diumenge, 9 de novembre de 2014

9N

Doncs ja ha passat, ja hem votat. Vull començar aquest escrit amb un fet del que no em sembla tan fàcil fer-me a la idea: avui he introduït una papereta en una urna per votar a favor de la independència de Catalunya. M'és igual la validesa que això tingui, és una cosa que no es pot dir cada dia, que no s'havia pogut dir mai abans.

Més enllà de la política, de la democràcia i del significat de tot plegat, jo em vull quedar amb unes quantes coses que m'han meravellat.

He vist gent somrient, alegre, però sobretot decidida i determinada. Cap incident.

He vist llargues cues de gent pacient a qui no importava esperar. Avui no.

He vist gent que ha viatjat des de molt lluny, milers de quilòmetres, per votar avui, per la importància del moment.

He vist uns voluntaris entregats, seriosos en la feina, i que rebien múltiples felicitacions i mostres d'agraïment.

He vist moltíssima gent fent-se fotos en el moment de votar, volien immortalitzar el moment històric, el fet del que parlava al principi del post. Jo també ho he fet.

He vist molta gent donant un cop de mà a la gent gran per accedir a les meses i donant preferència a qui ho necessités.

He vist joves de 16, 17 o 18 anys emocionats per poder votar per primer cop, i amb aquesta finalitat.

He vist cues llarguíssimes a molts indrets del món on els catalans exiliats també han volgut fer sentir la seva veu.

I m'he vist emocionat, espitós i plorant quan m'assabentava d'algunes anècdotes. Ha estat un dia preciós, inoblidable i històric. Si teniu ganes d'explicar alguna anècdota viscuda, em fareu molt feliç.

32 comentaris:

  1. Si no fós que no pot ser, diria que avui érem al mateix lloc...

    ResponElimina
  2. Realment ha estat una mostra de participació cívica que ens ha d'omplir d'orgull. Potser encara no en som plenament conscients del que avui hem fet entre tots. Jo visc a Molins de Rei i els instituts on es votava estaven a la part alta del poble. Era emocionant veure les parelles d'avis que pujaven xino-xano cap a dalt. I no sé si heu vist per la tele aquell avi que anava amb bastó i els de la cua li deien que passés directament, i l'avi els deia que no, que ell volia fer la cua perque no volia votar i marxar sinó que com més estona pugués estar vivint allò més feliç era. Pell de gallina. I sense dubte, el millor és que tothom ho ha viscut com una festa. Avui hem donat una lliçó. Esperem poder aprofitar-la com es mereix.

    ResponElimina
  3. Un dia preciós i per recordar. Jo no tinc cap anècdota personal per explicar, però quan estàvem signant la denúncia, una dona gran li ha deixat anar a la voluntària "jo ho signo perquè ho portis a Brusel·les i a on calgui, nena". A tots ens ha fet gràcia, però per dins pensàvem igual que ella, que volíem que tot el que estàvem fent servís d'alguna cosa i que res s'acabi aquí.

    ResponElimina
  4. Ha estat un dia i un moment feliç. Vas s votar i veus il·lusió, somriures. Penses que amb aquesta gent som capaços del millor.
    Després tornes a casa i veus els amargats rancuniosos buscant majories silencioses i volent menystenir la majoria dels que volien acallar però ahir, per fi, SÍ van poder parlar.

    ResponElimina
  5. A moltíssims indrets, moltes i molts hem vist i hem sentit el que has vist i has sentit.
    Sí, sí, ben be així va ser.

    ResponElimina
  6. No vaig viure cap anècdota remarcable. Vaig anar a votar després de dinar, un passeig de gairebé 1'5 km (tres vegades més llarg que el que faig en les altres eleccions) i quan vaig arribar a l'institut vaig trobar just això que dius tu, gent feliç participant i fent de voluntaris. Malgrat l'excepcionalitat d'haver de desplaçar-nos més lluny del que era habitual, més enllà de no haver rebut a casa els sobres i les paperetes, a pesar de tot plegat... la votació va anar la mar de bé i amb plena normalitat democràtica... per molt que els pesi a alguns.

    ResponElimina
  7. Jo vaig estar tot el dia emocionada!
    Hi ha dies que estic molt bleda i tinc la llagrimeta tot el dia.

    ResponElimina
  8. Tots coincidim en el mateix... Jo també no me n'he pogut estar i en el que he publicat expresso, amb poques paraules, tot el que tu dius.
    Un dia del que deixen petjada!!
    Una abraçada.

