divendres, 31 de gener de 2014

En dècades

I passa, i passa, i no el podem aturar. I ja ho sabem que amb el temps no s'hi juga, però encara ens sorprèn quan girem la vista enrere. Hi ha situacions que es compten en hores, que se'ns poden fer molt llargues. Algunes activitats pot fer uns dies o unes setmanes que duren, ens hi anem acostumant. Quan comptem mesos probablement la cosa ja va de veritat, forma part de la nostra vida. Per no dir quan ja celebrem aniversaris. I qui dia passa, any empeny. Comptar certes vivències en dècades fa que de vegades confonguis la teva persona amb la condició que t'acompanya.

I això faig aquest any, celebrar que ja fa dues dècades, vint anyets de no res, que em dedico a fer castells. Amb algunes interrupcions, amb més o menys motivació, però sense desvincular-me mai del tot d'aquest món. Va ser el 1994 quan vaig veure l'estrena castellera de la colla del poble, lamentable debut del qual vaig fer més mofa que altra cosa. En pocs mesos ja formava part de la colla, i la meva història havia canviat, sense que jo ho sabés.

Dues dècades després, aquí continuo. En una altra colla, i amb empentes renovades, ja que, quan la temporada comenci, estaré més emmerdat que mai en tasques tècniques i de gestió. Que després de tot aquest temps encara tingui ganes de fer castells és especial. Que em considerin mereixedor de la confiança que dipositen en mi també ho és. Ja no sóc el mateix XeXu integrista que volia carregar-se tots els castells a les espatlles, però sí aquell que vol pencar molt pel bé de la colla.

Compto en dècades el meu temps de casteller, i més que una càrrega, més que sentir-me gran, he decidit pensar que és un orgull. 

dimecres, 29 de gener de 2014

Gentleman

Quan el va conèixer li va semblar tot un cavaller, amb aquella planta, i tan ben vestit. No li va costar gens seduir-la amb les seves maneres de gentleman anglès. Mai s'havia sentit tan ben tractada. Reconeix -perquè és cert- que se'n va enamorar com una adolescent, malgrat ser ja una dona madura i haver entomat molts revessos de la vida. Va ser molt cega, però l'amor ja ho té això. El va dibuixar tants cops, tantes làmines d'extraordinària bellesa i realisme. I aquesta és l'última. Ara ja no fa mal, ja no se sent utilitzada. Un cop el foc s'emporti la darrera imatge haurà tancat la porta a un altre episodi de la seva vida. No per casualitat ha deixat aquesta làmina pel final. Les maneres de gentleman potser hi eren, però ni rastre de la persona.



La Carme ens convida a jugar, i hi ha ofertes que no s'han de refusar!

diumenge, 26 de gener de 2014

Focus equivocat

Aquests dies recordem que fa 75 anys que les tropes franquistes van entrar al nostre país a deixar les coses clares i demostrar qui mana. Precisament, els hereus del franquisme han triat aquests moments  per venir a fer un espectacle còmic i convèncer-nos de no sé quines martingales. Tornen a casa amb molta mofa a la seva costa, i deixant una gran indignació per algunes desafortunades comparacions.

El govern espanyol està mostrant molt poc respecte per la voluntat del poble català, com sempre ha fet, i ho fa a molts nivells diferents. Però no hem de confondre el govern espanyol amb España, com no sempre van de la mà el govern de la generalitat i el poble català. Dic això perquè m'indigna quan coneguts meus, independentistes, patriotes, i tot el que vulguis, es dirigeixen al país veí com a Ecspaña i ataquen indiscriminadament els espanyols, pel sol fet de ser espanyols. És possible que existeixi una gran catalanofòbia a España, un rebuig a tot el que soni o sembli català. Però de qui és culpa? Generalment no parles malament d'una cosa que no coneixes, tret que et convencin que has de parlar-ne malament. I això fa el govern d'España, i sobretot els mitjans de comunicació que té a sou, que són la majoria. Però per què ens hem de rebaixar nosaltres a aquest nivell?

