dissabte, 6 de setembre de 2014

Lliris a la mà

Que no sóc una persona optimista ho sap fins i tot algú que em coneix de fa cinc minuts. I al costat d'un o una optimista, naturalment, se'm considera un pessimista recalcitrant. Sobre això tinc dues opinions, i la primera és que m'importa molt poc el que algunes persones pensen de mi. La segona i més important és que prefereixo que em considerin així que anar amb el lliri a la mà. A mi els optimistes inconscients i ingenus em provoquen urticària; ja ho he dit.

Potser és cert que un pensament positiu ajuda a un col·lectiu a creure's les coses, i que si expresses els contratemps també es transmet i baixa la moral. Personalment penso que és una qüestió de força mental, si jo et dic que no podràs fer una cosa i tu t'ho creus, el problema és teu. De vegades t'animaré i tampoc t'ho creuràs, així que... Si creus en tu, un comentari de poca confiança no t'hauria de fer defallir. Diferent és que et mengin la moral de manera malintencionada i galopant, però no parlem d'això. Em molesta força quan em fan callar i no em deixen dir què penso perquè això desanima als altres, per què no hauré de poder expressar la meva opinió, jo? Que busqui inconvenients em sembla que és una manera de fer crítica, i sense crítica tot és perfecte i funciona meravellosament bé. Algú s'ho creu això? Si no és veritat que les coses es fan bé, per què hem de callar els defectes? Si ningú els destaca és com si no existissin. Assenyalar-los, per mi, és el primer pas per intentar solucionar-los.

Sovint em diuen que calli, que no es va enlloc posant de manifest els problemes. Segurament prefereixen fracassar i després preguntar-se per què ha passat. Jo no hi estic d'acord, m'agrada preveure les coses i afrontar els reptes amb garanties. No tot es pot prevenir, naturalment, i de vegades s'ha de confiar en la sort. Però per què negar les evidències? D'on surt aquesta por a dir les coses pel seu nom? Com a mínim qüestionar-se, dubtar. I no tancar la boca als que ho fem.

32 comentaris:

  1. Del tot d'acord. Tots som lliures de dir el que pensem i tots som lliures d'escoltar-nos als altres o no fer-ho. Suposo que tot depèn de la manera com es digui (sense alçar la veu, que no sembli un alliçonament etc). Imagina't, els polítics espanyols no paren de dir-nos el malament que ens aniran les coses com a país lliure i ningú se'ls escolta :)

    ResponElimina
  2. Bé, jo em considero una persona optimista, però reconec que no sempre és bo anar amb el lliri a la mà, perquè te'n pots endur més d'un desengany...Però també penso que no es pot ser gaire negatiu, perquè si penses que et quedaràs a mig camí, no arribaràs mai a la fita... crec que hem d'animar el personal a tirar endavant, però, compte, quan sento algú que diu: si t'ho proposes segur que ho aconseguiràs, mentida, perquè hi ha gent que lluita tota la vida per un somni i mai ho aconsegueix. I és clar , aleshores la moral per terra...Jo penso que ens hem d'esforçar, però hem de tenir clar que, aconseguir el què volem, no sempre
    depèn del nostre esforç...Les circumstàncies moltes vegades no ajuden.
    Estic d'acord que quan alguna cosa no es fa bé, s'ha de dir, perquè sinó mai s'arreglarà. Jo sóc de dir les coses tal com les penso, procurant no fer mal, és clar...
    L'important és que nosaltres estem satisfets del què fem i si de retruc agrada als altres doncs, fantàstic...
    Et vaig enviar una llegenda del Pedra, no sé si la vas rebre...
    Bon vespre, XeXu.

    ResponElimina
  3. No crec que siguis pessimista tampoc, mires de tocar de peus a terra analitzant les situacions (pros i contres). Et veig més aviat racional (no ho sé, eh?!). A mi els optimistes happyflowers o els que s'han empassat un llibre d'autoajuda sobre la felicitat també em fan "yuyu".

    ResponElimina
  4. Davant de tot la llibertat d'expressió. Després m'agradaria fer-te veure la importància de l'autoconvenciment. Penso en quantes proeses s'han dut a terme gràcies a l'optimisme i que no s'haguessin arribat a fer mai si els seus protagonistes haguessin fet cabal del seny i d'algun pessimista. Sir Edmund Hillary hagués pujat al Chomolungma (Everest)? La veritat és que tot indicava que podria morir, com li havia passat anys abans a George Mallory. L'optimisme no ha de ser una empenta a cometre actes irreflexius, més aviat és una força que provoca que un munt de bones coses es realitzin. Per això sóc optimista, malgrat que sé com n'és de refotut el món, perquè sé que sempre hi ha una espurna que t'ajuda a sobreviure. A més, no es pot ser mare de forma conscient sense ser optimista :)

    Per cert, sabies que el nom tibetà de l'Everest (Chomolungma) vol dir "la mare de l'univers"? A què mola? ^^

    ResponElimina
  5. Al món es necessiten pessimistes i optimistes també, així que no passa res perquè algú pose els peus en terra de tant en tant... "anar amb lliris a la mà", no havia sentit aquesta expressió i és molt bonica! Però clar que has de dir la teva opinió, jo tampoc entenc per què has de callar... No sé, històries de la gent... intentar anar amb tant d'eufemisme no és productiu i dóna peu a confussions, així que ... ànim, fes la teva!

