diumenge, 21 de setembre de 2014

No t'enfadis

Com gairebé cada diumenge, surto d'hora de casa per anar a fer castells. Però aquest cap de setmana he rebut una indicació abans de sortir que m'ha deixat pensatiu, i que amb el pas de l'estona m'ha semblat més important tenir en compte. Mentre recollia camisa i faixa he sentit des del llit: 'avui no t'enfadis, eh. No t'enfadis amb ningú.'

Inicialment m'ha sorprès i he pensat que era producte de la son, però se m'ha quedat clavat. Potser serà que sempre torno a casa explicant que m'he barallat amb un o altre? Potser és que el que més explico és que hem tingut una discussió o una altra? Val a dir que tinc responsabilitat en la presa de decisions i que quan gestiones un grup gran de gent sempre hi ha algú que no està content. Però és veritat que sovint he de justificar decisions o hi ha algú que no fa el que se li demana, i que per tant em porta a enfadar-me i discutir-me. Podria dir que això va amb el càrrec, ja m'ho diuen, però el pitjor del cas és que m'ho emporto a casa, a jutjar pel comentari matinal. I no és que a la meva parella li costi escoltar-me, al contrari, però potser podria explicar-li coses més agradables i no totes les desgràcies.

Un comentari aparentment innocent i endormiscat m'ha demostrat que em prenc les coses massa a pit, i que a més me les emporto a casa. Així com vaig aprendre a oblidar-me de la feina un cop posat un peu fora de l'edifici, no seria mal exercici fer el mateix amb els castells. És d'agrair, doncs, una advertència així per aprendre a no fer-se mala sang més enllà del que toca.

34 comentaris:

  1. I què? Ara que ja es diumenge vespre-nit... ho has aconseguit? No enfadar-te, vull dir.

    O al menys no emportar-t'ho a casa... ;)

    Totes les masses piquen. Crec que és inevitable que les parelles parlem, algun cop, de la feina, i de les activitats que fem, és inevitable, també, que algun cop necessitem desfogar-nos i demanem a la parella que ens "aguanti" la desfogada, però si es converteix en una rutina, jo crec que no, que no ajuda gaire a ningú.

    ResponElimina
  2. Veus com és el que et deia jo? Això mateix és el que et vaig voler dir al post de l'altre dia quan et vaig posar un comentari en que deia que estava segura que deixaves anar les coses "tal qual"...

    Val, la meva veu no serà tan bonica (que ho és... hehehe) ni tan matinal (en absolut), però és el que et deia jo, el mateix :-P

    ResponElimina
  3. No deu ser senzill tenir lideratge de grup, no m'hi he trobat mai però fer content a tothom sé del cert que no és fàcil. I més si hi ha "competitivitat" per ocupar un lloc determinat al castell, suposo. Ets el bo i el dolent de la pel·lícula alhora.

    Tots necessitem treure el que portem a dins, explicar tant desgràcies i maldecaps com alegries. És l'essència de compartir-ho tot amb algú, penso jo, ens ajuda també a saber l'origen del malestar de l'altre quan aquest existeix. I coneixent-te, amb tants anys com a casteller a les espatlles i vivint-ho, deu ser inevitable que no t'afecti tot el que comporta el teu càrrec... Compartir-ho et pot ajudar a suavitzar-ho si et donen consells. Ara bé, també cal saber no fer-se mala sang i posar distància quan cal, la pilota es fa gran i l'enuig es pot retroalimentar. Una arma de doble tall.

    PS. T'anava a posar que també cal saber "no hacer leña del árbol caído" perquè desconeixia el seu homònim en català. I he descobert que és "arbre a terra, tothom li fa guerra". M'ha fet gràcia!

    ResponElimina
  4. Jo hi veig normals les baralles amb tant de fregament en una pinya, passa en l'autobus...

    ResponElimina
  5. Mira, et cal entrenament. Cada nit a l'hora de sopar et poses 13tv i si durant tres dies seguits pots sopar tranqui·llament davant de totes les animalades que diuen sense enfadar-te ni una mica, cura't !

    ResponElimina
  6. De vegades els que tenim a prop ens coneixen més bé que nosaltres mateixos.

