dilluns, 24 de març de 2014

Mala definició

Fa pocs dies m'he assabentat que la frase que cito a continuació és del poeta valencià Vicent Andrés i Estellés:

"No et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen, baixa al carrer i participa.
No podran res davant d'un poble unit, alegre i combatiu."

En la meva ignorància i incultura (especialment poètica), només la tenia sentida de la famosa cançó La flama dels recentment desapareguts Obrint Pas. No puc dir que aquest grup sigui sant de la meva devoció, la veritat sigui dita. El cas és que darrerament només faig que sentir la frase en boca dels 'salvadors de la pàtria' que dic jo, aquells que són més indepes que la crema catalana i la salvitjada dels calçots, i ho han de demostrar, és clar. Molta gent se l'ha fet seva, i bromes a part, em sembla molt bé, és un bon missatge, però personalment em sembla que no pot definir pitjor el nostre poble.

Si una cosa no tenim els catalans és unitat. I no parlo de fractura, això és un invent. Però la diversitat d'opinions és extrema, entre els mateixos independentistes no ens posem d'acord i cadascú va a la seva. Ni per lluitar contra els poders establerts ens podem coordinar. Infinitat de grups fan la guerra a la seva manera.

Alegres? Bé, no crec que sigui l'adjectiu que ens defineix. Massa seriosos, massa assenyats, sempre he pensat que som un poble que no se sap divertir prou, perquè no abaixem mai la guàrdia. I a mi ja em va bé, no trobo a faltar ser l'ànima de la festa. Estem alegres en moments puntuals i després ens tornem a encaparrar.

I bé, després de tota una història de baixar-nos els pantalons, de fer que sí amb el caparró i quedar-nos a casa, no ens qualificaria de combatius. Reaccionem a les agressions, és cert. Però si ara ens comencessin a mimar una mica, la meitat dels combatius tornarien a quedar-se a casa.  

Ens en sortiríem si fóssim com diu el poeta que hem de ser? No ho sé. Jo buscaria un altre eslògan. Sempre he estat més de 'tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer'.

23 comentaris:

  1. Però a algú li va preguntat mai al senyor Vicent si el poble al que es referia es el català? (o valencià, o països catalans o el que sigui...) Potser ho vam mal-interpretar, potser es referia a un altre poble, no se, potser als andorrans, qui sap...

    ResponElimina
  2. No hi estic d'acord comapny, penso que se'ns pot aplicar tant una definició com un altra.

    És cert que sovint no estem units, però no menys que altres pobles. I, de fet, darrerament ho estem més que mai: quin poble pot haver tret tanta gent al carrer com ho hem fet els catalans els darrers anys i de forma tan continuada ? Picabaralles polítiques sempre hi haurà, però com a poble, almenys actualment, feia molt temps que no estàvem tan units ?

    Dius que no som alegres,... bé, el que potser no som són graciosos. No tenim 'la gracia' que tenen altra gent, però som alegres. Una mostra? Sempre trobaràs un català fent conya de qualsevol cosa, per dolenta que sigui. En altres indrets més 'graciosos' és impensable fer conyeta de segons què. Ser alegre no és ser l'ànima de la festa, és fer les coses amb alegria i il·lussió.

    I combatius? Home... portem més de 300 anys amb un estat en contra i aquí continuem amb la nostra llengua, les nostres reivindicacions i les nostres demandes! Hi ha moltes formes de combatre, durant centenars d'anys ens hem barallat amb tots els pobles de la Mediterrània i ara ens seguim barallant per conservar la nostra identitat, i ho fem dia a dia i de moltes formes diferents.

    I tot això fa que cada dia sofrim, cada dia lluitem i cada dia mirem de guanyar, però sembre amb alegria, unió i ganes de combatre.