    ResponElimina
  6. És un tema complicat... Però estic d'acord amb tu en què has de poder ser lliure d'expressar-te com vulguis. Realment podem pensar que als que els hi falti fortalesa mental i que es deixen endur és problema seu, però a massa gent li manca fortalesa mental, quan ens trobem en un col·lectiu potser també hem de vetllar per aquestes coses. Tot es pot dir de moltes maneres, per tant es pot ésser realista i no enfonsar a ningú alhora.

    M'ha recordat, lleguerament, a un post que va fer la Rits no fa gaire. Va optar per donar llum als defectes, a fer notar allò que es feia malament, i realment era el que calia. Mantén-te ferm, en primer lloc perquè és la teva opinió (ben vàlida) i en segon lloc perquè si la resta claudiquen, no hi haurà ningú que faci notar la cara crua de la realitat, que també hi és.

    He de dir que el comentari de la Sílvia m'ha fet molta gràcia! Em costa també entendre'm amb els "happyflowers que s'empassen llibres d'autoajuda sobre la felicitat"...

    ResponElimina
  7. També estic d'acord que és bo assenyalar els defectes perquè tenir-los presents és l'única manera de poder solucionar-los. No s'arregla res, ben al contrari, fent com si no existissin perquè els defectes acostumen a ser tossuts i acaben apareixent per molt que els amaguis.

    Ara bé, hi ha més d'una manera d'assenyalar aquests defectes. Es pot fer d'una manera positiva i proactiva per intentar ajudar o es pot dir "això és tot una merda" i quedar-se tan ample. Jo sóc partidari de la primera i dubto que m'equivoqui si dic que tu igual però també és veritat que qui ho fa de l'altra manera li pot semblar que fa el que toca i que té dret a dir-hi la seva encara que no aporti res de bo.

    De vegades, el que costa més és posar-se en la pell de l'altre. Intentar entendre perquè fa les coses d'una manera que no és la nostra i pensar que potser també té els seus motius i les seves raons, segur que no sempre és perquè és un "ingenu inconscient".
    Ja veus que jo sóc més partidari de buscar el terme mig entre el "pessimisme recalcitrant" i "l'optimisme del lliri a la mà". Si és possible, és clar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De veritat creus que en XEXU ho diu amb tacte i vigilant les paraules? :-DDD

      Jo estic més que segura que ho diu tal com li surt i si pensa que "això és tot una merda" ho diu i ja està :-P

      Elimina
  8. Ja he badat, m'ha passat en Mac al davant i ja ha dit gairebè tot el que volia dir. Tot i així seguiré.

    La manera de dir les coses és molt i molt important. A vegades el propi convenciment o la vehemència ens pot portar a dir-les d'una manera que siguin més difícils d'acceptar pels altres. Que els posen a la defensiva. Ès bon saber trobar la manera...

    Un cop dot això, també estoc totalment d'acord que amagar els defectes o els problemes no serveix de res. I jo crec que hauríem d'agrair que algú sigui capaç de dir-ho.

    Tambè m'afegeixo al comentari de la Sílvia sobre els happyflowers, i els que són sempre positius sense diferenciar unes situacions d'unes altres. També em posen una mica nerviosa, la veritat. Fer veure que tot està bé si no n'està, em remou els budells.

    I sobretot m'agrada molt i molt aquest paragraf del Mc, tan ben explicat, que torhom té els seus motius i els seus punts de vista, encara que sigui molt diferent del nostre.

    ResponElimina
  9. Val la pena que puguis dir el que penses, esclar, et podran rebatre o no, però allò ja estarà damunt la taula. Jo tendeixo a l'optimisme del lliri, és veritat, i també em posen una mica nerviosa les persones hipercrítiques (que m'estimo igualment), però sé que em faran veure coses que jo no veig i això sempre va bé. Suposo que canviar de tarannà és difícil, tant per a tu com per a mi, i tampoc és bo, el que és bo és poder donar la nostra visió de les coses per equil.librar-la amb l'altra, si cal...

    ResponElimina
  10. Són molt interessants les teves reflexions, i també les opinions que t'han fet. No es pot anar encantat ni amb el lliri a la mà. Es corre el perill de desencantar-se.
    Com va dir en Pau Riba: "qui s'encanta, es desencanta".

    ResponElimina
  11. Una vegada més, completament d'acord amb tu. Pensa, però, que alguns dels que duen el lliri a la mà no deixen de ser gent insegura i poruga que s'amaga tant com pot dins la seva bombolla... Comprovat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ei, tu!! que jo vaig amb el lliri a la mà i no sóc gens poruga, eh?... M'encanta la meva bombolla, però quan he de sortir a tocar de peus a terra, surto i hi toco i no passa res.