Aquí no tenim cap mitjà de comunicació que ens indueixi a una fòbia contra els espanyols, i si som una mica coherents, no tenim res en contra d'aquest país i la seva gent, al contrari, la gran majoria de nosaltres té família que ve d'allà. Com els podem odiar? No equivoquem el focus de les nostres ires, ja sabem qui ens vol mal, ja sabem qui ens vol per interès. Ja que ens vantem de no viure enganyats (cosa discutible), no caiguem en aquest odi injustificat cap una gent que no té cap culpa que la manipulin i la portin al pensament únic. I si rebem insults, tampoc no cal pagar amb la mateixa moneda, no siguem nosaltres qui es posa en evidència. El tarannà català és un altre, almenys jo prefereixo ser senyor i atacar qui s'ho mereix i qui ens vol mal de veritat, no als que han convençut que han de cridar en contra nostra i ho fan sense motiu ni coneixement de causa.

dijous, 23 de gener de 2014

Sense pressa per sortir

No celebro gaire el meu aniversari, ni li dono importància, però començo l'any sumant. El que potser no he explicat mai és que jo en realitat havia de néixer a finals d'any, el 1977. Això ho explicava la meva mare, vaig néixer dues setmanes més tard del que tocava. Si no recordo malament, deien que era hipermadur, però no he sabut trobar aquest concepte a google. Com que aquest endarreriment no va comportar problemes (o això vull creure...), el seu possible motiu va ser objecte de broma a casa, una teoria que a mi m'agrada explicar. Quan ja estava a punt de sortir, de sobte van començar a caure'm coses bones de menjar, era nadal! Ara escudella, després canelons, torrons... allò era un no parar. I s'hi estava tan calentó! Així que em vaig anar esperant, no podia estar en un lloc millor, ni més ben alimentat. Però totes les coses s'acaben, sobretot les bones. Un bon dia aquell bé de déu alimentari es va acabar, però per si de cas encara em vaig esperar tres dies. I quan em va semblar que allà no cauria res més de bo, vaig decidir sortir, almenys a preguntar què passava. I és que si hagués sortit abans només m'haguessin donat lleteta! A més, de tant menjar, ja començava a estar estret allà dins...

dilluns, 20 de gener de 2014

Zombiblog

Escassos minuts després de publicar el meu post número 1000 vaig ensopegar amb aquest article via gatot. És en anglès, i per qui no l'entengui, o si us fa mandra llegir-lo perquè és llarg, el resumiré dient que comenta que el concepte blog va morir en algun moment dels darrers anys. Em va fer una gràcia...

Segons l'article, el jovent ja no obre blogs, de la mateixa manera que ja no compren CDs de música. Els blogs ara són només per quarantins amb nens. La manera de comunicar actual s'ha tornat més immediata, via xarxes socials de tot tipus, que són 'fills del blog', però que no són blogs. Els blogs, a més, són una xarxa massa dispersa i inconnexa, mentre que facebook, twitter i altres són sistemes molt integrats, i per tant, més fàcils de fer servir i més còmodes. La mateixa manera de presentar la informació afavoreix les xarxes, ja que no s'ordena per cronologia sinó per importància, en molts casos. Tanmateix, el tràfic d'informació via blog cada cop és inferior comparat amb les xarxes, i com a sistema de promoció estan completament en desús.

Per tot això, l'article acaba declarant la defunció del blog i acotant la seva vida útil de 1997 a 2013. Això no vol dir que els blogs hagin desaparegut o que ho hagin de fer, també assegura que molts continuaran existint i mantenint molta qualitat, però estan en franca decadència i han perdut la seva utilitat.

Aquestes paraules em semblen preocupants perquè els darrers temps la catosfera està força aturada, o funciona a un ritme inferior, i sembla que donem la raó a qui escriu. Tot això em fa molta pena perquè el meu blog és una part de mi mateix i m'estan dient que ja no té cap importància, i no els crec. Però bé, en definitiva, què més dóna que el blog tingui utilitat o no? Què més dóna si és un sistema de comunicació que queda obsolet? Cadascú tria la seva manera d'expressar-se, no? I jo he triat aquesta. Així que si el Bona Nit és un cadàver, espero que quedi zombi per estona. Fins que ens tanquin la paradeta. Llarga vida al blog!

dissabte, 18 de gener de 2014

Relats conjunts, Eco


Us ho deia, sabia que ho aconseguiríem! Les llegendes eren certes, allà el tenim: el Déu de la muntanya. Que no el veieu? Mireu amunt, ben amunt, entre la boira, veureu la seva cara de pedra. El meu avi m'ho va explicar abans de morir, el Déu de la muntanya és el que regeix els destins del nostre poble. Ell afirmava que hi havia parlat, que el Déu l'havia guiat per comandar el poble, per recuperar la llibertat, però ningú no se'l creia, el prenien per un vell xaruc. Estem salvats, el savi Déu ens explicarà com treure de la misèria el nostre poble, com fer fora ens bàrbars que ens esclavitzen. És l'última esperança que tenim. Oh bon Déu, aconsella'ns si us plau, com podem tornar l'esplendor al nostre poble? Com podem recuperar allò que és nostre, tornar als dies de glòria? Que em sents, oh Déu? Contesta les meves súpliques, si us plau, ens cal la teva saviesa, la llum del teu coneixement. Déu de la muntanya, ajuda'ns, necessitem la teva consell...

