dimarts, 1 de juliol de 2014

Fins que el banc els separi

Arriba la temporada de bodes, i aquest juliol, malauradament, em tocarà assistir a una. Ja he dit que no m'agraden gens aquestes cerimònies, però tinc l'obligació moral d'anar-hi, i si al cosí que es casa li fa il·lusió, no hi tinc res a dir. Però de veritat que no entenc que aquest acte uneixi més a dues persones que fa molts anys que viuen juntes. Deu ser que toca, és clar. Com tenir fills un temps després, també perquè toca. Francament, la unió que formalitza el matrimoni és un joc de nens comparada amb la que assegura el banc. Que provin de tancar algun compte comú, o de cancel·lar la hipoteca, ja veuran com n'estan, d'units!

23 comentaris:

  1. Quantíssima raó que tens! Casa més una hipoteca que qualsevol altra cosa!!
    :DD

    ResponElimina
  2. Si no es casen no podran divorciar-se mai, i ells no voldran ser menys, supose.

    ResponElimina
  3. Ja t'entenc, xò si ells ho volen. La llàstima és que xq es vulguin arrosegar comporta arrosegar a la família. És una gran despesa! i sé del què parlo!

    ResponElimina
  4. Sí, és així com dius, moltíssimes vegades.
    Però ón deixem lloc pels somnis, projectes comuns, la immensa felicitat d'uns fills desitjats? La vida és un recull de tot això, i també està el temps del desamor, i la fortalessa d'anar superant dificultats... Ells volen viure també tot això.
    En tot cas, tu ben mudat a acompanyar-los en la seva decissió. I que ho passeu molt be!!

    ResponElimina
  5. Posa les teves barbes en remull, que mai no es pot dir: d'aquesta aigua no en beuré!

    ResponElimina
  6. A mi el que em costa més d'entendre són aquests casaments multitudinaris i que els nuvis justifiquen perquè tenen compromisos, siguin seus o, pitjor encara, dels pares. Ni compromisos ni hòsties! Si un es vol casar, que ho faci com li agradi més i punt, que convidi a qui vulgui i si algú s'enfada, dues feines, com es sol dir. Casar-se val la pena, ni que sigui pels quinze dies de vacances, i en especial si els aprofites per fer un bon viatge a l'hemisferi sud, impossible en el meu cas perquè les vacances són a l'agost tant sí com no.

    I si les coses van malament, aquest és el contracte més fàcil de resoldre. Com bé dius, la hipoteca o els comptes comuns són mala peça al teler...

    ResponElimina
  7. Penso exactament el mateix que en Maurici, casar-se val veritablement la pena, sempre i quan n'estiguis convençut, és clar, i fer-ho al teu gust i no al gust dels altres.

    Casar-se perquè toca o tenir-ne fills perquè toca, això sí que em sembla una gran barbaritat, propi d'irresponsables que no són capaços de dirigir la seva pròpia vida. Pobres criatures, si han vingut al món "perquè toca" i no per ser desitjades...

    ResponElimina
  8. Hehehe molt bona comparació. Només se'n adonen quan es volen separar. Bona boda!^-^ Com cansen tots aquests rituals...

    ResponElimina
  9. Arghh odio profundament quan escric, envio i .... silenci absolut. Tornem-hi!
    Jo, nervis i mal de panxa com els dies abans de signar la hipoteca no n'he tornat a tenir mai més, ni el dia del meu casament però jo també sóc de les que pensa que casar-se val molt la pena (tu diràs, no fa ni un any encara). És un dia espectacular.
    Fer les coses perquè toca és una animalda. Crec que si ho fas perquè toca i no perquè realment vols, mai pot sortir bé.

    ResponElimina
  10. Hi ha gent que li fa il·lusió casar-se. Cadascú té les seves il·lusions mira. Jo soc més partidari de la dominació mundial que del casament, però cadascú es feliç fent unes coses.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tu dona'm temps; una cosa darrera l'altre ...

      Elimina
  11. "Lo que el banc ajunta, que no ho separi l'home" hahahahahah
    Casar-se o no casar-se, no és el més important, crec que el que compta és estimar-se de debó (que no de paraula) També penso que és important el concepte d'adquirir un compromís (que no cal que sigui en paper ni davant de sagrat) I sobretot, tenir molt i molt clar, que tot té un principi i un final, que no hi ha res que duri per sempre i que quan s'acaba (si s'acaba, clar) portar-ho el millor possible i actuar amb sinceritat i molt de respecte amb l'altra persona (o persones, si s'escau)

    ResponElimina
  12. No hi ha relació més llarga que la que uneix un banc...

