dijous, 24 d’abril de 2014

Empentes

Em sorprèn poder ser tan cafre de vegades, posar-hi tant de morro, i en canvi en algunes situacions concretes ser tan vergonyós. Com una persona capaç de dir les coses clarament i oberta, a qui sigui, i fins i tot generar certa admiració per això, es caga a les calces en circumstàncies molt més còmodes? Es tractava de plantar-se davant d'algú que coneixes, que hi has parlat molt, però només virtualment, i que et genera admiració, però que en cap cas t'ha posat mai distàncies. Arriba el moment i dubtes, i apareix la vergonya, potser de saber-se petit, potser de no creure estar a l'alçada del que de vegades projectes. M'ha passat en altres casos i he girat cua, o no he sabut què dir. Però ahir tenia algú al costat que m'empenyia i que em va deixar anar una frase que ho va canviar tot: 'tu també m'obligues a fer coses que em costen molt'. I amb aquesta empenta, en comptes de fugir corrents, vaig fer el que tocava, el que era més fàcil, en realitat. I n'estic molt content. Però sobretot agraït.

37 comentaris:

  1. O sigui que ja tens els deu volums firmats? ;)

    ResponElimina
  2. He entès que quan prenem decisions en situacions difícils resulten fàcils. Encara que exactament no vulguis dir això, en prenc nota.
    Fita

    ResponElimina
  3. Ui, jo sóc així però el doble o el triple. I necessito una empenta també doble o triple. Però reconec que, un cop passada la vergonya, la sensació final sempre és d'alegria per haver-ho fet perquè no sé si és "el més fàcil" però sí que és el més natural.

    ResponElimina
  4. M'has recordat la meva primera desvirtualització blogaire. També era un autor i també li vaig fer signar un llibre seu. Abans d'anar-hi, una mica com a tu, em van entrar tots els dubtes de com aniria la cosa però vaig arribar a la conclusió de que no hi havia cap raó perquè no anés bé i, m'hi vaig presentar. No cal dir que jo també en vaig sortir molt content, està molt bé posar cara i veu a algú que només coneixes a través de la pantalla.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I la segona desvirtualització?
      També era d'una autora... una autora boníssima, de posts... :-P

      (Què passa? A veure si només tindran mèrit les desvirtualitzacions amb escriptors... que, a sobre que tenen la sort de que són escriptors, encara mimats blogaires... El món és moooolt injust!)

      Elimina
    2. No és el cas. Com em sembla que ja he dit més d'una vegada, jo sóc molt poc (o gens) mitòman. Penso (com diu en Joan just aquí sota) que tots som persones i tots ens mereixem el mateix respecte, siguem escriptors de llibres o de posts.
      Si només he parlat de la meva primera trobada amb un blogaire ha estat per comparar-la justament amb la primera d'en Xexu, però això no vol dir que la segona no tingués mèrit o fos menys important, ni molt menys. A més a la segona hi va haver tallat amb pastetes i a la primera no, i això la fa pujar molts punts a l'hora de valorar-la. ;-)

      Elimina
  5. Sempre el qui està a l'altre costat és només una persona igual que nosaltres, no s'ha de tenir vegonya de res i tirar endavant.
    Quines coses obligaràs a fer tu..... :-) que costen tant.

    ResponElimina
  6. Tots tenim els nostres punts febles i situacions en les que ens sentim forts, la clau és vèncer les debilitats. Necessitar una empenta no està gens malament, i que te la donin encara menys! Jo sóc molt de voler fer les coses per mi mateixa, un típic "jo m'apanyo", i davant les debilitats me n'adono que caic amb massa facilitat. Però mica en mica intento posar-hi solució, també vaig aprenent a agafar la mà que se m'ofereix.

    Ai, que parlo de mi... Res, que me n'alegro que el balanç fos positiu! En el fons, crec que en Joan Gasull té força raó: no ens hem de sentir petits, l'altra persona segurament no és tan diferent de nosaltres, no ens ha d'impressionar sinó en tot cas, generar un sentiment d'admiració.

