FlashForward

Ara farà un any vaig començar un procés de coaching que em va caure del cel sense pagar ni un ral. Després de seguir-lo, ja vaig explicar aquí el que em semblaven aquestes 'teràpies', però aquests dies he recordat un exercici que la coach em va fer fer. Per una de les sessions vaig haver de portar un escrit en el que narrava com m'agradaria estar al cap d'un any exacte. Tot i que no m'ho creia ni de bon tros, vaig descriure una situació molt agradable, reflex d'un record molt alegre de fa uns anys. Eren moments força baixos, tendia a veure-ho tot més aviat de color negre. Però per inversemblant que sembli, aquest cap de setmana està a punt de complir-se allò que vaig escriure en un paper fa onze mesos. Fallen alguns detalls, però sorprèn que es compleixin tants fets dels que vaig narrar. Espero que les sensacions també siguin les mateixes.

Això m'ha fet pensar en la sèrie FlashForward, que va tenir un èxit escàs, però que descrivia com tota la població mundial perd el coneixement i cadascú té una visió sobre què estarà fent en un moment concret del futur. Es debatia si realment les visions predeien el futur o impulsaven la gent a fer efectiu el que havien vist, és a dir, que buscaven que passés, encara que fos dolent. En el meu cas, no podia saber que el que vaig escriure es faria realitat, tot i que ho volia, però no he fet massa per buscar-ho penso, senzillament ha passat. No deixa de ser curiós, però. Hauré de seguir escrivint el futur, a veure si cola i se'm segueix complint tot allò que vull.

El 'tiet Fernando'

Camí de la revetlla vaig rebre la notícia de la mort d'un familiar, un germà del meu avi, oncle de ma mare, el 'tiet Fernando'. Era un dels components més ancians de la família, i tot i que sempre és un cop, feia força anys que no teníem gaire relació. Bé, jo no sóc gaire familiar, però eren uns parents que van desaparèixer fa molt temps. Els records que en tinc són especialment del dia de Reis a ca la iaia, quan el tiet ens ajudava a muntar els regals, Tente en el meu cas i Playmobil en el del meu germà. Era un home alegre, graciós i força afectuós amb nosaltres. L'avi semblava molt més esquerp amb tothom, encara que amb els néts també era més proper.

Un bon dia, essent nosaltres petits encara, el 'tiet Fernando' i la 'tieta Carmen', la seva dona, van deixar de venir per Nadal. No recordo haver preguntat per què, però va passar. Això fins fa un parell d'anys, després de la mort de la Carmen, en Fernando va tornar a venir per Sant Esteve. Els de la meva generació feia dècades que no el vèiem i la primera impressió va ser molt forta perquè era la viva imatge de l'avi, que ja fa 13 anys que és mort. En Fernando, ja gran, va compartir amb la família els seus dos últims nadals.

No sembla difícil entendre que la sobtada desaparició d'aquesta parella, que van enterrar el seu únic fill quan encara era molt jove (jo no el vaig conèixer) va ser a instàncies d'ella, que per gelosia, enveja i pel seu caràcter llunàtic va arrencar un home del costat de la seva família. Ell, que es deixava portar, va fer cas de la seva dona i es va allunyar dels seus germans i nebodes fins que al cap de molts anys ella va faltar. Si digués que el vaig trobar a faltar mentiria, no seré hipòcrita. Però la història em fa una mica de pena, no sé amb quin dret una persona pot allunyar la seva parella de la seva família o amics per les seves neures. Les famílies es barallen, però que algú estigui absent des que la dona ho decideix fins que ella es mor, em sembla una mica injustificable.

Avui hem enterrat el 'tiet Fernando' i he preguntat a la mare per què van deixar de venir. Una de les coses que li retreia la dona era que no s'havia mostrat mai tan afectuós amb el seu fill com amb nosaltres, els néts del seu germà. Que descansi en pau, si és que pot, amb la companyia eterna que li tocarà tenir.

