dilluns, 3 de febrer de 2014

Interessos i prioritats

Les filosofades sempre han estat font de posts per aquest blog, com també algunes discussions que han portat reflexions més o menys interessants. Per sort, amb algunes persones pots discutir, argumentar, i encara que el tema sigui espinós, arribar a enteniment i continuar com si res. I d'una d'aquestes situacions, viscuda aquest cap de setmana, en vull treure una reflexió. No sé si és un fet puntual, però tinc la impressió que amb l'edat, però sobretot amb l'augment de responsabilitats, la disminució de temps per tot i amb els lligams que assumim, ens tornem una mica més egoistes, mirem més pels nostres interessos. Suposo que la llibertat de moviments i l'absència de càrregues de molts tipus ens permeten ser més adaptables a qualsevol proposta, donar-nos i sacrificar-nos pel bé dels altres o d'un conjunt, però quan estem ben atrapats per tot arreu ja no ens surt de donar tant i mirem de facilitar-nos les coses a nosaltres, per davant d'un interès més general. Ja no estem per tantes concessions, les prioritats ens han canviat.

És una percepció personal, m'agradaria que algú m'ho desmentís de manera argumentada, perquè no sóc gaire amic de l'egoisme i no hi vull caure. Faig una relació d'idees: la disminució d'amistats a mesura que cadascú es va muntant la seva vida particular pot ser per aquest augment de l'egoisme i per les poques ganes de sacrificar-se, més que per la creença habitual que es tracta d'una evolució natural. No cal dir que aquesta idea no m'agrada gens.

43 comentaris:

  1. Pots repetir la pregunta, si us plau?

    ResponElimina
  2. Parles d'egoisme...però més aviat són aquestes prioritats que anomenes, que alteren el resultat final, l'ordre canvia i es mira més cap allò important per un/a, ves, és llei de vida!. També en sóc conscient, també me'n adono, no s'hi pot fer res..., el més important es intentar trobar espai pels teus, enmig de les resposabilitats diàries, que en trobis tu i que en trobin els altres, clar!. Una cosa és certa, les relacions i la manera de relacionar-se canvien, però mentre no et faltin els que t'estimen, doncs ens adaptarem.
    Vaja...és la meva opinió.

    Bona Nit XeXu!

    ResponElimina
  3. Vols dir que tenir més o menys amics és una qüestió d'egoisme? No m'ho havia plantejat mai.

    Però bé, sincerament, crec que no acabo d'entendre per on van els trets d'aquest post i, en tot cas, jo no crec que pugui ser un exemple massa vàlid, perquè no sóc una persona normal.

    És que no veig clar això de no tenir amics perquè un no vol sacrificar-se...

    Estic segura que al següent que entri ho entendrà perfectament i, després d'haver llegit quatre o cinc comentaris, ho començaré a entendre jo... i tornaré ;-))

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo tampoc m'he plantejat mai la relació d'amics com un sacrifici o la no relació com un egoisme. No sé, per a mi els amics són necessaris com l'aire que respiro... egoisme, però del bo, del positiu, del que fa estar bé és tenir-ne, d'amics i veure'ls sovint. Per a mi no és un sacrifici mai, la dedicació a una persona que estimes... mai. Ni considero que m'hagi sacrificat pels fills, ni pel marit ni pels amics... he fet el que he volgut fer a cada moment que és estimar-los i cuidar-los...

      Elimina
  4. A mi aquesta idea tampoc m'agrada gens i no crec que hagi de ser certa forçosament. No sé si tindré arguments per desmentir-t'ho per això.

    La meva experiència, és que més que no pas per l'edat, és per les responsabilitats. Jo que he tingut fills, sí que vaig notar aquest canvi de prioritats, sobretot mentre són petits i et sembla que ho necessiten tot per a ells, sobretot temps. Tot i així si jo vaig descuidar una mica les tasques col·lectives, de cooperació amb la societat, crec que mai no he descuidat ni els amics ni les amigues. Després amb la independència dels fills, tot ha tornat a la normalitat. No, no crec pas que sigui l'edat. Crec que són maneres de ser.