    ResponElimina
  7. Doncs... A veure quan l'empenta serà prou forta com per venir a una trobada blocaire...

    :D

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si no ets escriptora no tens opcions, CARME. C'est la vie!

      Elimina
    2. No, es clar, jo no sóc escriptora... No hi tinc res a fer...

      Elimina
    3. Però ets dibuixant, pintora, dissenyadora, decoradora, jugues amb els colors, les siluetes i les formes fantàsticament ;-))

      Elimina
  8. De petita i de joveneta era molt i molt tímida, però ara no necessito que em donin gaires empentes...Malgrat tot, alguna vegada també m'he trobat en alguna situació semblant i és que els éssers humans som una mica canviants...
    Bona nit, XeXu.

    ResponElimina
  9. Em sembla que a mi també em passaria el mateix. Tot és fer el primer pas. ^^

    ResponElimina
  10. Sip, també em passaria el mateix... però a partir d'ara, recordaré que no sóc l'única que li passa... eixa serà la meva espenta!

    Una abraçada

    ResponElimina
  11. Doncs moltes felicitats, ja que sovint fer el que toca no és fàcil !!

    ResponElimina
  12. Per aquells que us penseu que quan en Xexu diu "que et genera admiració" està parlant de mi, us equivoqueu. Jo no només genero admiració, sinó que també genero sorpresa, estupefacció, embadaliment, estranyesa, meravellament, adoració, èxtasi i entusiasme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Encara que no necessàriament en aquest ordre... ;-D

      Elimina
  13. Quina sort!
    reconec que mi em passaria el mateix. Això de la virtualització ens fa més valents del que som i després...

    ResponElimina
  14. Endavant...un obre la boca i es produeix el diàleg. :-)

    ResponElimina
  15. I no ens diràs detalls de com va anar després de l'empenteta? Vaaaaaa!

    ResponElimina
  16. T'entenc perfectament!! a vegades ens calen empentetes, a vegades ni amb empentes i a vegades fluïm sense empentes... amb els anys vaig perdent la vergonya i fins tot em surt el morro i me n'alegro... però que t'hi ajudin facilita molt les coses!!

    Continua així!

    ResponElimina
  17. és inqüestionable que aquestes amables empentes que de vegades ens calen són de inestimable ajuda ! i moltes vegades som nosaltres qui fem una empeteta amistosa als nostres amics i amigues

    ResponElimina
  18. Cuida a aquesta persona que tens al costat i que et clava empentes positives. Això és més important que tots els "famosos" que puguis conèixer.

    ResponElimina
  19. Ja saps, pel que has llegit de mi, els conflictes existencials que m'han provocat algunes desvirtualitzacions. Per tant, m'alegro moltíssim de saber que, almenys, a tu t'ha sortit bé.
    Una abraçada!

    ResponElimina
  20. Tots tenim el nostre taló d'aquil·les, allò que més ens costa. I poden ser coses que per altres poden costar molt. Per això és ben necessari i afortunat poder-te envoltar i anar acmpanyat de qui et pot fer aquesta empenteta per esforçar-te a véncer aquests punts febles.

    Segur que va recompensar molt, oi?

    ResponElimina
  21. De vegades calen empentes, ningú és perfecte, i tenir el costat la persona que sap donar-les en el moment oportú és una gran sort.
    M'alegra molt que fessis el que s'havia de fer i que pugis estar-ne orgullós.
    La pròxima desvirtualització segur que serà més fàcil.

    ResponElimina
  22. És una sort tenir al costat aquesta persona que et fa l'empenta en el moment que la necessites perquè realment és només el pas, o cap endavant o cap endarrere, i sovint és molt més gratificant fer-lo cap endavant.
    I ara que ja veus que això de la desvirtualització no és tant greu, ja saps, com diu la Carme, plantejat aparèixer en alguna trobada... ja en veuràs els resultats.

