dijous, 29 de maig de 2014

Divide et impera

Si escrivís avui parlaria de Can Vies, i no vull. Si escrivís avui, parlaria de la sentència de fireta dels corruptes més grans de la història de Catalunya, i no vull. Si escrivís avui, parlaria de BCN World, i no vull. Si escrivís avui, parlaria de com inventar un conflicte perquè sembli que tenim un problema, però no vull. Si escric avui, és per dir que res és casual i la sobrecàrrega informativa d'aquests dies no és cap coincidència. Com tampoc ho és que es produeixi immediatament després d'unes eleccions. D'aquestes eleccions. Però res, ja sabem que quan un dit apunta al cel, el ximple mira el dit. I així anar fent.

dilluns, 26 de maig de 2014

Submarí nuclear

Només cal fer una ullada al mapa acolorit d'España per adonar-se que Catalunya és diferent. Un cop més hem demostrat que tenim les coses clares, volem que ens deixin decidir el nostre futur, i hem començat per fer-ho allà on no ens poden impedir votar. Personalment m'emociona la nova composició de colors a la nostra terra i espero que es refermi als propers comicis més domèstics, que idealment seran després de la consulta. Com també m'emocionen les trucades i missatges de felicitació d'amics i familiars com si jo hagués guanyat alguna cosa.

Moment ara per donar les gràcies als companys per una interessant jornada electoral i a tota la gent que ha fet confiança a la candidatura a la que jo donava suport. Però no em vull deixar d'agrair també a altra gent que ha fet tant o més que nosaltres per obtenir aquests resultats. Gràcies a Camacho i Fisas per dir que la campanya ha estat marcada per la violència. Gràcies Pere Navarro per facilitar tant la feina representant un partit del qual cap de les tres sigles ja té sentit. Gràcies Rajoy per mirar cap una altra banda i seguir fent el 'doncs ara no respiro'. Gràcies Vidal-Quadras i Rivera per demostrar que els catalans no som millors que ningú, entre nosaltres també existeix la pitjor escòria possible. Gràcies diaris nacionals per seguir insistint amb que Mas perd força i això afebleix el procés. En definitiva, gràcies a tots aquells que veuen la palla a l'ull aliè però no el submarí nuclear que tenen entaforat en el propi. Gràcies a ells Catalunya és el que és a dia d'avui, una nació transversal i amb moltes cares, però amb un objectiu comú.

dijous, 22 de maig de 2014

Estudia i seràs un home de profit

Darrerament, i entre notícies d'ERO a grans empreses, amenaça de tancament de televisions i rècords de desnonaments, el govern espanyol s'entesta a dir que l'economia va de conya i que l'atur està baixant, que per fi s'està notant. Mentides i enganyifes, si és que hi ha pujada de l'ocupació, són majoritàriament feines precàries i amb unes condicions pèssimes. Però tries entre agafar-ho o la ruïna, és clar.

Sobre les oportunitats laborals m'agradaria fer una petita reflexió. A la meva generació se'ns insistia amb la importància d'estudiar, una carrera universitària era fonamental, parlar idiomes, saber d'informàtica i totes les formacions complementàries que se'ns acudissin. El resultat és que ara tenim uns currículums molt bonics, el meu té tres pàgines i no he fet tantes coses. Però són realment d'utilitat aquests currículums? El que ens trobem és que estem sobre-formats, ens sobren títols, tenim massa experiència. A priori no és dolent, el problema és que podríem fer feines que no se'ns ofereixen. Com que ara tothom s'ha d'agafar a un clau roent, agafen gent de solvència contrastada i amb coneixements i experiència sobreres per fer feines indignes. I quan dic indignes no vull dir que no tinguin valor o siguin humiliants, vull dir que amb la meitat o menys de la formació es podrien fer perfectament bé. És més, amb una formació específica molt menys costosa en temps i diners es podrien fer encara molt millor.

Abans no t'agafaven si tenies massa currículum perquè t'havien de pagar més. Ara, com que ens conformem amb un sou, el que sigui, demanen l'oro i el moro per qualsevol feina. Contracten gent molt per sobre de la necessitat de la feina pagant-los poc. Això converteix en inútils tots els anys que vam invertir estudiant. Tenir una carrera ja no significa res, hi ha massa llicenciats per no tantes places que ho requereixin. Un cop més, un altre gran èxit de planificació. Què fem ara amb tant treballador qualificat? Ja ho tinc, els posem a fer feines que no requereixin qualificació! Brillant! I amb tots els treballadors no qualificats què fem?

dilluns, 19 de maig de 2014

Sr. Blog

Imatge d'arxiu, l'espatarrat és en Blog i l'arrupit en Bamboo. Es feien servir de coixí mútuament.

