dijous, 18 de setembre de 2014

Relats conjunts, Aix en Provence


Es mirava la làmina intentant empassar-se les llàgrimes que maldaven per sortir, però havia promès no plorar i no ho pensava fer. Va aixecar els ulls de l'aquarel·la i va veure exactament la mateixa imatge, però al natural i en moviment. En aquella placeta el temps s'havia aturat, tot estava igual que quan van fer aquella primera escapada a Aix-en-Provence, el primer viatge com a parella. Va tornar a abocar els ulls a la pintura, aquella preciosa recreació que ell havia pintat en aquell mateix viatge i que després havien emmarcat i penjat en una paret de la sala de la que va ser casa seva, ben visible. Tot i que havien segut molts cops més en aquella mateixa terrassa, cap com el primer.

El recordava tan feliç en aquell viatge. I això que l'objectiu era Niça, però es van enamorar d'aquella ciutat. Poc a poc, va treure la foto que tenia just a sota la làmina. La seva mirada clara i el seu somriure perenne, sempre el seu somriure. Era la persona més vital i positiva que havia conegut, i fins al final s'havia mantingut així. Per què, per què la malaltia se l'havia endut? Quina injustícia. Hagués preferit marxar ella. Tot i que quan ho insinuava ell la prenia per boja i l'animava a continuar. No sabia d'on treia les forces, ella no podia, no hagués pogut, i ell ben ferm fins i tot en la desgràcia. Va deixar anar una disculpa mentalment perquè era inútil, per més que ell no hauria volgut veure-la plorar, les llàgrimes ja li rodolaven galta avall.

Havien tingut una vida plena plegats, però massa curta. Ara estava sola i el buit era tan gran que no comptava amb poder-lo omplir mai. Però el darrer gran miracle que ell havia obrat en ella, i ja no era el primer ni el segon, era fer-la forta en l'infortuni, convèncer-la que per ella no s'acabava res. La vida li donaria noves oportunitats de ser feliç i l'únic que havia de fer era no ser tan ruca com per deixar-les passar, paraules textuals. Ara ja feia cinc mesos que ell no hi era, però les seves paraules, totes elles, no paraven de ressonar-li dins el cap. Seia ara en aquella terrassa, la d'ells, seguint un dels seus consells, un dels últims que s'havia compromès a complir. Ves a Aix, li havia dit. Seu a la nostra terrassa i acomiada't de mi. Fes-ho quan puguis, quan et vagi bé, però ves-hi. Em dius adéu i aquí s'haurà acabat el dol, els lligams. Pensa en mi aquell dia, però que sigui l'últim. I llavors viu. Ella va assegurar-li que no l'oblidaria mai i ell, fent-se l'ofès, li va dir que pobra d'ella, que esperava que el recordés, però que no pensava ser cap condemna. Impossible no estimar-lo.

Va mirar endavant de nou i gairebé en un xiuxiueig va dir 'adéu amor', amb les llàgrimes amaran-li les galtes, però amb posat serè. Se suposava que amb això n'hi havia prou, però no ho creia. Només es mantenia fidel a la paraula donada. Llavors va ser quan va notar que algú la mirava. Un parell de taules a la seva esquerra seia un home si fa no fa de la seva edat, vestit de manera informal i que no s'avergonyia de mantenir-li la mirada. Ulls foscos i intensos, que diferents als d'ell. Però tot i així, aquella mirada tenia alguna cosa especial...


Aquesta és la meva participació als Relats Conjunts que aquest cop homenatgen la Carme Rosanas, així que espero que el relat li agradi especialment a ella! 

21 comentaris:

  1. Potser ell li va buscar un substitut per quan no hi fos... com en aquella pel·li de la Cuixet: "Mi vida sin mí".

    Felicitats, has escrit un senyor relat, Xexu!

    ResponElimina
  2. No es pot perdre el temps, que el rellotge va ràpid i més els dies

    ResponElimina
  3. Molt xulo, XeXu, molt ben escrit... Però molt trist!

    El final em trontolla, però. M'he posat romanticona amb el relat, esperava que l'Aix esdevingués per sempre el "seu" lloc, on recordar-lo a ell, no m'agrada que l'escena la contamini una altra figura masculina... Però aquestes coses mai les escollim, ja ho sé!

