divendres, 1 d’agost de 2014

Agost, i tot el que va venir després

El primer pensament d'avui quan he obert els ulls ha estat una relació d'idees que ha començat prenent consciència que és agost, cosa que m'ha portat a l'August and Everything After de Counting Crows, un grup al que fa molt temps que he perdut la pista. La meva ment continuava pensant que un cop vaig tenir aquest disc, però que el vaig deixar a una companya del laboratori on vaig estar fent la tesi. Ja no el vaig veure més. I aquí ha acabat el meu raonament: que poca importància que dóna alguna gent a les coses alienes. Entenc que, si és així, tindran tan poca o encara menys cura amb les seves pròpies. Però quan et deixen un disc, un joc o un llibre (!!) com pots no tornar-lo, o tornar-lo en mal estat? Si et són igual les teves coses, potser has de tenir en compte que no tothom és tan despreocupat com tu. I al revés, si valores el que tens, potser hauràs de mirar a qui ho deixes. A casa, el meu germà era qui ho perdia o ho trencava tot, tant si era seu com si no. Jo tot el contrari, és clar. En definitiva tot depèn de com ens aferrem a les nostres possessions, i fins i tot per això som diferents les persones. I com ens aferrem també al temps que tenim. És agost i veurem com aprofitem aquest temps. Agost i tot el que vindrà després.

35 comentaris:

  1. Jo ja fa molt temps que només deixo els llibres a quatre persones comptades i perquè són grans amants dels llibres. És trist haver-ho de fer, però les males experiències m'hi han obligat.

    ResponElimina
  2. L'any 1970 vaig deixar el single en vinil del Beatles, un que la portada era idèntica a la de l'LP Abbey Road, amb el "Come togheter" de Lennon i McCartney a una cara i el "Something" del Harrison a l'altra. No l'he tornat a veure i començo a perdre l'esperança de que me'l tornin.
    I el que és pitjor. Dels quatre que travessen el pas zebra del carrer, el de davant, que anava blanc i el darrer, que anava de texà, no tornaran mai més.

    ResponElimina
  3. Amb el temps, i a força de pèrdues, m'he tornat molt intransigent amb això de deixar llibres i música, sobretot si per alguna raó me'ls estime especialment i encara que siga a gent amb la que tinc confiança. Ja ho diu l'adagi: "llibre (o disc) deixat, llibre (o disc) escarriat"... Bon agost, i tot el que vindrà després

    ResponElimina
  4. A mi també em costa deixa llibres (tot i que, ara que hi penso, fa temps que ningú me'n demana) pel motiu que expliques, que els deixes i voilà!, els deixes de veure.

    Un cop, una amiga meva, després d'haver-li parlat d'un llibre, em va preguntar si li deixava. Jo potser vaig fer una (gairebé) imperceptible ganyota, però ella ràpidament va dir: jo torno els llibres. Era del mateix ram que nosaltres. I sí, el va tornar.

    ResponElimina
  5. Jo segueixo deixant llibres... He de dir que com vosaltres he tingut msles experiències, però, com que costa de saber on posar tants llibres que he anat acumulant a la vida, no hi estic molt molt enganxada. Si no me'l tornen, mala sort. Això sí, jo els torno sempre.

    Aprofitem l'agost tant com puguem, XeXu, i també tot el que vindrà després...

    ResponElimina
  6. Jo en comptes de deixar un llibre, els conte el final i assumpte resolt.

    ResponElimina
  7. Ostres...ho reconec. Sóc culpable. Culpable perquè una vegada em van deixar "La vida de Brian" en cinta de vídeo i encara ara, avui no l'he tornat. Que consti que em vaig trobar al propietari posteriorment, però no va voler que li retornés.
    M'agrada tenir cura de les meves coses i encara més si no són meves. Ostres ara m'hi has fet tornar a pensar...

    ResponElimina
  8. Es que no aprendreu mai......de sempre s'ha dit que no deixis el que no vols perdre. Això inclou deixar la parella en males mans.....

