divendres, 5 de desembre de 2014

La pell fina

Quan diem que algú té la pell molt fina ho fem així, generalitzant. No és que sigui més fàcil arribar-li al múscul, segur que aquest fenomen té algun nom científic que desconec. El que volem dir és que és molt susceptible, segurament perquè ha reaccionat desproporcionadament a algun comentari nostre. O que a nosaltres ens sembla desproporcionadament. A més deixem anar la sentència amb cert aire de suficiència i ofensa.

Hi ha persones que són susceptibles per sistema, cert. Però penso que la majoria de vegades cadascú és susceptible en temes molt concrets, i en canvi d'altres no li fan ni fred ni calor. En això també va implícit que quan decretem que algú té la pell molt fina, estem obviant que un altre dia ho diran de nosaltres, perquè ens tocaran la fibra per una altra banda i reaccionarem malament. Com sempre, els motius pels que saltem són personals i poc comprensibles pels altres, és molt fàcil ofendre's per una mala resposta, però demanem disculpes quan els que responem malament som nosaltres? No pas.

Com tothom, he fet servir aquesta expressió, l'he pensada i l'he dita. I per no ser contradictori amb el que diu el post, m'he preguntat en què tinc la pell molt fina jo. Com que no se m'acudia massa res, perquè no solem veure la biga al propi ull, fins i tot ho he preguntat. Penso que sóc molt susceptible amb la infidelitat, no m'agrada sentir-ne parlar i encara menys sentir gent que se'n vanta. I no és que tingui motius, però és un tema que m'incomoda i em pot arribar a ofendre. I m'han dit que tinc la pell fina amb la manca de compromís de la gent, que m'ho prenc massa a pit, segurament de manera desproporcionada.

Segur que tinc la pell fina en molts altres temes, a banda de les coses que m'emprenyen, que serien matèria per un altre post. I vosaltres, penseu que tinc la pell molt fina en quelcom concret? I sobretot, sou capaços de dir temes en els que teniu la pell fina?

21 comentaris:

  1. Aquesta expressió no m'agrada gaire, cadascú té la pell que té. M'agrada més la que es diu de la gent que se sap posar en la pell de l'altre. No m'agrada tampco la gent que et diu "no t'ho agafis tant a pit" en sentit negatiu. Jo sóc molt sensible i m'agafo les coses tan bé com puc o com sé.

    ResponElimina
  2. És cert que hi ha persones que, com tu dius, són susceptibles per sistema. És un autèntic rotllo tractar amb elles, has d'anar sempre, sempre, sempre amb peus de plom si no et vols trobar amb males cares. T'has d'auto-censurar bromes sobre qualsevol tema, controlar tot el que dius... Sortosament, jo no en conec gaires.

    D'altre banda, sí que tots tenim els nostres punts on és molt més fàcil que ens sentim ofesos, són aquests temes concrets que tu dius.

    Però jo encara hi afegiria un altre punt, és aquell que diuen els castellans de "no ofende quien quiere, sinó quien puede". I és que hi ha persones que, per la causa que sigui, t'importen més que les altres. Aquestes són les que, si "ataquen" o "entren" per un d'aquests punts especialment sensibles, poden fer més mal... Aquí és on jo tinc la pell més fina, quan hi ha la conjunció de tema+persona, perquè, en general, sóc capaç de prendrem força bé qualsevol mena de crítica. M'agrada discutir (que no barallar-me!) i, per tant, puc estar discutint del que sigui, i, al moment següent, riure -per un altre tema- amb la mateixa persona.

    Els temes on és més fàcil fer-me mal són: Els que fan referència a la meva fe, les crítiques en general, burles, faltes de respecte... Els que fan referència a la gent que m'estimo i els que fan referència a Catalunya... però, com he dit abans, si són fetes per algú que m'importa.

    ResponElimina
  3. Crec que no la dic gaire aquesta expressió de la pell fina. D'alguna manera ja pre-jutges. I quan jutjo algú sempre me'n penedeixo. Encara estic aprenent a no jutjar, per no ser jutjat.

    ResponElimina
  4. És com quan et diuen "tindràs dues feines, enfadar-te i desenfadar-te".A banda d'això, em molesta moltíssim els que encara avui defensen el comunisme, i que a la Revolució Francesa estava molt bé que tallessin el cap dels nobles.

