dilluns, 21 de juliol de 2014

Convencions

Es fa molt estrany veure el diputat David Fernández intervenir al parlament amb la seva samarreta de Som Escola, o amb qualsevol altra vestimenta que porta, però està creant escola, l'altre dia de fons rere el lider de la CUP es veia en Junqueras amb una camisa blava de quadres la mar de normal. Xoca molt, però després et preguntes... i per què no?

Vivim en un món de convencions en el que ens hem convençut que certes coses són de determinada manera, i només ho són perquè nosaltres volem. Si ens centrem en el tema de vestir, un altre exemple són les bodes, i el tinc molt fresc perquè he assistit a una aquest passat cap de setmana. Tant a les bodes com al parlament s'ha de vestir de vint-i-un botons, com també a les entrevistes de feina. No seria més normal anar còmode a aquests llocs, no sentir que hi vas completament disfressat? En cas dels diputats és probable que alguns vesteixin sempre així, però d'altres probablement no. Però la convenció mana i tots s'han deixat arrossegar, fins que uns han decidit anar contracorrent. Personalment espero que l'exemple s'estengui.

Tornant a les bodes, potser és perquè a mi m'agrada vestir de manera molt senzilla i còmoda, però trobo que la imposició del costum fa que ens passem més estona pensant què ens posarem i com ens guarnirem que en la gent que es casa. Quan em preparava per anar a la cerimònia em va passar pel cap que si algun cop m'hagués de casar, que no ho faré, la condició per venir al convit seria que tothom vingués còmode, sense gastar-se un ral per la convenció. Si algú ve disfressat, no entra!

Però jo sóc un paio estrany a qui no agraden les imposicions, de cap mena, però especialment en el vestir. Qualsevol lloc on se m'obligui a vestir d'una manera que no vull és susceptible de no agradar-me. Jo només m'uniformo a castells, però perquè és un orgull lluir aquells colors.

27 comentaris:

  1. A mi també em molesta molt disfressar-me. Molt. Vaig jurar que no em disfressaria per casar-me i no ho vaig fer, ni la gent que van venir tampoc. No vaig imposar res... les tietes van venir mudades i els amics no... com havia de ser.

    L'any passat vaig decidir dir que no anava a un casament, perquè per si no és prou pressió l'habitual sobre la manera de vestir (encara que ningú digui res) en aquell cas, la invitació deia expressament que s'havia de vestir d'etiqueta i vaig dir que no podia anar-hi. Sóc una mica radical a vegades.

    Jo com que no sóc castellera, només em disfresso amb la samarreta groga de la Via de l'any passat o de la V, d'aques t any. :DDD

    ResponElimina
  2. Doncs és clar que sí, cadascú hauria de tenir dret a vestir el que volgués i a on volgués sense temor a ser jutjar per no fer-ho. És una forma de llibertat d'expressió també :)
    Tot el respecte a aquesta gent de la Cup de que parles, ja que lluiten per tirar a terra les convencions que tantes vegades s'imposen irracionalment
    Edgar

    ResponElimina
  3. La roba que portem està transmetent un missatge sobre nosaltres. Les corbates han estat durant anys un símbol de la seriositat/professionalitat. Darrerament, degut al desprestigi de banquers i polítics encorbatats, molta gent ja no confia en les corbates.

    Crec recordar que els primers polítics catalans a prescindir-ne van ser els de ICV. Anaven vestits també amb traje i roba elegant però sense la corbata. Suposo que els assessors van decidir que això els donava un aire més modern i progre.

    Després, com tu dius, els de la CUP se'n van a l'altre extrem, a la samarreta més tirada. Això també envia un missatge. Diu "nosaltres som polítics diferents. Som gent normal, com vosaltres".

    ResponElimina
  4. No coneixes la màgia de la corbata? Hi ha feines si et treus la corbata no saps fer-les. En canvi, es posar-te la corbata e immediatament pots treballar, es genial! Llavors el que falten son ganes de treballar, però això ja es un altre tema...

    ResponElimina
  5. Com la majoria de vegades, el problema bé quan el tema es porta a l'extrem. Em sembla exagerat que t'obliguin a anar d'etiqueta a un casament (a mi, com la Carme, tampoc m'hi veurien) però tampoc em semblaria bé que algú s'hi presentés amb samarreta, pantalons curts i sabatilles. Aquest algú potser hi aniria molt còmode, però seria una falta de respecte pels nuvis.

