divendres, 8 d’agost de 2014

Angle invers

L'excursionista de pa sucat amb oli és una mica rancuniós. El seu darrer intent a la muntanya va ser un fracàs, així que ara, amb la perspectiva de de pujar el Puigmal com a entrenament per a futures fites, i aprofitant que s'havia de desplaçar a la zona, no va dubtar en abordar novament el Puig de Dòrria (2547m) per treure's l'espineta clavada. D'acord, sense neu i sense boira no tenia massa mèrit, però ja no li queden comptes pendents.

Dòrria, un pic per anar-hi amb l'escola: 
neeens, no us separeu de la tanca!

L'ascensió al Dòrria és més llarga del que sembla sobre mapa i comença al Collet de Barraques (1902m). El camí transcorre tota l'estona al costat d'una tanca fins que ja veus el cim, per prat i sense massa secret, però amb algunes pendents pronunciades que cansen les cames. Ni tan sols el paisatge des del cim és gaire espectacular, però l'excursionista de pa sucat amb oli no deixava de mirar el cim que el dia següent, si tot anava bé, coronaria per segona vegada. El Puigmal vist des de l'angle invers.

Pujant el Dòrria, mirant de reüll la cara B del Puigmal, següent objectiu.

Després de comprovar que tots els òrgans funcionaven correctament el dia següent de la primera ascensió, i un son massa curt pel seu gust, l'excursionista de pa sucat amb oli va enfilar cap a Fontalba (2070m) per pujar al Puigmal. S'hi accedeix per una pista forestal pedregosa que el cotxe va patir per remuntar, però ho va aconseguir. Des d'allà, i com que donaven tempesta, l'excursionista de pa sucat amb oli i la seva acompanyant tenien diverses opcions, en funció del temps i de les forces. Finalment van decidir-se a completar la circular Fontalba-Puigmal-Núria-Fontalba sense arriscar-se a afegir-hi el Petit de Segre (2812), una de les variants de la ruta.

Guaita, ja tenim la darrera pujada forta allà davant, bona caiguda! 
(És menys arriscat del que sembla)

Des de Fontalba es puja fent carena fins el Puigmal (2913) passant pel Cim de la Dou (2471) i el Cim del Borrut (2670m). Una progressió fàcil però exigent, especialment l'últim tram, molt pronunciat, d'arribada al sostre de la ruta, més dura del que recordava l'excursionista de pa sucat amb oli. D'allà, es tracta de davallar per la cara nord, molt pronunciada, i arribar fins a Nuria (1980m) a través del Forat de l'Embut. Un cop allà, tornar al punt inicial vorejant muntanya per bosquet i prat, només remuntant el poc desnivell entre la Vall i Fontalba. Tot plegat, unes 5 hores i mitja, demostrant que l'excursionista de pa sucat amb oli ja no està en tan bona forma, però encara pot fer sortides de cert mèrit.

Quan deixes Núria enrere no pots evitar anar-te girant i fer fotos.

Aquesta circular és molt recomanable, agraïda de fer i amb uns paisatges dignes de veure. La ruta és força clara i hi ha poc risc de perdre's, però calen unes bones cames, això sí. A aquestes alçades de l'any ja no queda ni gota de neu per aquells verals. Finalment, la pluja no va aparèixer fins a l'alçada de Vic, és a dir, quan ja tornaven amb el cotxe. L'excursionista de pa sucat amb oli té la certesa que no serà la darrera excursió de la temporada, li ha tornat a picar el cuquet!

Seguirem fent camí!

Informe de danys: Cruiximents als quàdriceps, especialment el dret. Alguna cremada a causa del sol i una mica de butllofa als talons.

18 comentaris:

  1. Per un excursionista de pa sucat amb olí, com tu dius, no està gens malament!
    Ja m'agradaria ser a mi una excursionista de pa sucat amb oli del teu nivell!

    ResponElimina
  2. Déu n'hi do 5 hores i més caminant. Quin mèrit. I encara et consideres un de pa sucat amb oli? ^-^. Aquests dies hi ha molt periodista per aquí dalt, vés en compte!!