    ResponElimina
  13. Això del banc no em sembla tan important ...
    - Pots no comprar una casa, si vas de lloguer, cap problema.
    - Si tot i així t'obstines a comprar, separació de béns i de comptes, que quan tot va bé, tot va bé, però quan no, el banc és el que guanya (banc, notaris, advocats, agències immobiliàries ...)

    Aquestes i altres reflexions les fas quan n'has passat, per això ho tinc tan clar ara.:)

    I deixant les bromes, penso que cadascú ha de fer el que més li vingui de gust, ja que els exemples tant que pugui sortir bé o pugui sortir malament, els tenim tots els dies davant.

    Sort, salut i que visquin els nuvis!!
    Aferradetes i posa't més guapo per la festa (és un dir) :)

    ResponElimina
  14. A la tercera va la vençuda..., espero ;-) Et deia que deu fer il.lusió celebrar amb qui t'estimes, que dos persones se'n van a viure juntes, clar que dius que ja fa temps... :-S bé mai és tard per les celebracions!, clar que estic d'acord amb tu que no uneixen més...Ara discrepo amb el fet que es tenen fills perquè toca, si aquest és la raó que ho fonamenta, malament rai pel què cau a sobre...

    ResponElimina
  15. A mi no m'agrada gens anar als casaments...A més abans feien la gran festa, però per sort o per des gràcia, sabien que fins que la mort els separés...
    Ara, segueixen fent la gran festa, però no saben pas quan durarà la relació i et pots trobar en la necessitat d'haver d'anar varies vegades al casament de la mateixa persona. Tot un galimaties!
    Bon vespre, XeXu.

    ResponElimina
  16. Buf, doncs tenir fills en comú també és irreversible. Més que l'hipoteca.

    ResponElimina
  17. Abans ens casàvem per tota la vida, amb tots els inconvenients que això comportava, ara no han acabat de pagar el prestam per les despeses del casament que ja s'han divorciat. :(
    I si, XeXu, tens raó: les hipoteques lliguen més que els contractes matrimonials.

    ResponElimina
  18. Com em va dir algú fa poc sobre casar-se, "no saben el que fan"!

    ResponElimina
  19. Naturalment, no tinc res en contra d’aquells que consideren el matrimoni una cosa bona o fins i tot necessària, el que sí que m’agradaria és que acceptessin que jo no ho faig. Sempre en parlo malament, però el respecto, només és que no tinc intenció de fer cap espectacle amb la meva unió, i em fa molt la murga haver de participar de l’espectacle d’altres, però ho faig quan toca. Pel que fa a comptes bancaris i altres mandangues, no em molesten menys, però a aquest joc sí que hi he de jugar, per força. Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris en aquesta entrada.

    Jomateixa, un matrimoni no impedirà que els membres es barallin o se separin, però amb la hipoteca hi ha unió i fidelitat totals, allò no ho separa ni cristo.

    Jpmerch, ben vist. Jo els dono quatre dies després de la boda, potser tindran temps de tenir un fill per fer-ho més dramàtic tot.

    rits, trobo normal que vulguin tenir la família prop ja que fan el pas, però bé, per molts ja no és un gran esdeveniment sinó una murga. Em ratlla la necessitat de comprar-me roba només per l’ocasió, ho trobo absurd. Per mi aquesta serà la despesa, compartirem regal amb ma mare i mon germà.

    Albanta, no em sentiràs dir una paraula en contra de l’amor i els projectes comuns en parella. Sempre dic que tenir fills és l’acte més bonic de compartir amb la parella, la representació de l’amor que senten. Però ara digues tu quants cops es compleix això? En molts, però en tants altres no. Em sembla tristíssim però encara moltes parelles tenen fills perquè toca, en el moment que toca, com si hi hagués una programació que no es pogués evitar. I digues també què té a veure l’amor amb el matrimoni. Potser dècades enrere tenia un sentit, si t’estimaves t’havies de casar per poder viure amb l’altre si no volies ser un marcat per la societat. Ja no parlem de tenir fills! Però actualment vivim amb la parella des que tenim un mínim de diners per permetre’ns un pis. Si vols formalitzar la unió per no tenir problemes administratius n’hi ha prou amb anar un dia a l’ajuntament, i l’altre dia em comentaven que quan portes no sé quant temps convivint ja ets parella de fet, així que ni cal fer cap gestió. Aquest és el cas de la gent que es casa de la meva família. Es casen per capritx, i res a dir al respecte, és el seu desig i nosaltres ens hi avindrem. Utilitat? Cap ni una. Potser ho fan perquè pensen tenir fills ja i pensen que encara fa lleig engendrar si no estàs casat. Mentalitat antiga, què hi farem. Només t’explico això perquè és bonic el que dius, però per mi no encaixa amb la realitat actual. Ara ens agrada provar el producte una bona temporada no fos cas que després de casar-nos descobrim que ens hem quedat un saldo, cosa que passava infinites vegades abans, i tampoc tenies l’opció de divorciar-te.

