La pastilla rosa

Dia 2345, 7:16h del matí.

Escric aquestes línies mentre veig com plou per la finestra. Demano disculpes per avançat si aquest informe sembla una mica desanimat, però la circumstància no convida a l'optimisme. Temo que els subjectes experimentals que superviso (encara espero l'arribada de reforços) poden haver descobert les meves activitats i estan actuant en conseqüència. M'esforço en ser més encantador que mai, més dòcil i manyac, però cap estratègia està servint per tornar les coses a la normalitat.

Fa uns dies em van treure de la zona d'estudi amb el que ells anomenen erròniament 'transportin', i que a mi m'agrada anomenar presó portàtil. Indefens i engarjolat, reconec que em vaig posar molt tens. El motiu era portar-me a veure uns humans de categoria superior que vestien bata verda, una mena de policia, entenc. Amb tota seguretat, la inspecció que van fer de les meves constants vitals responia a un afany de desemmascarar-me. La humana que em va revisar va arrencar-me una ungla que tenia clavada al coixinet, cosa que agraeixo, però no ho vaig demostrar allà, sobretot perquè no parava de dir que estic massa gras. Va ser una gran falta de respecte i una desconsideració absoluta a un oficial del meu rang, però no vaig poder prendre represàlies perquè em van tornar a tancar. Covards.

Ja a la zona de confort, els meus subjectes d'estudi van variar el seu patró de comportament envers mi, cosa que m'indica que prenen mesures, a instàncies de la humana superior. No vaig poder sentir les indicacions que els donava, però ara han partit el meu àpat diari en dos i pesen la ració que em donen. A banda d'això, em freguen la pota afectada amb un líquid corrosiu desconegut per mi i m'obliguen a empassar-me una pastilla rosa amb certa periodicitat. En la meva opinió, es tracta d'una nova pauta de control per privar-me de la llibertat de la que fins ara gaudia. Em sento impotent i sense recursos per enfrontar-me a la nova situació. I a més tinc gana. Espero instruccions per recuperar l'ordre de les coses. Si realment m'han descobert, no sé quant temps em queda fins que m'ho facin pagar. 

Rastres de Sàndal

Ahir vaig tenir l'oportunitat d'assistir a la preestrena de Rastres de Sàndal, gentilesa de Labutxaca. La pel·lícula arriba a la cartellera aquest divendres i per mi era una experiència nova poder avançar-me i veure la primera projecció entre una bona representació d'actors catalans i amics i familiars dels protagonistes. Està basada en el llibre del mateix nom, escrit per Asha Miró i Anna Soler-Pont. De la pel·lícula en lloen la fotografia, i no es queden curts. Ha estat rodada a l'Índia i a Barcelona i les imatges que es veuen són força espectaculars. La història és d'aquelles que toquen i que és volgudament emotiva, però a mi em va fer pensar, més que res. Al cap i a la fi, es pot dir que tenint en compte l'argument, és força previsible, però si mires de posar-te a la pell de la protagonista pot fer-te ballar el cap.

Què passa si amb més de 30 anys i amb una vida perfectament muntada i plena de certeses t'assabentes que no has nascut aquí, que no et dius com et penses, i que els teus pares no són els teus pares? Què passa si et van anar a buscar a l'Índia, et van adoptar de manera poc legal i et van portar ben lluny? Què passa si t'ho han amagat i a més han esborrat totes les empremtes del teu passat? Una història que ja de per si fa pel·lícula, però que incideix en com se'ns poden desmuntar les certeses més absolutes de la nostra vida. Pots esperar-te que un amic et falli, que una parella et traeixi, per més que hi hagis dipositat tota la teva confiança. Pots barallar-te amb els teus propis pares. Però descobrir que no ets tu mateix? L'única persona per la que pots posar la mà al foc segur, i resulta que no ets qui et penses, i que van forçar que la teva vida fos completament diferent del que hauria estat.

Vaig passar una bona estona, encara que no presenta massa sorpreses. També vaig sentir un puntet d'orgull de pensar que és un producte català i que som capaços de construir cinema de bona qualitat. I per què amagar-ho, la música de Bollywood s'apodera de qualsevol. Es podrà veure a partir d'aquest cap de setmana. Com que jo ja l'he vista, potser aprofitaré per anar a demanar la meva partida de naixement als pares...