    ResponElimina
  9. Jo procuro, sempre que puc, fer cas a la dita que ens recorda en JOAN. Sense incloure la parella que penso que no tenim potestat per deixar (si de cas, ja es "deixen" elles mateixes) pel que fa a llibres, discs i fins i tot diners no deixo res que no estigui disposat a perdre (o almenys amb moltes garanties que no perdré)

    ResponElimina
  10. Jo també torno les coses que em deixen, i m'has fet pensar en un cd amb fotografies del meu viatge de final de curs a Londres, que vaig deixar a una companya perquè se'n fes una còpia fa... doncs 6 anys suposo. Recordo la currada de fer un recopilatori de totes les fotos que els companys havien fet amb les càmeres, perquè jo no en tenia, i classificar-les per carpetes segons el lloc visitat. I també una calculadora! Ostres, si m'hi poso a pensar hauré deixat més coses de les que creia i que ja no han tornat... Realment trobo que és un acte de poca seriositat, poc compromís. No arriba a pensar mai la gent que el propietari ho vol recuperar o li agradaria tenir-ho, o què??

    I a l'Agost... Descans, platja els dies de sol, pelis al sofà, gelats, excursions... Es poden fer moltes coses. I tot el que vindrà, doncs a entomar-ho i enfrontar-s'hi de cara. Jo sempre tinc la sensació que a l'estiu tot s'atura, però després tot recomença i tornem a ser al punt de partida, amb els problemes de sempre i les rutines del dia a dia. Però durant uns dies és lícit no pensar-hi, no?

    Abraçades!!

    ResponElimina
  11. No he tingut mala sort amb els llibres que he deixat, clar que sempre ho faig a persones molt properes. El que no m'agrada és que em deixin, quan llegeixo algun, ha de ser molt dolent, perquè no es creï una relació de dependència, així que normalment no acepto que em deixin. O m'ho regalen o el compro jo-

    ResponElimina
  12. A mi sempre m'ha costat molt deixar llibres. Me'ls estimo massa i sé que molta gent que m'envolta en dona molt menys importància que jo al seu tractament. Però de vegades, no pots dir que no, família o amics, i algun cop no han tornat, (un l'estimava tant que me'l vaig tornar a comprar) i sempre diuen "Ai, encara tinc aquell llibre teu, ja te'l portaré". Fins i tot un cop quan el vaig reclamar dissimuladament la sra. XX em va dir, "Ai, doncs l'he deixat les companyes de feina i no se qui el té". Quèèèè!!
    Llavors he de respirar fons i comptar fins a 100 o 200 o... grrsdrxrgrstxs

    ResponElimina
  13. Deixar llibres i discos... i arracades, i algun collaret. I el Sant, les eines de la feina (paleta). A mi me'ls tornen, i les arracades són entre ma filla i jo. Les eines, les que han tornat ho han fet en mal estat, perquè qui les havia manllevades era molt pocatraça. Però se n'aprén, a vigilar allò que estimes. I a fer ganyotes (he llegit els comentaris anteriors) de "no sé perquè no confio gaire en tu..." ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Volia afegir, XeXu, que estic escoltant el disc que ens recomanes mitjançant Grooveshark, i que me'l compraré per escoltar-lo en aquests viatges que faig per la nostra terra. És MOLT bo, moltes gràcies per descobrir-me'l.

      Un petonet.

      Elimina
  14. Et veig una mica enfadat i no m'estranya gents...També penso que qui no valora les coses dels altres, segurament tampoc valorarà les seves, però també pot ser problema de tenir molt de morro...Jo sempre he dit que si deixes llibres o discs a algú, generalment, ja te'n pots acomiadar...i m'aplico el conte i no en deixo, a no ser que tingui la seguretat absoluta que tornaran cap a casa!
    Bona tarda, Xexu.

    ResponElimina
  15. Entenc el que dius, xò.... reconnec que alguna vegada he tornat un llibre no igual que me l'havien deixat. Petits accidents que et fan ràbia per ser tan despistada o desendreçada. I si amb les meves coses doncs em fa mal, imagina't si son d'un altre!

    Agost arriba, i a mi, tradicionalment no m'agrada. Tot s'arrelenteix massa, tot es fa massa feixuc. Però fent petites coses hem d'intentar que passi, i així vagi arribant la tardor. Tot i que aquest any molt em temo que arribarà tard.....

