dimarts, 30 de setembre de 2014

El tercer fill

De quan era petit recordo que jo, com a germà gran, m'enduia totes les esbroncades, les meves i les que corresponien al meu germà petit. No oblido aquell dia que va trencar una làmpada i em van culpar a mi, perquè l'excitava. Coses de canalla, els germans grans sempre pensem que els petits son uns mimats i consentits, i segur que els petits pensen que els grans podem fer moltes més coses que a ells se'ls neguen. I els pares, almenys els pares normals, miren de mantenir els equilibris com poden.

Imagineu ara tres germans, tres fills. El petit tot ho fa bé, i així li ho fan saber, i el premien sempre. I si un dia no ho fa bé, no passa res, el proper cop serà, probablement els altres no hi han ajudat. El fill mitjà el miren amb lupa, però si algun dia no es porta bé, la culpa és del gran. Això sí, també se l'elogia i aplaudeix quan treu bones notes. I el gran... doncs per més bé que faci les coses, sol rebre indiferència. Si ell ho fa de conya però els altres no, ningú li fa cas. I quan tots són bons i treuen deus, només se'l felicita per sobre per tornar a fer cas als altres dos. Això sí, se'l culpa de qualsevol errada, fins i tot quan, en conjunt, els tres ho fan bé, sempre hi ha alguna cosa a criticar-li.

A mi em sembla normal que el fill gran, que en aquest cas és el tercer fill, se'n cansi i comenci a sentir-se força menystingut pels pares. I no estem parlant de nens i nenes, però tant hi fa, perquè en qualsevol cas, i entre tres que haurien de ser iguals, em sembla un comportament força injust. Encara més quan estan convençuts que no el tenen.

51 comentaris:

  1. No sé, en part sí que és una mica com dius, però, com en tot a la vida, crec que ens guiem massa sovint per estereotips que ens hem anat creant nosaltres mateixos.
    Com a germà gran que sóc, també rebia totes les bronques que, molt amablement, em cedia el cabronet del meu germà petit. Però recordo que el tema va durar poc. Jo era tan fastigosament bon nen que al final els meus pares no se'l van acabar creient i qui acabava rebent al final era ell. El pitjor venia quan jo, en un alarde d'imbecilitat sense precedents, l'ajudava quan el castigaven perque no se sentís malament. Si és que no es pot ser més gilipolles!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí que eres bon nen, sí :-DD

      Elimina
    2. Nooooo, pobret... un nen amb bons sentiments ;-))

      Elimina
    3. Amb el temps he anat aprenent que:
      bons sentiments = més o menys tontet

      Elimina
  2. De debò es sempre així? Què trist, no? Jo ni idea. En el meu cas, en el laboratori d’alt secret que em van crear vaig ser l’únic model doncs sempre he viscut com un fill únic, així doncs m’emportava totes les coses bones però també totes les dolentes. Per sort, al ser perfecte no n’hi havia de dolentes...

    ResponElimina
    Respostes
    1. No pateixis, Pons, que no és així, ara deixo el meu comentari, amb perfecta autoritat de germana gran d'una fillada de tres germans ;-))

      Elimina
  3. Creu-me que això que expliques és més normal del que pot semblar... i parlo per pròpia experiència. Sóc la gran de tres... i mai, fes el que fes, he fet res que agradés a la meva mare. És més, et diré que arrel de la mort del meu fill i per no consultar-li a ella com fer l'enterrament ( si, ja se que sona d'un altre planeta, però va ser així mateix) en va negar la paraula, han passat tres anys i segueix igual...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Caram... ostres, sap greu fins i tot llegir-ho :-(

      Elimina
    2. Durant un temps en va capficar i m'ho passava malament. He aprés a passar i viure la meva vida. Jo no vaig fer res malament, ella es perd la seva neta ( de qui tampoc vol saber res)

      Elimina
    3. I és clar, noia... tu no en tens cap culpa! ;:-))))

      Elimina
    4. El que expliques Bruixeta em sembla absolutament "marciano". Ens uns moments com aquests com pot reaccionar així una mare?????!!!!

      Elimina
  4. Jo també sóc el tercer fill, ni el petit ni el gran. Al meu darrere en venen 3 més. Érem 6 en total, i una sola nena.
    Com a molt sóc l'ovella negra, i d'això els pares no en tenen la culpa.

    ResponElimina
  5. Pot ser injust, evidentment i fins i tot molt injust, també pot ser una manera de viure les coses, la interpretació que ell fa dels fets. A vegades magnifiquem unes coses i en minimitzem unes altres... Tal com ho expliques fa una mica de mal dir.

    ResponElimina
  6. XEXU, xiquet, no sé qui t'ha passat aquests informes tan horripilants (espero que no sigui un dels estudis d'en BLOG, perquè llavors seria cosa de gats... hehehe)

    Sóc germana gran d'una fillada de tres germans i t'asseguro que la meva vida infantil va ser mooooooolt més fàcil del que expliques... mai em van renyar per res que fes el meu germà segon -al menys que jo recordi- i encara menys per ma germana...

