dilluns, 9 de juny de 2014

Consciència de gat

Per nosaltres és absolutament normal reconèixer-nos al mirall, però cal dir que això no és una trivialitat en el món animal, és una capacitat que tenen poques bèsties a banda de nosaltres. De la mateixa manera, tampoc no ens costa diferenciar entre espècies, generalment. Un elefant és un elefant, no perquè es digui així, que això és una designació arbitrària, però és un animal concret que sabem distingir. I aquesta capacitat de diferenciar també podem pensar que és una constant entre altres espècies, però realment tenim poca idea de la percepció dels animals.

Explico tot això perquè m'he adonat d'una cosa observant en Blog, el meu gat. Després de tant temps junts, em coneix perfectament, sap qui sóc. Sempre he pensat que ell creu que sóc un gat gran, una bèstia una mica estranya, però en definitiva sóc qui li dóna menjar i li fa moixaines. Quan algú ve a casa, inicialment té por, però si ve sovint l'acaba coneixent i s'hi acostuma. No arriba a comportar-se com amb mi, suposo que això vol temps, però quan veu que no hi ha perill es relaxa.

Desconec si sap distingir que les altres persones que passen per casa són de la mateixa espècie que jo, però en tot cas, no són jo. Per ell no tenen la mateixa funcionalitat que jo, perquè com tots sabem, els gats només ens utilitzen. Si té gana i jo estic a casa, pot estar miolant amb un miol repetitiu i esgotador durant hores, fins que li acabo donant menjar. No aguanto gaire, és clar, perquè es pot arribar a fer molt pesat. Però què passa si jo no hi sóc però hi ha una altra persona a casa quan arriba l'hora de l'àpat? Doncs res, el maleït gat no miola. Com que l'individu que li dóna menjar no hi és, no val la pena posar-se a miolar. Passen les hores i no miola, tot i que la gana deu ser la mateixa. No reconeix humans, sinó que diferencia entre aquell ens concret que l'alimenta i tota la resta. Ho trobo fantàstic.

Naturalment, això funciona fins que descobreix que l'altre ens resident també li pot donar menjar. Perquè enteniment no sé si en té gaire, però d'aprendre, sí que aprèn. Sobretot quan es tracta de menjar. Falta per veure què faria davant d'un tercer humà...

24 comentaris:

  1. Si cal els gats també saben perdre la vergonya.

    ResponElimina
  2. Són molt llestos, conec un noi que en té una i tot i que va a la seva la major part del temps de vegades es comporta com un gos, fa trucs i coses així, però només amb ell, no reconeix gairebé ningú més, i és esquerpa com ella sola, ara, si no l'empipes ni la forces de vegades et fa l'honor d'acostar-se... :P
    Bona nit XeXu!!

    ResponElimina
  3. Arriba un punt desesperat que la gana pot més que la por, segur que s'acabaria acostant a un desconegut

    ResponElimina
  4. Què vols ser papa? ... ostres! ja sé que és una pregunta estranya per a fer desprès del teu post, però és el primer que m'ha passat pel cap en acabar de llegir... La ment fa associacions ben curioses ;-)

    ResponElimina
  5. El món dels gats és increïble i apassionant. Mai saps com reaccionaran només sé que són tan intel·ligents...

    ResponElimina
  6. depèn de qui fos el tercer habitant potser estaria una mica gelós ;D
    el meu gosset també fa el mateix. La meva parella arriba a casa primer i ell calladet, entro jo i comença a demanar menjar com un desesperat. O sigui, que ens prenen el pel com volen.

    ResponElimina
  7. No m'odiis. He pensat exactament el mateix que l'Ariadna ....

    ResponElimina
  8. Que complicat posar-me en el lloc d'un gat! No els he entès mai... clar que tampoc m'he matat a observar-los. Només sé que jo no els faig ni cas ni els hi dic res i sovint em vénen a buscar algunes manyagues que no trobaran... ells tampoc m'entenen a mi, això segur!

    ResponElimina
  9. I tant que coneixen. El meu gat (excepte amb els nens, als qui els té por) és molt sociable i quan ve una visita que no coneix, a vegades se li planta al davant i no marxa fins que el saluden o l'acaricien.

    ResponElimina
  10. Tenen molt clar qui és l'amo o qui fa la funció de "mare"! Encara que hi hagi altres persones que els alimenten o que conviuen amb ells sempre ho tenen present. No sé com s'ho fan per establir aquest vincle, però és així i ningú no ho pot canviar.

