dimecres, 26 de novembre de 2014

Rastres de Sàndal

Ahir vaig tenir l'oportunitat d'assistir a la preestrena de Rastres de Sàndal, gentilesa de Labutxaca. La pel·lícula arriba a la cartellera aquest divendres i per mi era una experiència nova poder avançar-me i veure la primera projecció entre una bona representació d'actors catalans i amics i familiars dels protagonistes. Està basada en el llibre del mateix nom, escrit per Asha Miró i Anna Soler-Pont. De la pel·lícula en lloen la fotografia, i no es queden curts. Ha estat rodada a l'Índia i a Barcelona i les imatges que es veuen són força espectaculars. La història és d'aquelles que toquen i que és volgudament emotiva, però a mi em va fer pensar, més que res. Al cap i a la fi, es pot dir que tenint en compte l'argument, és força previsible, però si mires de posar-te a la pell de la protagonista pot fer-te ballar el cap.

Què passa si amb més de 30 anys i amb una vida perfectament muntada i plena de certeses t'assabentes que no has nascut aquí, que no et dius com et penses, i que els teus pares no són els teus pares? Què passa si et van anar a buscar a l'Índia, et van adoptar de manera poc legal i et van portar ben lluny? Què passa si t'ho han amagat i a més han esborrat totes les empremtes del teu passat? Una història que ja de per si fa pel·lícula, però que incideix en com se'ns poden desmuntar les certeses més absolutes de la nostra vida. Pots esperar-te que un amic et falli, que una parella et traeixi, per més que hi hagis dipositat tota la teva confiança. Pots barallar-te amb els teus propis pares. Però descobrir que no ets tu mateix? L'única persona per la que pots posar la mà al foc segur, i resulta que no ets qui et penses, i que van forçar que la teva vida fos completament diferent del que hauria estat.

Vaig passar una bona estona, encara que no presenta massa sorpreses. També vaig sentir un puntet d'orgull de pensar que és un producte català i que som capaços de construir cinema de bona qualitat. I per què amagar-ho, la música de Bollywood s'apodera de qualsevol. Es podrà veure a partir d'aquest cap de setmana. Com que jo ja l'he vista, potser aprofitaré per anar a demanar la meva partida de naixement als pares...

16 comentaris:

  1. Jo fa molt temps que cerco què i qui coi sóc. De moment diria que, llevat sorpreses, no vinc ni de l'India ni d'enlloc que s'hi assembli. Però suposo que el desassossec és similar a la que descrius. El que sí que tinc clar és que no en faran cap pel·licula, així que no patiu…
    I es que de vegades més val viure enganyat però tranquil que descobrir segons què.

    ResponElimina
  2. Diguem pragmàtic però no em preocupa massa on vaig néixer realment ni qui son els meus pares biològics. Per mi l'important es on crescut i viscut i qui son els pares que realment han cuidat de mi. De totes maneres em sorprendria és clar, però tampoc començaria a fer una investigació que donés un gir a la meva vida.

    ResponElimina
  3. Estic d'acord amb en Pons, per molt trasbals que comportir descobrir coses del passat el que compta són els sentiments que ara tens amb la realitat que has viscut. Quina sort veure preestrenes, jugues amb avantatge!

    ResponElimina
  4. Carai XeXu, jo també hi estava convidada, però era una mica complicat i no hi vaig poder assistir. Hauríem coincidit costat a costat...?

    ResponElimina
  5. Hi ha un vers de Friedrich Hölderlin, que més o menys (cito de memòria) ve a dir:
    "No em pregunto qui sóc,
    si no en què em convertiré"

    ResponElimina
  6. Jo estic amb pons.
    En realitat qui ets no depèn d'on vas néixer ni de qui són els teus pares biològics (bé, no només d'això); ets producte de la vida que has viscut realment: dels pares que t'han educat, dels amics que has fet, del teu entorn. A priori (potser si m'hi trobés seria diferent) no em preocupa gaire el tema més enllà d'una certa curiositat de pensar com podria haver estat de diferent la meva vida.

    ResponElimina
  7. he vist els trilers i sembla una bona opció per passar una bona estona.