    Pel que fa als polítics, és més o menys el mateix. A mi no em molesta que els de la CUP vagin amb samarretes però no ens enganyem, ho fan per diferenciar-se dels altres i així enviar aquest "missatge" que diu en Sergi. Per tant, en aquest sentit, també podríem dir que van "disfressats".
    M'ha vingut al cap la polèmica que hi va haver en el seu temps perquè el conseller Bargalló d'ERC anava sempre sense corbata (on s'és vist, un conseller sense corbata!!), A mi sempre em va semblar una polèmica inútil, l'important no és si el conseller porta corbata o no (o si un polític porta americana o samarreta), l'important és com aquest polític fa la feina. I moltes vegades, ens quedem amb l'aparença sense que sembli que ens importi el fons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fe d'errades: On diu "El problema bé", hauria de dir "el problema ve". No sé com no he vist que no estava bé aquest "bé". :-P

      Elimina
  6. Uhmmm ultimament sempre penso coses així quan veig certs polítics a la televisió. Suposo que el que compta no és si van amb corbata, sense o amb banyador; el que compta és la feina que fan que no sé jo si és massa diferent del que van de vint-i-un botons.

    Sobre els casaments, pse, al nostre hi havia gent vestida de totes les maneres; alguns més discrets i altres menys. El que compta és que estiguin allà i hagin fet l'esforç de venir per molt que després, en petit comité, els deixis una mica fins :P

    ResponElimina
  7. La corbata a les bodes és imprescindible. Què et posaries si no al cap, quan ja has mamat prou, et lleves la jaqueta i comences a ballar al mig de la sala?

    ResponElimina
  8. Diuen que la corbata és una metàfora dels atributs masculins. És una de les peces que es resisteixen a desaparèixer.
    Xexu, dius que no et casaràs? No diguis mai d'aquesta aigua no en beuré...

    ResponElimina
  9. mira jo tampoc soc de disfressar-me i això m'ha portat a més d'una discussió familiar ( no amb els de casa, si no amb la família més gran) per que segons diuen ni jo ni els meus fills ( vesteixen com volen des de que tenen us de raó) no anem adients als llocs. La meva resposta? doncs si no us agrada no mireu o no en convideu.

    ResponElimina
  10. Per una part ens agrada això de posar-nos fantàstics de tant en tant, però la veritat és que quan et conviden ja estàs pensant... despesa doble, el regal i el vestit!
    I si a sobre et donen instruccions... els meus pares havien d'anar a una boda on volien que tothom anés de blanc (al mig de les Garrigues, una boda Eivissenca!). Els pares pesen més de cent quilos (cadascun) i no tenen res blanc, bé potser el pare sí que té alguna camisa blanca o la mare alguna brusa, però no van tenir en cap moment la intenció de posar-se tots de color blanc de cap a peus. També van preferir no anar-hi.
    Pot ser divertit per als amics, fer una boda temàtica, fer jocs, anar vestits tots iguals... però és molt difícil fer que tothom faci el que tu vols, i tampoc ho trobo massa encertat. Perquè tothom s'ho passi bé s'ha de deixar que cadascú sigui tal com és.

    ResponElimina
  11. No m'agraden les imposicions en el vestir, ni les explícites ni les implícites, tot i que estic d'acord amb el McAbeu en que hi ha llocs i moments que potser si que s'hi escau anar més d'una manera que d'una altra i que en el fons l'important no és el continent sinó el contingut i totes aquestes coses. Però el que em sembla realment inacceptable són algunes actuacions que he viscut en la meva pròpia pell i que segur que encara hi ha en determinats àmbits empresarials. M'he enrecordat que quan jo treballava en el món de l'empresa vaig ser un temps al costat del departament comercial i se'm va indicar expressament que no podia portar texans perquè no quedava bé quan venien els clients. Però més endavant es va instaurar el "Casual Day" que es celebrava els divendres i que consistia en que tothom podia dur roba més informal i que per descomptat els caps no portaven aquell dia ni vestits ni corbates. Una americanada com una altra, sense cap sentit, però que es complia a rajatabla. molta hipocresia trobo jo!

