dimecres, 19 de novembre de 2014

Quedem al Zurich? - El Saramago

En plena mudança al nou pis, la Magda li passa una pila de llibres a en Jofre perquè els desi a la seva nova ubicació. Quin luxe d'espai tindran ara per encabir tota la seva biblioteca., ell és un gran aficionat a la lectura i la Magda no es queda enrere. Estan contents de la compra, un àtic espaiós i amb molta llum prop del centre de la ciutat, un lloc que els encanta i que de seguida es faran seu. Perfecte per pujar la menuda que ve en camí. Es fan un petó i es dediquen mútuament un somriure il·lusionat.

Tot i la feinada que encara tenen, en Jofre no pot evitar fullejar tots els llibres abans de posar-los a la seva lleixa corresponent. D'un Saramago cau un plec de paper a terra, no saps mai els misteris que poden amagar els llibres. Mentre s'ajup per recollir-la, li ve una olor molt familiar que li desperta els records i el posa automàticament en tensió. Sort que el plec no li ha caigut davant de la Magda, ella l'hi hauria notat de seguida. Desplega el paperet i, efectivament, és de la Sònia. Com ha arribat fins allà? Són unes poques frases, però torna a plegar el full amb un acte reflex, gairebé tremolant.

La Sònia havia desaparegut sense donar cap explicació. Es podia dir que havia estat el seu gran amor abans de conèixer la Magda, i d'aquest elevat estatus havia passat oficialment a espineta clavada. L'últim cop que l'havia vist era allà al Zurich. Quant feia? Uns set anys, si no anava errat. Solien prendre cafè allà sovint, no tenien ni una ral en aquella època, però es reien d'ells mateixos fent-se els rics. Com l'estimava, el record li feia mal i tot. El pitjor del cas és que creia que aquell amor era correspost, però si hagués estat així ella no hauria desaparegut d'aquella manera. Feien plans per viure junts, en tenien ganes, però ell tot just començava a treballar i ella acabava la carrera, no era possible. Que joves eren, però que clar que ho tenien, s'imaginaven una vida plegats. O això li havia semblat a ell. Dies abans l'havia vist nerviosa, fins i tot una mica distant i esquiva. No hi va donar importància, però aquella tarda al Zurich estava histèrica. Volia dir-li una cosa i no sabia com, se la veia avergonyida, capcota, culpable. Després d'una estona es va aixecar d'una revolada dient que no podia més, que ho sentia, que havia de marxar. Ni un petó de comiat, ni una abraçada. Es va fer fonedissa i ja no en va saber res més. En cap d'en Jofre va muntar mil pel·lícules, s'imaginava una traïció flagrant i aquell puntet d'orgull va impedir que li anés a darrere. Ni llavors, ni més tard, ni mai. L'havia agafat per sorpresa, d'ella no ho esperava.

Va fer el cor fort i va obrir altre cop el paper per llegir les quatre ratlles:

"Jofre, sento haver marxat així, però no tinc valor per parlar-te. Mira si sóc covarda que he esperat a que anessis al lavabo a deixar-te aquesta nota en el llibre, la trobaràs quan llegeixis unes pàgines més. Jofre... no em matis... estic embarassada. Ja sé que és molt mal moment, no sé com ha passat, però a mi la notícia m'ha fet feliç. Vull tenir aquest fill i vull tenir-lo amb tu, però tinc moltíssima por. No sé si tu ho voldràs. Pensa-t'ho. Si vols tenir aquest fill amb mi vine'm a buscar, cita'm aquí al Zurich el dia que vulguis. Si no ho fas entendré que no vols saber res de nosaltres. Sempre teva, Sònia."

Per què no va veure aquella nota? Ara ho recordava. El disgust d'aquell dia havia estat majúscul. Tant va ser així que va mirar d'esborrar-lo, va arraconar el llibre que llegia, es va treure dues polseres i un penjoll regalats per ella i no es va tornar a posar la roba que portava. I no havia tornat mai més al Zurich. Està perplex, en xoc. Així doncs... ja té un fill, d'us sis anys. I la Sònia... on deu ser, què deu fer, se n'haurà sortit? La seqüència dels últims segons que havien passat junts se li repeteix a la ment un cop i un altre. Sònia... se sent completament impotent. Incapaç encara de moure ni un múscul, sent la veu de la Magda a la seva esquena: 

'Estàs bé, sembla que hagis vist un fantasma'.


Una nova aportació pel projecte de les blogaires del Zurich, aquí podeu llegir les bases, però correu, que s'acaba el temps!

26 comentaris:

  1. Ara entenc perquè hi ha gent que no deixa mai els llibres a mitges! És una història brutal, el passat es fa present i de quina manera, en el moment menys oportú. Buf, quatre línies que li capgiren la vida... És d'aquells relats que se'm fan curts i m'agradaria que continuessin.

    ResponElimina
  2. Buf! Anava a començar amb un buf! I veig que la Sílvia també l'ha inclòs en el seu comentari...
    Ens fas sentir les emocions del protagonista i també les de la Sònia... Intensament.

    Quina situació, més difícil i complicada, com es deu fer per tirar endavant. M'imagino tots els dubtes del pobre noi, buscar-la? Després de tant de temps? Oblidar-la? Oblidar que té un fill?

    ResponElimina
  3. Tan trista (i creïble) la història com genial el relat. Felicitats.

    ResponElimina
  4. La vida , noi, que de vegades ens juga males passades...Fixa't té una filla de sis anys i s'ha perdut la seva primera infantesa...Què farà? La buscarà? Com deu haver estat la vida de la Sònia? Li explicarà a la Magda?...Segur que si l'estima ho entendria. Ves a saber com hauria estat la seva vida d'haver trobat la nota, millor, pitjor...
    Bona nit, XeXu.