La cara de pedra romania impassible. L'única resposta que van rebre va ser l'eco de la seva pròpia veu.


La meva aportació al RC de gener. Us hi animeu?

dimecres, 15 de gener de 2014

1000

6 anys, 9 mesos i 25 dies
248 seguidors
59 frases a la barra lateral
99 cançons (diferents) a la barra lateral
401 blogs seguits al feedly
27.988 comentaris
277.206 visualitzacions de pàgina
1000 posts

1.000.000 de gràcies

dilluns, 13 de gener de 2014

Aquelles tres coses...

Hi ha dies que comencen com qualsevol altre, que no saps ni tan sols què has de fer, però et lleves perquè toca. Dies que no tenen res d'especial, com tants d'altres que vivim a la nostra vida. Però mica en mica reps algunes petites bones notícies, i en cau una de molt bona. I és llavors, just quan vas a entrar a la dutxa després d'una mica d'exercici, que comences a cantussejar una cançó molt vella i simplona, però que trobes molt adient pel dia en qüestió.


Salut, perquè per sort està tot en ordre, ben sans, tret d'una petita infecció d'oïda que no crec que em mati. Diners, poquets, però dintre de la misèria, una miqueta més que ahir, i un somriure ben ample. I Amor... doncs això: Amor.

divendres, 10 de gener de 2014

Desemperesir

Quina mandra fa aixecar-se del llit! I més en dies com avui, que no saben si van o venen. Volta a un cantó, volta a l'altre, badall i estiraments de tot el cos. Però què són aquests estiraments que ens surten tan naturals i involuntaris? Realment ens quedem millor després de fer-los.

Foto d'aquí.
Desemperesir és treure's la peresa de sobre i la majoria d'animals superiors ho fem a base d'estirar al màxim les nostres extremitats i tensar la columna vertebral, juntament amb el badall, que serveix per reoxigenar les vies circulatòries i estirar els músculs de la boca. Quan ens despertem estem una mica encarcarats després d'unes quantes hores de molt poca activitat física i de mantenir unes mateixes postures. Aquesta mena d'exercicis que ens surten de manera instintiva permeten reactivar el flux sanguini i desentumir els músculs, de manera que recuperem les funcions habituals del nostre cos. I poca broma, que si forcem la màquina sense que estigui a punt ens exposem a lesions cardiovasculars i musculars. Sembla que també poden actuar a altres nivells de la reactivació de les capacitats corporals. És convenient no llevar-se massa ràpid, ja ho veieu.

Que aquests estiraments són d'allò més naturals ho comprovem veient com s'estiren els nostres animals domèstics, o els nadons. Ja podem intuir que no és una reacció que es doni perquè sí. Sempre s'ha renyat els nens que ho fan en públic, una de tantes coses que són de mala educació. Potser no és la cosa més estètica que es pot fer davant d'un altre, però se'ns dubte és molt recomanable.

I no acaba aquí la cosa, quan ens desemperesim ens sentim millor, més relaxats, i això influeix també en l'estat anímic, una empenteta més per la difícil tasca de llevar-se. Hi ha qui diu que el moviment a més propicia l'estimulació dels circuits neuronals de recompensa, és a dir, la secretació d'endorfines que ens produeixen sensació de benestar, però potser això és molt dir.

Així que ja ho sabeu feu com el gat de la foto tant com us surti, el vostre cos us ho agrairà a la llarga, i us sentireu bé a la curta, que en definitiva és el que compta.

dimarts, 7 de gener de 2014

Tarat o fill de puta

Aquests dies que la monarquia espanyola sembla en franca decadència (per motius diversos) em van bé per introduir una petita reflexió extreta de Victus de l'Albert Sánchez Piñol, un dels meus escriptors catalans predilectes. El llibre ens parla d'un temps en que ser rei no era cap broma i no consistia (només) en anar de putes i marxar de safari. A propòsit del monarca Carles II l'embruixat (deficient en tots els sentits), que al llibre anomena 'el tarat', es pregunta si és millor tenir un rei tarat o un fill de puta. Segons l'autor, el pobre Carles II era molt lamentat a Castella, però força popular a Catalunya, ja que pel fet d'estar tan tarat deixava tranquils els nostres avantpassats catalans.

