dilluns, 19 de maig de 2014

Sr. Blog

Imatge d'arxiu, l'espatarrat és en Blog i l'arrupit en Bamboo. Es feien servir de coixí mútuament.

Aquests dies fa quatre anys que en Blog va perdre el seu germà Bamboo, és a dir que ja fa el doble de temps que no hi és que el que va passar amb nosaltres. Va tenir una vida curta i no massa agradable, però vaig mirar de cuidar-lo tant com vaig poder. En Blog, en canvi, segueix endavant tan panxo i suposo que no recorda la seva família. El cas és que amb la broma ja porta prop de 6 anys al meu costat, i tenint en compte que els vaig adoptar amb un parell de mesets, vol dir que tinc un gat de 6 anys d'edat (i 9 quilos de pes...). Desconec si l'equivalència d'edat pels gats és la mateixa que pels gossos, però direm que sí ja que les dues espècies viuen una quantitat similar d'anys. Així doncs, 6 anys humans equivaldrien a 42 anys de gat. Si l'any passat érem coetanis, ara ja puc dir que em supera en edat i l'hauré de començar a tractar amb respecte, a dir-li de vostè, que ara és el més veterà de la casa.

28 comentaris:

  1. De la mateixa manera que recordo que la Jana fa anys, també recordo que en Bamboo ens va deixar per aquestes dates. Que malament que ho vau passar tots dos, recordo molt bé aquells dies. Tu creus que el seu germà el troba a faltar? Desconeixia això que expliques de les edats dels gats, bé, ja saps que jo i els gats no som gaire amics.
    Abraçades pel Blog i per tu!

    ResponElimina
  2. Ostres!! Si que porteu dies junts ja!! Doncs sí, a partir d'ara caldrà que el tractis amb més respecte, de vostè potser encara no m'hi posaria, deixa-ho per l'any que ve... :P

    ResponElimina
  3. Si que s'ha fet gran, tu!!! Ja t'ha passat al davant, coi amb els gats... d'aquí un parell d'anys potser ja m'haurà atrapat a mi.

    Espero que visqui molts anys... tan ben cuidat com està...

    ResponElimina
  4. Ens els estimem tant com si fossin de la família! Bé, de fet ho són i de la família més propera. Jo tinc gossos però els gats també m'agraden molt (de petita n'havia tingut molts). La foto és preciosa

    ResponElimina
  5. 42 anys. Una edat difícil. Aviat necessitarà reafirmar-se, relacionant-se amb gatetes jovenetes.

    ResponElimina
  6. Quina imatge més tendra i maca!!... i la seva història també!!
    El poc que vaig sabent de tu, em donen mostra que ets una persona amb molta sensibilitat...i que tens molts cops amagats.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  7. En Romeu no sé massa bé quina edat té, però només et puc dir que amb l'edat se'ls hi desperta l'instint "gatuno"( = a la cacera de gatetes). ^-^
    Felicitats Sr. Blog! De part del Sr. Romeu i meva. Espero que el seu amo li compri un regalet suculent.

    ResponElimina
  8. amb aquests quilos jo no descarto encara, que li comencin a sortir ratlles. És un gat de pes.

    ResponElimina
  9. Felicitats!!

    El rècord Guiness del gat més vell està amb 36 anys, o sigui que encara li podria quedar molt de temps! Tot i que lo habitual es que els domèstics visquin de mitjana entre 15 i 20 anys. A més, igual que ens passa als humans, les femelles solen durar una mica més.

    Per cert, quina raça es el senyor Blog?

    ResponElimina
  10. Oh, dos dobles del meu Bitxo! Que macos així dormint, hehe... El meu també està molt gras, no se m'ha acudit de pesar-lo però li cau una panxa que quasi li toca al terra. I té 5 anys, o sigui que ja aniràs informant de com viu el teu Blog aquesta etapa de maduresa.

    ResponElimina
  11. Dius que és el més veterà de la casa. I d'alguna manera ho sap, i és condescendent amb els altres habitants de la casa.
    El meu gat és gat vell. Té 11 anys i està àgil com quan era jove.

    ResponElimina
  12. Ostres! Els teus tots blancs, els meus dues taques negres... El primer gat que vaig tenir jo (vull dir fora de casa els pares, ja casada) en va viure 18 anys... no vull ni pensar a quina edat humana equivaldria...