    ResponElimina
  23. A mi encara en falta aquesta empenta... per això i per moltes altres coses.

    ResponElimina
  24. jajaja jo sóc molt vergonyosa la gent no em creu...

    Però de vegades m'agafen atacs de perdre-la i em llenço.

    Ho vaig fer el dia de Sant Jordi amb algú molt famós i estic molt contenta, potser ell estava més nerviós que jo :)


    ResponElimina
  25. Sóc més vergonyosa per a altres situacions, en canvi no em costa gens les relacions amb les persones que admiro (bé, amb totes en general).
    M'alegro que et donessin aquesta empenta, ara satisfet saps que no és tan difícil.

    Aferradetes! ☻

    ResponElimina
  26. Tots hi estem d’acord, tenir algú al costat que et dóna una empenteta quan cal és una joia. Però també hi ha qui destaca, molt encertadament, que en un cas com aquest de l’altre costat hi ha una persona, i que no hauríem de témer res a l’hora d’anar-la a trobar. Maleïda vergonya! Moltíssimes gràcies a tots pels comentaris i pels debats que s’han generat.

    Jo rai!, de vegades t’insultaria, hahaha! Que bo, m’has arrencat un bon somriure. Pensava que jo estava al cas de les coses... els 10 no, però el que portava a sobre sí. No és que em calgués, la gràcia era saludar més que aconseguir la signatura, però ja que hi érem...

    Xavier Pujol, ara el que no t’ha entès sóc jo. Bàsicament, sóc molt vergonyós per algunes coses, però amb una empenteta a temps tot és més fàcil. Però has de tenir algú que te la sàpiga donar.

    Sílvia, has trobat una paraula molt més justa que la que he fet servir jo, efectivament, és natural, no fàcil. I és que tens raó, no hauria de costar tant, si fins i tot l’altre pot pensar que ha estat una desconsideració si has estat allà davant i no li has dit res. Si ets del club dels cagadubtes com jo, segur que em pots entendre perfectament. Però la veritat és que la satisfacció de després s’ho val, només això ja hauria de suposar una bona empenta.

    McAbeu, la teva reflexió va ser molt encertada, no hi ha cap motiu per no anar-hi, i més si tens una bona relació rere la pantalla. Potser en alguns casos l’admiració ens juga males passades, però per davant de tot, rere l’autor hi ha una persona també, a qui farà gràcia que hagis anat a veure. La sensació és ben bona, certament. Però és que jo sóc vergonyós sempre en els primers contactes, si a sobre és un paio famós...

    Sr. Gasull, mira, això és el que li acabo de dir a en Mac, l’altre també és una persona, i si hi has tingut contacte, és possible que li faci gràcia conèixer-te. Marrano! Jo també vaig fer aquesta broma quan m’ho va dir, però després vaig pensar molt al respecte, i té raó. Jo l’ajudo i l’animo a prendre decisions difícils, ella em va donar l’empenta necessària en aquell moment, que en realitat de difícil no tenia res.

    Assumpta, l’has encertat!

    Laia, el sentiment d’admiració ja hi és, però jo sóc molt vergonyós, almenys en els primers contactes. Després ja demostro tot el morro que tinc. Que ara sigui una persona amb cert nom no vol dir que no em tracti amb el mateix respecte que jo li dec, som persones, com dieu, i a més persones que fa anys que tenen contacte, encara que sigui a través de la virtualitat. Jo també sóc de fer-me les coses jo mateix, i habitualment me’n surto prou, però segur que tots tenim els nostres punts febles i les coses que ens costen més. Tenir algú al costat que ens complementi en aquests casos és genial. Allà on falla un, està l’altre per recordar-li que no es pot escaquejar, o que si no no s’hi posi quan l’altre falla. Però la veritat és que està bé poder-hi posar cullerada si això ens ha de fer millors com a persona. Ah, i agafa les mans que se t’ofereixen, sempre que siguin de confiança! Deixar-se ajudar no és tan fàcil com sembla, molta gent no se’n surt, però és molt necessari. No estem sols, de vegades no tenim ajuda, però si hi és, no la desaprofitem.

