dimarts, 8 d’abril de 2014

Petits compromisos

Si em fan descriure, una de les paraules que solen sortir és 'compromès'. M'implico força en les coses que faig i no m'agrada deixar projectes a mitges. Penso que ho sóc, i que els que em coneixen hi estaran d'acord. El que passa és que de vegades porto aquest compromís una mica massa enllà. Perquè a la vida hi ha grans compromisos dels que no t'has d'escapar, però també hi ha petits pactes, acords que es fan sense pensar massa amb els que potser no cal ser tan estricte. Però jo ho sóc igualment, i que els altres no els compleixin no se'm posa bé. Parlo, per exemple, de quedar amb algú que veureu una pel·lícula plegats, i que uns dies després l'hagi vist sense tu. O de quedar per començar un llibre alhora, i que la següent vegada que us trobeu et diguin la pàgina per la que passen. Ja no parlem de si et diuen i t'asseguren que seran a un lloc, i després no hi són, sense avisar. Petits compromisos que jo segello amb tot el convenciment i donant prioritat al que s'ha pactat, però que he vist que no tothom respecta de la mateixa manera. No dic que estigui bé la meva postura, perquè em prenc les coses massa seriosament, però també qüestiono la lleugeresa d'algunes persones. Reconec que m'ofèn, que no m'ho prenc bé. Segurament la meva reacció sorprèn l'altre, el que ha infringit el pacte, però la seva sorpresa no és més gran que la meva per la manca de compromís, encara que sigui un compromís petit.

29 comentaris:

  1. De capricorn a capricorn t'he de dir, que a mi em passa igual que a tu. Em sorprèn que quan s'ha quedat, amb un grup que fem trobades i sortides, (som molts) en alguna cosa i tothom ha dit que li va bé... després hi hagi tantes falles d'última hora, amb l'explicació que havia sortit una cosa posterior. Jo no ho entenc. Si em reservo el segon dissabte de juny cada any, és cada any... i a no ser una causa de força major... jo me'l guardo sempre i hi penso sempre... molta gent no ho fa i falla, i em fa tanta ràbia com a tu. No acostumo a enfadar-me amb ningú perquè intento prendre-m'ho bé... però no ho puc entendre. No tothom ho fa, eh? I són sempre els mateixos... la veritat. Què hi farem, entre els dos extrems deu trobar-se la saviesa...

    ResponElimina
  2. Per mi la impuntualitat també és una falta de compromís i de respecte vers l'altre. I poques persones ho veuen igual! Però ara ja no m'enfado, si quedo amb algú i la persona no arriba me'n vaig a fer encàrrecs i ja em trucarà!

    ResponElimina
  3. No sé si és qüestió de signe, (aquí un altre capricorn) però jo tb sóc de les que no entenc que quedis amb algú per alguna cosa determinada i després aquest (o aquests) se'n desentenguin, o no hi pensin o bé hagin fet altres plans, i a sobre de vegades sense avisar ni res. Un cop potser ens pot passar, però com diu na Carme sembla que la major part de vegades són els mateixos. A la vinya del Senyor hi ha una mica de tot!!
    Bon vespre!!!

    ResponElimina
  4. És clar que són diferents. Vosaltres sou formals i els altres no!
    Jo procuro, si m'he compromès, i m'ho apunto a la agenda -que el meu cap és com un "pom d'escala"- complir. Clar que poder sorgir impediments, però han de ser importants i justificats, sinó és una falta d'atenció, i jo diria que d'educació, encara que això ara ja no és porta.
    I la impuntualitat, com diu la Loreto, una falta de respecte important, que em costa d'admetre. A mi que em molesta tant esperar!!!

    ResponElimina
  5. Completament d'acord amb tu. La falta de compromís en tots els casos que has enumerat implica alhora una falta de respecte, més o menys lleu, però falta de respecte al capdavall. La manca reiterada de puntualitat és una falta de respecte en si mateixa; si el temps és or, no es pot disposar del de l'altre a la lleugera.

    ResponElimina
  6. T'entenct perfectament. A mi en certa manera també em passa. Coi, és que ningú obliga a ningú a comprometre's a res, així que si l'altra persona veu que no ho farà, que no ho faci, no passa res! Tan difícil és d'entendre?