    ResponElimina
  16. Ja ho deia l'avia: "Llibres i paraigües no en tornen gaires" I també es pot aplicar als discs.
    Tampoc entenc com la gent pot ser tan poc curosa i "barruda" amb les coses dels demés.
    Això fa que t'escarmentin i després et resisteixis a deixar coses que per tu són valuoses i que t'exposes a no recuperar segons en mans de qui les poses.
    Aprofita l'Agost, XeXu, tant com pugis.

    ResponElimina
  17. Digueu-me renegada, però com que jo m'he passat al llibre electrònic ja no tinc aquests problemes ;) L'altre dia un amic em va passar una biblioteca que necessitaré tres vides per acabar-me-la.

    ResponElimina
  18. Jo tracto tan bé els meus llibres, com els llibres que m'han deixat, com els llibres que he agafat de la biblio (aquests guanyen per amplia majoria). Els portava sempre amunt i avall dins de la motxilla sense preocupar-me massa de com tractava a la motxilla, però tampoc sense donar-li puntades de peu... Això vol dir que si eren llibres nous de trinca després de passar per les meves mans acabaven gairebé com si fossin nous, i si no eren nous, doncs no s'apreciava cap diferència.
    Per tal que et tornin les coses que deixes pots fer servir un recurs passiu-agressiu com la web de devuelvemelo.com que enviarà cada X temps un mail amb un nivell d'amenaça creixent a la persona que té el teu objecte. Si es una persona amb una mica de ètica potser li sabrà greu i et torna l'objecte prestat, si es una persona sense ètica la pregunta és: Per què deixes coses a gent així?

    ResponElimina
  19. Jo els torno, però tinc algun forat negre (concretament recordo un parell de llibres del Forges que no vaig tornar, i que no sé on són). Sóc bastant desastre, en general, una mica com el teu germà, però intento tornar les coses. També hi ha llibres que deixo i que no m'importa que no tornin, són un préstec-regal, però sí que recordo un llibre que li vaig deixar a la meva cap fa com uns 20 anys (ja no és cap meva) i encara no me l'ha tornat, i li tinc especial carinyo, així que un dia a veure si tinc valor i li reclamo, a veure si el teu post em dóna força :-). O si no, utilitzo els serveis d'aquests amics d'en Pons....
    Que tinguis un gran agost i el que ve després!!!

    ResponElimina
  20. D'acord, eren 3 llibres de Forges, però primets!

    ResponElimina
  21. I, a tot això, ja som a dia 4...

    Times fly!!

    Jo sempre torno els llibres que em deixen, i els tracto molt bé, sóc molt bona nena... Tinc un trauma infantil amb això (i crec que ja ho vaig explicar una vegada en aquest mateix blog hehe)

    Quan jo tenia uns nou anyets, em van regalar un conte molt bonic. El meu germà en tenia dos o tres d'aquella col·lecció, però jo no en tenia cap. Era una col·lecció que es deia "Dumbo" (com el conte) i a cada llibre hi havia diverses aventures de personatges Disney.

    Em va fer tanta il·lusió que, nou, flamant, me'l vaig endur a l'escola (me'n recordo i encara sento aquella sensació de "tresor"). Doncs bé, una nena anomenada Sílvia Amat, que es quedava a dinar, em va demanar si li deixava, que després de dinar no sabia què fer i tal... i jo, que de tan bona nena era imbècil, li vaig deixar.

    Per la tarda ja no me'l va tornar i jo no em vaig atrevir a demanar-li tot pensant que "potser el vol més temps" per poder-lo acabar... Al cap de dos o tres dies, l'estava mirant amb unes amigues seves i jo vaig anar i vaig dir "Aquest llibre és meu"... A part de negar-ho, em va mirar com dient "que t'ho creus tu que te'l tornaré"... Jo vaig insistir una mica... "me'l vas demanar per llegir-lo després de dinar..."

    En fi, la seva cara dura era tal que em vaig veure perduda. Jo, nascuda el 19 de desembre, sempre la més petita de la classe, i sense ganes de batalla, em vaig retirar...

    Hi penso ara i sento ràbia... i sé que no està bé, perquè són coses de criatures, però m'indigna...

