dimarts, 13 de maig de 2014

Ginkgo

Fa un temps comentava mig en broma el tema de les tres coses per sentir-se realitzat. No és que siguin una prioritat, però em faria gràcia fer-les, i de moment una d'elles va per bon camí: plantar un arbre. Com que jo no sóc de tan bon conformar com el paio del nanoconte que vaig escriure, no m'hi he posat per poc.

El Ginkgo biloba és un arbre primitiu, dels més antics que existeixen encara entre nosaltres i té unes característiques que el converteixen en un fòssil vivent, com les seves fulles bilobulades (d'aquí el nom) i binerviades. La reserva actual es troba a la Xina, i s'utilitza com a arbre decoratiu. Aquest és l'aspecte que té a la tardor, quan les fulles es tornen grogues i cauen.


A Barcelona en tenim diversos exemplars, així que em vaig dirigir a un conegut parc barceloní (que no diré que és el de la Ciutadella) per recollir unes quantes llavors i mirar de plantar-les. La veritat és que ja ho havia fet l'any passat, però no em va créixer res. Però aquest any he seguit instruccions dels experts, és a dir del google, i he tingut més sort. Pocs dies després de plantar les llavors vaig veure això:


Però les sorpreses no acabaven, en uns dies el test tenia aquest aspecte:


I la cosa no va acabar aquí, encara en va sortir un cinquè!


I aquest matí el test comença a fer goig, el primer a sortir ja té fulletes d'una bona mida i tots segueixen creixent a bon ritme, fins i tot n'ha brotat un en un altre test!


Així que ja ho veieu, he aconseguit un dels objectius, ja he plantat un arbre... o sis! Aviat tindré el meu propi bosc de ginkgos. Perdoneu la qualitat de les imatges, però la càmera no dóna per més en distàncies tan curtes.

30 comentaris:

  1. Oh! que maco, m'encanten els Ginkgos aquests... ja has aconseguit plantar un arbre... em sembla una molt bona idea.

    Ara ja pots anar per la següent: escriure un llibre? o tenir un fill? :D

    ResponElimina
  2. Ostres molt bé!!! Fa goig de veure. Ja veig que els hi costa sortir, però quan els hi agrada avancen ràpid.^-^
    Ja ens aniràs ensenyant l'evolució, no? Ara que l'hem vist tan petitet tinc ganes de veure com evoluciona.

    ResponElimina
  3. Si aquests plançons s'han d'acabar convertint en l'arbre de la primera imatge necessitaràs una mica més de terra en aquest test. ;-D

    ResponElimina
  4. Jo que planto tota llavo que trobo et puc dir que els teus arbres tenen futur. Al meix més que el meu pobre taronger ( fa un pam encara no) amb qui cada dia es discuteix la gata mal xinada :( ( el llimoner ja ha passat a l’historia per culpa del gat foll...)

    ResponElimina
  5. Recordo que a l'escola ja vaig plantar una patata, això ja ho compto com a plantar un arbre. Dius que no val? Bah, doncs mira que lo del fill i lo del llibre encara ho porto pitjor, encara que el bloc encara el puc exportar en format epub i també faria el fet més o menys. Pel què fa el fill crec que es lo pitjor de tot. S'accepta en Rincewind com a fill?

    ResponElimina
  6. Doncs si has de fer el mateix amb el tema fills i llibres, tindràs família nombrosa i una obra ben productiva! És molt bonic i simbòlic això de plantar llavors i veure com creixen. Enhorabona, vol dir que estàs en un moment molt fèrtil ;)

    ResponElimina
  7. Per ser la primera vegada, no està gens malament: mitja dotzena!
    Ara els has de regar seguint les instruccions del jardiner Google.

    Fita

    ResponElimina
  8. jo sóc molt impacient, quan planto alguna cosa m'ho miro cada dia. És fantàstic el teu pas a pas, al final tindràs un bosquet!

    ResponElimina
  9. Si no recordo malament només es plantaven d'un sexe doncs hi ha un que embruta molt o fa molta pudor.

