diumenge, 30 de març de 2014

En blanc

L'excursionista de pa sucat amb oli vol reivindicar que els àrbitres li tenen mania i que hi ha una mà negra a la federació. És evident que l'envegen per ser ric, guapo i bon... bon... bé, és igual. Que no pot ser que les poques vegades que té un cap de setmana lliure i decideix anar a trepitjar la muntanya li plogui, hi hagi una boira més densa que els discursos de Castro i un vent per sortir volant. Injustícies del futb... de la climatologia. El primer fracàs de l'excursionista de pa sucat amb oli: no poder arribar al cim del Puig de Dòrria (2547m) via Collet de Barraques, al Ripollès. Per poc, perquè gaire no podia faltar, però ni que l'hagués tingut davant dels morros no l'hauria vist, maleïda boira! Tot i el mal temps, l'excursionista de pa sucat amb oli i la seva acompanyant s'han atrevit a anar muntanya amunt ja que tot el camí transcorria paral·lel a una tanca i no tenia pèrdua. Però això de gairebé no veure ni la tanca, ni res de res al voltant, no els ha fet gràcia i s'han fet enrere.

El títol del post podria fer referència a haver tornat a casa sense cim. També podria parlar de l'absència de fotografies (que de cap manera no és deguda a la ràbia del fracàs més estrepitós, no, no, sinó a la impossibilitat de fotografiar res). Però a banda de significar aquestes coses, també és la prova de l'evidència. Blanc neu. Blanc boira. Blanc per tot arreu. I quan l'excursionista de pa sucat amb oli i l'acompanyant se n'han cansat, han anat a buscar més colors en una altra banda.

dijous, 27 de març de 2014

Semàfors vermells

Per sort, les cames encara em responen i les tinc fortes. I com que és així, no dubto en fer-les servir quan s'escau, com per exemple, per passar el carrer ràpidament encara que el semàfor digui que no hauria, si és que no hi ha cotxes a la vista que s'acostin prou veloçment per atrapar-me. Encara que sembli una ximpleria, no deixa de ser un acte d'incivisme: faig cas omís d'un dels senyals més importants de la circulació per la via pública. I no sóc l'únic, naturalment. Quan caminem ens prenem els semàfors de manera orientativa, per sort no fem el mateix quan anem en cotxe, encara que segur que hi ha qui sí que ho fa. Aparentment no té cap importància, aquesta petita infracció quotidiana no fa mal a ningú i el risc és mínim si ets una mica conscient, així que ho faig un cop rere un altre, no m'agrada esperar. I penso això fins que en el moment que puc passar, tot i el senyal vermell, giro el cap i veig un pare agafant fortament el seu fillet de la mà, aturat estoicament perquè el senyal així ho indica. Fill, no podem passar fins que el ninotet sigui de color verd. I per què aquest senyor sí que passa? Perquè aquest senyor és un grandíssim...

El pare no respon així, és clar, però em deu maleir els ossos per tirar-li per terra els esforços que fa per educar el seu fill. Difícil ser un bon exemple quan tots els altres passen de les normes. Algun cop m'he esperat per col·laborar amb el sofert pare o mare, però generalment no ho faig. Em sap greu, deixo que m'insultin i em maleeixin. Ja m'aturaré quan sigui jo el que ha de donar exemple.

dilluns, 24 de març de 2014

Mala definició

Fa pocs dies m'he assabentat que la frase que cito a continuació és del poeta valencià Vicent Andrés i Estellés:

"No et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen, baixa al carrer i participa.
No podran res davant d'un poble unit, alegre i combatiu."

En la meva ignorància i incultura (especialment poètica), només la tenia sentida de la famosa cançó La flama dels recentment desapareguts Obrint Pas. No puc dir que aquest grup sigui sant de la meva devoció, la veritat sigui dita. El cas és que darrerament només faig que sentir la frase en boca dels 'salvadors de la pàtria' que dic jo, aquells que són més indepes que la crema catalana i la salvitjada dels calçots, i ho han de demostrar, és clar. Molta gent se l'ha fet seva, i bromes a part, em sembla molt bé, és un bon missatge, però personalment em sembla que no pot definir pitjor el nostre poble.

Si una cosa no tenim els catalans és unitat. I no parlo de fractura, això és un invent. Però la diversitat d'opinions és extrema, entre els mateixos independentistes no ens posem d'acord i cadascú va a la seva. Ni per lluitar contra els poders establerts ens podem coordinar. Infinitat de grups fan la guerra a la seva manera.

Alegres? Bé, no crec que sigui l'adjectiu que ens defineix. Massa seriosos, massa assenyats, sempre he pensat que som un poble que no se sap divertir prou, perquè no abaixem mai la guàrdia. I a mi ja em va bé, no trobo a faltar ser l'ànima de la festa. Estem alegres en moments puntuals i després ens tornem a encaparrar.

I bé, després de tota una història de baixar-nos els pantalons, de fer que sí amb el caparró i quedar-nos a casa, no ens qualificaria de combatius. Reaccionem a les agressions, és cert. Però si ara ens comencessin a mimar una mica, la meitat dels combatius tornarien a quedar-se a casa.  

