dimarts, 12 d’agost de 2014

Immutables

Passejar-me pels carrers que em van veure créixer, pels llocs on vaig passar la meva adolescència i joventut, però no només com un simple espectador, sinó explicant a la persona que camina al meu costat com eren aquelles èpoques, on anava, per on em movia, quines rutines i costums estiuenques teníem. Aquells dies que només eren preludi de les nits més llargues de la meva vida. I tota una sèrie de gent que em va acompanyar i que la meva desvinculació amb aquell lloc m'ha fet deixar enrere. Tenir la sensació que seran allà, que per l'època per força me'ls trobaré en aquell bar on començàvem la nit, amb la taula plena de gerres. O ballant més tard als locals del port. Gairebé poder visualitzar-los com un espectador extern. I tenir sensacions contradictòries de voler reviure allò, i alhora no voler-te trobar ningú, perquè ja han deixat de formar part del teu món i evoquen un passat que està molt bé on està. I si me'ls trobo, quina cara ens posarem? Viure i veure amb ulls nostàlgics els espais que tant van significar i pensar que romanen immutables, encara que molts han canviat, però en el record seran com tu els imagines per sempre.

Tornar a la realitat i adonar-te que, en cas de trobar-te algú, ja no anirà mig borratxo ni enfilant-se als fanals del passeig, ni seguirà la ruta marcada de cada nit. El més probable és que te'l trobis a mitja tarda, empenyent un cotxet. O amb força quilos de més, i cabells de menys. Unes altres rutines que no són les mateixes, però que no et saps imaginar en la pell d'aquella gent, perquè en el record també ells romandran immutables. Però si me'ls trobo què passa? Farem com que no ens coneixem? Ens mirarem dubtosos com a records d'un passat remot? Però acaben els dies i no me'ls trobo. I en la meva ment aquells llocs, aquells espais, seguiran sent els mateixos per sempre. Definitivament, és molt millor així.

18 comentaris:

  1. Jo no sabria dir-te si és millor així o no, no em puc posar a la teva pell, no puc evocar records d'infantesa ni adolescència d'aquest tipus. Trobar-te'ls segurament seria un cop d'efecte, adonar-se que realment ni el lloc ni les persones són immutables, sinó que canviem... I que val més així! No es pot tenir quaranta anys i seguir amb la dinàmica dels quinze-vint anys. Potser seria un xoc dur, no ho sé, però en cas d'haver-te'ls trobat res hauria de canviar la teva percepció del que vas viure i del que va significar tot allò en aquella època. Són vivències, i a cada etapa es fan unes coses o unes altres, sense que posteriorment ens haguem d'avergonyir de res, ni del passat ni del present. Tenir a la ment records bonics de llocs que romanen immutables està molt bé, n'hem de tenir, però sense idealitzar-los ni posar-los en una urna perquè romanguin així per sempre.

    De tota manera, entenc el sentit amb el qual escrius el post, i una de les frases crec que el resumeix molt bé: el passat està molt bé on està.

    M'ha quedat molt seriós això, hehehe... Ara tinc curiositat per imaginar-te enfilat a un fanal ;)

    ResponElimina
  2. Doncs si t'haguessis trobat algú, suposo que primer us hauríeu mirat amb timidesa i després hauríeu recuperat alguns records i hauríeu dit "ai, com passa el temps"... també és maco, això, i no per això els records queden adulterats. Ara estic pensant en un parell d'amigues de l'adolescència que he perdut de vista, amb una vaig començar a fumar (un paquet ens durava una setmana, i l'amagàvem) i a anar amb nois (el primer petó, en un eclipsi de lluna, va ser), veus? ara m'he posat nostàlgica, help! això s'encomana! Aquesta amiga està bé on està... o no??

    ResponElimina
  3. Jo tampoc puc posar-me en la teva pell. Tot i que fa més de 30 anys que estic fora del poble hi he tornat sempre, amb lo que he anat evolucionant amb la gent d'allà, quan hem tingut parella i canalla ens ha anat passant a tots més o menys. Hi ha gent amb la que sempre tindré un lligam. Aquesta setmana estic de vacances i m'he trobat amb gent del insti (voluntariament) tot i que vam estar vora 25 anys sense veure'ns. ës veritat que no quedaria amb tothom del poble o del insti, però n'hi ha uns quants que s'ho valen...

    ResponElimina
  4. Jo evito tornar als llocs on anava de gresca quan era jove. Si hi torno és per veure els monuments artístics d'aquella contrada on vivia i que mai vaig valorar, i ara enyoro. Enyoro l'església, els jardins... I quan els veig faig les paus amb el meu passat.

