dimarts, 26 d’agost de 2014

A ca la sogra

Avui toca dinar a ca la sogra. No és pas cap sacrifici, eh, que em tracten molt bé. Les sogres tenen mala fama, però he de dir que jo no he tingut males experiències al respecte. Bé, una mala experiència sí que recordo, però no va ser per culpa de la sogra, sinó per la circumstància. La manera com ens tornen els records a la ment no hi ha forma d'entendre-la.

D'això en fa molt i molt de temps, de la primera 'sogra' que vaig tenir. I també la primera vegada que vaig anar a casa seva. Va ser... curiós. La nit abans havíem sortit al vespre per Tarragona i vam tenir un petit accident. El cas és que ens vam quedar sense cotxe per tornar cap el poble de la noia, i després de valorar opcions, un amic meu es va oferir a portar-nos. Ja que ens feia el favor, va quedar automàticament convidat al dinar, el que havia de ser el de la meva presentació. La gràcia, o la mala sort, és que no sé si de l'ensurt, de la por que em feia la presentació, o de què, jo em vaig quedar sense veu. Em vaig llevar afònic, però per quan vam arribar a lloc no podia dir ni una paraula.

No, no era que m'hagués quedat mut de l'espant o de nervis, era literalment que no podia ni articular paraula, les cordes vocals no funcionaven. I ja es pot imaginar el panorama, amb els sogres mirant-me amb certa suspicàcia, com no podia ser d'altra manera per l'edat que teníem, jo sense poder parlar i en una posició molt incòmoda, i el meu pobre amic havent de donar conversa als pares de la xicota, com si fos el meu representant... Sort que vist una pila d'anys després la situació em fa gràcia, perquè en aquell moment... això sí que va ser entrar per la porta gran! Les coses han canviat, és clar. Ara si convé xerro pels colzes, no hi ha afonia que m'aturi.

25 comentaris:

  1. ostres XeXu aquesta experiència teva sembla un capítol d'alguna serie sobre parelles ....vaja que malgrat t'ho devies passar fatal quedaria bé ....és de pel·licula! sort que ara xerres pels descosits!

    ResponElimina
  2. Acostuma a passar, que les coses mirades quan ha passat temps no semblen tant greus.
    Les sogres s'avenen més bé amb els gendres que amb les nores (opinió personal)
    Jo el primer dia que vaig anar a cals sogres en fer el pas per donar-li dos petons a la sogra li vaig trepitjar el peu. Vaig entrar amb mal peu literalment.

    ResponElimina
  3. Mola la història que expliques ;)
    Jo, l'única sogra que he tingut mai era molt bruixa. Encara sort que no sabia que sortíem junts (que en té d'avantatges això d'anar estudiar a una altra ciutat), perquè sinó... I mira que ella sempre s'esperava que la gent es girés l'esquena per maleïr-los. Ni m'imagino què deia de mi... hahah I encara més sort de no sortir amb ningú avui dia, que d'això sí que en tinc mals records!

    ResponElimina
  4. Hehehehe quina situació!! "El xicot mut"... hehehe... Et passa cada cosa!! :-DD

    Jo sempre he tingut bona relació amb les sogres... per sort! ;-)

    Au, que gaudeixis del dinar, que ja sé que t'alimenten molt bé (no, no tinc espies, ho vas posar tu en un altre post). La mare d'en Josep Lluís també era una cuinera extraordinària :-))

    ResponElimina
  5. Boníssim, és una trama de conte ;)

    ResponElimina
  6. Pensava que aquestes coses només passàvem a les sitcoms!

    Els sogres deurien pensar "Bé, si no parla, perquè l'hagi triat la nostra filla serà que té altres bones habilitats..."

    ResponElimina
  7. Doncs jo amb aquest tipus de personal mai hi he tingut cap problema, inclús de vegades els he tingut més a favor que la seva pròpia filla.
    Amb les filles de les sogres si que hi he tingut més d'un problema......