No Podem

Les enquestes donen un èxit fulgurant a la formació Podemos en una època de crisi en la que la població, molt empobrida i escarmentada amb els polítics en general, necessita aferrar-se a alguna cosa nova. Deixant de banda la seva postura clarament espanyolista per la qual cosa em nego a anomenar-los Podem com insisteixen els mitjans catalans, personalment no em mereixen cap confiança perquè trobo que hi ha una gran diferència en dir que faràs coses i fer-les de veritat. Tot i així, són una opció legítima i tothom és lliure de triar-la si així ho vol.

Volia centrar-me en una qüestió del programa d'aquest partit, però ja dic inicialment que no és una crítica cap a ells, la seva ideologia és eminentment social, sinó cap el país en general. Podemos advoca per una renta bàsica, un subsidi, que estigui sempre per sobre del que es considera llindar de la pobresa, i que percebin tots els ciutadans sense excepció ni condició, pel sol fet d'existir. A priori no sembla dolent, però no és una mica absurd que ho cobri algú sense ingressos ni possibilitat de treballar, i alhora també gent com Amancio Ortega o Isidre Fainé? Però no és això el que em preocupa.

Naturalment estic molt a favor de repartir la riquesa, que els meus impostos serveixin per ajudar la gent que més ho necessita seria el més normal del món (ara no passa, serveixen per altres coses que jo no vull). No hauria de ser difícil poder acreditar que realment necessites una renta bàsica, però amb el benentès que intentes guanyar-te-la per tu mateix i no pots. Altrament, coneixent la picaresca espanyola, de la qual els catalans no en som pas excepció, en aquest país no treballaria ni Déu. Un sou mínim i garantit per no fer res?? Caram, doncs que treballi sa mare! De no cobrar res, a percebre un subsidi, per baix que sigui, i cadascun dels membres d'una família, podria portar a molta gent a relaxar-se i no buscar mai feina. Dubto que això sigui beneficiós per l'economia del país. La idea no és dolenta, però has de saber el país amb que te la jugues. I aquest no és l'ideal per aplicar aquesta mesura.

No em malentengueu, tant de bo ningú estigués passant penúries, però cobrar per no fer res, quan podries fer-ho, no em sembla just. Preferiria que s'afavorís la reinserció laboral i que ningú que ho necessiti es quedi a l'estacada gràcies a que la immensa majoria treballa, però no veig que aquest país funcioni així. A més, tampoc tinc idea d'on pensen treure els diners per aplicar aquesta mesura.

Quedem al Zurich? - El Saramago

En plena mudança al nou pis, la Magda li passa una pila de llibres a en Jofre perquè els desi a la seva nova ubicació. Quin luxe d'espai tindran ara per encabir tota la seva biblioteca., ell és un gran aficionat a la lectura i la Magda no es queda enrere. Estan contents de la compra, un àtic espaiós i amb molta llum prop del centre de la ciutat, un lloc que els encanta i que de seguida es faran seu. Perfecte per pujar la menuda que ve en camí. Es fan un petó i es dediquen mútuament un somriure il·lusionat.

Tot i la feinada que encara tenen, en Jofre no pot evitar fullejar tots els llibres abans de posar-los a la seva lleixa corresponent. D'un Saramago cau un plec de paper a terra, no saps mai els misteris que poden amagar els llibres. Mentre s'ajup per recollir-la, li ve una olor molt familiar que li desperta els records i el posa automàticament en tensió. Sort que el plec no li ha caigut davant de la Magda, ella l'hi hauria notat de seguida. Desplega el paperet i, efectivament, és de la Sònia. Com ha arribat fins allà? Són unes poques frases, però torna a plegar el full amb un acte reflex, gairebé tremolant.

La Sònia havia desaparegut sense donar cap explicació. Es podia dir que havia estat el seu gran amor abans de conèixer la Magda, i d'aquest elevat estatus havia passat oficialment a espineta clavada. L'últim cop que l'havia vist era allà al Zurich. Quant feia? Uns set anys, si no anava errat. Solien prendre cafè allà sovint, no tenien ni una ral en aquella època, però es reien d'ells mateixos fent-se els rics. Com l'estimava, el record li feia mal i tot. El pitjor del cas és que creia que aquell amor era correspost, però si hagués estat així ella no hauria desaparegut d'aquella manera. Feien plans per viure junts, en tenien ganes, però ell tot just començava a treballar i ella acabava la carrera, no era possible. Que joves eren, però que clar que ho tenien, s'imaginaven una vida plegats. O això li havia semblat a ell. Dies abans l'havia vist nerviosa, fins i tot una mica distant i esquiva. No hi va donar importància, però aquella tarda al Zurich estava histèrica. Volia dir-li una cosa i no sabia com, se la veia avergonyida, capcota, culpable. Després d'una estona es va aixecar d'una revolada dient que no podia més, que ho sentia, que havia de marxar. Ni un petó de comiat, ni una abraçada. Es va fer fonedissa i ja no en va saber res més. En cap d'en Jofre va muntar mil pel·lícules, s'imaginava una traïció flagrant i aquell puntet d'orgull va impedir que li anés a darrere. Ni llavors, ni més tard, ni mai. L'havia agafat per sorpresa, d'ella no ho esperava.