Ens en sortiríem si fóssim com diu el poeta que hem de ser? No ho sé. Jo buscaria un altre eslògan. Sempre he estat més de 'tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer'.

divendres, 21 de març de 2014

7 anys de records

I un bon dia et lleves i dius 'caram, si el meu blog avui fa 7 anys!'. I sí, el Bona Nit porta donant la tabarra des del 2007, amb més de 1000 posts ja, amb desenes de milers de comentaris i amb un pare molt orgullós de la seva criatura, i també molt agraït a tots els que passeu per aquí o hi heu passat en algun moment dels set anys d'història que ja té aquest blog. I és que set anys ja són una bona colla i donen per molt. Quantes coses ens han passat a cadascun de nosaltres durant aquests anys? Doncs algunes han estat conjuntes, perquè és temps suficient per tenir molts records relacionats amb companys blogaires. Començaré per dir que si teniu interès en saber quan vau caure en aquest blog per primer cop podeu consultar a la barra lateral la vostra primera nit. I ja que una de les categories d'aquest blog és la de 'Records', aquest any m'he proposat homenatjar-la citant almenys un record blogaire que tingui de cadascú de vosaltres. En alguns casos serà d'alguna interacció, d'altres una impressió que tenia de vosaltres, algun pensament, el primer contacte... No sé si em sortirà de tothom, però ho intentaré. Si no voleu llegir-ho tot (molt comprensible!) podeu fer servir el cercador del navegador per trobar-vos. Us demano que no us enfadeu, potser en algun cas diré alguna cosa que no he dit mai, però és sempre des de l'afecte! Som-hi!

iruNa: La meva primera comentarista desconeguda, de seguida vam professar-nos un sentiment d'afecte mutu. La trobo a faltar.

Tirai: Sentia admiració absoluta per la seva manera d'expressar les coses, flipava amb els seus posts a raig.

Onyx: Em va donar una empenta molt gran parlant meravelles de mi, encara no sé per què, però li estic molt agraït.

Llum: Els seus posts diaris em van ensenyar què era fer servir el blog com a teràpia, en vaig aprendre molt, encara que els nostres estils eren molt diferents.

Alepsi: Em semblava que anava completament a la seva bola... a dia d'avui encara m'ho sembla!

Barbollaire: Recordo les seves aparicions puntuals dient que passava 'de puntetes'. Va ser al primer a qui vaig dir que a mi la poesia no...

Efe: No sé per què em semblava un antisocial... i això que és sociòleg...

Anna Tarambana: Per mi era un fenomen de fans, recordo que desitjava que m'enllacés al seu blog i ella no ho feia, i jo plorava!

Zinc Piritione: Me'l van recomanar per tenir un blog molt divertit, però a banda de ser graciós d'ell pensava que era un crack amb un cor immens.

Laia: Les primeres impressions eren que no podia ser que aquella nena tingués 16 anys, ens estava prenent el pèl, escrivia massa bé per ser una adolescent!

Boira: Va entrar a casa com si hi hagués estat tota la vida, amb la comoditat de qui va a casa el veí, com fan als pobles.

Elur: Podria citar infinits records, però només en diré un: ella em va recomanar 'El nom del vent'. Aquest llibre va canviar la meva dinàmica lectora i em va empènyer a obrir el meu blog de llibres 'Llibres, i punt!', que ja ha fet 4 anys. Poca broma. Molta influència.

L'Avi: Sensació d'estar comentant a algú important. L'educació per davant de tot.

gatot: Sentiments molt contradictoris, per una banda assemblar-m'hi molt en algunes coses, i la sensació de no voler-m'hi assemblar en tantes altres.

Carme Fortià: Recordo que els seus posts em costaven una mica, una escriptura massa elaborada perquè em toqués la fibra.

Carme Rosanas: Tots dempeus i a fer reverències. Per no passar-me hores recitant records, comentaré els inicis en prosa de Personatges Itinerants, mai oblidaré la meva Yoko! A la Carme podria dedicar-li un post sencer de records blogaires.

Zel: Em semblava que gastava molta mala llet, però només al seu blog. En els comentaris sempre era molt correcta i afalagadora.

Joana: Sentia un gran respecte perquè la veia com la dona DONA. Una senyora, i no per edat, sinó per mentalitat, per sensibilitat, per l'afecte que desprenien les seves paraules.

aina: La seva manera d'explicar moltes coses amb quatre paraules em generava molta admiració. Encara avui corro al seu blog quan s'actualitza.

Jesús M. Tibau: Un record negatiu en aquest cas, la decepció que em vaig endur en saber que un projecte que trobava interessant com Una Sortida Digna era només un blog promocional d'un llibre seu.

Dan: No entenia com aquest home podia saber tant i de tantes coses diferents. Collons, deixa malament a tots els altres científics de per aquí! Mestre de la divulgació.

Mireia: Ves per on, un blog que parla sobre llibres, quina idea més interessant... i mira avui. El seu va ser el primer blog de lectures que vaig descobrir.

Jordi Casanovas: Recordo que era impossible entendre'l amb només una lectura, i també els seus comentaris molt curs però encertadíssims.

Estrip: Del seu blog recordo els paperets amb poemes que deia que es trobava de la manera més inversemblant.

Deric: Després d'una època poc productiva al blog li va agafar per escriure cada dia durant un mes sencer. Bogeries que fem els blogaires.

El Veí de Dalt: Li vaig demanar consell per endegar c@ts, ell ja tenia molta experiència en mogudes catosfèriques. I me'l va donar, és clar!

Bajoqueta: Inesborrable el seu 365 contes que va esdevenir un llibre amb participació de molts de nosaltres.

NeoPoeta: En un moment molt baix em va dedicar un poema que feia caure de cul, un dels regals més bonics que m'han fet mai.

Núria Aupí: Més que un record, una efemèride, el seu blog va néixer exactament el mateix dia que el meu! 

Rita: Tot i ser propera, amable i afable, per mi sempre va tenir una aura de misteri, no en el mal sentit, sinó de no explicar allò que més val no saber.

Petita Criatura: Un cop va dir que al vespre estaria de festa a un local concret de Barcelona per si algú hi volia anar. Desconec el resultat d'aquella proposta...

Carquinyol: Inoblidables els seus micacos temàtics, sempre em van fer molta gràcia, i me'n continuen fent! M'encantava el disseny del seu blog.