    Ara explicaré batalletes hehehe

    Primer diré les nostres edats:

    - Jo, germana gran, nena, quan va néixer el segon germà (nen) tenia tretze mesos i tretze dies. Quan va néixer la tercera (nena) jo tenia quatre anys i nou mesos i uns quants dies i mon germà tenia tres anys i set mesos (més o menys)

    Jo era, en general, molt bona nena i molt tranquil·la, en el sentit de que em sabia entretenir soleta, no plorava gairebé mai. Amb un llapis i un paper, o amb una nina, una cuineta... jo feliç.

    Mon germà també era molt bon nen (però infinitament més innocent que jo hehehehe) tot i que era més tossut i a vegades tenia rampells (com el que explicaré)

    Ma germana també era bona nena però, potser, era la més moguda, una mica més trapella (no en el sentit de fer malifetes sinó de córrer, moure's)

    A casa, la típica "rivalitat fraterna" (sense exagerar) es donava molt més entre ma germana i mon germà... i el paper del qui toca els nassos i l'altre que s'emporta la culpa era més entre ells. Jo m'ho mirava pensant que tenien formes ben estranyes de perdre el temps :-DD

    He de dir que jo vaig començar a parlar molt, molt aviat. Era una cosa exagerada, diuen que cridava l'atenció. Als dos anys parlava bé, pronunciant les paraules com cal...

    (Anècdota: Un dia ma mare tornava de comprar i anava traient les coses de la bossa i les deixava damunt la taula. Jo, que la volia "ajudar", doncs també agafava alguna cosa... vaig arribar a una bossa de tomàquets madurs i la meva mare em va dir "no, els tomàquets no els toquis, que es trenquen" i jo me la vaig quedar mirant i li vaig dir "els tomàquets no es trenquen, es rebenten"... Ma mare encara riu. Ella, que era partidària de parlar als xiquets perfectament perquè no aprenguessin les paraules malament, en aquell cas, per por que els tomàquets acabessin per terra, rebentats, per anar ràpid davant "l'emergència", va i em diu que "es trenquen" i jo la vaig corregir hehehe... quina nena tan adorable.
    Això ho explico perquè s'entengui que, de ben petita, davant qualsevol conflicte, jo podia explicar perfectament què havia passat... o, al menys, donar "la meva versió" hehe


    Casos per l'anàlisi:

    1.- Quan jo tindria dos anyets i mig, ja feia temps que no duia bolquers, un dia vaig tenir un "accident"... Allí, dreta, davant el pipí a terra vaig pensar que la millor solució era anar per la via ràpida i vaig anar a buscar corrents a la meva mare:
    - Mama, mamaaaa vineeee
    - Què passa?
    - Que el Lluís s'ha fet el pipí!! (acusant falsament mon germà!! dolentota!!)
    - En Lluís? (el nen SÍ que duia bolquers, hahaha)
    Ma mare va anar ràpidament a comprovar què havia passat i, evidentment, les proves van ser clares contra meva. Suposo que em va renyar per dir mentides hehehe... em va canviar, va eliminar el cos del delicte i ja està.

    2.- Quan ja érem una mica més grans (posa set i vuit anys), un dia, discutint no sé per què, mon germà em va donar una empenta, amb la força em va fer fer un pas enrere i, llavors, em vaig entrebancar amb la seva bicicleta, que tenia recolzada a una paret. De la topada, bicicleta i jo vàrem caure a terra, jo crec que no em vaig fer més mal que algun copet, però la bicicleta va patir una deformació.
    Llavors, ell, tot empipat, va començar a cridar que "l'Assumpta m'ha trencat la bicicleta"... quan va venir ma mare en resposta als crits, no va tardar ni un segon a creure la meva versió i la bronca va ser directament per ell, per haver-me donat una empenta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. (segueixo...)

      3.- Als meus germans els encantava fer baralles damunt el llit dels meus pares (posem que aquí tinguessin 10 i 7 anys)... El meu germà tenia molta més força, clar, però ma germana era molt més pilla i llavors sí que, quan es veia perduda, feia allò tan propi dels petits de "mamaaaaaaaaaaaaaaa"
      Però la meva mare els solia renyar a tots dos... a ma germana per començar (a ella li encantava, en plena batalla, retorçar-se i ficar-li el peu a la boca de mon germà hahahaha) i a ell amb la frase "Lluís, no veu que ets més gran i li pots fer mal? Sembla mentida!!".
      Jo, a vegades, era espectadora d'aquelles lluites... tenien la seva gràcia. Ma germana no tenia gens de por, tot i ser més petita i, de tant en tant es sentia la cantarella, feta per un o per l'altre -segons qui ho aconseguís- que deia "El peu a la bocaaaa!" hehehe

      4.- Alguna vegada, quan era més petita, mon germà i jo havíem agafat a la meva germana i l'assèiem damunt d'un prestatge (com una "repisa") del qual no podia baixar sola i, au, la deixàvem una estoneta allí. Però, finalment, la nena va aprendre a -amb el peu- apropar una cadira i, del prestatge saltava a la cadira i de la cadira a terra. De fet, sempre ha estat la més intel·ligent dels tres :-P
      Abans que no ho aprengués, quan duia una mica, llavors la baixava perquè em feia llastimeta i, quan m'apropava i ella m'obria els bracets perquè l'agafés, em feia molta tendresa i llavors li dedicava una estona de petonets, mimitos i coses així (en el fons me l'estimava molt, eh?)
      No és que ho féssim molt sovint (no era com les batalles damunt del llit dels pares, que eren gairebé típiques de cada dissabte al matí, quan no hi havia "cole") però sí que ho vàrem fer algunes vegades (i segur que la idea era meva), però ma germana mai es va "xivar", així que mai em van renyar.
      Ara ho penso i m'esgarrifo pensant que si arriba a caure, em moro.

