dijous, 19 de juny de 2014

La convivència

Fins ara havia compartit pis de diverses maneres i amb persones diferents. Només un cop vaig fer una cosa que semblava vagament conviure, però no ho era. Acostumat a viure sol durant una llarga temporada, hom adquireix molts costums i rutines que després costa trencar, però que és necessari modificar pel bé de la convivència.

Sempre he pensat que no ha de ser tan difícil compartir espai al 100% amb algú altre, amb tot el que això comporta, però he sentit històries de tots colors. Em sembla una qüestió de voluntat, de respecte, i en el pitjor dels casos, de negociació. En definitiva, hauria d'importar més com és l'altre i no com fa les coses, no? Però això només són paraules, i el que mana són els fets. Cal saber adaptar-se a l'altre, i cedir per les dues bandes, això segur. Si ha de cedir només una de les parts, en això, o en qualsevol altre tema, la relació no pot funcionar. I com sempre, aquesta és la teoria, i la tenim ben apresa, però de moment penso que ens en sortim prou amb la pràctica.

Algú dirà que la convivència es va fent més difícil amb el temps, que al principi tot és maco i que després venen les desavinences, o es toleren menys els defectes. Segurament sigui així, però si et vas acostumant a l'altre i es parlen les coses no hi haurien d'haver tants problemes. La comunicació és essencial, potser és això el que falla en moltes parelles.

Content amb l'experiència de moment, i progressant adequadament pel que fa a compartir-ho tot. Però qualsevol consell per millorar la convivència serà ben rebut, penseu que sóc novell.

31 comentaris:

  1. Doncs jo crec que no hi ha cap consell especial, cal tenir paciència amb les coses que no ens agraden, flexibilitat pe entendre que no hi ha una sola manera de funcionar ni de fer les coses i empatia per entendre l'altre. I viceversa... si només s'esforça un, les coses peten.

    ResponElimina
  2. Bones company, jo en aquest tema de poca ajuda et puc ser, però com comentes en temes de convivència han de posar de la seva part tots els implicats sinó és impossible.

    ResponElimina
  3. Tranquil, si veus que la cosa no funciona sempre pots posar fronteres. Es clar que també s'hauran de crear zones desmilitaritzades. Pren com a exemple a les dues Corees que ho fan molt bé ^^

    ResponElimina
  4. Recordo que a mi em van dir "ui, el primer any és el pitjor, ja veuràs ja ... " i no sé si és perquè jo ja esperava el pitjor o què però res més lluny de la realitat. Ja fa 3 anys que vivim junts i evidentment que algún cop ens hem tirat els plats pel cap (no literalment per sort) però els bons moments guanyen de lluny.
    Estic totalment d'acord amb tu, la comunicació és vital i intentar veuré el punt de vista de l'altre també.

    ResponElimina
  5. L'amor és el principal. Si hi ha amor, el respecte i la comprensió també hi són. I les petites (o grans) desavinences, també.
    És com el ràfting a la Noguera Pallaresa. Cal passar els ràpids per arribar a les aigües calmes.
    Bon viatge!
    Fita

    ResponElimina
  6. Amb poques paraules: si estimes la gestió de conviure és d'allò més fàcil. Feliç començament d'estiu!!!

    ResponElimina
  7. Tal com parles em sembla que no et fan falta gaires consells, i jo tampoc no hi tinc gaire experiència. El principal és compartir i estimar-se (que sembla senzill i no ho és tant). Molta sort!! I en Blog què hi diu? Com ho veu? hehe

    ResponElimina
    Respostes
    1. En Blog el que vol és que algú li doni la teca. Amb això ja és feliç :-DDD

      Elimina
  8. Paciència, encara que s'hi estàs amb algú que estimes no en fa falta tant. El meu pare abans de casar-me em va dir, si un dia comences a veure els defectes, el primer que has de pensar és que ell també ha d'aguantar els teus. :DD
    No és veritat que estaves sol, fa temps que has de negociar amb el "Blog" ;D

    ResponElimina
  9. Tu mateix ho has dit: comunicació. Si una cosa no ens sembla bé, dir-ho! Si ens ho callem és quan després es va corcant dintre nostre i després surt en el pitjor moment. Això sí, sempre cal dir les coses bé, de la manera que saps que a l'altre no li molestarà.

    ResponElimina
  10. Això sempre porta enfrontaments però si des del primer moment es diu el que es pensa ho tenim força resolt, sempre i quan un dels dos no sigui massa tossut.