    ResponElimina
  5. Hauríem de repassar alguns posts on t'has esverat una mica per saber en que tens tu la pell més fina. Però crec que sempre ha sigut bastant justificat.
    No es pot dir mai "mai", però crec que jo no perdonaria una infidelitat, i mai m'ha agradat tampoc sentir-ne a parlar. Tenia un company de feina que tenia novia i sempre ens explicava les seves infidelitats, quan li expressava el meu desacord em deia "sóc jove, he de gaudir ara que puc!". D'això ja fa força anys i aquella noia el va deixar, és clar, i ara va tirant i ja no és tant jove, ni té tant pel, ni... res.
    Una altra cosa que també em cou, és quan les meves filles, o qui sigui, insulten o critiquen gratuïtament. Vull dir al cantant que no els agrada, a un professor, a algú que es creuen pel carrer. No vull dir que els diguin res a ells directament, però si que ho fan en veu baixa, entre elles o a casa mirant la tele. Suposo que és l'adolescència, però són massa radicals i intolerants de vegades, i sembla que dir "l'odio o ho odio" sigui "la frase". Per sort no ho fan sovint i quan les corregeixo també em diuen que sóc una exagerada.
    També suposo que deu haver moments que estem més sensibles que altres, i tenim la pell més fina per algunes coses o per altres.

    ResponElimina
  6. Potser sí que tens la pell fina amb la falta de compromís dels altres, en general, política, sentimental... suposo que et demanes molt a tu mateix i esperes el mateix dels altres, potser... Jo no ho sé, tinc la pell fina si la meva parella em diu que sóc molt guapa però que m'he engreixat (ergo, estic menys atractiva) això em fot molt, o quan la meva filla em diu que no sigui tan pesada perquè li faig 300 petons per segon (tampoc és tan raro, no?)... no ho sé, potser vull viure en un món perfecte de felicitat i il·lusió i no és això, companys, no és això... il faut faire avec, que diuen els francesos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sobre la infidelitat, m'agradaria pensar que amb una parella oberta això es resoldria, però una parella oberta, sense que ningú pateixi, em sembla una cosa molt difícil de fer, gairebé impossible.

      Elimina
  7. Jo tampoc la faig servir aquesta expressió, acostumo a dir d'algú, que és molt susceptible...I penso que cada persona o és per coses diferents, per això quan sento la dita: no facis als altres el què no t'agradaria que et fessin a tu, sempre hi afegeixo ni el que no li agrada que els facis a ells...
    Reconec que sóc massa sentida i un petit desaire em senta fatal, no sé tirar-me les coses a l'esquena... Però per altra banda una petita cosa quotidiana, també em fa sentir bé!
    Bon vespre, XeXu.

    ResponElimina
  8. No m'agrada tampoc jutjar a les persones i també estic d'acord amb tu que tots tenim la pell fina per algunes coses i no la tenim per d'altres. Es veritat que fan pesades les persones que tenen la pell massa fina per tot. I amb les que s'ha d'anar amb peus de plom. Però jo sí que he conegut alguna persona amb qui la gent que l'envolta té molta cura i mesura molt totes les paraules perquè no s'ofengui, perquè ja se sap com és. Això pot ser pesat, però si s'estalvia patiment ja està prou bé. El que em molesta és que després sigui ella la que entri a sac amb qualsevol altra persona.

    També estic d'acord amb l'Assumpta que depèn de les persones. Hi ha persones importants que et poden fer mal segons què diuen i la mateixa cosa dita per algú que no t'importa no en fas ni cas.



    ResponElimina
  9. Jo tinc la pell molt fina, m'emprenye facilment i sense cap motiu.

    ResponElimina
  10. jo conec a gent que tenen la pell fina en general, és a dir que salten a la mínima i en varietat de temes ....és calr que el problema potser ja no és de tenir o tenir la pell fina sinó potser irritabilitat, mal caràcter o que passa un mal moment....ara tens raó que sempre hi ha alguna temàtica que ens fa saltar perquè ens toca, ens afecta ....a mi em passa amb les mentides, no les pietoses, sinó els qui expliquen un fet dient mentides em subleva ....

    ResponElimina
  11. Difícil d'opinar d'una persona que només en coneixes la virtualitat, però la imatge que se'm presenta de tu no és de tenir la pell fina. Més que tot la imatge que sempre m'has donat és de ser una persona molt de dir el que pensa sense pensar en quedar més o menys bé. Tal com ha de ser. No dir el que es pensa per ta de caure millor a la llarga no és una bona opció.
    Per altre banda, jo tampoc em considero de pell fina.

