dijous, 25 de setembre de 2014

I no passa res

Durant tots aquests anys que porto voltant per la catos m'he fet un fart de veure entrades en les que l'amo o mestressa d'un blog deia que li faltaven hores al dia per dedicar-se a escriure i comentar. Jo, que sóc del morro fort, pensava que tothom se n'acaba cansant o li canvien les prioritats i el blog desapareix de la llista dels interessos principals. Sempre he trobat una estona per tenir cura d'aquesta casa i visitar les moltes on deixo comentaris, així que no entenia per què els altres no ho feien. Però em temo que l'explicació m'ha arribat de manera pràctica.

Comparteixo el tema de les prioritats, és evident que arriba un moment en que canvien, però realment no és per manca d'interès que aquests dies em costa trobar estones per dedicar a aquest blog. Sí que miro d'anar passant per les vostres cases, però penso que no arribo tan lluny com abans.

En tornar a treballar no vaig pensar que tindria menys temps pels blogs, ja havia estat treballant molt temps i mantenint les meves cases a ple rendiment. Però quan treballava no estava tan implicat en castells, ni militava en un partit. I quan he estat fent aquestes coses he començat a viure amb la parella, però no tenia feina. Ara ho tinc tot, i el que em falta és temps, és clar. Temps pels blogs i temps per la lectura, que des de fa una temporada també van íntimament lligades.

Se'm fa estrany i la disciplina que sempre m'imposo ara marca una alerta en el panell de control, alguna cosa està fallant. Però és qüestió d'acostumar-s'hi. Això indica el grau d'addicció que tinc, que em preocupa no poder estar tant per aquí, i també no llegir tant. No cal que digueu que al meu ritme, que no m'obligui a escriure, que aquí estem per passar-ho bé, etc, que aquesta cantarella ja me la conec, l'he recitat mil cops. I no us feu il·lusions, que no us lliurareu tan fàcilment de mi, no penso desaparèixer. Escriure-ho és només una manera d'acceptar que ja no tinc tant temps per dedicar als blogs perquè hi ha altres coses que criden més la meva atenció. I no passa res.

31 comentaris:

  1. I no pasa res! Bueno, sí, a mi em passa una mica el mateix. Però sempre hi ha un dia, un moment en què tinc una estona i no puc evitar entrar una estona a casa meva (si tinc alguna cosa per escriure) i a casa vostra a treure el cap. Digue-li addicció o afició o petit plaer...

    ResponElimina
  2. I no passa res...

    M'alegro molt de no lliurar- me facilment de tu, doncs...

    ResponElimina
  3. Doncs jo anava a fer la cantarella, glups, doncs tranquil, ja ens ho sabem, l'important és seguir en contacte, com a bons veïns que som, una mica especials, també, però veïns...

    ResponElimina
  4. Les pauses fan que després tot es torni a agafar amb ganes renovades (i pels lectors també!).
    No passa res!

    ResponElimina
  5. No passa res en absolut, t'ho dic per pròpia experiència, que fa uns mesos que el meu ritme blogaire ha baixat molt.
    Ha baixant en quant a publicació i, molt més encara, en quant a comentaris... A molts llocs ja no deixo comentaris ja perquè penso que després voldria tornar a veure si m'han contestat i, potser, tornaria a respondre i...

    Però, quan torno, el meu blog m'està esperant. Ni ha marxat, ni està enfadat, ni impacient... ell espera, pobret ;-)

    A mi sí que m'agradaria poder recuperar el ritme d'abans, perquè això voldria dir moltes coses positives... però, de moment, no tinc l'ànim, ni la il·lusió, ni les ganes.

    En quant a tu, si el que t'ha fet adonar que has de baixar una mica el ritme és el fet de tornar a treballar, doncs beneïda sigui aquesta baixada de ritme, perquè no saps (bé, sí que ho saps hehe... és una manera de parlar) quantes persones voldrien, també, tenir una feina, i no hi ha manera...