    Jo vull el meu conte!! :-((

    ................

    Actualment en tinc un de deixat fa més d'un any i mig i em consta que la persona en qüestió ni l'ha començat... Però al menys no nega que el llibre es meu :-)

    ResponElimina
  22. Ah... Quan feia segon o tercer de carrera, una ex-companya de COU em va demanar un llibre de Dret... li vaig deixar... al cap d'un temps de no saber-ne res, vàrem quedar i me'n va demanar un parell més...
    No he vist mai més ni la noia, ni cap dels tres llibres...

    Sortosament, aquests tan se me'n donen... Com deia en Carmelo Gómez (no l'actor sinó un professor meu de la Facultat) "Un simple cambio del legislador convierte la mejor biblioteca en un montón de maculadura" hehehehe

    Així doncs, com de llavors a l'actualitat, de canvis del legislador n'hi ha hagut a patades, ja es pot quedar ella la "maculadura" i que li aprofiti. :-P

    ResponElimina
  23. Quan dius disc, vols dir disc de vinil o CD,... perquè si és un disc de vinil ja estaria jo anant a sa casa i exigint-li que t'ho tornara JA! Aaarrggghjjj quina ràbia dóna eh! jo sempre tinc més cura de les coses dels altres que de les meves perquè considere una falta de respecte no tornar-ho de seguida i en bon estat. A més està "Mr Jones" que és un temasso!!! Recupera'l.

    ResponElimina
  24. segon intent , vull dir que blogger m'ha dit que hi havia un error i m'ha furtat el comentari que havia deixat .....referent al que dius jo tracto els meus llibres, per a mi els meus tresors , i els llibres que algun cop em deixen en préstec amb tota la cura possible, males experiències n'he tingut alguna , per això a segons qui evito deixar-li res, una vegada un llibre que vaig deixar mel van tornar això sí completament arrugat ....va ser un accident penós i van quedar remullats i xops tots els fulls ....ai, per això m'ho miro molt abans, agost de pausa relativa , l'hem d'aprofitar pel que anirà venint després

    ResponElimina
  25. Jo, malgrat que no m'han tornat llibres i altres coses...continuo deixant els llibres, ja que un llibre a la lleixa o a la prestatgeria no té absolutament cap sentit i considero que el llibre és un tresor, una medicina meravellosa. Professionalment la meva obligació és deixar llibres i tot tipus de documents prestables que tenim a les biblioteques, en deixo uns 3000 al mes en servei de préstec i he de dir que hi ha de tot, la gent que el torna que fa fàstic, amb sorra de la platja, amb un salva slip a dins de punt de llibre, brut i oliós, les puntes de les pàgines doblegades....i hi ha qui els torna intactes, i es preocupen que tot estigui bé. Penso que tot plegat es tracta d’educació, respecte i sentit comú. El que no torna un llibre és una falta de respecte cap a qui te la deixat sigui un amic, o una biblioteca pública. Bon agost i bona lectura!!!

    ResponElimina
  26. La gent que torna un llibre brut, tacat, oliós, amb sorra de platja i altres marranades hauria de pagar una multa de 1.000 Eur.

    Després d'haver pagat, se li tallaria un parell de dits de la mà que fa servir per escriure.

    Jo no tinc massa calers per llibres i em moro de ganes de comprar-ne molts i m'he d'aguantar... per això, n'agafava de biblioteques però a vegades era per vomitar i ara ja no ho faig tant.

    Actualment, ma germana gestiona el meu carnet de biblioteca hehehe... quan li demano un llibre ella busca les versions que hi ha i em porta el que està més net :-))

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aclariment: Els dits només es tallarien als que el portessin BRUT. Una pàgina doblegada, una marca amb llapis o, fins i tot, boli etc. s'entén inclòs en la multa de 1.000 Eur.

      Elimina
  27. La culpa és nostra perquè després ens sap greu demanar allò que vam deixar un dia. O sigui que jo tampoc deixo ja mai cap llibre a no ser que em sigui igual que torni o no.