    I per cert... felicitats pel 7è aniversari del blog !! És que aquests darrers dies he estat molt enfeinat i no t'ho he pogut dir abans !! Espero poder llegir-te molts anys mes ! Una abraçada

    ResponElimina
  3. No ho sabia que la frase era de l'Estellés; em pensava que dels Obrint Pas. La vaig conèixer a través del lip dub que va fer Vic en el seu dia.^-^
    Es pot dir que aquests últims anys hem començat a reaccionar en la diada 11.09.
    Però sempre tardem massa a reaccionar.
    A mi també m’agrada més la d’en Companys. Per què la va dir en Companys, no?
    Confio en el meu poble, però espero que en el 9N la gent no es rendeixi tan fàcilment com fins ara.

    ResponElimina
  4. També jo en quedo amb la del President, però si que a vegades ens falta una mica d’empenta, de llançar-nos sense pensar tant les coses, se més espontanis i fer una mica més de soroll

    ResponElimina
  5. Com a valenciana (ja que Estellés era valencià) sí que coneixia l'autoria de la frase, clar.

    Em sembla que Estellés també va pensar en aquesta frase més des de la perspectiva valenciana; no es pot negar que estem molt més fotuts que els catalans i aquesta frase cobra més sentit perquè la majoria ignora la cultura i la seva llengua fins a límits abominables.

    Com bé has dit el "Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer" us escau més perquè tot i tenir diferències, la majoria teniu un objectiu primer en comú: ser independents.

    És la meva opinió, en cap cas parlo per Estellés! :)

    ResponElimina
  6. Jo sempre ho havia interpretat en clau de futur, tot i així, penso igual que Carquinyol. Potser no som alegres en el sentit d'altres pobles però ho som a la nostra manera, no cal imitar, ni jo voldria ser d'altra manera. De fet, podríem tenir més sentit de l'humor que altres pobles però com no anem cantant i cridant tot el dia no se'ns veu tant. Hi ha d'altres que fan molta conya d'altres (com de nosaltres) però a l'inrevés s'emprenyen. El mateix amb ser combatiu, no som agressius però no ens hem aturat ni ens aturarem. Potser és un combat amb baixa intensitat però dura en el temps i ja se sap: cursa llarga cursa lenta. I la unió, dons a tots els pobles: tants caps tants barrets però igual que altres s'uneixen en contra nostra nosaltres ens unim en combatre per la nostra llibertat.

    ResponElimina
  7. Jo coneixia la frase, però tampoc sabia de qui era...Jo penso que en el principal, en voler arribar a ser lliures, si que estem bastant units, el que passa que potser no ho estem en la manera d'arribar-hi, ja que de vegades triem camins diferents, però si al final arribem al mateix lloc...
    També penso que som combatius, caram, amb els anys que fa que lluitem!
    Ai, no sé els altres, però jo em considero una persona alegre, que m'agrada somriure, cantar mentre faig feina...Recordo un dia que em van dir que era " l'alegria de la huerta"...he, he!
    A mi, m'agradaria vèncer sense haver de tornar a sofrir!
    Bon vespre XeXu.

    ResponElimina
  8. Està molt clar que no som prou valents per sortir a lluitar per el que tant somiem i parlem amb la boca petita. Potser per això estem on estem després de tres cents anys. Falten collons.

    ResponElimina
  9. No sé, potser sí que la frase no ens defineix però estaria bé que ho fes. Crec que és un bon camí. A mi m'encanta aquesta cançó.

    ResponElimina
  10. Com a frase està bé. Però, no hem sofert prou? Hem lluitat prou? Quan hem vençut?
    Perquè ja fa tres-cents que esperem la victòria... Potser el poeta tenia raó.

    ResponElimina
  11. Això és el que voldrien, veure'ns a tots asseguts davant la tele, sense pensar i menys fer. Una empenta és útil, una frase d'algú que admiris pot despertar els adormits.
    Encara que veient el panorama cada vegada costa més sortir al carrer, tot i que hem de seguir fent-ho per no entrar en el seu joc.
    Des de "fora" no em sembleu desunits, ja ens agradaria ser la meitat de participatius en totes les manifestacions ...
    Pel que fa a l'alegria, teniu un humor molt particular, costa una mica fins que ho entens.