    ResponElimina
  7. No se si quan arribes a casa li fots el rotllo durant tres hores a la parenta sobre el desastre casteller del dia fins que li sagnen les orelles, però jo pensava que els experts recomanaven explicar-ho i treure-ho tot fora.
    Si no vols amargar la parella amb les teves històries sempre pots fer servir el bloc, ja saps que aquí som uns masoquistes i llegim qualsevol cosa.

    ResponElimina
  8. Amb tanta gent com hi ha fent castells si vas aconseguir no enfadar-te amb ningú és tot un èxit! Ja ens ho explicaràs :)

    ResponElimina
  9. Xexu, que els sentiments no facin pinya!

    ResponElimina
  10. No li donaria massa voltes. Esperant que les discussions de castells no siguin res gaire important… està bé poder compartir-les i així treure-lis la part divertida. Després també pots explicar quants castells de gamma alta heu fet i llavors tot acabarà bé.

    ResponElimina
  11. Vols dir que no et vol estalviar el patiment?
    A vegades prendre's les coses a la valenta només fa patir a qui s'ho pren així, i la gent que ho veu des de fora pensa: "aquest està ben tronat" i la gent que t'estima pensa: "no, home, no, no veus que t'emprenyes com una mona i al final només ho passes malament tu?" (bé, potser també els de casa si després t'emportes l'emprenyada a casa).

    ResponElimina
  12. Això és com un castell, que es va carregant, però també s'ha de saber descarregar. Així que no és pas dolent descarregar el que et passa, ens agrada que ens expliquin el bo i el dolent. Si no no sabem si el mal humor és per culpa nostra o si et podem ajudar. Per això són les parelles, per compartir.
    A més els consells de la gent que ens estima, ens ajuden a veure'ns des de fora i això ens dona una altra perspectiva de nosaltres mateixos.
    Agafar-se les coses amb calma ho hauríem de fer tots, però és molt més fàcil de dir que de fer.

    ResponElimina
  13. Doncs bona reflexió! Només tu pots decidir com agafar-te les coses i la seva importància sempre relativa

    ResponElimina
  14. Imagino que si et fa aquesta advertència és perquè et vol estalviar a tu nervis i mals rotllos, més que per altres motius. Segur que li agrada que li comentis com en anat les coses, bones i dolentes, però millor si arribes relaxat i de bon humor per explicar-l'hi.
    Són coses que costen i segons la manera de ser poden resultar difícils, però és qüestió d'anar practicant.

    ResponElimina
  15. Si no t'hi enfadessis possiblement no tindries el càrrec, només cal que aprenguis a no portar-ho a casa.

    ResponElimina
  16. Realment encertar que comentem o no a casa, és força difícil...El més normal és que quan arribem buidem tot allò que ens amoïna, però és clar no pensem que podem cansar l'altra persona...Segurament hauríem d'aprendre a explicar les coses agradables, però tampoc és bo quedar-se a dins els mals rotllos...
    Jo penso que tan per una banda com per l'altra, una parella ha de saber agrair les coses amables i tenir paciència per aguantar les negatives, penso que tot rau en aconseguir un equilibri...
    De totes maneres, procura no enfadar-te, per tu mateix, ja que és una cosa per gaudir-ne, no?
    Petonets.

    ResponElimina
  17. Jo no explico gairebé res de la feina i menys si discuteixo amb algú. Les dones pateixen i s'angoixen.
    Potser és una postura proteccionista i un xic masclista per part meva. La comunicació de parella és bàsica però ara hi ha tants problemes que si puc els deixo fora de casa.

    Bona nit Xexu.

    ResponElimina
  18. Doncs sí, et prens les coses massa a pit. Fins i tot un comentari d'aquesta magnitud. Segur que no estava fet amb la intenció de donar-te consell sinó d'una manera força amable, per destensionar-te en la teva responsabilitat.

    Segurament, si tens una responsabilitat, sent com ets, segur que ets exigent, amb tu mateix i també amb els altres. I potser per això t'enfades. Però, t'enfades de manera d'arribar a discusions i males cares i mal ambient? potser aquí està al límit. No sé perquè, doncs igual m'equivoco, però potser son petites decepcions que et quedes per a tu, discussions de coses que no van com voldries, i després les parles a casa. Però em costa pensar que ho estiguis vivint malament, si fos així, quants diumenges al matí matinaries per fer el que fas? segur que et compensa molt les coses positives que reps de la colla i la seva gent.