Núr: Recordo especialment els seus comentaris, no té pèls a la llengua ni s'abstenia de comentar en contra si estava en desacord, em feia suar de valent amb les respostes! Això i la seva capacitat resolutiva a c@ts, col·laboradora impagable.

Susanna: M'estranyava saber-la tan insegura amb ella mateixa quan només li llegia coses bones que ja m'hagués agradat tenir a mi!

Caterina: Probablement no em creuria, però tenia el blog que m'hagués agradat tenir a mi. Admirava la seva voracitat lectora.

El tacte de les paraules: Desprenia tanta tendresa que em va enganxar, però me les veia negres per poder comentar els seus poemes amb coherència, ho volia fer de totes totes i me'n sortia poc.

Eli: Una mica massa expansiva pel meu gust i de vegades em costava una mica. Sóc introvertit, què voleu!

Assumpta: Una de les grans d'aquest blog, probablement la persona que més comentaris ha fet. I un pensament per ella dels primers dies que passava per aquí que recordo bé: 'd'on ha sortit aquesta dona que fa aquests comentaris tan llargs??'.

Guspira: L'únic blog de temàtica mitjanament eròtica que he comentat regularment, i ho feia només perquè ella s'ho valia!

rits: Molts i molts records també, el gust per la música dels 90, parlar de temàtiques semblants en un mateix moment i els nostres intents d'animar-nos mútuament en moments baixos.

Ariadna: Alguns cops m'ha semblat freda i tallant, fins i tot burleta, però parlant hem arreglat qualsevol malentès.

Labruixoleta: No la coneixia quan va ser companya de nominació a c@ts, així la vaig descobrir i ja no me'n vaig poder desenganxar mai.

Ferran: En podria dir moltes coses, però ara mateix el primer que em ve al cap són les nostres baralles pel que fa als horaris de programació de les teles!

Manuscrits: Fascinació, això és el que recordo. El color marró del blog, la manera com apareixen les lletres allà mentre les escrius.

Òscar: Veia el número de comentaris que tenia i reconec que amb certa enveja pensava què devia tenir per triomfar tant. Quan el vaig començar a llegir ho vaig entendre, un autèntic crack, una bèstia. Admiració.

Myself: Sensació que apareix i desapareix com el Guadiana, però quan hi és és com si el temps no hagués passat.

Kweilan: Un cop (només un!) va ressenyar un llibre que jo ja havia llegit i em vaig sentir feliç. L'admirava molt com a lectora i per la manera com tenia de desgranar els llibres.

Sargantana: D'ella em queden moltes iniciatives blogaires i l'Slow blogging. El que no recordava és que havia vingut a parar aquí molt temps enrere dels records que en tinc.

Nimue: Els comentaris sobre unes magdalenes seves van portar un post qualsevol a ser un dels més comentats d'aquest blog.

Sergi M. Rovira: Sens dubte l'Avi Gres. Ens alegrava a tots amb les seves trapelleries. Feia els comentaris a dues veus.

Yuji: Inicialment no em vaig creure que fos un xaval brasiler que havia après català gairebé de rebot, però és cert. I quin català que gasta el tio, per ser que mai ha estat a la nostra terra, encara!

Jordi Casanovas Angelet: Més conegut per mi com 'el banyeres', m'ho passava teta comentant les seves cròniques dels partits del Barça, els dilluns eren un festival.

Puji: Els seus articles reflexius sobre l'actualitat estaven molt treballats, i en aquells moments no hi havia tanta gent que s'hi dediqués.

Joan Gasull: Va ser un impacte quan va deixar de ser Garbi24, dels primers a passar-se a Google+ i fer servir el seu nom autèntic. Des de llavors jo l'anomeno Sr. Gasull, és clar. Un respecte.

Víctor Pàmies: Tinc l'espina clavada de quan li vaig llegir que els blogs personals no durarien gaire i alguns altres més temàtics sí. Per sort (per mi), va fallar els seus pronòstics.

Sense Caletre: Inevitable en veure el seu nom recordar posts d'amor amb totes les lletres, meravelles amb quatre paraules.

Thera: Sempre em quedava hipnotitzat mirant el seu dragonet boig de l'any nou xinès.   

maria: Per força la relaciono amb els dolços i amb la defunció d'ocellets a la carretera, encara que a ella li sap moltíssim greu.

Babunski: Cada final d'any espero el seu resum anual, molt millor que el de les teles. No hi falten mai les necrològiques musicals!

Sànset i Utnoa: Sempre els deia que tinguessin un usuari per cadascú, s'havien d'identificar cada cop perquè feien servir el mateix. La Utnoa havia tingut un usuari anterior, però mai vaig saber quin era.

Joan: Els dos som de dir les coses pel seu nom i vam creuar alguns comentaris que potser es passaven de sincers. No sempre ens agrada sentir-nos les veritats!

Elfreelang: Quan ja portava una temporada es va canviar el nom i no em va agradar massa. Vaig trigar força temps a acostumar-m'hi.

Josep: D'ell recordo un comentari molt agradable (irònic) que em va deixar al 'Llibres, i punt!', en un post que parlava del cinquè aniversari de labutxaca.

Clídice: Com oblidar les discussions sobre què és bona literatura, sobre si un llibre és bo o dolent i què ho marca. No ens posarem mai d'acord!

McAbeu: El primer pensament va ser 'mira quin vellet més simpàtic'. Però si he de guardar un record, a banda de les bones estones que ens fa passar cada dia, són els anys de col·laboració amb ell a c@ts. És un geni.

Agnès Setrill: Un cop va fer un post tornant de festa en un estat etílic avançat... es va desfogar bé...

Fanal blau: Curiositat, molta curiositat per conèixer la seva relació amb un altre insigne blogaire. Encara no n'he tret l'entrellat.

Tu, jo i l'Otis: Em passava una cosa similar que amb Sànset i Utnoa, no sabia mai qui comentava, sempre tenia l'esperança que fos l'Otis!