    ResponElimina
  12. Ostres, encara recordo com anava vestida el dia de l'entrevista de la meva feina, ara fa 20 anys, arreglá pero informal... A mi m'agrada veure les samarretes del David Fernández, amb els seus missatges, i que contagiï una mica la resta, que hi hagi una mica més de naturalitat, si pot ser. Pel que fa als casaments, em sembla molt bé que tothom vagi com vulgui, en els dos meus (primer festa sense papers i després papers sense festa) em va fer il·lusió posar-me vestits una mica princesils (però no blancs, lila i blanc % negre), però tothom va venir com li va venir de gust. Les convencions poden anar canviant, també, per sort!
    Si et cases, casa't your way, sense manies :)

    ResponElimina
  13. Jo al meu segon casament ja vaig posar aquesta norma de anar vestit com un volgués i de fet jo mateix anava vestit de carrer. Suposo que tard o d'hora aquesta ancestral costum desapareixerà.

    ResponElimina
  14. El tema de les bodes és un món paral·lel... Entenc que pugui resultar molest haver-se d'arreglar per convenció si no ve de gust, però hi ha tot un món entre "anar arreglat" i "anar disfressat". Potser amb texans i samarreta no vas arreglat, però una noia amb un vestidet senzill pot anar arreglada, i no cal posar-se aquesta mena de draps de colors llampants amb floritures per tot arreu. I els homes doncs amb un pantaló i una camisa es pot anar maco, i tampoc caldria anar amb vestit i americana.

    A mi el que m'agrada pensar és que tot el que tinc a l'armari m'ho puc posar en diferents contexts i que cap d'ells sigui excessivament de compromís com ara un casament. Roba més d'arreglar, roba més tirada, però cap d'un sol ús.

    I total, que el post no anava de roba, hehehe...

    ResponElimina
  15. Potser jo, amb la coqueteria innata de la majoria de les dones, veig les bodes una ocasió de lluir i presumir davant de gent que normalment no freqüento. La família o els amics que veig en contades ocasions.
    Aleshores necessito demostrar lo bé que em conservo. Més que conveccions socials en el meu cas és afany de no fer pena i que pensin "Mira la Glòria, pobre, que l'ha vist i qui la veu". Poder dir "quien tuvo, retuvo" i encara n'hi queda per repartir.
    Apa! Xula que és una... ;)

    ResponElimina
  16. Les convencions les tenim molt arrelades amb la cultura i és difícil fugir d'elles, si no vols "donar el cante", però... ànim! Cadascú ha d'anar com vullga i, si l'aspecte no és important, tampoc passa res si algú vol disfressar-se en un determinat moment perquè és important per a ell o ella. La qüestió és com t'ho prens tu i que no et sentis obligat a fer el que no vols. Potser podries trobar un punt mig entre donar el cante i anar disfressat... o anar com et done la gana i punt. Genial. Però aquesta societat és així, i pitjor ho té qui s'autoimposa deures d'anar a la pelu, tacons, vestits, complements... Però si vas feta un asco no pillas catxo!! societat-trampa! jijij

    ResponElimina
  17. Això d'en David Fernàndez ho trobo molt encertat. Els lladres, els pitjors, van encorbatats, per tant es separen visualment d'aquesta xusma.

    Casaments: Fa pocs anys, un familiar es va casar a l'església de S'Agaró i va fer el convit a La Gavina, un dissabte al vespre. O sigui, un casament "de peles". Jo que sóc del puny tancat em vaig gastar menys de 40€ en un vestit negre ben maco, i la meva mare 400€. Ella m'insistia en comprar-me un de 200€, però jo no li vaig deixar. No era qüestió de peles (que també), però era qüestió de no malgastar calés en un vestit que només em posaré un cop, i jo sóc molt tossuda. A la meva mare quasi li ve un patatús pensant amb les peles que s'havia gastat en veure que la família de la núvia s'ho havia pres com si anessin a dinar de diumenge, mentre tota la família del nuvi anàvem com si ens hagués de rebre el rei.

    En canvi, uns amics/coneguts ens van convidar a un casament temàtic rotllo swing, i vam eludir-la. Això si era anar disfressat e incòmode!