    Si és el que et deia, doncs és una qüestió que em passa sovint a l'entitat, no sé si hi ha solució, doncs continuaràs sent exigent, xò segur, segur, que no cal que et facis mala sang xq t'enfades.

    Em sap greu que et matxaquis tant. I segur, segur, que el comentari anava en aquesta direcció, d'intentar que et prenguis el teu compromís casteller d'una manera més distesa.

    Em sembla que pel que es va dient, pots estar ben orgullós del que esteu aconseguint a la colla. I anar treballant, poc a poc!! i asaborint els bons moments i mirant de millorar les errades.

    ResponElimina
  19. ets molt intel·ligent si has estat capaç de fer aquesta reflexió.... el més normal es que t'haguessis enfadat per aquest comentari! Creixem cada dia, i si els que ens estimen ens fan pensar de manera positiva tot es més fàcil.

    ResponElimina
  20. T'has donat conte del que feies, es tot un pas. Segur que la teva parella vol sentir el bo i el dolent del que et passa, el més segur ( parlo des de la meva manera de fer amb el meu marit) que el que volia dir-te es que no et prenguis les coses tan a pit no pas que no l'expliquis a ella.

    ResponElimina
  21. Ostres, doncs sí que hauries de desconnectar en arribar a casa, i provar de no enfadar-te si no és estrictament necessari, així hi ha menys perill d'arrossegar fins a casa, els que tenim més a prop són els que acostumen a menjar-se els marrons... keep calm.

    ResponElimina
  22. bona reflexió .....de vegades nosaltres no ens en adonem .....i si algú altre molt proper ens fa el comentari que ens porta a rumiar .....ben fet.....desconnectar una mica i aprendre a relativitzar una mica no va malament

    ResponElimina
  23. Crec que tampoc no ens hem de preocupar: responsabilitzar-se o viure les coses. Sí! A Viure-les! I és clar, qui no s'enfada?... Hi ha una màxima que diu: "Només per avui... No t'enfadis". Però tampoc no ens hem de preocupar.
    Vull dir que el problema està quan fem les coses amb intencions malèvoles, força dolentes, per fer mal... Això ens ha de preocupar. Sí, jo conec gent així, amb aquestes intencions.

    ResponElimina
  24. Ens aniria bé trobar el botonet màgic per desconnectar de cada situació quan sortim d'ella, de vegades ho aconseguim, d'altres no. Gràssis, és una bona reflexió per a tots!!

    Bon dia!! :)

    ResponElimina
  25. Té raó, no t'enfadis perquè els castells els fas per gaudir, per passar-ho bé. No t'enfadis!

    ResponElimina
  26. Uff!!! Crec que ens passa a molta gent que de tot el que ens passa sovint triem explicar allò dolent, perquè és el que ens preocupa. Suposo...
    La cosa està en saber trobar l'equilibri i no sempre explicar els mals rotllos.

    ResponElimina
  27. De moment tenim la lliçó, ara falta saber si l’hem après o no. Ho intentaré, però també diré que quan les coses surten bé, és més fàcil tornar a casa i explicar les coses bones. Gràcies a totes i tots pels comentaris, una bona pila en aquest post!

    Carme, com era d’esperar, no he aconseguit no enfadar-me, però això és un procés que vol temps! Mica en mica, aprendre a prendre’m les coses d’una altra manera, o deixar-les a plaça. Precisament això deia, a mi m’han d’aguantar moltes desfogades, i tot i que no va amb ella, al final sap greu fotre-li aquests rotllos, perquè a més m’afecta i estic ratllat, quan no ho hauria d’estar a casa. Ja veus, vaig aprenent, però això costarà perquè m’implico molt amb les coses.