      En fi, que les bronques anaven repartides però jo mai en vaig rebre cap que no em pertoqués.

      I, evidentment, entre batalles, discussions i tot això, hi havia un munt de dies plàcids i tranquils, perquè el que he dit només començar que, en general, érem bons nens, és totalment cert :-)

      Elimina
    2. Ostres, he començat a escriure que només hi havia en JAUME i en PONS i ara veig que ha vingut més gent!! :-)))

      Elimina
    3. Quina memòria, Assumpta, em fas tremolar!! ;)

      Elimina
    4. No, dona, LLUNETA, les coses de quan era més petita me les han explicat! ;-) Això de tractar d'endossar-li el pipí a mon germà no ho recordo pas hehehe... però les seves batalles al llit dels pares, o el dia que em vaig carregar la bici (per culpa d'una empenta), o la bestiesa de posar ma germana a un lloc alt... això sí que ho recordo ;-))

      Elimina
  7. Cada casa és un món i la meva em sembla que trenca tots els esquemes. Sóc la petita però sempre he tingut la sensació que era la gran. I veig que hi ha anècdotes per a tots els gustos per aquí dalt!

    ResponElimina
  8. Tornaré. Vaig a barallar-me a La Caixa.

    ResponElimina
  9. El meu cas no és pas així. Suposo que és perquè ens portem 9 anys i jo era nena i ell nen. Bé, més per la diferència d'edat. Si penses que quan jo en tenia 18 ell en tenia 9, més aviat feia de mitja mare. O sigui, que potser era jo qui el renyava per malifetes i no qui estava en mig d'aquestes. L'estimo moltíssim i, que jo recordi, mai he tingut gelosia. Per exemple: Ell necessitava el doble de sabates que jo (les trinxava), però era jo qui l'acompanyava sempre a comprar-se roba i sabates. Ni llavors, ni ara, que estem més igualats de cara als pares. Els dos tenim parella i fills. Els dos hem necessitat la seva ajuda de diferents maneres i mai m'ha importat si ell en rebia més o menys, al contrari, sempre he estat a punt per si també necessitava la meva.
    Ara, des de la visió de mare de veritat de dues filles que es porten dos anys, crec que intento ser imparcial. Costa. Perquè són força diferents entre elles i cal tractar-les de manera diferent, però quan de petites em venien (ara ja són adolescents) amb acusacions creuades, respirava a fons i intentava treure importància a la malifeta i així es relaxaven una mica i acabaven confessant la veritat. A més tinc el gran defecte que em costa molt castigar, sóc massa tova, i intento raonar i explicar-los les coses perquè no es repeteixin. Conclusió: molts cops em prenen el pel.

    ResponElimina
  10. Penso que va per caràcters, no per qui és el més gran o el més petit. Sóc la petita de tres. La meva germana gran em porta set anys i el meu germà tres. L'època, en el meu cas. marca molt "les diferències" entre uns i altres. La meva germana va estar ajudant a casa fins que es va casar i per la diferència d'edat i la feina dels meus pares va haver d'estar més pendent de nosaltres, crec que estava farta d'anar-nos darrere. El meu germà era molt intel · ligent però gandul ia mi m'agradava agafar els seus llibres i llegir, cosa que a ell li importava un rave. Era el ullet dret de la meva mare, encara que sempre era justa amb els tres. Jugava més amb el meu germà i també ens barallàvem més, bé, ell em provocava i quan perdia la meva santa paciència a qui enxampaven era a mi, encara que "rebíem" els dos.
    Crec que cadascú ho viu des del seu prisma, també crec que és impossible estimar els fills de la mateixa manera, ja que cap és igual i no es poden tractar per igual, encara que les regles siguin les mateixes per a tothom.

    És un tema del qual es podria parlar moltíssim i des de tots els angles, i segurament tots tindríem les nostres raons encara que fossin totalment contràries a les dels altres.

    Molt bon dia! :)

    ResponElimina
  11. Jo sóc el gran, però com que sabia el que passaria, vaig ser un xiquet boníssim per a que el llistó estigués molt alt als que vingueren després. Tot i així, no em va servir de res.

    ResponElimina
  12. Coi doncs jo soc el petit de dos germans i sempre he estat qui esvalota el galliner....potser també hi han altres prioritats que no siguin l'edat.