    ResponElimina
  13. Que bonics estan, en aquesta foto, molt tendre! Segur que en Blog troba a faltar a en Bamboo, no t'ho miola de vegades? Potser no sabem interpretar els seus miols del tot...

    En fi, doncs un respecte pel Sr Blog, que la veterania és un grau!

    ResponElimina
  14. Potser el cuides massa i tot, amb el pes que dius que fa. Crec que el Blog s'ha fet respectar sempre, ja es veu en els seus posts que és el senyor de la casa.

    ResponElimina
  15. Fa poc se m'ha mort una mascota de vell: amb dos anys! Més petit però el disgust no ens el treu ningú. Quina foto més maca.

    ResponElimina
  16. És maco anar posant anys junts, sobretot per tu que podràs veure com ell es fa vell!

    ResponElimina
  17. Suposo que amb tant de temps de convivència te'l deus estimar com si fos de la família...Per a ell és gairebé mitja vida al teu costat. Són tan bonics, fan venir ganes de fer-los -hi una moixaina...
    Bon vespre, XeXu.

    ResponElimina
  18. Quina foto tan requetepreciosa!! ;-)) Ja fa quatre anys de la marxa d'en Bamboo? Caram, el temps vola a velocitat de la llum... m'he quedat parada...

    Ei, Blog, cuida bé d'en XEXU, eh? ja saps, tu que tens seny...

    ResponElimina
  19. Quina foto tan bonica! Quina placidesa la dels dos gatets dormint confiats, prop l'un del altre.
    Imagino que en Blog trobaria a faltar al seu germà els primers temps, però ben cuidat com està s'adaptaria ràpidament a la nova situació.
    A mi m'agraden els gats, no n'he tingut mai perquè al meu home li agradaven als gossos i sempre en vam tenir, però els gats són especials, més "felins".

    ResponElimina
  20. Només un cop vaig adoptar un gat, però ja era gran i jo passava la major part del dia fora de casa... no ens vam entendre gaire bé.
    El pobre va ser desnonat per què la noia amb la que sortia en aquell temps tenia al·lèrgia al pel de gat...
    En fi. Ja no he volgut tornar a tenir-ne cap més.
    Celebro que tu i en Blog us aveniu
    Abraçada

    ResponElimina
  21. Ja fa quatre anys de la mort d'en Bamboo? què ràpid passa el temps! No et puc dir si el recordaria o no, en tot cas és cosa de preguntar a un veterinari, que segur que han fet l'estudi de separar germans felins i retrobar-los anys després. Però el que si sé és que aquesta foto és preciosa! quina tendresa.

    I sis anys ja tenen!!! em fas pensar en el puck. Aquest abril tb n'ha fet sis!!! tb ja és més gran que jo, x això em cuida molt més ell a mi que jo a ell...

    Una moixaina per en blog i un sospir per en bamboo!

    ResponElimina
  22. Jo de tu ho diria fluixet això del respecte, si s'assabenta ja et veig acatant ordres tot el dia, jejjje
    Felicitats Blog!!

    Aferradetes, Xexu!!

    ResponElimina
  23. M’agrada molt la foto, exemplifica el que eren els dos germans. Anaven molt a la seva, però sempre es trobaven, i es feien companyia i costat. Repassant fotos i vídeos, constato un cop més la diferència de les seves personalitats, però eren germans i es comportaven com humans, sempre lluny, però sempre prop. Molt més familiars que jo amb el meu germà, per exemple. Gràcies a tots pels comentaris, especialment a aquells que recordeu en Bamboo, ja fa molt temps que m’acompanyeu i veu viure am mi la seva pèrdua. Els vostres ànims van ser importants llavors i ho són ara.

    Rach, tens bona memòria. La Jana (que no es diu Jana) és un any més gran que en Bloggins, i tampoc oblido que el seu aniversari coincidia amb la mort d’en Bamboo. Va ser un cop molt fort, i els primers temps se’l trobava molt a faltar. A en Blog se li notava, però amb el temps, com jo, ha après a viure sense ell. No podem saber què passa pel cap d’un gat, i no em posaré romàntic, jo posaria en dubte que se’n recordi, encara que seria maco pensar que sí. Tot i que si no se’n recorda, tampoc no pot passar-ho malament per això. Ara ja és tot un senyor gat, tot i que he de dir que el seu comportament va patir lleugeres variacions després de la marxa del Bamboo. Per exemple, sempre va ser molt més prudent que el seu germà, però després es va tornar encara molt més poruc. A tu el que t’atacava era en Bamboo, en Blog és un tros de pa, t’hi hauries de fer amiga!