    ResponElimina
  4. Aquest relat m'ha conmogut profundament. Molt bonic!!!

    ResponElimina
  5. Doncs sí que m'agrada, sí. M'agrada molt, romàntic, tendre, trist, però amb aquest regalet de la vida que sempre continua. Gràcies XeXu, el sento com dedicat i també crec que ja sabies que m'agradaria... Que ja ens coneixem, eh? :D

    ResponElimina
  6. Ostres, què trist... Tan feliços que eren!! I què maca l'aquarel·la que ell va pintar... :-)

    Ara bé... trobo que cinc mesos... vols dir que no has fet un període massa curt?

    ResponElimina
  7. Trist però esperançador...
    Ell ja sabia pq li ho demanava, segur!!
    M'ha agradat molt XeXu!!

    ResponElimina
  8. Anava a dir el mateix que la LLUNA. Un relat trist però amb un punt d'esperança al final. Millor així. :-)

    ResponElimina
  9. Ell, abans de marxar definitivament, li va oferir una mostra d'amor etern, pèrò no pas possessiu.
    Ella se l'estimarà sempre, però això no ha d'impedir que ho faci en companyia. Molt bon relat i molt bon rerafons.

    ResponElimina
  10. I és que per molt que ens costi acceptar-ho, quant algú tant estimat marxa, la vida continua i segur que ell voldria que ella seguis endavant i no precisament sola.
    Molt trist, però és un relat preciós.

    ResponElimina
  11. Veig que aquesta aquarel·la us inspira a tots molt romanticisme.
    Cinc mesos estan bé per fer el viatge de comiat, però que no corri amb el noi de l'altra taula, que és d'hora per buscar un substitut i segur que no sortirà bé. Millor que quedin per un altre viatge quan hagi tingut més temps per pair-ho.

    ResponElimina
  12. Un relat molt tendra, ple d'amor a vessar, d'un amor autèntic desinteressat...De totes maneres també em sembla una mica aviat, perquè ella es torni a il·lusionar, si de veritat el seu amor era com el d'ell...
    De totes maneres, no deixa de ser una possible segona oportunitat.
    Bon vespre, XeXu.

    ResponElimina
  13. Un relat tendre, emocionant, ple de vida.

    ResponElimina
  14. un relat magnific Xexu , ple de sentiment, molt bon relat

    ResponElimina
  15. Una història que s'adiu perfectament a l'escenari. No sé si a la Provença, com a alguns llocs de París, fan seure la gent a la mateixa taula, però això seria accelerar la història i de moment cal assaborir l'aquarel·la.

    ResponElimina
  16. Bon relat, XeXu, ple de sensibilitat. El dolor ens pot trencar el cor, però la vida continua i la il·lusió pot renéixer en qualsevol moment. I potser l'amor.

    ResponElimina
  17. Que no deixi escapar l'oportunitat de conèixer a l'home de mirada intensa, tant li fa el temps que faci de la mort del company. A ell, no l'oblidarà mai. Boníssim relat.

    ResponElimina
  18. M'alegra que us hagi agradat el relat. Està clar que és trist, però he volgut que tingui un final esperançador, un final obert que permeti somiar a la protagonista. Alguns heu dit que 5 mesos són pocs, i segurament ho siguin per algunes persones, però per altres és un temps correcte. Va molt a persones, i també a la força i ganes que tenim de tirar endavant. Ningú diu que hagi d'estar tot arreglat ni que oblidi el seu home, però pot començar a gestar el que serà un bon futur. Gràcies a tots pels comentaris que heu fet.

    ResponElimina
  19. Sí sí, jo també he pensat en "Mi vida sin mi", trist però esperançador alhora, l'amor...

    ResponElimina
  20. Tot i que molt trist, també m'ha agradat.
    La vida segueix malgrat els que se'n van.

    Aferradetes! :)

    ResponElimina
  21. M'ha agradat especialment aquest relat, pot ser que em vegi dins d'ell. Si és tot producte de la ficció no saps en quants casos aquesta ficció és la realitat. M'ha arribat molt dins la teva aportació als relats.
    una abraçada

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.