    Així doncs, al teu ritme que no passa res... res de res :-)

    ResponElimina
  6. És llei de vida...i no passa res.^-^

    ResponElimina
  7. Tu quoque, Brute, fili mi...

    Doncs això. Benvingut al club, com bé dius, ja t'hi acostumaràs i veuràs que val més arribar on puguis administrant el temps que tenim que intentar arribar a tot arreu i no aconseguir-ho. Els blogs són importants en la nostra vida, que t'haig d'explicar a tu, però no són tota la vida (o no ho haurien de ser). I ja callo que si continuo acabaré recitant-te la cantarella que dius que no vols sentir. ;-)

    ResponElimina
  8. No passa res!! Seguirem passant, com qui no vol la cosa, cada cop que et deixis caure per aquí.

    ResponElimina
  9. Alguna cosa estranya havia notat en el teu comportament, sense anar més lluny ahir i el dilluns em vas comentar a les 3 de la tarda! On s’és vist això en tu?! El teu rang d’acció normal es entre les 9 i les 10 (amb marges d’error força amplis), dos retards en una setmana era un síndrome clar que alguna cosa t’estava passant.
    O sigui que “feina + parella + castells + política + llibres = Menys temps per blocs”. Ho tindré en compte de cara a no caure en aquestes trampes mortals roba-temps! Però encara tens sort d’esquivar la trampa més mortal de totes, el temut “crio” (llamp i tro dramàtic).
    Al final encara acabaràs fent el mateix que jo, es a dir, agafant un becari perquè t’escrigui els posts i aconseguint una groupie perquè et respongui els comentaris.

    ResponElimina
  10. Totalment conforme amb el que dius del temps. Els blogs demanen temps. La feina obliga temps. La família necessita temps. El llegir ocupa temps. Els imprevistos roben temps.
    Etcètera.

    ResponElimina
  11. A tots ens ha passat un cop o altre. El que m'agrada és, que encara que sigui en poc temps, no ens lliurarem de tu ;)

    ResponElimina
  12. Més clar no ho pots dir i la frase final ho resumeix tot: I no passa res.... Les prioritats que imposen aquest canvi són positives!, coses de la vida...I que no ens deslliure'm de tu, també ho és ;-)

    ResponElimina
  13. És clar que no passa res!!... Com el món dels "blogs" és una distracció i una diversió es fa quan es pot i s'intenta gaudir-ne, al màxim!!... Aquest és el meu plantejament .
    Així és que me n'alegro de saber que seguiré llegint-te.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  14. Tens raó en tot. Estem ben enganxats i ens sap greu no arribar a tot.
    Sigui amb la freqüència que sigui, espero seguir llegint els teus blocs i els teus comentaris durant mot temps.

    ResponElimina
  15. És clar que no passa res! Només que tens la sort de treballar (per cert, felicitats!), de tenir parella, de fer vida social no virtual, etc. I a cada moment la seva cosa! El més important és la qualitat, no pas la quantitat, i la primera amb tu està assegurada.
    Una abraçada!

    ResponElimina
  16. Doncs si que passa: que trobarem a faltar els teus comentaris el dia que no tinguis temps per dedicar-nos. Però sabent el motiu (que ara, feliçment, ho tens tot) ens en farem càrrec: moltes coses per atendre i tu estàs acostumat a fer-les bé.

    ResponElimina
  17. XeXu, XeXu... Quin final més "manelero", amb aquest I no passa res, això sí que és insòlit en tu eh!! ;)

    Vinga home, ara resultarà que et queixes per tenir-ho tot! Va, ja paro, fora conyes.

    El meu ritme ha baixat notablement els últims anys, molt lligat a les exigències acadèmiques, laborals i a començar a tenir un sou que em permet sortir de tant en tant. I tampoc passa res.

