalitat augmentarà, ja ho diuen que la crisi és història. I si el microclima estarà revolucionat, no ho estarà menys a gran escala. Molts esperem grans canvis a nivell de país per aquest nou any, encara que al pas que anem estarem dient el mateix al 2016, al 2017...

Sigui com vulgui, sembla que el 2015 arriba fotent força canya. Senyores, senyors, tinguin els seus propòsits a punt, aquells qui en facin, que ha arribat l'hora. En tot cas, cordeu-vos els cinturons de seguretat, que engeguem màquines. Cap a l'any 15! Ens retrobem allà. Molt bon any 2015 per tots!

dissabte, 27 de desembre de 2014

Lectures 2014

L'any no pot acabar sense la publicació de la llista de lectures. Comparat amb els anteriors, ha estat un any de pocs llibres, però és molt més del que llegia en el passat. No només ha caigut el número, sinó també el volum, llibres més curtets, i per tant el número de pàgines llegides és pràcticament la meitat que al 2013, el meu any rècord. Tot i així segueixo sempre amb un (o més) llibres entre mans i és un hàbit que em fa feliç. Som-hi a fer la repassada, títol en l'idioma de lectura, autor/a i puntuació que van rebre en el moment de llegir-los:
  1. Matilda - Roald Dahl   (@@@)
  2. Alteracions - Adrià Pujol   (@@)
  3. Victus - Albert Sánchez Piñol   (@@@@)
  4. El retrat de Dorian Gray - Oscar Wilde   (@@)
  5. Gràcies per la propina - Ferran Torrent   (@@)
  6. Els nois - Toni Sala   (@@ i mitja)
  7. La falsa pista - Henning Mankell   (@@@)
  8. El último trayecto de Horacio Dos - Eduardo Mendoza   (@@)
  9. Steppenwolf - Hermann Hesse   (@@@)
  10. L'analfabeta que va salvar un país - Jonas Jonasson   (@@@@)
  11. El club dels perfectes - Carles Porta   (@)
  12. La gatera - Muriel Villanueva   (@@)
  13. El presoner del cel - Carlos Ruiz Zafón   (@@@)
  14. La nostra vida vertical - Yannick Garcia   (@@ i mitja)
  15. Científics lletraferits - Salvador Macip i amics   (@@)
  16. La peixera - Maiol de Gràcia   (@@@@)
  17. Cròniques de la veritat oculta - Pere Calders   (@@@)
  18. Fils de vidre - Marta Sempere   (-)
  19. Simulacions de vida - Enric Herce   (@@@@ i mitja)
  20. Quan jo tenia cinc anys em vaig matar - Howard Buten   (@@@ generoses)
  21. Jugar a ser déus - Salvador Macip i Chris Willmott   (@@@@)
  22. The witches - Roald Dahl   (@@@)
  23. El monstre de Hawkline - Richard Brautigan   (@@@)
  24. La taronja mecànica - Anthony Burgess   (@@@)
  25. La sergent Anna Grimm - Montse Sanjuan   (@@@)
  26. Camps de maduixes - Jordi Sierra i Fabra   (@@@)
  27. Les mans del drac - Sebastià Bennasar   (@@@@)
  28. Grimpow, el camí invisible - Rafael Ábalos   (@@)
  29. El franctirador - Albert Pijuan   (@@ estrictes)
  30. Homes d'honor - Xavier Bosch   (@@@@)
  31. Els silencis dels pactes - Marc Moreno   (@@)
  32. Setembre, octubre i novembre - Joan Miquel Oliver   (@@@)
  33. L'eloqüència del franctirador - Eduard Márquez   (@@)
  34. Filosofia de hielo y fuego - Roca, Vilaprinyó i Canto   (@@@)
  35. Underground - Haruki Murakami   (@@@@)
  36. La música del silenci - Patrick Rothfuss   (@)
  37. Els límits de la vida - Macip, Bueno i Martorell   (@@@)
  38. Dies de frontera - Vicenç Pagès   (@@@)
  39. Echo Park - Michael Connelly   (@@@)
  40. La biblioteca secreta - Haruki Murakami   (@@)
  41. The Leftovers - Tom Perrotta   (@@@@)
  42. Una lectora poc corrent - Alan Bennett   (@@@)
  43. Segui vora el foc - Jair Domínguez   (en procés)
D'aquest any brilla amb llum pròpia 'Victus', que a dia d'avui li posaria 5@, però vaig ser molt estricte. També destacaria dos autors catalans que m'han encantat, Enric Herce i Maiol de Gràcia, grans llibres els seus. Content també de descobrir Roald Dahl o Hermann Hesse i de seguir llegint de tant en tant clàssics de la meva biblioteca com Murakami, Mankell o Macip. I en l'apartat de decepcions, la més gran de l'any és 'La música del silenci' de Rothfuss, que em va fer molt mal, i tampoc m'han convençut Oscar Wilde ni Carles Porta, autor de 'Tor', que m'havia agradat força.