    Assumpta, em sap greu dir-te que et tornes a equivocar. Des que tinc el càrrec estic fent un màster en diplomàcia. Explico les meves decisions als afectats, i ho faig seguint el meu criteri, que pot estar més o menys equivocat, però em pertoca a mi prendre les decisions. Són ells els que no els agraden i em diuen de tot, m’han dit les coses de molt males maneres, i els he d’aturar amb diàleg. Naturalment que m’emprenyo perquè molts només miren per ells, però no els ho faig notar, segurament per això m’ho emporto a casa, prefereixo tractar-los amb el respecte que ells no em tracten a mi. I també m’enfado si les coses no surten bé, si ens culpen de coses injustament, però quan dic les coses com tu em pressuposes és en privat. Podria dir les coses pel seu nom per evitar que els altres s’emprenyin, però no ho faig. I ganes no me’n falten, creu-me, s’ho mereixerien.

    Laia, no és gens fàcil prendre les decisions, i generalment ets el dolent, perquè els que surten beneficiats ho veuen normal, suposo que creuen que s’ho mereixen, però si perjudiques els interessos d’algú ets clarament el dolent. Probablement, com dius tu, algú que sàpiga posar la distància adient estaria més preparat pel càrrec. Jo això intento fer-ho no casant-me amb ningú, no tenint amics a qui beneficiar i donant oportunitats a tothom. Però sí que m’afecta el que passa, perquè m’implico molt en les coses i sobretot, perquè no m’agrada equivocar-me. Ja no m’agrada quan es tracta de coses meves, doncs quan de la meva feina depèn en part el bon funcionament de la colla, l’exigència és màxima, ho vull fer tan bé i ser tan just que de vegades em perdo. Sent més dèspota potser em deixarien de parlar, però imposaria el meu criteri sense tenir en compte el que pensen els altres.
    Està clar que compartir les coses amb la parella és d’allò més normal, però potser si em desfogués més a lloc, on m’empasso moltes coses, no ho hauria de fer a casa i amb qui no en té cap culpa. Compartir-ho està bé, desfogar-se sempre no tant.
    No la coneixia la dita en català, segur que n’hi ha d’altres similars, a mi em sona ‘de l’arbre caigut tothom en fa estelles’, però no sé si me l’he inventat o què.

    Jpmerch, aquest mateix fregament a la pinya porta a altres situacions molt més agradables que les baralles...

    Carquinyol, si em quedo impassible davant de 13Tv és que no tinc cap mena de sentiment. Per ara en tinc prou mirant algun zapping de tant en tant, i ja em posa de mala lluna. Tu em vols mal, eh!

    maria, això és ben cert, de vegades ens costa percebre els canvis que patim, i en canvi des de fora es veuen perfectament.

    Pons, una mica masoquistes sí que sou, però jo mateix m’avorriria d’escriure totes aquestes baralles i discussions, massa llarg, és millor de paraula. Però és clar, que la parella hagi d’escoltar-ho tot potser farà que acabi amb un atac de nervis, per més bé que em vagi a mi treure-ho tot. Potser no m’hauria d’empassar tantes coses i no deixar que m’afectin tant aquestes discussions, si li he de dir quatre fresques a algú, ho faig i punt. Però no està la colla com per anar perdent efectius emprenyats, tampoc...

    Sílvia, em temo que no ho vaig aconseguir, però és clar, no havia reflexionat tant sobre el tema, us ho hauré d’explicar el proper dia que tingui castells!

    ResponElimina
  28. Xavier, llenya li fotria jo a més d’un alguna cop i no ho faig, potser per això després m’ho emporto a casa.

    Jaume, ja que hi sóc, faig l’explicació completa cada cop, discussions, castells, anècdotes de la jornada... potser és massa per algú que no fa castells... almenys de moment. Compartir està bé. Convertir les converses en monotema no tant. I els castells ocupen molt del meu temps...

    Ninona, podria ser, però jo de seguida ho vaig interpretar com que sovint arribo a casa massa capficat o fins i tot decebut. Em va semblar més aviat un bon desig. Em sembla que la teva anàlisi és força encertada. Sovint passo per un rondinaire, però els que em coneixen més saben que, a banda de rondinaire, és pura implicació en el que faig, i l’enrabiada l’agafo jo quan segurament els culpables ho obliden de seguida. I encara més, a banda de no dedicar-hi ni un pensament més, jo m’emporto l’enrabiada a casa i atabalo a algú que no en té cap culpa.