    ResponElimina
  10. Sembla que els teus plançons tenen futur, però els test em sembla una mica just per una plantació de ginkgos. Ja tens bosc per trasplantar-los?

    ResponElimina
  11. Mai hagués pensat en plantar llavors,.... molt valent. Jo sempre planto esqueixos. I on posaràs els cinc arbres? perquè petits no son!

    Apa, que ja tens llibre i arbre, ja et pots posar amb el fill! :)

    ResponElimina
  12. Espero que quan decideixis tenir fills no te'n surtin cinc d'una sola plantada.....
    Molt macos estan, però et caldrà trobar una parcela digna d'ells.

    ResponElimina
  13. I què faràs quan creixin? no pretendràs tenir cinc arbres en un test? :-DDD

    Bé, primera fase aconseguida... ara falta el llibre i el fill... quin faràs primer?.-P

    ResponElimina
  14. Caram , estàs fet tot un expert en arbres...No vas triar una alzina o un pi, tu t'has decantat per l'exotisme! Et veig en un futur fent de regidor de parcs i jardins...
    És un arbre molt bonic aquest, però em sembla que perquè aquests components del planter arribin a ser així de grans, han de passar moltes regades, però et felicito, perquè no és fàcil fer una arbreda plantant llavors...Però ara em sembla que ja ha arribat el moment que aquesta mainada arborícola s'independitzi i cadascú tingui el seu propi test o el seu propi racó del jardí...Ja veig en un futur, més d'un blocaire buscant llavors de Ginkgo, en aquest parc que no ens has dit...
    Bona nit, XeXu.

    ResponElimina
  15. Insisteixo, encara que ja t'ho han dit que per seguir creixent necessiten primerament terra i de seguida que puguis independència, sinó moriran en el intent. I ja suposo que no vols tenir un bosc a casa però cinc són cinc, per tant ves pensant on col·locar-los, alguna amic amb jardí, alguna parcel·leta que coneguis on puguin fer via, ...
    El Ginkgos m'encanten, les seves fulles les trobo amoroses i quan l'arbre és groc, amb aquell groc tant groc que agafa, és com la primavera de la tardor.

    ResponElimina
  16. Que guayyy!!!! M'encanten els ginkgos! :) Jo en tinc un plantat des de fa 6 anys i està bonic, però ni de bon troç està (ni estarà a anys vista) com el que tu ens mostres a la primera foto. Jo el meu mai l'he vist pas tan groc! Potser és que aquí a Lleida la tardor és gairebé inexistent......

    Tenen unes fulles precioses i diuen que el gingko és l'únic exemplar que després de la bomba atòmica al Japó va rebrotar.

    ResponElimina
  17. Doncs ara ja tens feina a buscar el lloc adient, un lloc on els puguis veure creixer mentre escrius el teu llibre i fas gran la canalla :P
    Sembla que tens mà amb les plantetes!!

    ResponElimina
  18. Quan creixin com el de dalt et faran ombreta al pis, quina sort

    ResponElimina
  19. Que bonic!!! A mi també m'encanta monitoritzar les plantes (bé, el meu Cinto n'és una prova!!), però plantar un arbre així, en un test i que acabi creixent, ha de ser la canya. A la UAB en teníem un, si hagués sabut que es poden plantar així hagués agafat en préstec algunes llavors també!

    M'ha fet gràcia que tants blocaires el coneguin, jo creia que era cosa de biòlegs! Vusca els ginkgos, i que els teus creixin sans i forts! Abans de fer un bosc a casa, però, en podries regalar algun, sinó tots no hi cabreu!

    ResponElimina
  20. És molt bonic i càlid.
    Normalment també he de dir que no li tinc molta estima als arbres perquè sóc al·lèrgica al pol·len de la gran majoria, hahahahaha! Els bananers de Barcelona m'han fet passar unes setmanes realment desagradables.

    Espero que aquests tinguin més pietat amb mi!