    ResponElimina
  11. Ves a saber com ens veuen els animals per això caldria posar-se a la seva pell...Trobo que com les persones, els gats són animals molt diferents, tot i que en general van molt a la seva...
    A la meva neboda que tenia un nadó, li van regalar un gatet i de seguida l'animaló va "adoptar" el nen, quan no el trobaven enlloc, només els calia mirar el bressol i mai li va fer mal, això que el menut ni feia de tots colors...
    En canvi jo vaig cuidar durant un mes el gat de la veïna i no hi havia manera de poder fer-li moixaines i això que era l'única persona que el cuidava, fins i tot li treia les lleganyes (obligatori en aquesta raça de gats)...Quan el volia agafar em "bufava" i jo li deia que era un desagraït...
    Bon vespre, XeXu.

    ResponElimina
  12. Els meus gossos pidolen menjar a tothom, encara que la persona només passi pel costat amb una bossa plena de botifarres. Amb això si que no tenen manies!

    ResponElimina
  13. Són com la resta d'animals, es mouen per la gana. Un cop entès qui té la manduca ho gestionen ràpid

    ResponElimina
  14. Veig que en sentir parlar d'un "tercer humà" molts em pensat en una personeta menuda :)
    Els gats són molt seus, però són llestos i s'adapten a les circumstancies sense problemes.

    ResponElimina
  15. Ara se m'ha acudit que si hagués parlat d'un tercer humà en Garbí, hauríem pensat en un "trio"
    ;DD

    ResponElimina
  16. A mi em passa una mica com la CARME... això de tenir un bitxo a casa que passa olímpicament de tu quan tu el voldries agafar i fer-li moixaines... i que et ve al darrera només per interès propi, no sé si em faria massa gràcia.

    Quin riure amb que et veu a tu com un gat gros!!!! :-DDD

    ResponElimina
  17. per experiència et diré que exactament el mateix... quant vexi que també menja miolarà fins a esgotar la paciència de tants humans com passin per casa. Son més intel·ligents del que ens pensem, molt més.

    ResponElimina
  18. Són uns murris, que no t'enganyin... i si hi ha menjar pel mig, encara més!!!

    ResponElimina
  19. Passa com amb els nens, si els amandregueu us prenen el pèl com volen! Jo tinc clar que us ho deixo ben bé per vosaltres això dels animalons. Cap de pel, bec i pota! I si m'apureu ni d'escata, que encara vindrà el Pons a dir la seva.

    ResponElimina
  20. Son fascinants. A mi, el puck, no deixa de sorprendre'm de tant en tant.

    Crec que si que ens identifiquen amb els seus amos. Son animals de companyia i com que no tenen la vessant salvatge, necessiten algú que els cuidi. Sense aquest algú que els neteja la sorra o dóna menjar o aigua, estan perduts, doncs estan entre quatre parets de les que no poden trobar aliment (i s'acostumen. quan cacen una mosca, no se la mengen pas,... xò què xulo que és veure que mantenen cert instint animal que els mou a caçar-la).

    Crec que ens identifiquen amb l'amo, xò que es van acostumant. Quan la Katkha va estar a casa, al principi no li feia cas, però després, les nits que jo no dormia a casa, l'anava a la seva habitació, per dormir ella. Si estava jo, ni s'ho plantejava, xò en canvi, quan no hi era, la buscava.

    Vull dir que s'acostumen a les persones. I qui sap si a que l'altre subjecte d'estudi també sigui una mestressa per a ell.

    Recordo el dia que vam anar al veterinari. El puck s'ho deixa fer tot, xò tenia por. La veterinària em va fer adonar d'una cosa, que el puck s'arraulia cap a mi, que buscava la meva protecció. Va ser un moment, que encara que sigui nyonyo, va ser preciós, xq et sents que ets important per a ell.

    ResponElimina
  21. Subscric del tot el teu article. Com jo en tinc dos, la gata s'encarrega de pidolar i el gat espera tranquil en segon pla que acabi el concert.
    Per la beguda tenen una altra tècnica, ara és el gat el que fa guàrdia al costat del bol d'aigua i espera amb paciència que me n'adoni que l'aigua s'ha evaporat.

    PD. Esperem en un proper post la funció despertador dels gats. :)

    ResponElimina
  22. Les bèsties són molt intel•ligents, però tenen la seva pròpia lògica, i és molt difícil entendre-la! M’agrada conèixer altres testimonis, entre els amos de gats ens fem teràpia. Veig que hi ha personalitats gatunes per tots els gustos. Gràcies a tots pels vostres comentaris i anècdotes.

    Jpmerch, ja ho dic jo, quan es tracta de menjar la saben llarga, però dediquen els esforços a qui els n’ha de donar, si no no val la pena.