    ResponElimina
  28. Aquests és un dels dies que tothom està d’acord amb que hi ha persones amb molta barra que no tornen les coses o les tornen en mal estat. Ens fa molta ràbia. Però entre tots els que heu comentat també deu haver algun barrut, no? Algun cop les coses que ens deixen poden patir un accident, però és l’excepció, i prou greu que ens sap. Però hi ha qui sembla que li és completament igual. Què hi farem, qüestió de saber a qui deixem els nostres tresors. Moltíssimes gràcies a tots pels comentaris.

    Marta Rieradevall, em sembla que tots aquells que som amants de la lectura i els llibres fem servir aquest barem. Només deixem llibres a altres malalts dels llibres, perquè estem segurs que tenen molta cura dels seus, i no faran a un llibre aliè el que no voldrien que li fessin a un de propi. Generalment funciona.

    Xavier Pujol, només comences a perdre l’esperança? Tu ets un tio molt optimista!, però bé, només fa 44 anys, qui sap tu, potser encara el podràs tornar a veure. I bé, els components del grup no, que no els tornaràs a veure més, però la seva música perdura. Si la gaudies llavors, segur que continues gaudint-la.

    AlfredRussel, una mica estricte s’ha de ser, però és difícil negar-li una petició a un germà, per més ganes que en tinguis. La sang obliga una mica, encara que la reticència no me la treu ningú. Per sort, no compartim gustos en absolut, i a banda que no ens veiem massa, tampoc no em demana res. Però bon punt això del grau d’estimació cap els objectes, no tots ens els estimem per igual. És més fàcil prestar una cosa que no ens va massa, això segur!

    Maurici, em sembla que els malalts de llibres ens entenem i apliquem molt bé allò de no facis als altres el que no t’agrada que et facin a tu. Saps que pots deixar un llibre a algú quan veus que és un gran lector i també zelós dels seus llibres. Sol ser garantia. He pogut imaginar la cara i el posat tens de la teva amiga en declarar, veient el teu semblant (segurament no tan imperceptible), que ella tornava els llibres. Entre nosaltres sabem que és un tema espinós. Potser tu podràs imaginar també la cara que va posar la meva senyora mare, que sap que m’ha passat el gen, en demanar-li per segon cop un mateix llibre. Va endurir faccions i va deixar anar ‘aquest ja te’l vaig deixar’. Alerta eh, que feia por i tot. En dir-li que era per la seva nora ja es va relaxar i me’l va deixar. Aparentment, ser la meva parella també és garantia de tractar bé els llibres. Suposo que ma mare no podria concebre que m’emparellés amb algú que no ho fes!

    Carme, ets massa bona persona! Si no me’ls tornen, mala sort. Només de llegir aquesta frase ja m’agafen tremolors, si no vingués d’una amant de la lectura com tu proposaria que et jutgessin per heretge. Però bé, com que ets tu no passa res. Jo de moment a casa ‘només’ acumulo tres centenars llargs de llibres i tinc espai de sobres. Veurem en un futur, però miraré que sempre m’acompanyin allà on vagi i que no arribi un moment que em sigui igual si estan amb mi o no, tot i que la immensa majoria segur que no els tornaré a llegir mai més.

    Jpmerch, quina gran idea! Ets un geni, necessitem més visions resolutives de les teves!

    maria, aquesta confessió, a jutjar dels comentaris que hi ha per sobre del teu, l’hauries de fer amb veu distorsionada i una franja negra als ulls. Però bé, si el propietari de la cinta no va voler que li tornessis, mala sort per ell. A mi si em deixen un llibre i els és igual que els el torni o no, jo encantat d’adoptar-lo!

    Sr. Gasull, les persones no es poden deixar o prestar, així que si la parella se’n vol anar amb un altre, els seus motius tindrà, no crec que li ho puguem impedir. Per això ens prenem la justícia per la nostra mà quan es tracta d’objectes que sí podem dir que són de la nostra propietat.

    ResponElimina
  29. McAbeu, just contesto el comentari d’en Gasull i llegeixo el teu, ja veuràs que va en la mateixa línia que tu has dit, no només estem d’acord en els llibres! M’agrada la teva filosofia, en part l’aplico també, com comentava una mica més amunt. Potser deixem coses amb més facilitat quan tampoc no passa res si les perdem, però si tenim més estimació a l’objecte potser ens ho pensem dues i tres vegades. La confiança del nostre préstec també s’ha de guanyar, i hi ha persones que se la guanyen, és clar.