    Xavier Pujol, estic raonablement segur que no serà el meu cas. No penso fer cap boda. Casar-se és una altra cosa, no ho contemplo, però tampoc és descartable. Però d’espectacle cap ni un, si volen espectacle, que vagin al circ.

    Maurici, m’agradaria dir que estic molt d’acord amb tu i aplaudir-te, perquè en realitat penso així, però no ho faré. Si parles així és perquè, com jo, no cediries a pressions externes, perquè probablement la teva família no és d’imposar res, però no tothom té tanta sort. Hi ha casos de tot, i un d’ells és que la família s’encarrega de tot perquè les bodes només es poden fer d’una manera: a l’engròs. Els nuvis saben que no tenen res a fer, que podrien generar un cataclisme familiar, i de vegades val més no forçar. Això no vol dir que no els pugui fer certa gràcia, és clar. Un altre cas és aquell en que els nuvis volen una coseta senzilla, amb poca gent però bonic, però quan els pares prenen el control tot es sobredimensiona. Continua en el comentari de baix

    ResponElimina
  20. Penso que en molts casos la boda fa més il•lusió a la família que als propis nuvis, encara que també n’hi ha d’aquells que volen recordar aquella data tota la vida, i per un cop que ho fan (ha!, un cop!), que sigui memorable. Molt d’alcohol hauria de consumir jo per oblidar una experiència així. És clar que hauria de prevaler la voluntat dels nuvis, però en temes de família... ja se sap. I això de tenir vacances... crec que no em compensa. És com una altra imposició, mira que et regalem si et cases, casa’t, casa’t! Doncs no em dóna la gana. I bé, com dius tu, aquest contracte en realitat és el que menys importa, per més que hi diguin els capellans o qui sigui. Te’l petes i prou. Ara, la hipoteca no te la petes, hauríem de pensar molt millor a qui entreguem la cartera que no pas a qui entreguem el cor.

    Kuroi, pots llegir la resposta que he donat al Maurici. Estaria molt bé que fos així com dieu i us felicito si vosaltres heu tingut l’oportunitat de triar el vostre destí. Sé de bona tinta que els dos teniu canalla i que aquesta és molt desitjada i estimada. Vull creure que un cop neix el fill serà estimat, encara que s’hagi engendrat perquè ja toca. Però fes un exercici de reflexió, que les coses haguessin de ser com vosaltres les dieu, i com jo també les penso, vol dir que en la realitat siguin així? Jo penso que no. En molts casos, per sort, sí. Però en tants altres no, la pressió, la dinàmica, els camins establerts pesen més que moltes coses. No tanqueu els ulls, en molts casos és així. Si no t’hi comptes, enhorabona, segur que ets molt més feliç, tot i les destrosses que t’han fet els paletes!

    Deric, com bé sabem els catalans, la pela és la pela. I l’amor... una altra cosa.

    maria, certament. Res no importa massa fins que has de veure com repartir les coses compartides. Divorciar-se no és difícil si els dos s’hi avenen. Repartir el pis i liquidar els comptes... tota una altra història.

    Anna, lamento que desapareguin comentaris, a mi també em passa de tant en tant i fot molt, però no he tocat res, de veritat. Primerament, m’alegro que estiguis tan contenta de la decisió, perquè no hi tinc res en contra, és una decisió de cadascú, i tant si a mi em sembla bé com si no, respecto aquesta decisió. En el meu cas no tinc necessitat de viure un dia tan memorable, o potser penso que els dies memorables són d’un altre tipus. Certament, fer les coses perquè toca o perquè t’hi obliguen canvia la perspectiva totalment. Quan és una decisió meditada i n’estàs convençut, llavors fes el que et sembli millor. Ara bé, em confirmes que signar una hipoteca no és menys compromès que un casament, al contrari, és un pas encara molt més seriós, et lliga d’una manera que no ho podrà fer la formalització de la parella.

