dimarts, 18 de març de 2014

Relats conjunts, Ball al Moulin Rouge


En Pierre no havia triat aquella vida, l'aristocràcia l'oprimia, l'obligava a ser algú que no era. Se sentia un esperit lliure, però mai havia pogut deixar sortir aquella necessitat d'expressió que portava dins. Sempre educat, sempre formal, atent, cortès... fals. N'estava tip del camí que havien triat per ell, no podia ser qui el seu pare volia, i si la mare es desfeia en plors no hi podia fer res. 

Tot i així, els anys passaven sense que s'atrevís a plantar cara als poders que l'envoltaven. Ja ostentava un alt càrrec a l'empresa familiar i estava promès amb una senyoreta que era poc menys que una princesa, una unió pactada pel bé del patrimoni familiar. Una bleda que no li despertava més interès que els nombrosos actes de beneficència als que estava obligat a assistir. En Pierre era sobradament conegut en els ambients de l'alta societat parisenca, l'observaven amb lupa, però no els donava motius d'enraonies. Estava resignat, era conscient de la infelicitat que viuria durant tota la seva vida, però una peça de l'engranatge no se surt de mare, i ell era només un peó en aquell teatre d'aparences i ostentació en el que vivia.

Tot hauria continuat així de no ser per la Celestine, aquella ajudant de cuina del servei de la mansió, tan esbojarrada com atrevida. No tenia per costum tractar amb el servei, però un dia va baixar a la cuina fora d'hores perquè tenia set i se la va trobar ballant sola al ritme d'una música desenfrenada. El seu estil de ball era peculiar, res a veure amb els balls que es podien veure a les festes de l'alta societat, els quals en Pierre dominava per força i obligació. Va mirar-la una estona d'amagat i va acabar tornant a la seva habitació, assedegat però fascinat.

Els vespres següents va tornar a baixar i cada dia es trobava la Celestine ballant amb una passió desbordada. Cada cop estava més captivat pel sentiment que hi posava la noia. Li va costar una mica plantar-se davant d'ella, i passat l'ensurt inicial i les promeses que no hi hauria represàlies, sinó tot el contrari, la va convèncer que l'ensenyés a ballar com ella. La Celestine va contestar que no en sabia de ball, que ella només es deixava portar per la música i li recomanava fer el mateix, deixar-se anar i que el cos li anés sol. Això encara li va costar més al bo d'en Pierre, però uns dies després la complicitat entre els dos era absoluta, reien tant com ballaven i aquelles sessions conjuntes se'ls feien necessàries. Prou que sabien que allò que feien no era recomanable, ni lògic, ni acceptable per ningú. Però els era igual, ho passaven tan bé que res no els podia privar d'aquell plaer.

Tant era així que un dia en Pierre va decidir trencar amb tot i emportar-se la Celestine al Moulin Rouge, un antre al que ella no s'hagués pogut permetre entrar. Al principi ella era reticent, no volia perjudicar en Pierre, que els veiessin junts en societat no podia portar res de bo. Però ell hi va insistir, necessitava ensenyar al món qui era en realitat, i ho faria a través del ball, la màxima expressió de la disbauxa. I amb ella, la seva mentora. I així ho van fer. Van portar la seva ridícula dansa davant de les mirades de tothom, sense vergonya i sense témer les conseqüències. El que passaria després no ho podien saber, ho intuïen, però ja s'ho trobarien. L'única cosa que importava és que aquella nit eren feliços.


La meva aportació a Relats Conjunts, participeu-hi!

19 comentaris:

  1. Doncs mira si ballant són feliços i es poden oblidar una mica de les seves angunies benvingut siguu el ball, per molt disbauxat que sigui...
    Molt ben trobat XeXu!! M'ha agradat la història.

    ResponElimina
  2. Així ho hauria de fer tothom, tirar endavant sense por de les consequències. Ells ja tenen una nit memorable, molts per el que diràn mai la podran tenir.

    ResponElimina
  3. Quina història més maca... I acaba bé!!! Són valents i són feliços ni que sigui provisionalment...

    ResponElimina
  4. Segur que no va passar res, van continuar ballant i van ser feliços. De vegades només cal arriscar-se. A més, no sembla que ningú els faci gaire cas, a part de la senyora del vestit rosa. Molt ben escrit. Bona nit, XeXu

    ResponElimina
    Respostes
    1. O tot al contrari. Potser els va costar molt més del que es podrien haver imaginat i van ser infeliços per sempre més. Però no els podran dir que no ho han intentat.

