dilluns, 20 d’octubre de 2014

Off

Llegeixo un llibre que parla d'un atemptat amb gas verinós al metro de Tòquio a l'any 1995. Aquell dia centenars de persones van sortir de casa per fer el mateix recorregut de cada dia però van patir una intoxicació molt greu i inesperada. Alguns van morir. Avui mateix també he sabut la notícia que un jugador de futbol indi va morir celebrant un gol. De l'alegria va passar al desastre per caure malament en fer unes tombarelles. No per ben sabut és menys cert que som fràgils i volàtils, que construïm la nostra vida al voltant d'uns pilars estacats a la sorra. El primer de tots, la vida mateixa. Som vius fins que deixem de ser-ho, i això pot passar en qualsevol moment, en qualsevol circumstància, i molts cops no ho podrem predir ni anticipar. Quan menys t'ho esperes, et premen el botó d'off. No em parleu de carpe diem, si us plau, que ja m'ho sé. Un pensament per la possibilitat de desaparèixer en el moment menys pensat, i potser menys convenient. D'una plomada, fi de la història.

21 comentaris:

  1. Doncs sí, pot passar, carpe mortem, ara vinc d'un post del pons que també m'hi ha fet pensar, però què pots fer? A part de cuidar-te mínimament per no posar massa números a la rifa, això és una loteria..., i jo ara me n'he d'anar a treballar sense pensar-hi gaire, la possibilitat hi és però la miro de reüll... llarga vida a la vida!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vaig tenir una època, una mica més gran que la Sara, en què això de morir-me m'angoixava molt, crec que no ho he viscut tan malament des de llavors, encara que periòdicament apareix el tema, normal, no?

      Elimina
  2. De vegades la consciència d'aquest "off" fa que entrem una mica en pànic. Jo sempre he tingut el "do" de veure mil maneres de morir en tot el que fem dia a dia i, tota la meva vida i especialment la de les meves filles, he tingut que lluitar contra aquest pànic. Així que, part del meu dia a dia és intentar esquivar el meu "do".

    ResponElimina
  3. Sí, podem morir molt fàcilment i què? Què hem de fer? Per això hem de passant-se la vida sense fer res per por a palmar-la? Ens quedem dins del llit per sempre protegits amb els llençols? Millor viure com un vol (ja saps, sense molestar la llibertat dels altres i tot això) sense preocupar-se que de qualsevol manera pot venir la mort, fet i fet no podem controlar-ho tot, mai se sap quan et caurà al cap un test d'un gerani des d'un cinquè pis. Bé, tampoc estic dient que vagis a passejar pel mig de la via del tren, tu ja m'entens.

    ResponElimina
  4. Les morts inesperades són les que més impacten... però tot això jo sempre he pensat que qualsevol mort és prematura. Per molt vella que sigui la persona, mai hagués estat l'hora. Jo no puc pensar en aquestes coses, perquè paranoica i neuròtica com sóc cauria en una eterna depressió! Ens poden premer el botó d'off en qualsevol moment, però mentrestant.... que nos quiten lo bailao!

    ResponElimina
  5. És una de les coses que més m'inquieten últimament. La setmana passada un amic es va suïcidar i quan passen aquestes coses tan a prop et fan pensar més del compte amb el botó "off", i tens raó, no hi ha carpe diems que ho relativitzin.

    ResponElimina
  6. El temps és tan relatiu, i la nostra vida, comparada amb l'eternitat és tan curta, que de fet, ja estem morts.

    ResponElimina
  7. Mentre sigui off de cop i volta, mitja paciència, el mes fotut es que algú estigui jugant amb el botonet on off durant temod

    ResponElimina
  8. Això generacions anteriors ho tenien més assumit. Ens hem acostumat a una vida "còmoda". El problema de marxar de sobte o d'hora és la gent propera que es queda. "No cal procupar-se de la mort, quan ets viu no existeix i quan mors no existeixes".