Aquests dies fa quatre anys que en Blog va perdre el seu germà Bamboo, és a dir que ja fa el doble de temps que no hi és que el que va passar amb nosaltres. Va tenir una vida curta i no massa agradable, però vaig mirar de cuidar-lo tant com vaig poder. En Blog, en canvi, segueix endavant tan panxo i suposo que no recorda la seva família. El cas és que amb la broma ja porta prop de 6 anys al meu costat, i tenint en compte que els vaig adoptar amb un parell de mesets, vol dir que tinc un gat de 6 anys d'edat (i 9 quilos de pes...). Desconec si l'equivalència d'edat pels gats és la mateixa que pels gossos, però direm que sí ja que les dues espècies viuen una quantitat similar d'anys. Així doncs, 6 anys humans equivaldrien a 42 anys de gat. Si l'any passat érem coetanis, ara ja puc dir que em supera en edat i l'hauré de començar a tractar amb respecte, a dir-li de vostè, que ara és el més veterà de la casa.

divendres, 16 de maig de 2014

Relats conjunts, Qwerty


—M'ho pot tornar a explicar, només per veure si ho he entès bé.
—I tant. Li presentem un sistema de distribució de les lletres revolucionari, producte d'un estudi exhaustiu. Fins ara totes les màquines d'escriure tenen el problema que les lletres s'enganxen en prémer-les, et passes més estona tornant-les a lloc que escrivint. Això és perquè en escriure ràpid dues lletres que estan pròximes en el teclat xoquen i es queden bloquejades. Però això ja no passarà més, la nostra empresa ha dissenyat un teclat en el que les lletres més comunes estan estratègicament distribuïdes perquè no xoquin en prémer-les, fixi's-hi bé.
—A primera vista sembla una distribució aleatòria...
—Però no ho és! Als usuaris no els costarà acostumar-se al nou sistema, sobretot quan vegin que els vells problemes queden resolts.
—I no vol dir que passarà igualment? Hi ha moltes paraules, les combinacions de lletres són pràcticament infinites...
—No s'ho pensi! Miri bé el teclat veurà que és impensable escriure res mínimament coherent amb aquestes combinacions de lletres properes, és que no se'm passaria pel cap cap mot comprensible ni entenedor, només un dement podria fer coincidir algunes combinacions de lletres en una mateixa paraula, però vostès no fabriquen màquines d'escriure per dements oi?
—Suposo que no...
—I tant que no! Ja ho veurà, confiï en nosaltres, si compren el nostre sistema no se'n penediran, es faran d'or. És la distribució del futur.
—Bé, ens ho pensarem i ja li direm alguna cosa senyor Underwood. Ha estat un plaer.
—Esperaré notícies seves senyor... Disculpi, però no m'ha dit el seu nom...
—Qwerty. Polki Qwerty.


Aportació a l'edició de maig de Relats Conjunts. Animeu-vos a participar!

dimarts, 13 de maig de 2014

Ginkgo

Fa un temps comentava mig en broma el tema de les tres coses per sentir-se realitzat. No és que siguin una prioritat, però em faria gràcia fer-les, i de moment una d'elles va per bon camí: plantar un arbre. Com que jo no sóc de tan bon conformar com el paio del nanoconte que vaig escriure, no m'hi he posat per poc.

El Ginkgo biloba és un arbre primitiu, dels més antics que existeixen encara entre nosaltres i té unes característiques que el converteixen en un fòssil vivent, com les seves fulles bilobulades (d'aquí el nom) i binerviades. La reserva actual es troba a la Xina, i s'utilitza com a arbre decoratiu. Aquest és l'aspecte que té a la tardor, quan les fulles es tornen grogues i cauen.


A Barcelona en tenim diversos exemplars, així que em vaig dirigir a un conegut parc barceloní (que no diré que és el de la Ciutadella) per recollir unes quantes llavors i mirar de plantar-les. La veritat és que ja ho havia fet l'any passat, però no em va créixer res. Però aquest any he seguit instruccions dels experts, és a dir del google, i he tingut més sort. Pocs dies després de plantar les llavors vaig veure això:


Però les sorpreses no acabaven, en uns dies el test tenia aquest aspecte:


I la cosa no va acabar aquí, encara en va sortir un cinquè!