Vertigen

Els Minyons de Terrassa celebren aquest any el seu 35è aniversari, i entre d'altres actes han anat a fer un pilar de quatre al cim de la Mòmia de Montserrat, una roca que es troba a 1100 metres d'alçada. Si mireu la foto des de lluny us quedareu amb la boca oberta, no és el primer cop que fan una cosa així, però no per repetit és menys espectacular. Però el que m'ha deixat del tot bocabadat a mi és el vídeo del pilar gravat des de la perspectiva de l'enxaneta, amb una càmera al seu casc. No tinc paraules, mireu el vídeo. Això sí, absteniu-vos de fer-ho si patiu amb les alçades. Això és autèntic vertigen.

La convivència

Fins ara havia compartit pis de diverses maneres i amb persones diferents. Només un cop vaig fer una cosa que semblava vagament conviure, però no ho era. Acostumat a viure sol durant una llarga temporada, hom adquireix molts costums i rutines que després costa trencar, però que és necessari modificar pel bé de la convivència.

Sempre he pensat que no ha de ser tan difícil compartir espai al 100% amb algú altre, amb tot el que això comporta, però he sentit històries de tots colors. Em sembla una qüestió de voluntat, de respecte, i en el pitjor dels casos, de negociació. En definitiva, hauria d'importar més com és l'altre i no com fa les coses, no? Però això només són paraules, i el que mana són els fets. Cal saber adaptar-se a l'altre, i cedir per les dues bandes, això segur. Si ha de cedir només una de les parts, en això, o en qualsevol altre tema, la relació no pot funcionar. I com sempre, aquesta és la teoria, i la tenim ben apresa, però de moment penso que ens en sortim prou amb la pràctica.

Algú dirà que la convivència es va fent més difícil amb el temps, que al principi tot és maco i que després venen les desavinences, o es toleren menys els defectes. Segurament sigui així, però si et vas acostumant a l'altre i es parlen les coses no hi haurien d'haver tants problemes. La comunicació és essencial, potser és això el que falla en moltes parelles.

Content amb l'experiència de moment, i progressant adequadament pel que fa a compartir-ho tot. Però qualsevol consell per millorar la convivència serà ben rebut, penseu que sóc novell.

Relats conjunts, Banyistes de South Beach

M'has vist en aquella foto de sobre la calaixera? Sí, sóc aquell nap-buf. Mira que enrabiada estava amb la mare per haver-me posat aquell vestidet de bany blanc i tan curt. I amb el barret a joc, horrible! Era una nena gran, jo! Volia que em permetés vestir com les joves, amb aquells vestits llargs i foscos. Em feia vergonya que em veiessin les cames, allò era de nenes petites. Com envejava aquella noia alta i guapíssima, tots li feien cas, jo també volia ser el centre d'atenció, que m'admiressin. Però no hi havia manera, la mare em tractava com una criatura, no em deixava créixer.

Ironies del destí, poc temps després el que es portava era vestir cada cop menys roba, com més atrevida fossis, millor. Així que no recordo haver-me vestit mai com aquelles noies, vaig passar de voler-me cobrir tot el cos a desitjar ser la que ensenyava més cuixa. I ara sou molts els que us alegreu que l'ensenyi, oi? Mal m'està de dir-ho, però aquell cosset desnerit ara ja no té res a envejar a aquella mossa de la platja que tots admiraven. I ara és la mare la que voldria que em tapés més. Convida'm a un altre cigarro, xato. I acosta'm la brusa, si us plau, començo a agafar fred.

La meva participació a Relats Conjunts d'aquest mes.

Dimitir no és un nom rus

I després de tant demanar-ho i exigir-ho, ens trobem sobre la taula diverses dimissions, renúncies, abdicacions... però no ens deixem enganyar, perquè no són casuals ni per assumir culpes, no és creïble que ara tot de cop tots els que ho mereixen decideixin plegar alhora. Navarro, Rubalcaba, el rei espanyol, el director dels mossos, en Rosell al Barça, en Duran a mitges... noms que han estat criticats i criticats, però sempre els entrava per una orella i els sortia per l'altra. No serà per les nostres queixes, ni pels fracassos, ni pels escàndols, ni per les corrupteles. Però tant se val, perquè ja ens hem tret uns quants morts de sobre. Ara falta veure com ho faran els seus successors. Prefereixo no alegrar-me'n massa encara.