    ResponElimina
  13. Sóc la gran de tres germans, però fins als 10 vaig ser filla única, després 2 en un any. Amb el petit em porto 11 anys, he exercit quasi més de mare que de germana, amb el gran 30 dies, les meves batusses a casa i amb els pares han estat més per qüestió de discriminació per ser nena que no pas per qualsevol altra cosa... Fer els llits, el meu i el del meu germà gran, fregar els plats després de sopar, que no em deixessin sortir de nit etc Quan al meu germà no se li imposava cap d'aquestes normes, i podeu dir potser ell ajudava al pare (a casa som pagesos) doncs no, al troç hi anavem tots dos amb el meu pare i quan tornavem ells estaven cansats per fer qualsevol feina de casa però jo no en devia estar pq les havia de fer...
    Tot i això me'ls estimo :P Si m'ho haguessiu preguntat als 14 anys us hagués dit que no!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Uuuuuuuuuui això del masclismeeeeee.... aquí tenim un altre punt..
      La meva mare volia que jo em fes el llit cada dia, cosa que al meu germà no li deia... però, evidentíssimament, jo no estava per discriminacions, així que no me'l feia i em quedava tan ample. No vaig parar fins que l'exigència no fos per tots dos igual.

      El més "fastigós del cas" és que quan jo deia "I al Lluís per què no li dius que se'l faci?"... ELL mateix responia "perquè jo sóc un home" (el tio, amb sis o set anys, presumia de mascle, tu hahaha)... sortosament s'ha casat amb una que li fa cuinar, planxar, fregar... en fi, que la mala influència materna (mama, perdona, t'estimo molt, però ja saps que, a casa el papa era moooooolt més feminista que tu hahaha) no li ha servit de res absolutament... i ara és un home de profit que sap fer de tot (i bé, tot s'ha de dir) ;-)))

      Però això no era per gran, o petit, o mitjà, eh? Era perquè les nenes han d'ajudar a la mama i el nen pot estar fent el que li vingui de gust... Jo era boníssima oferint resistència passiva :-DDD

      Elimina
  14. No sé que dir-te.

    Jo sóc la segona de 3 germanes i ens portem 11 mesos entre nosaltres (així, concentrat). Poca diferència d'edat per generar gaire diferències de tracte, però al final la gran, és la gran i la petita, la petita, amb una mena d'entitat pròpia que no tenen els del mig. ;-)

    13 anys després va venir el nen i aquest va ser el gran, el petit i el nen, a més de la joguina/fill de les germanes.

    Així que, des de l'eterna invisibilitat dels segons et puc dir que a cadascú li sembla que el seu paper és el més galdós o més sofert, però segur que en el fons no hi ha tanta diferència.

    ResponElimina
  15. El paper dels pares és el més important. Jo també sóc la gran i sempre he pensat que a ma germana petita (en portem gairebé 9 anys) la van consentir en tot i més... Però bé, en el tema de ser 3 germans també tenia entés que el germà del mig és el que sempre en surt menys ben parat.... no sé si deu ser més llegenda que res, perquè està clar que qualsevol pare amb dos dits de front intentarà tractar a tots els fills per igual... no?? No ho sé... a vegades hi ha tanta poca lògica al món!

    ResponElimina
  16. Ai, quins records... La meva casa de Barcelona era un pis de l'Eixample, molt gran (fa 28 metres de llarg! hehe) amb vuit habitacions (un lloguer de renda antiga, que va llogar mon avi: el pare de mon pare de fer cosa de vuitanta anys... quan mon avi va morir el contracte es va subrogar amb mon pare i, a la mort de mon pare, la darrera subrogació que permet la llei va ser per la meva mare... el dia que la meva mare falti -Déu vulgui que faltin molts anys- la meva germana va al carrer o negocia un contracte nou, cosa impossible perquè un pis a la Gran Via, prop de la Plaça Tetuan, per molt que sigui vell, sense gas, amb dos wc per una banda i el "cuarto de bany" per l'altre (eeeeeeeeeeei, curiós, eh?... una mica prehistòric, però divertit... per les visites...) i que a l'hivern fa un fred que t'hi cagues, i no hi ha qui ho escalfi amb estufetes de butà... doncs, tot i així, ma germana, amb el seu sou íntegre no en tindria ni per començar... però gràcies a la renda antiga, doncs encara hi viuen...

    Tot aquest rotllo és per dir que, en un pis tan gran, que permetia patinar i anar en bici per dins (per això mon germà tenia la bici per allí, la que "jo" li vaig aixafar hehe), en realitat, feiem vida només en una banda de la casa i teníem les tres habitacions seguides. La de la meva germana i meva, la del meu germà i la dels meus pares... i, per la nit era molt divertit perquè, ja dins el llit ens desitjàvem bona nit a crits, tots a tots.
    Començava jo: "Bona nit, papa" (i ell responia) Bona nit, mama (i ella responia), Bona nit, Lluís (i ell responia), Bona nit, Mercè (que la tenia al costat, però és igual..)
    Després començava mon germà "Bona nit papa" (i ell responia), Bona nit mama (i ella responia), Bona nit, Assumpta... Bona nit Mercè.
    Després ma germana, també tots un per un...

    I si algú interrompia, tornàvem a començar, que les coses s'han de fer bé.