    ResponElimina
  9. Es una noticia que no hi hagi cap incident? Normalment en altres votacions hi ha apunyalaments i decapitacions? Sort que no voto al mateix col•legi electoral que tu...

    Les cues eren llargues, però més aviat perquè hi havia bastantes més urnes per recinte del que es habitual i bastants menys recintes.

    Està clar que si son voluntaris la gent sempre estarà més entregada i agraïda que no pas si son forçosos com normalment.

    Jo també li he fet una foto a la urna. Per cert, has vist que no té res a veure la urna real amb la urna caganer? La real es molt més sosa.

    Ja se sap, la norma es molestar i putejar a la gent gran, però que coi, un dia es un dia.

    Jo també em vaig emocionar quan vaig votar per primera vegada, i això que eren unes miserables eleccions europees.

    Això de “catalans exiliats” em sona com si algú els hagués fet fora per la força, i no sembla que sigui així, de moment.

    Anècdota? Hi havia una part d’una cua que envaïa un carril bici (quan hi havia lloc per fer la cua a la acera), però ben pensat no es cap anècdota especial, això passa sempre, la diferència es que aquest cop ho feien organitzadament i en massa.

    ResponElimina
  10. Desgraciadament jo també he vist gent que ha passat de tot; per la raó que sigui però que han passat de tot. De veritat que els agafaria del coll i els escanyaria però, ejem, no puc.
    Per sort, per molts altres ha sigut un dia ple d'emocions :)

    ResponElimina
  11. Vaig sortir a córrer d'hora i havia menys gent de l'habitual i trobava a faltar "part de la població". Quan tornava a casa me'ls vaig trobar fent cua 15 min abans d'obrir els instituts.

    ResponElimina
  12. Crec que quasi tots em vist i sentit el mateix i es que ahir va ser un gran dia

    ResponElimina
  13. Contenta de poder votar, contenta que votessin ma mare i ma germana, contenta per la meva amiga indepe de tota la vida que estava d'un feliç pujat impressionant, trista perquè una altra amiga no se sentia gens partícip del que estàvem vivint (demà hem quedat per esmorzar, suposo que en parlarem si pot ser tranquil·lament i si no, a per un altre tema). Flipada amb la de gent que ha vingut de tan lluny per votar i per l'emoció de molta gent (m'he emocionat més per l'emoció dels altres que per la meva pròpia). Ara a veure què passa, un referèndum tipus Escòcia està molt cru, suposo que hi haurà eleccions...

    ResponElimina
    Respostes
    1. No té res a veure, però com que no trobo el post en qüestió... la meva excap m'ha tornat el llibre, després de quasi 20 anys! Encara hi ha esperança per aquest món ;)

      Elimina
  14. El que més em va impressionar a mi era la cara de felicitat i els somriures amb els que anava la gent, sobretot la gent gran. Molts avis i avies amb bastó, poc a poc, al seu pas, sense voler deixar passar l'ocasió.

    Anècdotes. No és que siguin res de l'altre món, però aquí estan:

    1.- Com diu en MAC, avui els nostres "centres de participació" solien estar molt més lluny del que és habitual. Nosaltres hi hem anat després de Missa de 12... anar fent i sense córrer, que les meves articulacions no estan per moltes festes... Arribar, veure el magnífic ambient, votar (fer les fotos, clar)...
    Ja casa, em vaig adonar que... ens havíem oblidat de signar el document-denúncia a l'Estat espanyol!!
    Solució? Doncs au, cap a les sis de la tarda, de nou cap a l'insti a signar!! i és que les coses s'han de fer bé :-)

    2.- La meva germana va votar a Terrassa i la meva mare a Barcelona, però als dos llocs van anar juntes. La marona va amb bastó, més que per les cames perquè alguna vegada pateix una mica de vertigen i el bastonet li dóna seguretat. Ella és tota petitona, amb el cabell blanc... Ma germana m'explicava amb quina delicadesa tots els voluntaris l'havien "mimat" i, fins i tot, la van fer "colar"... i sense demanar ella res de res, que no s'atreviria pas ;-))

    ResponElimina
    Respostes
    1. 3.- El dissabte al matí en Josep Lluís va sortir a córrer una mica i surt amb la samarreta groga de la cadena humana del 2013... Un home, de lluny, amb un gran somriure li va cridar "ei, demà tots a votar!!"... "i tant, i tant!!) :-DD