    ResponElimina
  5. a partir d'ara té un problema que el rosseguera per dins fins que no el tingui del tot resolt. No resistirà la temptació de conèixer el seu fill.

    ResponElimina
  6. Ostresss, aquesta si que no me l'esperava! Quina situació!
    No sé pas com es pot arreglar això...
    Bon relat, podria ser l'inici d'una novel·la força interessant.

    ResponElimina
  7. Un relat tan senzill i directe com colpidor. Segur que més d'un/a s'ha sentit identificat d'alguna manera... Excel·lent!

    Et convido a fer un cop d'ull a la meva proposta:

    http://novullres.wordpress.com/2014/11/18/quedem-al-zurich/

    ResponElimina
  8. Ostres, quin malentès monumental, grandiós, deixa un regust trist encara que podria reconduir-se d'alguna manera, per què no, bona història.

    ResponElimina
  9. M'has deixat fatal!
    Això no pot quedar així. L'ha de buscar, li ha d'explicar. Ens has deixat amb mal XeXu.
    M'ha agradat molt, encara que hauria preferit no llegir-la. No se si m'explico.

    ResponElimina
  10. rectificació d'errors...
    volia dir (amb mal cos, XeXu.) m'he deixat cos.

    ResponElimina
  11. Ostres!! Boníssim!!! Molt, molt bo.
    El pitjor del cas és que, tal com estan les coses, no hi ha forma de saber quina és la millor solució perquè, triï el que triï, algú patirà molt...

    De totes formes... no sé... potser no l'estimava tant si no va ser capaç ni una sola vegada de voler saber d'ella, no? No dic ja, en aquell moment, anar-li al darrera ja que es va quedar glaçat i no va saber reaccionar però... passats uns dies... ni tan sols voler saber per què? Ni que fos preguntant a amics comuns... no sé... Noi, Jofre, l'has ben cagat.

    ResponElimina
  12. Quina llàstima que la Sònia no s'atreví a dir-li cara a cara. O que el noi no va seguir llegint en Saramago.
    Si es publica el llibre, potser la Sònia ho llegeix i posa fil a l'agulla per a que el fill o filla, conegui el seu pare.
    Mentrestant ens ho estem passant molt bé.

    ResponElimina
  13. Per què no s'ha publicat el meu comentari anterior?

    ResponElimina
  14. Boníssim!!!
    El que em fa pensar xò és com pot ser que el passat et trastoqui el present. Evidentment, hi ha coses que no es poden deixar córrer.
    Quina ràbia que fa la Sònia. Els seus actes van tenir moltes més conseqüències que no es pot imaginar. Tant per a ella, com per al Jofre com per a la Magda. I per a la nena.
    Novament, boníssim.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi em fa ràbia en Jofre... La Sònia tenia motius per estar nerviosa, alterada, confusa, insegura, neguitosa... L'altre va ser molt orgullós en no voler saber res més d'ella.

      Elimina
  15. Deia així: que a mi m'havia passat una cosa molt semblant, però en lloc d'una nota en un llibre, era una notació darrera d'una foto d'una noia. També la vaig descobrir anys més tard fent endreça de fotos. Però no em deia que estigués embarassada, només que jo li agradava.

    ResponElimina
  16. Hehehe posats a parlar de notes... A mi me'n van deixar una dins una carpeta de classe, era anònima però es xivava d'un altre hahaha. Era en castellà i posava "NNN te ama!" ;-))

    He de dir que vaig reconèixer la lletra perfectament, era d'un amic d'NNN i, coneixent a NNN (molt tímid) estic segura que el pobre no va tenir res a veure amb la nota. :-)))

    ResponElimina
  17. Si et passa això et canvia la vida en un moment, quin xoc! Tot i així, em costa de creure que la noia es conformés amb el silenci, per més jove i orgullosa que fos... no sé. Tot i així, el relat és boníssim. Ara no li quedarà més remei que prendre una decisió.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La noia orgullosa???

      De vegades em sembla que jo llegeixo diferent de les altres persones... Sóc l'única que troba que és ell qui va demostrar que no l'estimava prou?

      Elimina
    2. no ets l'única ....si la noia tenia tanta por amb això del fill és que tenia seriosos dubtes respecte a la relació , a més ell no la va buscar mai

      Elimina
  18. Si Saramago aixequés el cap i es veiés còmplice d'aquell secret...!! Potser no és casualitat que el llibre fos d'ell, capaç de fer increïble allò més irrellevant i real el més inversemblant! Molt bon relat!

    ResponElimina
  19. impressionant! com pot canviar la vida per unes ratlles no llegides a temps!

    ResponElimina
  20. M'alegra que us hagi agradat el relat, i si us ha capgirat una mica ja és això. M'ha sorprès fins i tot el debat sociològic que s'ha obert per veure qui era més culpable dels dos, si ella per no atrevir-se a parlar i donar-ho per perdut, o ell per no haver fet l'esforç d'anar-la a buscar. Heu de pensar que és un relat, una exageració. Seria difícil de creure que no s'han tornat a veure més, ni que sigui de casualitat, i que cap dels dos no li ha enviat a l'altre ni una felicitació d'aniversari en 7 anys. Però és una llicència que ens podem prendre quan es tracta de ficció. No sabria culpar cap dels dos més que l'altre, però sé qui surt perdent de tot plegat: la Magda. Moltes gràcies a tots pels comentaris i la participació.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És que el relat és molt bo, tu... i dóna pel debat, eh? Un altre dia el tornes a posar però ja amb intenció clara de debatre hehe...

      Elimina
  21. Hi han coses que s'han de dir cara a cara, que no podem deixar a l'atzar d'unes ratlles amagades en un llibre...

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.