    Laia, la veritat és que es fa difícil pensar què passa pel cap de la gent que no torna les coses, o que te les torna trencades amb tota normalitat. Això ja et dóna una idea de la cura que tenen amb les seves pròpies. A mi m’agrada conservar bé les coses que tinc, i si algú me les deixa encara miro de tractar-les millor, precisament perquè penso que aquella persona les voldrà bé també. Sap greu això del CD de les fotos perquè fa pinta de ser una currada, i una paràsit que no va moure ni un dit, potser ni per prémer el botó de la càmera, ara té el millor records d’aquell viatge a casa. I una calculadora... bé, hi ha gent amb molt de morro, eh!
    Les vacances ja ho tenen això: desconnectes. Encara que això s’ha de saber fer sempre, quan no estàs exercint una obligació, però de vegades és molt difícil. De moment agost, i aprofitar el temps per fer coses que no sempre podem fer. Després... doncs tot el que vindrà després ja es veurà. Les rutines per mi haurien de canviar, això estaria bé.

    Ostres Alfonso, ets totalment dels meus! Jo normalment no accepto préstecs, perquè després em vull quedar els llibres, és clar. Prefereixo tenir-los en propietat. Entre casa els pares i jo sí que hi ha un cert flux, però bé, d’alguna manera els seus també els considero meus. Ara, si m’endarrereixo a tornar un llibre a ma mare me’l reclama, i si se’m passa pel cap no tornar-li és capaç de presentar-se a casa amb una retallada!

    Jomateixa, em sembla que aquest post m’anirà molt bé com a teràpia. De vegades pensem que estem sols en el món, que les nostres dèries són neures que l’altra gent no entendrà. Però entenc perfectament tot el que expliques. També he hagut de comprar algun llibre de nou perquè no me’l tornaven, encara que era un cas una mica especial. Aquesta frase dels morosos també em rebenta, però si hi ha una cosa pitjor que no tornar un llibre, és deixar aquest llibre que t’han prestat a altres persones. Jo crec que això hauria d’estar recollit al codi penal i comportar penes de diversos anys de presó. Només de pensar-hi em venen ganes d’insultar a algú, serà possible! Però què s’han cregut! Amic o família, tant és, si fan aquestes coses s’exposen a rebre un moc el proper cop que insinuïn que volen algun llibre en préstec.

    Cantireta, és un dels temes que aprenem a cops. Bé, hi ha una altra manera d’aprendre? Després d’algunes males experiències ja comencem a ser més reticents a deixar les nostres propietats, i triem bé a qui ho fem. Això de les ganyotes és un art. On més és relaxen aquestes normes és entre pares i fills, que es permeten algunes coses, però parlo per mi, segur que hi ha molt fill destraler i pares despreocupats.
    M’alegra que el disc t’hagi agradat, a mi el grup m’agradava força, però suposo que després de perdre el disc aquest vaig deixar d’escoltar-los.

    M. Roser, hi ha persones per tot, no sempre ha de ser el mateix ser despreocupat que tenir molt morro, i n’hi ha dels dos tipus, és clar. Jo no deixo llibres a qualsevol, però val a dir que no me’n demanen gaire tampoc. No vull que sigui veritat això que ja et pots acomiadar d’allò que deixes, així que m’ho miro una mica abans. El que dèiem més amunt, una de les millors garanties és només fer tractes amb aquells que també estimen els llibres.

    ResponElimina
  30. rits, puc creure que et sàpiga greu tornar coses en un estat diferent, em sembla que et preocupes prou per tot en general com per ser despreocupada amb les coses que et presten. Un accident sempre pot haver-hi, però també hi ha maneres d’arreglar-ho, depenent de la magnitud d’aquest.
    A mi l’agost només em desagrada per la calor. Per la resta no tinc res en contra d’ell. Si fas vacances, bé, i si no, a la feina s’està fresquet i a un ritme baix. A veure si faig alguna cosa aquests dies, una mica de muntanya, alguna escapada, i així anirà passant el temps fins la tardor. A més, de moment no ens podem queixar de massa calor, així que aquest agost està sent força agradable de moment.