Però qui ens queda? Ja que alguns dels més criticats ja són fora, a qui faríeu dimitir a continuació? Fem una llista de gent que hagi de plegar? Va, començo jo: em petaria ràpidament en José Ramón Bauzá, president pepero de les Balears, patètic personatge i pitjor polític que pretén exterminar qualsevol vestigi de cultura catalana a ses illes i, si cal, deixar morir un professor en vaga de fam per l'escola en català. Practica un genocidi cultural inacceptable. 

M'ajudeu a fer una bona llista? Vull els motius també, eh!

• La Carme s'inclina per acabar la feina amb en Duran, que plegui del tot.
• La M. Roser vol estendre la meva petició sobre en Bauzá també al País Valencià, tots fora.
• L'Oliva vol acabar amb les recauxutades i els engominats de parlaments i platons de televisió.
• En Jordi no s'hi posa per pocs, banquers, presidents de grans multinacionals, dirigents PPeros corruptes i tot el tribunal constitucional en pes.
• En Maurici vol que Obama torni el seu premi nobel, i jo hi estic d'acord.
• Entenc que la maria voldria fer dimitir la Soraya Saez de Santamaría, perquè li fa ràbia, i fer desaparèixer tots els polítics retirats que parlen massa.
• En Sergi no vol dimissions, vol que qui la faci que la pagui. La seva llista és llarga: Aznar, Blesa, Florentino, Rato, Zaplana, Acebes, Urdangarín, Millet, Serra, Cristina i el seu pare, Esperanza, Camps, Díaz Ferran, Fabra, els dels EREs i Matas. Se'n deixa, és clar.
• La Judit vol que dimiteixin els regidors a temps complet que no fan la feina que els han encomanat.
• L'Elfreelang vol que molts responguin davant la justícia, i sobre dimissions ho resumirem amb que vol que plegui tot el PP sencer. Ah, i en Trias!
• En Joan Gasull vol que abdiqui el futur rei fins i tot abans de començar el seu regnat.
• La Bruixeta vol veure fora Duran i Camacho, amb això es conforma.
• La MaryMoon també voldria que el príncep plegués abans de ser rei.
• Interpretant la Loreto, vol que dimiteixin TOTS els polítics.
• En Rafel... no l'he acabat d'entendre.
• La Sargantana vol totes les dimissions que demanen els altres, i que a més paguin tot el que deuen!
• En Xavier Pujol és el tercer que aposta per Felip de Borbó. Tenim un guanyador?
• La rits aposta per la Christine Lagarde del FMI, la que ens demana retallades i cobra un sou desorbitat.
• En Pere faria passar per l'adreçador tots els polítics i oligarques que no es comportin com toca.
• En Pons també estendria les dimissions a alguns guionistes de sèries, per exemple dels Simpson o How I met your mother.
• Sa lluna naturalment està d'acord amb la dimissió d'en Bauzá, però també demana la d'altres peperos i que els lladres passats i presents vagin a presó.
• La Gemma Sara demana la dimissió dels guionistes de Disney, no vol que en Felip arribi a tenir ordinal i que dimiteixi el Front Nacional francès.  
• L'Assumpta vol fer fora en Duran ja, els que van decidir la prima dels mundialistes, el president de la Caixa, els empresaris catalans que se senten espanyols i els tertulians casposos. No s'hi posa per poc.

Consciència de gat

Per nosaltres és absolutament normal reconèixer-nos al mirall, però cal dir que això no és una trivialitat en el món animal, és una capacitat que tenen poques bèsties a banda de nosaltres. De la mateixa manera, tampoc no ens costa diferenciar entre espècies, generalment. Un elefant és un elefant, no perquè es digui així, que això és una designació arbitrària, però és un animal concret que sabem distingir. I aquesta capacitat de diferenciar també podem pensar que és una constant entre altres espècies, però realment tenim poca idea de la percepció dels animals.