    Jomateixa, no sé com no se m’havia acudit fer el símil d’aquesta manera. Descarregar-se està bé, però també ho està saber seleccionar les batalles i no deixar que les coses ens afectin de tal manera que ens emportem el mal rotllo a casa. Sort en tinc que m’escolten i comparteixo moltes coses, però saber separar els dos mons tampoc està malament. Està clar que amb la confiança assolida amb la parella un dels avantatges és que veu coses més enllà de l’altra gent, i també la podem fer servir per sentir les veritats que de vegades els altres ens neguen. Tot plegat, molt útil, i de gran ajuda per fer-nos millors cada dia. Ja ho sabem que la nostra pròpia percepció de nosaltres mateixos sovint és esbiaixada.

    Loreto, no és que pugui decidir-ho, sinó segurament triaria una altra opció, però sí que puc aprendre a canalitzar-ho per altres bandes i no patir tant, ni fer patir.

    Glòria, un cop més l’encertes, estic segur que és així, que em vol estalviar patiment, perquè si m’enfado amb algú, probablement l’enrabiada me l’emporto a casa jo però l’altre no. Compartir les coses sempre està bé, però hi ha estats i estats, i si sempre s’està encaparrat l’altra pot començar a patir les conseqüències. Miraré de canviar una mica, tinc una responsabilitat i l’he d’aplicar, encara que no agradi a tothom, el meu càrrec sempre està a disposició.

    Joan Gasull, tens més raó que un sant en l’última part. Enfadar-se no va amb el càrrec, però saber gestionar els enfadats sí. El que passa és que quan treballes amb persones et trobes cada cosa... els egos són cosa fina.

    M.Roser, em sembla que si les parelles es van inventar va ser en part per això, per fer-se servir mútuament de mocador i espatlla on plorar. Trobant una funció utilitarista, la parella juga aquest paper i va inclòs en el ‘contracte’. Però sí, de vegades ens passem, i comentar-ho per treure-ho no és el mateix que descarregar-se amb tot el que hauries volgut dir i no has pogut i que t’ha anat generant bilis. No contra la parella, eh, però la mala llet que portes es nota, i l’altre se sent una mica impotent. Està clar que ens aguantem molt més del que aguantaríem a altres persones, però mira, tot té un límit, suposo. Ja el primer interessat en no enfadar-me sóc jo, però quan tens un càrrec, és a dir que la gent depèn de les teves decisions, els castells no només són per gaudir, és una feina a temps complet! I fas un màster en psicologia, a poc que t’interessin les persones i vulguis fer-ho bé.

    Pere, no crec que les dones pateixin ni s’angoixin més del que ho fem nosaltres, i si es preocupa naturalment és pel teu benestar. Potser no cal abocar-ho tot, o si s’explica que no sembli que el món s’acaba. De vegades ens encanta el drama, això s’ha de mirar de controlar. Hi ha maneres diferents d’explicar una mateixa cosa. És clar que si per protegir l’altre no descarreguem, potser ens serveix de poc explicar-ho.

    ResponElimina
  29. rits, ja sé que el comentari anava per mi, perquè no ‘prengui mal’, no és difícil conèixer-me una mica. I els que em llegiu fa temps ja sabeu que sí que em prenc les coses molt a pit. I que sóc molt exigent amb mi mateix també, és clar. És inevitable no exigir als altres, i alguns responen i alguns no. El cas és que jo els dic unes coses, el meu ideari, però de vegades no tot depèn de mi, o prenc decisions que no agraden, de vegades per opinió personal o per necessitat, i tinc la impressió que tothom acaba mirant per ell, quan jo gestiono més de 50 persones i miro de tenir-les totes contentes, però és molt difícil. Això quan no venen i no m’avisen, o quan passen directament de fer el que els he dit. I sí, he arribat a límits de discussions i males cares. Sobretot dels altres, perquè jo intento apagar el foc amb bona cara, o neutra almenys, però això esgota. No s’adonen que són injustos quan es veuen perjudicats, perquè ells no són la colla, la colla són molts, i si ells estan contents, hi ha segur algú que no ho està perquè no fa les coses que el que està content. Qüestió d’ego, vaja. De decepcions en tinc moltes, però crec que són per la meva auto-exigència. I ja que em vaig definint, i tu em coneixes perfectament, també està el tema de la responsabilitat i el compromís. M’he compromès a fer una ‘feina’, i això m’aixeca els diumenges, he de complir. I sé que m’hauré de discutir i que rebré crítiques, però m’hi he compromès. Visc els castells d’una altra manera, també és interessant, però sovint penso que preferiria ser casteller de base només, i no qui pren part de les decisions.
    Està clar que el comentari matinal anava destinat a preservar la meva estabilitat mental, però m’encaparro amb facilitat. Ara hi penso i intento agafar-m’ho d’una altra manera, però d’aquí un temps, com sempre em passa, me n’oblidaré i tornaré a estar igual. No ens van malament les coses, no, però quan van bé sempre vols que vagin millor. Sobretot quan saps que podrien anar millor i que només falta una mica d’empenta perquè així sigui, i no sempre la tenim.