      4.- Aquest matí jo duia lligadeta a la bossa una cinta amb la senyera. Al moment de travessar un carrer, des d'un cotxe, un senyor baixa la finestreta i, amb un gran somriure de felicitat, em diu "Quin gran dia, ahir!"... "Magnífic!!" -i dit polze cap amunt- per part meva ;-))

      Elimina
    2. Una que la va veure tothom: L'abraçada entre Artur Mas i David Fernández... i, més encara, les declaracions del segon quan li van preguntar per aquest gest dient que "no penso disculpar-me per ser com sóc"... els hi va venir de gust fer una bona abraçada i ho van fer... Sí senyor!! Els separaran mil coses, però n'hi ha una molt important que els uneix :-)))

      Elimina
  15. Va ser molt important, tothome es veia feliç, però la veritable feina comença ara i si no vaig equivocat haurem de tornar a ser nosaltres els qui tirem del carro

    ResponElimina
  16. Em sembla que avui estarem d'acord, va ser un dia memorable, mira que jo he votat vegades, però mai havia vist l'ambient tan maco que hi havia ahir...Tots estàvem contents i parlàvem uns amb els altres, com si ens coneguéssim de tota la vida! Per cert, a mi també em van fer la foto, tal com tocava.
    Una anècdota que diu molt a favor de com en som de respectuosos. I havia un senyor que volia votar NO i no sabia com fer-ho i casualitats de la vida i havia en aquell moment el vicepresident de l' ANC, el Jaume Marfany, veï del poble, que molt amablement li va explicar!
    Que ningú ens pugui espatllar un dia de joia!!!

    ResponElimina
  17. Ostres, esperava una altra cosa i em trobo amb un post que em recorda el meu. I és que, per damunt de tot va ser un dia molt emocionant, a flor de pell.

    La meva anècdota? doncs no sé.... Vaig anar a votar al meu barri. I ho vaig fer sola. I en aquell moment, me'n vaig sentir una mica, de sola, malgrat tota la gent al voltant. Després, vaig anar a Sants a acompanyar els pares a votar a la meva escola. Feia molts anys que no hi entrava. Em va emocionar molt. Veure-la tan diferent xò tant igual. Ja saps que jo no n'era gaire, d'independentista, xò tot el que tinc, va començar allà. Veure algun profe, antics companys, saber que una de les meves millors amigues era allà fent de voluntària,.... em va fer sentir molta més part. I saber que si, que caminem tots plegats. Per un nou demà.

    ResponElimina
  18. Tens raó, XeXu, avui tampoc a mi m'ha posat nerviosa fer cua, -amb la ràbia que em fa normalment- però avui no m'ha sabut greu, al contrari, era feliç de veure tanta gent disposada a votar amb la mateixa il·lusió i la mateixa emoció que jo. Tot això que tu has vist jo també ho he viscut.
    Anècdota: la meva amiga que amb més de 38 de febre va anar a votar. Va dir que hi anava de totes totes, encara que fos l'ultim que fes. La van deixar passar de seguit. I va votar.
    Per sort podrà seguint fent moltes coses més quan és curi del refredat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aplaudiments per la teva amiga!! :-))

      El meu cunyat, a dies d'una operació de pròtesi de genoll, també va anar a votar (a peu, ben coix, però hi va anar) :-))

      Elimina
  19. És un dia que no oblidarem mai. Les sensacions viscudes en aquest 9N hi haurà poques eleccions que les puguin sobrepassar.
    M'equivoco sí. El dia que declararem la independència també serà especial. Però no avancem esdeveniments^*^.

    ResponElimina
  20. Va ser un gran dia i va servir per renovar energies i alegria. Ara espero que no triguin gaire a convocar les eleccions.

    ResponElimina
  21. Com bé dius, un dia històric i significatiu de la voluntat de la ciutadania. Jo destaco l'alegria que es respirava al meu col.legi, l'amabilitat dels voluntaris i l'entusiasme de tots els que erem allà.

    ResponElimina
  22. Le jour du 14 juillet, je reste dans mon lit douillet.
    Georges Brassens

    ResponElimina
  23. Per una vegada vaig fer un post que molts altres blogaires van fer, però el motiu s’ho valia. El 9N, el famós 9N del que portàvem mesos parlant dia sí i dia també finalment ha passat i els records que ens ha deixat són inesborrables. Viurem moltes altres jornades històriques, però aquesta serà recordada segur, i jo advoco per convertir-la en festa nacional quan siguem independents. Si es dóna el cas, ja insistiré! M’alegra que la majoria ho visquéssiu amb la mateixa il•lusió que jo. Toca seguir endavant! Moltes gràcies pels comentaris i per les anècdotes.