    Carme, a veure si de tanta empenta em fotré de morros a terra! No ens passem, eh! Llavors sí que perdria la poca credibilitat que tinc.

    M. Roser, ja ho hem comentat altres vegades, jo no em considero tímid, només vergonyós en el primer contacte. Em costa horrors fer el pas de presentar-me a algú, però si me’l presenten no tinc cap mena de problema i de seguida puc interaccionar sense témer res. Un cop introduït, la meva confiança és ferma, però si he de fer jo la feina les cames em tremolen. No sé perquè em passa, ja dic que m’estranya a mi el primer. Puc dir que és un dels punts febles que tinc, perquè suposo que em passa quan l’altra persona m’importa ni que sigui una mica. Si no m’importa, cap problema, és clar.

    ResponElimina
  27. Galionar, de desvirtualitzacions n’he tingut d’altres tipus i he de dir que mai han anat malament, rere els blogs he conegut algunes persones fantàstiques. Aquest cop era una miqueta diferent perquè podríem dir que no estem en igualtat de condicions, o aquesta és la impressió que tinc jo, no perquè ell hagi mostrat cap diferència, al contrari, però l’admiració fa venir vergonya de vegades. Va anar bé, i tant, però és que no tractava d’altra cosa que saludar-se, per això m’estranya que em costi tant una cosa així, i agraeixo que em donessin una empenteta per no deixar-ho passar.

    rits, vaig quedar content, vaig atrevir-me a fer el pas, i sé que ho dec a qui em va fer l’empenteta. Per mi sol probablement m’hagués passejat per allà una bona estona i hagués acabat marxant. O no m’hagués presentat. És una sort ajudar-se mútuament, i que t’adonis de la vàlua d’aquestes empentes. Allà on un no arriba, està bé que algú l’ajudi a arribar-hi.

    Glòria, no era la primera desvirtualització, amb més de 7 anys de blog ja he pogut conèixer altres persones. Però era una situació diferent, al meu entendre. Per algunes coses em sobra empenta i morro, i per altres, que aparentment no són tan diferents, no hi ha manera que m’hi llenci. Per això agraeixo l’empenteta, un altre dia la donaré jo i entre els dos anirem aconseguint coses que no hauríem pensat.

    Laura T, que ben descrit. Era això, igual de fàcils les dues coses, cap endavant, o cap enrere. Cap enrere si ningú et diu res i et cagues a les calces. Però si tu no n’ets capaç en un moment determinat, una petita empenta et pot canviar completament. No no, això de les trobades ja és una cosa personal. No és el primer cop que m’he desvirtualitzat, he conegut unes quantes persones en aquest temps, però aquest cop era una miqueta diferent. I si conec algú m’agrada fer-ho personalment, no grans trobades d’aquestes que feu de vegades, amb motiu d’una presentació de llibre o el que sigui. He tingut moltes propostes i sempre he dit que no. Tant he dit que no que ja no sé ni per què. Però bé, de moment em mantindré aliè a això, tot i que darrerament estic relaxant una mica les meves conviccions, he de dir.

    Bruixeta, a mi depenent de la situació. En alguns casos puc ser completament desvergonyit, però en altres sóc la persona més tímida del món, i això que no em descriuria com a tímid, però mira.

    Bajoqueta, em sembla que el que més ens costa d’entendre és que aquella persona que admirem (ara ja sé qui és la teva), i que ens fa respecte conèixer, en definitiva és una persona com nosaltres! La fama no puja al cap de tothom, si hi penso i em poso de l’altre cantó, em sembla que jo em moriria de vergonya de veure com em venen a demanar una signatura o se’ls veu contents de conèixer-me. Pensaria ‘pobrets, no sé qui es pensen que sóc...’. Però bé, entenc la vergonya, i entenc que és una mica absurd, però això li dóna una mica de salsa al tema, no?