I aquest matí el test comença a fer goig, el primer a sortir ja té fulletes d'una bona mida i tots segueixen creixent a bon ritme, fins i tot n'ha brotat un en un altre test!


Així que ja ho veieu, he aconseguit un dels objectius, ja he plantat un arbre... o sis! Aviat tindré el meu propi bosc de ginkgos. Perdoneu la qualitat de les imatges, però la càmera no dóna per més en distàncies tan curtes.

diumenge, 11 de maig de 2014

Fent amics

No pretenc fer un diari de campanya (déu me'n guard!), però no puc deixar d'explicar una anècdota que em va passar la mateixa nit del post anterior. Sempre que en faig alguna m'agrada compartir-la, i és que ja he començat a fer amics.

Mentre sopava amb els companys del partit esperant les dotze de la nit, moment en que es fa la tradicional enganxada de cartells d'inici de campanya, ens va arribar que els socialistes, que són el partit de govern, ja estaven enganxant els seus, i encara faltava més de mitja hora. Fins aquí, doncs mira, tramposos, però cap sorpresa. Una estoneta després vam anar cap a la plaça de l'ajuntament a esperar que es fes l'hora i allà ens vam trobar una vintena de militants socialistes que ja feien feina. Se'ns van acostar i un d'ells va començar a llençar-se destrals verbals amb un parell de membres rellevants dels meus, tots ells amb un somriure a la cara però pim pam pum (maleïts polítics!). El socialista en qüestió era un fatxenda pagadíssim d'ell mateix que les tornava, però que m'estava fent inflar la vena. Per si no fos poc, per darrere seu va passar un d'aquells membres de partit que no són PSc, sinó que són PSOE directament i el va instar a marxar, que tenien molta feina, mentre ens mirava a nosaltres amb cara d'empestats.

Tot i que sóc l'últim mono, callar no és la cosa que millor se'm dóna. Vaig començar a fer-li preguntes capcioses sobre el seu (patètic) cartell electoral (sense foto i esmentant a Rajoy per les europees, olé tu), sobre la seva posició anti-catalanista i diverses coses més. Me les tornava amb un somriure encara més creixent perquè em veia emprenyat, fent-se el fatxenda d'una manera que altre gall hauria cantat si hagués tingut un AK-47 a la mà. Però bé, em vaig acontentar amb dir-li mentider a la cara i engegar-lo a penjar cartells, que encara no eren les dotze. Amb la mateixa cara 100% 'hostiable' em va preguntar mofeta 'm'envies a penjar cartells?' i li vaig repetir, entre uns quants improperis més.

Bé, va acabar marxant, i aquí es va acabar. Reconec que vaig ser groller i desagradable, en absolut diplomàtic, i en cap cas aprovo la meva actuació, probablement per això tinc encara més ganes d'explicar-ho, perquè d'alguna manera em poso en evidència. La cirereta de la qüestió és que, un cop sols, em van fer saber que aquell energumen és el primer tinent d'alcalde del poble, el número dos municipal, vaja. I jo el ximpanzé de torn que li diu mentider a la cara i que l'envia a cagar a la via. Olé jo.

NOTA FINAL: em van comentar que el que més mal li hauria fet hauria estat dir-li la més pura veritat: que no tenia ni la més mínima idea de qui era.

dijous, 8 de maig de 2014

Europees

Aquesta nit comença la campanya electoral per les eleccions europees del proper 25 de maig. Són les primeres viuré com a militant i amb un recent estrenat mini-càrrec a l'executiva local, per tant, hi participaré de forma activa. Tot i ser unes eleccions a les que no se'ls fa gaire cas, m'encurioseix saber com serà mirar-s'ho des de dins. Que sigui militant, però, no evita que sigui crític, sembla que la campanya ja va començar fa molts dies. De fet, hi ha polítics i partits sencers que sembla que sempre estan fent campanya. Campanya i res més.

No vull convèncer a ningú de què ha de votar, encara que coneixeu de sobres les meves inclinacions. Però sí que m'agradaria convèncer-vos de votar. Votar és important. També ho és què es vota, però sobretot fer sentir la nostra veu. Ara per ara és l'única arma que tenim. En aquestes eleccions la participació sempre és molt minsa, els percentatges fan pena. Això ho hauríem de canviar, tenim una bona oportunitat per portar el nostre missatge a Europa, sigui quin sigui aquest. Així que, si em permeteu el prec, penseu-vos-ho una mica, reflexioneu quin futur voleu pel nostre país dins del continent, i el dia 25 no falteu a la cita. Com més aviat deixem de prendre'ns en broma aquestes eleccions europees, més aviat se'ns començaran a prendre seriosament a nosaltres.

