divendres, 6 de juny de 2014

El monstre (TPE)

Ensangonat i amb el braç esquerre penjant inert al costat del cos, en Good s'acosta a la barana del terrat. Ja ha acabat tot, la caiguda des d'aquells 25 pisos és mortal de necessitat. Està exhaust, però continua dempeus. S'aboca al buit i no pot creure el que veu. En Bad, també cobert de sang i amb la cara inflada, penja de la cornisa aferrant-se a la vida amb les dues mans. El malson no acaba mai.

—Si us plau, no em deixis caure, ajuda'm!
—I per què hauria de fer-ho, eh, malparit! No mereixes viure, aquest món serà un lloc millor sense tu!
—És veritat, ho serà! Ara m'adono de tots els errors que he comès, oh Déu, he estat un gran fill de puta!
—T'adones que si et dono una darrera empenta encara em condecoraran?
—I faries bé. No em mereixo viure. Però tot i així t'ho suplico, no em deixis caure, ajuda'm! Ara que he vist el mal que he fet prometo canviar, esmenaré tots els errors, t'ho prometo!
—Com vols que et cregui? L'escòria com tu no canvia mai.
—Perquè no viuen per explicar-ho. Ajuda'm a pujar i seré l'excepció, em podré dedicar a arreglar tot el que he espatllat. Ajuda'm, no aguantaré gaire més...

En Good està confós. En Bad no para de suplicar i somicar, veu com els dits li rellisquen. Una part d'ell vol que caigui, que s'acabi tot. Però no pot deixar morir un home d'aquesta manera. A més, sembla sincer, està penedit. Es diu a ell mateix que patirà més si respon davant de la justícia que no pas si cau al buit, així tindria una mort massa ràpida. A més, està desarmat i ell encara conserva la pistola. No té gaire temps i es mou per un impuls, amb l'única mà sana l'agafa pel braç i fa un gran esforç per ajudar-lo a pujar. Els dos es queden sense alè i resten panteixant uns minuts. En Bad és el primer que pot tornar a parlar.

—Has dit que els homes com jo no canviem mai.
—Concretament he dit que l'escòria com tu no canvia mai...
—Doncs estic en condició de dir que els homes com tu, Good, tampoc no canvieu mai.

Amb un gest ràpid es treu una navalla de darrere els pantalons i la clava amb violència a la boca de l'estómac d'en Good sense que aquest pugui moure ni un múscul.

—Sabia que no em deixaries caure. Si et serveix de consol, tenies raó.

*****

En les històries d'intriga sol aparèixer la figura del 'monstre absolut', algú sense escrúpols, que fa el mal perquè senzillament és dolent, i no pretén amagar-se'n ni canviar, perquè a més ja li agrada ser com és. A la vida real les persones solen tenir motius, però als monstres de la literatura no els calen. Per contraposició, l'heroi de la història, per més que sigui un tarambana, sempre semblarà bo. Això no passa, per exemple, a Joc de Trons, on molt pocs són monstres sense motiu, però de maldat no en falta. Aquesta és una de les coses que fa tan especial a aquesta obra.

Hi ha algú més malparit que en Ramsay Bolton?

Aquesta és la meva aportació a la Taula Periòdica de l'Escriptura en català que ens proposa en Sergi de l'Àtoms i lletres

21 comentaris:

  1. Molt bon exemple! Els dolents que no canvien perquè ho són per naturalesa (encara que busquin motius per justificar-se), com la història de l'escorpí i la granota.

    ResponElimina
  2. No sé si hi ha algú més malparit que en Ramsay. Segurament que sí. La maldat no té límits. (Sortosament la bondat tampoc)

    Fita

    ResponElimina
  3. Uix!!! que dolents que són els dolents... costa de creure, però ho tenim comprovadíssim!!!

    ResponElimina
  4. Ens hauria decebut que en Bad no s'hagués carregat a en Good perquè ens agrada (segurament perquè hi estem acostumats), que en la ficció els bons siguin bons i els dolents siguin dolents. Per això ens sorprèn quan aquesta "dualitat" no està ben marcada, i els llibres dels Trons en són un exemple magnífic. I segurament és aquesta sorpresa el que fa que la història encara ens agradi més. Perquè s'apropa més a la realitat que vivim, on els bons també fan coses dolentes i els dolents poden tenir sentiments. I on també hi pot haver bojos psicòpates com el nostre amic Ramsay Bolton, és clar.