      Elimina
  12. Sé que a mi també em consideren pessimista moltes vegades perquè el que es porta és viure amb despreocupació, com si els problemes no existissin, però jo crec que sóc realista, abans que pessimista. I el que passa és que, aquells que per sistema em critiquen, quan sorgeix algun problema previsible (que jo ja havia previst i avisat però que no se m'havia fet cas), llavors tothom corre a ploriquejar-me perquè em faci càrrec de la situació i aporti solucions... Per això estic molt d'acord amb el teu article, i temo com una pedregada els optimistes inconscients.
    Una abraçada!

    ResponElimina
  13. Tal com t'expliques, independentment de que siguis pessimista, el que veig que ets és una persona assenyada, que t'agrada preveure els contratemps i sospesar el pro i el contra. Això és una actitud intel·ligent, més que confiar que tot anirà rodat i pensant que verbalitzar el possibles problemes es cridar a la mala sort. I els demés farien bé en escoltar-te.

    ResponElimina
  14. Cadascú és com és i així cal acceptar-te. ^^

    ResponElimina
  15. Més que ser optimista o pessimista jo crec que millor ser realista i que si es mesuren bé els pros i els contres sempre serà més fàcil encertar el camí. També sóc pessimista, potse per això sempre em deixo guiar per el realisme.

    ResponElimina
  16. Hahahahaha "Em molesta força quan em fan callar i no em deixen dir què penso perquè això desanima als altres"

    Tu i jo com a parella no duraríem ni cinc minuts :-DD

    XEXU, no tothom és fort mentalment i a segons qui, en segons quin moment, li pots fer mal si li dius només que creus que no podrà fer tal o qual cosa... i, a més, que sospito que tu no ho deus dir precisament amb molta delicadesa.

    Per cert, hi ha una cosa que no suporto i que, tot i que no és això que tu dius, m'hi ha fet pensar:

    - Hola, com estàs d'aquell mal que tenies al genoll?
    - Mira, anar fent... no m'acaba de marxar del tot, no.
    - Ni creguis que et marxarà. Fes-te a la idea, més val. La meva mare tenia això mateix que tu tens i, pobreta, ja va patir, ja...
    - (M'entren ganes d'escanyar-te i de curar-me només per portar-te la contrària)... Si?, Pobreta la teva mare, doncs.
    - Sí, ja veus... bé doncs, marxo, que tinc pressa. Que vagi bé.
    - Molt bé, gràcies (ja m'has animat el dia)

    ResponElimina
  17. És evident que ni tot és una merda ni tot és de color de rosa. A partir d'aquí, que cadascú afronti les seves pors o dubtes de la millor manera que pugui. En tot cas, el que he acabat creient és que això del pessimisme i l'optimisme "extrems" no deixen de ser uns rols que inconscientment juguem i que cultivem segons la nostra pròpia personalitat.
    En tot cas, si que és cert que les actituds dels que estan al nostre voltant ens afecten en major o menor mesura, de manera que, radicalismes a part, sempre ens farà més profit envoltar-nos d'un cert optimisme que no del que sempre ho xafaria tot (per experiència pròpia ho dic).

    ResponElimina
  18. Ja diuen que els pessimistes són els optimistes informats. Sempre hi ha solucions per a tot això: desinforma't!... La veritat és que possiblement sempre hi ha aquella situació del darrere: què pensaran? Doncs no m'importa. Doncs perfecte, a mi tampoc.
    Vull dir que arriba un moment que tot ho estem transformant a com veuen els altres el món. I a mi, què m'importa? I llavors els altres fins i tot et diuen com has d'actuar. I a mi, què m'importa com pensa vostè que li han dit que creu que això afavorirà el meu creixement personal i de retruc la meva personalitat.
    Vull dir que cadascú és com és. Que tots estem aquí amb una única finalitat: ser feliços. I que si a algú no li agrada i vol torturar-se que ho faci, i que s'hi posi fulles, que prou difícil ho tenim els altres per seguir el nostre camí de felicitat. No hem de pensar tant. Hem de seguir el camí de la vida... Per on?... Per on passa cadascú ja ho veu, allò s'ha de seguir.
    Quin batibull d'idees, no?... Un altre dia t'ho explico millor.

    ResponElimina
  19. No hi ha res millor que una bona crítica constructiva. Poder dir lliurament el que creus que està bé i també el que no. Per norma, sempre he funcionat així i m'ha anat prou bé, vull que en diguin les coses negatives per poder posar-hi remei, si només sentim lloances es que alguna cosa no funciona com cal.

    ResponElimina
  20. Ostres XeXu no crec que sigui qüestió de ser optimista o pessimista. Penso que és desitjable i d'agraïr la sinceritat, poder expressar la nostra opinió, malgrat aquesta no sempre sigui la majoritària, jo ho valoro molt!, però tan important és saber com dir el què pensem, quan és el moment, és a dir, tenir en compte el nostre interlocutor, no tothom és capaç de gestionar les 'veritats'. No és pas fàcil.
    Dubto que aconsegueixin fer-te callar ;-)

    ResponElimina
  21. M’heu fet suar de valent per respondre els comentaris, cosa que ja està bé. En algunes coses estem d’acord i en altres no tant, he intentat explicar-me tan bé com he pogut. Moltíssimes gràcies a tothom per totes aquestes reflexions i per avenir-vos sempre a donar la vostra opinió sincera.