Gustós comentaré tot el que vulgueu sobre les lectures d'aquest any, ja sabeu que m'encanta parlar de llibres, així que no dubteu a preguntar. Però si teniu ganes de saber-ne una mica més, podeu consultar les ressenyes pertinents al Llibres, i punt!. El 2014 s'acaba, però els llibres no (per sort!), així que som-hi amb aquest 2015 de lectures, a veure què ens porta de bo!

dimecres, 24 de desembre de 2014

1000 grues


Fa uns mesos vaig parlar d'una antiga llegenda japonesa que diu que si fas 1000 grues d'origami una d'elles et concedirà un desig. A casa ens hi vam posar i finalment hem aconseguit fer-les i penjar-les totes juntes. Les podríem haver acabat fa temps, però a l'estiu vam parar i fins fa poc no vam reprendre la producció. Ara ja està, és una bona cosa tenir-les per nadal. El desig? Compartit, com ja vaig dir. Però me'l guardo per nosaltres.

Que tingueu molt bones festes, sigueu feliços.

diumenge, 21 de desembre de 2014

Relats conjunts, Caçadors a la neu


Aquell hivern estava sent especialment cru i la caça escassejava, no cada dia tornaven a casa amb alguna peça digna per alimentar el poblat i les reserves començaven a minvar de manera perillosa. Però la jornada no havia estat del tot desafortunada. Els caçadors arribaven a casa amb una captura de mida considerable i un parell de conills. Per aquell vespre seria suficient, l'endemà ja seria una història nova.

L'exemplar que ara carregaven els era desconegut, no era cap cérvol, ni un ós, tenia unes formes que no havien vist mai, però era pelut i no se'ls havia resistit gaire. No podien deixar escapar cap presa i al poblat ningú seria llepafils, omplir el pap era la prioritat fins que s'acabés l'estació freda, després ja no seria tan complicat trobar menjar. Havien dubtat una mica, a diferència d'altres bèsties, l'animal no va fugir només veure'ls, se'ls apropava poc a poc sense massa intenció d'atacar-los tampoc, almenys en aparença. Potser en un altre moment s'ho haurien pensat dos cops, però més valia no fer-se mala sang, ara ja estava fet i, amb la panxa plena, aviat l'oblidarien.

**********

Al centre de comandament hi havia indignació. Estaven convençuts que aquesta vegada el contacte es produiria de manera satisfactòria. Havien posat moltes esperances i esforços en contactar amb aquella civilització, la potencialitat que els endevinaven era sorprenent i es delien per agermanar les dues cultures. Era cert que semblaven a les beceroles, però ells els podrien fer avançar ràpidament i compartir els seus coneixements. I així els rebien, eliminant el seu emissari. Si era un planeta de bàrbars no en volien saber res. Ja trobarien una altra civilització més pacífica amb qui establir vincles.