Avui en dia els reis ja no són el que eren, però podem traslladar aquest dubte als que manen ara, presidents i ministres. Què és millor, tenir governants tarats que es dediquin a les seves coses i no destorbin massa, però que ens posin en evidència, o governants fills de puta intel·ligents que vagin a per nosaltres, encara que gaudeixin de bona imatge fora per fer-nos anar rectes com pals? Depenent del moment triaríem una cosa o altra. Però molt em temo que el que ens ha tocat viure és un període de tarats mediocres, que a sobre són fills de puta i ens deixen en evidència. Res és blanc o negre, però sembla que aglutinen 'el millor' de cada cas.

diumenge, 5 de gener de 2014

On ets, Taga?

Sempre pendent de les possibles crítiques, l'excursionista de pa sucat amb oli va voler deixar clar que no és només un diumenger estiuenc i va planejar una sortida d'hivern, per treure pit. Però en aquesta ocasió no es va atrevir amb un tresmil o amb una cresta perillosa, va triar el Taga, un cim de 2040m al Ripollès. I no va passar la nit al ras en una tenda de campanya, tampoc no volia treure tant pit. Un bungalow perfectament equipat al càmping de Ribes era molt millor opció.

Us presento el Taga... vis de prop i ja de baixada, 
a la pujada no es veia...

Despertar-se a les 7h amb pluja podria ser sinònim de tornar-se'n al llit per l'excursionista de pa sucat amb oli, però va decidir fer-se el fatxenda una mica davant la seva acompanyant i no fer-se enrere. Cotxe fins el poble de Pardines, pista cimentada fins l'ermita de Santa Magdalena, i cap amunt amb la capelina a sobre, que tard o d'hora la pluja havia d'amainar. Però juntament amb la boira, el terreny enfangat, les clapes de gel que sovintejaven i l'absència de figurants, no es plantejava una pujada plàcida.

Pugem aquí, si no és el Taga, direm que 
hem vingut a fer aquesta muntanya!

La primera part per pista forestal va ser fàcil, però després, tot i que l'excursionista de pa sucat amb oli portava la informació dels mestres, va seguir un camí lliure tant a la pujada com a la baixada. Vaja, que es va perdre les dues vegades. A la pujada encara hi havia l'excusa dels elements, però a la baixada, amb un cel clar, ja va ser per vici. Val a dir que el camí no està gens senyalitzat, o ell no el va saber trobar, i va ser per intuïció, entre la boira, que va trobar el cim del Taga.

 I a sobre una creu blanca al cim, 
com per veure-la entre la boira!

Des de dalt, i quan la nuvolada ho permetia, vistes precioses als grans cims del Ripollès i a la més modesta Serra Cavallera, fins i tot Montserrat va veure l'excursionista de pa sucat amb oli, que per altra banda, es veu des de qualsevol punt elevat del país.

 Vista de la propera Serra Cavallera, neu només a la cara nord.

En conjunt, la pujada al Taga és una excursió bonica, fàcil i amb un paisatge per fer milers de fotos, molt recomanable, especialment si el temps acompanya. L'excursionista de pa sucat amb oli va quedar content de l'experiència hivernal, molt conscient que aquest cop sí que va fer un pas endavant en el món de l'excursionisme, va pujar un graó. No per la lluita amb els elements, ni tampoc per avançar sobre neu, ni pels diversos graus sota zero del cim. El que fa la diferència és el tros de dinar que es va cascar en una fonda de Pardines (preciós poble), un cop acabada la ruta.

Pardines esperava la nostra tornada, el Puigmal 
ben nevat treu el cap darrere.

Informe de danys: cruiximents als quàdriceps, acompanyant adolorida per tot arreu i novament, cotxe sobreescalfat i al taller. Consell: si aneu d'excursió, feu-ho en el cotxe d'algú altre!

dimecres, 1 de gener de 2014

A casa


Per primer cop, a la 36a oportunitat que he tingut, he celebrat el cap d'any a casa meva. Quan en un instant fugaç de la darrera nit de l'any aquest pensament em va passar pel cap em va semblar curiós. I pensant-ho bé, ni tan sols a casa els pares n'he passat cap que recordi, sempre ho fèiem a casa els avis, fins que vaig començar a viure els canvis d'any amb amics, ja fa força temps. I ara resulta que els amics els tornen a passar en família o en intimitat. Doncs en intimitat el vaig passar jo també, entre jocs, música en català, balls i abraçades i enganxant les campanades per internet a falta de sis segons de començar a sonar. Un consell, no confieu en la ràdio! Moment de brindar amb cava, naturalment català, per un futur que ja és aquí, començant-se a construir, sota l'atenta mirada (demoníaca) d'en Blog. Llàstima, no hi havia copa per ell.

Loading 2014...