    ResponElimina
  5. Fa gràcia trobar-te gent que fa molt que no veus i veure que encara ens reconeixem una mica. ^^ Alguna cosa encara deu quedar del nostre d'abans.
    Ens fem grans, però sort que ens fem més savis.

    ResponElimina
  6. Diu en Sabina que "al lugar donde has sido feliz no debieras tratar de volver", suposo que vol dir una mica com tu, que els records són bonics si els resguardem del pas del temps. Tot i així, dubto que ningú els pugui canviar, encara que et trobis el del cotxet o el calb o el que s'ha engreixat de bona vida, perquè ja no són els mateixos personatges que ha quedat gravats en la teva ment... M'ha agradat molt aquest post, m'ha fet pensar i reviure llocs i persones que van formar part dels meus estius passats.

    ResponElimina
  7. Jo crec (i no puc pas demostrar-ho) que si els haguessis trobat, tot hagués estat molt mès senzill del què t'imagines... deu ser perquè jo ho visc així. No em faria res trobar-me qualsevol persona que hagués estat amiga meva abans, per anys que faci.

    ResponElimina
  8. és el que tenen els records queden allà i en canvi les persones anem canviant , mai se sap potser les trobades i retrobades són naturals i us saludeu com si res o recordeu precisament aquell passat o potser no....a mi m'ha passat de tot des de una salutació cordial a reemprendre la relació i fins i tot notar que val més dir adéu i no aturar-te

    ResponElimina
  9. Quan em trobo algú que fa molts anys que no he vist sempre dic que les coses em van molt bé, que soc un geni, milionari, playboy i filantrop perquè així es mori d'enveja. I també li dic que tinc un bloc d'èxit perquè s'acabi de frustrar.

    ResponElimina
  10. Jo algunes vegades he trobat antigues amigues que encara no em dirigeixen la paraula......i tant bé que ens ho vàrem passar tu.
    Però hi ha molta gent que trobo i no passa ni un minut que ja hem començat a recordar els vells temps, encara que pugui semblar carca jo ho trobo bé i m'agrada

    ResponElimina
  11. Bona tarda Xexu,
    Haig de reconèixer que fa mooolt temps que et segueixo. T'he estat llegint en silenci i fins ara no he gosat fer-te un comentari. Serà perquè també he tornat al poble i no sé si voldria o no trobar-me amb els amics d'abans. Si m'ho demanen, diré rotundament que no vull (si ens hem deixat de veure, què hi farem) i per l'altra he de confessar que quan surto a fer un vol sembla que els meus passos s'encaminin cap a aquells llocs en què surtíem a les nits esperant també trobar-los allà. Desig (inconscient o conscient) de trobar-los? Donem la culpa a l'atzar?
    Moltes gràcies per compartir els teus "records" en aquest post i per fer-nos reflexionar.
    Marga

    ResponElimina
  12. A mi també em varen passar coses semblants. Jo de fet, vaig trencar relacions amb els amics de la infantesa quan vaig entrar al insti. Ens varem barallar. Durant els 6 anys que he viscut lluny de casa, cada cop que venia cals pares, em pensava que si ens tornessin a trobar, quina cara faríem. Si ens saludaríem, si passaríem els uns dels altres... Encara sort, mai no m'ha passat. A les xarxes socials, per exemple, tinc companys que no varen significar res per mi, però els que sí que erem amics meus, doncs no. Fa gràcia, això. Encara els hi conservo una mica de rencor. Onze anys més tard, de tant en tant, encara hi somio. Malsons, sí. En fi, no m'allargaré gaire, que escric des de la feina ;)

    ResponElimina
  13. Com es nota que estem de vacances, quin poc ritme la catosfera! Molt interessants els comentaris que heu fet que m’han obligat a donar voltes a aquest tema. En alguns casos sembla que heu viscut situacions similars, i molts considereu que encara que hagin canviat això no ha de modificar els records. Jo tinc els meus dubtes, noto que en certa manera fujo del retrobament, tot i que camino pels mateixos espais. En realitat no ho sabré si no és que arriba a passar. Qui sap, potser us explicaré com ha anat. Moltíssimes gràcies pels comentaris en ple estiu!