Salvador Macip: Quan vaig guanyar 'El rei del món' en una rifa seva la meva biblioteca personal va començar a canviar. Moltes converses des de llavors, i la meva admiració.

Ada: Perquè és valenciana i coetània, però la seva imatge de perfil em recordava una mica massa a algú altre...

Adbega: La seva història de personatges creuats amb en Ricderiure, tots els diumenges a la mateixa hora.

Jordicine: Una conversa molt assenyada sobre blogs en català que demostra que es pot parlar amb respecte i que t'acabes entenent, més enllà de les idees de cadascú.

Marta Millaret: Llegia els seus posts i m'intimidava, tot un bocamoll com jo no trobava les paraules per comentar uns escrits tan especials. Quan m'hi vaig atrevir, ja no se m'ha tret de sobre.

Laura T. Marcel: Una altra amb la que hem tingut alguna enganxada, però també alguna complicitat, perquè quan no estem d'acord no callem, però quan estem d'acord ho estem molt!

Lolita lagarto: El vaig catalogar com el blog més original i delirant del món (de nom impronunciable) i no m'equivocava. Només superat pel seu altre blog Píxel-accions.

Martulina divina:  No entenc per què, però la confonia amb la Nona Mirona.

Senyoreta Reykjaík: Originalment es deia d'una altra manera, jo li vaig escurçar el nom a aquesta forma, i posteriorment el va adoptar!

Montse (fons d'armari): Em sorprenia que amb el seu minimalisme digui tot el que s'ha de dir. No calen més paraules per fer-se entendre.

Òscar Az Al: Va aparèixer en un post que anava de relacions i em va sorprendre la naturalitat amb que parlava de la seva homosexualitat. Bravo per ell.

Nona Mirona: No entenc per què, però la confonia amb la Martulina Divina.

Josep Lluís: Va tenir un moment que semblava que s'arrencaria com a blogaire a l'estil de la seva dona Assumpta, però al final ho va deixar estar.

Audrey: La sensació de fer un comentari una mica a l'aire sense saber si havia entès el post... suposo que alguns cops encertava, i tants altres no!

Pati di fusa: Recordo la seva militància activa contra les majúscules, em feia molta gràcia. Després se li va passar.

El porquet: Se'ns va acabar posant a tots a la butxaca i en podria recordar moltes coses, però destacaré la festassa que feia a les gales de c@ts.

Pons007: Molt abans de les nostres infinites interaccions, vaig descobrir el seu blog i vaig pensar 'ui, aquest publica cada dia, és massa, passo de seguir-lo'. I mira ara...

Jomateixa: Els seus jocs em distreuen sempre, i el plaer de parlar de llibres amb ella. La meva insistència la va introduir al llibre dels trons!

Leblansky: Sens dubte, la invasió dels ultrapíxels és un dels millors records blogaires, una invenció seva. Des d'aquell dia vaig començar a mirar blogs a la feina... sort que em va convèncer a participar.

Ventafocs: Recordo tirar-li per terra sempre els seus posts optimistes i benintencionats. Que negatiu i mala persona que sóc!

Murga: El seu avatar em va fer creure-hi de seguida, sense conèixer-la ja em queia bé. És clar que era amiga d'en Banyeres, i aquest segur que no es podia fer amb mala gent.

Tirant lo bloc: Feia una sèrie d'escrits al transport públic que aixecaven una mica de polseguera, semblava una mica desconsiderat amb alguns col·lectius.

Gemma Sara: Les frases de la Sara són de les coses que més m'han fet riure en tots aquests anys blogaires. I el dibuix que em va fer com a premi per guanyar el seu concurs, genial!

Yáiza: Va entrar a aquest blog com un terratrèmol, quina noia més descarada, vaig pensar. Però era molt difícil no enganxar-se a ella i als seus comentaris tan propers i jovials.

Lalu: Problemes de posar una foto a l'avatar, vaig descobrir que era una companya de facultat uns anys més petita, però la tenia vista d'allà.

Marienkafer: A instàncies meves, va canviar l'idioma dels comentaris i es va atrevir a fer-los en català. Sempre l'animava a fer-ho.

Jpmerch: Va escriure un poema en motiu del naixement de la N (filla d'en Gerhart i la Txaro), un detall preciós que no oblido.

MBosch: Els seus relats eren dels més originals que he llegit, tenia idees brillants. A més, era un fanàtic de la lectura. Va desaparèixer sense més.

Allau: La sensació de trobar-me davant d'un erudit no ajuda a comentar-lo, sempre m'he considerat molt d'estar per casa.

Anna G: Recordo un diàleg antoniafònic en un dels seus posts minimalistes. Les referències que fa al grup sempre atreuen la meva atenció.

Quadern de mots: Quan veia les seves ressenyes tan acurades em semblava que ja no em calia llegir el llibre, pel meu gust explicava massa coses!

Barcelona m'enamora: De seguida em vaig enganxar al seu format de post, foto espectacular d'algun lloc de la ciutat i reflexió vital fonamentada en alguna relació amb la imatge. Molt encertat.

Cantireta: Això d'auto-proclamar que el seu blog marca un abans i un després em tirava una mica enrere. Després... és que no entenc els seus poemes!

Jordi (de tot): Inoblidable la dura pugna mantinguda amb ell en el concurs dels 1000 posts d'en Mac! Em va fer suar el tio!

Rafel: Després de molt temps de conèixer el seu blog i fer-me gràcia el nom em vaig decidir a seguir-lo, vaig trigar molt, i no sé per què!

Judit: Va venir al meu rescat en un moment molt baix, però no em vaig acabar de convèncer d'abraçar els seus mètodes...

Alba: Recordo que va obrir el blog per un exercici de classe. Després es va enganxar i ens va enganxar a tots també.