    ResponElimina
  18. Jo que ja he topat moltes vegades amb el factor temps t'entenc perfectment, però quan el blog et té enganxat sempre acabes trobant un momenter ser-hi, això si, amb menys assistència.
    Però mentre agradi hi serem

    ResponElimina
  19. XeXu hi ha una frase teva, que he pensat que tan de bo tothom la pogués fer seva: "ara ho tinc tot" fantàstic, com deien abans, tothom pogués plorar amb els teus ulls...Si només et falta temps, se'n pot treure de sota les pedres...
    Realment el blog dona feina però ja se sap, carga que plau no pesa...Però cadascú té les seves prioritats. Jo amb els comentaris, sóc molt fidel , sempre els contesto, perquè penso que és el menys que puc fer per qui s'ha pres la molèstia de llegir-me i comentar!
    Bon vespre XeXu.

    ResponElimina
  20. Bé, cada moment vital té les seves prioritats. I no passa res. Me n'alegro que hagis decidit continuar per aquí.

    ResponElimina
  21. Mira XeXu no és que m'alegri , que no és això, però celebro que tinguis parella, ( bé això ja ho sabia perquè tu mateix ens ho vas fer saber i també la militància i la tornada activa al món casteller) i celebro enormement que tornis a tenir una feina remunerada ....és evident que no hi ha temps per a tot almenys amb la mateixa intensitat i freqüència, si diguessis que el blog et cansa potser m'amoïnaria, però que sigui per què tens tot el que tens m'alegra i no passa res , res de res si no llegeixes, o comentes com abans .....

    ResponElimina
  22. Buenu, si és per una bona causa... i si és per quatre o cinc bones causes, millor que millor :)
    En tot cas no és per falta de ganes ni d'inspiració i això és perfecte perquè vol dir que el pilot de la flama seguirà encès.

    ResponElimina
  23. Estic content perquè la meva amenaça ha funcionat i no m’heu venut la cantarella, hehehe. Fora conyes, com ja us he anat dient, no vaig enlloc, ja ho veieu que segueixo comentant, potser ja no el primer, però quan puc, i aniré escrivint tot el que em passi pel cap, segons inspiració. El que no vull és deixar de contestar els comentaris, que vosaltres sou la salsa d’aquest blog i us mereixeu aquest esforç! Moltíssimes gràcies per ser-hi i per comentar!

    Sílvia, en realitat no tinc intenció de ser intermitent, espero poder seguir estant per aquí i anar escrivint, també és cert que no sempre es té massa a dir, i potser en comptes de buscar un tema, senzillament no publicaré i llestos. He d’assumir que ja no tinc tot el temps del món i anar fent, i sobretot no imposar-me el ritme, ara encara sembla que s’acaba el món si no publico al tercer dia d’un post! Doncs no, si publico bé, i si no doncs ja faré. Però estaré per aquí us aniré llegint, espero que tu en segueixis gaudint també.

    Carme, ja ho saps, mala herba... no, no vaig enlloc, senzillament que he d’assumir que ja no tinc tot el temps per dedicar-hi, i que si no publico cada dos o tres dies, doncs que siguin quatre o cinc, però sense estrès.

    Gemma Sara, no pateixis que no caldrà esforçar-se per mantenir el contacte de bons veïns. Sempre que publiquis em tindràs allà, i quan tingui alguna cosa a dir m’encantarà que em vinguis a veure. No vaig enlloc, però no tinc sempre tot el vespre per dedicar a això, senzillament. Vaja, ara no tinc mai tot el vespre per dedicar-hi.

    Jaume, qui ha parlat de pauses? Acabes d’arribar i ja te’m vols treure de sobre? Doncs no, apa, no penso parar, però ja no asseguro ritme, faré el que em surti. Ja ho sé que per vosaltres no passa res, però jo m’hi he d’acostumar!

