dimecres, 25 de juny de 2014

El 'tiet Fernando'

Camí de la revetlla vaig rebre la notícia de la mort d'un familiar, un germà del meu avi, oncle de ma mare, el 'tiet Fernando'. Era un dels components més ancians de la família, i tot i que sempre és un cop, feia força anys que no teníem gaire relació. Bé, jo no sóc gaire familiar, però eren uns parents que van desaparèixer fa molt temps. Els records que en tinc són especialment del dia de Reis a ca la iaia, quan el tiet ens ajudava a muntar els regals, Tente en el meu cas i Playmobil en el del meu germà. Era un home alegre, graciós i força afectuós amb nosaltres. L'avi semblava molt més esquerp amb tothom, encara que amb els néts també era més proper.

Un bon dia, essent nosaltres petits encara, el 'tiet Fernando' i la 'tieta Carmen', la seva dona, van deixar de venir per Nadal. No recordo haver preguntat per què, però va passar. Això fins fa un parell d'anys, després de la mort de la Carmen, en Fernando va tornar a venir per Sant Esteve. Els de la meva generació feia dècades que no el vèiem i la primera impressió va ser molt forta perquè era la viva imatge de l'avi, que ja fa 13 anys que és mort. En Fernando, ja gran, va compartir amb la família els seus dos últims nadals.

No sembla difícil entendre que la sobtada desaparició d'aquesta parella, que van enterrar el seu únic fill quan encara era molt jove (jo no el vaig conèixer) va ser a instàncies d'ella, que per gelosia, enveja i pel seu caràcter llunàtic va arrencar un home del costat de la seva família. Ell, que es deixava portar, va fer cas de la seva dona i es va allunyar dels seus germans i nebodes fins que al cap de molts anys ella va faltar. Si digués que el vaig trobar a faltar mentiria, no seré hipòcrita. Però la història em fa una mica de pena, no sé amb quin dret una persona pot allunyar la seva parella de la seva família o amics per les seves neures. Les famílies es barallen, però que algú estigui absent des que la dona ho decideix fins que ella es mor, em sembla una mica injustificable.

Avui hem enterrat el 'tiet Fernando' i he preguntat a la mare per què van deixar de venir. Una de les coses que li retreia la dona era que no s'havia mostrat mai tan afectuós amb el seu fill com amb nosaltres, els néts del seu germà. Que descansi en pau, si és que pot, amb la companyia eterna que li tocarà tenir.

22 comentaris:

  1. Si tu ets poc familiar jo soc poc i mig. A part dels meus pares tinc la família molt molt molt oblidada. Ben just que vaig al dinar de Nadal i perquè em fan els canelons que m'agraden que sinó...

    ResponElimina
  2. jo sóc molt familiar, però potser de la part més reduïda de la família. Recordo fa molts anys que a les festes majors l'àvia reunia tanta família que jo havia d'anar a dormir a cals veïns.
    Per gelosies també alguns es van anar allunyant i tot això que hi van perdre i nosaltres hi vam guanyar en tranquil·litat.
    A totes les cases hi ha casos :)

    ResponElimina
  3. Caram mentre uns anaven de Revetlla tu feies cap a un enterrament...Una mica trist tot plegat, però pensa que a les millors famílies hi ha problemes, generalment hi sol haver alguna ovella negra, que ho destarota tot plegat...De vegades, per això, és la que més sentit comú té!
    Potser no descansarà gaire en pau , pobre!

    ResponElimina
  4. Potser l'eternitat el lliurarà de companyies que obliguen a fer coses que no vols... Seria un detall per part de l'eternitat.

    Si que fa una mica de pena la història... Descansi en pau.

    ResponElimina
  5. Sempre hi ha qui troba una "bona" raó per a separar una famíllia. Tinc casos propers. Una llàstima, pobre home.

    ResponElimina
  6. Sí, de casos de famílies separades n'hi ha molts, i és trist, a la meva hi ha un pare i una filla que no es parlen des de fa quasi 20 anys, imagina't. Per cert, jo també tinc un "tiet Fernando", el germà de ma mare, se m'ha fet estrany quan ho he vist, em pensava que de "tiet Fernando" només n'hi havia un... petonets. Que descansi en pau el teu tiet.

    ResponElimina
  7. Quina llàstima aquestes persones que no saben ser felices...!!!

    ResponElimina
  8. Jo de picabaralles familiars fujo tot el que puc, encara que en el meu cas el tinc fàcil: tinc la família ben petita i a sobre escampada...