    No crec que l'edat hi tingui molt a veure. Més aviat potser els desencisos o les decepcions que et va portant la vida... segons com les gestionis et pots quedar sense motivacions per fer coses. En això hi crec una mica. Hi ha gent que acaba pensant que res no val la pena.

    No sé si he entès la pregunta... però veig que aquesta noia nova ;) no l'ha acabat de captar... ja tornaré a veure què dius...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja veig que en aquest blog reflexioneu molt ;-))

      Crec que el meu problema és que no veig el problema... Si et fas gran i tens més responsabilitats (algunes de les quals deuen ser responsabilitats precioses i magnífiques, com els fills) doncs, necessàriament, has d'aprendre a repartir el teu temps, no? És evident que no podràs fer el mateix que feies.

      Si tu tenies el costum d'anar a sopar amb els amics per veure plegats un partit de futbol mentre mengeu pizza i beveu cervesa i a la teva parella no li agrada el futbol, doncs haureu d'arribar a un acord: Quedes amb els amics pels partits de Champions i els altres no (per exemple)

      Si t'agradava anar amb els amics de concert i tornar a casa a altes hores de la matinada però tens un nino petit de tres mesos a casa... Caram! Jo ni m'ho plantejaria! El meu nino petit estaria per davant i si els amics no ho entenen i em critiquen i em deixen de banda per això, és que no són amics.

      O, no cal tenir parella ni fills. Si tens una feina de responsabilitat i entres a les 7 del matí, els amics han d'entendre que tu et retires aviat... I, si no ho entenen, doncs -igual que abans- és que no són amics.

      O el meu "problema"... Qui voldrà quedar amb algú que no pot anar enlloc perquè no té ni un duro? A la gent li agrada quedar per anar al cinema, a sopar, al teatre, a fer una excursió, a un concert... jo no puc anar enlloc, per tant, només puc sortir amb el meu únic amic. Anar al Viena, pujar a dalt i NO consumir res, dissimuladament. Procurar vendre algunes polseres entre els clients sense que em facin fora i, si aconsegueixo que la meva venda arribi als 7 o 8 Eur. llavors anar a demanar dos tallats (2,70) per passar la resta de la tarda, llegint amb un ull i amb l'altre controlant si puja algú més a qui mirar de vendre alguna polsera.

      Elimina
    2. A nivell teòric no hi ha problema, jo mai no he deixat de veure les amigues, ni els amics, per les responsabilitats, i considero que n'he tingut força, d'amics... però a nivell pràctic sí que n'hi ha. Perquè la situació que planteges del nino de tres mesos, per a mi és evident i no em deixa lloc a cap dubte, i vaig cuidar els meus ninos amb dedicació i entusiasme, però després de tres mesos en té quatre i cinc i un any i dos i la situació no canvia massa i s'allarga molt en el temps. I has de buscar maneres de poder veure els amics, amb nens inclosos (si és que pot ser) o combinant bé els temps de dedicació de la parella. O demanar ajuda als avis... I no es tracta pas que els amics no ho entenguin o et critiquin, es tracta simplement que no els veus gaire i que hi ha relacions que es poden distanciar. N'hi ha que no, que aguanten bé les distàncies. O que s'adapten del tot a la nova situació.

      I penso que sí que és una qüestió de prioritats. Jo sempre intento trobar un foradet per veure les amigues, perquè necessito veure les amigues i si elles em necessiten, jo necessito també ser-hi. M'agrada ser-hi. Em fa sentir bé ser-hi. I miro de fer els possibles... sempre i quan em trobi una mica recolzada per l'altra part... també he deixat caure alguna relació que jo considerava important per a mi, per desinterès de l'altra persona. No vull dir trencar-la, no... vull dir deixar-la al ritme de l'altra persona que no és el meu. Acceptar que només pot ser d'aquella manera més distant...

      Prioritats, sempre...

      No penso pas que el problema sigui que els amics no ho entenguin o s'enfadin, sinó en trobar el temps real, un dia o altre o en no trobar-lo durant mesos i mesos o anys.