    Laia, precisament, un dels motius que va fer que no seguís anant allà de manera tan regular era que la gent amb la que em movia no semblava evolucionar, al contrari, semblava que anaven a més. A mi em va valer durant una època, fer una mica el boig de jove em sembla estar en els paràmetres normals, però tard o d’hora s’ha de baixar una mica el ritme, perquè deixa de tenir gràcia. Han passat uns quants anys i tots tenien més o menys la meva edat, així que entenc que les seves vides hauran canviat i ja no seran com abans, però no em puc treure aquelles imatges del cap, és clar. No els he vist evolucionar (en cas que ho hagin fet!). Però a mi em sembla que aquells records sí que s’han de tenir en una urna. Segurament amb el temps els fas més bonics del que eren, perquè els recordes com bones èpoques i són records agradable, també va haver-hi mals moments, és clar. Però quedar-se amb els bons és una bons cosa, la balança es decanta cap a bé, penso que val la pena aprofitar-ho. Ja ho sé que ara els llocs són diferents, i ja és normal. És com quan parlava un cop de la facultat, és el mateix lloc, la majoria de coses es mantenen, però ja no és ben bé casa meva... ja he passat aquesta fase. Encara que hi tornés a anar de manera regular, no seria el mateix.
    No no, jo no m’enfilava als fanals, només els apagava! Però civilitzadament, eh? Eren els d’un carrer que s’apagaven si els donaves un cop, no cali picar massa fort, i feia gràcia. Pensa que en teníem un que un cop es va barallar amb un fanal de tan borratxo que anava. Va perdre...

    Gemma Sara, la nostàlgia s’encomana, certament. Però imagina com s’intensifica quan trepitges els escenaris de tantes i tantes vivències. És que jo vaig viure molt al meu lloc d’estiueig, eh! Al poble gairebé no sortia, però quan arribava l’estiu era un festival. Però com dic, em va anar bé per una època, al final me’n cansava. Tot té el seu moment. Alguna de les amigues que dius és la que té el teu llibre?? Espero que no, perquè d’aquesta no te’n podràs lliurar fins que te’l torni! M’agrada veure que tens els records presents, jo també sóc de conservar-los molt, i si passo pels llocs que me’ls evoquen no ho puc evitar. I de passar tants cops pels mateixos llocs, al final no puc parar de recordar coses miri on miri. És que tenim un munt de records, oi? Mira, de moment ajornarem això de saber què passaria si em trobés algú d’aquella època. Potser abans que acabi l’estiu tindré alguna altra oportunitat de saber-ho.

    Lluna, probablement jo he deixat perdre gent que s’ho val i molt, i amb els que hagués pogut evolucionar paral•lelament. Val a dir que els últims temps potser em van decebre una mica, però bé, també podria no haver estat intransigent i relativitzar una mica. Però també arriba un moment que et veus diferent, i que els altres ja no et quadren. Tu has seguit una evolució natural al costat de la gent, la que a mi m’ha faltat, potser em va faltar paciència. Està molt bé el que expliques, i la vida dóna moltes voltes. Qui sap si en un futur em tornaré a vincular amb aquest poble, que en el meu cas era el de vacances, i retrobaré gent a qui he perdut la pista. En aquesta vida pocs capítols pots donar per tancats.

    ResponElimina
  14. Marta Rieradevall, no hi ha massa cosa al meu poble de vacances, però fa bo de passejar-s’hi. Me’l conec força, després de tants anys no sóc un estiuejant més, me’l vaig arribar a fer molt meu. Les escasses coses que tingui per veure segur que ja les he vist en algun moment.

    maria, no sé què dir-te, algunes persones em faria gràcia tornar-me-les a trobar, però amb la gent del meu lloc d’estiueig tinc sensacions contradictòries. Suposo que penso que veure’ls ara seria trencar la màgia dels records que tinc, que tot plegat està molt bé on estava i que és maco. Veure la realitat tants anys després ho podria espatllar. És absurd, però no entenc tanta reticència.

    Sílvia, el post va sortir directament de passejar per aquells espai i gairebé poder visualitzar-nos en aquella època. Si fos una pel•lícula s’hagués aparegut aquella gent així de manera translúcida, fent el que fèiem. Segurament és millor deixar-los allà, en Sabina sempre sap molt bé el que diu (menys quan cedeix cançons als de Ciudadanos). Però tinc els meus dubtes sobre si no canviaria les coses trobar-me’ls ara, potser seria trencar la màgia de la idealització (i pensa que no era gent ideal de cap manera, però la situació sí que semblava força ideal). Fa una estona m’ha passat pel cap que en certa manera això és el que em passa amb els blogaires. Sempre m’ha fet cosa conèixer-los perquè no vull que em canviï la bona idea que tinc de vosaltres, aquesta mena d’idealització de la relació virtual. Crec que el contacte visual ho pot desinflar tot. Fins i tot penso que algun cop m’ha passat, però altres no. Com sempre hi ha de tot. El que passa és que ara potser no vull jugar-me aquells records si la cosa no va bé...