    Loreto, has posat un exemple fantàstic! Precisament, quan creus en tu i les teves possibilitats, com nosaltres ho fem en una Catalunya independent, ja ens poden dir les animalades que vulguin des d’España que ens fa més aviat riure. Doncs per què a altres novells s’han de posar tan nerviosos? Mira, no et dic que no aprofiti aquest bon exemple quan em tornin a fer callar, gràcies!

    M.Roser, la clau és l’esforç i la confiança. També s’han de tenir una mica clares les limitacions, és clar. Potser posem aquestes limitacions massa baixes, el llistó fàcilment saltable, i igualment insistim que no podrem. No crec que sigui el meu cas, em sembla que sóc força objectiu i realista amb les valoracions, però igualment hi ha gent que això ho veu pessimista. Tot en excés és dolent, ja ho sabem, oi? No es pot dir sempre que no, ni portar el sí escrit a la cara, cal ser raonable i pensar una mica per no tirar-se de cap sense cap mena de garantia d’èxit. I animar jo també animo, però si em sembla una ximpleria el que proposen, ho dic, no amb aquestes paraules. Fins i tot quan és una proposta raonable exposo alguns dubtes. Si me’ls saben rebatre amb arguments, no discuteixo, només vull que vegin la part no tan fantàstica de les coses, que sempre hi és també. Però no per desil•lusionar, sinó perquè no pensin que tot sortirà a la primera de manera fàcil, precisament per evitar desil•lusions posteriors.
    El cas que ha despertat aquest post no es tracta de fer mal, almenys no crec que una opinió negativa o realista de les coses pugui fer mal a ningú, però ofèn a gent que no diguis sí a tot, endavant, que res no pot sortir malament. Sóc de l’opinió que sempre hi ha coses que poden sortir malament, i sóc més de prevenir que de lamentar. Això em genera fama de rondinaire, és clar, però quan jo tinc una idea també m’agrada que m’hi trobin les costures, que de vegades ens sembla que tot el que pensem és genial, fins que la realitat ens demostra que no. Si algú et diu abans els defectes que hi veu potser no arriscaràs tant.
    Una llegenda del Pedra? Ostres, ara no sé de què em parles, per quina via? A veure si m’ha passat per alt. Em sap greu, ara mateix no ho tinc al cap, digues.

    Pons, hi ha molta gent a qui no agrada la realitat.

    Sílvia, naturalment jo et diré que em veig com tu descrius, i tant de bo sigui així. En tot cas, és el que intento ser. Racional i tocar de peus a terra. Allà on alguns comencen a volar, jo encara em quedo enganxat a terra, i no és fins que ho tinc més clar que no em deixo anar. Toques un tema espinós també, això dels llibres d’autoajuda és per estirar-se els cabells. Hi ha gent que cultiva disciplines que diuen que els ajuden a passar la vida millor, però aquests que basen la seva felicitat en llibres absurds... ains.

    Clídice, jo el que poso en dubte és què tenen a veure l’autoconvenciment i el pessimisme o les advertències dels altres. Si estàs convençut d’una cosa i has valorat els riscos i els inconvenients, els altres no t’haurien de poder desmoralitzar. Estic segur que Edmund Hillary no planejava pujar l’Everest en xancletes i pantalons curts, s’ho devia mirar bé això que hi fot un fred que pela, i que per més que es tapés, es podia congelar igualment. També devia valorar que si posava un peu malament, se n’anava rodolant Himàlaia avall. Però el mateix em passa a mi si pujo el Pedraforca, no? Un mal peu i adéu siau, però igualment hi vaig. Confio en que sabré posar el peu bé. I si algú em diu ‘jo per aquí no hi pujo’, jo li dic que jo sí. No l’he de convèncer de res que no es cregui, però no em convencerà a mi que jo no puc. Continua a baix

    ResponElimina
  22. Al final m’adono que dec tenir més força mental de la que crec perquè no m’afecten segons quins comentaris. Diguem que aquesta dosi d’optimisme que dius a mi és la força del repte i la certesa d’estar preparat la que me la dóna. Com aquells corredors de 100m llisos que els veus els minuts abans fent-se els fatxendes i posant cara de ‘sóc el puto amo’. A ells els funciona. Ningú els diu ‘mira tio, al carril del mig hi ha el Bolt, així que no cal ni que corris, et passarà la mà per la cara’. Potser només veure’l ja es fan caqueta a sobre, però igualment corren i intenten batre’l. I si un dia algú el guanya? L’altre dia Justin Gatlin va fer 9.77, cosa impensable fa uns anys. Qui sap. El cas en el que em baso és tan absurd com mirar el radar del Meteocat i veure que hi ha una tempesta immensa sobre els teus caps, encara que de moment no plou. Tu creus que t’han de callar la boca i no deixar-te dir ‘caurà una...’? Doncs així estem. Que no puguis dir que plourà perquè això desmoralitza la gent. No és clar, millor negar l’evidència, que així estarem tots molt contents i animats quan agafem una calipàndria de ca l’ample.
    No està malament el nom de l’Everest, no. Però encara no domino el tibetà, jo.