Montse (una mica de tot): Un cop va fer un post molt sentit i jo vaig comentar de manera molt frívola i banal. No s'ho va prendre bé, i encara em sap greu.

Maurici: Em va enviar els seus contes per ressenyar i em va agradar col·laborar en el seu projecte solidari, i avisar-lo que van parlar d'ell a la ràdio!

AlfredRussel: Els records que en tinc són sobretot de relats conjunts, però també de tenir-lo com a excursionista de referència.

Anna (under the cyanide sun): Es passa la vida anant a Londres i en parla meravelles. Jo gairebé em reia d'ella, a veure si no hi havia altres destins, fins que vaig caure que jo em passo la vida anant a Edimburg...

Marta (paraules): En un moment molt baix em va oferir la seva amistat pel que necessités. De la manera que ho va fer, em va arribar al cor i aquestes coses no s'obliden.

Montse Lladó: Ens va demanar paraules per construir un relat, li vam posar difícil, però se'n va sortir amb nota. El seu blog és una joia, i el seu català exquisit.

Dafne: Es va enfadar molt quan vaig fer una mica de mofa sobre la Colla Joves Xiquets de Valls i mira que fan bons castells, només comentava una fama que tenen!

Jo rai!: Recordo un cop que va esborrar un comentari per por que la persona a la que feia referència el llegís. Jo li vaig contestar igualment.

Glòria Bosch: M'agradaven molt els seus comentaris i em disculpava que no tenia res a dir al seu blog, fins que ella em va fer notar que en tenia un altre molt més apte per mi, del qual em vaig fer fidel seguidor!

Helena Arumi: Pel seu avatar pensava que era una 'tia xunga', però va resultar que no, temps després va obrir el seu perfil i no me la imaginava gens així.

Sílvia: Al principi em va costar una mica entrar al seu blog, els escrits eren molt llargs i això tira una mica enrere d'inici, però aviat vaig descobrir que valia molt la pena llegir-la, per més llarg que fos el post.

Jordi Dorca: Em queda la seva educació i la seva prudència. I la paraula 'parrús', crec que l'única que coneixia de totes les que ha ressenyat.

Sa lluna: Em va preguntar per què feia temps que no la comentava i vaig haver d'explicar-li que hi ha tres tipus de posts que no solc comentar... i ella els feia tots tres!

Sergi: Sobretot al principi, discrepàvem sempre sobre la visió dels blogs i tantes altres coses. Per sort, el debat amb ell resultava molt enriquidor.

Anna Tomàs: Em marejava amb les seves històries de whatsapp, encara que digui que no, crec que ella mateixa s'embolicava!

Marion: Cada diumenge al vespre esperava el seu post, i també el seu comentari al post que jo tingués, era el seu moment de la setmana.

Galionar: La veia comentar pels blogs amics habituals de la poesia, em generava cert respecte i em va costar arribar al seu blog. Em va dedicar un post i tot!

Helena Bonals: Em semblava d'un nivell intel·lectual impossible d'assolir. Llegir-la em feia sentir ignorant, i no és una sensació agradable.

Pere: Els records que en tinc són de veure'l comentar afectuosament en altres blogs. No sé per què les nostres interaccions han estat molt puntuals.

AhSe: Des de sempre l'havia vist comentar en alguns blogs concrets (a banda del Pons's Blog) i sempre fotia molta canya. Em feia una mica de por que vingués a parar al Bona Nit.

Lluna: Algú que té un blog que es diu Noctàmbula té la meva visita assegurada, això vaig fer quan la vaig descobrir a casa l'Elur.

Xicarandana: Només la veia comentar a ca la maria de Somnis de Plastilina, enlloc més. Com sempre, em vaig ficar pel mig i va acabar venint al Bona Nit també.

Loreto Giralt: Després de llegir els primers posts seus vaig pensar que el seu blog era com el Bona Nit de feia un temps, pura reflexió sobre la vida. Em va agradar trobar un blog que s'assemblava al meu.

Consol: Sempre em va semblar molt seriosa, però sobretot correcta. Em faltava un puntet per poder fer-hi broma.

M. Roser: Coneixia el seu blog de fa temps, però pensava que no seria del meu estil. Greu error, sobretot perquè em perdia una persona amb la que val molt la pena tractar. Error esmenat.

Bruixeta:  Em queda el record de la seva abella independentista, després va donar pas a la bruixa renderitzada.

Xavier Pujol: Tenint en compte que el seu blog es diu Fita de seguida el vaig relacionar amb l'excursionisme, però és més que això, ens mostra fotos de tots tipus, i lliga històries basades en les imatges.


I fins aquí els meus records de tots vosaltres en aquests 7 anys. Hi ha una mica de tot. Segur que m'he deixat algú, i espero que ningú s'ho prengui malament, en alguns casos són primeres impressions i en altres alguna enganxada, però si us destaco és perquè teniu una importància per aquest blog i per mi. Si us ve de gust em podeu dir quins records teniu de mi... tot i que em fa una mica de por!