    ResponElimina
  8. Visquin els ogres.... vull dir els sogres!!

    ResponElimina
  9. Una història ben original XeXu, si m'imagino l'escena em peto de riure...Suposo que quan et va tornar la veu ja devien entendre que havies tingut algun problema...
    A veure, suposo que el petit accident, i el cangueli que devies tenir tu, per ser la primera visita a cal sogres, et devien provocar un petit xoc i aquestes coses passen, em sembla que en diuen estrès post-traumàtic...És que sinó estaves constipat ni res, seria molt estrany!
    Bon vespre, XeXu.

    ResponElimina
  10. Hehehe...ara m'has recordat a Friends.

    ResponElimina
  11. Segur que l'amic i la xicota et van fer quedar bé, i tu deuries semblar un angelet :) Sí que seria una bona escena de sitcom!

    Jo he tingut bona relació amb les sogres i els sogres, menys amb un, que era un mala persona. I ma mare també és una bona sogra, el meu pare no tant, m'espantava els nòvius!

    ResponElimina
  12. Com li passa a la Maria, a mi tb m'ha recordat Friends.

    ResponElimina
  13. Com deia, encara que no s'hagi publicat, (ara espero que no surti doble) que jo el que m'agradaria saber és quin tipus de sogra seré. Com a mínim "l'amiga" del meu fill no s'ha quedat muda quan ha vingut a casa. Més aviat muda em quedo jo quan arribo a casa els trobo a ells. Y hasta aquí puedo leer!
    La teva història és divertida, sobretot ara amb la distància.

    ResponElimina
  14. ha ha ha... crec que la meva de sogre a vegades agrairia que en passes a mi lo de l'afonia ;) I que consti que m'estima molt!

    ResponElimina
  15. Ostres, ha desaparegut el comentari que ahir et vaig deixar! Blogger continua fent de les seves... Penso que sí, que aquesta història podria ser la base per a un gran conte... Pobre, m'imagino com ho devies passar de malament... Als 15 anys vaig tenir un noviet escanyolit a qui no se n'hi va ocórrer una altra que anar a demanar formalment la meva mà a mon pare, que pesava uns 100 Kg. El pobre també va quedar mut, però de por, i l'escena va resultar divertidíssima. Recordo que el pare es va mostrar molt educat, però quan el noviet va ser fora va dir-nos: "però on va aquest desgraciat, que ni té collons ni ha esmorzat? "
    Però en fi, m'alegro que tinguis bones relacions amb la sogra, i que duri molt de temps!
    Una abraçada!

    ResponElimina
  16. Una situació còmica, suposo que t'ho vas menjar tot; això sí, sense dir paraula.

    ResponElimina
  17. Hahaha, ostres, quin panorama... De fet això de convidar-lo una mica estrany, no, si era presentació oficial? L'escena molt graciosa, però és d'aquelles coses que en el moment ho passes malament...

    Jo no sabria què dir de la pròpia experiència, només n'he conegut una de sogra i em tracta prou bé!

    ResponElimina
  18. Ostres, tal i com ho contes, la història sembla treta d'una pel·lícula, hehehe.
    Tens raó, les sogres tenen mala fama, però normalment no es així.
    Encara que potser jo sí que arribo a ser una sogra d'aquestes antipàtiques, vés a saber! haha

    ResponElimina
  19. Una situació una mica còmica, però ben real. Com sempre els detalls es perden, però recordo que va passar i ara queda molt enrere, per sort! Estic segur que tots en tenim d’aquestes, a toro passat a mi m’agrada compartir-les. És una de les funcions del blog, acumular records per escrit perquè no es perdin definitivament. Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris.

    Elfreelang, no et sembla que se’n podria escriure un relat humorístic d’això? Ara em fa gràcia, però va ser una mala estona, eh? La veritat és que la realitat supera la ficció, si ho veiessis en una pel•li et semblaria que això a la realitat no passa mai, però ja et puc garantir que sí que passa, almenys a mi em va passar!