Explico tot això perquè m'he adonat d'una cosa observant en Blog, el meu gat. Després de tant temps junts, em coneix perfectament, sap qui sóc. Sempre he pensat que ell creu que sóc un gat gran, una bèstia una mica estranya, però en definitiva sóc qui li dóna menjar i li fa moixaines. Quan algú ve a casa, inicialment té por, però si ve sovint l'acaba coneixent i s'hi acostuma. No arriba a comportar-se com amb mi, suposo que això vol temps, però quan veu que no hi ha perill es relaxa.

Desconec si sap distingir que les altres persones que passen per casa són de la mateixa espècie que jo, però en tot cas, no són jo. Per ell no tenen la mateixa funcionalitat que jo, perquè com tots sabem, els gats només ens utilitzen. Si té gana i jo estic a casa, pot estar miolant amb un miol repetitiu i esgotador durant hores, fins que li acabo donant menjar. No aguanto gaire, és clar, perquè es pot arribar a fer molt pesat. Però què passa si jo no hi sóc però hi ha una altra persona a casa quan arriba l'hora de l'àpat? Doncs res, el maleït gat no miola. Com que l'individu que li dóna menjar no hi és, no val la pena posar-se a miolar. Passen les hores i no miola, tot i que la gana deu ser la mateixa. No reconeix humans, sinó que diferencia entre aquell ens concret que l'alimenta i tota la resta. Ho trobo fantàstic.

Naturalment, això funciona fins que descobreix que l'altre ens resident també li pot donar menjar. Perquè enteniment no sé si en té gaire, però d'aprendre, sí que aprèn. Sobretot quan es tracta de menjar. Falta per veure què faria davant d'un tercer humà...

El monstre (TPE)

Ensangonat i amb el braç esquerre penjant inert al costat del cos, en Good s'acosta a la barana del terrat. Ja ha acabat tot, la caiguda des d'aquells 25 pisos és mortal de necessitat. Està exhaust, però continua dempeus. S'aboca al buit i no pot creure el que veu. En Bad, també cobert de sang i amb la cara inflada, penja de la cornisa aferrant-se a la vida amb les dues mans. El malson no acaba mai.

—Si us plau, no em deixis caure, ajuda'm!

—I per què hauria de fer-ho, eh, malparit! No mereixes viure, aquest món serà un lloc millor sense tu!

—És veritat, ho serà! Ara m'adono de tots els errors que he comès, oh Déu, he estat un gran fill de puta!

—T'adones que si et dono una darrera empenta encara em condecoraran?

—I faries bé. No em mereixo viure. Però tot i així t'ho suplico, no em deixis caure, ajuda'm! Ara que he vist el mal que he fet prometo canviar, esmenaré tots els errors, t'ho prometo!

—Com vols que et cregui? L'escòria com tu no canvia mai.

—Perquè no viuen per explicar-ho. Ajuda'm a pujar i seré l'excepció, em podré dedicar a arreglar tot el que he espatllat. Ajuda'm, no aguantaré gaire més...

En Good està confós. En Bad no para de suplicar i somicar, veu com els dits li rellisquen. Una part d'ell vol que caigui, que s'acabi tot. Però no pot deixar morir un home d'aquesta manera. A més, sembla sincer, està penedit. Es diu a ell mateix que patirà més si respon davant de la justícia que no pas si cau al buit, així tindria una mort massa ràpida. A més, està desarmat i ell encara conserva la pistola. No té gaire temps i es mou per un impuls, amb l'única mà sana l'agafa pel braç i fa un gran esforç per ajudar-lo a pujar. Els dos es queden sense alè i resten panteixant uns minuts. En Bad és el primer que pot tornar a parlar.

—Has dit que els homes com jo no canviem mai.

—Concretament he dit que l'escòria com tu no canvia mai...

—Doncs estic en condició de dir que els homes com tu, Good, tampoc no canvieu mai.

Amb un gest ràpid es treu una navalla de darrere els pantalons i la clava amb violència a la boca de l'estómac d'en Good sense que aquest pugui moure ni un múscul.