    ResponElimina
  7. Ui, sé de què parles... jo també em prenc seriosament tots els pactes per petits que siguin i quan veig que l'altre no ho fa, em decebo molt. He après a relativitzar i tota la pesca i, fins i tot, he intentat practicar el paper contrari amb determinades persones que sé que no compliran, però és un sobreesforç que no em cal. Abans les deixava passar aquestes coses perquè pensava que era jo la que s'agafava les coses massa a pit, però ja veig que som molts que pensem igual :))

    ResponElimina
  8. I el que és més bo, és que quan els hi retreus aquest incompliment del compromís, els que s'ofenen són ells amb la famosa frase de "Home, si no n'hi ha per tant!". Doncs jo penso com tu, si que n'hi ha per tant. Jo he aprés a no prendre-m'ho gaire a la valenta, perquè no val la pena però això no vol dir que no em sembli que aquesta falta de compromís, encara que sigui en coses de relativa poca importància, és una gran falta de respecte cap als que sí procurem complir amb el que ens comprometem.

    ResponElimina
  9. L'infern n'és ple de gent que no té paraula... Per sort els meus amics no em fallen. Potser serà perquè els que em fallaven ja no son amics? O directament es que els que m'han fallat ja no son...
    Jo puc ser un malparit sense ànima i cap sentiment vers els altres, però quan faig un pacte ho compleixo. Sense anar més lluny, tu i jo vam fer un pacte implícit (i tant implícit!) sobre que seguiríem West Wing més o menys al mateix ritme i l'estic complint! Per quin vas per cert? L'últim que he vist ha sigut el 4x11

    ResponElimina
  10. ostres, també sóc capricorn i em passa el mateix!! De fet sovint em demanen que m'impliqui en coses a les que dic que no perquè mai he entès els compromisos a mitges, si em comprometo és per fer-ho per ser-hi, si no no em comprometo....però tens raó, hi ha molta gent que no és així, inclús capricorns, la qüestió és no prendre-hi mal, saber gestionar-ho emocionalment perquè no t'afecti tant, relativitzar vaja i entendre que no tothom es prèn les coses de la mateixa manera...però no és fàcil

    ResponElimina
  11. L'ideal seria que si a algú no li interessa una trobada, o el que sigui ho digui directament sense embuts. Un cop s'hi ha compromès, que ho compleixi.

    Fita

    ResponElimina
  12. No se si es qüestió de signes o no, jo soc peixos – diuen que som els més “impresentables” en aquest casos – però a mi, com a tu, en treuen de polleguera. No és que m’enfadi, bé si que ho faig, però no ho demostro

    ResponElimina
  13. Un psicòleg deia que quedar amb algú per fer una cosa i no aparèixer, és d'una maldat important.
    Jo no et dic quin signe sóc perquè no hi crec gens, i em sorprèn que els altres sí.:)

    ResponElimina
  14. Estic totalment d'acord amb tu. a mi també em fa molta ràbia aquestes coses.
    Segurament ells es sorprenen per què no li han donat la mateixa importància que tu, per això mateix no han complert el que havien de fer.

    ResponElimina
  15. Com tot a la vida, tot és relatiu i depèn del color del vidre a través del qual veiem la vida. M'explico: en principi jo sóc exactament com tu, en aquest sentit. Un petit compromís és un compromís sí o sí. Si algú se'l passa pel forro, mal rollo al canto.

    Algún dia però passa que qui trenca un petit compromís és... un mateix. Oops, amb això no hi comptàvem! Aquell dia tenim, segur, una raó que donarem a l'altra part amb tot el convenciment que sabrà disculpar-nos, perque sense dubte la nostra falta sí està justificada.

    I ja hi som.

    El que vull dir, tot i entendre perfectament la teva reflexió perque, com et dic, jo també jugo en aquesta lliga teva, és que de vegades hem de ser indulgents. Tots cometem errades, nosaltres també.

    Naturalment, aquells que els petits compromisos se'ls passen pel forro per costum (d'aquests n'he conegut algú, com un bon amic que el 90% de les vegades que vam quedar, al llarg de 17 anys d'amistat, em va fer esperar al menys 15 minuts. L'any passat el vaig engegar a la merda, mira tu si tinc paciència), aquells, dic, més val mantenir-los lluny. Una cosa és ser humà i errar, una altra ser un capullo.