I com no pot ser d'una altra manera, un aniversari no seria complet sense la secció 'no me'ls puc treure del cap'. Si cliqueu sobre les imatges anireu a parar al blog dels culpables que em passi tot el dia veient blogaires per tot arreu. Sou una plaga! Gràcies a l'Assumpta per proporcionar-me algunes de les imatges.

http://albapifa.blogspot.com/

http://rebaixes.blogspot.com.es/

http://elmercatdesantantoni.blogspot.com.es/

http://momentsdetotscolors.blogspot.com.es/

http://veritatsamitges.blogspot.com.es/

http://aixosenfonsaclidice.blogspot.com.es/

http://lidgarzon.blogspot.com/

http://invarietateferran.blogspot.com/

http://www.copsdeploma.cat/

http://llddona.blogspot.com.es/

http://jordi-detot.blogspot.com/

http://lapanxadelbou.blogspot.com.es/

http://cirereta.blogspot.com/

http://plomablava.blogspot.com.es/

http://passejantperlanit.blogspot.com/

http://lolitalagarto.blogspot.com.es/

http://somnisdeplastilina.blogspot.com/

http://paraulespertu.blogspot.com/

http://xarel-10.blogspot.com/

http://unaltreinvent.blogspot.com.es/

http://pons007.wordpress.com/

http://bloguejat.blogspot.com.es/

http://atomsilletres.blogspot.com.es/

http://desdelamevariba.blogspot.com.es/

http://fentpunyetes.blogspot.com.es/

http://vpamies.dites.cat/

http://xicarandana.blogspot.com.es/

http://coses-delavida.blogspot.com/

dimarts, 18 de març de 2014

Relats conjunts, Ball al Moulin Rouge


En Pierre no havia triat aquella vida, l'aristocràcia l'oprimia, l'obligava a ser algú que no era. Se sentia un esperit lliure, però mai havia pogut deixar sortir aquella necessitat d'expressió que portava dins. Sempre educat, sempre formal, atent, cortès... fals. N'estava tip del camí que havien triat per ell, no podia ser qui el seu pare volia, i si la mare es desfeia en plors no hi podia fer res. 

Tot i així, els anys passaven sense que s'atrevís a plantar cara als poders que l'envoltaven. Ja ostentava un alt càrrec a l'empresa familiar i estava promès amb una senyoreta que era poc menys que una princesa, una unió pactada pel bé del patrimoni familiar. Una bleda que no li despertava més interès que els nombrosos actes de beneficència als que estava obligat a assistir. En Pierre era sobradament conegut en els ambients de l'alta societat parisenca, l'observaven amb lupa, però no els donava motius d'enraonies. Estava resignat, era conscient de la infelicitat que viuria durant tota la seva vida, però una peça de l'engranatge no se surt de mare, i ell era només un peó en aquell teatre d'aparences i ostentació en el que vivia.

Tot hauria continuat així de no ser per la Celestine, aquella ajudant de cuina del servei de la mansió, tan esbojarrada com atrevida. No tenia per costum tractar amb el servei, però un dia va baixar a la cuina fora d'hores perquè tenia set i se la va trobar ballant sola al ritme d'una música desenfrenada. El seu estil de ball era peculiar, res a veure amb els balls que es podien veure a les festes de l'alta societat, els quals en Pierre dominava per força i obligació. Va mirar-la una estona d'amagat i va acabar tornant a la seva habitació, assedegat però fascinat.

Els vespres següents va tornar a baixar i cada dia es trobava la Celestine ballant amb una passió desbordada. Cada cop estava més captivat pel sentiment que hi posava la noia. Li va costar una mica plantar-se davant d'ella, i passat l'ensurt inicial i les promeses que no hi hauria represàlies, sinó tot el contrari, la va convèncer que l'ensenyés a ballar com ella. La Celestine va contestar que no en sabia de ball, que ella només es deixava portar per la música i li recomanava fer el mateix, deixar-se anar i que el cos li anés sol. Això encara li va costar més al bo d'en Pierre, però uns dies després la complicitat entre els dos era absoluta, reien tant com ballaven i aquelles sessions conjuntes se'ls feien necessàries. Prou que sabien que allò que feien no era recomanable, ni lògic, ni acceptable per ningú. Però els era igual, ho passaven tan bé que res no els podia privar d'aquell plaer.

Tant era així que un dia en Pierre va decidir trencar amb tot i emportar-se la Celestine al Moulin Rouge, un antre al que ella no s'hagués pogut permetre entrar. Al principi ella era reticent, no volia perjudicar en Pierre, que els veiessin junts en societat no podia portar res de bo. Però ell hi va insistir, necessitava ensenyar al món qui era en realitat, i ho faria a través del ball, la màxima expressió de la disbauxa. I amb ella, la seva mentora. I així ho van fer. Van portar la seva ridícula dansa davant de les mirades de tothom, sense vergonya i sense témer les conseqüències. El que passaria després no ho podien saber, ho intuïen, però ja s'ho trobarien. L'única cosa que importava és que aquella nit eren feliços.


La meva aportació a Relats Conjunts, participeu-hi!

dissabte, 15 de març de 2014

Metabolismes

Quan estudiava la carrera les assignatures que m'agradaven més eren les que parlaven de metabolisme, com els compostos químics es van modificant i adquirint les formes que ens són més útils i beneficioses gràcies a proteïnes específiques que s'encarreguen d'aquestes transformacions: els enzims. Hi ha descrites infinitat de rutes metabòliques, totes connectades entre elles formant una xarxa tan complexa que és francament difícil d'entendre. El més graciós del cas és que les rutes metabòliques no sempre van en la direcció que haurien, ni funcionen de manera lògica. De vegades un defecte en un enzim pot provocar una malaltia que aparentment no té res a veure amb la funció d'aquella via. La resposta la trobem en el complicat entramat que forma el metabolisme, en les seves interaccions. Els seus camins de vegades són inescrutables, com se sol dir.

I per què estic explicant tot això? Doncs per una relació d'idees una mica absurda que només pot fer un bioquímic friki com jo. No puc explicar una ruta metabòlica, però un fenomen que em passa i que em recorda a aquells entranyables esquemes de fletxetes i molècules potser sí. La meva estanteria (ja no és només una lleixa) de llibres pendents cada cop està més plena i acumula una quantitat ingent de volums. Tenint en compte que la majoria són comprats, això no hauria de ser així, ja que estic a l'atur i no he de gastar més del compte. Afegim-hi el factor temps: tinc més temps per visitar llibreries, per tant, possibilitat de comprar més llibres. Però el factor diners ho impedeix. Alguna cosa falla. El factor temps també hauria de fer que dediqués més estona a la lectura, de manera que la ratio de llibres llegits hauria d'augmentar, i per tant fer disminuir els de l'estanteria a més velocitat, ja que, a més, no en poden entrar tants. Però cada cop n'hi ha més, la lògica falla.