—Sabia que no em deixaries caure. Si et serveix de consol, tenies raó.

*****

En les històries d'intriga sol aparèixer la figura del 'monstre absolut', algú sense escrúpols, que fa el mal perquè senzillament és dolent, i no pretén amagar-se'n ni canviar, perquè a més ja li agrada ser com és. A la vida real les persones solen tenir motius, però als monstres de la literatura no els calen. Per contraposició, l'heroi de la història, per més que sigui un tarambana, sempre semblarà bo. Això no passa, per exemple, a Joc de Trons, on molt pocs són monstres sense motiu, però de maldat no en falta. Aquesta és una de les coses que fa tan especial a aquesta obra.

Hi ha algú més malparit que en Ramsay Bolton?

Aquesta és la meva aportació a la Taula Periòdica de l'Escriptura en català que ens proposa en Sergi de l'Àtoms i lletres. 

Silenci eixordador

Darrerament m'he trobat amb dos casos semblants que m'han deixat molt mal cos. Des de quan la indiferència és millor resposta que una negativa? Els dos casos han estat a través de grups de whatsapp, és a dir, de manera no presencial, i per tant covarda. En un cas era una proposta i en l'altre una petició d'ajuda. En els dos la resposta va ser el silenci. Quan demanes o propostes alguna cosa t'exposes a rebre un no, un no ens sembla bé o un no hi podem fer res. El que t'impulsa a dir-ho és precisament la possibilitat de rebre un sí, s'ha de provar. Rebre un silenci em sembla molt pitjor que un no. Em sembla espolsar-se la decisió, em sembla una falta de respecte. Tenint en compte que en aquests grups s'hi diuen ximpleries constantment i s'hi parla de tot, i que tothom està pendent del mòbil, el silenci és eixordador. Això m'ha fet canviar la percepció d'algunes persones, si no són capaces d'agafar la responsabilitat de dir que no i prefereixen amagar-se i fer-se 'el longuis', per mi perden força credibilitat. Valoro la valentia en les relacions humanes, hi ha moltes coses que costen més que això.

Posthumans

En general, la feina dels científics és força admirada, especialment per aquells que no s'hi dediquen. És un món tan allunyat de la gent d'altres àmbits que qualsevol avenç sembla d'un altre món. Però no és broma que la ciència i la tecnologia estan tan avançades que si estem a l'aguait dels darrers descobriments sembla que ens parlin de ciència ficció. Sabem tant i som capaços de fer tantes coses que sovint ens hem de frenar a nosaltres mateixos amb dilemes ètics, perquè fins a quin punt podem modificar la història natural a voluntat? Potser és normal que haguem de respectar algunes regles, no? Això es dedica a explicar-nos el darrer llibre d'en Salvador Macip que es diu 'Jugar a ser déus'. Quan l'acabi en faré la ressenya pertinent, però he de dir que és molt i molt interessant. Jo tinc formació científica i m'estic enduent moltes sorpreses, sospito que molta gent pot pensar que s'inventa les coses que explica de tan inversemblants que són, però no no, aquest és el potencial real que té la investigació científica.

En realitat tot aquesta introducció només per explicar un dels conceptes que més m'ha sobtat perquè desconeixia que existís un nom per això: els posthumans. Es tractaria d'humans millorats tecnològicament, amb pròtesis mecàniques, amb modificacions genètiques específiques que els confereixen avantatges... tot molt de pel·lícula. Però no estem tan lluny, existeixen alguns casos. Estaríem parlant d'una mena d'evolució artificial de la nostra espècie, poca broma. És un concepte de ciència ficció que podria deixar de ser-ho. M'ha interessat molt el tema i miraré d'informar-me'n més, però a priori ja es veu que permetre aquests procediments de millora dels individus planteja molts dubtes ètics, segur que a tots se'ns passen pel cap mals usos que se'n poden fer. I és que la ciència té aquest doble tall, per una banda meravella per tot el que som capaços de fer, i per l'altra, fa molta por, precisament per tot el que som capaços de fer.