    ResponElimina
  3. Doncs estas molt en forma encara, pensa que hi ha gent que tria el bar en funció de la distància del aparcament....

    ResponElimina
  4. El millor d'aquests posts són les fotos (de la resta no entenc "ni J"... no sé ni què és una pista forestal ni res de tot això, per tant, reconec haver llegit mig en diagonal, cosa que no faig gairebé mai... ) Ara bé, la foto de Núria és maquíssima. No t'estranyi si algun dia te la robo per posar en algun post del blog de la Parròquia... m'ha agradat molt ;-))

    ResponElimina
  5. L'excursionista de pa sucat amb oli fa molta enveja, pq als que no caminem ni per anar al bar, aquestes sortides ens semblen veritables conquestes :P
    Sort que després de pujar es baixa...

    ResponElimina
  6. Doncs bona tornada a les botes, no? Endavant!

    ResponElimina
  7. No vas tenir cap problema amb el cotxe a part de la pista forestal pedregosa? Trobo a faltar les emocions que donava el vehicle fora de la excursió :P

    ResponElimina
  8. Aquest excursionista de pa sucat amb oli, em resulta familiar...Veig que encara està en forma. Jo fa anys que no he fet cap caminada d'aquestes, però també havia trescat per les muntanyes...Trobo que és una bonica excursió. Em fas enveja sana...
    Solucions per evitar els danys col·laterals: pels cruiximents musculars, fer estiraments abans de començar a caminar, per les cremades, protecció total i per les butllofes uns mitjons de cotó ben gruixuts , perquè facin coixí...
    I apa, després de refer-se, tornem-hi!
    Bones caminades, XeXu.

    ResponElimina
  9. Alll I ever wanted
    All I ever needed
    Is here in my legs

    Déu n'hi do quines excursions, a mi també m'ha agradat molt la foto de Núria, suposo que l'esforç encara fa més bell el paisatge, no? (alguna vegada n'hem parlat, potser). Nanit!

    ResponElimina
  10. Em fas unes ganes de tornar a la muntanya! Com enyoro els temps de fer cims! Però ara ja vaig de capa caiguda. A sobre en una de les meves darreres visites al metge pq em feia mal el genoll, em diu que tinc trencat el menisc intern. De moment no puc intentar cap aventura d'aquestes de pujar muntanyes, però no dono per tancat el tema.
    Tu ves fent i ves-nos ensenyant aquestes rutes tan interessants que fas, excursionista de pa sucat amb oli!

    ResponElimina
  11. Enhorabona!!! els danys són escassos per les fites aconseguides , a mi també m'has fet enyorar anar a la muntanya, és clar que pel cap baix els cruiximents en meu cas serien totals , més que excursionista de pa sucat amb oli jo ja t'anomenaria de pa sucat amb tomàtec com a mínim , jo trobo que deu n'hi do, que estàs en forma , recordo que per evitar butllofes abans es recomanava dur un parell de mitjons uns més fins de cotó i damunt uns altres de gruixuts i posar-se vaselina en ell llocs de fregament, ara és estiu i dos mitjons potser seria pitjor...

    ResponElimina
  12. No sé perquè parleu del pa sucat amb oli com si fos una cosa dolenta, amb lo bo que arriba a ser si el pa i el oli són autèntics! Com aquest esperit d'excursionista que demostres, XeXu. Aquí hi ha bona fusta i el que falta és, potser, una mica de pràctica. Endavant!

    ResponElimina
  13. Quines fotografies més xules! Jo sempre he tirat més cap al Pirineu Occidental, i més aviat fent ruta que no pas cims, però he d'admetre que aquests paratges també són preciosos i que ser dalt del cim és... Força impressionant. Sobretot mirar avall i veure per on has pujat!

    Esperarem tots plegats noves cròniques de l'excursionista de pa sucat amb oli!

    PD. He de dir a diferència d'en Pons que celebro que les rutes acabin bé i que el cotxe et respecti, que això de quedar-se tirat... Buff, millor no en parlo.