    ResponElimina
  9. Les relacions entre persones poden ser força complicades i si aquestes persones són familiars, fins i tot encara més. Quan et baralles amb un amic, l'altre deixa de ser el teu amic però quan et baralles amb una tieta, continuarà sent la teva tieta per molt que no t'hi parlis i per tant no "desapareix" del teu entorn.

    Pel que fa al cas concret que ens expliques, i tal com ho expliques, certament sap greu pel teu tiet. Suposo que es va veure obligat a triar entre mantenir la pau a casa seva i veure-us a vosaltres. I això és molt injust.

    ResponElimina
  10. Enveja, gelosia, estires i arronses... passen a tot arreu. I si això ja es dóna amb germans o gent molt propera ni t'explico el que passa quan s'hi barreja la part de família política. Aquests si que solen ser font de conflictes. I en aquestes ocasions sempre hi ha d'haver un que cedeixi i/o que renuncii a alguna cosa per a poder viure mig en pau a casa seva. Segur que tots tenim en algun grau o en un altre alguna experiència al respecte. Què en són de difícils les relacions humanes!

    ResponElimina
  11. jo en sóc molt de familiar, però per desgracia vinc d'una família on hi ha una persona com la que tu descrius... neuròtica i envejosa que ens ha apartat els uns dels altres, inclús entre els propis germans ( els seus fills. És clar que parlo de la meva mare) a practicat allò del " divide y vencerás"

    ResponElimina
  12. Coses de família, coses de caràcter... De vegades cal escollir! I ell suposo que ho va fer... hauria estat genial no haver-ho de fer i poder fer un tot, però amic Xexu, a vegades la vida et fa escollir!
    A cada família ens en cau un (o una) Així que anirem capejant el temporal i com deien els vellets "que sigui el que Déu vulgui" (o nosaltres)
    Abraçada!

    ResponElimina
  13. Ho sento per ho del teu tiet Fernando.
    Em sembla que sóc molt estranya; bé per mi ja és la normalitat, però això de les famílies no és ho meu. Em sembla que l'ésser humà està destinat a no entendre's.

    ResponElimina
  14. Si que és una llàstima i més si el home us estimava. Us devia trobar a faltar. Però aquestes coses passen a les millors famílies, sovint es troben busca raons que no para fins a separar-la.
    Que en pau reposi el tiet Fernando.

    ResponElimina
  15. Em dol els anys perduts en família per ell i per la família. Quan et fas gran t'adones que ben poques coses s'hi poden comparar. La família s'estima i prou, no mires el perquè, i la família de la parella és la que l'ha fet com t'agrada a tu, per tant es mereix respecte. Fa pena, sí.

    ResponElimina
  16. Malgrat els alts i baixos el tiet Fernando ha deixat un record entranyable. La tieta també va passar fets molt difícils. Encara que potser no va actuar bé, li podem concedir una mica de comprensió.

    ResponElimina
  17. És força comú que hi hagi desavinences a les famílies, sempre hi ha discussions i mals entesos, però no entenc que es produeixin separacions així, sense motius greus que ho propiciïn. Com que no conec tota la història, només puc explicar el que sé, però no m’embolicaré més per si hi ha coses que se m’escapen. Trist haver estat separats tant temps d’aquesta part de la família, però ara no caldrà pensar-hi més. Moltes gràcies per llegir i comentar el post, i també per explicar una mica les vostres experiències.

    Pons, tu sempre més, no? No et pensis, generalment jo només veig la família per Nadal, als pares encara una mica més, però amb els altres només puja la mitjana si hi ha una boda o un enterrament, i aquest any tenim les dues coses...

    Jomateixa, la nostra família és petita, així que no és que deixem massa gent de banda, però a mi em costa fins i tot amb els més propers. De petits sí que ens vèiem més, però després ja no. A totes les cases hi ha merders, naturalment, i la veritat és que de vegades val més que siguin pocs i ben avinguts, que molts i menjar-se tots els merders.

    M. Roser, no no, em van trucar per dir que havia mort, però me’n vaig anar de revetlla igualment, ja estava en camí. El dia següent vaig anar al tanatori i el 25 l’enterrament. És clar que a totes les famílies hi ha problemes, em sembla que no n’hi ha cap on tots els membres estiguin ben avinguts. Ara, que les ovelles negres siguin les que més sentit comú tenen... potser coneixes casos, però no seria el de la meva família, penso.