      Jo entenc que la gent està molt ocupada i no m'enfado pas quan m'ho diuen. Però en el fons del fons sempre penso que tothom acaba trobant temps pel que vol (un dia o altre) i si aquest temps no es troba mai, és que la prioritat no hi és. I punt. I això val per a mi també. I per tothom.

      No sé si m'he embolicar una mica massa...

      Elimina
    3. No, no... jo penso exactament igual... quan és qüestió de temps...

      Però jo sempre he de dir que "no puc" per un altre motiu... en fi, és igual.

      Elimina
    4. A vegades cal posar-hi una mica d'imaginació, i no sempre la gent en tenim, per a fer altra mena d'activitats, que no costin diners, que siguin de compartir coses que fem, coses que pensem, activitats. El que fem aquí, als blogs, però a la vida real.

      Ja sé que costa. Però jo crec que cal posar-hi imaginació i proposar coses que puguin ser...

      Jo vaig a passejar amb una amiga una horeta dos cops per setmana, i ffem la xerradeta.

      Amb unes altres volem fer unes trobades literàries a casa d'alguna, i fer propostes per escriure i per compartir i ensenyar-los-hi com es munta un blog... cosetes així que no costen un duro...

      Explicar-se coses tampoc costa res... al mateix Viena, per què no. Si jo estigués a prop més d'un cop t'hi vindria a trobar...

      Elimina
    5. Això de la passejadeta ja m'agradaria, ja... Però, per acabar-ho d'adobar, actualment gairebé no puc caminar. A part dels genolls se m'està "destarotant" l'articulació del maluc esquerre (sí, ja tinc hora al reumatòleg, dijous, a les 18.00) i cada pas que faig és com una tortura per la qual cosa no sé si tinc algun nervi pinçat o què, ja que l'artritis és un dolor més constant mentre que això quan estic asseguda, per exemple, no em fa mal (ara bé, quan em vull aixecar i caminar llavors és bèstia, bèstia)

      Veus? No puc fer res :-(

      Elimina
  5. És cert que les prioritats canvien i que la vida i la gestió del temps també. Ja et pots imaginar que en el cas dels pares novells, la prioritat passa a ser el fill o filla, que absorbirà bona part del temps i l'energia de tots dos.

    També hi ha el factor de la mobilitat. No és el mateix muntar-se l'horari un sol que en parella o en família. No sé quina és la situació concreta que dóna lloc a la teva reflexió però probablement hi hagi diversos factors que hi influeixin, a més de l'egoisme.

    ResponElimina
  6. Ets un provocador, XeXu, i tot i que avui has fet una provocació enrevessada, t'entro al drap.

    Has barrejat dues situacions: les amistats i el conjunt. (Potser aquí la foscor del teu plantejament)

    I com deien a primària, tot és fruita, però no es poden sumar peres i pomes.

    El que m'ha interessat, però, del teu plantejament és el nexe comú: el sacrifici. I aquí és on discrepo amb tu totalment...

    Entenc perfectament el llast de la moral catòlico-nacional i l'herència cultural que en deriva. Però el meu argument es justifica precisament en la negació del sacrifici: si t'has de "sacrificar" per un amic, et val la pena l'amistat? Si t'has de "sacrificar" per una societat... et val la pena aquesta societat?

    No em malinterpretis. El que per alguns és un sacrifici, per altres és el plaer de ser responsable. Com més va, més s'estén i s'instaura la idea de què el que val la pena és ser "feliç", somriure i veure-ho tot amicablement, lluny de problemes i conflictes. Que tothom s'ha de realitzar personalment -i això no ho diuen explícitament- a costa i per sobre del altres.

    El meu plantejament no és aquest. Jo penso que durant la vida tots anem experimentant la simbiosi (un terme que atu que ets de ciències et resultarà familiar, i que els de lletres poden trobar fàcilment a la wikipèdia). I arriben moments en què les circumstàncies personals, lligades a l'edat però no necessàriament condicionades per aquesta, et porten a "aportar" menys a amics i a societat. L'equilibri simbiòtic se'n ressent. Com se'n ressent a la inversa, que per això és simbiòtic. Anada i tornada.