    ResponElimina
  5. Reconec que no segueixo la saga dels Trons, però ostres tu! Em pensava que canviaria... Que dolent!

    ResponElimina
  6. Jo tampoc estic al corrent d'aquestes històries...Em costa pensar que els dolents ho siguin per naturalesa, em sembla que hi ha moltes circumstàncies que els aboquen a la maldat, o potser si que hi ha qui té el gen de la dolenteria? no ho sé, tot plegat és molt relatiu perquè aleshores, no els donaríem mai l'oportunitat de canviar...El què si que tinc clar, és que a la vida real, ni els bons són tan bons, ni els dolents o són tan...
    Bon cap de setmana, XeXu.

    ResponElimina
  7. No conec El joc de Trons i mira que se'n parla...:-S El Dolent del teu relat ho és de cap a peus, de de les entranyes, fa por i tot!. A la vida real, penso que sí hi ha motius, o vivències personals...no deixa de ser actes incomprensibles. Però res és blanc o negre, bo o dolent...

    ResponElimina
  8. estic una mica out perquè no la conec la història.....ara bé que els dolents no ho siguin tant ni els bons siguin tant bons vol dir que són uns personatges no arquetípics que s'aproximen una mica més al món no literari, de totes maneres crec que és molt possible que a la realitat existeixin dolents molt dolents

    ResponElimina
  9. Als tallers d'escriptura (de bestsellers?) recomanen no fer personatges totalment bons ni totalment dolents, ni en les novel·les negres. Però no necessàriament s'ha de fer cas d'aquests tallers.

    ResponElimina
  10. amb tens i una canya segur que surt algú més mal parit que en Ramsay

    ResponElimina
  11. Malauradament hi ha gent dolenta per instint que no canviarà mai. I penso que no és un tòpic.

    ResponElimina
  12. Brrr, Ramsay Bolton... No el suporto, tanco els ulls cada cop que fa una de les seves, no puc amb ell... Em dóna molt mal rotllo aquest estil de personatge. El dolent psicòpata que ho és perquè sí, i que a més li veus als ulls que gaudeix fent mal.

    Sempre costa pensar que hi ha comportaments absoluts, tal i com ja han comentat per aquí dalt. Quan un personatge té aquestes característiques crec que ens costa creure'ns-el. Sovint pensem que el dolent té un trauma i que per això actua d'aquesta manera, o el que és tan i tan bo (que arriba a ser babau i tot) té algun objectiu que no ens explica i que és el leitmotiv pel qual fa tot el que fa, alguna cosa que li comporta un benefici propi. O sigui que al final acabem argumentant que tampoc era tan bo i gentil, que la seva conducta tenia un punt d'egoisme.

    Massa reflexions... I jo de literatura no hi entenc gaire, així que... Apa, Bona nit XeXu!

    ResponElimina
  13. El teu relat està molt, molt ben escrit... però aquests personatges de què parleu no els conec, ni idea de com són...

    Ara bé, he de confessar que m'he empassat la mentida d'en Bad... creia que canviaria... ai, ai, que ximpleta!!

    ResponElimina
  14. l'has clavat, faries la competència a en George R.R. Martin ;DD

    ResponElimina
  15. La consciència, del bé o del mal, ens marca el pas. Sembla que estiguem predestinats. Sort que a Joc de Trons s'encarreguen de recordar-nos que no sempre és així.

    I si, en Ramsay és..... anava a dir un renec!

    ResponElimina
  16. Gràcies per llegir i comentar aquest post una mica especial. Era per introduir una figura literària, però ha esdevingut una discussió sobre la maldat humana. Aquestes coses ja passen en aquest blog. Gràcies novament, i si us ve de gust, mireu-vos la proposta d’en Sergi, si participem uns quants ho tindrem enllestit aviat.

    Sílvia, el que passa és que m’ho podria creure d’un escorpí, o un gat que caça el seu amic ratolí, però d’un humà? Ostres, pot estar a la naturalesa humana el mal perquè sí?

    Xavier Pujol, coneixes el tal Ramsay? Perquè és molt, molt malparit, eh. Per sort és de ficció, espero que en la realitat no hi hagi ningú així.

    Carme, però parles de ficció o de realitat? Sí que hi ha persones dolentes, però em nego a creure que siguin com els súper dolents de ficció.