      Elimina
  5. Un relat que enamora, ple de passió i alegria.

    ResponElimina
  6. El ball és alliberador per a en Pierre, segurament si hagués seguit el que li dicta el cor ho hauria descobert abans. Però mai no és tard i aquesta història ho demostra tan bé! M'ha entusiasmat la complicitat dels dos balladors que es troben d'amagat i, sobretot, al final quan es deixen anar davant de tothom, com si es parés el temps i només hi fossin ells dos al món. Ho he trobat fantàstic!

    ResponElimina
  7. Si és que la vida són dos dies i si ens passem un i mig fent el que volen els altres, què quedarà de la nostra felicitat?
    El millor és fer el que un vulgui en tot moment, ser conseqüent amb si mateix, respectant els altres sense caure en servilismes, sigui per interessos econòmics o socials.
    Què passarà després? Segurament que tot anirà perfecte, perquè serà ell mateix.

    Bon relat!!
    Aferradetes :)

    ResponElimina
  8. De vegades, s'ha de fer el pas per aconseguir el que desitges sense pensar en les possibles conseqüències. Si n'estàs ben convençut i ho fas per ser més feliç, tot el demés té una importància relativa. Bon relat!

    ResponElimina
  9. Bravo per en Pierre, al final ell si que fa el que vol. A vegades s’ha de saber trencar amb les normes.

    ResponElimina
  10. En Pierre, amb el ball s'ha alliberat d'algunes manies.
    L'ajudant de cuina té un nom molt encertat. ha fet de celestina, li ha trobat la millor companya: la llibertat.
    L'alliberament de la resta de convencionalismes vindrà rodat... i potser rosat.

    Fita

    ResponElimina
  11. M'ha agradat molt el teu relat, una història molt ben contada....i un final obert....jo crec que acabaran junts....

    ResponElimina
  12. Vaja o sigui que la parelleta de la dansa esbojarrada són la Celestine i en Pierre...M'agrada que hagin plantat cara als prejudicis, a canvi de ser feliços ballant a tort i a dret...
    Bon vespre, XeXu.

    ResponElimina
  13. Ha quedat molt bé. El ball és bo per a moltes coses.

    ResponElimina
  14. Bravo per en Pierre! S'ha de ser valent per plantar cara a les convencions socials. Li agrada ballar i em sembla que trobat bona parella.

    ResponElimina
  15. M'ha agradat el comentari d'en McAbeu... I el teu relat també, per suposat. Jo crec que alguna cosa hi ha entre ells dos, o que acabarà havent. El ball és molt suggerent, enganxa, i t'apropa a l'altre.

    I parlant de ball i música... La nova cançó de la barra lateral s'enganxa com una mala cosa, jo també la tinc al cap!

    ResponElimina
  16. Està bé que la majoria hàgiu captat que el relat és positiu i optimista, em sorprenc a mi mateix! Però això no pot ser, queda clar que he de tornar als orígens i carregar-me algú la propera vegada, que ja està bé que em digueu que m'estic tornant un tou! Ja planyo el proper protagonista del meu relat conjunt... Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris, m'alegro que us hagi agradat.

    ResponElimina
  17. Ei!!! Que m'has deixat a mitja història!!... I una història que m'estava agradant molt!

    Sí, sí... vull dir que anava llegint, anava avançant i m'agradava com es desenvolupava tot i, quan ja em disposava a arribar a un final feliç, ho deixes en un final obert que em fa patir una mica... però que potser és així com és millor que sigui :-)

    Molt bon relat... sí, hem de mirar de ser feliços... sense fer mal a ningú (ara no sé si hi va aquesta "a"), però sense fer-nos infeliços a nosaltres mateixos... Per tant, si en Pierre està fart de la seva feina avorrida i vol fer alguna altre cosa, endavant!!

    (Sí, que jo m'imaginava un final feliç en que en Pierre i la Celestine acaben junts -passant per la Vicaria, clar, que sóc jo qui imagina el final- hehe)

    ResponElimina
  18. Bon trencament. Això podria ser l'inici... d'una gira per Europa. Qualitat i ganes no els en falten.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.