    ResponElimina
  8. Ahir me'n van parlar, també. Molt bé. Molt bonica,una fotografia molt bona, una història molt ben trenada i molt bona actuació. Però qui m'ho va dir, abans de dir-me que havia vist aquesta pel·lícula em va fer un comentari "ahir vaig pensar en nosaltres (en ell i en mi)". I una estona després va afegir "per molt ben feta que estigui, la realitat és molt més diferent, si no ho vius, no ho pots explicar".
    Ara mateix no puc veure aquesta pel·licula, i em va perseguint. En el seu comentari, en el teu post, en els posters que veig. I no. No puc, però la realitat és molt més diferent.

    ResponElimina
  9. Fa bona pinta. Me l'apunto per veure-la; a més a més de cara nadal el cinema tot es torna infantil. Alemnys que hi hagi alguna cosa per veure.
    Uala!!! Ets un privilegiat si les pots veure abans.^-^ (hehehe)

    ResponElimina
  10. He llegit que l'Aina Clotet està fantàstica... Bé, lligant una mica amb el que deia el Pons, diria que descobrir això no pot ser descobrir que no ets qui ets, perquè els teus pares són els que t'han fet de pares, etc., però segur que et crea un trasbals. Ara recordo un amic que va adoptar un nen a Mali, en Keita, i que deia, mig en sèrio mig en broma, "volem que sigui negre perquè no hi hagi cap dubte que és adoptat, i així ens estalviem el moment aquell de, fill meu, t'hem de dir una cosa..."
    Me l'apunto com a possible propera pel·li (que no pot tardar!)

    ResponElimina
  11. Veig que la peli t'ha creat dubtes existencialistes...
    Fa temps que vaig llegir el llibre i ja no me'n recordava gaire. Trobo que es ben trist que fins que ja ets un adult no t'assabentis de qui ets en realitat, és si com la teva vida hagués estat una mentida, penso que tothom té dret a conèixer les seves arrels com més aviat millor!
    Bon cap de setmana.

    ResponElimina
  12. Comparteixo molt la idea de què l'important és com i amb qui hem viscut i crescut però ho dic des de la comoditat de saber els meus orígens. Aleshores deixa de ser transcendent. Però pels nens és diferent, i especialment quan són adoptats. D'entrada cap nen suporta ser diferent i l'acceptació ve de la confiança i la seguretat en un mateix i un nen adoptat, i més si és negre en un món de blancs, sempre és diferent i desconèixer els seus orígens no els ajuda a tenir seguretat en ells mateixos. A partir d'aquesta reflexió em costa posar-me a la seva pell per poder valorar la importància que pugui tenir per a ells, però no dubto que és diferent a la meva.

    Pel que fa a la pel·lícula no crec que la vegi. Sabent que la reflexió que diré és políticament incorrecte, ho reconec, a mi, el personatge mediàtic de l'Asha Miró sempre m'ha costat molt de pair. L'associo a aquest model mediàtic indiscutiblement català pel qual es potencien determinades persones, grups i activitats per davant d'altres per donar una imatge de modernitat i de diferència. En aquest cas, així ho penso, l'Asha (sense desmerèixer les seves qualitats i habilitats personals) ha sigut, darrera una cara simpàtica, agradable i catalana, la nota de color, la quota exòtica que ens faltava. El mateix patró pel qual s'han pujat als altars músics i actors que, en un context més equànime, no deixarien de bellugar-se en una discreta mediocritat.

    ResponElimina
  13. Uhm... Crec que hi ha un matís. No és que descobreixi que no és ella mateixa, sinó que els seus orígens no són els que ella creia. Per mi el concepte "ser una altra persona" és més de pelis de ciència ficció, de que t'esborren la memòria i et donen una nova identitat, potser...

    Descobrir que vas néixer en un altre indret però que de ben petita et van adoptar suposo que genera més el dubte de "per què" no t'ho van dir, descobrir que ets producte d'un afer il·legal, de robatoris, de tràfic de persones com si fossin mercaderies. Però no deixes de ser tu mateix.