    ResponElimina
  16. Doncs mira, jo sóc una altra capricorni i que coincideixo plenament amb tu. Hauràs de fer un estudi seriós si això és un problema de signes o no, però el que tinc clar que hi ha molt irresponsable corrent per aquests mons de déu, de tots els colors i de tots els signes i que a mi em posen dels nervis. Endevino que tots els que hem recolzat la teva posició som gent exigent i les persones exigents tenim un problema, que ho som amb els altres i també amb nosaltres mateixos i això ens fa ser complidors i no suportar que els altres no ho siguin. Però la vida, i algun disgust, m'ha ensenyat que a vegades cal ser una mica flexible, va bé per l'altre i per un mateix, sobretot pel fetge d'un mateix. Si ens hi parem a pensar, alguna vegada pot ser una putada que et deixin plantat però a vegades és allò de que no hay mal que por bien no venga. I si hi ha un cas extrem, doncs que el bombin!

    ResponElimina
  17. Si jo m'hagués de descriure hi sortiria la paraula responsabilitat, que potser està molt a prop del compromís...M'implico molt en les coses i em molesta que els altres no ho facin...De vegades m'han dit, que no podia pretendre que tothom fos com jo volia, però penso que quan decideixes fer una cos perquè et bé de gust o et fan algun encàrrec, l'has de fer el millor possible i has de complir satisfactòriament amb les coses que heu acordat...De vegades m'he hagut de sentir que sóc intransigent...Però crec que val més ser així, que no tenir paraula.
    Bon vespre, XeXu.

    ResponElimina
  18. Sóc dels teus i per voler complir amb el que he quedat m'ha comportat més d'una bronca, però quan quedo amb algú compleixo. Encara que he de dir que amb el temps un apren a no comprometres si no està segur de complir.

    ResponElimina
  19. Jo tinc una visió més general dels comportaments, vull dir que gairebé sempre em guio per allò de "no facis allò que a tu no t'agrada que et facin".
    Sempre he estat molt responsable, exageradament responsable, amb els anys i algunes ensopegades et relaxes una miqueta. Tot i així, quan em comprometo en alguna cosa, ho compleixo i si per agun motiu de força major no puc, avís tan ràpid com m'és possible.

    Ahhh i no sóc capricorn!!  ;)
    Aferradetes.

    ResponElimina
  20. He vist molt poca autocrítica en els comentaris, i falten els testimonis de gent que digui que no n’hi ha per tant, però bé, aquí tots som molt compromesos i la paraula donada és llei. Bromes a part, heu fet algunes aportacions molt interessants que m’han forçat a donar-hi voltes i a arribar a algunes bones conclusions. Per això estic molt agraït, gràcies pel vostre esforç.

    Carme, deu ser cosa dels capricorn, potser! Veig que a tu et passa molt com a mi, si reserves una data, i en el teu cas és anual!, la tens reservada i present al calendari, i no només això, l’esperes amb entusiasme, oi que sí? Doncs res, que hi ha gent que s’ho passa pel folre. I no ho entenc tampoc, el que primer penses és que no tens cap importància per aquesta gent, però no és que sigui així, és senzillament que no tots som iguals, i per algunes persones els compromisos són relatius, hi són, però no són imperatius, si es trenquen tampoc no passa res. La veritat és que prefereixo envoltar-me de gent que sí que els sap complir. Ah, i en el cas que siguis tu la que ha de fallar, segur que avises amb temps i amb tota la pena del teu cor, oi? Segur que lluites fins l’últim moment per fer-ho possible. Si respons que sí a aquestes preguntes, no em vindrà de nou. Precisament que destaquis que sempre són els mateixos referma la meva teoria, per alguna gent concreta els compromisos no tenen validesa, només el que els va bé a ells en cada moment. Entre un extrem i altre el que hi ha és un gran ventall de graus de compromís, com sempre sol passar.

    Loreto, bona solució la teva! Apunta’m a mi a la llista dels que els molesta la manca de puntualitat també. En cas d’arribar tard sempre aviso, però intento no fer-ho. També reconec que sempre vaig amb el llibre sota el braç i des de fa un temps amb el mòbil, així que les esperes d’un temps ençà són una altra cosa.