    ResponElimina
  18. Sí, que la primera vegada, sincerament, la vestimenta d'en David Fernández em va deixar parada. Però ara després d'anar-los veient ja ho veus d'allò més normal. I és que de fet els escollim per les seves capacitats, no per la seva vestimenta.

    M'afegeixo a la teva opinió dels casaments i a més a més prohibiria dur negre als enterraments. Molt estricte? Potser sí, però sempre còmoda.

    ResponElimina
  19. A mi no m'agraden les imposicions i molt menys en el vestir, cadascú que es guarneixi com més li agradi...Bé, sense fer el paperina. Penso que l'important és sentir-se còmode amb el que un porta, ara tampoc es tracta d'anar fent carnestoltes quan no toca...Un pot anar elegant i senzill, al mateix temps! (m'agrada)
    I amb això els homes teniu les de perdre, perquè a nosaltres no sé perquè, sempre se'ns ha donat més llibertat de vestimenta! Només de pensar que hagués de portar una corbata , ja em falta l'aire...
    Bona tarda XeXu.

    ResponElimina
  20. Xexu si algun dia et cases m'agradaria molt venir per poder vestir com sempre, còmoda i al meu aire! estic d'acord amb tu , no m'agraden les imposicions , i les de vestimenta tampoc....al capdavall referint-me al exemple que has posat ,què és l'important que els diputats i diputades vagin de gala o que facin bé la feina que els votants els hi hem encarregat? per mi com si volen anar en pijama , seria curiós però si argumenten i defensen el que han de defensar em seria ben be igual ....

    ResponElimina
  21. Sembla que les obligacions en el vestir i les convencions socials donen per molt, heu fet molts comentaris i molt interessants. M’he hagut d’esforçar a respondre, però m’agrada intercanviar punts de vista, tot i que tots estem essencialment d’acord en les coses que comentava el post. Això sí alguns sou més comprensius que altres amb les convencions! Moltíssimes gràcies pels comentaris.

    Carme, ets la meva heroïna. He de dir que jo a la boda anava molt per sota de la majoria dels convidats. Em vaig comprar un vestit que vaig pensar que em podia servir per alguna altra ocasió, i ni em vaig posar la camisa per dins els pantalons! Massa calor, tu! Ningú no em va dir res ni em van mirar estranyats. He de dir que coneixia poca gent i la veritat és que m’era igual el que diguessin. Almenys el menjar era molt bo, em quedo amb això.
    Ei, la samarreta d’aquest any és vermella, si no he vist malament. La groga no la vaig arribar a tenir, a veure si aquest any l’aconsegueixo!

    Edgar, de vegades tinc ganes que arribi aquest futur que tan han relatat llibres i pel•lícules en el que tothom vesteix igual, aquells monos semblen prou còmodes! Penso que això no pot estar més lluny de la realitat, cada cop la manera de vestir es diversifica més. Els de la CUP lluiten per tirar per terra coses molt més profundes que l’etiqueta del parlament, però així demostren també que no s’arronsen davant de res. A veure si és veritat i poden continuar així de ferms.

    Sergi, m’agradaria saber quin missatge llença la meva roba... Però a veure, el missatge el llença perquè nosaltres ho permetem, o millor dit, perquè ens han convençut que és així. Ho atribueixo tot a criteris comercials, perquè a més el que és elegant i el que no varia al llarg del temps. Els polítics, almenys els d’alguns partits, han suavitzat la seva aparença. Probablement tens raó que els primers van ser els d’ICV, tot i que ara recordo en Bargalló i el Benach com a pioners de no portar corbata, però potser ja copiaven a algú. Ja em disculparàs, però els d’ICV són els cracks de les aparences i del postureig. Fan moltes coses perquè van amb el seu perfil, no perquè hi creguin, i això per mi els fa poc de fiar. Tots han d’aparentar una mica suposo, però els d’ICV es passen molt en això. I els de la CUP segurament són els que més missatge envien, però me’ls crec més. I més que mostrar-se propers amb el poble el que es mostren és bel•ligerants amb les convencions i els costums polítics establerts. Ara, per mi comencen a cagar-la fent coses pel poble sense comptar amb el poble. S’han de relaxar una mica en alguns temes.