    Estic més d'acord en "tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer". Tot i que si poguéssim rebaixar el patiment, molt millor.

    Aferradetes i bon dia!

    ResponElimina
  12. Jo de política no hi entenc gaire, ja saps que mai comento els posts que fas perquè mai sé què dir. Però has mencionat la crema catalana i he perdut l'oremus, noi....

    No, fora conyes. Pel que fa al tema de la unitat, el comparteixo. Crec que en actes de caire organitzatiu, diguem per cas la Via Catalana o manifestacions multitudinàries, hem vist que hi ha una resposta de la gent, que anem a una. I en part crec que és perquè, de capacitat organitzativa, en tenim i molta, som metòdics. Però a les urnes (l'eina que en principi és la que ens ha de servir per poder decidir què volem en una societat "democràtica") considero que hi ha un gran perill que no vegem reflexat tot aquest esforç. No crec que cadascú vagi a la seva, però ens perdem en els matissos, de vegades ens entossudim en destacar què ens diferencia i no pas què ens uneix. Com si la finalitat última de guanyar votants només es pogués aconseguir "robant-ne" a altres partits, com si les coalicions o els fronts comuns no poguessin existir. Repeteixo que de política no en tinc ni idea i que segurament tot això és xerrameca i una visió molt "hippie" de les coses. Desconec el funcionament intern de tot plegat, segur que res és tan senzill com sembla.

    El terme "combatiu" no sabria per on agafar-lo, però considero que tenim "la nostra" manera de combatre. Estic d'acord amb el que han dit alguns per aquí dalt: patim atacs constants i després de molts i molts anys hem aconseguit mantenir la nostra cultura i la nostra llengua, tot i que de bon grat molts ens ho haguessin abolit. I d'una manera o altra, això ho hem aconseguit combatent. Que som uns cap-quadrats i volem fer les coses per la via legal, passet a passet, sense passar a l'acció directament... Segurament. Però és la nostra manera. És com qui surt de festa i de seguida li tira la canya a una noia que li agrada o el que s'ho va currant mica en mica, amb detallets i miradetes. Són diferents maneres de combatre. I el tema que molts abaixarien el caparró no crec que sigui pel fet de ser poc combatius, sinó pel tema de la unitat més aviat, per no tenir clares les coses.

    Pel que fa a l'alegria... Ens sabem divertir, i tant. El problema és comparar-se amb altres maneres de divertir-se, no n'hi ha una de preestablerta ni de bona. A mi m'agrada cantar i ballar, per exemple, i sortir de festa per només beure no m'ha fet mai gaire el pes. I que em diguin que no em sé divertir per no seguir aquesta norma social, doncs em relllisca bastant, i no ho considero cert. Doncs això es pot extrapolar a tot allò que vulguis.

    Uix, massa reflexiu tot això, a aquestes hores i després de veure com el Barça torna a estar viu a la Lliga... Apa, XeXu, Bona nit! :)

    ResponElimina
  13. Tant bon punt va sortir aquest post, el vaig veure i havia fet un comentari mega-llarg... però, per acabar-lo de completar, et volia ensenyar unes frases de... bé, és igual, que ara no tinc temps :-)

    La qüestió és que, t'havia fet una explicació molt xula i jo mateixa me la vaig carregar sense voler... em vaig empipar tant (amb mi, clar) que no ho vaig voler tornar a escriure però bé... ara ho resumiré ;-)

    Jo crec que SÍ som un poble unit: Unit en el que és essencial. Una de les coses que més m'enorgulleix de tot aquest moviment és la transversalitat... Gent de formes de pensar molt diferent, d'origens molt diferents, amb entorns diferents, ambients diferents... surt l'onze de setembre de 2013 i es dóna la mà... què caram!! Això emociona. A mi em té el cor robat.