    Assumpta, s’ha notat que no estàs tanta estona per aquí, jo sobretot trobo a faltar els posts al Petit Blog, abans gairebé diaris, o encara més. Eren petites píndoles divertides, surrealistes, i inesperades. Al blog gran vas fent. Aquí casa no ho he notat perquè segueixes passant fidelment a veure’m, cosa que t’agraeixo. Però com jo, suposo que ara selecciones més els comentaris i hi ha blogs que és més fàcil ‘saltar-se’ i d’altres que són més imprescindibles. Ja sé que el blog no anirà enlloc, sempre he aconsellat a la gent que diu que plega que no el tanqui. Poden passar d’ell, però i si un dia tenen ganes d’escriure alguna cosa? Per què no ho han de fer si tenen un espai perfecte per fer-ho? Però tampoc és el meu cas, jo cuidaré el Bona Nit, però potser trigo més a publicar, i contestar els comentaris se’m fa cada cop més difícil, però no vull deixar de fer-ho com ho faig. Perdo hores de son, però què hi farem. Més peneta em fa el Llibres, perquè com que no llegeixo massa tampoc, està una mica abandonat. És una sort que hagi pogut tornar a treballar, això em suposa una gran tranquil•litat, el que passa és que sempre he estat amant de les coses que m’agraden i no de les obligacions. La feina no és de les meves prioritats, però és necessària. En canvi els blogs han tingut una gran importància i rellevància a la meva vida, em fot una mica haver de passar les coses necessàries davant de les importants.

    maria, amb calma, que no me’n vaig enlloc!

    McAbeu, qui ho havia de dir, eh, l’integrista més gran que hi havia també cau. Però de moment no vaig enlloc, només em veig una mica desbordat. Quan comences a veure que no arribes a tot arreu en condicions, és moment de prioritzar una mica, sense oblidar que els blogs han estat i són molt importants per mi, i per la majoria dels que estem aquí, i que és un món en el que encara hi vull seguir. Però la vida va molt més enllà de virtualitat, és clar.

    Lluna, no crec que us deixi desatesos ni que pari de donar-vos la tabarra, potser ni es notarà, dependrà de la inspiració també, però ara em costa més contestar els comentaris i posar-me a escriure, tot va més lent i s’endarrereix. En definitiva, que anirem fent, i si us ve de gust seguir passant, jo encantat!

    ResponElimina
  24. Pons, veig que tens molt ben estudiats els teus comentaristes. Efectivament, els teus posts solen ser llarguets, i ara que treballo ja no me’ls miro a primera hora, els deixo per més tard quan tinc una estona, i precisament a les tres de la tarda és quan faig el cafè abans de reprendre l’activitat, i mira que prefereixo fer-lo davant de l’ordinador i comentar-te a tu que fer-lo amb els companys, espero que ho sabràs valorar. Com tu dius, tot això són trampes atrapa-temps i més val evitar-les, però hi ha un moment que caus. El tema ‘crios’ el tinc present, aquesta serà la prova de foc si algun dia en tinc, però tenim un exemple força prometedor entre nosaltres, en Sergi. Altres, com en Porquet, fa temps que han passat a la història, i l’últim que en vam saber va ser que havien procreat. Curiós, oi? Però en Sergi segueix publicant al seu ritme habitual, que és d’un post per setmana, tampoc no s’estressa, però allà està. I són posts igualment treballats, i encara té temps de passar a comentar sovint. Així que hi ha esperança. De totes maneres consideraré la teva estratègia, potser m’acabarà fent falta. Quant cobra AhSe? Pel becari ja ni pregunto, perquè no cobra, és evident.

    Xavier, tot vol temps, efectivament, però el mínim que podem fer és aprofitar-lo. Per mi mirar blogs és aprofitar-lo, en cap cas perdre’l, perquè és una activitat que gaudeixo molt, una gran afició aquesta d’escriure. I les altres també són activitats de temps ben invertit, si no no em valdrien la pena.

    Bruixeta, a dia d’avui m’esforço més en comentar a les vostres cases que en tenir cura de la meva, així que no em trobareu gens a faltar.

    Audrey, em sento molt còmode en aquest món dels blogs, però arriba un moment que les altres coses passen per davant, és clar. Fins ara ho havia tingut més o menys fàcil per estar-hi a totes hores, però el que és segur és que no vaig enlloc, seguiré per aquí, però no puc forçar res perquè és pitjor. Aniré fent, cap problema.