    Carme, jo tinc els meus dubtes. No sé ben bé per què em surt així, però no seria el primer cop que veig algú del passat i em faig el despistat, perquè tinc la impressió que estan bé allà on estan i que tornar-hi a interactuar és espatllar les coses. Segurament són manies, però és com em surt. En aquest cas van significar tant que probablement passaria el que dius tu, però també es dóna que vaig ser jo el que vaig desaparèixer, vaig deixar d’anar-hi, i fa molt temps què no sé què va passar amb ells.

    Elfreelang, cada cas pot ser diferent, en funció de la persona que et trobes. Retrates bé algunes de les opcions, segur que n’hi ha d’altres també. M’has fet pensar que els records són molt personals també, i el que jo recordo com uns grans temps de la meva vida per altre poden ser ben normals i no tenir-los en tan alta estima. Se’m faria estrany també veure gent que no valora aquella època com jo, també podria ser una desil•lusió, no trobes? Tanta història per no res.

    Pons, no ens enganyis, li dius totes aquestes coses perquè tingui interès, i ho remates amb això del blog no perquè es frustri, sinó perquè vingui a seguir-te. Captes la seva atenció, i ja tens un comentarista més!

    Sr. Gasull, tu ets un brut! Encara t’estranya que no et parlin antigues amigues... Bé, algun mort d’aquests tenim a l’armari tots. No sé què dir-te, suposo que el que expliques és d’allò més normal, però tota aquella gent venien en pack amb el lloc, era tot un conjunt, i ara se’m faria estrany veure’ls cadascun per separat i amb la seva vida, com és normal que hagi esdevingut. Algun dia passarà, i ja veurem si sóc capaç de reaccionar tan bé com tu.

    ResponElimina
  15. Marga, primerament, deixa’m donar-te la benvinguda com a comentarista, ja que en el blog dius que ets veterana. M’alegra que hagis fet el pas a dir la teva, moltes gràcies! Espero que a partir d’ara t’hi animis, sense por. M’agrada que qui llegeix expressi la seva opinió i reflexioni amb mi. Em sembla que parlem de la mateixa sensació. En el meu cas és un poble d’estiueig, no sé si en el teu també. Ara hi vaig poc i he perdut el contacte amb tothom. Com tu, penso que si el vaig perdre, és per alguna cosa. Però ara hi vaig amb la parella, que no va viure tot allò, i què li he d’ensenyar sinó? Els llocs que em resulten familiars, i explicar-li mil batalletes. No sé si dir que espero inconscientment trobar-me algú, potser sí, però ho visc amb una mica de por. Em fa cosa que pugui passar, però en certa manera aquells espais són meus i els vull compartir i explicar. Si encara són d’algú altre també, doncs correré el risc. Tard o d’hora passarà, segur que alguns encara hi van o hi passen dies, encara que les dinàmiques hagin canviat. I el poble no és tan gran perquè algun dia no acabem ensopegant. Però ja es veurà, a saber quan hi tornaré ara. Gràcies a tu per voler reflexionar amb mi!

    Yuji, el que tu expliques són casos una mica diferents. Al llarg de la vida anem deixant gent enrere per diversos motius. De vegades és només perquè els nostres camins se separen, evolucionem diferent, i ja no compartim interessos. Sap greu, però això diria que és fins i tot necessari, obrir una mica el nostre camp de visió i conèixer gent nova. Pot ser també que el trencament sigui per una baralla, i això és més pelut perquè potser et pot interessar continuar amb aquesta gent, però no serà possible, sobretot quan en el teu cas es posa distància pel mig. Les coses es van deixant refredar i acaben per no tenir sentit. Si hi ha una baralla però és puntual, no es pot deixar que passi sola, perquè no passa, s’ha d’abordar el problema i solucionar-lo. De totes maneres, de vegades és massa tard ja i encara que t’esforcis el mal ja està fet. Pel que dius sembla que va ser fort si encara tens malsons. Però bé, segur que t’has construït una altra vida més a mida. Per exemple, ja estàs treballat! Perfecte per tu.

    ResponElimina
  16. Nooo, la del llibre és la meva ex-cap, ja et diré si l'operació retorn ha funcionat...

    ResponElimina
  17. A saber què hauria passat. Si la relació era autèntica, doncs segurament us haguéssiu saludat i qui sap si fins i tot compartir una estona. Si era superficial, doncs,.. no...

    ResponElimina
  18. Gemma Sara, ho estaré esperant, eh! Bé, jo crec que si el llibre torna en podries fer un post, no?

    rits, amb molts era superficial, allò que anomenem amics de festa. Amb altres no, o almenys a mi no m'ho semblava. Però igualment, tant amb uns com amb altres, em feia cosa haver-me'ls trobat. Potser m'haurien saludat més efusivament els de festa, ves què et dic...

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.