Proposta hivernal de Relats Conjunts.
Nota: aquest és el post 1111 del blog. M'ha fet gràcia dir-ho...

dijous, 18 de desembre de 2014

In-filtrat


Ja que el que més interessa del meu balanç anual és el pes del Blog, què menys que ensenyar-vos una foto del seu estat actual. Al final no eren 10 kg, eren 9.1, i amb una mica de restricció alimentària hem aconseguit rebaixar-los a 8.8 kg. Li toca fer règim i exercici una temporada. I ja que l'he hagut de perseguir perquè es deixés fer una foto decent, sense massa èxit, almenys m'he distret una estona amb els filtres del mòbil.

dilluns, 15 de desembre de 2014

Balanç 2014

Hi ha anys que no tinc cap sensació que entrem a nadal, i que per tant estan a punt d'acabar-se. Aquest n'és un, però el calendari mana, i el 15 de desembre és el meu dia de balanç anual des que tinc el blog, i tampoc aquest cop faltaré a la cita.

L'any 2014 va començar de manera agre-dolça, més decantat cap a dolç, ja que el que fallava era que estava a l'atur, però amb molts mesos de prestació per davant encara. Aquesta situació es va arreglar després de l'estiu, quan em van tornar a cridar de la meva antiga empresa i vaig acceptar l'oferta, amb unes condicions prou favorables, i allà continuo.

Un dels grans canvis de l'any, i aquest és dels importants, és que la relació que començava a finals d'aquell 2013 s'ha formalitzat del tot compartint lloguer i maldecaps immobiliaris. Així que ara som tres al pis si comptem la mala bèstia de 10 kg que tenim per gat, o uns quants més si hi afegim els geranis i els ginkgos que vaig plantar a la primavera i que encara viuen, tot i que no fan massa bona cara.

L'any ha estat fortament marcat pels castells, potser més que mai, que és dir molt en 20 anys que porto dedicant-me a aquesta activitat. He tingut un càrrec tècnic i he dedicat moltes hores a fer-ho tan bé com he sabut. Discussions, converses interminables, al final em tornava mono-tema i tot. Aquesta dedicació gairebé exclusiva ha fet que l'afició per la muntanya s'hagi vist afectada. Tot i així, vaig coronar el Pedraforca, revalidar la Pica i em vaig posar raquetes de neu per primera vegada. A dia d'avui la política em té una mica cansat, però he seguit amb la militància i vaig poder viure les meves primeres eleccions (les europees) des de dins.

L'única escapada fora del país ha estat a San Sebastián, ni a Edimburg he anat perquè els meus amics ja han tornat a casa. Però he fet una mica de turisme autòcton, això sí, i he diversificat els llocs que freqüento, però no pas la gent, que està una mica desapareguda darrerament. La meva màxima despesa continuen sent els llibres, encara que no tingui temps de llegir-los, i no m'he aficionat a res més a banda de fer grues d'origami.

I pel que fa a la virtualitat, tan enganxat com sempre. He reduït una mica el ritme de publicació als meus blogs, però aquí segueixo, mirant de comentar tant com puc i de descobrir nous valors, tot i que diuen que els blogs estan morts ja, però no enterrats. Al gener vaig fer el post 1000 del Bona Nit i he participat en unes quantes iniciatives, la substitució estiuenca de la Carme, la taula periòdica d'en Sergi i més recentment al projecte 'Quedem al Zurich?' de la Sílvia, la Gemma Sara i companyia. S'ha notat la meva implicació política perquè n'he parlat més del que m'agradaria.

I aquest ha estat, a grans trets, el meu 2014. Agrair-vos als que passeu per aquí, regularment o puntual, la vostra dedicació i companyia, amb la majoria ja són molts anys que fem camí plegats. Veurem què ens porta el 2015, i si tot va bé ens ho seguirem explicant. Gràcies i molta sort a tots, que passeu unes bones festes!

dijous, 11 de desembre de 2014

Feines de casa

No me n'amago, em fa una mandra terrible fer les feines de casa. Suposo que són minoria els que gaudeixen fent-les i més aviat el plaer arriba quan està tot net i polit. Més d'un cop m'ha passat pel cap contractar algú que vingui un cop per setmana a netejar i jo limitar-me a fer les tasques del dia a dia com cuinar o rentar els plats i la roba. Aquest pensament ha revifat avui quan una companya m'ha dit que ella té una noia que li ve tres cops al mes i que són els seus diners millor invertits.