    Montse, és una distracció, però per mi també és una afició que m’ha ocupat un munt d’hores els darrers anys, i que no se m’ha fet mai pesada. Ara em sap greu haver de prendre-m’ho d’una altra manera, tot i que déu n’hi do el que hi estic ficat encara. És qüestió d’acostumar-se al temps que tindré ara, però pensa que després de tants anys al 100% es fa molt estrany no prémer l’accelerador.

    Jomateixa, quan has estat a tot arreu i publicant amb molta regularitat es fa estrany anar escanyat per mantenir el ritme, i acabar veient que no pots. No pateixis que no aniré enlloc, però potser ja no podré ser el primer a comentar!

    Galionar, em faràs posar vermell! Em sembla que des que vaig fer el post he tingut l’efecte que precisament buscava, el cap es dedica a altres coses i no tinc idees per posts, però ja vindran, d’això n’estic segur. Seguiré compartint amb vosaltres tot allò que em passi pel cap i sigui digne de comentar, almenys pel meu gust! Tanta activitat diversa m’omple les hores del dia, però com dius, val la pena. Però aquest món virtual també val molt la pena i per això em sap greu no dedicar-hi tanta estona com voldria, espero, almenys poder-vos seguir llegint amb la cura que sempre he fet per comentar de la millor manera que sàpiga. Fer-ho amb pressa i només per complir sí que no és el meu estil.

    Glòria, encara està lluny el dia que no tingui una estoneta per dedicar-vos. Suposo que a molts sonarà estrany, però hi ha qui col•lecciona segells, i qui no surt de casa sense la càmera de fotos. Doncs jo llegeixo blogs, és una de les meves grans aficions, conjuntament amb llegir. De manera que sempre que tingui una estoneta us buscaré i comentaré. Qui sap si algun dia se’m passarà la dèria, suposo que sí, oi? Però fins que duri, aquí estaré. I com dius tu, mirant de fer-ho bé, com sempre intento.

    ResponElimina
  25. Laia, només falta que em diguis això! I a sobre va i poso una cançó de Manel a la barra lateral, això, justament això, és la fi d’aquest blog! No em queixo, però pensa que porto molts anys acostumat a una activitat blogaire 24/7, i ara m’hi he de dedicar a estones. Mantenir els meus dos blogs actius i els altres en els que col•laboro costa, abans era una prioritat, diria. I comentar els altres ho segueixo fent, però quan puc. Prou que sé que el teu ritme ha baixat, t’estiraré les orelles! Per sort, sempre has anat passant per aquí, cosa que t’agraeixo, i em sembla que aquest any has recuperat una mica l’activitat en els dos blogs, no com quan eres un nap-buf, ni al ritme que els teus blogs mereixerien, però sí millor que aquests anys passats. Vinga home, menys escoltar Manel i més escriure!

    Sr. Gasull, no dubto que sempre trobaré estones per ser al blog, i per ser als vostres sobretot, però m’he d’acostumar que les coses ja no seran com abans, i que és el més normal. Segurament el que no era normal era dedicar-hi tanta estona, però jo sempre ho he passat molt bé en aquest món, és clar que m’hi passava i encara passo hores i hores!

    M.Roser, dir que ho tens tot pot ser exagerat, però és clar, no puc queixar-me ni lamentar-me de res perquè seria molt injust per altra gent. Estic content amb el que tinc i tot plegat m’ocupa molt temps, però com saps i sabeu, també me n’invento de temps, rascant-lo d’aquí i d’allà. M’ha agradat el que dius de respondre els comentaris, precisament és el que sempre he dit jo a tothom que se sorprèn que doni respostes tan detallades a tots els comentaris, que no són pocs, i que no em treu precisament poc temps. Com tu, penso que és el mínim que puc fer per agrair l’esforç dels comentaristes a deixar la seva opinió o les seves impressions. A més en aquest blog molts cops la gent s’hi esforça especialment i això no em passa desapercebut. Hem debatut ja de tot el que es pugui parlar en aquesta vida, però segueixen sorgint temes, i la gent segueix exposant opinions molt valuoses. Jo aprenc molt amb tots els punts de vista i m’ha ajudat a formar-me moltes opinions pròpies una mica barreja de tots plegats, molt enriquidor per mi, i què menys que tornar-ho com a mínim amb el mateix escorç que vosaltres hi poseu. Una manera de reduir el temps dedicat al blog seria deixar de contestar els comentaris així, però penso que si no ho faig el blog perdria tota l’essència, no seria en absolut el mateix, així que prefereixo escriure menys i contestar degudament que no respondre el que vosaltres dieu.