El factor temps fa que em dediqui a fer altres coses diferents de les que feia, i també el factor parella. De manera que no dedico tanta estona a la lectura, tot i que l'increment de temps lliure net és elevat. Dedico menys temps a la lectura, però més temps a visitar llibreries, i com que m'he aficionat a llibreries low cost, hi pot haver més entrada de llibres amb una davallada relativa de diners més petita. Sumat a la manca de dedicació a la lectura, això fa que les noves adquisicions s'acumulin a l'estanteria.

I és que sempre hi acaba havent una explicació per tot, fins i tot per les relacions metabòliques més inversemblants. I pels malalts compradors compulsius de llibres.

dimecres, 12 de març de 2014

Neolosfera

Tot i tenir formació científica, la llengua és un tema que sempre m'ha interessat. Bé, no ens enganyem, parlo només de la llengua catalana, és clar. Ja he comentat altres cops en aquest blog les meves idees sobre una llengua vida, dinàmica i que se sàpiga adaptar als parlants, i recentment he descobert una eina que ha cridat la meva atenció. Es tracta d'un blog anomenat Neolosfera que recull neologismes observats en els mitjans de comunicació i que encara no han estat acceptats pel diccionari de la llengua catalana del IEC.

Un neologisme és una paraula de nova creació, per mancances d'una llengua, o una nova accepció per una paraula ja existent. No ens n'adonem, però en fem servir contínuament, ja que la mateixa evolució de la societat porta a noves necessitats lingüístiques. Molts són manlleus d'altres llengües, és molt comú catalanitzar un concepte anglès quan encara no tenim una paraula pròpia per fer servir de manera habitual, per exemple. 'Blog' va ser en el seu dia un neologisme, però recordem que ja està acceptada com a paraula catalana.

La Neolosfera no la porten un grup d'arreplegats, no pas. És una eina de difusió fàcilment accessible de l'Observatori de Neologia, un grup de recerca que forma part de l'Institut Universitari de Lingüística Aplicada de la UPF. Fa 25 anys que es dediquen a fer un buidatge dels mitjans de comunicació, tant orals com escrits, i recullen les noves paraules per facilitar la seva formalització com a nous mots de la nostra llengua. En el blog publiquen cada dia una entrada dedicada a una paraula o expressió nova, així que comencem el dia amb la possibilitat d'aprendre nova terminologia, o d'entendre aquelles paraules que de vegades sentim i no tenim massa clar què volen dir. Vaja, que podem conèixer en primícia algunes de les futures paraules del català.

Jo ja me l'he posat al feedly. Segur que no tots els termes o conceptes em resultaran igual d'interessants, però m'agrada poder-ho rebre de manera tan fàcil i anar descobrint noves paraules cada dia. Ah, naturalment també es pot participar proposant paraules que creieu que haurien de sortir al diccionari i encara no hi són. Fins i tot fan un concurs en aquestes dates! D'alguna manera, penso que els parlants d'una llengua tenim molt a dir, i en aquest cas ho podem fer. A mi m'atreu força la idea.

diumenge, 9 de març de 2014

El progrés

Fa uns dies vaig veure per internet la següent imatge i de seguida vaig pensar que era un post:

Aquesta és la font. 

El progrés, això que ens fa avançar, que ens facilita tant la vida. És tan còmode fer-ho tot gairebé sense moure's de casa. O sense moure's de davant de l'ordinador, fins i tot. La imatge mostra com era fa quinze anys i com és ara mirar una pel·lícula, contactar amb gent, llegir les notícies, sentir música, treballar o fer el manta. I tantes altres coses que podríem incloure, però la tira seria massa llarga. I quan ho veus per primer cop somrius i et fa gracieta. Al segon cop d'ull un neguit va creixent i t'adones que és una tira còmica, però que té molta raó. Massa raó. Ja ho sabem que el món cada cop és més petit, però és que de vegades és tan petit com una habitació. I que ho digui jo té força mèrit, que em passo la vida davant de l'ordinador. Però també em ve de gust sortir, allunyar-me'n una bona estona. Els caps de setmana, per exemple, s'han d'esprémer, voltar, respirar i aixecar una mica els ulls de les pantalles. Desconnectar-se? Mai, si digués això mentiria vilment. Obrir els ulls a la realitat? Tant com calgui. El món cada cop és més petit, potser sí, però que no sigui una habitació, perquè val la pena veure'l, per petit que sigui.

dijous, 6 de març de 2014

Dóna'm pit

Fa molt temps vaig fer un post explicant algunes coses sobre castells, les preguntes i dubtes més freqüents. Mentre anava cap a l'assaig l'altre dia el vaig recordar per una relació d'idees i vaig pensar que podria explicar una mica de vocabulari casteller d'aquest no tan comú, però que per un casteller sona tan simple i evident com dir 'passa'm la sal' o 'el lavabo és al fons a la dreta'.

He de dir, però, que en el món casteller també hi ha dialectes i el vocabulari que jo conec és de la zona no tradicional, és a dir fora del triangle Valls-Tarragona-Vilafranca. Per no dir que algunes colles tenen les seves peculiaritats també.

Per exemple tenim l'expressió 'dóna'm pit', que es fa servir perquè el de darrere teu en una pinya faci força endavant. De vegades per economia i falta d'esma es sol abreviar a 'piiit!'.

I parlant de pinya, pinya és tota la gent que aguanta el castell a baix, mentre que una caiguda no és una pinya, sinó una llenya.