    Jo rai!, probablement no érem al mateix lloc, però probablement sentíem el mateix.

    Jaume, sí que he vist aquell avi per la tele! És cert, tothom ho volia viure, fer-se fotos i tenir un record inesborrable. Em sentit de tot, i la majoria bo. I també hi ha hagut gent que votava No, és clar, però els més contents i decidits no tinc cap dubte de l’opció que han triat. Hi havia molta gent gran, molta, i no només perquè la població està envellida, que també. Però és que molts d’ells portaven temps esperant-ho, ja els feien callar prou quan eren joves, i ara no pensen callar, i ben fet que fan!

    Laia, jo estava recollint signatures d’aquestes i també hem tingut algun comentari graciós, però sobretot gent que assentia i signava convençuda, volen fer sentir la seva veu i hi ha molta gent molesta perquè no ens hagin deixat votar, ningú ens ho hauria d’impedir. Jo també espero que totes aquestes signatures, que segur que són més d’un milió, m’atreviria a dir un milió i mig, arribin a uns ulls que les sàpiguen valorar.

    Sergi, generalment no tinc massa confiança amb el gènere humà, però quan veig què som capaços de fer com a poble, em congracio altre cop amb l’espècie, o almenys amb la part de l’espècie que viu per aquí. O millor dit, amb una part, perquè com dius, el mateix dia que centenars de milers eren feliços i expressaven una voluntat, alguns amargats menystenien i criminalitzaven aquesta gran festa de la democràcia. Si ‘participar’ té algun significat, el 9N va quedar més que clar.

    Fanalet, era un dia per no quedar-se només amb el fet de posar paperetes en una urna, era un dia de sensacions i sentiments a flor de pell.

    McAbeu, i malgrat que alguns posen testimonis falsos en portada que diuen que van votar dos cops, també he vist testimonis que asseguraven que no tenien els papers en regla (DNIs caducats, adreces en un altre lloc...), i que tot i insistir no els havien deixat votar. A més, l’aplicació informàtica que feien servir, avisava si un DNI ja havia estat introduït. Ara, si algú va intentar votar dos cops amb carnets falsos per demostrar que el sistema no era bo, em sembla que el que es posa en evidència és ell. No eren les garanties que volíem, però sé de bona font que els voluntaris es prenien molt seriosament la seva feina i de tupinada res, alguns pensen que tots actuem com ells, i no és així. El 9N era important votar, i els independentistes hem hagut de fer campanya pel Sí i pel No. Que no vinguin amb romanços.

    Xavier, emocionant, eh!

    Jomateixa, si havies de triar un dia per estar bleda, aquest n’era un molt indicat.

    Montse, només per la manera de viure-ho ja demostrem que som diferents. Tot el dia va ser una festa i anàvem d’emoció en emoció, i també a la incredulitat, perquè no em podia creure l’afluència de gent als col•legis al meu poble, em semblava increïble. La gent s’ho va prendre més seriosament del que alguns els volien fer veure.

    Pons, és notícia que no hi hagués massa accidents perquè s’havien rebut moltes amenaces, començant pel govern i els seus tancs, continuant perquè els mossos es podien veure obligats a retirar les urnes, volguessin o no, i també per alguns comentaris molt joiosos de grups d’ultradreta. Al final molt poca cosa, i una jornada molt festiva. Continua a baix

    ResponElimina
  24. És cert que hi havia menys llocs on poder votar, i per això la gent s’acumulava en uns pocs punts. Tot i així, l’afluència va superar en molt la que s’esperava.
    Els voluntaris van fer una gran tasca, desinteressada, i molt seriosa. Molta gent els donava les gràcies perquè sense ells allò no hauria estat possible, i algú que té tan clar que vol votar per la independència en aquells moments s’adona que podria haver-se implicat més, que no ho va fer, però que hi ha una gent que sí, i ho agraeix.
    No conec el concepte de ‘urna caganer’, me l’hauràs d’explicar.
    La gent gran mereix un respecte. Generalment són ells els que putegen, encara que involuntàriament. Aquest dia va haver-hi respecte per tots.
    El meu primer vot va ser encara més trist. Vaig fer vot útil en unes espanyoles, i va resultar del tot inútil, així que a partir de llavors vaig votar el que em donava la gana, encara que no haguessin de fer ni cinc de calaix.
    Els catalans de l’estranger ningú els ha obligat a marxar a punta de pistola, però molts d’ells s’han vist obligats a emigrar per les circumstàncies que tenim en aquest país. No són exiliats polítics, però sí econòmics.
    Sobre vianant que envaeixen el carril bici, i bicis que van per tot arreu menys pel carril bici ja en parlarem un altre dia, d’acord?