    Lluna, al final em convencereu que el signe té alguna cosa a veure en això. Penso precisament que el problema és avisar. Si t’avisen que han decidit fer una cosa diferent a la que es va acordar, doncs et pot saber greu, però ja et busques la vida pel teu compte. El problema és quedar-se amb un pam de nas perquè l’altre ha tirat pel dret. Però si ens hi fixem bé, el problema ve encara d’abans, en la importància que donem a la paraula. Si dos volem veure una pel•lícula i quedem en fer-ho ben emocionats, per mi això és llei. Davant d’altres propostes, tret que no es puguin refusar, donaré prioritat a aquella persona per veure la pel•lícula. I en cas que no pugui, avisaré, és clar. Però per alguna gent allò eren només paraules, no cap compromís que no es pugui trencar, o els és igual. Un malentès d’inici, diferents maneres de veure les coses.

    Glòria, no subestimis l’educació i el respecte. Trencar alguns compromisos a mi em sembla una gran falta d’educació, i tenir molt poc respecte pels altres. No ho he esmentat al post, però són dues paraules que no haurien de faltar, i per això sempre estan tan bé els comentaris, m’acabeu dient coses que m’hauria agradat posar. De moment jo no m’apunto res, però ho mantinc al cap. I també miro de ser puntual, cosa que aconsegueixo gairebé sempre, i quan no, aviso.

    Maurici, ja veig que no estic sol en aquesta croada, que no sóc l’únic a qui molesta aquesta manca de compromís d’algunes persones, i la manca de puntualitat és un bon exemple. Amb tot, segur que hi ha qui pensarà que ens prenem les coses molt a pit. Jo pensaré, com tu, que tenen molt poc respecte per tot aquell que no siguin ells mateixos, o en tot cas, per mi.

    Carquinyol, doncs tens raó. Jo em prenc amb il•lusió alguns d’aquests compromisos, sobretot perquè em sembla que a l’altre també li fan gràcia. Si en realitat no pensa compartir-los, que em digui que no i tan amics. Però que no em generi una falsa sensació de complicitat, això et deixa mal gust de boca quan veus que no és real.

    ResponElimina
  21. Sílvia, la paraula és decepció, efectivament. I tot i això, tot i que és una sensació que tothom pot entendre, et seguiran dient que et prens les coses massa a pit. Doncs en som dos, almenys, perquè a mi també em deixen amb molt mal sabor de boca. No he intentat mai fer el contrari perquè en això i en qualsevol altre aspecte de la vida jo tinc els meus valors, i per més que facin els altres intento no rebaixar-me al seu nivell. Que algú actuï malament no vol dir que li haguem de pagar amb la mateixa moneda. Fer-ho ens posa en el seu sac, i no ho vull. Prefereixo mantenir la meva integritat.

    McAbeu, m’ha semblat molt contundent el teu comentari, cosa que em demostra dues coses. Una és que he sabut explicar-me bé, perquè alguns, els que penseu igual, us hi heu sentit molt identificats. L’altra, que no estic sol en aquesta croada i que no sóc l’únic que creu en els pactes que segella, per lleugers i poc importants que siguin. És cert que no ho entenen i encara s’ofenen si els ho retreus. Però que no són ells els que han fallat? Com poden ser ells els ofesos? I com ens hem de sentir nosaltres, llavors? Jo no sé si sé prendre’m les coses d’una altra manera, sempre hi acabo caient de quatre potes, em sembla.

    Pons, no és mala filosofia, i he de dir que els que són amics de veritat fallen poc en aquest aspecte, però també ho fan, que ningú és perfecte. Per sort, tenen moltes altres virtuts que fan que, després de l’emprenyada inicial, se’ls perdoni i se’ls valori pel que són. Algun cas he tingut, però està superat... de moment!
    I tant, tu i jo tenim un pacte! Jo l’últim que he vist és el 4x18, vaig una mica avançat i probablement quan pengi aquesta resposta ja n’hauré vist algun més. Però per compensar, marxaré uns dies per setmana santa perquè et puguis posar al mateix nivell, podem comentar aquesta quarta temporada al teu blog, i començar plegats la cinquena. Està tot pensat, en funció d’això m’agafo les vacances.