    ResponElimina
  11. Sembla que ho portes bé, endavant les atxes, ja s'ha dit per aquí que la comunicació i el respecte són importants, de vegades t'emprenyes perquè l'altre no fa una cosa que hauria de fer, però resulta que també et passa a tu, o sigui que acceptem els defectes de l'altre perquè tots som imperfectes... ara, si et proposes millorar i ho aconsegueixes ja és l'hòstia. Sort!

    ResponElimina
  12. Doncs això, estimar-se i no oblidar-se de tenir espais/ moments per un mateix. Per mi quan més és complica és quan arriben els nens.

    ResponElimina
  13. Conviure és la prova de foc de tota relació, cal cedir , cal adaptar-se , jo crec que la convivència millora amb el temps , com més entrenament en la vida quotidiana portes , més complicitat, més confiança i més aprenentatge mutu ....no és fàcil però quina cosa ho és? cada cop conviureu millor

    ResponElimina
  14. consell? Cap de valid, cada parella és un mon. Respecta i festa respectar aquesta ha sigut la meva màxima des de que en vaig casar i de moment a funcionat 25 anys...

    ResponElimina
  15. Mmmmm... li hauries de preguntar a en Josep Lluís perquè jo, en aquest cas, sóc la "desastre"... Ell és molt més endreçat que jo, molt més puntual, més responsable... :-))

    De fet, jo no veig cap problema en conviure amb una persona si l'estimes (sigui quin sigui aquest tipus d'amor, vull dir) i, clar, jo vaig passar de conviure amb els pares i els germans (que me'ls estimava) a conviure amb en Josep Lluís... així que no sé què és allò de tenir tot l'espai per a tu, tot a la teva manera, tot tal com vols... i suposo que llavors sí que s'ha de notar més la diferència.

    Hahahaha quin comentari!! No et servirà de res!! :-DDD

    ResponElimina
  16. NOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOO

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai, no!! Ha estat una "falsa alarma"...

      BLOGGER està ben boig, eh? Clico "PUBLICAR" i em surt una nota d'ERROR... i el meu comentari NO surt.
      Faig un crit desesperat i llavors surt el crit i el comentari (el dec haver espantat hehe)

      Elimina
  17. Jo no penso pas que amb els anys la convivència empitjora.... al contrari, crec que si tot va bé, la convivència millora. Clar que potser no és fàcil, perquè cadascú té les seves costums i sovint, allò que fa l'altre ens molesta o neguiteja, però com tu dius si hi ha comunicació, tot ha de ser molt més fàcil.

    ResponElimina
  18. Després de la fase del "nuvolet rosa" ve la del consens. Amb bona voluntat és fàcil trobar un equilibri perquè les coses funcionin. Ara, el que és fonamental per la bona salut d'una parella és el diàleg, quan una parella deixa de enraonar o ja no sap que dir-se té poc futur.
    Aquesta és la meva experiència, però penso que és prou vàlida per qualsevol parella: parlar i ser sincers.

    ResponElimina
  19. En això si que no en tinc ni idea. I és més, em fa certa cosa i tot, doncs com dius, un s'acostuma a viure sol.
    El que si que puc dir és que si fins ara va bé i us aneu adaptant, xq hauria de canviar? I des de quan tu demanes consells? Cada parella, cada relació és diferent, i cada parella haurà fet i desfet segons els hagi anat. Tu ves fent, cedint o més que cedint, canviant allò que no funciona, parlant el que us sorpren l'un de l'altre, anar-vos acostumant. I tot anirà rutllant.

    ResponElimina
  20. La teoria la saps prou bé. No cal dir-te res. I la pràctica l'has de passar tu, com tantes i tantes coses en aquesta vida. No és fàcil, però tampoc és impossible. Cal tenir ma dreta i saber-hi posar moltes vegades els ingredients necessaris per assaborir el plat: una mica de paciència, respecte, sinceritat, amor, marcar unes "normes", posar-hi ganes de part de tots...Segur que te'n surts!

    ResponElimina
  21. Només un petitíssim consell si vols preservar la convivència durant molt temps: si pot ser, NO RONQUIS! :) No saps els desencontres que comencen amb aquest problema aparentment banal...
    Vinga, una abraçada i ànims, que segur que ho fas molt bé!