    ResponElimina
  14. Molt bé excursionista de pa sucat amb oli (i tomata!!!).
    M'has fet recordar que aquest any encara no he anat seriosament a muntanya.... :___(

    ResponElimina
  15. uaaaau... No deixes cap repte pendent, excursionista de pa sucat amb oli d'oliva!!

    ResponElimina
  16. Jo estic igual Xexu! amb agulletes per totes bandes! Com mola fer eixides per la muntanya i gaudir de la natura eh! És una bona manera de passar l'estiu! Bon camí

    ResponElimina
  17. Posats a repetir excursió, aquesta circular de Núria val molt la pena, els paratges són preciosos. Es pot fer versions abreujades també, es pot anar de Fontalba a Núria que és prou bonic, i després tornar. En un parell d’hores i mitja ho tens fet, i l’arribada a Núria és sempre espectacular. A veure si us hi animeu, aquesta seria força assequible. Moltes gràcies a tots pels comentaris que heu fet.

    Fanal Blau, sempre us dic el mateix, és només posar-s’hi. Molt més capacitat física que coneixement de la muntanya, caminar, caminar i que els músculs responguin. Poques excursions he fet que requereixin tècnica, i espero fer-ne alguna més, però veurem què surt. Solc acompanyar-me de gent que en sap, llavors.

    maria, i tant que em considero de pa sucat amb oli, a més aquesta ja l’havia fet, res nou. Aquest any m’ha costat més que l’anterior, ja no estic en forma! Doncs sí, vam estar a Queralbs fent un cafè després de la ruta i ens vam assabentar que el Pujol corria per allà. Hi havia policia i també periodistes. És un poble minúscul, esdeveniments com aquest canten molt!

    Sr. Gasull, de moment no estem en aquest nivell, encara volem trescar una mica, però així a priori, no em sembla una mala estratègia per triar bar!

    Assumpta, no t’ho vaig explicar ja què és una pista forestal? És una carretera generalment no asfaltada per on hi poden pujar cotxes, però preferentment si són 4x4. Si són turismes normals, com és el cas del nostre, pateixen molt perquè el camí està ple de pedres, grava i sots. En alguns casos són directament impracticables per cotxes normals, i solen ser inici de rutes a peu fins que es desvien cap a algun altre camí menys còmode per caminar. Les fotos en aquest cas em sembla que no són gaire lluïdes, quan hi ha neu són més espectaculars. Fes servir la de Núria, eh, però cita’m!

    Lluna, amb això jugo, que alguns no es mouen per massa cosa i qualsevol excursió sembla una proesa, però en realitat no n’hi ha per tant. És una ruta maca de fer i cal estar una mica en forma, però no és res de l’altre món i la fa molta fent. Tot és posar-se a caminar, animar-se a fer una mica d’esport en uns paratges preciosos. Tot compensa el cansament.

    rits, ja estem pensant en les següents, les botes perdran sola aquest estiu si podem!

    Pons, no cridis el mal temps. El cotxe va patir a la pista, vam haver de parar un parell de vegades perquè s’escalfava, però a banda d’això es va comportar com un campió.

    M. Roser, jo fins l’any passat res de res, però ara intento anar fent coses amb el temps (escàs) que em deixen els castells. A les vacances s’hi pot anar entre setmana, però durant l’any no. Això de fer estiraments... fa una mica de mandra, i em sembla que molts estiraments has de fer per prevenir cruiximents si has de caminar 5 hores seguides. Sempre em poso crema quan vaig per les muntanyes, però se’m va cremar només una zona del braç, on és evident que la crema no va arribar, perquè em va quedar vermell com un pebrot i la resta perfecte. Només una mica vermellet a les entrades però marxa de seguida perquè la cara ja està acostumada a rebre sol. Va ser una mala distribució de crema, però caram, com picava! I sobre els mitjons, també són ben gruixuts, però les botes són dures i freguen. Alguna altra vegada m’havia fet una gran butllofa, però aquest cop de seguida que vaig notar mal vaig parar, em vaig posar una tireta i vaig doblegar el mitjó. Sembla que va ser efectiu, va sortir una mica de butllofa, però res comparable, i ara està bé. Un va aprenent de les excursions i trobes solucions als problemes.