    Ada, jo tinc la necessitat de tocar de peus a terra, però no intento tallar les ales a ningú. Si exposo dubtes quan es fan propostes és per tenir en compte tots els possibles defectes d’aquesta proposta. De vegades sembla que els més expeditius no pensen en conseqüències, i jo no sé funcionar així. Però quan m’ho rebaten amb arguments, sempre dic que endavant, encara que no sigui el que hauria proposat jo, perquè s’ha de donar una empenta a aquells que tenen iniciativa. Faré la meva, però això no vol dir que segueixi tenint mala fama de pessimista. A mi també m’agrada l’expressió del lliri, però només l’expressió, eh!

    Laia, ja ho vaig veient que molta gent depèn de l’estat d’ànim sobretot col•lectiu i que es deixen desmoralitzar fàcilment. És clar que es poden dir les coses de moltes maneres, però jo no intento enfonsar ningú, naturalment. Podem parlar en un sentit ampli, quan faig els posts no poso exemples expressament perquè cadascú es pugui imaginar situacions en les que el que explico sigui aplicable. És clar, la que jo tinc al cap és difícil de fer entendre sense donar massa pistes. Però no és menjar la moral a ningú, sinó exposar les evidències segons el meu criteri. Qualsevol altre pot exposar les seves, i si són contraposades, que em convenci, i potser li acabaré donant la raó.
    Tens raó, ja no pensava en aquest post de la rits que dius. En aquest cas es tractava de no dir les coses i deixar que es solucionessin soles. No és ben bé el mateix cas que tinc al cap, però s’hi pot aproximar força, i ser aplicable en alguns casos. No és per casualitat que també en un cas com el seu jo aposti per dir les coses per mirar de solucionar-les, com en el meu dir les coses que crec que s’han de tenir en compte i que a ningú no sembla que preocupin.
    La Sílvia fa uns relats molt xulos i es carrega més gent que no pas jo, senyal que això dels finals bonics i optimistes tampoc li va!

    McAbeu, ara podré fer de manera molt fàcil que l’Assumpta se sorprengui i retiri les seves acusacions contra mi. És evident que de vegades dic ‘tot això és una merda’, perquè com qualsevol persona humana em desespero i m’acabo cagant en tot. Però quan ho faig miro que sigui davant de la gent que té prou força mental com per, en aquells moments, estar d’acord amb mi, però també dir-me ‘que no estamos tan mal!’. Però la demostració que et deia es basa en el temps que tu i jo (amb la Carme) vam compartir a c@ts. Quantes vegades vaig dir que una proposta era una merda i que allò no ho faríem? O m’hi vaig negar en rodó sense argumentar motius? Bé, potser vaig errat, però diria que cap ni una. Continua a baix

    ResponElimina
  23. També vaig proposar jo coses que al final no es van acceptar, al llarg de tots els anys, perquè quan la decisió es pren entre uns quants decideix la majoria. Ara, davant d’una proposta és molt normal que jo digui ‘però si fem això no passarà tal cosa, o algú es pot enfadar perquè tal altra cosa?’. Si tu creus en la teva proposta la defensaràs i em donaràs els motius pels quals creus que allò no molestarà a ningú i que no passarà res dolent. Llavors jo et diré que endavant. Però m’interessa que tu siguis el que n’està més segur. Si de seguida veus que amb els dubtes que et plantejo la teva idea trontolla, millor que pensem una altra cosa. Em sembla que no em cal enganyar a ningú, jo m’emprenyo i tinc mala llet, i tant. Però crec que també sóc raonable i es pot fer tractes amb mi. També he de dir que en el temps que vam compartir c@ts tampoc no vas proposar res descabellat, tot el contrari, hahaha!
    Completament d’acord amb tu que si els defectes existeixen, seguiran existint per més que no diguem que hi són. Inútil, doncs, no mirar d’arreglar-los posant-los de manifest. Vaig pensant una paraula que potser seria millor que ingenu, però no m’acaba de sortir. Càndid, potser? I sí que és difícil posar-se a la pell de l’altre, però com en tot, encara és més difícil trobar un terme mig!

    Carme, part de la resposta que li he donat al Mac també serveix per tu, de quan compartíem projecte amb c@ts. Tu ja saps la manera que tinc de dir les coses, i aquesta és la que utilitzo en altres projectes. Va a dir també, i això no li he dit a ell però espero que ho llegeixi, que amb vosaltres l’entesa era molt bona i ho podíem parlar tot tranquil•lament, no tothom t’entén igual de bé. I jo també tinc maneres pitjors de dir les coses, és clar, la mala llet no me la treu ningú. Els que ho veuen sempre tot bé i de manera optimista, independentment de la situació només em surt de dir-los que em passin l’adreça del seu camell, sens dubte, la droga que els venen és d’altíssima qualitat. S’ha de ser una mica objectiu, potser no cal sempre destacar els defectes, també cal triar el moment apropiat, però quan una cosa no està bé, no està bé i punt, per més floretes amb les que ho vulguin maquillar. Ara bé, sobre opinions diferents em sembla que no cal parlar-ne gaire, a mi m’agrada que la gent tingui idees pròpies i que les defensin. Si ho fan amb arguments m’agradarà escoltar-los, no cal que ningú canviï d’opinió, senzillament que respectem la visió de l’altre. Ara, quan només està tancat en banda i no aporta res, ja no em fa tanta gràcia. Això no són opinions diferents, pot ser senzillament portar la contrària per sistema.