    Glòria, les àvies solen ser molt sàvies, ja ho diu la mateixa paraula. Cadascú amb les seves coses pot fer el que vulgui, però amb les dels altres hauria de tenir cura. És una desconsideració no fer-ho. Ja ho dèiem més amunt, s’aprèn a cops. Com que t’agrada que et deixin coses a tu, inicialment les deixaràs, fins que veus que la gent passa de tot. Quan ja ho has après, ja t’hi mires una mica més i selecciones a qui deixes les teves possessions.

    MontseLladó, ja no ets benvinguda en aquesta casa, blasfema! No, és broma naturalment. Bé, no és mala solució, certament, però segur que trobaran alguna cosa per demanar-te i tornar-te en mal estat. La gent és insaciable. Sortosa tu, aprofita i gaudeix la lectura, però em segueixo quedant amb els llibres en paper!

    Pons, fantàstica aquesta web, si és que no parlem de res que no sigui de l’interès o preocupació de molta gent, no m’estranya que s’hagin empescat un sistema per martiritzar els que no et tornen coses, bé que n’hi ha per altres morosos. No és mala idea, pots quedar com un autèntic paranoic, però bé, no crec que sigui res que et preocupi a tu. Jo tampoc he tractat mai una motxilla a puntades, però sé que els llibres es fan malbé igual, amb les cantonades arrugades i potser algunes pàgines arrugades. Fins i tot en bosses d’aquestes creuades els llibres queden una mica masegats. És difícil tenir-ne cura, realment. Es poden folrar, però quina mandra... On sí que la claves és al final. Per què deixem coses a gent amb poc ètica? Si és que al final la culpa és nostra. Bé, potser a la primera no, però quan descobrim que són mala gent és completament insensat deixar-los alguna altra cosa.

    Gemma Sara, valoro la teva valentia ja que tots els altres diuen ser molt responsables, però qui més qui menys tothom s’ha apropiat d’algun llibre que no tocava. Jo també tinc alguna taca negra, però en sentit estricte no va ser culpa meva! Són els tres llibres de ‘La Fundación’ que tinc a casa. Li van deixar al meu company de pis i es van quedar a casa. Ja que hi eren, jo també els vaig llegir, i el company no va fer cap esforç mai per tornar-los. Tampoc sé si algun cop li van reclamar. I això fins que el company va marxar del pis i es va endur les seves coses. Els tres llibres es van quedar allà, i van fer la mudança amb mi, els tinc aquí a prop, a l’esquerra. Els considero meus, si ningú se’n preocupa, jo els tinc adoptats i ben cuidats. Vols dir que tindràs valor tu per demanar el llibre a la teva ex-cap? Fa ni més ni menys 20 anys! La veritat és que recuperar-lo ara seria molt fort, espero que si ho aconsegueixes m’ho vinguis a explicar! Ah, i el teu segon comentari, rotllo remordiment per haver dit una mitja veritat només, m’ha fet molta gràcia, hahaha!

    Assumpta, només expliques les coses en aquest blog, on si no?? Quina història més trista!! Dóna per una pel•lícula d’aquelles de diumenge a la tarda, de com et venges de gran de totes aquelles nenes que et van prendre el conte. Que recordis el nom de la nena en qüestió ja demostra com et va entristir aquella pèrdua, i suposo que la mesquinesa de la condició d’algunes persones. I és que n’hi ha que tenen molt de morro, eh? Pots pensar que era una cosa de nens, però em sembla que ja apuntava maneres aquesta nena i ho feia amb força mala fe. Continua a baix

    ResponElimina
  31. També té tela la història de la universitat, vols dir que no era la mateixa nena ja de gran? Molt més morro encara, aquesta companya es feia la biblioteca de consulta a costa teva. Jo en tinc uns quants de llibres de la carrera i probablement estan ja molt desactualitzats, no és que canviï el legislador, però la biologia evoluciona. Tot i així, són petits tresors, a banda que eren caríssims. Algun en vaig deixar, però em vaig assegurar que tornés. Així que amb la lliçó ben apresa per part teva, no deixis que t’ho tornin a fer, si tens llibres deixats insisteix per recuperar-los, si no els han de llegir que te’ls tornin! Tenir sis mesos un llibre a casa i no haver-lo ni tocat és enganyar-se a un mateix, ja no el llegirà.
    Entenc que els càstigs que poses als comentaris de després eren en resposta al que diu la Marta. Jo no sóc usuari de biblioteques i espero no ser-ne per necessitat. Els llibres me’ls vull quedar, no els vull tornar, i com que fa lleig no tornar una cosa que et deixen, per això me’ls compro, així ningú no em reclama res. A mi les multes que dius ja em semblen bé, a mi no em multarien pas, així que...