    Jomateixa, m’has fet riure! Són aquestes coses que no expliquem mai, però n’hi ha prou perquè algú comenci perquè ens animem a explicar la nostra anècdota. I és que tan temps després ja no té cap importància, ni que fos la meva sogra actual no passaria res, però és gent que vaig deixar enrere fa molt temps. I mira, em fa gràcia, i compartir-ho encara més. Si és que tenim un munt d’anècdotes al sarró, què millor que fer-les servir per riure una estona. La teva també és de traca, hahaha. Penso com tu, fa la impressió que és més fàcil que s’avingui la sogra amb el gendre que amb la nora, però hi ha sogres de tot, eh? No han arribat a ser tan terrorífiques perquè sí.

    Home Yuji, sí que deus tenir mals records si prefereixes no sortir amb ningú que arriscar-te a tenir una sogra com la que tenies! Però no confonguem, aquesta dona no era així per ser sogra, era així de normal. És clar, si ja és una mala peça no es pot esperar que amb el gendre sigui bona, encara que si ni sabia que sorties amb sa filla, ja m’explicaràs tu. Va home, segur que la propera vegada tindràs més sort, no et tanquis portes tu ara. Que a més, és amb la filla amb la que surts, no amb la mare!

    Assumpta, en realitat, estic segur que tots tenim anècdotes curioses, divertides o estranyes que ens han passat al llarg de la vida. La diferència és que jo les explico! Després de més de 7 anys de blog, recordo que vaig obrir aquesta categoria de ‘records’ per anar escrivint aquelles coses passades que em venen a la memòria, de vegades sense saber per què, per tenir-les en algun lloc per si algun dia ja no em venen més. Una idea una mica ingènua, però en aquest blog hi ha tota la meva vida, més o menys explicada, i com a ‘memòria externa’ és impagable. Ja ho sé que tu has tingut molt bona relació amb els sogres, sempre és una sort. I si cuinen bé, encara millor!

    Sívia, jo també ho he pensat, així li he dit a l’Elfreelang abans de rebre el teu comentari i tot, se’n podria fer un bon relat amb aquesta història!

    Pons, tots en tenim de situacions de sitcom, jo n’he explicat més d’una al blog. Si hi penses una estona, segur que te’n surt alguna de teva. Hi ha habilitats que més val que els sogres no coneguin, tot i que potser si se les imaginen és encara pitjor...

    Sr. Gasull, apa aquí, hahaha! Senyal que ets bon gendre, però potser no ets tan bon marit! Home, amb la parella segur que es tenen discussions de tant en tant, però amb la sogra, que es veu menys sovint, s’ha de poder mantenir la concòrdia, no? Si veient-la de tant en tant ja ens tirem els plats pel cap...

    Xavier Pujol, intentarem que aquest comentari no arribi a segons qui...

    M. Roser, la veritat és que tot allò queda molt enrere i els detalls es perden. Però que recordi, no em passava res que em fes estar afònic, que a més no en sóc propens. Desconec per què em va passar, potser sí que eren una mica de nervis, però no en tinc ni idea. Ja et pots imaginar, en aquells moments no ho vaig passar bé, però ara jo també me’n ric, és clar. Sí, posteriorment els vaig veure moltes altres vegades i ja van veure que sí que podia parlar. No recordo que mai comentéssim aquella estrena tan sonada...

    ResponElimina
  20. Maria i rits, us ha sonat a FRIENDS la història? Per la situació estrafolària o és que es dóna algun cas així a la sèrie? Jo me l’he vista del dret i del revés però no recordo cap escena així. Recordo bé el meu cas, no els detalls, però sí què va passar, però a veure si a la sèrie hi ha alguna situació similar i se’m barreja tot. Digueu-m’ho, si us plau, i aniré ràpidament a veure el neuròleg.