    Anna Tomàs, per mi aquesta és la manera bona de procedir, i a més inclou una altra virtut, o almenys jo ho considero així, que és la capacitat de dir que no. Hi ha gent que no sap dir que no, amb motius tan absurds com que els sap greu, però després no són capaços de complir els compromisos. Prefereixen quedar malament que reconèixer que no poden fer una cosa, o no quedar malament d’inici per negar-s’hi. Jo faig com tu, si em comprometo a alguna cosa, la faig. Si no em veig capaç, dic que no i llestos. Ja sé que no tothom es pren les coses de la mateixa manera, i que no tots pensem igual. Però pensa un moment, amb qui et compromets en alguna cosa? Amb algú que penses, almenys d’inici, que ho complirà, no? Si ja no creus que aquella persona compleixi la paraula ja no hi fas pactes. Per tant, és amb gent que tu penses que sí que es prenen les coses d’aquesta manera. L’experiència demostra que molts cops ens equivoquem.

    Xavier Pujol, efectivament, si ja no t’hi vols comprometre, no passa res, ningú no hi surt perjudicat. Dir que no no és cap mal, i ningú no es fa il•lusions, o es queda amb la idea. Com li comentava a l’Anna Tomàs, potser part del problema és que alguna gent no sap dir que no, quan precisament és el que voldrien.

    Bruixeta, tens sort que no sé com sou els peixos, però ja que dius que sou impresentables, fugiré quan en conegui algun! Bé, no crec que vagi amb el signe sinó amb la persona, però dels capricorn diuen que som força cap-quadrats, i pel que he vist entre els que comenten aquí, ho semblem força!

    Helena Bonals, hi creiem per fer la gràcia, sembla mentida que els que som capricorn siguem habitualment tan tossuts, però hi ha gent de tot. Home, si has quedat amb algú, només vosaltres dos, i l’altre no apareix, és maldat i de targeta vermella. Per sort no m’ha passat mai, però algú que havia d’aparèixer, entre d’altres, i m’havia dit que venia si que m’ha fallat, i sense avisar ni res. Hi ha gent per tot, certament.

    ResponElimina
  22. Jomateixa, es tracta d’això, de la importància que donem a les coses, i jo en dono molta a la paraula donada, encara que no sigui un pacte segellat amb sang. Per mi n’hi ha prou amb dir-ho, amb quedar. Si no es vol, no cal dir que sí, i ningú no ho agafa per segur. No entenc que alguns s’ho prenguin a la lleugera com si hagués estat un comentari llençat a l’aire.

    Ferran, per fi una mica d’autocrítica. Quan faig posts d’aquest tipus en els que solc mencionar algun comportament humà que em molesta, s’ha d’entendre que em molesta perquè no és el meu. Primerament, en cap cas vull dir que el meu procedir sigui el correcte, sinó que jo en tinc un i el contraposat a aquest no m’agrada. En segon lloc, encara menys vull dir que jo sigui perfecte i infal•lible, i que de vegades no caigui en els mateixos errors que condemno amb les meves paraules. Sense anar més lluny, mentre he anat contestant els comentaris d’aquest post he anat reflexionant sobre el tema (per això em serveix escriure aquí, amb els comentaris i el que em forceu a argumentar sempre aprenc molt) i he pensat que potser no tota la gent ens importa per igual i que és probable que jo hagi fallat a algú quan despreocupadament he quedat que farem alguna cosa i després l’he fet pel meu compte. És molt probable que hagi passat, i que passi a tothom que declara aquí que és de la nostra corda. Però en el meu cas particular és una mica més difícil perquè no em comprometo a res amb ningú que no m’importi prou, i si no em ve de gust veure algú ho demostro sobradament. I si m’importen, llavors miro de no fallar.
    Per altra banda, cal diferenciar un canvi de plans d’última hora que t’obliga a anul•lar una quedada, o alguna altra raó justificable, i saltar-s’ho a la torera perquè ens és completament igual. Poso exemple de raó que crec justificable, imagina que has quedat que veuràs la tercera part del Hobbit amb un amic amb qui has vist les altres dues, però quan s’acosta el moment la dona dels teus somnis (o l’home dels teus somnis) et proposa anar-hi. L’amic pot entendre que és una oportunitat que no pots desaprofitar. Però fins i tot en aquest cas hi ha dues opcions. Anar amb la dona (o l’home) i no dir-li res a l’amic fins després, o explicar-li el cas perquè vegi que és una força major. Penso que si és amic ho entendrà, en canvi potser no entendrà que hi hagis anat sense dir-li ni ase ni bèstia. Fer això entraria dintre la categoria d’impresentable, o ‘capullo’, com tu dius. Si hem de fallar, hi ha maneres més elegants de fer-ho que altres, no trobes?