    ResponElimina
  12. Ser capaç d'identificar els temes altament succeptibles em sembla un molt bon exercici. Si els tens identificats et pot ajudar a quan surten, viure'ls millor.
    Essent altament sensible, m'és difícil identificar en què tinc la pell fina. M'afecten tan sovint coses.... xò pensant en la manera que descrius els temes que a tu et sembla que tens la pell fina, se m'acut que potser tinc la pell massa fina quan algú menysprea als pobres o als infants. No puc evitar defensar-los, fins i tot sent conscient que potser no tingui raó.

    ResponElimina
  13. No sé, jo intento prendre'm les coses bé, és massa curta la vida per agobiar-se per poca cosa.

    ResponElimina
  14. Només alguns de vosaltres heu parlat de temes en els que tingueu la pell fina, i per contra uns quants heu confirmat l’existència de persones que salten per tot. El que està clar és que a tots ens enganxen algun dia que hem reaccionat d’una manera una mica desproporcionada i som candidats perfectes a ser titllats de gent amb pell fina. Gràcies a tots pels comentaris.

    Sílvia, és probable que no t’agradi, però segur que no l’has fet servir ni un sol cop? A veure si tu tindràs la pell fina, en tenir la pell fina! Bé, bromes a banda, posar-se a la pell dels altres sí que és difícil. En part és per això que no entenem aquestes reaccions que ens semblen desproporcionades. I sobre prendre’s les coses a pit, que està relacionat, doncs ja veus, jo me les solc prendre força, i els que no em semblen uns despreocupats.

    Assumpta, penso que he conegut alguna persona d’aquestes tan susceptibles, i realment és molt cansat. Per sort, no abunden tampoc, et trobes algú amb qui has d’anar amb peus de plom, però amb la majoria és més aviat els temes que pots tractar a la lleugera i els que no. Però estar sempre pendent del que dius et fa acabar pensant que per què has de ser tu que es controli, que aprengui a gestionar la susceptibilitat! Però bé, per sort no passa sovint.
    No sabria dir si és la mateixa cosa la pell fina que de vegades ens atribueixen i això de que algú et pugui fer mal perquè tenim una relació més propera i aquesta persona sap que si parla d’un tema ens farà mal. Hi té relació, però en tot cas no anava per aquí. Sempre ho he dit això, que a mi m’afectava les coses que em deien els més propers, i els altres m’era una mica igual, però sempre hi ha aquell tema que, el toqui qui el toqui, et posa una mica nerviós, i si reacciones malament, ja et diran que tens la pell fina, especialment si no et coneixen gaire i no saben que t’han tocat un punt sensible. En tot cas, entenc que les coses que enumeres són molt pròpies teves i qualsevol que t’hagi seguit o parlat amb tu sap que la teva família és sagrada, que tens una fe ferma i que t’estimes molt Catalunya. Els atacs que et vinguin de fora et poden ser igual, però els que et coneixen ja saben que atacant per aquí no van bé.

    Xavier, molt em temo que esforçar-te en no jutjar no ajudarà a que no et jutgin a tu. És bona cosa, és clar, estalviar-te judicis d’aquesta mena et fa millor persona, però no tothom fa el més mínim esforç per evitar-ho.

    Helena Bonals, bon exemple! No és una cosa que a mi em posaria en tensió, tot i que no vol dir que hi estigui d’acord, però no m’ofèn el comentaris, i sembla que a tu sí, algú que et toqués aquesta fibra comentaria sens dubte que tens la pell molt fina. I pel que fa a la frase que tu dius, que també l’he sentida, ja no és tant la frase i el que vol dir, sinó el to que posen quan la diuen, que és força rabiós, com si no els importés gens ni mica.

    Jomateixa, m’ha fet molta gràcia com comences el comentari: ‘posts on m’he esverat una mica’, hahaha. Sí, segur que més d’un cop m’esvero, ja sigui justificat com no, aquestes coses de vegades es veuen més des de fora que un mateix.
    Si ens posem a parlar sobre infidelitat ho podem fer des de moltes perspectives, i fins i tot pausadament. Així en fred jo tampoc crec que en perdonés una, però la meva aversió no respon a que n’hagi estat víctima, de la qual cosa no en sóc conscient. Però si hagués estat en presència del teu antic company de feina, estic segur que li hauria contestat molt malament. Fent això, i a sobre presumint-ne. Tot plegat s’ho té ben merescut.
    Una altra coincidència! Parlant de les teves filles m’has fet recordar els companys de feina dels quals m’he queixat molts cops, fins i tot aquí, penso. I aquests no són adolescents precisament! Bé, eren joves, ara ja no ho són tant, però no són com les teves filles, en principi són adults treballadors, encara que de vegades no ho sembli. Continua a baix