    Gemma Sara, el que importa és que ens sapiguem complementar. No passa res que siguis d’una manera i jo d’una altra. Imagina que em proposes una idea súper esbojarrada però que et fa moltíssima il•lusió. Potser de seguida jo et citaré alguns inconvenients de la idea, però a partir d’aquí hi ha dos camins. El primer és que t’adonis que potser t’has precipitat i que, pensant-ho una mica millor, més val no ser tan optimistes. L’altre, que igualment et faci il•lusió, que trobis solucions als problemes que et plantejo, i que decideixis tirar endavant. Jo, si t’ho has pensat bé i creus que tens els inconvenients controlats, no intentaré frenar-te, seré el primer que t’animaré a fer-ho. Potser t’hauré amargat una mica inicialment, però potser també t’hauré estalviat algun maldecap en el que no havies pensat i tot et sortirà millor. No és una bona combinació? Jo no estic per prohibir coses a la gent, però sí per aportar racionalitat quan alguna cosa també m’afecta. Si qui ho ha pensat ho té clar, llavors tot el suport. Així ho veig, i potser de vegades són més crític que altres, però no crec que aquesta manera de funcionar pugui ser criticable.

    ResponElimina
  24. Xavier, jo prefereixo evitar els desencantaments perquè no s’havia previst bé la situació. Naturalment, les possibilitats d’èxit no sempre poden estar garantides, però almenys que no sigui perquè no hi havíem pensat una mica i ens havíem llençat a una piscina sense aigua.

    Maurici, si estàs d’acord amb mi, jo ho he d’estar amb tu. Em costa determinar el perfil dels flowerpowers, però segur que molts són insegurs que eviten la confrontació i els problemes tant com poden. Si no existeix un problema, no s’ha de fer res per arreglar-lo, i molt millor així. Jo em sento insegur en molts aspectes, i també sóc poruc en tants altres, però els problemes, les discussions i els reptes no m’espanten, i les meves opinions les defenso aferrissadament, que per alguna cosa són meves.

    Galionar, ja ens ho diuen ja als pessimistes, que tots ens considerem realistes. És broma, és clar, però és igual el nom que hi posem, que la manera de pensar no canvia. Ben cert que vivim moments de despreocupació, i els que ens dediquem a parar els peus als esbojarrats no sempre estem ben vistos. Ara mateix no puc dir que em vinguin a ploriquejar, però entenc el que expliques. De tant en tant se’n recorden dels que pensen una mica més enllà i els demanen consell. Jo també temo els optimistes inconscients, sempre penso que es fotran una bona nata. Però per gent com tu o com jo també és molt sa saber ser optimistes i transmetre optimisme quan la situació ho requereix, si sempre ens mostrem agres ens quedem sense arguments, s’ha de saber donar una empenta quan les coses estan ben fetes. Igualment això no ens ho tindran en compte, però s’ha de fer.

    Glòria, si jo digués de mi mateix les coses que em dius quedaria malament, però és clar, en ser la meva, considero que és la manera correcta de procedir, potser no sempre tant, però una actitud assenyada i previsora davant les propostes, un puntet crític, trobo que ajuda a millorar els projectes. M’agrada molt a més com has entès el que explico, molts cops en els comentaris expliqueu millor que jo mateix algunes coses, i tu ets de les que sol treure punta als meus posts, així dóna gust! Just és això, pensar que destacar els possibles contratemps porta mala sort a mi em sembla d’una absurditat absoluta. Però bé, hi ha gent que no vol ni sentir a parlar de problemes, que si la piscina no té aigua ja se n’assabentaran quan el cap se’ls esclafi contra el fons.

    maria, i tu ets de les que evita les confrontacions, ja ho he pogut anar veient amb el temps. Hi ha d’haver gent per tot, però a mi m’agrada donar una mica de guerra, o més aviat, no em fa por.

    Sr. Gasull, li diguem com li diguem, es tracta de valorar una mica els inconvenients, i destacar els punts forts, així aconseguirem millors resultats. Hi ha gent que hi veu tots de color de rosa i després arriben els disgustos. Pensar una mica crec que no ha fet mai mal a ningú.

    Assumpta, molts cops no es tracta de delicadesa o no, es parla amb normalitat. Si jo et dic: ‘ui, em sembla que plourà, caurà una... el Molina ha donat pluja i el meteocat ens posa una taca vermella a sobre que no vegis. Potser no podrem actuar.’ Tu creus que alguns han de contestar ‘no ho diguis això, que desmoralitza la gent!’. Collons, llavors és quan m’emprenyo i perdo tota delicadesa. Però quina culpa tinc jo que donin pluja?? I no ho he de poder dir?? És que em foto nerviós només de pensar-ho. Aquest és un cas, és clar, hi ha d’altres en el que és més justificat que potser podries callar i ja està, però parlo de coses que si t’han de desmoralitzar és que no tens gens clar el que vas a fer. Per poc que t’ho creguis, aquests comentaris no t’han de fer enrere, al contrari, haurien de refermar els teus arguments per tirar endavant. Tens molt mal concepte de mi! Continua a baix

    ResponElimina
  25. Si et trobes en un cas així com el que expliques et falta una resposta final: ‘ah, tens pressa? Ui, ja li passava a la meva mare que anava amb pressa i li va caure un piano a sobre’. Bé, és un comentari que tu no faries, però segur que se li passaven les ganes d’anar-te animant d’aquesta manera.