    Molt xerrar, però jo segurament també em plantejaria què hauria estat de la meva vida si hagués continuat a l'Índia, amb el que m'agrada muntar-me pel·lícules de vegades...

    ResponElimina
  14. La majoria dieu que podria ser un bon cop, però en definitiva, som el que som pel que hem viscut, no pel que no hem viscut, per tant el nostre món és aquí i ara. Hem tingut uns pares, una infància i una joventut, hem conegut uns llocs i fet activitats. La nostra vida podria haver estat diferent, però no ho ha estat. Es pot recuperar el temps perdut? Crec que no, de vida només en tenim una. Ara, tothom és lliure de mirar de recuperar el temps si així ho desitja. Jo penso que no ho faria. Moltes gràcies a tots pels comentaris i les reflexions.

    Jaume, viure enganyat té avantatges, però ja en Neo decidia saber la veritat prenent la pastilla vermella. Si t’amaguen una realitat és perquè aquesta deu ser més dura que la que tens, potser més val no conèixer-la. Els dubtes existencials amb nosaltres mateixos generalment no són tan tangibles com ho pot ser haver nascut a l’altra punta del planeta sense saber-ho, però això cadascú s’ho coneix.

    Pons, en aquest cas estic molt d’acord amb tu, i així ho vaig dir en acabar la pel•lícula. En realitat, la teva família és la que ha estat al teu costat sempre, la biologia no és tan important. Ara, no diràs que no sorprèn, ni que sigui per una temporada deus pensar que la teva vida és una farsa des del principi, però crec que a la llarga arribes a la conclusió que tant hi fa, que tots aquests anys signifiquen més que un òvul i un espermatozou. Afegiré que no crec que anés a buscar els meus pares biològics com fan a les pel•lis americanes, on generalment els pares van abandonar el nadó perquè no tenien més remei i estan molt contents de retrobar-te. I encara més, si se’m presentessin els pares biològics, educadament els saludaria però els diria que la meva família és una altra, que haver-s’ho currat en el seu moment.

    Sílvia, com ja li explico a ell, penso com vosaltres. 30 anys de vivències amb una família no canviarien per assabentar-te que en realitat no van posar la llavor, però han estat els teus pares a tots els efectes durant tot aquest temps. Ara, això d’amagar-ho i assabentar-te’n de rebot... segur que ha de fer mal. No et pensis que em passa gaire sovint això d’anar a preestrenes, de fet és el primer cop, però té el seu què!

    Jomateixa, ja m’imaginava que t’haurien proposat anar-hi, que potser fins i tot series per allà, però et quedava una mica lluny de casa. Tampoc ens hauríem reconegut...

    Xavier, de vegades és inevitable saber d’on venim per comprendre on arribarem.

    Ninona, em sembla que hi ha moltes situacions que ens desperten una resposta clara però que potser ens farien dubtar si les visquéssim realment. Aquesta n’és una, penso. En aquest cas estic amb vosaltres, importa molt més el que has viscut que el que no, però l’ensurt inicial no te’l treu ningú, són certeses molt grans qui són els teus pares i on has nascut. Després, fredament, pots concloure que les coses no canvien tant, i pots interessar-te o no pel que hauria estat o anar a buscar els teus orígens. Ara per ara, jo et diria que no hi faria, però ves a saber.

    Sr. Gasull, penso que sí, no és una pel•li amb gaire acció, però la història és bona i els escenaris atractius.

    rits, com em sol passar quan no parles clar, no sé a què et refereixes. Entenc que alguna cosa no funciona i que ara no és moment de veure la pel•lícula on els sentiments estan a flor de pell. Desconec si tens alguna implicació amb la història, amb les adopcions o amb l’Índia, però és una pel•li que probablement t’agradaria. Jo no destacaria la interpretació, no ho fan malament, però per mi no destaca com la fotografia, per exemple. Quan puguis mira-la, i ja em diràs el què.

    maria, ara el privilegi ja s’ha acabat perquè ja es pot veure als cinemes. Jo no hi vaig gaire, ho reconec, i tinc la certesa que si no m’hi haguessin convidat aquesta no l’hauria vista, però penso que està bé per passar una bona estona, amb una història interessant i a més és producte nacional.