    ResponElimina
  9. Darerament, no sé pas què em passa amb els comentaris... Em començo a témer que sigui quan els escric amb la tablet. Jo diria que correspon... En fi em sap greu que es perdin, sobretot perquè no sempre me n'adono.

    Deia que, no és pas pel Carpe Diem que a mi m'agrada prendre (o haver pres consciència d'aquest fet) no. No tinc res en contracdel Carpe Diem, però no és una cosa que a mi em serveixi gaire. Més aviat em serveix el fet de tenir o no tenir recances en la direcció o el sentit que donem a la nostra vida. Hi ha hagut moments, èpoques, anys de la meva vida on això em semblava tan natural vom seguir vivint. I creia que no m'importaria massa. No és pas que ho desitgés perquè era feliç, però, era com si pogués assumir fàcilment (no pas el patiment, aquest no) la mort quan vingués o quan toqués.

    I per això trobo una sort i una bona manera de viure prendre consciència que tot pot ser molt més efímer del que pensàvem. Benvingut a aquestes reflexions. No tinc cap dubte que són positives. Per a mi qualsevol cosa millor que la inconcsiència i que les coses importants t'agafin per sorpresa...

    És cert tal com diu en Jordi, que amb la pròpia mort no coincidim mai... Si amb la mort dels altres i els altres amb la nostra... I també és bo prendre consciència de tot plegat.

    ResponElimina
  10. De fet, la mort és l'única certesa que tenim, potser tot és més senzill del ens pensem... El meu comentari ja l'ha anticipat el Xavier: davant la immensitat de l'eternitat, la duració de la vida és tan curta... Així doncs, és ben relatiu que aquesta pugui perllongar-se durant 30 anys, 50 o 80...
    Una abraçada!

    ResponElimina
  11. Acabi com acabi , ara mateix només es pot continuar.

    ResponElimina
  12. Caram , detecto un lleuger regust de pessimisme...No podem pas deixar que aquests pensaments ens amarguin el dia a dia...Ja sabem que tots ens hem de morir, però tampoc cal rebejar-se amb aquesta idea...Penso que el què ens fa basarda, més que la mort , és el patiment, com a dit algú que " juguin amb l' off"...
    Bona nit, XeXu.

    ResponElimina
  13. Si, xò... i viure amb por per això? No és gairebé tan trist com que et passi?

    ResponElimina
  14. La mort és definitiva, és cert, però per desgràcia hi ha moltes altres coses a la vida que et premen el botó off quan menys t'ho esperes.

    ResponElimina
  15. Creu-me que és molt fotut quan algú prem aquest botó off sense previ avis... però molt fotut, sobre tot per els que continuem aquí.

    ResponElimina
  16. Que tots morirem és segur però anticipar pensaments no serveix per res. El que hagi de passar, passarà. El que no crec que s'hagi de fer es deixar les coses que ens agraden per quant ens jubilem, això sí que és beneits!

    ResponElimina
  17. No pretenia deprimir ningú amb aquest post, però crec que és millor ser conscients que això pot passar, perquè passa. Com que no ho podem triar ni decidir, tampoc no paga massa la pena obsessionar-s’hi. Si ha de ser, serà. I em sembla que tots coincidim que sempre és millor sense dolor. Encara que el dolor és sempre pels que es queden, i això ja té una solució més difícil. Gràcies a tots pels comentaris.

    Gemma Sara, cuidar-se ja és una mena de prevenció, si no ho fas gens tens més números de viure menys anys, encara que hi ha de tot, però no és aquest el tema. El tema és que un dia estiguis esperant pacientment a la vorera a que el semàfor es posi verd i un cotxe desbocat t’envesteixi passant per on no hauria de passar. Per més vida sana que facis, el botó d’off se te’n va a can pistraus. És clar que no hi hem de pensar, si no no ens mouríem de casa, però també pot passar que s’ensorri l’edifici inesperadament, no? Bajanades, en saber que pot passar ja n’hi ha prou, però com que no sabem quan ni de quina manera, no cal preocupar-se’n gaire, si ens ha de tocar així, ja arribarà. Jo de vegades visualitzo morts molt violentes, però he de dir que generalment són d’altres, no la meva... no quedo gaire bé, oi?