    I sí, som un poble unit i alegre... Darrerament tinc menys temps per tot el que e´s internet i, per tant, també pel twitter... però hauríes de veure la "guasa" que fem els catalans, que, davant d'insults i provocacions responem d'una forma que els altres no se'n saben avenir... A vegades els més "espanyolistes" voldrien que donéssim una resposta violenta... i no ho fem... i fem broma... Conèixes la col·lecció de cromos "Herois indepes"? Humor català cent per cent:

    https://twitter.com/HeroisIndepes

    http://www.pinterest.com/heroisindepes/herois-indepes/

    I combatius ho som... No parem, no callem... persistim, insistim, amb la paraula, amb la força de la raó... Cada dia, al carrer, a la cafeteria, a la feina, a la botiga, on sigui...

    Jo, que ja tinc una edat, mai he vist al poble català tant unit, alegre i combatiu!! ;-))

    ResponElimina
  14. Per cert... aprofito per agrair al PP el seu recurs contra el nostre Estatut... La nostra unitat, aquesta lluita transversal, s'inicia amb la mani de juliol del 2010... Gràcies, PP!! Gràcies a vosaltres, una multitud de gent va sortir al carrer a dir PROU!!

    INDEPENDÈNCIA!!!

    PS/ Aprofito per felicitar al Sevilla F.C. pel seu partit d'ahir i enviar els meus millors desitjos de recuperació al gran Víctor Valdés (es nota que tenia una mica de "mono" de blogs?)

    ResponElimina
  15. Aquest cop veig que la percepció de la majoria és diferent de la meva, cosa que ja està bé. Sóc pessimista, i no m’agraden moltes coses que veig al nostre poble, però m’heu donat arguments prou interessants i m’heu convençut en part. He mirat de contestar a tothom el millor que he pogut, alguns comentari eren realment llargs. Gràcies a tots per l’esforç, és un plaer debatre amb vosaltres.

    Pons, entenc que l’Estellés es referia al poble valencià, o dels països catalans. Marca el que hem de fer per tirar endavant, però temo que el seu estimat poble no li fa ni cas. És la meva percepció, és clar. Si conec un andorrà li preguntaré com ho veu, però no els veig especialment combatius...

    Carquinyol, m’agrada que no hi estiguis d’acord! I sobretot, que ho diguis, és el comentari més llarg que et recordo, així m’agrada!
    Potser sí que he pecat de mirar-nos el melic i no veure que altres pobles no estan més units que nosaltres. Però no només són els polítics que van cadascú pel seu cantó. Sembla que el poble català està molt unit perquè va molt junt, però segueixo pensant que és una percepció una mica errònia, com a poc només parlem d’un percentatge (ja veurem quin), i també hi ha molta gent que va a la contra. Però el que més em molesta a mi és que dins mateix dels que tenim un objectiu independentista hi ha mil i una faccions. En algun moment ha semblat que per alguns, si la independència no es feia a la seva manera, no la volien. Hi ha mil moviments socials complementaris, molta gent que treballa pel bé dels altres, però cadascú a la seva. És una unitat fictícia, però potser demano massa.
    No confonc alegres amb graciosos. Quan parles de graciosos, diguem-ho clar, segur que t’han passat pel cap els andalusos. He de dir obertament que a mi em fan tanta gràcia com una puntada de peu als ous, així en general. Tot i que reconec que Ramos és bon humorista. Fer conya de tot és sa i és un tarannà, ens fa oberts, i a més aquest humor és més fi, a mi m’agrada més. Però no parlem de fer gràcia, repeteixo, parlem de ser avorrits com sabates, perquè sempre ens preocupem per les coses. Com a exemple et podria citar l’afició barcelonista. Ni guanyant sis títols ens salvàvem que alguns hi veiessin parts negatives (per exemple, que no tindríem prou diners per pagar totes les primes). A la primera derrota, ja ho hem perdut tot. Tu ves al camp del Liverpool. Perden 0-5 i al minut 90 estan cantant amb una sola veu el ‘You’ll never walk alone’ que posa els pèls de gallina.
    Puc acceptar-te més la part de ser combatius, però som combatius de manera pacífica això sí. Reclamem el que és nostre, però si no hi ha agressions massa fortes ho fem sempre amb boca petita i com dient ‘si no és avui, ja serà demà’. No em sembla que siguem massa expeditius, però sí que és cert que som tossuts i que seguim amb les nostres idees malgrat el que ens diguin. Potser diem que sí a les demandes, però després fem i desfem. En això ma mare seria una catalana exemplar!
    Gràcies per la felicitació, jo també espero que ens llegim molts anys, que el teu és dels que encara funciona i és més antic que el meu (per no dir vell!).

