divendres, 17 d’octubre de 2014

Relats conjunts, Joana d'Arc


La Joana es va aixecar d'una revolada i va tirar per terra la cadira on seia. Pensava que fugint lluny, escapant-se de la gent, tot milloraria. Havia pensat en el suïcidi, però va optar per la fugida endavant, per no haver-se de sentir dir més que estava boja i que a les seva esquena l'anomenessin Joana d'Arc. Que ignorants, se sentien superiors i confonien l'heroïna francesa amb la boja de Castella. Només li faltava això, la ironia de l'error encara empitjorava la seva ofensa. Heroïna ella? Si no era capaç de controlar-se ni ella mateixa.

Havia passat uns dies bons en aquella cabana lluny de tot, però ara veia que, per més lluny que anés, no seria capaç d'escapar-se d'ella mateixa i de les veus que li parlaven a cau d'orella, veus d'uns espectres que només ella veia i que probablement eren diferents vessants de la seva mateixa persona. Exhausta de tant lluitar a la contra, es va abandonar; trencada. Va allargar el braç per agafar la mà invisible que se li oferia i es va deixar portar cap enlloc.


La meva participació a Relats Conjunts d'aquest mes.

19 comentaris:

  1. uf... que dur... que malament s'ho passa la gent que tenint una depressió no son compresos per els altres...

    ResponElimina
  2. Tots som Joana en algun moment de la nostra vida.

    ResponElimina
  3. Sap greu quan l'única sortida és una sortida cap enlloc. Un relat dur, certament.

    ResponElimina
  4. Hi ha persones malaltes que per desgràcia no s'arriben a curar mai. Està molt ben explicat com s'abandona a la mort. Amb poques ratlles, has construït un món emocional complex, enhorabona!

    ResponElimina
  5. La mà del destí que potser va ser la mateixa que encengué la foguera.

    ResponElimina
  6. És un relat bell i fosc, no podia acabar bé... (en el genuí estil XeXu :)

    ResponElimina
  7. Deu ser terrible, aquesta malaltia ... Fas que es pugui sentir de prop.

    ResponElimina
  8. Sempre hi ha un "Felipe el Hermoso" que se't fica dins del cap i empitjora tot Joana.

    Bona nit Xexu.

    ResponElimina
  9. Un relat molt ben escrit, però tristíssim. No hi ha esperança per la Joana.
    El meu relat és molt més intranscendent, però acaba bé. ;)

    ResponElimina
  10. cap enlloc .....terrible patiment .....he conegut algunes persones com la Joana , es poden reconèixer dins el teu relat, molt bon relat!

    ResponElimina
  11. Escapar-se dels altres, és relativament fàcil, però escapar-se d'un mateix, dels propis fantasmes no sempre és possible...
    Bona nit, XeXu.

    ResponElimina
  12. Mare meva, què trist, XEXU!... I és que, sembla tan real... pobreta Joana :-(

    ResponElimina
  13. Trist. Allargar la mà, i que ningú no la prengui. O allargar-la cap al no res...

    ResponElimina
  14. És una història trista, però que en un principi no sàpiga on se l'enduen no vol dir que no va enlloc. Això no ho sabrà fins que hi arribi...

    ResponElimina
  15. Sé que és una història molt trista, va sortir així. Per sort no pateixo ni tinc a prop ningú que tingui problemes mentals d'aquest tipus, però és una realitat molt dura amb la que convivim. Veient aquesta mena d'espectres a la part del fons de la imatge em va venir això al cap, a veure si el proper RC em surt més alegre... Gràcies a tots per llegir-lo i comentar-lo.

    ResponElimina
  16. Molt ben descrit el sentiment que transmet la imatge. L'espectre del darrere és de ben poc ajut.

    ResponElimina
  17. Aquesta malaltia deu ser terrible. Costa d'imaginar com deu ser no controlar els pensaments fins a aquest punt. Molt ben escrit.

    ResponElimina
  18. Molt bon relat, XeXu. Potser si que és un poc trist, però m'ha agradat molt com ho has escrit. I el quadre tampoc és que suggerisca sentiments molt alegres, diria jo...

    ResponElimina
  19. Malauradament aquest relat és d'un realisme commovedor.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.