    ResponElimina
  21. Felicitats !!!, si la resta de requisits també els multipliques per 6, deunidó !!! 6 llibres encara, però, 6 fills....buuufff

    ResponElimina
  22. M’ha sorprès que tants de vosaltres coneguéssiu aquest arbre tan estrany, com diu la Laia, també pensava que era una frikada de biòlegs. Però bé, un arbre és un arbre, i sis són sis! Agraeixo la vostra preocupació pels petits ginkgos i pels meus problemes d’espai futurs, fins i tot per la meva descendència, hahaha. Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris i consells.

    Carme, és que són tan bonics! Com que m’encanta admirar-los i veure’ls créixer dia a dia, de moment deixaré aparcades les altres dues, fins que no facin cinc metres res!

    maria, jo també tinc ganes que evolucionin i creixin forts. Els hauré de cuidar bé i trasplantar periòdicament, es veu que són delicadets i que s’ha de fer bé i en una època concreta. Si em viuen, ja us n’ensenyaré fotos en un futur, també em farà il•lusió compartir-ho amb vosaltres.

    McAbeu, els posaré tanta terra com caigui perquè creixin forts i sans, però em sembla que no arribaré a veure com es fan com el de la foto. Vaig llegir que ho ha alguns exemplars de 4000 anys d’antiguitat i que tenen troncs de 17 metres de diàmetre, increïble!

    Bruixeta, precisament per això, i per l’experiència que tinc amb un pobre gerani, plantar aquestes llavors ha requerit una infraestructura nova a casa, una jardinera penjada a la paret lluny de l’abast del gat, i de moment està donant els seus fruits (mai més ben dit), tot i que no li toca directament el sol. Aviat els ginkos faran un pam, quina il•lusió!

    Pons, el que no he aconseguit que em creixi mai és el pinyol de l’alvocat. Em van dir que l’havies de ‘penjar’ en un got amb aigua de manera que li toqui només a la part de baix, però cap intent ha funcionat. No espero ser productor d’alvocats, però diuen que la planta és bonica. Ni això. Però crec que no comptaria com a plantar un arbre, igual que la patata! De fet, si som estrictes, de plantar-lo jo ja l’havia plantat, però no havia crescut. Res no especifica que hagi de créixer en la creença popular, no? I pel que fa a la resta, molts blogaires hem escrit ja més del que escriuran molts escriptors en sa vida! I si en Rincewind compta com a fill, també comptaré en Blog i ho tindré enllestit. Menja i dorm tot el dia, i dóna la tabarra. Què hi ha més semblant a un fill? Segur que en Rincewind no ho fa això!

    Sílvia, no m’importaria tenir sis llibres publicats, com sis ginkgos m’han crescut! Però dels sis fills puc prescindir, la veritat. I si estic en un moment tan fèrtil més val prendre precaucions, no fos cas! A veure si posts de tan bon rotllo s’hauran de convertir en un mar de llàgrimes, no seria el moment!

    Xavier, i els posaré adob com diu en Google, i els trasplantaré com diu en Google, i els tallaré les branques seques com digui en Google... que seran uns arbres made in Google, vaja. No està gens malament, mitja dotzena! Per ser que les plantes sempre se’m morien...

    Jomateixa, jo també me’ls miro cada dia, i més d’un cop! No ho puc evitar. I pensa que només us he posat unes quantes fotos, n’he fet cada dos dies o així, i crec que els les seguiré fent. Un bosquet de ginkgos no estaria gens malament!

    Jordi, no et sabria respondre. Em sona que vaig llegir que les llavors feien molta pudor quan les tractaves com cal tractar-les perquè germinin, però no ho vaig detectar. I ara com ho podré saber si són mascles o femelles?

    Glòria, hauré d’anar fent trasplantaments successius, però no esperava que me’n cresquessin tants en un sol test, la veritat és que hi havia llavors en tres testos diferents, però un ha triomfat molt. De la resta, només ha germinat un que va endarrerit i té un test més gran que aquest per ell sol. El problema és que són molt delicadets i tinc por que no aguantin el trasplantament, s’hauran d’aguantar una mica a estar més fort. He vist fotos per internet de diferents tronquets en molt poc espai. Espero que aguantin.