    ResponElimina
  22. Qui més qui menys, dels que heu comentat la majoria té experiència en aquest camp. Han sortit conceptes molt interessants que s’han de tenir en compte, encara que no diguem que són consells, farem bé de tenir-los presents. De moment estic content i anem construint la manera d’entendre’ns. Ja sortiran problemes, però amb diàleg segur que els sabrem solucionar, és qüestió de voluntat, i quan cal, a mi no me’n falta. Moltes gràcies a tots pels comentaris!

    Carme, paciència és un bon consell i una paraula que no hauria d’haver faltat al post, però respecte m’agrada més. Flexibilitat i empatia també són conceptes molt importants, ja es nota que tens experiència! Tinc sort perquè els dos de moment practiquem tots aquests conceptes, però tampoc no cal esforçar-nos gaire, em sembla!

    Carquinyol, m’ha sorprès la teva resposta, entenc que de convivència n’has de saber una mica, però no preguntaré. Cedir per les dues parts és l’únic que ho pot fer funcionar, no es pot pensar que res canviarà en les nostres dinàmiques quan compartim la vida amb algú.

    Pons, espero no arribar a aquest nivell, com a molt a separar els iogurts a la nevera. Si hem de ser com les Corees, millor que pleguem veles.

    Anna, suposo que el primer any és quan t’has d’anar acoblant i acostumar-te als costums de l’altre, adaptant una manera de fer que serveixi als dos. En algun moment deixen de sortir discrepàncies, no? O això, o plegues, està clar. Però em sembla que amb bona comunicació la convivència pot ser plàcida, perquè tot es pot parlar i negociar. Normal que de tant en tant hi hagi alguna discussió, però hi seria igualment si no visquéssim junts, no?

    Xavi Pujol, és l’amor el que et porta a voler compartir la vida amb una persona, les altres coses venen implícites per força. A mi m’agrada estalviar els ràpids, però si n’hi ha algun intentarem que el rai sigui ben sòlid i no acabar ben molls.

    Marta, i ara et faré una pregunta. L’amor hi ha de ser perquè et plantegis compartir sostre amb algú, amb tot el que això comporta. Però les desavinences de la convivència no poden fer precisament que aquest amor es vagi desgastant dins a perdre’s?

    Sílvia, com diu l’Assumpta, en Blog ha donat la conformitat a la convivència amb la condició que a l’hora del menjar hi hagi algú dels dos per donar-li. M’agrada fer les coses fàcils, però de vegades has de trobar una persona amb la que es comparteixi aquesta voluntat. Estimar-se es pressuposa, però si amb aquesta premissa després vols imposar només les teves idees, la cosa no funcionarà.

    Jomateixa, a priori parlava de companys de la mateixa espècie. Amb en Blog la conversa és monòtona, però ens entenem bé. La frase del teu pare la trobo encertadíssima, és d’aquelles per no oblidar mai i em sembla que me l’aplicaré, perquè de defectes no me’n falten. Això va lligat també a la paciència, que és el que fa respirar dues vegades i pensar una mica abans de muntar un pollastre, no?

    Deric, això que dius sembla una evidència però em sembla que no ho és. Vull dir que per mi és normal, em sembla completament correcte aquest comportament, però em temo que hi ha molta gent que no sap dir les coses, no s’hi atreveix, o ves a saber per què no ho diuen. Potser no cal saltar a cada moviment, perquè s’ha de ser pacient i acceptar l’altre, però quan alguna cosa molesta, es pot dir amb confiança, la confiança que dóna tenir la persona que vols al costat, i tot es fa molt més fàcil. Molts problemes de convivència segur que venen d’aquí.

    Sr. Gasull, si un dels dos és massa tossut el més segur és que acabi amb la paciència de l’altre, i això pren mal color. Cedir per les dues bandes per igual i parlar molt, solució per minimitzar riscos.

    ResponElimina
  23. Gemma Sara, la Jomateixa ha dit una frase del seu pare que m’ha semblat molt encertada i que lliga molt amb el que comentes tu dels defectes propis i aliens. Sempre s’ha de tenir voluntat de millorar, em costarà perquè tinc mals costums, però vull que la persona que viu amb mi estigui a gust, així que faré el possible perquè així sigui, i mica en mica suposo que estarem perfectament coordinats. Comunicació, respecte i una mica de paciència són les eines perfectes per aconseguir-ho.

    Loreto, bon consell el teu, però em sembla que aquesta parcel•la la tenim clara, ja n’hem parlat de mantenir alguns espais propis, tot i que cap dels dos ens neguem a invasions esporàdiques sempre que siguin benintencionades! De nens ja en parlarem un altre dia, no? Pas a pas, comencem per la convivència, i ja veurem què passa, hahaha!