    Però també hi havia guerres... i és que entre la meva habitació i la del meu germà hi havia una finestra i, quan ell tenia la llum oberta, a mi m'entrava llum (tot i que hi havia una cortina bastant tupida) i em molestava i llavors començava a cantar (cridant, clar), fent una cantirella impresentable i pesada "Tanca la llum, tan-caaaa la llum... Tanca la llum, tan-caaaa la llum... Tanca la llum, tan-caaaa la llum... " (el temps que calgués, que no era gaire perquè ell no li agradava massa la meva cançó) :-DD

    Quan ja érem més grans i, a vegades, a ma germana i a mi ens donava la xarrera nocturna, llavors era ell qui començava amb el "calleeeeeeeu" :-DD

    Records veritablement entranyables ;-)))

    ResponElimina
  17. Ostres, avui sí que podem dir que els comentaris han enriquit notablement el post! M'ho he passat molt bé llegint-vos a tots. Personalment, no puc opinar perquè he estat filla única però parlant amb altres persones que tenen germans, quasi sempre hi ha hagut una coïncidència sobre que el fill del mig és el que en surt més beneficiat; s'espavila per "sobreviure" perquè ni és el més important (el gran), ni el més consentit (el petit), i generalment és el que vam més la pena de tots. Però ja dic, personalment no tinc experiència en el tema...

    ResponElimina
  18. Avui em sembla que no estarem massa d'acord i no passa res...
    Jo sóc la més petita de tres germans i mai he estat la nena mimada. El gran era el mimat de la mare i a mi em feia la vida impossible perquè tenia molts gelos sense cap motiu (ell té quatre anys més que jo)...Recordo que una vegada n'estava tan tipa de que sempre m'estés fent la punyeteta, que jo tenia unes estisores a la mà i les hi vaig tirar, per sort no li vaig fer mal, però no cal dir que el càstig va ser per a mi, però jo ho vaig trobar molt injust...
    La segona ( dos anys més grans que jo)era la nineta dels ulls del pare i ella se n'aprofitava descaradament, (sobretot quan tenia problemes amb la mare)però jo no en patia les conseqüències...
    Jo, la tercera, em vaig sentir estimada igual per la mare que pel pare, recordo que era molt innocentona, però tot i ser petita, tenia un gran sentit de la justícia....
    Voldria que quedés clar que, els pares, es van desviure sempre per tots tres, ho van donar tot pels fills, però tot el què he explicat eren apreciacions que jo sentia, no sé quina part de realitat hi havia i quina part d'apreciació personal... També vull dir que la més equilibrada de tots tres, ves per on, sempre a estat la del mig...
    Bona nit, XeXu.

    ResponElimina
  19. Jo avui no puc opinar gaire ja que sóc com la Santíssima Trinitat: el gran, el petit i el del mig tot en un.

    ResponElimina
  20. Jo vaig ser pràcticament filla única (el meu germà va néixer quan jo tenia disset anys) però he procurat ser molt justa e imparcial amb les meves tres filles. Totes son noies i amb poca diferencia d'edat, però et puc assegurar que de caràcter no s'assemblen gens. He procurat donar a cada una l'atenció que és mereixia, (una estudiosa, l'altre passota, la petita molt bona nena) però costa, costa molt i a ulls dels fill coses que fas amb bona intenció es poden interpretar com a preferència o mimos...que també hi ha gelosia entre elles. Els hauria de preguntar que en pensen de la manera que ho vaig fer, i potser no m'agradaria sentir el que opinen...

    ResponElimina
  21. Penso que cada cas és diferent però tinc clar que si el petit es porta uns quants anys amb els seus germans grans és com ... un fill únic.
    Aquests nens que neixen un xic despenjats dels altre germans estan més mimats i consentits.

    Bona nit Xexu :)

    ResponElimina
  22. Jo també sóc la gran, però no he viscut el que tu expliques. De fet, després de tenir jo gelos de ma germana, ma germana em va tenir de mi, perquè m'entenia bé amb ma mare, segurament (amb mon pare ens portàvem a matar durar l'adolescència). No ho sé, jo li feia netejar la vomitada adolescent a canvi de jugar al monopoli, és un tracte just, no? ;)

    ResponElimina
  23. Sóc la gran de tres, mai m'he sentit gelosa dels meus germans, tot i que se'm va obligar a créixer per força. Curiosament, amb els anys, els meus germans m'han expressat que eren ells els que se sentien gelosos per la confiança que tenien els meus pares amb mi, més com si jo fos la germana petita dels pares que no pas la gran d'ells. Amb franquesa, a mi no m'ha preocupat gaire :)

    ResponElimina
  24. PUBLICARÉ LES RESPOSTES ALS COMENTARIS D'AQUEST POST TAN AVIAT COM EM SIGUI POSSIBLE, PERDONEU LES MOLÈSTIES.

    ResponElimina
  25. Ai, XeXu, vas de bòlit!
    No pateixis, que el bo es fa esperar...

    ResponElimina
  26. Com ja he dit a alguns de vosaltres, en realitat aquest post no parlava de temes familiars i relacions entre pares i fills, ni entre germans, però m’ha agradat molt parlar d’aquest tema, els comentaris han canviat totalment la perspectiva del post i s’ha tornat molt més interessant. Em sap greu publicar les respostes tan tard, però és que realment m’ha costat déu i ajuda contestar, que n’hi ha un munt i el temps és escàs. Però no podia deixar de fer-ho, moltíssimes gràcies per aquesta pila de comentaris i per explicar les vostres històries familiars i anècdotes, quina sort seguir comptant amb vosaltres.