    Kira, no em puc enfadar amb qui no em dóna cap motiu per enfadar-me, i que a més té cura de mi perquè no prengui mal. Aquest comentari em va sorprendre inicialment però després me’l vaig prendre com això, com una manera de protegir-me, o un bon desig, ni que sigui, però pensant en mi i el meu benestar. No crec que això sigui ser intel•ligent, però sí que penso massa en les coses! Entenc que en una parella has de voler bé a l’altre, no et pots agafar les crítiques com atacs o retrets sempre. Molts cops ho fem, però si coneixem la bona voluntat de l’altre aprenem a no fer-ho.

    Bruixeta, sí, és clar, és això que dius. No li importa que li expliqui les coses, tant si son dolentes com bones, però sap que em faig mala sang i que torno encaparrat a casa. Pel meu bé he d’aconseguir prendre-m’ho d’una altra manera. Tot és més fàcil quan les coses surten bé i hi ha pocs motius per estar enfadat!

    Gemma Sara, em sembla que malauradament va amb el contracte. Està estipulat que explicaràs les penes a casa per descarregar-te, però hi ha marrons que no s’ha de menjar la parella, que ja te’ls menges prou tu. De la feina no parlo massa, veus. Vaig aprendre a desconnectar, i ara ho hauria de fer dels castells, que pràcticament és una feina a temps complet!

    Elfreelang, ens pensem que ens coneixem molt bé, però hi ha coses de nosaltres mateixos de les que no ens adonem. Per això va bé tenir algú que en faci veure el que se’ns escapa, és una sort.

    Viu, viure està bé, viure amargat no. Si t’enfades per tot i només destil•les mala llet, t’asseguro que no és igual. S’ha de saber canalitzar aquesta mala llet, i sobretot no fer que se la mengi qui menys culpa en té. No es tracta de fer res per fer mal, però gestionar l’ego d’un grup gran de gent és complicat. Em puc enfadar i discutir, però no m’ho he d’emportar a casa.

    ResponElimina
  30. Sa lluna, i tant que ens aniria bé aquest botó! Mira, jo amb la feina ho faig, en parlo poc, i mira que hi ha putejos, però me’ls deixo allà quan surto, cap problema. Potser és que tampoc visc una situació que m’afecti psicològicament, podria ser molt pitjor, és clar. Però amb els castells no ho ser fer encara, m’ho emporto a casa perquè m’ho prenc molt a pit. Serà que m’agraden més els castells que treballar?

    Deric, els castells els faig per gaudir, però quan tens responsabilitats et menges molts marrons. Gestionar un grup gran de gent és molt difícil.

    Susanna, la gràcia està en no estressar-se en explicar-ho, en deixar el mal rotllo allà on l’has tingut i no transmetre’l a casa. Quan explico coses de feina ho faig de manera neutra, no m’afecta. Però amb els castells estic ratllat mentre ho explico. I és que m’ho prenc molt a pit. Si m’espolsés les neures a lloc després podria explicar-ho sense seguir capficat. Compartir el que ens passa està bé, però compartit tot l’estrès no tant.