    Pons, ja veig que hi ha feines que no sabré fer mai. Però probablement són feines que no voldria fer encara que m’agradés portar corbata. Potser una cosa va amb l’altra.

    McAbeu, jo no veuria gens malament que a una boda s’hi pogués anar amb texans i una camisa lleugera, o una samarreta. Haver de dur vestit em sembla una absurditat. Ho marquen els nuvis, generalment no s’especifica etiqueta, però es pressuposa que aniràs mudat, i ells són els primers, és clar. El meu cosí anava molt elegant, i lluïa molt, val a dir. Sabent que va així suposo que et sentiries malament si no vas un mínim de guarnit. Però això és qüestió de canviar-ho. S’ha establert així, però i si els nuvis són els primers que volen anar ben amples? A mi les celebracions sempre m’han agradat d’estar per casa i inclouria aquesta.
    El missatge de la CUP és bel•ligerant, envia un missatge al poble i també al parlament. No juguen al seu joc, i són relativament conseqüents amb tot el que fan. També s’entesten amb bajanades i coses que no incumbeixen al poble, quan cada vegada tenen més assumit el paper de salvadors del poble. M’agrada la seva mentalitat, però no combrego amb tot. La seva aparença física no és pas de les coses que més em molesten, així com aplaudeixo els seus èxits també critico les seves anades d’olla. La manera de vestir acompanya la manera de fer. Continua a baix

    ResponElimina
  22. M’ha fet gràcia que citis Bargalló ja que he respost el comentari del Sergi abans de llegir el teu i jo l’havia posat allà, ja es veu que tenim una edat i bona memòria! Sí que hi va haver polèmica i és ben absurd. Es pot donar una imatge de seriositat i fer bé les coses sense haver de guarnir-se tant. De fet, el mateix Junqueras, del qual em declaro fan, tot i que darrerament em sembla que es mulla menys, té una aparença poc agraciada podríem dir, i els vestits no li queden gens bé. En canvi, el jutjaràs pel que diu i com ho diu, no per com va vestit. El Cañas, per exemple, sempre va impecable, però el que diu fa esfereir. Compte amb prejutjar per aparença.
    L’errada que corregeixes no m’havia passat per alt, però com que jo la vaig fer fa pocs dies en un grup de whats i em vaig posar blau en veure-ho, no t’anava a dir res, hehehe!

    Anna, ho veus? Deixes que vinguin com vulguis, però després els critiques si no anaven prou ben vestits a la boda, no fotem! Segur que anàveu tots molt ben vestits, més del que m’agrada a mi, és clar. Sobre els polítics, sembla que històricament havien de donar una imatge, anar ben vestits era sinònim de serietat. Ara ja s’ha vist que per molt vestit que portin no fan les coses millor, així que ja se’l poden anar traient. La majoria el que es mereixen és un pijama de ratlles en comptes de tanta corbata.

    Jpmerch, és que precisament no sóc d’aquests. No m’agrada gens fer el ridícul, i per això no bec en excés, i menys davant de desconeguts. Mira que a la boda que vaig anar hi havia tots els tòpics, però aquest no el vaig veure.

    Xavier Pujol, collons, doncs jo els dec tenir molt petits, perquè diria que me l’he posat només un dia en 36 anys llargs, que jo recordi. Quan dic que no em casaré vull dir que no ho celebraré amb una festa. Fer papers d’alguna mena potser serà necessari en algun moment, però a mi tota aquesta parafernàlia no em va, i a la meva parella afortunadament tampoc.

    Bruixeta, jo he dit més d’un cop que no em convidin, però no em fan cas, és clar. He tingut la sort que els amics no s’han casat, són tots una colla de pecadors. Però si es casessin em convidarien, és clar, i jo hi aniria perquè ho fas per ells. En els casos de família només hi ha hagut dues bodes i una mena de celebració de bodes de plata, si no recordo malament. M’he vestit mínimament, però en cap cas com molts dels altres convidats. A casa tampoc són de vestir-se de maneres gaire especials, la veritat. Però en cap cas m’han retret la manera de vestir. El que sí que et puc dir és que jo m’he posat de molt mala llet a l’hora de vestir-me i els del meu voltant han hagut de tenir més paciència que un sant. Sort que la tenen...