    Jomateixa, ja em trobat un altre punt en comú entre tu i jo, temo que a mi també em passa això que expliques. Naturalment, no ho qualificaria de do, però sí que se’m manifesten moltes maneres de morir al meu voltant, com li deia a la Gemma, més aviat pels altres que per mi. La meva mort no la veuré venir, és clar. Sort que no són ‘visions’ premonitòries. Ha de ser molt dur estar pensant això quan tens canalla, quin patiment. Si ho saps controlar ja està bé, si no no les deixaràs estar mai, i en algun moment hauran d’anar soles.

    Pons, està clar que no ens podem quedar tancats a casa sense arriscar-nos a res, si total després s’ensorra l’edifici i casques igual. La mort et pot sorprendre en qualsevol moment, fins i tot hi ha gent que la busca, suposo que deuen sentir plaer quan la desafien i surten victoriosos. Si la Mort fos com la de Terry Pratchett, no estaria per tantes collonades i aquests que fan coses tan xulipiruliarriscades se’ls pelaria tots. Si ha d’arribar, ja arribarà, tampoc cal anar a trucar a la seva porta, però preocupar-nos perquè ens la podem creuar en girar la cantonada tampoc no té massa sentit.

    Alba, una mort és una mort, però prematures no ho són totes, penso que algunes arriben molt més tard del que tocaria, i no ho dic perquè desitgi mal a ningú, però hi ha gent que pateix i voldria acabar d’un cop, i no els deixen. Entenc que només en tenim una de vida, però si no és digna, potser no val la pena viure-la. No es pot ser hipocondríac en aquest tema perquè si no no pujaríem mai a un cotxe, no agafaríem un ascensor, no creuaríem el carrer... vaja, que no faríem res de res. El millor és no pensar-hi, si ha d’arribar de manera inesperada, doncs que arribi. Amb sort ni ens n’adonarem. El problema és pels que es queden...

    Sílvia, lamento això del teu amic, quin cop més fort. No m’imagino ningú del meu entorn fent-ho, però suposo que aquestes coses difícilment es veuen venir. I quan passa, efectivament, tant és el que hagi fet aquesta persona en la seva vida o el que tenia. Ara ja no hi és.

    Xavier, no podem valorar la nostra existència en temps geològic, perquè llavors no som res de res, ni tan sols hem existit. Calculem el nostre temps en anys, dies, minuts, i en aquest temps vivim tan plenament com podem. L’única cosa segura és la mort, però tampoc no hem de tenir pressa per arribar-hi.

    Sr. Gasull, de vegades també penso que és millor acabar així de cop, sense ser-ne conscient ni res. Per un mateix seria el millor, tot i que no tens temps d’acomiadar-te, i em temo que el cop pels que deixes és molt fort, no tenen temps de fer-se a la idea, de preparar el terreny. No hi ha solució bona, el millor seria no morir-se, però aquesta és l’única opció que està descartada.

    ResponElimina
  18. Jordi, potser tens raó, abans els accidents eren més comuns i no s’anava amb tanta cura amb les coses. Ara sembla que la vida humana es valora més que en el passat, i una pèrdua els lamenta molt, ens sorprèn, gairebé. Cert que no ens ha de preocupar perquè tard o d’hora arriba, però bé, és inevitable pensar precisament això, que tard o d’hora arriba!