    McAbeu, com pots pensar, no es tractava d’un relat que pretengués innovar ni sorprendre, era un exemple pràctic per il•lustrar la figura literària que volia explicar, seguint el que ens proposa en Sergi. No cal fer-ho així, però a i em va venir al cap aquesta escena, ben previsible, i vaig pensar d’aprofitar-la. Com dius, els llibres dels Trons sorprenen perquè encara que no ho vulguem reconèixer, són més realistes que la majoria d’històries. D’acord que no hi ha animalots sanguinaris sense cap mena d’escrúpol, però en cas d’haver-n’hi un, no seria sempre derrotat pel bo de la pel•licula, al contrari, tindríem més d’un disgust. Quan hi ha un atemptat o un atac amb armes sempre hi ha innocents que pateixen les conseqüències, i tampoc no existeixen els herois. I potser hi ha persones dolentes, però no estan totalment desproveïts de sentiments, solen tenir motius per la seva maldat. Però espero no trobar-me mai algú com en Ramsay, o com en Gregor Clegane. Si existeixen, els vull ben lluny.

    maria, he de dir que la meva petita història no té res a veure amb Joc de Trons, era només un exemple per explicar què és el monstre en un argument de ficció. I un bon exemple de personatge així és en Ramsay, el paio de la foto que és més dolent que la tinya.

    M. Roser, aclareixo que aquesta és una mena de participació a la proposta que ens fa en Sergi al seu blog, però la historieta que he inventat com a exemple no té res a veure amb la història de Joc de Trons, hauria d’haver deixat més clar que eren dues coses a part. Narro el que seria un dolent de veritat, un monstre com a figura literària, del qual no et pots esperar res de bo, i després us ensenyo un personatge d’una sèrie que és també un bon exemple. Em costa, com a tu, pensar que a la vida real hi hagi dolents per naturalesa, no veiem cada dia el típic que vol conquerir el món, oi? El que sí que és cert és que l’escala de grisos és molt gran, tots tenim coses bones i fem dolenteries, no existeixen, o n’existeixen molt pocs, els santets i els súper dolents.

    Audrey, he hagut d’inventar un personatge per exemplificar el concepte del que volia parlar, però no em diguis que no t’esperaves aquest final. Era previsible, però és que anava d’això. A la vida real no hi ha extrems d’aquests, tothom té una mica de tot i es pot ser bo o dolent en funció dels casos. Qualsevol pot ser autor d’un gran acte de bondat, com d’un acte imperdonable, si ens posen en la situació adient.

    Elfreelang, la història que explico al principi no té res a veure amb Joc de Trons, només la faig servir com a exemple per explicar el que seria un monstre en una obra de ficció, algú que és dolent i que no té cap intenció de deixar de ser-ho. A Joc de Trons trobem de tot, també n’hi ha de molt dolents, però la majoria, tot i fer actes de maldat, els fan responent a alguna necessitat, ens els ensenyen des d’altres cares també, com dius tu els aproximen a la realitat, on no tot és blanc o negre. Jo em nego a creure que a la vida real hi hagi persones dolentes per naturalesa, o han de ser molt poques. Això espero.

    ResponElimina
  17. Loreto, tu que ets lectors sabràs que no hi ha massa escriptors ni cineastes que facin cas a aquests tallers d’escriptura. Generalment, el bo sempre acaba guanyant al dolent, és més, la gent espera que així sigui. És quan de sobte mor un personatge bo que ens sorprenem i no ens en sabem avenir. És per això que sempre dubto dels tallers que ensenyen a formar talent, la teoria és una cosa, però la pràctica és molt diferent.

    Bruixeta, és fàcil, només cal crear el personatge, però què vols que et digui, amb en Ramsay ja n’hi ha prou. És clar que la Muntanya tampoc es queda curt...

    Glòria, tu creus? A mi em costa de creure, hi ha gent que fa coses dolentes, però no sé si és perquè li surt de dins o perquè té un objectiu o necessitat. El mal pel mal se’m fa tan estrany que només l’entenc a la ficció.