    ResponElimina
  23. rits, mira que se’m va acudir fer esqueixos del gerani que tenia perquè no estava massa bé, i em sembla que me l’he acabat de carregar. Em sembla que està lluitant per la seva vida, espero que se’n surti, és un supervivent des de la seva primera trobada amb en Blog, i ja fa una bona temporada. De moment són petitets i els hauré d’anar trasplantant quan sigui el moment. Si arriben a créixer per fer-se abrets... ja pensaré alguna cosa. M’hauré de comprar una casa amb jardí, quin remei, oi?
    De llibre només tinc el de 365contes, així que no el compto, vull més per donar aquest punt per tancat. 1 de 3 és un pobre bagatge, i el fill no el tinc previst a curt termini...

    Sr. Gasull, jo també espero no tenir una camada de fills! Ja li deia a la rits, quan hagin crescut prou els arbrets em caldrà comprar una casa amb un bon jardí on puguin créixer tant com vulguin i fer molt de goig.

    Assumpta! Has pogut aconseguir un ordinador? Se’t troba a faltar! Els hauré de trasplantar i separar. Són molt delicats i s’ha d’anar molt en compte amb ells. De moment crec que hauran de créixer fins l’any que ve així, després a veure si els puc donar més espai. Pobres. I de la resta... doncs ja veurem, l’oportunitat que surti primer!

    Kweilan, sóc un pare orgullós!

    M. Roser, que es noti la llicenciatura! Tot i que jo em decantava més per les biociències, francament. La botànica no era el meu fort. Però ja veus, si m’hi poso no és mai per poc, la casa és gran! M’apunto de regidor de parcs i jardins, segur que es pot aconseguir una pasta amb les concessions!
    Veig que parles amb coneixement, jo també penso que els hauria de separar cadascun en un testet per ells, i d’aquí a un futur anar-los donant més espai. El problema és que són molt delicadets i em fa por perdre’ls. Totes les informacions diuen que cal anar amb molta cura, així que si em poguessis donar algun consell al respecte, encantat te l’acceptaria. Ara que estan així de bonics no voldria que els passés res, potser es pot esperar una mica a que no estiguin tan tendres, i he vist fotos amb diversos troncs en un test relativament petit. Sempre tindré el de recanvi, el que m’ha crescut en un test a part i està solet, però és que són tan monos els primers!! Ai, no sé què fer. Però mira, potser els blogaires s’estalviaran la feina, sempre us en puc regalar algun!

    Laura, terra i independència... a què em sonarà això? El problema és que són plantes molt delicades i les arrels són molt sensibles. Cal trasplantar-los amb molta cura i ara em semblen encara massa tendres. Crec que poden créixer una mica més així, tot i que si es barregen les arrels a veure qui les separa després. Veuré què hi puc fer, perquè és evident que així no es poden quedar. Respecte al seu espai final, ara m’has fet pensar en uns amics que potser en podrien acollir algun, que tenen molt espai... ja els ho plantejaré. I és clar, quan sigui ric tindré una casa amb jardinet que em permetrà plantar una petita arbreda, això és evident!
    Els ginkgos que he vist no són com el de la foto, és un arbre estranyot, però per les seves característiques he cregut que era l’arbre adient per llançar-se a aquest objectiu. Si creixen serà un goig, però mai arribaré a veure com són arbres fets i drets. Pot ser el meu llegat en aquesta terra...

    Alba, no m’esperava que hi hagués algú tan malat com jo que hagués plantat un ginkgo! Així potser em podries donar alguns consells sobre com cuidar-los, com trasplantar-los i que no prenguin mal. Les fulles del ginkgo són molt característiques, ja no se’n troben a altres espècies vives és una morfologia ancestral, si no recordo malament. Potser pel fet de ser tan antic passa de tot, ni bombes atòmiques ni punyetes, ell creix igualment. Em sembla que mai arribaré a veure’ls ser arbres fets i drets, però m’agradarà veure’ls créixer al llarg dels anys, a veure si me’n surto.