    ResponElimina
  15. A mi em molesten aquestes crítiques, i més que insults, mofa, que fan de la gent que no és davant. Especialment quan es tracta d’aparença física, o maneres. Jo penso que hi ha moltes coses criticables, per exemple que algú és un dropo i no fa la feina que li toca, i no és una ofensa, és una realitat. Però riure’s d’algú perquè és gras, perquè no li queda bé la roba, o per qualsevol ximpleria, és sempre gratuït. I sí, ho fan per així sentir-se ells més normals, més guapos o amb més estil, però guapos, si teniu complexes, deixeu estar l’altra gent tranquil•la! El que comentes tu de les teves nenes sona més a rampell, a classificar la gent en genials o odiosos, i potser sí que és més adolescent això, però m’hi has fet pensar.

    Gemma Sara, és cert que m’exigeixo molt en temes d’implicació i dedicació, les coses a les que em dedico vull fer-les bé, i potser, encara que no vulgui, demano els altres més del que estan disposats a donar. No són ells que ho fan malament, sinó jo que els exigeixo el que no han promès.
    Amb les coses que expliques jo no et diria que tens la pell fina, encara que tot depèn de com et posis, és clar. Jo penso que 300 petons per segon ha de ser record guinness segur, consulta-ho!

    M. Roser, en realitat l’expressió no és el que més importa. Potser no tothom la fa servir, aquesta de tenir la pell fina, però igualment pensem que les persones són susceptibles i els ho diem generalitzant, encara que ho hagin estat per un fet concret. La qüestió és no adonar-nos que nosaltres també som susceptibles amb les nostres coses. Per exemple, tu dius que t’afecta molt una sortida de to cap a tu, i és probable que en rebis per desconeixement dels altres, i de manera involuntària. Potser et prens les coses massa a la valenta, però si te’n saps sortir pensant en positiu, també és una gran cosa.

    Carme, ja comentava més amunt que existeixen aquestes persones que dius, i són de les que de vegades et fan sentir incòmode. Massa cura amb tot perquè, com apuntes també, al final siguin elles les que poden dir de tot i després no accepten cap comentari en contra. Però crec que són minoria, segurament tots podem ser així puntualment, o exaltar-nos per alguna cosa, i en canvi altres ens fan riure o ens deixen indiferents. Els que salten per tot suposo que els és difícil envoltar-se de gaire gent. Comparteixo amb vosaltres que hi ha graus de persones, i ens afecta molt més el que ens diu algú que estimem, perquè no ens esperem que ens falti, o que ens ataqui. Alguns atacs de fora ens deixen completament indiferents. Com diu l’Assumpta, ofèn només qui pot.

    Jpmerch, i et passa sempre? No ho hagués dit mai de tu.

    Elfreelang, les mentides tampoc m’agraden gens. Alguna vegada m’han dit una mentida que no era per tant, però interpreto que si poden mentir en algunes coses bàsiques, encara ho faran més quan siguin importants, i això no ho aguanto. Pensar que una persona em pot estar mentint en qualsevol moment, aquesta manca de confiança et resta tranquil•litat. I pel que fa a persones irritables, no sé si les podem posar en el sac aquest de tenir la pell fina, però ja ho comentàvem més amunt, una persona davant de la qual sempre has de mesurar les paraules és un rotllo, i és molt cansat.

    Sr. Gasull, un comentari que parla més de mi que de tu, no està malament! I quan dic ‘tu’ no vull dir d’en Joan Gasull, sinó de qui escriu en general, ja se sap que tenim la tendència de parlar força de nosaltres per aquí, però tampoc seria del tot el teu cas. Em sembla que em coneixes bé, que ja són anys de compartir virtualitat, i sense necessitat de veure’ns en persona, em sembla que m’has clissat bé. Efectivament, no solc necessitar quedar bé amb ningú, i la veritat és que amb aquells que em caldria fer-ho tampoc ho faig. Cadascú és com és, dir sempre les coses que l’altre vol sentir, als meus ulls, no serveix de res. Però suposo que diversa gent estarà en desacord, ni que sigui per no caure en cap conflicte. Continua a baix