    ResponElimina
  18. Gemma Sara, em sembla que al paisatge no li cal cap esforç per ser bell. Això t’ho demostra l’angle invers del que parlo. El primer dia, al Puig de Dòrria, no veus res d’especial, però està bé per entrenar les cames, déu n’hi do la pujada. Però fent aquesta circular de Núria veus una mica de tot i és molt maco. La Vall és preciosa, miris on miris. Des del Puigmal déu n’hi do les vistes també, tot i que més cap el Pirineu occidental són de quedar-se sense respiració. Però és una ruta molt recomanable, que requereix una mica de forma física, però que et deixa molt content. Les meves ‘legs’ se n’han ressentit uns quants dies.

    Laura T, això del menisc és més comú del que sembla. Fa la murga, però no impedeix caminar ni fer coses, i un bon dia et diuen que està trencat. És clar, no pots fer grans esforços, però probablement tampoc ho intentes. Em sembla sorprenent que l’os d’una articulació pugui estar trencat i que puguem fer més o menys vida normal. Entenent que pujar muntanyes no és del tot fer vida normal, hehehe. Jo seguiré fins que descobreixin que tinc els genolls destrossats, que sempre em fan mal. He d’aprofitar el temps que tinc, que quan tornin els castells s’ha acabat. Segur que no serà l’última crònica de l’estiu!

    Elfreelang, interessant aquesta idea de la vaselina! Com ja deia més amunt, vaig aprenent a cada excursió i intento que els problemes d’una no siguin els de la següent. És una bona cosa per portar a la farmaciola, a veure si ho tenim en compte el proper cop. Diguem que encara puc fer cosetes, però estic en molt pitjor forma que l’any passat, és una llàstima. Però bé, es pot gaudir de la muntanya sense fer massa animalades. De vegades el factor limitant és el temps que tenim, i a tu sempre te’n falta, però et recomano que si et ve de gust, et posis a caminar. A tocar tenim el Montseny, no és tan magnificent com els Pirineus, però també hi pots passar una agradable estona.

    Glòria, és una mena de frase feta, no sé d’on va sortir, perquè a mi m’agrada molt el pa, i si va acompanyat d’una mica d’oli i sal és una delícia. Potser ho diuen per ser molt simple de preparar i no tenir cap complicació, però és molt bo! A mi precisament el que em falta és esperit excursionista. M’agrada trepitjar muntanya i fer els meus cims, però no em sento com alguns excursionistes que he conegut, que ho viuen d’una manera especial. La veritat és que jo sóc força urbanita.

    Laia, la veritat és que jo també agraeixo molt que el cotxe comenci i acabi les excursions de manera íntegra. Ja són massa experiències dolentes, no cal repetir! El Pirineu català occidental és espectacular, però és una bona progressió començar a fer alguna cosa al Montseny, continuar per aquella zona del Ripollès o per allà i després anar tirant més cap a ponent. Ja cauran les excursions per allà i les fotos segur que són millors. Aquestes no em semblen gran cosa, però val a dir que les fotos mai fan justícia al que veuen els ulls, per més maques que puguin ser. Tens raó que la sensació de mirar enrere tot el que has pujat és espectacular. Mentre vas pujant costa, però no ets conscient de l’esforç fins que veus que la pendent remuntada fa esfereir. Són petites proeses de les quals se’n pot estar ben content.

    Alba, i a què estàs esperant? Ja et pots calçar les botes i a trescar, que és estiu i ara és bona època, a la muntanya s’està més fresquet, per Lleida deu fotre una calorada...

    Sílvia, si pot ser, no. No m’agrada massa tornar enrere, i la veritat és que tampoc no és una excursió massa lluïda, però ja que anàvem per allà...

    Ada, tu també has anat a trepitjar muntanya? Però no ens deixis així, explica, explica, què has fet, ruta, algun cim? Dona, que s’ha de compartir, que així ens dónes idees! No sé que em passa aquests dies que em sento pesat i amb molt poca forma, però la propera excursió ja té data, així que més val que em posi les piles!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.