    Laura T, magistral comentari el teu. Amb això dels signes ja em comença a pujar la mosca al nas. Sempre els esmento en conya, però quan comencem a trobar coincidències ja no sé què pensar. M’ha agradat molt això de l’exigència, penso que tens molta raó. Els que ens demanem molt a nosaltres mateixos també ho fem als altres, tant si ens n’adonem com si no. I com que sabem que nosaltres som complidors, exigim que els altres ho siguin també. Sobre ser flexibles ja en vam parlar fa una temporada, és clar que és recomanable, ser massa estricte només porta mals de cap. Però ja no és això, estem parlant de compromisos petits, acords que fem amb un altre i que aparentment ens van bé als dos. La flexibilitat pot ser que tu vulguis quedar d’acord amb algú per alguna cosa i ell et digui que no. Pots entendre-ho i no enfadar-te, però si s’hi compromet i després passa completament, sense justificar-se, sense tenir cap motiu, simplement perquè s’ho pren a la lleugera, com et fa sentir això? Decebut. Et fa sentir petit, perquè una cosa a la que havies donat importància, per l’altre no en té cap i t’ho acaba de demostrar: has fet el passerell. S’ha de ser flexible amb això? Doncs trobo que tant és, haver dit que no i ningú s’hauria fer il•lusions.

    ResponElimina
  23. M.Roser, estic pensant si contestar-te o no, perquè crec que no puc dir res més del que ja dius tu. Responsabilitat i compromís no són sinònims, però en el sentit que diem sí que s’apropen molt. I em declaro exactament igual que tu, en prendre responsabilitats, en la implicació en les coses que ens encarreguen o assumim. També en la manera de prendre-ho respecte els altres, aquest no entendre que els altres no actuïn així si han pres aquest compromís. I fins i tot en la preferència de ser intransigent abans de no tenir paraula. Què més puc dir, doncs res, que segueixis sent així, ets del tipus de persones amb qui m’agrada tractar.

    Sr. Gasull, precisament, tant si ho aprens amb el temps com si ja ho saps, si no estàs segur de complir és millor no comprometre’s. Si no dius que sí d’inici, no passa res, un altre dia serà. Però si dius que sí, atén-te a les conseqüències, després no fallis!

    Sa lluna, és una bona manera de procedir, si no vols que t’ho facin, no ho facis tu, és clar. Però suposo que la gent que no es compromet, o que no es compromet realment, no estan fent res malament. Un petit compromís com veure una pel•lícula plegats per alguns és ‘sagrat’ i per altres és només paper mullat. L’altra cosa és avisar, és el mínim. Si has quedat en alguna cosa, per petita que sigui, però te’n desdius, almenys avisa! Però és clar, si el compromís era paper mullat, ni tan sols hi deuen pensar, oi? Vaja, que en això dues persones diferents xoquen molt. No ets capricorn? Ostres, em sap greu, eh!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies XeXu, veig que encara som uns quants...

      Elimina
  24. Ostreeeeeees!! És que bloguegeu molt ràpid i no m'espereu, eh?
    Doncs aquest el vull comentar, encara que passin un o dos dies més, perquè el trobo molt interessant, però ara ja millor que vagi plegant.
    El tinc pendent.

    ResponElimina
  25. doncs mira, em fa feliç veure que encara existeixen persones sensibles amb els compromisos i amb el temps dels altres. Ets un home fiable, i això és bo.

    ResponElimina
  26. M'hi sento molt identificada amb el que dius. Abans, em molestava moltíssim aquest tipus d'actituds, la manca d'implicació i compromís. Ara, com que no tinc temps de gairebé res i estic tan esgotada, han passat a un plànol totalment secundari. Suposo que quan et canvia la vida, canvia també la teva perspectiva i la vara amb la qual mesures les coses. Això sí, tracto de complir amb la meva paraula sempre!

    ResponElimina
  27. Comparteixo per complert la teva reflexió. Aquesta manca de compromís la puc arribar a portar a una manca d'afecte o d'educació, o fins i tot, de falsetat, segons els casos. I em fot molt. Tots tenim les nostres limitacions, prioritats,.... xò si dius que faràs alguna cosa i veus que no pots, doncs avisa, disculpa't, xò no passis de tot.