    Lluna, els gats solen ser esquerps i desconfiats, però si agafen confiança ja està. El meu de seguida fuig, però si veu que la persona que hi ha no és perillosa es deixa veure i fins i tot tocar-se. Ja és molt més del que he vist en altres. També li agrada que li tiri coses i les va a buscar, però ara està tan gras que ja no ho fa tant, quan era jovenet li agradava, sobretot amb les brides de tancar el pa bimbo. No sé per què li encanten, fan sorollet, i si li tiro corre darrere. Però ja no me la torna perquè li llenci altre cop.

    Pons, tu creus? Tampoc no era qüestió de matar-lo de gana per comprovar-ho, però segueixo pensant que ell no veu humans, veu el paio que li posa menjar i després altres bèsties. Si no hi sóc es resigna, però tard o d’hora hauria de fer alguna cosa per aconseguir menjar... per exemple atacar l’altra persona que ja veuria en forma de pollastre rostit.

    Ariadna, m’agradaria que m’expliquessis aquesta relació d’idees, perquè m’ha agafat totalment de sorpresa. Espero ser pare algun dia, però no pas a curt termini, i t’asseguro que no serà. És només un estudi sobre el meu gat. M’ho expliques? Després de llegir algun altre comentari entenc que ho dius per aquest comentari final, però res més lluny. El que volia dir és que ara sap que tant jo com un altre humà li pot donar menjar, així que reclama tant si hi sóc jo com si hi és ella. Però i si no hi som els dos i hi ha un altre humà (adult!)? Farà la relació d’idees o tampoc caurà que aquell humà, a falta dels dos que l’alimenten, també li pot donar menjar?

    maria, el meu de vegades no sembla massa espavilat, però crec que ho és. Ara, és tan maldestre que no ho diries mai.

    Jomateixa, efectivament, quan es fan els desesperats com si no haguessin menjat en una setmana, és només un posat. Serà que el teu gos està acostumat a rebre menjar només de tu, l’altre no li posa, així que no val la pena deixar-s’hi la gola. Sí que en són d’espavilats en aquest sentit, però és clar, també podem dir que són babaus per no adonar-se que l’altre humà també té manetes per posar-li menjar. Si tens dubtes sobre la tercera persona llegeix la resposta a l’Ariadna. I respecte al segon comentari, quanta raó tens! En funció de qui parli, les interpretacions són diverses!

    Anna, m’ha costat entendre la relació d’idees de l’Ariadna, ja que ni per un moment se m’ha passat pel cap que el tercer humà que esmento sigui un fill meu, em referia a un tercer humà adult diferent dels altres dos, però llegeix la resposta que li dono com a aclariment.

    Carme, caram, quina relació més estranya amb els gats. Ja ho tenen això, de vegades venen a buscar carícies, però un gat com el meu que es passa el dia tancat a casa, es torna desconfiat quan veu algú que no coneix. Si veu que no hi ha perill, llavors sí que ve a refregar-se a les cames, mai sap on trobarà una bona moixaina. La veritat és que la seva lògica és difícil d’entendre, però menjar i dormir no falten mai!

    Xavier Pujol, normal que tingui por als nens, i qui no! Molts gats no perdonen una moixaina, mentre d’altres s’amaguen i esperen a que passi el ‘perill’. No sé si els entenc bé, però el que sí que puc garantir és que tenen personalitats molt diferents, un gat és molt diferent d’un altre. El que deia aquí no és algú que ve de visita, sinó algú que fa poc que viu a casa, però el gat encara no sap que també li pot donar menjar. Carícies ja fa temps que li reclama, això sí.

    ResponElimina
  23. Sílvia, saben perfectament qui és l’amo: ells mateixos! Ells manen. I qui els fa de mare ja és una altra cosa. Ja t’ho diré amb el temps si reclama menjar a l’altra persona que conviurà amb ell, o si segueix només reclamant-me’l a mi. Potser sí que és cert que sap perfectament que l’altre també té capacitat de fer-ho, però que el vincle és massa fort com per trencar-lo. Es podria considerar un acte de fidelitat? Per mi ja pot ser una mica promiscu si vol!

    M. Roser, no es pot negar que els gats són bèsties força estranyes, tenen personalitats molt diferents, i encara que mantenen alguns patrons de conducta semblants, en això són molt com les persones. Jo crec que trien ‘amo’ i a ell el serveixen sempre. En realitat és com si fessin un amic a qui donen tota la seva confiança, i si no hi és ell es comporten diferent. Potser poden triar més d’un amic, o ser receptius a altra gent, però no és el mateix. Tu ja vas tenir l’experiència amb el gat de la veïna, per més que intentis fer les coses bé, el gat només es manté fidel a la persona o persones que va triar. I pel que fa a la relació amb els nens, suposo que hi ha de tot, però no és el primer cas que sento de gat o gos que ‘té cura’ d’un nadó, és com si els veiessin molt febles i s’hi fessin amics, se’ls estimen tant que, davant de totes les animalades que els fan els nens, es queden impassibles. Prova tu de fer-los el mateix i ja veuràs com no es queden igual. Fa molta gràcia això, amb la canalla són molt més tolerants, i això denota una mena d’intel•ligència o sensibilitat especials, oi? Quines bèsties tan curioses!