    Loreto, això només és una manera de dir-me a mi mateix que si no puc anar al mateix ritme que abans no passa res, no un comiat. Aquest espero que quedi encara lluny.

    Elfreelang, suposo que no passa res, però sí que em sap una mica de greu no poder-hi ser tant, i perquè de vegades em salto posts que llegiria, però que he de seleccionar una mica perquè no se m’acumulin en excés, cosa que m’estressa molt. Si sé que en tinc molts pendents no paro de pensar-hi i és com si tingués una feina que no estic fent. No em cansen els blogs, però de vegades he de prioritzar, i això no ho feia abans. Espero que no ho noteu gaire, però suposo que els que em coneixeu de temps sí que ho notareu. Ah, i llegir menys també ho noto molt, això fa mal, eh! Però seguiré anant sempre amb un llibre sota el braç, per qualsevol estona que tingui.

    MontseLladó, cau un mite! Tu que sempre em preguntaves com m’ho feia per mantenir aquest ritme, i mira ara, com qualsevol altre, ofegat pel temps i les obligacions. Què hi farem. Per cert, fa temps que no ens regales un post tu, eh, a veure si espavilem, que se’t troba a faltar. He de reconèixer que tampoc vaig sobrat d’inspiració, però de ganes no me’n falten, això no. Quan tingui alguna cosa a dir la diré, hi pots pujar de peus.

    ResponElimina
  26. És clar que no passa res, el temps és molt relatiu... Tot depèn del punt en el qual et trobes. Jo sóc de les que escriu i comenta poc i mira que m'agrada molt el món dels blogs. Però està clar que quan no es pot (ja sigui per manca de temps o per desànim), no es pot!

    ResponElimina
  27. L’ahse cobra en espècia
    PD: Si veu això em matarà xD

    ResponElimina
  28. A vegades es compliquen més les coses del que voldríem i sembla que anem perduts o que ja no sabem utilitzar el temps com abans.
    Ara també em passa a mi, encara que els motius siguin diferents. Porto gairebé dos mesos amb "la meva" ordinador de la feina trencat, quan arribo a casa cansada per un final de temporada bastant xungo, la connexió no funciona com toca i em poso nerviosa en voler fer alguna cosa i que tard tant temps en una cosa que en menys d'un minut es podria fer. D'altra banda, la pèrdua de tanta gent estimada durant aquest estiu m'ha deixat una mica tocada ...
    Així que ara intento no posar-me nerviosa, quan puc (o em deixen) aprofito aquest temps per llegir-vos i comentar, encara que no pugui seguir el ritme d'abans.

    Aferradetes :)

    ResponElimina
  29. Així doncs, no ens desfem de XeXu??? caram....... quina sort que tenim!!!!

    QUè vols que et digui? Crec que llegir aquest post 12 dies després de ser publicat ho diu tot! i això que ni estic militant en partit polític ni visc en parella, .... xò la vida se'ns complica, o més que complicar, .... seria una altra paraula.... ens demana estar per més fronts. A mi em costa molt estar als blogs, i no ho vull deixar. Em continuen meravellant. Però, tot al seu ritme, no podem fer-hi res.

    Per mi, el realment greu és que tinguis Manel a la barra lateral!!!!! això no sé si t'ho podré perdonar!!! hehehe

    Ànims i endavnat, ja saps que celebro moltíssim que facis totes aquestes coses que t'omplen. És vida militant! en sentit diversos! (em recorda aquell post de les cinc paraules)

    ResponElimina
  30. I no passa absolutament res :)

    (Avui en Llorenç em deixa llegir-vos una estona...)

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.