Mentrestant, jo aniré penjant cartells, assistint a actes si puc, i transmetent missatges a través de les xarxes, però no aquí. Aquí sóc persona, no faig de polític. I com a persona, l'únic missatge que llenço és el del paràgraf del mig.

dilluns, 5 de maig de 2014

Cinta mètrica

Dia 2137, 7:11h del matí.

Ja fa dies que informo de moviments una mica estranys al territori que superviso, però aquest cap de setmana algunes activitats s'han intensificat. Sospito que aquests canvis estan relacionats amb el segon subjecte d'estudi (de gènere femení) que fa una temporada que freqüenta el camp d'investigació. Ja vaig comunicar que es mostra sospitosament afectuosa amb mi, tot i que critica el meu (fabulós) pelatge. No me'n refio, alguna cosa trama, i sembla perfectament confabulada amb el subjecte principal. Estaré a l'aguait.

Els moviments van començar amb l'entrada a casa d'unes caixes de cartró grans amb un logo corporatiu inscrit. Tot just vaig poder veure'l de reüll perquè immediatament les van amagar a una zona d'exclusió (ells en diuen 'espais lliures de gat'). Les caixes pertanyien a la firma IKEA, tinc entès que es tracta d'algun tipus d'armament que guarden en un lloc segur, després de procedir al seu muntatge. No he pogut determinar encara la seva naturalesa o abast, miraré d'infiltrar-me a la zona d'exclusió quan pugui. També s'ha incrementat molt l'ús de la cinta mètrica, definitivament duen a terme treballs de gran precisió.

Posteriorment van entrar al territori d'estudi algunes maletes que venien plenes i després van marxar buides. Vaig estar pendent de la redistribució de material a les diferents zones, sobretot de tipus tèxtil, però no exclusivament. Però el que més em preocupa son les fortes olors a productes químics, entenc que han de complementar l'armament i que estem parlant de tecnologia sofisticada. Els apliquen en mobles i altres superfícies, probablement perquè jo no m'hi acosti, per això sé que alguna en porten de cap. Seguiré informant.

divendres, 2 de maig de 2014

Situació insostenible

La situació és insostenible. El centre de Barcelona s'ha convertit en una batalla campal. Pels principals carrers patrullen brigades d'independentistes encaputxats onejant estelades i armats amb els típics bastons del ball tradicional, però que ara fan servir per estomacar els turistes espanyols que s'han atrevit a visitar la capital catalana. És difícil trobar rètols i indicacions en castellà ja que totes han estat pintades amb esprai o directament arrencades. A la Diagonal hi ha barricades per si arriba l'artilleria pesada espanyola, els barcelonins pensen defensar el que és seu amb ungles i dents. A plaça Catalunya s'ha muntat una mena de camp de concentració, s'han tallat els accessos i a dins s'empresonen totes les persones que es demostra que són contraries al procés, o tots aquells que tenen un cognom que s'acabi en -ez. A més, a mode de càstig s'han instal·lat uns grans altaveus i per megafonia sona música de gralles a un volum eixordador. Als presoners se'ls alimenta únicament amb escasses racions de pa amb tomàquet i botifarra amb seques. Les seus dels partits polítics espanyolistes han estat totes cremades amb diverses víctimes mortals i la delegada del govern espanyol ha estat violada i durament vexada. També les seus dels diaris no sobiranistes han estat atacades i ja no es permeten rotatius que no siguin en català. Es respira violència i crispació, els brigadistes no atenen a raons. La consigna és clara: primer pega, després pregunta.

Tot això ho he vist jo, amb els meus propis ulls, no m'invento res. Vivim en un estat d'excepció, i evidentment totes les forces de la llei s'han posat a favor dels revoltats. Podríem dir que estem en situació de guerra, l'odi cap a tot allò que fa olor d'espanyol és tan gran que que ja no en deixem passar ni una. Jo mateix, ara abans de pujar a casa per escriure això he sentit dos avis que parlaven en espanyol i no ho he pogut evitar, els he insultat i els he fet fora a puntades de peu del banc on seien. Que se'n vagin a molestar al seu país!