    Carme, no crec massa en el que passa després de morts, així que ara la història ja s’ha acabat. Només ens quedaran els records i aquesta trista història, del que podria haver estat i no va ser. Ja sabeu que no sóc gens familiar, però sap greu i tot.

    Jpmerch, doncs ja m’explicaràs quines ganes de separar una família, no crec pas que tractéssim malament aquella dona precisament. No en tinc mal record jo, només d’una persona que parlava a base d’indirectes, però jo era petit i no en calibrava la importància.

    Gemma Sara, sempre ens sembla que quan anomenem algú per un nom tan concret no hi pot haver ningú més, però ja veus. Històries tristes segur que n’hi ha a totes les famílies, com a mínim poques deuen ser una bassa d’oli. I jo que sóc zero familiar ho trobo trist. Prefereixo passar de la família perquè vull que passar perquè hi estic emprenyat. Però ja se sap que la família no la tries.

    Assumpta, ben certa la teva frase, sempre n’hi ha d’amargats que han de fer la vida impossible als altres. Estic segur que després es lamenten també per haver perjudicat l’altre, fent-se les víctimes encara més.

    Carquinyol, jo també en tinc poca de família, però ja veig que la poca que tinc i no veig és per alguna cosa, i no pas per la distància.

    McAbeu, això que no desapareix pot no ser exacte. El que no desapareix és el parentiu, si a tu et pregunten si tens una tieta, sí, la continues tenint. Però si t’hi has barallat i deixes de veure-la de per vida, a efectes pràctics, és com perdre un amic. Ara, pot ser que la baralla sigui entre vosaltres i no afecti la resta de la família, i que per tant us hagueu de trobar en les trobades familiar. Un cas una mica més violent encara és partir peres amb una persona amb la que comparteixes grup d’amics.
    Penso que has entès perfectament la situació de la meva família. Vull creure que si no hagués estat per ella haguessin seguit venint, ni que fos només per nadal, però haguessin participat més dels esdeveniments de la família. No ho sé del cert, però la separació han estat uns 25 anys, temps en que van morir els meus avis i altres membres de la família. Ara és tard per recuperar el temps.

    Laura T, la família política no deu veure la necessitat d’aguantar segons quines coses, o senzillament no creu que hagi de canviar per adaptar-se. Continua a baix

    ResponElimina
  18. Suposo que això passa en molts casos, però també he vist el contrari, aguantar coses realment fortes per amor a la parella. Entre germans també hi ha disputes i baralles, moltes per temes econòmics, però no crec que això m’arribi a passar a mi. Primer perquè no tenim ni un duro en general, però després perquè barallar-se per diners és la cosa que menys de gust em ve de la vida.

    Bruixeta, és fort el cas que expliques, eh? La mare sol mirar pel bé de tots els fills, però està clar que hi ha persones de tot, naturalment. Posar els fills en contra els uns i els altres no sé quina mena de sentit té, em costa posar-me a la pell d’algú que fa això. Jo que no sóc gens familiar no vol dir que aquestes coses no em superin, no les entenc massa. El cas de la meva família va ser per culpa d’algú de fora, però que sigui la pròpia matriarca...

    Judit, si et poses a la pell d’ell pots pensar que davant de la difícil decisió va triar la que li permetia viure el dia a dia amb més tranquil•litat, amb la persona amb qui convivia. Total, a nosaltres només ens veia un parell de dies a l’any. Però precisament per això, no em diràs que la dona no podia mossegar-se la llengua durant un parell de dies, serà que no ens empassem coses que no tenim ganes de fer! Volem estar realment al costat d’algú que no pot fer aquest ‘sacrifici’ per nosaltres? És realment una decisió que prenem, triar entre uns o altres, o és no tenir prou sang com per discutir una decisió absurda? Preferiria pensar que ell tampoc tenia gaire ganes de veure’ns, perquè contra això no hi pots fer res, però crec que era perquè no sabia donar el cop de puny sobre la taula que cal. I si ella no vol venir, que es quedi a casa, i que ell vingui si en té ganes. Però no, sembla que no. No és una tria tan simple, entraríem a parlar de maltractaments psicològics i no tinc ganes d’entrar-hi.

    maria, prou que saps que no sóc gens familiar, però és per desinterès, no perquè m’hagi barallat amb ningú. Penso que les baralles no tenen sentit, que s’ha de poder parlar. Una altra cosa és que la família t’interessi més o menys, perquè no la tries, i llavors pots preferir estar més a prop d’altra gent. Però per què barallar-se, cal tenir una mica de paciència, no?