    Carme, jo em trobo amb problemes a la feina, però crec que és tema de navegadors. El primer comentari que faig desapareix, i és perquè el blogger no s’ha sincronitzat bé amb el compte de google, i el que fa quan prems enviar és actualitzar la pàgina per tal que se sincronitzin. Llavors ja sap que ets tu, però entretant se t’ha carregat el comentari. Ara ja per defecte el copio i el torno a enganxar. Quina broma quan desapareixen comentaris ben llargs...
    Que hem d’aprofitar la vida que tenim ja ho sabem. El que vull dir és que si la mort t’ha de sorprendre prematurament i d’una manera poc esperada, tant se val tot el que hagis viscut tot plegat desapareix en un segon. Potser sí que tenir plena consciència d’aquest fet ens treu pressió. Si ja sabem que pot passar, no val la pena preocupar-se pel quan. Però no em sembla una idea fàcil d’assumir, el més normal és que la gent s’obsessioni precisament en aquest ‘quan’. Ara que, la inconsciència, en qualsevol tema, mai no és positiva.
    La teva reflexió final seria digna de prestar-hi més atenció. Com ja comenta el Jordi, per nosaltres la mort és només un canvi d’estat, i si ens agafa per sorpresa ni tan sols la patim. Però la gent que ens envolta sí que ho passa malament. És fàcil pensar en un mateix, però en qüestió de mort qui en pateix les conseqüències són precisament els vius. Hauríem de preguntar a ells, doncs, com prefereixen la mort dels seus éssers estimats. Segurament triarien ràpida i indolora. Però el sobresalt de ser sobtada no els el traurà ningú.

    Galionar, com a en Xavier, et contesto que no ens podem mesurar en temps geològic. Potser el nostre pas sobre la terra no significarà res per l’univers, potser per algun ésser superior nosaltres no som més que bactèries. Però bé que vivim i ens agrada fer unes quantes coses amb el temps que tenim. No l’hem de desaprofitar, sense tornar-nos bojos, però si pensem que ja som morts de què serveix? Ens podem quedar simplement estirats en un llit esperant que arribi el moment de debò? És clar que arribarà, però movem-nos una mica mentre arriba!

    maria, em fotria força no veure el meu país lliure. De fet, sempre havia pensat que no ho arribaria a veure, però ara que ho tenim a tocar, m’agradaria veure-ho amb els propis ulls encara que sigui l’última cosa que faci. És clar que sí, continuem!

    M.Roser, fer aquest post no vol dir que em passi el dia pensant en el moment que m’he de morir, és més, no és que em preocupi en excés, però crec que sí que val la pena ser conscients que arribarà. Tots ho sabem, és l’única certesa que hi ha, però ho hem assumit? És més, som conscients que pot arribar en qualsevol moment? Penso que no està de més ser-ne, però d’aquí a obsessionar-se hi ha un món. Viurem i anirem fent, i quan hagi d’arribar, vindrà. I esperem que no hi patim massa, això també és veritat, però ni això podem triar, així que endavant.

    rits, passar-te, només et passarà una vegada, sigui de la manera que sigui. En canvi, viure amb por ho farem tota la vida. Així que no sé si és més trist, però pitjor sí que és. Mentre duri, a pensar en la vida i els vius.

    Jaume, no sé si t’he entès, però si et refereixes a estats vegetatius o alguns trastorns mentals o incapacitants t’he de donar la raó. De vegades preferiries morir que quedar-te d’aquella manera, i és que la vida ha de ser digna, altrament no val massa la pena viure-la. Encara que això és discutible, és clar.

    ResponElimina
  19. Bruixeta, em sembla que parles amb un dolorós coneixement de causa i em sap greu fer-t’hi pensar. És cert, per nosaltres s’acaba en un moment, però pels que queden el patiment no se’n va, són ells que han de menjar-se tot el dolor que nosaltres no patirem ja.

    Loreto, depenent del que t’agradi, no? Si t’agrada el domino sí, no? Hehehe. Bromes a banda, està clar que no podem estar-hi pensant constantment. Com que no ho podem anticipar, és una pèrdua de temps, i també d’energia, perquè estar pensant que pots desaparèixer de sobte creuant el carrer qualsevol dia el mínim que et pot fer és emparanoiar-te.

    ResponElimina
  20. això només es un test per veure si hi ha captcha o no

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.