    Loreto, em sembla que gats i gossos són diferents en això. Els gossos tenen fama de babaus i de confiats, i els gats d’intel•ligents i malintencionats. La qüestió és que tenen personalitats diferents entre ells i hi ha de tot, i això ens diu que els hem de tenir molt respecte perquè no són simples elements decoratius, són sensibles i intel•ligents, tant si els entenem com si no.

    Sr. Gasull, però no sempre entenen qui té la manduca, almenys per la meva experiència. Estaria bé que algú altre fes amb el seu gat un experiment similar, però potser no trauríem cap conclusió igualment.

    Glòria, sou molt malpensats, però us entenc. La meva mentalitat és científica i em calien dades per arribar a conclusions, pensava en un tercer humà adult per veure si el gat interpretava, després de trobar un segon humà que l’alimenta, que tots els humans ho poden fer, o que només els dos primers poden. Vull dir, si entén que qualsevol humà té aquesta capacitat, o ens veu només com a eines concretes per aconseguir el menjar a aquells que ja sap que li donem. No sé si és tan fàcilment adaptable, però el que està clar és que la gana mou muntanyes també.

    Assumpta, al final li acabes agafant afecte, home! I ell a tu. És clar que en realitat ell és l’amo i tu només un servent, però no és un amo massa tirànic. I com vols que em vegi? És més, ells ens deuen anomenar d’alguna manera a nosaltres, no? Així com nosaltres diem ‘gats’, ells potser ens diuen els ‘meeus’. Qui sap.

    Bruixeta, no fotem, ahir que jo era a casa no em va miolar en tota l’estona, i es va posar a reclamar quan va arribar a ella! Ja ha triat el tio, m’ha substituït! Bé, ben mirat... jo més tranquil!

    MaryMoon, llavors potser és que està testant el terreny a veure qui li dóna més menjar, està esperant que l’altre doni el primer pas.

    Laura T, pobre Pons, no estàs al cas que en Rincewind va passar a millor vida. Millor vida segur, perquè la que tenia amb ell... Jo tinc un gat per casualitat, no va ser la meva voluntat , però ja fa temps que convivim, i probablement em pren molt el pèl, però jo a ell també, ves. És fàcil d’enganyar, la veritat. Probablement jo també.

    ResponElimina
  24. rits, parles de gats com el teu o el meu, que viuen en pisos i no surten mai, perquè no els deixem. Ells s’acostumen a aquesta seguretat, i nosaltres ens acostumem a que no s’exposen a cap perill, de manera que ells no volen sortir massa i nosaltres pensem que si surten prendran mal. Almenys jo penso això del Blog, no duraria gaire allà fora. Però no tots els gats són així, alguns són igualment domèstics però tenen accés a l’exterior i surten, i cacen encara que no mengin, i es barallen amb altres bèsties. De vegades poden estar dies sense tornar, i després apareixen, els seus amos ja hi estan acostumats. A casa saben que tenen un plat a taula, però durant aquest temps han hagut d’alimentar-se d’alguna manera.
    És cert que s’acostumen a altres presències perquè veuen que aquestes poden fer les funcions que habitualment fa l’’amo’. Potser estableixen unes prioritats, un ordre de preferències. El Blog deu tenir un cacau mental darrerament, no em miola en tot el dia i quan arriba ella a la tarda és quan comença a miolar, però em miola a mi! És com si l’arribada d’ella fos l’hora indicada.
    Maco això que expliques de cal veterinari. Les poques vegades que l’he portat jo estava tan cagat de por que ni em buscava ni res, fins i tot em va bufar, cosa que no sol fer si no és que l’ataca una aspiradora o alguna cosa així. Ja veig que en Puck et té més respecte a tu que el Blog a mi.

    Rafel, un altre del club! Els teus sí que tenen una estratègia! Quan jo tenia els dos, em feien un concert coral quan era l’hora del pinso, es posaven els dos l’un al costat de l’altre i a miolar tan fort com podien, era una tortura. Els teus són més intel•ligents, es reparteixen els esforços i els compensa. I com m’has fet riure amb la funció despertador, hahaha! No me’n parlis, ara he canviat l’hora del pinso al vespre perquè no tingui temptacions de despertar-nos més d’hora encara del que ja ens llevem. I això que no el deixo entrar a l’habitació, eh, parlo només de miols!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.