    Jaume, no sé si és que tens molt mal record d’aquelles èpoques amb el teu germà, però sembles dolgut. A mi no em sembla que ser bon nen sigui equivalent a ser ximple, senzillament tens números que de vegades et prenguin el pèl, però també es pot ser bon nen i no deixar-se trepitjar. Si els teus pares es van acabar adonant que el teu germanet la sabia molt llarga, ja devia rebre el que es mereixia, i que tu encara te’n compadissis tampoc em sembla malament. Has estat molt dur amb tu mateix, no creus? Però és clar, sense conèixer el cas concret no puc dir massa. A priori pensaria que no n’hi ha per tant, però mai se sap...

    Pons, quan s’és fill únic (o creació única), no es té les coses bones i les dolentes, senzillament es tenen totes. És clar que no hi ha a qui culpar quan en fas alguna, i si han d’esbroncar, seràs tu segur. Però els avantatges són superiors, reps totes les atencions, i a poc que et portis bé i sàpigues jugar les cartes, la partida és teva!

    Bruixeta, em sap greu llegir això que expliques, espero que no t’hagis sentit malament per com ho he explicat jo, en realitat no té res a veure amb germans ni amb la relació amb els pares, però ja imaginava que tots ho portaríeu per aquí. Se’m fa difícil d’entendre que una mare pugui reaccionar així, sobretot en un cas tan greu com és en la pèrdua d’un nét, i del que això significa per la mare. Però pel que dius, ja tenia un historial de no fer-te massa cas, i ha continuat després deixant de banda la seva altra néta. Bé, no m’hi ficaré ni puc jutjar res, a mi em sembla un comportament molt estrany, però tot i saber que hi ha gent així i pitjor, també pot haver-hi algun motiu, i aquí ja no hi puc entrar.

    Xavier, ens hauries d’explicar per què ets l’ovella negra, algun motiu deus tenir per dir-ho. Caram, 6 germans no és cap broma. Potser fa un temps era més normal, però a dia d’avui és pràcticament una raresa.

    Carme, com comprendràs no he estat explícit perquè no volia ser-ho. De fet, això dels tres germans no és més que una metàfora, i els tres germans no són ni tan sols persones individuals. El més desfavorit potser exagera, potser sí, però potser també està més mancat d’atenció i necessita que li donin més importància de la que li atorguen. Els ‘pares’ es pensen que ja li fan cas, però no és així, i naturalment per ells no fan res mal fet. Res, que aquest post era més aviat per descarregar-me, ja em va bé que la majoria de gent hagi tirat cap a parlar de germans i relacions entre aquests.

    Assumpta, tot i que hi ha casos de tot, vull pensar que el normal és que les famílies funcionin com la teva, que es sigui just amb cadascun dels germans, i que si hi ha petits greuges no passin d’aquí, de tant en tant hi ha alguna petita injustícia, però no és dirigida, un dia li toca a un i un altre a un altre. El meu germà el van mimar una mica, però tampoc tant, no és que tingui un trauma amb el tema, no m’ha tret mai la son i naturalment mai m’he sentit menystingut, quan ja he tingut ús de raó. Abans de passar a les teves batalletes, dir que el post no anava d’això, però que ja va bé que hagueu tirat per aquí, aquest tema també és molt interessant. Continua a baix

    ResponElimina
  27. Em sembla que aquí has escrit el primer capítol de les teves memòries, si continues em sembla que ja tindràs el llibre escrit. Déu n’hi do quina memòria, però no és cap sorpresa, però et puc confirmar que no l’estàs perdent, encara que alguns records siguin heretats. I bé poca cosa puc dir de les anècdotes, només que em semblen perfectament normals i segur que tots en tenim alguna d’aquestes, és com ha de funcionar una família, no? Els nens de vegades intenten colar alguna mentida, cridar a la mama en el moment just perquè culpi l’altre, i d’altres entremaliadures, però és cosa de canalla, i si els pares són justos no ha de passar res estrany. Si no ho són... bé, millor no pensar-hi, ja veus el que explica la Bruixeta.
    Confirmo això que deia de les memòries llegint el teu comentari posterior, aquí tens molt material. Si que us portàveu bé entre germans, això que tu dius ‘guerres’, no em sembla que arribin ni a discussions, si era tot de bon rotllo. Pregunta per aquí i segur que t’explicaran històries de sabates volant, i robatoris de joguines i més d’una cleca. Si éreu uns angelets...

    Sílvia, segurament de casos com el teu sí que n’hi ha més. Germans petits que per un motiu o per altre han hagut d’exercir de germans grans, i fins i tot de pares. Potser senzillament el petit és més responsable, i de seguida demostra tenir més seny que el gran, però també pot ser per altres temes que millor no tocarem.