    Jaume, primerament deixa que et doni la benvinguda al Bona Nit. És cert que cadascú hauria d’afrontar les seves pors o dubtes, però és que tinc la impressió que alguns ho veuen tot de color rosa, i com més rosa ho veuen més negre m’ho fan veure a mi, per efecte rebot. No cal dir que, tot i que jo sóc dels que posa inconvenients, però només per refermar la seguretat en el que fem, també considero que una actitud optimista, però sobretot decidida, sí que marca la diferència. Tu has d’estar segur del que fas, si no les tens totes és absurd i inútil que vagis amb el teu millor somriure a la cara. Això és el que no entenen alguns, prefereixen l’aparença de que tot està bé abans de creure realment en el que fem. O no sé si ells ho veuen així, però són de callar les coses que els neguitegen per no posar nerviosos o desmoralitzar els altres. No haurien de ser ells els qui s’ho creguin primer per tirar del carro de veritat. El convenciment no sempre va lligat amb la bona cara. Jo em crec el que faig i puc fer molta broma amb que sortirà malament, perquè a l’hora de la veritat sé que m’hi deixaré la pell i hi creuré. Però sembla que hi ha temes amb els que no es pot fer broma...

    Viu, pel que he pogut entendre, avui no estem massa d’acord. Jo no intentaré adoctrinar ningú amb les meves opinions, però si crec que no t’has pensat bé alguna cosa, t’ho faré notar. Si em demostres que sí que ho has pensat bé i que assumeixes les conseqüències, no et pararé els peus, et deixaré fer, i si t’equivoques haurà estat la teva equivocació, i res a criticar-te. A mi sí que m’agrada pensar bé les coses que faig, valorar pros i contres i tenir en compte tots els possibles imprevistos. Però no és per fer-me enrere, al contrari, és per estar molt segur del que faig, i sobretot de com ho faig. A mi em va bé i em funciona. El problema és que no val per tothom, i quan intentes fer veure a algú que no hi ha pensat gaire, o exposes una crítica, ja se’t considera un pessimista o fins i tot un ocell de mal averany. Realment m’emprenyo, perquè no entenc la gent que no pensa les coses i ho fa tot de qualsevol manera. De patacades ja ens n’emportem moltes, si alguna la podem prevenir estaria bé fer-ho.

    Bruixeta, jo també penso que m’ha anat raonablement bé funcionant així, però insisteixo, és el que em va bé a mi i sembla evident que no és per tothom igual. La crítica constructiva és important per créixer, i sobretot si va acompanyada de les lloances als punts forts. Segur que no tot està malament i s’ha de destacar. Però segur també que no hi ha pla perfecte, i s’han de poder assenyalar les costures per poder fer un parell de puntades fortes si cal. Això que em i et sembla tan lògic, sembla ser que no cal per tanta altra gent. Ja ens ho trobarem després en tot cas, però ara no em diguis allò que no vull sentir. Doncs jo prefereixo sentir-ho abans que lamentar-ho després.

    Audrey, fer-me callar no ho aconseguiran, però si han de deixar de parlar-me perquè no callo... no sé què és pitjor. Hi ha vegades que s’ha de saber com dir les coses, i altres no tant. Si poses de manifest una evidència i es tapen les orelles, és que no hi ha pitjor sord que el que no vol sentir. No es tracta de desmoralitzar ningú, ni d’enfonsar-los, però si no ets capaç de veure les coses que van malament i algú te les pot dir, més et val que escoltis. Perquè per molt que facis cas omís, aquestes coses seguiran anant malament. Després et preguntaràs d’on et vénen els mastegots. Potser és que t’és igual, si vénen mastegots és una mica igual d’on vénen, però és que jo intento prevenir-los. No vol dir que no me’n caigui més d’un, però pensant una mica les coses segur que també me n’estalvio.

    ResponElimina
  26. Confirmo que jo tampoc recordo, en tot els temps que vam compartir l'organització dels C@ts, cap vegada que et carreguessis alguna proposta "a la brava". És ben cert que sempre les vam parlar i en vam sospesar pros i contres. Fins i tot, les que proposava jo que no hauria calgut perquè, com molt bé admets, no eren gens descabellades. :-DDD

    Cal dir doncs que el fet d'haver "treballat" junts en els C@ts em dóna avantatge a l'hora de conèixer una mica millor la teva manera de reaccionar. Un avantatge que no té, en aquest sentit, l'Assumpta i segurament per això el seu comentari. Et dono doncs la raó però, si m'ho permets (i en un exemple d'això del "terme mig" ;-D), també li dono a l'Assumpta perquè el seu comentari, havent llegit només el post, té també la seva lògica. Estic segur que si haguessis posat al post aquest exemple que li dones en la teva resposta tot hauria quedat més puntualitzat. Jo tampoc trobo gaire normal desmoralitzar-se només perquè et comenten la predicció meteorològica...