    Lluna, no dic de tractar-lo de vostè per l’edat concreta que té, sinó perquè ja és més gran que jo i li dec un respecte, no? Sí que fa dies que correm junts. I el que queda!

    Carme, no li faig tant cas com hauria, però està molt ben alimentat, això no es pot negar. Com que fa 7 anys cada any dels nostres, aviat t’atraparà, llavors tots l’haureu de tractar de vostè per respecte!

    Kweilan, sí que fan companyia, sempre els has de tenir un ull posat.

    Loreto, són totalment família. Veig molt poc els pares i el germà, per no dir els parents més enllà d’aquest grau (els avis bons ja van morir). Durant aquest temps han passat per la meva vida algunes persones, però en Blog viu en mi des de fa 6 anys i no marxarà. I si en Bamboo no hagués estat malalt, els dos em farien companyia. A mi també m’agrada aquesta foto, junts eren una monada.

    Jpmerch, pobre gat, està capat i no ha mostrat mai interès per les gates. Bé, tampoc n’ha vist mai cap...

    Montse, mai havia tingut neguit per tenir animals a casa (almenys de gran), però algú em va convèncer. Després els gats van passar a formar part de mi, i ara és difícil separa-ho. Quan el Blog ja no hi sigui no sé què faré, però de moment és un dels meus companys més antics. Bé, no sóc una roca, i amb els anys fins i tot he deixat de banda la cuirassa. I si no tingués cops amagats seria molt avorrit, no? Tinc una mica de tot, la mala llet no me la treu ningú...

    maria, serà molt difícil que se li desperti aquest instint ja que no surt de casa

    Sr. Gasull, de fet sempre ha tingut la cua ratllada i jo sempre he sospitat que era un cadell de tigre, però a l’edat que té ja no crec que creixi més. A més, és un tros de pa, pobret.

    Pons, 36 anys?? Mira, si és l’edat que tinc jo en realitat! Encara em queda una bona temporada d’aguantar-lo, ja veig. Què ens passa als mascles que no aguantem res? Serà pels disgustos que ens donen les femelles? En Blog no ha conegut femella, així que potser viurà molt més. I respecte a la raça, és un gat de carrer, a la seva fitxa posa raça europea, que això és com dir que és de marca ni-t’hi-fixis.

    Sílvia, en Blog és molt tranquil i només es revoluciona quan té gana, o quan s’espanta perquè ve algú a casa o per l’aspiradora. Viu la mar de tranquil i la seva panxa també és considerable, però no és una bola perquè té el cos molt allargat. Quan era més jove se’l veia massa llarg i tot. Ara ja no pel tros de panxa que té.

    ResponElimina
  24. Xavier Pujol, els gats ja ho tenen això, són àgils i no és per casualitat que l’adjectiu felí tingui les implicacions que té. Podria dir que el meu també és tan àgil com quan era petit, és a dir, que no ho és gens, sempre ha estat molt maldestre, i això no ha canviat. Ara, sí que té una punta de velocitat de moviments que sorprèn per la seva ‘patxorra’ habitual.

    Bruixeta, seria un ancià venerable! 18 anys són molts, però ja és això el que viuen els gats si estan ben cuidats. Els meus no els vaig triar jo, però eren una monada de petits. Ara el Blog segueix sent un tros de pa beneït. El Bamboo era més mala peça, però es feia estimar perquè era un gat malalt i condemnat. A més era preciós, era el germà més afavorit.

    Laia, és molt maca la foto, de les millors de les mil i una fotos que els vaig fer quan eren petits. La veritat és que a en Blog li reconec molts miols, però no sé determinar si a dia d’avui recorda el seu germà. Quan va faltar sí que se’l veia afectat, es comportava diferent i se’l veia estranyat. De fet, crec que li va canviar el caràcter, però ara sembla còmode com està. Es deu avorrir molt, però està bé. Respecte tot, però és molt pesat!

    Jomateixa, els seus posts? Ara no sé de que em parles. Ara és el gran i se li ha de tenir un respecte. Cuidar-lo és una altra cosa, que el cuido des que era un nap-buf esprimatxat.

    Jordi, suposo que havia de ser alguna mena de rossegador. Fa pena igual, és un gran disgust. Suposo que s’incrementa amb els anys, en Bamboo va durar-ne dos i em va deixar fet pols. Prefereixo no pensar-hi...