    Jomateixa, no amagaré que una de les coses que més em fot haver-me de gastar diners per vestir com se suposa que m’he de vestir. No tinc aquestes ànsies de posar-me fantàstic un dia, en tot cas podem decidir amb la parella ‘posar-nos guapos’ per sortir a copar a un lloc xulo, però ens podem posar guapos sense estar incòmodes ni cantar, que hi ha roba molt xula!
    Jo penso que quan algú es casa, tenint en compte que ja has de fer un esforç econòmic habitualment, no haurien d’imposar res. La gent sol complir, doncs no els obliguis a anar d’una determinada manera. I menys d’una manera tan concreta que no podràs fer servir en una altra ocasió, per exemple. Són capritxets que s’haurien d’estalviar, els deu fer molta gràcia, però la traducció és ‘aquest és el meu dia i tots fareu el que jo mani’. Doncs saps què, que et vagi de gust la boda, però no comptis amb mi. En realitat sona bé això de fer alguna cosa temàtica, però si la gent hi està d’acord. Si fas una proposta i la gent s’engresca pot estar bé, però en aquest cas és millor que facis una celebració a part d’aquest tipus, perquè a les bodes no només estan els amics, hi ha família, parents llunyans, gent per compromís... què fas, obligues a tothom a jugar als teus jocs?

    ResponElimina
  23. Laura T, crec que tots tenim al cap que en segons quines circumstàncies més val anar vestit d’una manera, o més aviat més val no anar vestit de determinada manera. Però tot i que dit així admetria certa gradació d’etiqueta, jo em segueixo preguntant, per què? No parlem de roba d’estar per casa i espardenyes com deia en Mac, perquè senzillament no sortim al carrer així. Una altra convenció, però és força lliure. Bé, es prohibeix anar despullat, però això seria producte d’una altra discussió, trobo. El cas és que tenim costum d’anar vestits pel carrer. Si res no ens obliga, tenim per costum vestir d’aquella manera que ens sentim còmodes, i sentir-se còmode al carrer no és el mateix que sentir-se còmode a casa. Ja no per la vergonya, però per exemple, les sabatilles van molt bé per anar del sofà a la nevera, però no per pujar de Catalunya a Diagonal per Passeig de Gràcia, més val que et posis unes vambes o unes sabates còmodes. A aquí vaig. Assumint que al carrer ja ens vestim, per què ens han de fer vestir de maneres concretes i desacostumades per alguns actes? Ho fem, perquè d’alguna manera se’ns exigeix. Però per què? Estem molt ben adoctrinats.
    Respecte al teu cas, doncs mira, sí que em sembla una americanada. Un bon lloc de feina et permet anar ‘casual’ sempre, perquè si treballes còmode, treballes millor. A l’empresa on treballava jo hi havia una norma que a mi em semblava bé, encara que no sigui altra cosa que convenció. S’havia de guardar les formes una mica, és a dir que havies de vestir correctament, però sense restriccions. A la manera que et deia abans, la teva roba habitual sempre que no fos molt extremada, encara que no vaig veure mai que diguessin res a ningú. Només en el cas que t’haguessis de reunir amb algú de fora, un potencial client o col•laborador, s’exigia vestir-se amb més cura per donar una bona imatge. Jo gairebé mai no m’havia de reunir amb ningú de fora, així que estava de sort. Només un cop vaig tenir una reunió d’aquestes i vaig passar amb una camisa, així que tampoc no exigien massa!

    Gemma Sara, a les darreres entrevistes de feina que he anat jo m’he vestit polit, però no elegant, entre altres coses perquè no tenia roba per fer-ho. Crec que és absurd posar-se vestit i corbata per demanar una feina en la que saps positivament que no t’hauràs de vestir així i en la que saps que probablement ningú et dirà res si a l’estiu vas amb pantalons curts i hawaianes. Però bé, per l’entrevista almenys et poses sabates i pantalons llargs. Al parlament em sembla bé que no vesteixin de manera tan formal, importa més el que diuen i defensa que l’aparença, que cada cop relacionem més amb la caspa i la corrupció.
    Per què no em vas convidar a les teves bodes? Jo entenc que la núvia especialment tingui ganes de vestir de princesa si aquell dia li ve realment de gust. És el seu dia, ja no es vestirà més així. Això no té res a veure amb els altres, trobo. Precisament perquè la núvia llueixi més és millor que les altres convidades no vagin amb vestits de 1000€ i maquillades fins el cul. No pateixis que no em casaré, o en tot cas no muntaré un espectacle d’aquests.