    Ah!, i jo també de vegades m'emprenyo i dic que "tot és una merda". Que, en menor o major grau, tots som humans (no li diguis a l'Ahse si passa per aquí ;-D) però jo no parlava d'això sinó de la gent que ho fa per sistema i sense aportar res positiu, Cosa que no és el cas.

    I ara vaig a veure que ens dius al post d'avui, que em sembla que és una bona notícia. :-)

    ResponElimina
  27. Al primer que em digui que demà plourà a Barcelona sobre la Gran via i la Diagonal me'l carrego... No em desmoralitzeu al personal!! :-P

    Va, XEXU, tu mateix has dit moltes vegades que la diplomàcia no és el teu punt fort... hehehe

    ResponElimina
  28. Reconec que vaig llegir el post fa uns dies, diumenge, i que no em vaig veure capa´de reflexionar-hi (estava KO després d'un casament, tant, que encara ni he pogut fer el post corresponent de tot el que vam viure... bé, que me'n vaig de tema). Han passat tants dies que tinc cinc posts teus per respondre.... en fi, que me'n torno a anar de tema.

    Per cert, està relacionat amb el que has penjat l'últim? si hi va relacionat, doncs potser has anat errat amb les maldades que pronoticaves.

    Però entenc el teu raonament. A mi em diuen dramàtica, que m'agrada el drama quan explico el que veig que pot anar malament. No em diuen que calli, però enfontent-se, ho diuen. I he acabat no parlant de certs temes: política, retallades,... crec que passa que no és que la gent vagi amb el lliri a la mà, simplement que els fa mal poder-se plantejar el que vagi malament.

    Potser si que no cal veure tot el negatiu que pot passar, potser no cal i cal posar-hi optimisme. Fa poc, un amic em deia que ja estava bé de veure tanta negativitat. que d'acord, hi pot ser, però que també hem de ser capaços de veure el bri d'esperança, agafar-nos a ella o si més no, tenir-la present.

    ResponElimina
  29. McAbeu, més d'un cop he admès públicament la gran sort que va tenir el projecte c@ts de comptar amb tu, i per cert, la idea va ser de l'Assumpta. Així que no, les teves propostes no eren, en absolut, descabellades. Però t'agraeixo que diguis també que jo no posava pals a les rodes a res sense arguments de cap mena. Haver 'treballat' junts et legitima una mica més a saber com sóc i com funciono. És cert també que tinc un punt de mala llet i que molts cops m'han dit que la diplomàcia no és el meu fort, però això s'aprèn amb el temps, i a comptar fins a deu també. Mai no va caldre a c@ts, com a molt comptava fins a 7 o 8. Hehehe, és broma, molt fàcil treballar amb vosaltres. No exagero amb això de la meteorologia, això va generar una discussió, que em va portar a dir coses que no es van posar bé a una persona que m'ha deixat de parlar, i que em sap greu, però no hi puc fer res. Ara, no em convencerà que tenen raó, si no puc dir que m'estic quedant xop, ja em diràs què puc dir! Sembla mentida però jo també he trobat gent més negativa que jo i que per ells tot és una merda, sense aportar cap solució. Tampoc no són massa sants de la meva devoció, és clar. Ja que critiques, aporta alguna cosa!

    Assumpta, això m'ho deien de més jove. Si veiessis la diplomàcia de la que he de fer gala a dia d'avui amb la gent que gestiono de castells te'n faries creus. Hi ha cada caradura, per no dir coses més grosses, que déu n'hi do. I què hagués passat si et digués que a la diada havia de ploure? Hi hauríem anat igual. Això era imparable. Ens va fer molt bon dia, massa i tot!

    rits, cap relació aquest post amb el següent, res a veure. Això no vol dir que no m'equivoqui de tant en tant fent males previsions, però mira, quan m'equivoco i la cosa va millor del que pensava, me n'alegro molt! No t'hauries de rendir, diguin el que diguin. Crec que tens raó, alguna gent prefereix viure amb els ulls tancats per no veure tota la merda que ens envolta. Sempre hi ha la possibilitat que la merda passi de llarg i no ens esquitxi. Quan ens esquitxi ja ens en preocuparem, però no abans. Però jo no sóc així i tu tampoc, m'agrada viure amb els ulls oberts, encara que gairebé és una mica masoquista i tot. Prefereixo advertir, i qui no vulgui escoltar, que no escolti. A mi em va bé estar al cas. Aquesta esperança de la que et parlen no apareixerà sola, alguna cosa haurem de fer per cridar-la. I encara que ho veiem negre, no vol dir que ens quedem asseguts en un racó, fem-hi alguna cosa. Potser el fet de veure-ho magre ens fa esforçar-nos-hi més. No ho sé, són maneres diferents de veure-ho. A mi el positivisme ingenu no em va. Prefereixo l'esforç serrant les dents si cal, és el meu estil.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.