    Barce, té una trampa veure com es fa vell, també vol dir que veuré els seus pitjors anys i suposo que serà terrible.

    M. Roser, ves amb compte, que si els fas una moixaina potser després ja no te’ls treus de sobre. Almenys amb en Blog passa, et busca i es refrega amb tu, i si comences a gratar-lo ja estàs llest. Està clar que són de la família, de fet és amb qui més temps passes pràcticament, perquè el tens tot el dia a casa, i a la resta de persones no les veus tant segur. I vulguis que no, el vincle s’estableix, per les dues parts. Ell sempre busca estar a la part de la casa on sóc jo, quan hi sóc.

    Assumpta, tot aquest temps ha passat ja. Va ser el 20 de maig de 2010. No ens n’adonem i ja gairebé som a mitja dècada... Van quedar guapos en aquesta foto, oi? En Bamboo era preciós, quan estaven junts es feien molt i molt costat, donaven més feina, però es tenien l’un a l’altre i jo estava més tranquil. Ara en Blog s’avorreix força, suposo. Però ja ens cuidem mútuament. Encara no he aconseguit que em pagui una part del lloguer, però tot arribarà.

    Glòria, així eren quan estaven junts, sempre l’un prop de l’altre, es feien costat, jugaven i estaven força ben avinguts. I mira que eren diferents l’un i l’altre, personalitats molt distants, però suposo que complementàries. En Blog va trobar a faltar en Bamboo una bona temporada, em mirava amb cara interrogativa, miolava de manera que no l’havia sentit, com preguntant-se on era el seu germà. A tot s’acostumen, però crec que aquella època li va canviar una mica la personalitat, devia ser un bon cop per ell. No va entendre per què no hi era el seu germà, però ja no hi era. Ara dubto que se’n recordi, en tot cas no tinc res que em faci pensar que s’enyora. Jo mai havia estat d’animals domèstics, però després d’haver tingut gossos a prop i de conviure amb gats, sens dubte em quedo amb aquests últims, són més independents i més autònoms. Això sí, a l’hora del menjar, hi ha serenata a casa!

    ResponElimina
  25. Fra Miquel, els meus van venir a casa quan tenien un parell de mesos, eren gats de carrer que havien acabat a la protectora. Veient en Blog ara no diries mai que va viure al carrer, és un gat burgès! Deixa anar molt de pèl i jo darrerament tinc rinitis al•lèrgica, no sé si hi té res a veure, però no tinc pensat desnonar-lo, que conec gent de la PAH del poble i encara tindria un disgust. La convivència amb ell és força fàcil, és bon jan i només demana menjar, beure i que li facis cas alguna estona. I un bon lloc per dormir, però tria el que més li convé en cada moment.

    rits, hi ha estudis per tot, però en realitat no sé si ho vull saber. Està tranquil i no sembla que l’enyori, millor així. El que sí que m’has fet pensar és en la història aquella dels jovenets que tenien un lleó com a mascota. La bèstia creixia tant que començava a ser un perill i van haver de deixar-lo en llibertat. Al cap del temps, van anar-lo a veure i sorprenentment el lleó els va reconèixer i es veu clarament com es tira sobre d’ells emocionat a fer-los llepades. És més gran que ells, però no deixa de ser el seu gatet gran. Mira, te’l poso aquí, m’agrada veure’l de tant en tant, a mi em fa plorar: https://www.youtube.com/watch?v=7cBWPJBG960
    Ja veig que el Puck i en Blog tenen la mateixa edat, així no m’estranya que fessin les pràctiques a l’acadèmia junts. Li transmetré la teva moixaina i la salutació del Puck.

    Sa lluna, no sé si has tingut alguna mascota d’aquestes algun cop, però has de saber que ells manen, no tens res a fer. No dóna ordres en sentit estricte, però només amb la insistència has de cedir a la seva demanda, fer-li cas sempre. Així que ja puc dir ben alt que se l’ha de tractar de vostè, no canviarà gaire la cosa!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tres cans, dos moixets, un lloro, una tortuga, un munt de canaris i periquitos ...
      :)

      Elimina
  26. Mmm... 9 kilets de gatet?? Esteeee.... vols dir que no l'hauries de posar a règim?? :D
    Per molts anys, Blog!
    Molts records de part de l'Otis. Ell ja ha complert els 8 anys, però segueix mantenint els 6 kilos. Un figurín, tu ;)

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.