    Elfreelang, penso que hi ha les dues vessants. Una bona coordinació pot fer que la convivència vagi a millor, però també pot ser que la convivència no passi la prova i això es carregui la relació. Ara per ara estic més per la primera opció, perquè em sembla que ens entenem bé, però caldrà esforç, segurament sobretot per part meva, perquè la cosa segueixi progressant adequadament.

    Bruixeta, això de fer-se respectar no sona gaire bé, però suposo que m’ho sembla perquè no passa pel meu cap la submissió i el dir que sí a tot. Vull creure que sóc dialogant i que tot es pot parlar, i de respecte per l’altra me’n sobra.

    Assumpta, com deia al post, he tingut convivència de diferents tipus després de deixar casa els pares. Vaig anar a viure amb un amic molt amic, després vaig passar una temporada completament sol, més tard amb una parella d’amics no tan amics, amb una parella, però va ser més compartir sostre que conviure, i després amb gats. He passat força temps vivint sol amb els gats i he agafat les meves dinàmiques que segurament no són compatibles amb conviure 100% amb una persona (als gats ja els anava bé), i ara he d’aprendre o reinventar-me, però estic disposat a fer-ho i en tinc ganes, perquè vull que ella estigui bé en la que era casa meva i ara és casa dels dos. Mica en mica trobarem el nostre equilibri, no ens va malament i el pis ha millorat molt en molts aspectes, ja es nota la mà femenina, hehehe.
    Blogger està fent molt el ruc darrerament, es menja els comentaris sense més, en prémer enviar. Fins i tot es va menjar un d’aquests de resposta meus, quina ràbia em va fer, perquè les respostes es van perdre. El pitjor del cas és que passa quan menys t’ho esperes...

    Alba, jo trobo que hi ha un temps prudencial d’acoblament. Si aquest es supera i ja coneixes els defectes de l’altre, i els acceptes, la cosa només pot anar a millor, no? Pot ser que no hi hagi manera d’entendre’ls, i això deteriora molt la relació, però parlant i si el nivell de tolerància és acceptable, tot pot anar bé.

    Glòria, molt gran la teva primera frase, sembla treta d’un manual! Voluntat i diàleg, em semblen uns consells fantàstics, sembla que tinguis experiència, hahaha. És clar, no et falta raó. La voluntat cal per apropar postures, si ens tanquem en els nostres costums no anirem enlloc, segur que en algun punt xoquem. I el diàleg, precisament, ens ha de permetre entendre’ns i arribar al consens de la primera frase. Negociació i acords, vaja. No s’escriuen, però són una mena de contracte. I bé, trobo que la sinceritat i el respecte es pressuposen. Sé que molta gent no les té com una prioritat, lamentablement, però sí que és el meu cas. Sé que això ja és un molt bon punt de partida.

    ResponElimina
  24. rits, viure sol i fer el que et rota i com et rota és més llaminer del que sembla. T’hi acostumes, i això et pot portar problemes a l’hora de conviure amb algú altre, però no està tan malament. Al principi tot són flors i violes, però segur que hi haurà alguna discussió i algun retret. Cal parlar-ho i fer un esforç per trobar aquest equilibri del que hem parlat, que els dos es trobin en ‘zona de confort’, i si s’aconsegueix crec que ja va tot rodat. Però segur que coneixes casos en els que no s’ha arribat a aquest punt i la parella s’ha trencat abans. És una feina, un anar fent. Els defectes ja sortiran, ara no sembla que n’hi hagi, però quan apareguin s’han de saber gestionar.

    Laura T, el fet de pensar tant en les coses fa que generalment la teoria la sàpiga, i és en la pràctica que sorgeixen els dubtes, normal, oi? Totes les paraules que has citat han anat sortint per aquí i són les lògiques i normals que algú amb la voluntat de tirar endavant una relació ha de tenir en compte. Una de les claus és paciència, d’altres em semblen més fàcils.

    Galionar, quina mena de consell és aquest? Com se suposa que puc evitar això, en la meva fase de no consciència? M’ho poses difícil, però tinc sort que la meva parella no té el son lleuger, tot el contrari, de moment no suposa un problema, encara que em sembla que tampoc ronco massa, només si tinc el nas tapat. Però si esdevé un problema, buscaré solucions, és clar.