    Laia, per ser que tanques els ulls quan veus en Ramsay, l’has descrit perfectament en el teu primer paràgraf! La veritat és que el personatge gaudeix amb el que fa, certament. No sé si a la realitat existeixen persones així. Suposo que si no ens acabem de creure els personatges molt bons o molt dolents és perquè a la vida real no tot és tan blanc o negre. Però en una obra de ficció pràcticament o exigim, és estrany que el bo mori o perdi davant el dolent, no ens entra al cap, perquè ens han dit que els dolents al final sempre perden, però tenim infinits exemples de la vida real que ens demostren que no és així. Quan veiem algú que fa un acte malvat pensem que té una justificació, posem per cas, un terrorista islàmic que s’immola, és dolent per naturalesa? Crec que no, ho fa amb fermesa per complaure un bé superior. Podem pensar que és boig, però és la seva veritat. Per contra, quan veiem un santet ens pensem que alguna cosa deu tenir amagada, que el mou algun interès concret que no revela. I probablement és així, sovint fins i tot els actes més nobles amaguen algun interès egoista darrere. Això sí que és naturalesa humana. Que estigui en la naturalesa d’alguns el mal per el mal em sembla més estrany, però qui sap.

    Assumpta, els personatges del relat, en Bad i en Good, són inventats per mi, amb els noms ja paguen i només són per explicar el concepte que volia definir amb el post. En Ramsay i els altres de joc de trons són una altra cosa, aquests sí que estan ben definits, i creu-me que en Ramsay no t’agradaria gens ni mica, però gens. No em diguis que creies que en Bad canviaria... si amb el nom ja es veu que no canviarà, el relat era completament previsible, però és que aquest cop no pretenia escriure res decent, només mostrar una escena d’exemple.

    Jomateixa, ni se m’acudiria intentar assemblar-me a RR Martin, d’aquest només n’hi ha un, per sort!

    rits, quan consumim ficció sempre ens sembla que hi ha d’haver els bons i els dolents, ens han malacostumat així. Però a la realitat no funciona d’aquesta manera, no podem dir, per exemple, que en una guerra hi ha bons i dolents. Cadascú mira pels seus interessos, i s’hi produeix molta maldat, però no es pot diferenciar entre bé i mal. Joc de trons vindria a ser massa realista, per això tants cops és desagradable. I en Ramsay... què dir d’ell, oi?

    ResponElimina
  18. Son tan previsibles i fàcils d'enganyar els Goods. Aquest truc l'he fet servir dotzenes de vegades i encara em funciona.

    PD: En Sergi estarà orgullós de tu ^^

    ResponElimina
  19. Hola XeXu.

    Gràcies per participar en el projecte. Ho has fet molt bé, en la línia que es demanava (que s'entengui el concepte de l'àtom triat i, a partir d'aquí, llibertat per desenvolupar-ho com vulguis).

    Jo no sóc de Joc de Trons però aquest personatge de la teva història l'he vist molts cops a Bola de Drac, amb la diferència que quan el Goku els perdonava i ells (sempre) el traïen, en Goku acabava guanyant igualment.

    Afegeixo l'enllaç a la llista.

    PD: perdona l'endarreriment però aquest cap de setmana he estat força desconnectat.

    ResponElimina
  20. Encara que no pretenguessis escriure "res decent", el relat t'ha quedat molt, molt, molt bé :-))

    Sí, sí, creia que en Bad es tornaria una mica menys Bad, afectat per una circumstància tan extrema... què hi farem :-P

    ResponElimina
  21. Pons, realment els Goods són molt babaus. I n'hi ha, però suposo que també hi ha gent que aprèn com funciona la cosa. Ara que, després de rebre una punyalada a l'estómac no sé jo si pots aprendre massa...

    Sergi, em va agradar la idea d'explicar-ho amb un petit relat, una escena, més aviat. I vaig triar un àtom fàcil, com veus. Aquesta imatge em va venir al cap, no perquè fos gaire original, però vaig pensar que ho explicava bé. En realitat la història no té res a veure amb Joc de Trons, són dos personatges que encarnen el bo babau i el dolent molt dolent. A Bola de Drac passava constantment, és clar. Parlar de Joc de Trons té un motiu, i és que allà, a diferència del que estem acostumats, no sempre guanyen els bons. És més, ningú no és bo del tot, ni dolent del tot. Els bons són humans i també han fet les seves animalades, i els dolents tenen algun interès, o lluiten per la seva causa. Hi ha algunes excepcions de persones dolentes perquè sí, veritables psicòpates com el Ramsay aquest que esmento, però a aquests no els va necessàriament malament.

    Assumpta, doncs t'ho agraeixo. L'escena podria haver-se allargat, però com que només era un exemple no l'he treballat més. Has de pensar que hi ha gent que mai canvia, i no tothom és bo. Potser no hi ha monstres com a la ficció, però hi ha gent amb mal cor, i això passa.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.