    Anna, no es pot obligar a ningú a votar, en tota votació sempre hi ha com a mínim un 20% d’abstenció. Em consola pensar que els partidaris del No van quedar-se en massa a casa, però tampoc tots els del Sí van tenir ganes d’anar a votar per motius diversos. En una altra ocasió no fallaran.

    Jordi, normal que els esportistes facin cas al Guardiola i vagin a votar ben d’hora, ben d’hora, no?

    Bruixeta, estic segur que el 9N veu sentir el mateix que jo, i els dies posteriors també, i en sentit contrari, en sentir els brams que ens arriben de Madrid.

    Gemma Sara, et veig una mica espantada. El que vindrà ara dependrà molt de la generositat dels partits, però sobretot de la valentia i la voluntat política. Els d’aquí diuen que a Madrid no hi ha voluntat política de permetre un referèndum, i aquí, la veritat, no n’hi ha per fer unes plebiscitàries i sortir el dia següent al balcó de la Generalitat a proclamar la independència, en cas de guanyar-les. CiU no vol fer això, i els partits sobiranistes de veritat posen pegues a la reclamada llista única. No em preguntis com es desembolicarà aquesta troca. CiU ja ha enganyat els altres massa cops com perquè ara s’empassin tots els gripaus altre cop. Demanar-los certes coses és una mica injust, perquè ells fan el que calgui pel país, però si els que manen només pensen en el partit, no arribarem enlloc tampoc. Calma, a veure com evoluciona tot. I tu parla amb les teves amigues més indecises, tenim tots els arguments a favor per voler un estat independent. Fer-lo una mica millor que España és molt fàcil. Però volem fer-lo molt millor, i tenim les eines, només cal saber aplicar-les. En sentit contrari, cap argument, la llei, els jutges i el ‘que posa al teu DNI’.
    En un altre ordre de coses, m’alegra que la teva excap t’hagi tornat el llibre! Realment, hi ha coses que ens congracien amb el gènere humà, i aquesta n’és una! Això és un post, no??

    Assumpta, estic segur que no va votar tota la gent del Sí que podria haver votat, però molta gent no s’ho va voler perdre, i entre ells gent molt gran que no fan l’esforç de sortir de casa quan hi ha eleccions ordinàries, però aquest cop van trobar les forces allà on van poder per votar. Té molt mèrit això. Com també té mèrit tornar en el teu cas per signar la denúncia. Precisament jo era en una taula d’aquestes demanant signatures, em vaig fer un fart d’explicar de què anava allò. Però la veritat és que no ens calia anar a buscar la gent, tothom venia a preguntar i la majoria signaven. Continua a baix

    ResponElimina
  25. Amb la gent gran es tenia una cura especial. Per més que diguin alguns tertulians, no veia jo la gent gaire crispada i violenta. Tampoc vaig estar tota l’estona davant de les meses, però l’estona que feia cua davant la meva urna vaig tenir temps de veure com ajudaven a diversos avis a arribar a lloc, demanaven a la gent que els deixessin passar, i tothom s’apartava sense cap problema ni cap queixa, al contrari. Fins i tot vam deixar passar una senyora no tan gran que deia trobar-se malament. Era un dia per ser generós. I com dius en les altres anècdotes, un cop passat, predominaven els somriures entre tots els que vam votar sí. Ens els volen fer esborrar, però no ho aconseguiran.
    Sobre Mas i Fernández, no és que els separin mil coses, és que no s’assemblen en res. L’únic que els uneix és un pacte per fer una consulta, però un és independentista anti-sistema, i l’altre no vol córrer perquè el perjudica. Aconseguir la consulta o una cosa que se li assemblava va ser emotiu fins i tot per ells, però a partir d’aquí, imperen les diferències. Mas haurà de seguir el camí dels altres, si no els altres no seguiran el seu joc. Carta a Rajoy? Demanar canvis a la constitució? Aquests són els seus plans Assumpta... més val que vagi convocant eleccions i tingui clar que el resultat condiciona una DUI, si no no hi haurà pacte. I això no ho vol la majoria del seu partit. S’acosten moments difícils.