Va fer el cor fort i va obrir altre cop el paper per llegir les quatre ratlles:

"Jofre, sento haver marxat així, però no tinc valor per parlar-te. Mira si sóc covarda que he esperat a que anessis al lavabo a deixar-te aquesta nota en el llibre, la trobaràs quan llegeixis unes pàgines més. Jofre... no em matis... estic embarassada. Ja sé que és molt mal moment, no sé com ha passat, però a mi la notícia m'ha fet feliç. Vull tenir aquest fill i vull tenir-lo amb tu, però tinc moltíssima por. No sé si tu ho voldràs. Pensa-t'ho. Si vols tenir aquest fill amb mi vine'm a buscar, cita'm aquí al Zurich el dia que vulguis. Si no ho fas entendré que no vols saber res de nosaltres. Sempre teva, Sònia."

Per què no va veure aquella nota? Ara ho recordava. El disgust d'aquell dia havia estat majúscul. Tant va ser així que va mirar d'esborrar-lo, va arraconar el llibre que llegia, es va treure dues polseres i un penjoll regalats per ella i no es va tornar a posar la roba que portava. I no havia tornat mai més al Zurich. Està perplex, en xoc. Així doncs... ja té un fill, d'us sis anys. I la Sònia... on deu ser, què deu fer, se n'haurà sortit? La seqüència dels últims segons que havien passat junts se li repeteix a la ment un cop i un altre. Sònia... se sent completament impotent. Incapaç encara de moure ni un múscul, sent la veu de la Magda a la seva esquena: 

'Estàs bé, sembla que hagis vist un fantasma'.

Una nova aportació pel projecte de les blogaires del Zurich, aquí podeu llegir les bases, però correu, que s'acaba el temps!

Relats conjunts, Martells

Obres només un ull perquè l'altre roman enganxat a base de lleganyes. Intentes aixecar el cap però et roda. Amb esforç mires al voltant, t'adones que és la teva habitació, però no recordes haver-hi arribat. Vas vestit, encara. I el que és pitjor, amb les sabates posades. Has dormit així, no saps ni quantes hores, no recordes quan vas caure al llit i veus borroses les busques del rellotge despertador. Tens la gola seca, pastosa, necessites rehidratar-te, però el fet de pensar en ingerir líquid et fa venir una arcada. Mires de seure al llit, però ho has de fer molt lentament perquè l'habitació dóna voltes i podries caure rodó. Fas memòria, però només hi ha buit. Flaixos d'alcohol i música estrident. I en aquell moment la teva mare crida rere la porta, que t'espavilis que el dinar ja està. I és com si el cap t'explotés, com si mil martells et colpegessin des de dins.

Aquesta és la meva participació de novembre als Relats Conjunts, animeu-vos-hi!

Ja que hi vas

La mandra és una mala companya, però no ens la traiem mai de sobre. La mandra pot fer, per exemple, que no t'aixequis de la taula per anar a buscar postres a la cuina. Però és clar, si algú s'aixeca perquè s'ha quedat amb gana és molt probable que se senti un 'ja que hi vas, porta'm...'.

Ahir vaig fer una cosa que feia segles que no feia i que em va fer saltar les neurones dels records. Quan era petit no suportava que em demanessin això que deia, mandrós com era, si m'aixecava a buscar les postres em feia ràbia que els altres aprofitessin per procurar-se les seves a costa meva. Vaig començar a clavar les culleres en les tapes dels iogurts, és a dir que no portava un iogurt i una cullera, sinó una cullera enfonsada en el iogurt a través de la tapa. Això no feia gràcia a ningú, els molestava, és clar, però era la meva manera d'intentar que no m'encomanessin la tasca de portar-los el maleït iogurt, i que aixequessin el cul de la cadira per aconseguir-lo.

No sé com va acabar la cosa, suposo que després d'un parell d'esbroncades s'hi van acabar acostumant i deixant-me per impossible. Així que l'estratègia no em devia funcionar, però recordo que ho vaig fer una bona temporada. I ahir vaig tornar-hi, però no pas perquè em molestés portar dos iogurts en comptes d'un. Quan el flaix em va venir al cap, vaig pensar que això era un post, mentre la cullera escapçava la tapa i s'enfonsava al iogurt.