    Què ens ha passat? (i això lliga amb la meva primera tesi)

    Que si ens plantegem un canvi de relacions "normals" en un ecosistema, com una relació de culpa, on no som capaços de fer un sacrifici pels altres, ens culpabilitzem. Ergo... busca un capellà o un psicòleg...

    I finalment la conclusió: en simbiosi, et dono i em dones, i els dos en sortim beneficiats. Sense "sentir" que estem fent un sacrifici. Si és una amistat - a veure quan entres a fons en el que és amistat dels dits d'una mà i amistat superficial- o si es un conjunt, vols viure-la lliurement o prefereixes viure-la en relació de dominància?

    La Bíblia, com l'Alcorà, com el Mein Kampf (i molts altres)... han fet molt de bé i molt de mal. Sacrificar l'anyell de Deu? Creus realment que calen sacrificis animals i/o humans per satisfer la voluntat d'un Deu?

    Doncs tampoc cal cap sacrifici relacional per satisfer la voluntat d'un igual.

    ResponElimina
    Respostes
    1. last de la moral catòlico-nacional? hahahaha (perdó, eh?) si és que sempre han de pagar els mateixos!!

      A que no ho sabies, XEXU, que portes un llast de la teva educació religiosa?... Com?... Ah, que... no has tingut educació religiosa?... Doncs algun llast en deus tenir per alguna banda.

      Elimina
  7. Parles com si l'egoisme fos dolent. L'egoisme es el què ens ha permès sobreviure. Ens ha permès centrar-nos en lo realment important, que som nosaltres i la nostra descendència. Dels altres se'n diu competència. Això no vol dir que et puguis amistar amb la competència si et cal en determinats moments, però sempre intentant treure'n algun profit. Mira els neandertals, no eren egoistes i on son ara? extingits tots.

    ResponElimina
  8. A mi tampoc no m'agrada que les amigues em deixin perquè es casen. No ho he entès mai!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, jo tampoc entenc que hagi de ser així. No té cap sentit. Hi ha temps per tot.

      Elimina
  9. Hi ha un egoisme positiu, penso. Sense arribar al nivell d'en pons, eh? Jo l'estic començant a practicar. És un egoisme sa, perquè tota la vida he estat més pendent dels altres i dels seus interessos que no de mi i això sempre m'ha dut a la frustració i a la poca autoestima. Aquest egoisme m'ensenya a dir que "no" quan és necessari i a no deixar-me manipular en algunes situacions. He començat a prioritzar el que sento i el que penso per sobre del que diran els altres i em funciona bastant bé. Això no vol dir que no em preocupi de les persones que estimo o que deixi de banda l'amistat. Simplement és una manera d'aprendre a ser jo mateixa... No és només per supervivència com diu en pons, penso que si es fa bé és per viure millor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bravo, Sílvia, totalment d'acord!!! Predico aquest egoisme positiu que bàsicament el defineixo com "estar bé jo, per poder estar millor amb tots els altres" moltes vegades, moltes vegades. I la teva explicació l'acaba de definir molt bé: no deixar-se manipular, saber dir que no quan cal, i saber allò que vols i allò que no vols i en el dubte fer-te cas a tu mateixa

      Un egoisme que no és el del pons... clarament!

      Elimina
  10. Ah! I una cosa més, molt simple, aquesta. Tinc 62 anys i no tinc pas menys amics que quan en tenia 30, en tinc més. No sé si tothom pot dir el mateix, però en el meu cas és ben bé així. No sé si sóc representativa... crec que mai no ho he estat gaire, la veritat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. També n'aprenem de tenir amics. Crec que quan ets jove et vénen sols i et penses que en tens molts, llavors te n'adones que l'amistat és una altra cosa i resulta que en tens menys (passes del col·lectiu a l'individual), i a partir d'aquí els que vénen els tries d'una manera diferent i poden ser molts i bons. (M'he embolicat una mica, sorry!)

      Elimina
  11. Tampoc crec en la paraula sacrifici parlant d'amistats, sinó no té cap sentit. És cert que sempre hi ha persones que es donen més que altres, però penso perquè la seva naturalesa és així. Un amic em va dir un dia que també és una manera de ser egoista, ser feliç fent feliços als altres .... El que si és cert, per la meva experiència, és que primer has de sentir-te bé amb tu mateixa per poder oferir alguna cosa als altres.