És un luxe, però el preu que m'ha dit no és res de l'altre món i et deslliura d'unes tasques que algú altre potser farà millor que tu mateix (millor que jo segur). La companya en qüestió es deixa la pell a la feina, així que entenc que un cop de mà amb les tasques més feixugues de casa li suposa una bona alenada d'aire fresc. Temps guanyat i, a priori, diners que se'n van cap a una altra persona que treballa per guanyar-se'ls. M'ha sorprès sentir una altra companya que deia que ella hi està completament en contra, que ho considera una mena d'esclavatge.

És cert que això de tenir 'servei' sembla de milionaris casposos, però tenir una persona que vingui a netejar amb certa periodicitat és més comú del que em pensava, conec uns quants casos. Les dones de fer feines (ho sento, la immensa majoria són dones) no estan ben vistes i també hi ha gent que els té molt recel. El que em fa menys el pes és que solen treballar en negre, però de fer-ho amb la situació regularitzada, no veig per què ha de ser una feina humiliant i menystinguda, bé que paguem un pintor perquè ens pinti la casa o un servei de mudances pels trasllats, i són coses que podríem fer nosaltres mateixos. Em costa entendre que una ajuda a la llar tingui una categoria inferior que aquests altres exemples, si a més, estic segur que qui en gaudeix en queda més que encantat.

Hauré de començar a fer números, que es diu.

dilluns, 8 de desembre de 2014

Vibracions fantasma

Qualsevol que tingui un telèfon intel·ligent està enganxat en major o menor mesura i el mira regularment al llarg del dia. Els telèfons han perdut la seva utilitat principal, ara es truca poc, però la seva funció comunicativa és més extensa que mai. I com que ara ens podem comunicar de mil i una formes diferents amb un mateix aparell, aquest ha de notificar-nos cada cop que algú intenta contactar amb nosaltres amb el so, la vibració i la icona pertinent.

Va començar-me a passar que em semblava que sentia el so d'una notificació, però no havia rebut res. També em semblava que el mòbil em vibrava a la butxaca, i tampoc. Naturalment, vaig pensar que perdia la xaveta i que la meva addicció estava sobrepassant els límits permesos. Però resulta que no, tu. Fa poc he descobert que, com tot avui en dia, aquest fenomen de pensar que reps alguna cosa però que no sigui així té nom, i no és una raresa en absolut. Li diuen síndrome de la vibració fantasma, o síndrome del timbre. Tècnicament són al·lucinacions, però no ens hem de preocupar, ja que sembla que és una prova de que el nostre sistema neurològic està funcionant correctament. Que passi el contrari, és a dir, que el telèfon soni i ens pensem que no, és una cosa que no ens agrada, i per tant el cervell tendeix a generar la sensació de que hi ha l'estímul, so o vibració, i ens fa reaccionar. Sentim el que no existeix perquè estem pendents de sentir-ho, per dir-ho d'alguna manera. Es veu que ho explica la teoria de detecció de senyals.

Sembla que la sensació que el mòbil està vibrant la tenen fins a un 80% dels usuaris, i fins un 30% senten que el telèfon sona quan no és així. A mi em passen les dues coses, si he de ser sincer. Però si a vosaltres també, no patiu, no esteu bojos, almenys no per aquest motiu. És un simple cas d'evolució. Als que no us passi, em sap greu, però sou espècies en extinció.

divendres, 5 de desembre de 2014

La pell fina

Quan diem que algú té la pell molt fina ho fem així, generalitzant. No és que sigui més fàcil arribar-li al múscul, segur que aquest fenomen té algun nom científic que desconec. El que volem dir és que és molt susceptible, segurament perquè ha reaccionat desproporcionadament a algun comentari nostre. O que a nosaltres ens sembla desproporcionadament. A més deixem anar la sentència amb cert aire de suficiència i ofensa.