    maria, sospito que molts, com tu i com jo, es pensaven que era obra d’Obrint Pas, i que se l’han fet seva per això. També tinc percepció que reaccionem massa tard, si no ens destrossen no hi ha manera que aixequem el cap. Potser després ho fem amb molta força, però no hauríem de deixar que s’arribi a algunes situacions.
    Fins que no es digui el contrari, sí, la frase és de Companys. Si ho busques al Youtube podràs sentir el discurs sencer. A veure què passarà el 9N. Hem de ser partidaris d’acceptar el resultat, sigui quin sigui, però no sé si tots hi estem disposats.

    Jomateixa, tampoc som fàcils com a poble.

    Bruixeta, de vegades ens passem de democràtics, de pacífics, de fer les coses com cal. Ara vivim un moment de rauxa, però és que si no la tenim ara, no sé quan la tindrem. La situació fa temps que és insostenible.

    ResponElimina
  16. Lydia, et dono la benvinguda al Bona Nit, tot i que aquest cop gairebé t’obligo a venir, però t’agraeixo que m’hagis fet cas, les teves reflexions en aquest espai seran molt ben rebudes, gràcies. Només faltava que a banda de fer-la servir amb tota ostentació independentista, els catalans ens hàgim apropiat una frase destinada força específicament als valencians. Històricament els de dalt hem mantingut més la identitat i a València es va substituir la població per gent de Castella, normal que l’extermini de la cultura estigui a l’ordre del dia. És una llàstima, però heu de lluitar molt més que nosaltres per no quedar-vos amb un pam de nas. La frase de Companys no només la trobo més escaient, sinó que ens defineix més, em sembla que som un poble patidor, però que sap lluitar quan toca, de manera pacífica i dialogant, però defensar la pròpia cultura és una prioritat molt més estesa que, per exemple, a València. Llàstima que no puguem preguntar a Estellés a què es referia...

    Jordi, si interpretem la frase com una mena de consell, és a dir, que si fóssim així seríem imparables, em semblaria millor, però ara no crec que ens defineixi. Com ja li he dit a en Carquinyol, podeu dir noms, no calen les indirectes. Entenc que us referiu als andalusos, i personalment a mi no em fan cap gràcia ni vull assemblar-me a ells. No em refereixo a ser graciosos, l’humor català a mi em fa particular gràcia, i crec que té trets distintius. Parlo de ser alegres, jovials, que es tradueix en positius i optimistes. Ara vivim en rauxa, però som uns quants, i no sabem quants perquè no ens deixen. Però el tarannà és més aviat apocat i prudent. Sobre la capacitat combativa ja li he contestat a ell també, aquesta cursa de fons és notable i no es pot negligir, però som poc expeditius i n’entomem moltes abans de reaccionar, això no m’ho podreu negar. Ara n’hem entomat moltíssimes, i així estem, que encara ens en foten dia rere dia. Ah, i ja se sap que lluitar contra un enemic comú uneix molt. Actualment hi ha objectius que compartim molts catalans, independentment de l’origen que tinguem, perquè els enemics ens han posat a tots al mateix sac per maltractar-nos per igual. Gent que no pensaves que podrien compartir idees, avui ho fan. Bona notícia per nosaltres, però un cop més, mira on hem hagut d’arribar.