    Jomateixa, penso que tens sort de tenir una bona relació amb el teu germà. De petits, o més ben dit, de joveneta tu i petit ell, devia ser més estrany, perquè la diferència es nota molt, sobretot si ella és la gran. Però ja quan ell va créixer la diferència deixa d’importar, i com dius tu ara es pot considerar que teniu situacions similars. Si encara us busqueu i ajudeu molt millor. I si et sembla que els pares sempre han estat allà per tots dos, ja és més del que alguna gent pot dir.
    Com a mare ho tens fàcil, les amenaces amb castigar-les sense llegir, i veuràs com creuen! Bromes a part, t’expliques molt bé, no crec que siguis l’única que té la sensació que és massa tova amb els fills, i que aquests li prenen el pèl. Però com vols ser dura? Si és la teva canalla, dona. No sé, m’agrada el que expliques, de treure importància a la malifeta, també és una manera de fomentar la veritat. No està ben fet, però tot té solució, en comptes de muntar un pollastre per qualsevol cosa. Aquesta me l’apunto, encara que en realitat ja sé que funciona, perquè ho aplico en la vida en general ara que hi penso. També funciona amb adults, si ho vols provar!

    Sa lluna, la vostra germana us feia de cangur, i ja veig que li donàveu feina. Suposo que és normal això de tenir un ‘preferit’, encara que no es digui mai i que les diferències siguin molt subtils. Tampoc no sé què porta a pensar així, potser si sempre has desitjat una nena i tens dos xiquets i una neneta, ella tindrà les de guanyar, però no sé. Deu ser quelcom poc racional, oi? Això no vol dir que no s’estimin tots els fills per igual, però potser un és una miqueta més especial. Només divago, m’hi has fet pensar amb això que ton germà era la nineta dels ulls de la mare, i amb això que dius que no es poden estimar tots de la mateixa manera, no sabria què dir-te. Potser ni tan sols importa, mentre no es generi una situació com la que descrivia jo al post, llavors sí que importaria, és clar!
    El tema és interessant, i veig que la majoria l’heu agafat per aquí, però en realitat el post no anava d’això. Ja em va bé, perquè no he volgut ser massa explícit, però venia a ser una metàfora. Tot i això, ja m’agrada que es parli d’aquests temes, han sortit idees que donen per parlar molt.

    Jpmerch, ja ho diuen que sent bo no s’acaba aconseguint res a la vida. Tot i això, jo també era força bon fill (de petit), i no me’n penedeixo. Sóc dolent ara, que no faig ni cas a ma mare!

    ResponElimina
  28. Sr. Gasull, desconeixia si tenies germans, però per què deu ser que no he dubtat ni un segon que tu eres qui esvalota el galliner, independentment de si eres el gran o el petit... o fill únic!

    Lluna, com diu l’Assumpta, això del masclisme inherent a les famílies, i especialment imposat per la mare, és un altre tema que no havia sortit fins ara però que val la pena destacar. Ho he vist molts cops i és ben cert, les nenes sempre tenen unes obligacions que els nens no tenen, o que tenen atenuades, perquè són nens. Vull creure que a dia d’avui això va canviant i que en moltes famílies es puja la canalla en igualtat, però també estic segur que en tantes altres aquesta mena de prejudicis preval. Un cas concret és el de no deixar sortir perquè ets noia. Això passava a la meva joventut, a les noies no les deixaven sortir tant, moltes es trobaven que començaven a deixar-les quan el seu germà petit tenia ja certa edat i volia sortir, i perquè llavors els pares es quedaven sense arguments per retenir-la. Pot ser per por que li passi alguna cosa, però només pel fet que no la deixen per ser noia, ja és força masclista. Aquesta és una cosa per tenir en compte quan tingui fills (en són moltes!), mirar de no fer discriminacions de cap tipus, però algunes les tenim tan interioritzades que em temo que ni ens n’adonem. Mica en mica.

    Ninona, molt gran el teu comentari. M’encanta això de l’eterna invisibilitat dels segons, quin concepte més ben trobat! El més fotut és que em sembla que és cert, a casa només som dos, no sabem què és ser el germà del mig, però és cert que és el que acaba passant més desapercebut a la llarga, trobo. I sí, també és veritat que cadascú pensa que li ha tocat el pitjor paper de l’auca, però és que els humans ja ho som una mica així. Curiós que sou uns quants els que expliqueu que a la família un dels fills va venir molt temps després dels altres, o de l’altre, tenia la impressió que aquest era un cas estrany i que la majoria de gent es portava 2, 3 o 4 anys amb els seus germans, o no gaires més en tot cas. Hi ha famílies per tots els gustos, aquí.

    Alba, no pensava que us portàveu tant amb la teva germana, no sé per què, precisament, m’havia imaginat que us portàveu poc temps de diferència. No puc parlar per un ‘germà del mig’ perquè no ho he viscut, però sí que diuen que és al que menys cas se li fa. El gran perquè és el gran, i el petit per més mimadet, però què passa amb el mitjà. Penso que sí, que la lògica és que miris de tractar igual tots els fills, el que passa és que probablement tothom pensa que ho fa, i a l’hora de la veritat les diferències les noten només els afectats, no els pares, que segur que fan tot el que poden perquè no sigui així. Bé, els pares normals, com dius tu...