    ResponElimina
  31. Bé, de fet jo no et "pressuposava" res. Tan sols pensava que era així perquè tu mateix moltes vegades has escrit al teu blog que no creies en "falses diplomàcies", que deies les coses "tal qual et venien al cap" i que no creies que callar el que un pensava fos cap bona solució per res.

    De fet, jo no et conec en el món real... precisament, pel que a mi respecta sempre ets molt respectuós, correcte, agradable... No pensis ni per un moment que aquests dos comentaris que t'he posat els deia per res personal, al contrari!!... ara bé, t'asseguro que al llarg de tot el temps que porto llegint els teus posts jo diria que has escrit moltes vegades que t'has discutit amb gent per dir el que pensaves i tal com ho pensaves.

    Llavors, en veure aquests dos posts bastant seguits sobre un tema més o menys semblant ho vaig recordar i per això ho vaig posar.

    Si aquest comentari meu fos de fa un parell d'anys podria assegurar que el que dic és totalment cert i, fins i tot, potser recordaria algun post en el que tu haguessis dit això, que no t'agradaven els compliments ni els "dissimuls" (que no sé com s'escriu en català) i que preferies dir les coses tal i com les pensaves i arriscar-te a discutir que no pas callar...

    Ara bé, aquest comentari no té un parell d'anys, és actual i actualment el meu cap té tantes coses a dins, tantes, tantes que ja no em puc centrar en res... i estic escrivint això si se'm fa un nus a la gola... així que, si m'he equivocat, o no m'he sabut explicar bé, o no vaig interpretar bé el que tu deies, em disculpo amb tota sinceritat.

    ResponElimina
  32. Assumpta, el que dius en el primer paràgraf és completament cert, m'agrada dir les coses pel seu nom i no callar. Una falsa diplomàcia no sé com seria, però una diplomàcia de veritat sí que ens toca tenir-la de tant en tant. Hi ha maneres diferents de dir les coses, i la meva, quan no estic d'acord amb el que m'estan demanant o exigint, és aportar arguments per defensar el que jo penso, o per justificar les meves decisions. Estic parlant ara del cas que comentava, a castells, en el que prenc decisions que afecten a una cinquantena llarga de persones, i si pel que sigui crec que una no ha de fer una posició, la trec i en poso una altra. Fa falta mà esquerra perquè no s'enfadin, però s'enfaden igual, la gent és molt poc autocrítica, però jo per ara he aconseguit no perdre el control i no posar-me al seu nivell. Si tinc la responsabilitat, aquesta és la meva manera de fer les coses. També puc ser molt respectuós, com bé saps, encara que no estigui d'acord amb l'altra persona, mentre aquesta sigui respectuosa també. Hi ha maneres de dir les coses, i si es pot fer sense fer mal, millor, oi?
    No has de patir perquè la teva memòria no falla, ni fa dos anys ni ara. Però les persones tenim diferents vessants. Quan convé sóc diplomàtic, perquè si no sóc curós i dic les coses pel seu nom (no et poso en aquesta posició del castell perquè no dónes la talla), aquesta persona no vindrà més. I tot i així, he hagut de dir les coses com són en més d'una ocasió, però intentant no fer sang. I també quan convé trec la destral, si s'ha de criticar es fa, i no callo davant de (gairebé) ningú. Et poso un exemple que segur que entens i veuràs que es pot ser de les dues maneres. Si tinc fills penses que sempre els parlaré amb la destral a la mà? Que sempre els diré les coses pel seu nom encara que els faci mal? Potser els intentaré ensenyar les coses de manera que les aprenguin, clares, però sense ser punyents, i amb tot l'amor que s'han de fer les coses pels fills. Ara, sense deixar que es tornin uns poca-vergonyes, eh!
    No cal que et disculpis per res, en realitat si m'he 'ofès' és perquè ja prou em ratlla haver de lidiar amb una tropa d'egocèntrics (no pas tots, eh), per trobar-me que em diuen que no vaig amb cura amb les persones. Segurament si els tractés a cosses no se'm posaria malament que em diguessin que ho faig, perquè seria veritat, però és un tema que tinc sensible ara, ja veus. Però no pateixis, només falta que pagueu justos per pecadors.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.