    M. Roser, volem ser lliures una gran part de nosaltres, però no tots, això ja ho sabem. I dins dels que volem, també hi ha diferents faccions i opinions per tot. Això sempre m’ha preocupat una mica, ara sembla que anem tots més a una, però al principi del procés la diversitat entre els independentistes era preocupant.
    No dubto que hi hagi persones alegres, cadascú amb la seva història pot ser-ho, però com a poble, com a conjunt, trobo que no tenim un tarannà alegre. Ens preocupem, ens encaparrem, i potser perquè des de sempre ens han atacat i ens hem de posar seriosos. Potser perquè no van amb nosaltres les grans festes i el descontrol, perquè ens agrada tocar de peus a terra. Jo també et podria dir que, malgrat sóc pessimista i crític, m’encanta fer riure, i quan veig que me’n surto em sento molt bé. De tant en tant tinc arrencades gracioses i m’agrada aconseguir l’alegria dels altres, però tampoc em considero un paio graciós, això no.
    I pel que fa al ser combatius... sí que hem de lluitar i que ho portem molt temps fent. Molt em temo que tant si vencem com si no, ens tocarà sofrir i de valent. Però l’objectiu s’ho val.

    Sr. Gasull, està clar que si no hem avançat en 300 anys, deixant de banda els pals a les rodes que ens ha posat, és perquè ens ha faltat empenta, unitat i ganes de tirar endavant un projecte millor. No sé tampoc com ens deixem fer el que ens fan en l’actualitat, com a poble ens hem de revelar, i ho podríem fer conjuntament amb la resta de l’estat espanyol, però ja s’espavilaran ells amb el que els quedarà, nosaltres fotem el camp.

    ResponElimina
  17. Loreto, tu ho has dit, estaria molt bé que aquesta frase ens definís, però potser si ho fes ja faria temps que hauríem fet la nostra i tindríem un país millor. A tu i a molts us agrada, diria que ha esdevingut un himne. A mi no m’entra.

    Sa lluna, molt valuós el teu comentari, precisament per ser ‘des de fora’. La teva visió és interessant, com sempre les coses canvien quan es veuen des de dins, però des de fora es pot veure que les coses estan ben fetes. És com una empresa, els clients potser n’estan contents perquè compleix el que ha promès i treballa bé, però els propis treballadors saben com es mouen les coses per dins, i segur que estan de broma tot el dia. Des de fora fem efecte d’anar tots a una, però des de dins hi ha massa gent que fa la guerra pel seu compte, i en totes les direccions. És una percepció meva (no només), però si la visió exterior és de potència i unitat és una bona notícia.
    Sobre l’humor és també interessant el que dius. Crec que tenim un humor diferent de la resta d’España, és un tret diferencial, em sembla. A mi em fa molta gràcia, és clar, però no sempre se’ns entén. Espero que tu ja hi estiguis acostumada, que penso que no som un poble especialment alegre, però no ens falta el sentit de l’humor.
    Em sembla que sí que ens tocarà patir, però ningú no ha dit que sigui fàcil, oi?