    Galionar, precisament per aquí han dit que ser el del mig és una murga perquè no et fan ni cas. Suposo que té els seus avantatges, com dius tu, però cal que tingui una mica d’empenta, em sembla. Com que no li fan tant cas, s’ha d’espavilar i aprèn ràpid, potser això li dóna més llibertat. Tampoc puc dir massa perquè sóc el gran de dos només, però tinc la impressió que pots tenir raó, a poc espavilat que sigui el del mig, segur que se’n surt la mar de bé.

    M.Roser, sense tenir coneixement de causa no puc dir massa cosa, però això que tenia gelosia sense cap motiu li ho hauríem de preguntar a ell, perquè potser tu no en tenies consciència, però una mica sí que et mimaven. Com dius tu, apreciacions personals. Aquesta mena de gelosia sol venir de quan el petit neix i el temps posterior, que naturalment no es pot valdre i necessita atenció constant, atenció que abans tenia el gran i ara ja no té. Segur que jo també tenia gelosia del meu germà, que és 4 anys més petit que jo també, i de la meva cosina, que en té dos menys. Tot plegat potser només són percepcions de nens, però aquesta ens queda clavada i es pot perllongar força al llarg del temps. Continua a baix

    ResponElimina
  29. El que no em costa gens de creure és que els pares es deixessin la pell per vosaltres, per tots igual. No sé fins a quin punt és bo o dolent tenir ‘un preferit’, però suposo que no es fa amb mala intenció i que de vegades potser respon a temes tan simples com som dues germanes i un germà i la mama té predilecció pel nen, que sempre n’havia volgut un. Això no vol dir que no s’estimi les filles amb tota la seva ànima. Ja ho sabem que cada família és un món, i sembla que la teva, encara que hi haguessin algunes friccions, era d’allò més estable i forta.

    Carquinyol, fill únic i et consideres tres! Típic dels fills únics :P.

    Glòria, un cop més, m’agrada molt el teu comentari, i més aviat hauria de dir que m’agrada molt la teva manera de pensar. No tinc cap dubte que vas intentar fer-ho el millor que vas saber, i tampoc dubto de l’èxit de l’intent, però ja se sap que les persones miren sempre una mica per elles, som els primers a sentir-nos discriminats quan creiem que un altre té un tracte de favor, i no només ho pensem sinó que ho fem notar! Per nosaltres és claríssim, però no tenim en compte les necessitats dels altres, i de vegades no considerem gens estrany quan els beneficiats som nosaltres. El que vull dir amb tot això és que les gelosies i el mal ambient que hi pot haver entre germans algun cop segur que és per negligència dels pares, però tants altres és per injustícia d’ells mateixos, pensem molt més en nosaltres que en els altres, i més quan som petits o adolescents! Així que potser sí que et sentiries dir alguna cosa que no t’agradaria, o potser, ara de grans, ja seran capaces de reconèixer tota la bona feina que vas fer i continues fent. Ah, i per cert, 17 anys amb el teu germà, realment era com fill teu gairebé!

    Pere, sembla com si fos l’última oportunitat, oi? L’última oportunitat dels pares per pujar una canalleta, vull dir. La veritat és que no conec aquesta situació, tot i que he vist que hi ha molts més casos dels que pensava, a casa tothom es porta poc temps entre ells, dintre d’una mateixa generació, ja s’entén. De la meva, mon germà i dos cosins se’ns van ventilar en set anys.

    Gemma Sara, eres una adolescent de manual! Et portaves malament amb ton pare, eres una fiestera... ara que, això del monopoli em despista. Certes tensions entre germanes suposo que són normals, com li deia a la Glòria, a aquelles edats tothom s’interessa per ell mateix i prou, qualsevol deferència per l’altre es considera un greuge cap a nosaltres.

    Clídice, de grans les coses es veuen de diferent manera i de vegades (només de vegades!), ens veiem capaços de reconèixer el que no reconeixeríem mai de joves, quan sembla una guerra a veure qui surt més beneficiat pel tracte dels pares. No sé si et portes gaire diferència d’edat amb els teus germans, però el que sí que sembla és que a la teva família hi ha jerarquia, tu eres com una mena de comandament intermedi!

    ResponElimina
  30. Buf, Xexu, no ho pillo!
    les relacions entre germans, siguin persones o sigui sentit figurat (que crec que és el què és xò no pillo x on vas) sempre son úniques i diferents. Mai, mai hi ha una situació igual, perquè cada persona, cada una és diferent, i cada una, cada persona es fa i refà com pot.

    ResponElimina
  31. No crec que depengui de l'ordre entre germans sinó del caràcter. Els pares tendeixen a ignorar als fills més forts i és un error.

    ResponElimina
  32. rits, no calia captar de què anava el post, ja està bé així, però m'ha agradat parlar de germans i les relacions entre ells i els pares. Està clar que les combinacions són infinites i que no hi ha dues relacions iguals, però ja està bé, perquè els sentiments sí que són més compartits, i si en parlem ens fem teràpia entre tots. I recorda que tu ets nascuda el mateix dia que el meu germà!

    Loreto, tu creus que els pares ignoren els fills més forts? Potser també depèn del cas, alguns es deuen sentir inclinats a potenciar els més forts i deixar una mica de banda els que els costa més. Ni la teva solució ni la que dic jo em semblen gens convenients.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.