9N

Doncs ja ha passat, ja hem votat. Vull començar aquest escrit amb un fet del que no em sembla tan fàcil fer-me a la idea: avui he introduït una papereta en una urna per votar a favor de la independència de Catalunya. M'és igual la validesa que això tingui, és una cosa que no es pot dir cada dia, que no s'havia pogut dir mai abans.

Més enllà de la política, de la democràcia i del significat de tot plegat, jo em vull quedar amb unes quantes coses que m'han meravellat.

He vist gent somrient, alegre, però sobretot decidida i determinada. Cap incident.

He vist llargues cues de gent pacient a qui no importava esperar. Avui no.

He vist gent que ha viatjat des de molt lluny, milers de quilòmetres, per votar avui, per la importància del moment.

He vist uns voluntaris entregats, seriosos en la feina, i que rebien múltiples felicitacions i mostres d'agraïment.

He vist moltíssima gent fent-se fotos en el moment de votar, volien immortalitzar el moment històric, el fet del que parlava al principi del post. Jo també ho he fet.

He vist molta gent donant un cop de mà a la gent gran per accedir a les meses i donant preferència a qui ho necessités.

He vist joves de 16, 17 o 18 anys emocionats per poder votar per primer cop, i amb aquesta finalitat.

He vist cues llarguíssimes a molts indrets del món on els catalans exiliats també han volgut fer sentir la seva veu.

I m'he vist emocionat, espitós i plorant quan m'assabentava d'algunes anècdotes. Ha estat un dia preciós, inoblidable i històric. Si teniu ganes d'explicar alguna anècdota viscuda, em fareu molt feliç.

No tinc mesura

A casa som de preparar carmanyoles per portar dinar i no haver-lo de comprar, així estalviem una mica i mirem què mengem. Això jo ho faig des que m'he de pagar les meves pròpies despeses, però com que sóc mandrós a la cuina, sempre he mirat de fer peroles de menjar i preparar diversos tuppers per no haver de cuinar tan sovint, encara que repeteixi menú dos o tres cops per setmana. Ara, i entre dos, encara fem aquest procediment, però toca més repartit, i també ens esforcem per variar una mica la dieta. Cuinar per dos fa menys mandra.

Arran d'una conversa amb companys que també dinen de carmanyola, comentàvem això de cuinar a l'engròs i els problemes amb les proporcions. Això em va fer pensar que sóc d'aquella mena de persones que no sap quina mesura d'estrelletes o fideus ha de tirar al caldo bullint per fer una sopa amb les proporcions correctes. Més d'una vegada les meves sopes s'han hagut de menjar amb forquilla i ganivet de tanta pasta que hi havia posat. Ei, que a mi ja m'agrada espès, però tampoc és això. Sempre em sembla que n'hi ha poca, una miqueta més, una miqueta més... i ja ens hem passat. Per sort, a jutjar pels darrers intents, sembla que n'estic aprenent.

Grans esperances

Tenia tantes ganes, tantes, de tenir a les mans el nou llibre de Patrick Rothfuss, que m'he endut una bona patacada. No em passa gairebé mai que compti els dies que queden i m'il·lusioni una estrena, però aquesta vegada estava convençut que valia la pena, i el resultat, almenys per ara, és força decebedor. No vull parlar del llibre, ja ho faré on i quan toca, però m'ha fet pensar en que les expectatives són molt dolentes per la impressió final que ens causa alguna cosa. M'ha passat amb un llibre, però podria tractar-se de qualsevol altre ítem esperat. També m'he preguntat si la naturalesa de les decepcions sempre depèn de les expectatives que ens havíem creat o si ens podem decebre per coses o fins i tot persones en les que no havíem dipositat cap interès fora del normal. Tinc la impressió que no, que sense expectativa no hi ha decepció, i m'ho confirma que molts cops davant d'una expectativa negativa al final acabem gratament sorpresos.

El que sí que tinc clar és que no és possible no esperar res, mantenir la neutralitat, tot i que algunes persones m'han assegurat que sí. Penso que portem molt a dins anticipar com han de ser les coses i decidir segons els nostres criteris, per decebre'ns si no es compleixen, o meravellar-nos quan no donàvem un duro. I si algú ho sap fer realment, que me n'ensenyi, perquè jo no en sóc capaç, encara que rarament tinc tanta fe com tenia en el llibre d'aquest autor. Qui sap, potser encara s'arreglarà, no...?