    Sr. Gasull, en realitat no som nosaltres qui ha d’estirar del carro, per això vam votar una gent perquè ho fes en el nostre nom. El que hem de fer nosaltres és empènyer. Si deixem d’empènyer el carro no es mourà de lloc.

    M. Roser, no tenim per costum convertir unes eleccions en una festa, potser perquè sabem que no canviarà massa la cosa votem el que votem. Però en aquest cas era diferent, l’ambient que es respirava era de fer una cosa que no passa cada dia. Per ser un simulacre, era molt realista, i jo em vaig sentir com si realment aquest dia estiguéssim decidint si independència Sí o No. Li vaig donar importància, tots ho vam fer, i vam quedar molt contets. I quan dic que li vam donar importància, em refereixo a que els demòcrates de veritat volem que la gent voti i expressi la seva opinió. Si és contrària a la nostra, està en el seu dret, mentre sigui respectuós. Aquest dia era important votar, i si triaves No, doncs és la teva opinió. En pinten com gent malcarada i dèspota, però nosaltres sabem com som i la majoria no privaríem de fer-ho a algú que vol votar el contrari que nosaltres. Hi ha de tot, però majoritàriament passa per davant el joc net que les idees.

    rits, si esperaves una bona anàlisi política, no vas venir al lloc correcte, perquè no és que entengui massa la situació que es genera del 9N. Espero anar-ho entenent al llarg dels dies. Vaig preferir parlar de sentiments, després de tota una vida esperant-ho, és un privilegi viure una jornada com va ser la de diumenge, cívica, pacífica i molt festiva. A mi em va tocar votar en un institut que no era el meu. M’hagués agradat votar-hi, però vaig anar a ‘la competència’. Després em tocava fer de voluntari de recollida de signatures encara en un altre lloc, així que no vaig viure sensacions com les teves. El que sí que vaig viure és el sentiment de saber que som molts els que volem un futur millor, que no tots hem arribat a aquesta conclusió per la mateixa via, però igualment ara clamem pel mateix. Un cop aconseguit l’objectiu, probablement molts tornarem a diferir, però ara tenim les idees molt clares.

    ResponElimina
  26. Glòria, ja sabeu que sóc impacient per moltes coses, però el 9N jo tampoc tenia pressa per res. La pressa que tinc perquè fotem el camp d’España, aquell dia no es mostrava amb les ànsies de votar, vaig fer cua tranquil•lament i gaudia de veure les meses plenes i tothom ben content i radiant. I moltíssima gent parlant en català, cosa que al meu poble és poc habitual, però ho dic només com a anècdota, perquè em va sorprendre, també veia molta gent castellanoparlant que votava sí/sí, se’ls notava!
    M’alegra saber que votar no va ser l’última cosa que va fer la teva amiga, hehehe! M’ha fet gràcia la manera com ho has dit. Jo hauria fet el mateix, eh? Molt malament hauria d’haver estat per no alçar-me del llit i anar a votar. Tan malament, que no se m’acudeix res que m’ho pogués impedir.

    maria, no es podrà comparar res. Unes eleccions convencionals no ens produiran mai aquesta emoció i aquestes ganes de poder dir el que portem dins tant temps. I el dia que es declari la independència l’emoció serà diferent, molt gran, no m’atreveixo a aventurar què sentirem, però no farà petit aquest 9N de 2014 que ja forma part de la nostra història. És més, he estat pensant que quan siguem independents, el 9N hauria de ser alguna mena de festiu. S’ho mereix. Dia de la desobediència, per exemple.

    Loreto, certament, va ser una bona alenada d’aire fresc. No ens deixen saber si som prou, però sabem que som molts, i ja hem fet un canvi mental que ens fa voler més, i voler-ho ja. Ens hem cansat de jugar.

    Audrey, és l’ambient que descrius el que fa gran aquest dia. Tots ho vam viure d’aquesta manera, molta amabilitat per part de tothom, il•lusió, i molt pocs incidents, tan pocs, que la majoria no en vam veure cap ni un, tot el contrari. Un dia que no oblidarem.

    Aiguafreda, je ne comprends pas.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.