    Ada, una vegada vaig fer una llista de les 100 cançons que més m’agradaven i ‘Mr. Jones’ era la primera de totes. Després els gustos canvien i no sé quina cançó hagués sortit si ho hagués tornat a fer, però sempre l’he considerada especial. Probablement el disc sencer no hagués estat entre els meus preferits, però m’agradava. Ja no el recuperaré a hores d’ara, però per sort ara el puc escoltar sempre que vulgui per internet. No vaig amb vinils, no, però aquests són petites joies que tampoc no es poden deixar a la babalà, algú que malmeti un vinil està cometent un crim! Jo també penso que s’ha de tenir més cura de les coses alienes que de les pròpies, dipositen en nosaltres una confiança de la qual hem de ser mereixedors.

    Elfreelang, últimament el blogger fa coses molt estranyes, ara a mi se m’obre una finestra molt estranya quan començo un comentari, però ja no sé si és cosa de blogger o del teclat... per sort, fa temps que no em desapareixen comentaris un cop fets, perquè vaig tenir una ratxa... Està clar que si els teus llibres són tresors, no voldries que ningú els fes mal, i per tant tractes les possessions dels altres amb la mateixa cura (encara que els altres potser no són tan primmirats com nosaltres). D’accidents sempre n’hi pot haver, però alguna gent sembla propensa, oi? Senyal que no hi posen tota la cura, si ho fas tot de qualsevol manera els accidents es multipliquen. El que vindrà després de l’agost caldrà que no ho perdem de vista en cap moment.

    Marta, ser bibliotecària és trampa!! És clar, estàs obligada a deixar-los, és la teva feina. Però tampoc són teus, encara que estic segur que et sents com si ho fossis. Ara, no podràs negar a algú el préstec encara que el darrer te l’hagi tornat amb un salvaslip a dins. A mi em fan això i no sé què faria. Potser el fet de treballar d’això et fa veure les coses de manera diferent, però jo trobo que els llibres estan molt bé allà on estan, després de ser llegits. Tinc una lleixa de pendents, i un cop he llegit un d’aquests se’n va a ocupar la posició que tindrà a partir d’ara. Hi ha algun forat, però sé que tornaran, i trobo que fan molt goig així posats. Qui sap si els tornaré a llegir algun dia, tots no, però potser sí que molts. La meva mare diu que va perdent la memòria, així que aprofita per tornar a llegir els moltíssims llibres que té a casa perquè ja no recorda el final, i la dona feliç.

    Deric, aquest és un altre punt. Ens queixem que no ens tornen les coses, però ens fa vergonya reclamar perquè quedem com uns paranoics. Però bé, seguint els ensenyaments de ma mare, que és qui m’ha instruït en aquests afers, jo també reclamo i reclamaré, ja que ella m’ho fa a mi, que sóc el seu fill i sap que en tinc cura. Si trigo massa m’ho recorda, tot i que tinc carta blanca, així que no vull ni pensar el que fa amb els altres...

    ResponElimina
  32. Ja li he demanat, per mail, perquè està de vacances... a veure, ja t'explicaré! És un dels meus llibres preferits, "An Anthropologist on Mars" de l'Oliver Sacks, me'l vaig llegir pràcticament tot al Central Park de NY!

    ResponElimina
  33. Gemma Sara, però és un dels teus llibres preferits perquè és bo o perquè te'l vas llegir al Central Park? Que l'ambient i els ànims també hi fan, eh. A veure si ara te'l torna i et decep. Demanar-lo 20 anys després té molt mèrit, et prego que m'expliquis el desenllaç d'això, necessito saber-ho!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.