    Pel que fa a "deixar" les amistats per altres prioritats, crec que és qüestió d'etapes de la vida. Si bé no les deixes del tot, sí que es creen altres pautes de temps. És clar que tenint fills petits tot temps és poc, però es troba un minut si es vol per compartir amb qui estimes.

    No sé si he contestat a la teva pregunta...
    Aferradetes :)

    ResponElimina
  12. Si després d'haver de treballar 9 hores més dues de transport, més dos nens, sopars, menjars, activitats extraescolars... necessito el cap de setmana per posar-me al dia de rentadores, neteja, etc el que és increïble és que encara pugui quedar amb gent de tant en tant.

    ResponElimina
  13. Hola Xexu, primer de tot per molts i molts anys, aquest post em costa ja que això de comparar el pas del temps i de l'edat amb els amics ja hem resulta molt surrealista i la paraula sacrifici encara més, però m'agrada el tema. Es tracta de mesurar una mica tot el que fas i tens a la vida i dedicar-hi un temps a cada cosa, i quan dic això tinc present que hi temps per a tot malgrat hem de treballar tots moltes hores, pot fer temps que no veus a un amic, per circumstàncies diferents, perquè has canviat de lloc de viure, perquè t'ha sortit un noviet, però el que per a mi significa amic, encara que faci anys que no el veus, res es perd entre amics, l'amic et permet mostrar-te tal i com ets i cap dels dos espera res de l'altre, penso que això és el millor, quan et trobes et poses al dia de les vides respectives. Una vegada vaig llegir no sé on que amb el pas dels anys, les responsabilitats busquem la felicitat als lloc equivocats i val la pena amb el pas dels anys revisar una mica l'equipatge i fer la vida més senzilla i buscar la felicitat on l'hem de buscar i moltes vegades és al costat dels amics, de la família, dels que estimes...em sembla que he fugit de mare...

    ResponElimina
  14. Es més qüestió de prioritats i de responsabilitats que altre cosa. Per a mi els amics son una part fonamental de la meva vida,amb alguns puc estar mesos sense tenir contacte, però ser que quant els necessiti els tindré al meu constat, al mateix que a l’inversa. Es per egoisme que no tenim contacte? No, es per prioritats i per que sabem que l’amistat no decaurà per estar uns dies, setmanes o mesos sense parlar-nos.
    Quant els meus fills eren petits, les trobades eren d’un altre estil, però sempre vaig mantenir contacte amb les meves amigues tinguessin o no marrecs. Ara que la meva filla es més gran... i jo també tinc altres tipus d’amistats, però en mantinc alguna de les de sempre, de les de tota la vida.
    I el cop més dur que m’ha donat la vida m’ha ajudat a veure qui és l’amic de veritat, qui o es per interès i qui és l’amic egoista ( per sort d’aquest ni un en aquell moment)

    ResponElimina
  15. Home....es que acabat de casar no està bé de quedar amb els amics per anar a fer unes birres...... Sovint sap greu aquesta separació d'amistats, que no vol dir que s'acabin però si que es refreden per manca de temps i moltes vegades d'incompatibilitats amb qui t'acompanya diàriament, desprès i a mode d'egoisme s'acaba tirant més cap amb qui t'acompanya a les nits. Sempre he dit que seria molt maco fer còrrer els dos camins però encara que no és impossible, si que és molt difícil. Si ho saps fer....fes-me un plànol

    ResponElimina
  16. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
    Respostes
    1. .. Realment, creus que amb l'edat acabem aplicant el primer jo, després jo i si queda alguna cosa per mi? Perdem l'empatia i deixem de veure les necessitats dels altres? Desaprenem a posar-nos en el lloc dels altres i comencem a fer a la resta el que no ens agradaria que ens fessin?

      Elimina
  17. Hi ha tants comentaris i tan extensos que poca cosa puc afegir.
    No crec que sigui una qüestió d'egoisme, més aviat de prioritats, de manca de temps...
    Jo he viscut èpoques en que era molt difícil compaginar obligacions i amistats, feia el que podia.
    Ara tinc més temps i molts amics.