Hi ha persones que són susceptibles per sistema, cert. Però penso que la majoria de vegades cadascú és susceptible en temes molt concrets, i en canvi d'altres no li fan ni fred ni calor. En això també va implícit que quan decretem que algú té la pell molt fina, estem obviant que un altre dia ho diran de nosaltres, perquè ens tocaran la fibra per una altra banda i reaccionarem malament. Com sempre, els motius pels que saltem són personals i poc comprensibles pels altres, és molt fàcil ofendre's per una mala resposta, però demanem disculpes quan els que responem malament som nosaltres? No pas.

Com tothom, he fet servir aquesta expressió, l'he pensada i l'he dita. I per no ser contradictori amb el que diu el post, m'he preguntat en què tinc la pell molt fina jo. Com que no se m'acudia massa res, perquè no solem veure la biga al propi ull, fins i tot ho he preguntat. Penso que sóc molt susceptible amb la infidelitat, no m'agrada sentir-ne parlar i encara menys sentir gent que se'n vanta. I no és que tingui motius, però és un tema que m'incomoda i em pot arribar a ofendre. I m'han dit que tinc la pell fina amb la manca de compromís de la gent, que m'ho prenc massa a pit, segurament de manera desproporcionada.

Segur que tinc la pell fina en molts altres temes, a banda de les coses que m'emprenyen, que serien matèria per un altre post. I vosaltres, penseu que tinc la pell molt fina en quelcom concret? I sobretot, sou capaços de dir temes en els que teniu la pell fina?

dimecres, 3 de desembre de 2014

Que les matemàtiques funcionin

A veure si ho explico millor que en Junqueras.

El 9N finalment ha donat 1.9M de vots pel Sí/Sí. Podem entendre que aquest és més o menys el gruix d'independentistes que hi ha, perquè vam votar la majoria. Aquesta xifra no és suficient per assolir la independència de Catalunya, que és l'ÚNIC objectiu d'estar en el moment polític que estem.

Si es fa una llista única i unitària, la votarem tots els indepes. O potser no tots, perquè hi ha gent més idealista que independentista, i no votaria mai idees polítiques molt allunyades de la seva. En tot cas, la votarem només nosaltres, no la votarà ningú més perquè no parla d'eix social, ni de què es farà en aquests 18 mesos de govern 'civil' que a més ens ha de portar a un referèndum, no a la independència. I recordem que amb els que som ara, no sumem prou.

Si es generen llistes separades, totes emparades sota un mateix paraigües i amb un punt del programa comú i clar que els comprometi a declarar la independència, potser cada llista, que pot incloure gent de la societat civil si vol, serà capaç de convèncer alguns indecisos amb els seus programes polítics propis que no es faran interferències entre ells. Si sumem suports per totes les bandes, cosa imprescindible si volem que les matemàtiques funcionin, potser ho aconseguirem.

És a dir, que després de mostrar la seva postura, ERC ha perdut uns quants vots independentistes, però aquests vots no desapareixen, se n'aniran a un altre partit a favor de la independència. En canvi, si segueix per aquesta via, potser podrà aglutinar vots d'altres opcions d'esquerres que puguin entendre la independència com una eina per aconseguir un país més just, més funcional i més avançat (ICV, PSC, MES). El mateix pensen les CUP. Em dol quan sento que aquests partits miren per ells i no pel país. No es tracta de guanyar unes eleccions, sinó que la suma d'independentistes superi la dels que no ho són. Anar-hi junts no vol dir sumar més, en aquest cas. La unitat es demostrarà després. A mi qui declari la independència o sigui el primer president de la república catalana m'és igual. Només vull arribar a veure-ho.