    Gemma Sara, ho has d’entendre, el papa sempre vol el millor per la nena de la casa, i en el seu afany de protecció espanta qui sigui! Ara, la mare vol que el gendre se senti a gust i ho intenta. D’anècdotes d’aquestes segur que tots en tenim alguna al sarró. Després queden com petits fets sense importància, però viure’ls no fa tanta gràcia. I et dic el que li comentava a en Yuji, no s’ha de confondre un mal sogre amb una mala persona. Hi ha gent que és dolenta, esquerpa o malcarada perquè sí. Però n’hi ha que també es transformen per la condició de sogres, que generalment són bellíssimes persones, però al fill o filla que no els els toquin!

    Laura T, suposo que plantejar-se quina mena de sogra seràs ja és garantia per assegurar-te que faràs el possible per estar al costat del teu fill, és a dir que miraràs de ser receptiva i comprensiva. Molts dels problemes deuen venir per pensar ‘aquí mano jo’. No sé si l’amiga del teu fill té pinta d’anar per llarg, però tard o d’hora n’hi haurà alguna que sí, i tret que sigui una harpia reconeguda per tots, hauràs de fer el cor fort i mirar de portar-t’hi bé pel bé de la relació amb el teu fill. Ara, aquesta comença molt bé si ja te’ls has trobat en alguna situació compromesa, déu n’hi do! Sí, en la distància moltes històries són divertides, però de prop no ho són tant!

    Bruixeta, sí que deus xerrar! Però bé, t’honora que diguis que la sogra preferiria que estiguessis afònica de tant en tant, i no que t’agradaria a tu que ho estigués ella!

    Galionar, m’agrada que m’expliquis la teva experiència, i més si l’has hagut d’escriure dos cops! Aquest blogger ens la té botada. Als 15 anys ja demanaven la teva mà? Escolta, deu ser que ets un bon partit. És clar que el teu pare devia impressionar, i més a aquella edat, si era tan gros. Realment, en algun lloc aquest noi, que suposo que ja no saps on para, està escrivint aquesta anècdota en el seu blog i es fa un tip de riure en recordar-ho, com jo. Però estic segur que, igual que jo, en viure-ho no li va fer cap gràcia. Ei, que jo sóc un encant de gendre, eh! Normal que les sogres m’adorin, hehehe.

    Rafel, si hi ha menjar pel mig jo no solc fallar. Ara bé, estar a ca la sogra i no poder-li lloar el menjar que ha preparat és un greu problema protocolari. Devia fer bon paper, que sóc de vida, però no vaig poder expressar què bo que estava tot.

    Laia, la veritat és que l’escena era surrealista, i hi ha molts detalls que no recordo, potser amb totes les dades la situació s’explicaria millor. Però l’escena d’asseguts a taula amb l’amic i jo completament mut la recordo bé... Què volies que féssim amb l’amic? Era un bon tros de cotxe, si ens portava no el podíem aviar altre cop enrere amb un copet a l’espatlla... Hagués estat molt lleig.
    Segur que hi ha sogres de tot, però quan es va crear el mite de la sogra malcarada eren altres temps, la societat era d’una altra manera. Potser que ara els i les sogres intentin estar a bones amb els gendres i nores és una mena d’efecte rebot d’aquells temps, qui sap.

    Kuroi, encara et queda una mica per saber si seràs una sogra antipàtica, però de moment no m’ho sembla. Segur que la teva nora fliparà amb les teves manetes i les coses que fas. Ella ja tindrà un motiu per fer-te la gara gara i tu per inflar-te com un paó, hahaha! Més que de pel•li, la situació sembla d’una sèrie de riure d’aquestes que diuen per aquí. Però jo me’n ric només ara, llavors no!