    ResponElimina
  15. Deric, tinc la impressió que et pot agradar.

    Gemma Sara, la pel•lícula ja es pot veure als cinemes, si la mires ja la comentarem. A mi l’Aina Clotet no és que m’entusiasmi com a actriu, però ho fa bé. També penso que t’ha de causar un trasbals inicial una notícia així, però que passat el cop, després has de pensar que la teva vida era una i que no et cal capgirar-la del tot perquè no vas néixer on pensaves ni els teus pares són els biològics, però sí que són els teus pares a tots els efectes, penso. No és mala idea aquesta del teu amic. Jo ben bé no sé què faria si m’hi trobés, perquè és fàcil parlar des de fora, però el que sí que crec és que no li amagaria al meu fill adoptiu si fos jo qui adopta.

    M.Roser, ja m’has fet aprendre una cosa, creia que el llibre era actual també, i ja veig que ja té una temporada. Em sembla que és possible tenir aquesta sensació que la vida fins ara ha estat una mentida, però també penso que després has de seguir considerant totes les teves vivències el teu patrimoni. Una altra cosa és viure enganyat, en això sí que penso que probablement no deixaria que algú que considero fill meu, encara que no ho sigui biològic, visqui sense conèixer els seus orígens. Ara, entenc també que trobar el moment adequat per explicar-ho ha de ser molt difícil.

    Ignasi, ja ho hem anat dient, és fàcil parlar quan coneixes bé la teva història, és clar que la protagonista de la pel•lícula també es pensava que la coneixia bé, i és probable que hagi hagut casos d’aquests. Per això més amunt deia que jo no deixaria que un fill meu, adoptat en aquest cas, és clar, visqués enganyat massa temps. És difícil trobar el moment de dir-ho, per massa petit, per massa revolucionat, sempre hi ha excuses per no donar la notícia. Però crec no deixaria que la vida passés sense dir-li res, és com obviar la responsabilitat, a veure si desapareix tota sola.
    Respecte a l’altra reflexió que fas, que considero molt interessant, he de dir que no he seguit mai l’Asha Miró com per dir si és bona actriu, escriptora o presentadora. De fet, no sé si ha fet alguna actuació, però sí que ha presentat algun programa, no? Entenc que parles de discriminació positiva, oi? D’això també pequem, de vegades preferim donar oportunitats a alguns perquè d’altra manera ens titllen de xenòfobs, però al final es tracta que la feina la faci qui s’ho mereix. Bé, aquest comentari tan utòpic crec que mereix més aviat una rialla. Rarament obtindrà la feina qui s’ho mereix, entre nepotisme, discriminacions i consideracions te tot tipus, al final pesen més altres qüestions que les qualitats de cadascú. Suposo que tens altres exemples d’això que dius al cap, a mi no se m’acudeix res més, però també he de dir que no tinc la pell massa fina en segons quins temes, i aquest n’és un. Fins que el dia que una decisió d’aquestes m’afecti directament...

    Laia, ho considero més aviat un matís lèxic. Està clar que no és la mateixa cosa, però sí que pots sentir una certa desafecció, pensar que no ets qui sempre has cregut, perquè els teus pares no ho són de debò, i en realitat vas néixer molt lluny d’on et pensaves. A la pel•lícula els pares s’havien inventat algunes coses per eliminar el seu passat, no amb mala fe, però ho havien fet. Ostres, no és una cosa per obviar, encara que és cert, encara que els orígens eren uns altres, ella seguirà sent la persona que ha construït. Pots emprenyar-te amb els pares per les mentides, i jo crec que en aquest cas no actuen correctament (tot i que ja he dit més amunt que no ha de ser fàcil trobar el moment de dir-ho), però no deixaran de ser els teus pares, els que t’han criat i pujat, els únics que coneixes. Tampoc ells passaran a ser uns desconeguts per tu, com passa a algunes pel•lis americanes. Amb tot, ens hi hauríem de trobar. Qui sap, potser encara ens endurem alguna sorpresa...

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.