    Pons, si l’opció a triar és entre el casament i la dominació mundial, em quedo amb aquesta segona, és clar. Sobretot per un motiu, un cop aconseguida podríem enderrocar la institució del matrimoni, la gent només es podria casar clandestinament!

    Judit, per mi l’amor i el compromís no tenen res a veure amb cap paper. Qui s’estima s’ho demostra no perquè l’obligui ningú, sinó perquè ho sent. Serà que no hi ha gent que s’ha donat el sí en una boda sense estimar realment l’altra persona. Com també tants ‘t’estimo’ falsos que es diuen, i és una pena. Per respecte a l’altre, per honestedat, no s’ha de jugar amb els sentiments. Les bodes són una formalització, abans necessària, i ara totalment voluntària, però encara amb molt de pes a la nostra societat. Després les parelles fan el que volen, pleguen i tornen com els don la gana, però les bodes que no faltin. Si ja sabem com funcionen les coses, no veig la necessitat de formalitzar res amb un contracte que et lliga de per vida, a priori.

    Bruixeta, en tot cas la relació amb el banc, que la sentimental es pot trencar en qualsevol moment, però amb l’entitat dura, i dura...

    ResponElimina
  21. Sa lluna, no pots dir que el tema del banc no és important. Facis el que facis, necessites diners, i aquí el banc et té ben agafat pels ous. No cal comprar, però compartiràs despeses, que de l’aire no es viu. Els diners s’han de dipositar a alguna banda, i el més normal és compartir compte. Com dius tu, si va bé, cap problema, però si no hi va, tancar el compte pot ser un maremagnum. I no parlem d’hipoteques i altres crèdits. Està clar que cadascú ha de fer el que vulgui, jo expresso les meves opinions perquè estic en contra del matrimoni en general, però aquells qui en vulguin fer ús, són ben lliures. Si m’ho pogués estalviar, no assistiria a cap cerimònia, però si em convida un familiar, per respecte a ell, no faltaré. Ara, serà difícil que em pugui posar guapo...

    Audrey, primerament, t’agraeixo tots els intents de publicar el comentari, maleït blogger! M’alegra que finalment te n’hagis sortit. Per mi sí que és motiu de celebració que dues persones vagin a viure junts, ho trobo una decisió important i un gran pas, tot i que jo no he fet massa escarafalls, la veritat. Però quan portes tant temps convivint, no sé a què treu cap casar-se, si abans es feia sobretot per poder fer aquest pas, i altres cosetes que intueixo que el meu cosí té més que superades. Vull creure que una bona majoria de la gent té fills perquè els desitja, però temo que també n’hi ha que ho fan per seguir el programa establert. Com dius tu, malament rai per ells, però sobretot pels pobres fills.

    M. Roser, no no, jo vaig a la boda perquè és un familiar i tinc una obligació moral, però una i prou! Només faltaria! Quan es torni a casar, que no compti amb mi. Tens raó amb el que dius. Abans la cosa era de per vida de veritat, amb tot el que això comportava, és a dir, moltes desgràcies. Ara no té massa sentit, però a alguna gent li agrada tenir el seu dia D personal. I mira que conec casos de gent que feia molt temps que anaven junts, fins i tot convivien, i va ser casar-se i separar-se molt poc temps després. Alguna cosa dolenta deu tenir el matrimoni per ell mateix! Què hi farem, a veure si el cosí es queda amb la dona sempre i no m’ha de tornar a convidar més.

    Loreto, és irreversible, però no evitarà la separació de la parella, almenys a la llarga. La unió bancària perdurarà més enllà del matrimoni, i ves que no l’heretin els fills i tot.

    Glòria, jo no ho hauria pogut dir millor que tu, em sembla que estem d’acord amb aquest tema. No puc dir que estigui d’acord amb els lligams de per vida perquè sí, no és normal haver d’aguantar un indesitjable al costat per sempre, només perquè t’ho manen, però casar-se avui per ‘postureig’ i separar-se al cap de quatre dies ho entenc encara menys.

    Helena Bonals, no sé si ho saben, però en realitat em sembla més compromís signar una hipoteca junts.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.