    ResponElimina
  21. Hehehe clar que ho devies passar fatal, a més els sogres devien pensar "quina juerga aquest es devia fotre ahir amb la nostra nena, que avui no té ni veu", un fiesteru que les mata callant hahahaha

    Jo amb les sogres regular. Una que vaig tenir era ex-monja i volia que comencéssim a anar a missa! D'aquests en tinc un munt de petites anècdotes més dels anys 40 que no pas del s. XXI. Amb l'actual, prefereixo fer mutis.

    Com a curiositat, com el meu home va conèixer la meva mare: ell m'esperava al cotxe, i jo baixava de casa, on per anar a peu de carrer hi ha unes escales exteriors. Havia plogut i la barana era molla, i en aquell moment apareix la meva mare i ens creuem enmig d'aquelles escales. Parlant amb ella em recolzo a la barana, em rellisca la mà, i acabo escales avall. La meva mare espantada, miro el cotxe i estava el meu xicot amb els braços al cap amb la boca i els ulls ben oberts. Jo, encara a terra però amb l'orgull més ferit que el cos, li vaig fer senyals de que vingués (vaig suposar que estava en el dilema de hi vaig o no hi vaig), i ja vaig aprofitar per presentar-los.

    ResponElimina
  22. "Segur que hi ha sogres de tot, però quan es va crear el mite de la sogra malcarada eren altres temps, la societat era d’una altra manera. Potser que ara els i les sogres intentin estar a bones amb els gendres i nores és una mena d’efecte rebot d’aquells temps, qui sap."

    El primer cop que la sogra va venir a casa, quan es creia que no la veia, es dedicava a passar el dit per sobre tots els mobles per veure si hi havia pols.

    El dia que la vaig conèixer, en comptes de dir-me hola, el primer que va fer va ser mirar-me amb mala cara i donar-me una empenta (d'acord, havíem arribat abans d'hora i l'havíem trobat fora de casa i no li va agradar gens, però potser tampoc calia, no?)

    Ara es dedica a agafar el seu fill per banda, quan creu que no la sento (si sóc al lavabo o similar) i muntar-li escenes dient que sóc una mala bèstia, i regirant-ho tot.

    Amb el meu home ens portem de perles, excepte quan sa mare l'acaba de trucar o acabem d'anar a casa als sogres, que sempre m'he de defensar d'alguna cosa greu que jo no he fet.

    El pitjor de tot és que ell no veu que l'està manipulant.

    Em deixes deixar el comentari anònim, veritat? La veritat és que ho estic passant fatal per la sogra, i moltes vegades és un malson. Quan la gent diu que això ja no passa jo només somric... i penso amb la sort que té la gent que es porta mitjanament bé amb la sogra!

    ResponElimina
  23. Roselles, la veritat és que prefereixo no pensar què els va passar pel cap als sogres... millor no saber-ho, crec. La situació era una mica estranya, certament. Ostres, tenir una sogra ex-monja no ha de ser massa agradable amb els temps que corren. Si t'ha de posar pegues a tot, quina murga. I sense voler ofendre, però me l'imagino força severa restrictiva, quan el que volen els joves és fer la seva sense que els controlin massa. Tot i que ja veig que amb l'actual tampoc no t'ha tocat un camí de roses, vaja. Sort que tens una bona anècdota de presentació, déu n'hi do! Però de vegades aquests tràngols val més passar-los de manera inesperada que capficar-se massa, almenys cap dels dos es va quedar mut! Tot i que tu algun blau et devia quedar. Bé, espero que la teva mare es porti bé amb el teu home, però li hauríem de preguntar a ell a veure què tal, ja que sembla que a l'inrevés...