    Laia, doncs per començar amb temes profundament polítics et diré que en alguns cercles insisteixen que això de ‘crema catalana’ és redundant. Jo ho trobo una collonada, però diuen que s’ha de dir crema cremada o crema de Sant Josep. Comencem forts.
    A veure si et puc contestar com et mereixes. Sobre el tema de la unitat, com dius tu som bons organitzativament, però els actes que més triomfen no tenen a veure amb la política. Però en realitat els meus laments sí que van per temes polítics, i tu dius una frase molt assenyada, que ens volem fixar més en la diferència que en el que ens uneix. El problema és que no parlem mai de la vida només d’un sol factor, per fer un símil, no parlem d’una malaltia monogènica, és una malaltia que depèn de molts gens diferents. Si ens centrem en el tema de la independència, en eleccions passades teníem ERC, amb el seu independentisme clàssic, les CUP, amb les seves idees antisistema, i independentistes perquè no hi ha altra sortida. SI, independentistes radicals i pràcticament fatxes catalans. Reagrupament, que només tenien això al programa. El Laporta, que si no era ell el president, no volia la independència. I fins i tot CiU es va apuntar al carro a darrera hora. Bé, C, perquè U no... Tots els partits diferents, tots amb les seves idees i volent guanyar els vots dels altres. Va ser un fracàs, evidentment. En canvi, va una agrupació popular com és l’Assemblea Nacional Catalana, munta unes manifestacions i una Via Catalana, i tots ens hi apuntem, perquè no són polítics, són gent que vol la independència i que mou el poble. Vols la independència? Vine a dir-ho d’aquesta manera. I tu hi vas, perquè no hi ha colors aquí, només un objectiu que volem molts. Per cert, ara a principi d’abril anunciaran l’acte que preparen pel següent 11 de setembre, a veure quina munten.
    Això per una part, però pel que fa a la política no ens podem centrar en un sol factor, com deia abans. La política té moltes vessants, i encara que tots aquests partits decidissin anar plegats pel que fa a la sobirania nacional, encara quedarien polítiques socials, econòmiques, mediambientals, etc, en les que segur que no es posarien d’acord, i aquí el poble no hi pot fer massa. I no és que no es posin d’acord, és que si no estàs amb mi, estàs contra mi i et faré la guerra. Se suposa que en altres tipus de polítiques els partits sí que representen la voluntat dels seus votants (encara que no sempre és així), però hi ha tantes maneres de pensar diferents que sempre ens acabem barallant amb uns i altres. Molt complicat i m’estic allargant... Continua a baix

    ResponElimina
  18. En el tema de ser combatius és en el que més he transcendit amb els altres que han argumentat a favor de que som un poble que té i manté la seva lluita des de fa molts anys. És ben cert que tenim un tarannà propi, una manera de fer les coses, i em sembla que tu ho expliques molt bé, amb paraules directes i fins i tot amb l’exemple que poses. Som treballadors i constants, i com deia Guardiola, persistim. La nostra és una cursa de fons i no per això és menys valuosa, ni menys meritòria. Si al final s’acaben aconseguint els objectius, si és això el que el poble vol realment (tornem a la poca unitat), haurà valgut la pena haver estat tants anys treballant com formiguetes. I és que les coses de vegades són quan han de ser, i no podien ser abans. La situació actual precipita els esdeveniments i genera adeptes a la causa que alguns tenim de tota la vida. Benvingut sigui, la nostra lluita, pacífica, assenyada, continua.
    I sobre la nostra alegria, la tenim particularment, cadascú té les seves maneres de divertir-se, i no n’hi ha de millors ni de pitjors, són les de cadascú i prou. Però com a conjunt? Ja que cites el Barça al final, és un exemple que ja he fet servir. Consideres que l’afició del Barça és un col•lectiu alegre? Em serveix d’exemple, però es pot extrapolar. No només volem que l’equip guanyi, sinó que ha de donar espectacle. I no només això, els darrers anys també demanem que guanyin, distreguin i que ho facin d’una determinada manera, no tots els estils de joc valen. Si no juguen així, ja tenen mitja afició en contra, fins i tot si guanyen! Altres equips tenen aficions que estan amb l’equip faci el que faci, sempre que demostri que ho intenten, és clar, s’hi ha d’esforçar, però les coses no sempre surten. Si ho fan, tenen el suport incondicional del públic. Això no passa aquí. I ho pots portar a les decisions polítiques, a una adaptació cinematogràfica o a una colla castellera. Som un país de crítics, i per seguir amb l’exemple, som un país de ‘tribuneros’. De tot ens queixem i ens amarguem amb facilitat. Ara, després cadascú a casa seva es posa música i s’ho posa teta. Però no vull dir això. Tu agafa el catalanet tipus i posa’l a ballar. Quan estigui ben animat, l’atures i li preguntes a veure què tal el Barça contra el Valladolid, o què li semblen les darreres retallades o el final de Lost. Veuràs que ràpid perd l’alegria el ‘tribunero’.
    Bé, com sempre és la meva opinió, jo ens veig així com a conjunt, però els casos particulars ja són diferents. Segur que hi ha gent molt guerrera, amb voluntat aglutinadora i molt alegre. Però com a poble no ens veig així.