    Sa lluna, caram, ets el món al revés. Bé, al revés de com ho veig jo, és clar. Però ja ho dius, hi ha coses que ens costen i n’hi ha que no, i per cadascú són diferents. Estic content de com va anar aquest cop, però no descarto que torni a necessitar una empenteta si hi ha una propera vegada.

    ResponElimina
  28. Es cosa meva o et falta el comentari amb les respostes des de la maria fins a Loreto Giralt...? Que si no ens vols contestar ho entenc perfectament, eh? Sense rencor...

    ResponElimina
  29. Com apunta en Pons en el seu comentari, i també m'ha fet notar en Mac per mail, es van perdre les respostes d'un terç de vosaltres, el comentari que vaig publicar es va perdre com passa de vegades amb el blogger. Porto dues hores intentant recuperar el document però no hi ha manera. Així que faré una resposta abreujada perquè no us penseu que m'he oblidat de vosaltres. No sabeu la ràbia que em fa perdre informació que m'ha costat una bona estona generar. Perdoneu les molèsties.

    McAbeu, Carme i Assumpta, us havia fet una resposta conjunta que espero que em perdonareu que no reprodueixi. Deia que per descomptat que no hi ha desvirtualitzacions més importants que d'altres, i que no cal ser cap famós perquè jo m'ho plantegi. Ningú millor que vosaltres coneix les meves manies al respecte.

    maria, el pas es pot fer endavant o enrere. A mi em van ajudar a fer-lo endavant i n'estic content.

    Albanta, pot ser una bona eina, pensar que no som els únics a qui passa, i que d'altra gent se'n surt. No sé si serà consol això, però si serveix per fer aquest pas endavant, benvingut sigui.

    Carquinyol, no era 'el que toca', sinó una cosa que tenia ganes de fer i que potser no m'hagués atrevit. El cas és que era absurd no fer-ho, ja que era allà, així que el balanç és positiu.

    Pons, entre les nombroses sensacions que dius que despertes jo afegiria esgarrifances i fins i tot una mica de por. Normal no atrevir-se amb tu!

    Jomateixa, rere la pantalla de l'ordinador tot és molt més fàcil, i per escrit tenim molt temps de pensar. El directe sempre és molt més complicat, ja ho diuen els de la tele.

    Cantireta, el problema és aquesta primera paraula, és la que a mi em costa. A partir d'aquí, tot va rodat.

    MontseLladó, doncs va anar molt bé, una conversa interessant en català i anglès, després de tant contacte per escrit està molt bé posar veu a la gent, encara que jo ja coneixia la seva. Content de fer el pas.

    Anna Tomàs, jo em sembla que ja no canviaré, sempre m'han costat molt els primers contactes, i no sempre tens l'empenteta que fa falta. I quan no la tens, reconec que m'he fet enrere més d'un cop. En altres, per sort he pogut fer-ho sol, i també n'estic molt content. Llençar-se ens sol canviar la vida en el sentit que sigui. Quedar-se sempre a casa sense fer res evita riscos, però també moltes alegries.

    Elfreelang, és important el que dius perquè no valorem l'ajuda que prestem als altres, però quan la rebem ho sabem agrair. Això ens ha de donar una referència de quan som nosaltres els que fem l'empenta, l'altre sap la importància que hem tingut per ells. Al final, l'ajuda mútua ens permet avançar el doble.

    Loreto, ja miro de cuidar-la, i per descomptat que és més important que qualsevol famós. El que importa aquí és el pas, el que em va ajudar a fer, no el fet en sí. Però en aquest cas concret tampoc no vull menystenir el 'famós', ja que em feia il·lusió parlar-hi.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.