    ResponElimina
  16. Bé, a mi els conflictes i les discussions no em preocupen, però sí que em preocupa deixar de ser jo mateix i no dir el que penso. I es pot dir sense ferir ningú, però callar-s’ho no va amb mi. Si a tu aquesta conducta et sembla la correcta, és que no deus ser massa diferent a mi, i em sembla que en això no ho ets pas. Pell fina? Si creus que no, millor per tu. Jo sí que crec que de vegades m’enervo en excés, però bé, va amb el caràcter això.

    rits, m’agraden els exemples que poses, estan molt bé. A l’inici parles de ser molt sensible, i potser podríem diferenciar una mica les coses. Quan es diu que algú té la pell fina penso que sol ser perquè s’enfada, perquè s’irrita davant de comentaris o situacions. Una altra cosa que pot passar és que moltes coses et facin sentir malament, petita o que et desanimin. Això pot ser ser molt sensible, però no crec que ningú et pugui titllar de tenir la pell fina. En canvi, saltar si algú parla malament de pobres o infants sí que pot ser un bon exemple, perquè segur que alguns comentaris t’ofenen, encara que puguin no ser tan desafortunats i tenir raó. Però tots tenim les nostres febleses i debilitats, tant per bé com per mal, i si a tu aquests temes no se’t poden tocar, ja has trobat aquells punts en els que més val que t’apartis si la conversa gira en aquest sentit.

    Loreto, una cosa és el que s’intenta i l’altra el que s’aconsegueix. I precisament quan ens diuen que tenim la pell fina és quan saltem per alguna cosa de manera desproporcionada, i això no crec que ho puguem controlar.

    ResponElimina
  17. Que se jo amb el que tens la pell fina. Això no es veu per escrit, això es veu en viu i en directe quan t’escalfes en el moment i comences a cridar i com energumen.

    Hauria de fer com tu i preguntar en què tinc jo la pell fina, per què en primera instància jo em tinc com una persona freda, calmada i calculadora que no es deixa guiar pels sentiments de manera desproporcionada, ni de cap altra manera... Més aviat em diuen que tinc orxata a la sang, i jo els hi dic que val d’acord, que tinc la sang una mica més dolça per això de la diabetis i tal, però que es sang.

    ResponElimina
  18. Tinc la pell molt fina amb la meva filla. Em treu de polleguera totes aquestes dones que van criar els seus fills fa més de 30 anys i volen ensenyar-te a fer-ho COM ES FEIA ABANS i no respecten com vols cuidar i criar la teva filla. Inclou mare, sogra, ties...

    ResponElimina
  19. Hi ha temes en els que la meva pell es finísima: la mort del meu fill i que la gent jutgi com em sento o en tinc que sentir arran d'ella és una de les coses que més me la pot fer tenir ( la que més), però n'hi ha d'altres... encara que son expressions que no m'agrada gens fer servir

    ResponElimina
  20. Entro volant!! i és que acabo de descobrir una cosa en la que tinc la pell molt fina... són aquelles frases repugnants tipus "aquesta paraula es diu malament per culpa dels de Barcelona", "això és per un costum xava", "no es pot anar per tal lloc, és ple de pixapins", "a TV3 espatllen el català perquè parlen barceloní"...

    T'asseguro que m'embolicaria a bufetades, eh? Ho trobo odiós, ganes de riure's d'algú per una cosa per la que no hi pot fer res: Jo no hi puc fer res si he nascut a Barcelona. No hi puc fer res si he après a parlar amb un vocabulari concret... Si dic "vas" i no "got", per exemple... i més, quan "vas" és perfectament correcte.

    Jo mai, mai, mai critico ningú pel seu origen, ni pel vocabulari que pugui tenir diferent del meu, ni pel seu accent... El criticaré pel "contingut" del que diu (si crec que s'ho mereix), però mai m'he rigut de ningú (de fet, trobo profundament imbècil fer-ho) per l'accent que tingui... sigui d'on sigui.

    A part de ser un costum estúpid, és quelcom absolutament injust: Jo he sentit a dir els barbarismes més grans a persones "catalanes de tota la vida" però de fora de Barcelona, tant de comarques gironines com tarragonines. (coses tipus "la iema de l'ou"... que jo tota la vida he dit i sentit a dir "el rovell de l'ou"; o "vaig a calentar el dinar..." que a mi em sona fatal, perquè sempre he dit i sentit a dir "vaig a escalfar...")

    Em sembla que el català perfecte no es parla enlloc. Cadascú té les seves, però aquest costum de "la resta de Catalunya" contra els barcelonins em resulta vomitiu.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.