    Assumpta, gràcies per tornar a fer el comentari, a mi també em fa molta ràbia quan perdo alguna cosa que he escrit, no sempre faig l’esforç de tornar-hi. El poble està demostrant el que els nostres representants no han demostrat mai. És cert que ara tenim alguns motius per l’esperança, però si bé una gran majoria volem votar pel nostre futur, i sembla que una majoria prou àmplia volem independència, n’hi ha prou amb parlar d’altres temes perquè la divisió torni, no serà senzill, però almenys hem d’aconseguir que sigui. L’ANC ha fet una gran feina perquè accepta tothom, no és política, és del poble i si vols independència, t’hi apuntes, independentment del tipus de política que t’agradi. No sempre hem gaudit d’una agrupació així, ara tot sembla que va més de debò. Continua a baix

    ResponElimina
  19. Ja he intentat explicar la diferència entre alegres i graciosos més munt. A mi m’agrada el sentit de l’humor que tenim, conec Herois Indepes i tantes altres coses que fem, ens agrada fer conya de tot, és més, pensem que es pot fer conya de tot. Però que ens agradi riure no vol dir que siguem un poble alegre. Solem ser pessimistes (mira els seguidors del Barça), crítics i força tiquis-miquis. Caparruts, i sí, treballadors i assenyats, som tant centrats que de vegada ens falta espurna, de vegades no sabem veure el gran potencial que tenim i no ens sabem fer valer. A això li dic jo un poble poc alegre. Som un poble que tendeix a la depressió. Això sí, som persistents, amb això de combatius m’heu convençut una mica, no és que siguem aguerrits, però no deixem mai les causes perdudes, seguim treballant per aconseguir el que volem, i això és també una manera de combatre. La nostra manera, no en coneixem una altra. Un cop més puc posar el Barça com a exemple. Dóna’ns la pilota i pencarem i pencarem fins que trobem una escletxa per aconseguir un gol. Ara, no ens demanis un contraatac, ens quedarem a la meitat.
    En el que sí que coincideixo és en que si algun cop hem estat més a prop del poema, és ara, però jo encara no em conformo, en vull més. Ah, el PP sempre ens fa una bona part de la feina, la reacció sí que és una capacitat que tenim, responem amb contundència als atacs més crus. Potser si no ens busquen les pessigolles som indolents, però si ens les busquen ens alcem. M’agradaria que no calgués, però és una cosa a aprofitar. El PP ens fa la feina, i el Sevilla també. Encara tindran coses bones aquests espanyols.

    ResponElimina
  20. Sentit de l'humor català ;-)

    http://www.denunciam.cat/

    :-DDD

    ResponElimina
  21. A mi tampoc m'ha acbat mai de fer el pes i no sé xq. Aviam si amb el que passi els propers dies podem dir que no tenim raó i si que som combatents. Tandebó.

    ResponElimina
  22. Assumpta, avui he conegut aquesta pàgina a ca l'Elfreelang, és cert que fotem conya de tot, però segurament jo no m'apunti a això, ja em semblen prou tristes les denúncies com per fer-ne broma. Vaja, és que em posen de mala llet.

    rits, ja hem parlat molt del tema ser combatents, probablement ho som molt, però a la nostra manera, la pacífica. Som poc d'acció i de moltes paraules, però sí que ens defensem i no solem deixar-nos trepitjar, però sovint agrairia una mica més de rauxa.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.