    Sr. Gasull, avui et mereixes això de Sr més que mai. Ho trobo molt bé i tant de bo tinguis raó. Les coses han d’anar canviant, hi ha imposicions que sobren i que suposen un problema per l’altra gent. Està bé que hi hagi pioners que proven de canviar-les, tant de bo et segueixi molta gent.

    Laia, sembla que les noies ho teniu una mica més fàcil perquè teniu més opcions d’anar arreglades, hi ha vestits molt bonics que no són ‘de boda’ i que queden igualment bé. Els homes ho tenim una mica més pelut perquè sembla que anar arreglat és igual a portar americana i corbata. Però jo sóc partidari del que dius tu, uns pantalons arreglats i una camisa haurien de ser suficients per passar el tall de les bodes. Per mi no hauria de caldre ni això, però fins aquí ho puc acceptar. Continua a baix

    ResponElimina
  24. Tot el que està per sobre em sembla disfressar-se, perquè la majoria no anem mai vestits així, en cap ocasió. El que fa més greu el tema de la roba de boda és que molts cops te l’has de comprar per només un dia, i pel que deia ara, no trobaràs l’ocasió de posar-te-la més. Quan tens una altra boda, potser no t’hi cap, està completament passat de moda, o potser es desintegra, com em va passar a mi amb les sabates! Això s’arreglaria si l’obligació no fos tan gran. Si jo em compro una camisa nova per una boda, perquè vull anar guapo i a l’última moda, ha de ser una camisa d’un tall concret que només quedi bé amb americana? O puc comprar-ne una que després em pugui posar qualsevol nit que surti a sopar a un restaurant? Si és aquesta darrera opció, potser no m’agafarà urticària cada cop que sento les campanes de boda.
    El post no anava només de roba, efectivament, però ho hem centrat aquí i ja em sembla bé, un tema cada cop, que la inspiració no sempre ve!

    Caram Glòria, sí que vas forta! Si no dic que no, no està dintre les meves prioritats, lluir davant de ningú, tret de qui vull conquistar una vegada rere una altra, però entenc que algú ho vulgui fer. Si et vols reivindicar, tu mateixa, però potser aquest afany d’alguns obliga els altres a haver de lluir encara que no vulguin. Jo sempre quedaré per darrere els altres, no m’esforçaré mai per ser el més guapo de la festa, us deixo aquest honor. Ja et dic que no necessito que ningú em vegi millor del que estic, si pensen que ja estic a les acaballes, doncs mala sort. Si convé ja els demostraré el contrari d’alguna altra manera.

    Ada, tinc la impressió que ja havíem parlat d’això amb tu o d’alguna cosa similar. Si vols ‘pillar catxo’ i et cal disfressar-te d’aquesta manera, perruqueria, vestuari, maquillatge, quan et treguis tot això què quedarà de tu? Si la manera de lligar és posar-me un mitjó al paquet, quan es descobreixi el pastís quina decepció, no? No és la manera, almenys no és la manera. Bé, si vols follar cada nit amb algú diferent potser aquesta és la manera. Quan ja hi estàs ficat, tant se valen les mentides que has dit. Però no és la meva manera. Jo crec que importa més la manera com ets, i a qui no ha de causar vergonya la manera com vas és a tu mateix. Jo estic molt còmode amb texans i una samarreta amb alguna ximpleria estampada. No me n’aniré a buscar parella a la part alta de la ciutat, voldré algú que m’estimi per com sóc, pel que li aporto, i que ja li vagi bé que jo vesteixi així. Però segurament aquesta és tota una altra discussió. En una boda jo prefereixo sentir-me còmode que integrar-me per no ‘donar el cante’. El problema és que són els altres els que em fan sentir incòmode, ja que van tan arreglats que em converteixen a mi en el tirat de la festa, i això em fot. Per la maleïda convenció jo no penso gastar-me un dineral per ser el més arreglat de la festa, ja em vaig gastar diners i em va doldre. Ho trobo denigrant, si algú es vol casar que es casi, però si ha de perjudicar els altres ja m’explicaràs tu. I jo ara mateix passo de gastar-me diners que no toquen. Tot i això, me’n vaig gastar, amb la idea de no posar-me tan extremat que després no pogués aprofitar la roba. Espero haver-ho aconseguit.