    ResponElimina
  18. Suposo que tot es resumeix en què ens fem grans i canviem de prioritats i objectius. Però aquesta no és una bona excusa per perdre les amistats. Pels amics sempre s'ha de tenir temps. Encara que tinguem més responsabilitats.

    ResponElimina
  19. Xexu, tothom va a la seua bola... és llei de vida. S'ha de respectar el temps que necessiten els altres i desconnectar, el truquet està en no mosquejar-se... Si fas moltes coses i tens poc de temps lliure, el normal és que necessites descansar o estar tranquil. de tant en tant... i d'aquí tornem al tema de la cerveseta amb els amics, que no s'ha de perdre!

    (Vas a contestar a tots els comentaris? Vas a flipar!!!!) jejejeje besets!!!

    ResponElimina
  20. Com tens molts comentaris i jo aquesta set. poc temps, no puc llegir-los tots.
    jo crec que potser si que anem una mica a la nostra bola, però potser és que cada cop hem d'arribar a més llocs i hem de repartir-nos entre fills, pares que es fan grans, feina o buscar feina... i mil coses.
    Molts cops volem, però anem deixant per mes endavant les trobades, les trucades... i acabem posant distància quan no era pas la nostra intenció inicial.
    Quan tens un moment i et pares a pensar et sap més greu del que voldries però no sempre pots arreglar-ho.

    ResponElimina
  21. Home, jo crec que canvien les prioritats... potser sí que som més egoistes amb els amics però també perquè som més generosos amb els fills. Anteposem les seves necessitats a les nostres i, encara que ens agradaria més anar al cine amb un amic que al parc a veure com juguen els nens, acabem anant al parc, perquè si els nens estan contents els pares també. Això sí, s'ha d'intentar conservar les amistats que més ens omplen, encara que som més exigents perquè no hi ha temps de tot. Després, quan els fills són grans, es recuperen velles relacions, només has de veure la gent de 50 o 60 anys.

    ResponElimina
  22. Tu... em llegeixes la ment o què????????

    Fa un temps que també li dono voltes a aquest tema. Com sempre, hi ha diversos factors i tots junts, combinats entre sí, generen resultats que sovint no ens agraden o no son el que la nostra voluntat voldria. Si fossim científics (bé, tu ho ets) ho continuaríem provant.

    I tot aquest rotllo xq?
    Doncs xq cada cas té un resultat diferent. En alguns casos si que és tema d'egoisme i en d'altres no.

    Com a poc amant de les pèrdues personals, fa poc em vaig sentir en un cas dels que expliques. M'he (o més ben dit, s'han distanciat de mi) distanciat d'una persona que m'estimo molt. Aquesta distància m'ha provocat molta frustració i no l'entenia. I m'enfadava, sense saber perquè. Un dia, xò, no sé com, va i m'explica el que està fent i em comenta que son les coses que vol fer en aquest moment. Va ser com alliberador. Cadascú té les seves prioritats i no podem pretendre que tinguem les mateixes.

    Ens anem fent grans i les nostres vides cada cop son més complexes, amb més obligacions i responsabilitats. I evidentment, la vida personal i familiar cada cop va tenint més rellavància. És inevitable. Per tant, fins aquí, no ho consideraria egoisme.

    Egoisme, xò, per mi, seria quan tot i aquestes coses, aquestes prioritats que hem d'atendre, no cuidem els que estimem. Si realment son importants, hem de poder trobar espais per cuidar les amistats. Si només centrem en el que nosaltres volem, i pretenem que tothom giri al nostre voltant, llavors si que és egoisme.

    Seguint amb l'exemple.... aquella conversa venia precedida d'una forta discussió i una sentència meva que deia que em distanciaria. Cosa que, evidentment no he fet, xò si que he prioritzat altres coses. Doncs amb qui em vaig discutir és qui primer s'ha queixat xq ens veiem poc. M'ho podria prendre bé (de fet ho faig) xò tb hi ha una part de que sempre vol que ens adaptem al que vol... i això... crec que no va així....