    Jo, sí que et deixo comentar com a anònim, és clar, el que expliques és molt dur. Però que consti que m'has encuriosit... En cap cas no he volgut menystenir casos que passen ara, i que seguiran passant, en conec algun una mica estrafolari, però sembla que tu tens un petit infern a casa. El cas és que si tinc una cosa clara és que la relació és cosa de dos, i aquests són els que s'han de suportar, que no sempre és fàcil. Haver de suportar la parentela de l'altre pot convertir la situació en insostenible. No puc entendre que algú mengi l'orella a un fill en contra de la seva parella, amb males maneres almenys. Suposo que si veus que la parella és una mala peça fas el possible per fer-ho entendre al fill, però no de la manera que descrius, perquè això és posar-hi mala llet i menystenir molt, minimitzar el seu paper. Això li va passar a ma mare, sempre ha estat menyspreada per la sogra i la seva parentela, però crec que tampoc tenien la potència d'ànim de fer-li ombra, ma mare se les menja amb patates. Bé, espero que la cosa millori, però probablement t'hauràs de quadrar, no hi ha altra manera. No es tracta de fer triar, però el teu benestar hauria de ser una prioritat per la persona que tens al costat, i no pas la seva mare. Ànims, no puc dir que ho entengui perquè no ho passo, però em sembla una situació realment complicada de viure.

    ResponElimina
  24. Jo sí que l'entenc, a la meva sogra. No comparteixo les seves maneres, però l'entenc.

    La meva sogra és una d'aquelles persones a qui van educar amb l'idea de que l'únic que compta en aquesta vida és aparentar. Perquè vegis un exemple: al lloc on hem anat a viure, hi havia un armari que no tenia res a dintre, ni la barra de penjar, i tenia una petita taca a la porta. Segons ella, s'havien de canviar les portes, perquè es veiés maco. Quan jo deia que volia posar lleixes i una barra a dintre... ella em deia que això no calia, perquè no es veia (i llavors, per què serveix, l'armari?)

    El dia que ens vam conèixer, jo anava ben vestida (segons el meu cànon). Portava roba més bona que la que porto normalment, però no roba per anar a un casament (suposo que m'explico). Quan em va veure, li va canviar la cara, i llavors va venir l'escena de l'empenta. Des de llavors, sempre m'ha mirat amb aquella cara de fàstic. Amb el temps, i vist des dels seus ulls, jo era una noia gorda, que per anar a conèixer els sogres no s'havia maquillat (no ho faig mai) i portava una roba més basta que la que fa servir ella per anar a buscar el pa. Això per ella era un insult molt gran, i el fet que jo no sigui una dona-florero fa que no em vulgui pel seu fill.

    No hi ajuda gaire el fet de que jo sigui una dona independent, que no depengui ni econòmicament ni per cap altra cosa del seu fill. Tampoc hi ajuda que, quan ens vam casar, el meu home i jo decidíssim casar-nos pel civil i no fer festa. Encara la sento dir que quina vergonya, que ens casem pel civil, quan en els 10 anys que fa que la conec no ha posat un peu en una església. I, és clar, que no féssim un convit també és una vergonya, perquè la gent es pensaria que no teníem diners per fer-ho. Surt amb morros a totes les fotos del dia del casament, i això que quan féiem fotos intentava posar bona cara...

    Jo per ella sóc un desastre, i el seu principal objectiu, des de que em va conèixer, és que el meu home em deixi i trobi una noia que sí que se'l mereixi. És dur, però no sóc ni la primera ni la última persona que haurà de viure amb això, i l'únic que puc fer és tenir paciència i trempejar les seves manipulacions com pugui.

    ResponElimina
  25. Jo, entenc el que expliques i no ho comentaré més. Amb els exemples que dius, molt durs tots ells, entenc que les aparences són molt importants per algunes persones i que no jugar a aquestes regles et converteix en un no res. Difícil, molt difícil això. Jo no sé si podria viure amb això, és a dir, que potser acabaria guanyat ella, perquè si el seu fill no li para els peus, no ho farà ningú. I si no li para, tenint en compte la situació, potser preferiria plegar i que es quedi amb la seva marona. Bé, és molt fàcil parlar quan no hi estàs ficat, perdona. Em sap greu que visquis això, realment, la realitat li fot mil puntades de peu a la ficció. Si em diguessis que t'ho inventes em semblaria més plausible.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.