    Roselles, sigues benvinguda al Bona Nit. Com han canviat les tornes, abans anar vestit així era signe de serietat i d’elegància. Ara ho és de poder i de males arts. Ja fan bé alguns de desmarcar-se visualment d’aquesta gent, però espero que això no només sigui una aparença i que es demarquin també d’altres coses..
    Com ja he anat comentant en les respostes, a mi també em fot molt gastar-me diners en un vestit que no podré fer servir mai més potser. Si he de fer una inversió com la que vaig fer, miro que la compra em pugui servir. Potser no pel dia a dia, però sí, per exemple, per tenir alguna cosa que em serveixi tant per una boda com per una entrevista de feina i no desentoni en cap dels dos llocs. Continua a baix

    ResponElimina
  25. Jo trobo que vas fer molt bé en la boda que comentes, i ja es veu que les coses no es van parlar massa bé si cada branca de convidats anava estadísticament amb un grau de mudat diferent. També trobo bé refusar invitacions estrafolàries que obliguin a coses incòmodes. D’acord que és el dia de qui es casa, però tampoc no són els amos i senyors de l’univers.

    maria, normal que sobti la primera vegada que veus algú al parlament parlar amb texans i samarreta, no hi estem gens acostumats. Dona, a mi el negre per vestir ja m’agrada, així que tant com prohibir-lo... és clar, als enterraments no caldria vestir-se de negre estricte, però malauradament fa poc em va tocar anar a un i tampoc em va semblar que la gent anés de dol rigorós...

    M. Roser, important l’apreciació de no fer el paperina, i tant! Tu mateix pots veure que vestit d’algunes maneres fas el ridícul. Potser no tindria per què ser estrany, però no tenim el costum de sortir al carrer en pijama, generalment no ens hi sentim còmodes, encara que a casa en pijama s’està la mar de bé! Doncs als actes socials igual, no hi anirem de qualsevol manera, però tampoc cal seguir les convencions si ens han de fer sentir incòmodes. I tant que es pot anar elegant i senzill alhora! Ja ho comentàvem més amunt, és cert que les dones teniu una mica més de flexibilitat i més opcions d’anar arreglades. Sembla que nosaltres si no portem americana i corbata no anem elegants, i és aquesta convenció la que m’agradaria trencar. Per què diem que això és elegant i una altra cosa no? Qui s’ho va inventar?

    Elfreelang, lamento dir-te que és del tot improbable que em casi, o en tot cas que faci una festa per celebrar-ho, però naturalment series molt benvinguda vestida de la manera que més et plagués. Seria curiós veure els diputats en pijama, més que res perquè tindrien poca credibilitat, però bé, hauria d’importar més el que diuen que el que fan. Com han dit per aquí, la manera de vestir ja dóna un missatge, i el que donen els polítics de sempre no és massa agradable a dia d’avui. Han aconseguit que una corbata sigui signe de desconfiança, segur que d’alguna manera o altra l’encorbatat t’acabarà fotent els calés!

    ResponElimina
  26. Completament d'acord. Tothom hauria d'anar com volgués i es sentís més còmode. Només hi ha un lloc on sóc partidària de certa pulcritud en la manera de vestir: els llocs de cara al públic. Penso que s'ha d'anar correcte, no de 21 botons, o camisa i corbata, res de tot això, però si, amb una mica de pulcritud. Atendre algú amb un escot de vertígen pot ser d'alló més sexy però també poc mesurat, o anar brut, .... però només en aquest cas.

    I en les bodes, el mateix. Cadascú hauria d'anar com més comode es senti. Però ostres, llavors em sento contradita en com vaig anar vestida pel casament de ma germana. De vegades voler estar bonica, arreglar-se és el menys còmode que hi ha. Però si, allà tothom va vestir com va voler i ningú es va sentir malament per anar amb trajo i corbata o texans.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.