    Fa poc vaig tenir una experiència si no ben bé de les que comentes, per l'estil. Tenia una reunió a un lloc proper d'una persona a qui aprecio i dos dies abans li vaig proposar quedar per fer un cafè. La seva resposta, molt carinyosa i entusiasta. I m'ho vaig creure. Em va comentar que havia de consultar l'agenda i vaig entendre i dir que ja em confirmaria. El dia de la quedada, a migdia, no m'havia dit res. I a sobre, quan li vaig dir que ja estava bé, es va enfadar. Suposo que en aquest cas es barregen altres sentiments, però el fet és el mateix. Tan costava dir que no podia quedar? Em fan una ràbia aquestes coses...

    Per altra banda, sé que abans era massa exigent, i ara me n'adono que no puc. I fallo molt. I qui es qüestiona més sóc jo. Però si veig que no puc amb algo, ho entomo i afronto. O vaig aprenent a fer-ho. Demà hem quedat per comentar un llibre, i em feia molta gràcia, però no m'he pogut llegir el llibre. manca de compromís? Potser si. Però és que no dono més de si. Així que he decidit anar i encarar la situació, xò no passar de tot i fer la meva. No ho sé fer.

    Sovint no entenc aquesta manca de compromís de les persones, tot va tan ràpid, tot és tan superficial i egocèntric, que tothom, en el fons, sembla anar a la seva i poc. I no demanis res, res d'allò de donar i rebre.

    ResponElimina
  28. Assumpta, que tu abans eres la primera a comentar, ara el ritme és massa alt? Ai ai... bé, potser això és que dediques el temps a altres coses, que estàs més enfeinada, però millor que et dediquis a trobar estones per dormir una mica quan toca. El post es quedarà aquí, però jo seguiré més o menys amb el ritme habitual, sempre que tingui temes. Si et ve de gust comentar, encara que sigui més endavant, tu mateixa, ja saps que ho veuré.

    Clídice, pel que s'ha vist per aquí, no sóc l'únic. Més que sensible amb el temps dels altres és més 'no facis el que no t'agrada que et facin a tu', però igualment, algunes persones això s'ho passen pel folre.

    Kuroi, parlem sense eufemismes, allà on dius que et canvia la vida sol ser , especialment, quan tens fills. La vida et canvia per altres coses, però són estranys els casos que no et permetin fer la teva com la feies, encara que hagis de canviar hàbits. Quan tens fills, doncs, és quan fins i tot la visió del món et canvia, com dius que t'ha passat a tu. El que no pots fer és comprometre't i no complir la paraula, però precisament tens l'opció de dir que no. Abans potser deies que sí i ho complies tot, si ara saps que no podràs, amb dir que no n'hi ha prou. No enganyes a ningú, ni a tu mateixa, i si un cop et compromets, doncs aquell compleixes i ja està.

    rits, el millor del primer paràgraf és la frase final, 'avisa, disculpa't, però no passis de tot'. Ho trobo un resum perfecte del sentir que et queda quan veus que t'han deixat tirat. T'havies fet la il·lusió de fer alguna cosa amb algú concret, però aquest ha passat de tu, i naturalment no t'ha avisat, perquè no s'havia quedat amb el compromís, i naturalment no es disculparà, perquè creu que si t'enfades per això n'estàs fent un gra massa. Molt bonic. El cas que expliques és un exemple com tants altres que podem trobar del que mirava d'explicar aquí. No puc entendre que s'enfadin, quan són ells els que han trencat el compromís.
    La diferència entre tu i una d'aquestes persones que no es comprometen és que tu ets molt conscient que l'error és teu, i no aniràs allà dient 'ah, però havíem de llegir un llibre? Només era si volíem, no?' Et presentaràs, i estic segur que sabent-te molt de greu, diràs que no has pogut fer-ho i et disculparàs. Jo hauria avisat abans potser, en el moment de constatar que no em seria possible, però la teva opció almenys no contempla aquesta prepotència, o aquest passar de tot que diem.
    Ah, encara que sembli mentida, encara queden persones que es comprometen, i amb les que pots comptar. No podem generalitzar, però com sempre, ens fixem més en els que fallen i no valorem els que compleixen, això no ho hem de fer, no s'ho mereixen.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.