    ResponElimina
  25. "Es nota la mà femenina" vol dir que ara tens tapetets amb puntetes? ;-))))

    ResponElimina
  26. Perdona, però és que fa un parell de dies que no em surten els posts, normalment, quan clico Blogger, em surten tots els posts dels blogs amics que tinc a la llista, però ara he d'anar clicant un per un i alguns se'm passen, no sé pas a què és degut...

    La convivència penso que és cosa de cadascuna de les persones que estiguin a la casa, siguin una parella o uns quants amics...Penso que és una mica problemàtica, perquè cadascú té la seva personalitat i sobretot si algú ha viscut molt de temps sol ha adquirit molts petits vicis ( penso en mi), que potser no agradaran a les altres persones. Crec que és qüestió de bona voluntat, que cadascú intenti no fer el què sap que molesta als altres...Si us hi esforceu, segur que port ser una llarga i bona convivència.
    Bon vespre, XeXu.

    ResponElimina
  27. Assumpta, he dit mà femenina, però no mà femenina de vuitanta anys! No no, res de puntetes enlloc de la casa.

    M. Roser, darrerament el blogger està fent una mica el ximple. A mi no m'ha passat el mateix que a tu perquè faig servir un lector de feeds a part que m'avisa quan hi ha actualitzacions, però alguns cops em desapareixen els comentaris un cop ja he premut 'enviar'. Això fot molt perquè de vegades m'enrotllo com una persiana i després no tinc ganes de tornar-ho a escriure.
    Després de viure sol és normal fer les coses a la manera de cadascú. Pot ser que no agradin a un altre, com pot ser que les noves maneres de l'altre no ens agradin a nosaltres, però hem de començar per no dir-ho en aquests termes. No és que no ens agradin, és que són diferents, i n'hem de parlar per arribar a acords i solucions que complaguin a totes les parts. És cert que hi ha qui té hàbits molt desagradables, segur que jo en tinc alguns perquè a mi no em molesten, però sóc conscient que si tot l'espai no és meu he de modificar la conducta i fer l'estada plaent per l'altra. M'hi hauré d'esforçar d'inici per canviar els vicis, però l'altra també haurà d'adaptar algunes coses a la meva manera de fer. Entre els dos i anar parlant-ho tot, es pot arribar a una convivència plàcida que permeti superar amb facilitat les petites desavinences. I ara ja no sé si dic tot això per convèncer-te a tu o a mi mateix!

    ResponElimina

  28. Com que en Xexu em fa una pregunta, contesto. Es tracta tan sols de ser flexible i pensar que la meva manera de fer les coses, de col•locar-les, els meus hàbits, els meus gustos, les meves costums.....no és la única manera, que no posseïm la veritat absoluta. Parlo per pròpia experiència, les gestions de convivència les has de prendre amb una dosis elevada d’humor i de tolerància. És a dir jo sóc molt endreçada m’agrada les coses al seu lloc i ves per on m’enamoro d’un! que l’ordre no sap pas el que és...Xexu, de qui em vaig enamorar després de molts anys, en continuo enamorada, tan sols que amb els anys jo m’he tornat més desendreçada i ell s’ha tornat més endreçat, tu i ella o ell o qui sigui podeu escollir com respondre davant de les circumstàncies de la convivència i la teva felicitat depèn d’aquesta resposta. No sé si m’he explicat......

    ResponElimina
    Respostes
    1. T'has explicat perfectament. Es pot triar no tolerar l'altre i emprenyar-te perquè no canvia els seus hàbits. Això per començar és creure que els teus són millors, i aquí ja tens el primer error. Són uns altres, però almenys per l'altre no seran millors, si no ell o ella també els practicaria. En aquest supòsit hi ha dues sortides: o plegar veles, o aguantar de baralla en baralla fins la fi dels temps. Cap de les dues és desitjable.

      L'altra opció és la que tu dius. Assumir que les coses bones que t'aporta una persona estan per sobre d'aquells petits o no tan petits defectes que preferiries que no tingués. Si aconsegueixes ser flexible i que l'altre vingui una miqueta al teu terreny, segur que es pot arribar a alguna solució intermèdia que satisfaci prou a tots dos, i així és un tema que ja no s'ha de tenir en compte ni molesta. Una mica d'humor sempre va bé, però humor de veritat no d'aquell que es fa servir per deixar-les anar amb un somriure a la boca. Trobo que aquesta opció és molt més saludable si a) vols conservar la parella, o b) si no vols que la teva vida sigui un infern.

      Per cert, és ella.

      Elimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.