Si diem 'carrega la dreta' potser ja s'entén que li volem dir al de sobre nostre que recolzi el pes sobre la seva cama dreta i, per tant, sobre la nostra espatlla dreta. El pes no sempre es reparteix de la manera que convé. Però si sentim 'clava puntes' ja sona més estrany. Es tracta d'abaixar els dits dels peus de manera que desplacem el centre de gravetat cap endavant. Vol dir que teníem els peus massa enrere, molt molest.

Quan ens reunim per practicar solem dir que assagem, fem un assaig. Hi ha alguna colla que excepcionalment diu entrenar, i això els genera enemistats, com si no hi haguessin maneres diferents d'anomenar altres conceptes castellers i no sol passar res. Però aquest fet diferencial sembla que toca la fibra.

Ah, si un casteller us demana l'hora en un assaig, molt probablement el que vol és fer-vos notar que us hauríeu d'haver tret el rellotge, algú pot prendre mal si li doneu un cop o us cau a sobre. Mans alçades i caps avall per protegir els que pugen en cas de caiguda quan es fan proves netes, és a dir, només el tronc del castell sense pinya que el sostingui.

Quan l'enxaneta està a punt de coronar el castell potser podreu sentir que l'animen a fer les tres passes. Són els moviments que, en teoria, fa l'enxaneta per pujar sobre el dosos. Seqüencialment, un primer peu a la seva cama, l'altre a la faixa, i el primer a l'espatlla del dosos on ja hi ha el peu de l'aixecador. Pot ser que li marquin dient 'uuuuun, dooooos, treeeeeees'. Llavors fa la passada final, s'encavalca amb l'aixecador i fa l'aleta, és a dir, aixeca el braç enlaire.

Pel que fa a la consecució d'un castell, podem diferenciar diversos estadis. Quan sonen gralles ja es considera intent. Si s'havien començat a col·locar els primers pisos però encara no sonen gralles i el fan avall, diem que és un peu desmuntat. Un cop sonen gralles, doncs, vol dir que va de debò. Si llavors cau el castell, direm que ha estat un intent, o si no cau però els castellers baixen sense coronar-lo serà un intent desmuntat. Si es corona el castell, és a dir que l'enxaneta fa l'aleta, el castell és carregat. A partir d'aquí, si el castell s'acaba desmuntant sense problemes direm que està descarregat, i si no quedarà només en carregat

I bé, ho deixaré per avui. Una mica caòtic i sense cap ordre concret, però em fa gràcia compartir aquests conceptes amb vosaltres. Crec que tinc pendent parlar un dia de dificultat de castells i puntuacions, però aquest és any de concurs, és a dir, que hi ha Concurs de Castells a Tarragona (es fa cada dos anys), així que ja hi haurà temps. Algun altre dia podem parlar de posicions concretes, i ja sabeu que si teniu qualsevol dubte m'encantarà respondre, si és que conec la resposta!

dilluns, 3 de març de 2014

Marca Barcelona

Barcelona està d'enhorabona perquè s'ha restaurat un espai preciós com és el modernista antic Hospital de Santa Creu i Sant Pau. He tingut l'oportunitat de passejar pels pavellons restaurats i val la pena, fins i tot un profà en arquitectura com jo és capaç d'admirar unes edificacions tan preciosistes. Fins el dia 16 d'aquest mes es pot visitar les instal·lacions de forma gratuïta, i a partir de llavors seran de pagament.

El fet que diversos llocs emblemàtics de la ciutat deixaran de ser gratuïts està aixecant força polseguera. Molta gent s'ho ha pres com una ofensa, però si ho pensem bé, en una ciutat tan turística com Barcelona, no és un benefici per tots que els monuments i edificis històrics siguin de pagament? Si vas a l'estranger, ni anar al lavabo gratis et deixen! Molts diran que llavors nosaltres no ho podrem visitar i pagar cada cop, però no ens enganyem, quantes vegades visitem la nostra pròpia ciutat? Doncs bé, jo he aprofitat per fer algunes visites recomanables en aquests períodes en que l'equipament és encara gratuït, perquè aquest és l'objectiu. La gent rabia perquè després s'haurà de pagar, però el que en realitat fa la ciutat és dir: 'barceloní, aprofita ara a veure tal cosa, que després ens dedicarem a sagnar turistes'. La veritat és que aquest procedir em convenç... i no tinc massa diners com per gastar-los si em ve de gust trepitjar certs monuments quan ja són de pagament... però per això aprofito abans. I en comptes de queixar-se, la gent hauria de fer el mateix.

També es diu que podria ser gratis pels barcelonins i els de fora que paguin. Seria una opció, però què passa amb Badalona, L'Hospitalet, i tots els pobles que en realitat estan fusionats amb la ciutat? Aquests sí que paguen? Per no dir els de pobles més llunyans. Ho trobo una mica injust. I no vull que sembli que m'encanta viure en una de les ciutats més cares del món, però ja que també és una de les més boniques (de les primeres més fotografiades), crec que n'hem de treure profit i qui en vulgui gaudir haurà de pagar. I el que ja seria la pera és que els beneficis que s'obtinguin siguin per ajudar la gent de la ciutat, però això ja seria molt demanar.

Si teniu l'oportunitat, no deixeu de visitar l'antic Hospital ara que no s'ha de pagar. Si podeu i no ho feu, després no val a queixar-se.

dissabte, 1 de març de 2014

Vespres

Jo no sóc creient, però dono gràcies al cel per haver-me enviat una dona aficionada a la pastisseria i a l'elaboració de postres i dolços, que a més amenaça amb fer molts experiments a la meva cuina. Perquè tots sabem que la millor part d'unes postres és fer-les, escurar tots els estris utilitzats, pessigar una mica de xocolata aquí, una mica de crema per allà... s'auguren temps dolços a casa... germans, orem.