    Glòria, la veritat és que he passat gran part de la meva vida sense aquesta presència, els records són només de petitets, i un bon dia va desaparèixer. No el vam oblidar, senyal que estàvem a gust amb ell. Sí que recordo alguna mala cara i alguna discussió, aquesta part de la família és de caràcter fort, però pels nens tot quedava molt maquillat. No sé si ens va trobar a faltar, o què va acabar desencadenant aquesta separació, però bé, en tot cas, ja no hi haurem de pensar gaire més...

    Clídice, has dit una cosa que m’agrada molt i que normalment no tenim en compte. És cert que si algú ens agrada hem de valorar d’on li ve, s’ha forjat el caràcter a la seva família, i això mereix un respecte, és clar. Ara, també cal dir que molts cops no saps on està la semblança, però alguna cosa hi ha d’haver. I que en definitiva s’ha de respectar tothom caram, i amb paciència i respecte no hi ha baralles que valguin. I si la família política no ens fa sentir còmodes del tot, com a mínim fer l’esforç per la parella, no? Que per això la volem al costat, estimar és fer algun sacrifici de tant en tant, també. En realitat jo no sóc gens familiar i no sé si em canviarà la perspectiva quan em faci gran, però què menys que mantenir la concòrdia.

    Xavier Pujol, tens tota la raó, el que va viure no va ser fàcil. Però tampoc pel ‘tiet Fernando’. No és moment ara de buscar culpables, ara ja falten els dos i és història passada. He volgut tenir un record i fer una petita reflexió, no és l’únic cas que conec d’algú que separa familiars o amics. Però cadascú es deixa portar per qui vol o pel que vol. No crec que la meva família li posés les coses difícils a la ‘tieta Carmen’, però bé, va anar tot com va anar, ara no ho canviarem.

    ResponElimina
  19. És cert quan dius que ara ja no té remei. És una pena tot plegat, però crec que passa a moltes famílies, sempre hi ha algú que li agraden els conflictes. Pel que has dit, sembla que el tiet vos estimava molt i això és el que hauria d'importar.
    Que tingui un bon descans.
    Aferrades



    ResponElimina
  20. Una història molt trista. Una abraçada i espero que la seva mort hagi estat plàcida, com a mínim, ha recuperat la seva família els darrers anys.

    M'encanta la frase que has posat, entenc que també és de la família.

    Una abraçada ben gran.

    ResponElimina
  21. Sa lluna, a mi sempre em costa entendre això que hi ha gent que li agraden els conflictes. Jo el que faig és no eludir-los, si hi són s'han d'afrontar, però per què buscar-los. Dins d'una família no hauria de caldre barallar-se per gelosia ni enveja, si és precisament on es reparteix l'afecte més incondicional i on es tolera tot molt més. Enfadar-se i tancar-se en banda no té massa lògica. Però com dius, és més comú del que podria semblar. Jo seguiré sense entendre-ho.

    rits, la frase em va encantar. Precisament després de l'enterrament vam anar a dinar la part de la família que hi vam assistir i la meva mare em va dir un parell de frases de la difunta germana gran de la meva iaia (també difunta), que eren molt encertades. Una era la que he posat, i l'altra feia referència també a la pertinença a una lloc o altre, i deia: si tingués un poble, ja me l'hauria venut. Hi tocava, aquesta dona. El tiet Fernando era de l'altra part de la família, germà de l'avi, que era l'home de la iaia que parlava abans. No sé si li va servir de massa recuperar la família els dos darrers anys de vida, però bé, ara tant hi fa.

    ResponElimina
  22. Vaig tard, però arribo. L´últim paràgraf del post em sembla duríssim, molt i molt dur. Hi ha un tema important que parles i és el dret que tenen les persones sobre les altres persones, a manipular, a arrencar com dius tu: cap dret, absolutament cap. Però, de la mateixa manera que la Carme el va arrencar, em pregunto els motius del perquè el “tiet Fernando” ho va aguantar, per amor? per interessos? per la família?. El motiu tan sols el sap ell i se l’ha endut. Hi ha un altre tema que per a mi és molt important i és la mort d’un fill, d’un infant és la mort més terrible de totes que fa que pels pares deixi de tenir sentit la vida i perdin la il•lusió per viure. Es un fet que segurament els va marcar i molt i podria potser justificar molts comportaments.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.