    ResponElimina
  24. Lluna, això és completament nou per mi, tenia un trauma perquè no m’aguantava cap planta ni cinc dies. Si ma mare me’n va regalar una de plàstic! Fins i tot em van viure un de dos gats... ja creia que no tenia capacitat per mantenir criatures vives al voltant. Però si la cosa canvia, al final sí que em podré plantejar criatures i tot! De moment em conformo amb els arbrets.

    Loreto, quina gràcia. Si creixen com el de dalt se’n va l’edifici a terra!

    Laia, jo potser no ho faria amb una planta, però amb arbres té més gràcia! Si passen els anys i segueixen creixent l’evolució haurà estat molt maca, a veure si aconsegueixo que durin. Per allà prop de la meva facultat també n’hi havia un, però era d’accés més difícil, precisament perquè està molt a la vista i has de saltar una tanca... canta massa. És cert, jo també pensava que era una curiositat per biòlegs i prou, a mi el nom em fa molta gràcia, impossible d’oblidar, i les seves característiques el fan molt especial. Però ja veus, no inventem res, si fins i tot per aquí algú comenta que en té un de plantat de fa anys! Això de regalar-ne algun pot ser bona idea, a mi ja m’agrada viure en un pis, però tenir sis arbres a casa... com que no, oi?

    Lydia, són tan primitius que segur que no provoquen al•lèrgia! Bé, no en tinc ni idea, però espero que no, recentment a mi m’agafa una rinitis de cavall per aquestes èpoques, i no sé què me la provoca. Farà cosa d’un parell d’anys, abans no recordo que em passés. Com sigui cosa del gat, el foto fora de casa!

    Carme J, ja ho he comentat més amunt, no m’importaria gens tenir 6 llibres publicats, però 6 fills... em sembla que de moment ens quedarem amb 0.

    ResponElimina
  25. Si com dius tu, és un arbre molt delicat i ja en tens un de sol en un test, potser que no els toquis encara, espera que el tronc es faci una mica, que veig que és molt tendre...No fos cas que al manipular-los, tinguéssim un disgust. Ah, i seria un bonic regal!!!

    ResponElimina
  26. GINKGO BILOBA

    La fulla d’aquest arbre d’Orient,
    que al meu jardí s’ha confiat,
    dóna a tastar un sentit secret,
    edificant per a qui el sap.

    ¿És un sol ésser viu
    que en si mateix s’ha dividit?
    ¿Són dos que, per mostrar-se
    com un de sol, s’han escollit?

    La solució d’aquest enigma,
    crec que la tinc ben a la vora:
    ¿no sents en els meus cants
    que jo sóc un i doble alhora?

    He trobat aquest poema de'n Goethe, traduït per un tal Raül Garrigasait, filòleg, traductor, escriptor, sembla que d'alta volada, nascut a Solsona el 1979.

    ResponElimina
  27. Aviat hauràs de posar un test per cadascún.
    Ja veus, ja tens l'arbre, ara a pels altres!!

    Bona tarda! ☺

    ResponElimina
  28. M. Roser, gràcies pels consells, em, sembla que et faré cas. Amb el pas dels dies els petits ginkgos van creixent, cada cop són més consistents, però encara estan tendres, són plantetes. De moment els deixaré en aquest test, i quan em semblin més resistents ja els donaré més espai i els separaré si puc. Tindré especial cura del que està sol, que a més té un test més gran per ell, per si hi ha algun problema amb els altres.
    Gràcies pel poema. No conec aquest filòleg i escriptor, i això que és gairebé del meu any.

    Sa lluna, esperaré una mica a separar-los, com diu la M.Roser, de moment encara estan molt tendres, pobrets. I de moment em dedicaré a cuidar-los a ells, la resta esperarà una mica!

    ResponElimina
  29. Jo tinc un petit hortet al balcó amb uns quants mandariners inclosos. Algún dia us en parlaré. Però alerta, que fa unes setmanes parlava d'això de plantar un abre. Que les tres coses que s'han de fer és per deixar una petjada al món. No n'hi ha prou de plantar un arbre, ha de créixer i durar molts anys quan tu ja no hi siguis!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.