    En fi, que tot és qüestió d'equilibri i afecte.

    ResponElimina
  23. noi no sé si és egoisme ...jo li diria falta de temps ...la falta de temps fa que un dia o un altre ens plantegem que com que no podem fer tantes coses d'alguna manera hem de triar , potser no sempre triem l'opció més bona o adequada....jo els caps de setmana he de triar entre fer tot el que vull fer o fer d'altres coses....vull dir que em queda poc temps per compartir i de vegades trio estar sola per fer allò que vull fer i altres caps de setmana ho combino....no no crec que sigui egoisme o en tot cas és estar bé i si no estàs bé tampoc podràs compartir cap activitat o conversa amb altres ....avui estic una mica empanada ( com dirien els meus alumnes) o sigui que tampoc sé si m'explicat prou bé

    ResponElimina
  24. M’heu donat molta feina a contestar, però ja sé que m’ho busco... El cas és que el tema central s’ha desviat una mica, potser perquè jo no l’he sabut explicar bé, segurament perquè no volia donar més detalls, i ens ho hem acabat agafant tots com la desaparició dels amics quan ens fem grans. Cert que jo ho dic en el text, però el que va desencadenar el post era un altre tema una mica diferent. També hi ha hagut molt rebombori amb la paraula ‘sacrifici’, espero que amb les respostes m’hauré explicat millor. En tot cas, moltíssimes gràcies pels vostres comentaris tan argumentats i treballats.

    Assumpta, no es tracta d’una cosa fulminant, perdre les amistats de cop, però pel que he anat veient els amics no es conserven al llarg del temps, almenys no de la mateixa manera, i sempre he pensat que les obligacions permeten menys temps i que mica en mica et vas tancant en el teu propi i petit món. Però i si és perquè el temps que tens no et dóna la gana de dedicar-lo a altra gent, quan en realitat podries? Si estàs massa cansat, avorrit o encaboriat com per dedicar el poc temps que et queda a altra gent, sobretot si has de fer algun esforç per veure’ls? Tot és teoritzar, només ho plantejo. Si et tornes egoista amb el teu temps i el teu espai ja no fas coses que feies per estar amb els teus, és normal que si deixes de donar també deixis de rebre, suposo.
    Això t’havia contestat respecte els dubtes inicials. A la vista del teu següent comentari, dir que hi ha obligacions que em semblen evident que et canvien la vida i tothom mira d’adaptar-se a tu. Deixem estar el tema dels fills que ja en parlo prou. Posem l’exemple de la feina. Imagina que tens una feina de molta responsabilitat en una empresa, i que els teus amics tenen feinetes sense massa bolada. Et dóna dret això a creure’t més que ells i a que ells s’hagin d’adaptar a tu, perquè la teva feina requereix més atenció. Perquè s’entengui, puc parlar de castells també. Fa molts anys que els horaris castellers han condicionat les meves trobades amistoses, encara ho fan. Solem quedar el dia que no tinc assaig, però en cas de necessitat, he sortit corrent més d’un cop per anar al lloc de la trobada, no he exigit que ens reunim al costat del local, perquè jo tinc unes obligacions. No sé si m’explico. És clar, jo sempre dic que tinc el do de la ubiqüitat, que estic a més d’un lloc al mateix temps, però això cansa també, eh? De vegades he dit que no perquè no m’hi veia amb cor, però molts pocs cops m’han passat a buscar per allà i he hagut d’espavilar-me. Vull dir que faig un esforç per no perdre’m la trobada, i potser quan tingui altres coses ja no m’ho treballaré tant, diré que no puc i llestos. I això és el que no m’agradaria, però assumeixo que tots ho fem. Els motius són el que pregunto ara, és perquè les prioritats canvien, o per pur egoisme?

    Audrey, entenc perfectament que les prioritats canvien, suposo que has entès que parlem de canalla, però no m’agradaria centrar-ho tot en això. Sembla que tenir una gran responsabilitat, ja sigui per aquest tema o un altre, t’eximeix d’altres sacrificis, i això és el que no acabo d’entendre. No vol dir això que jo mateix no em torni una mica senyoret en alguns temes, ni que els altres facin tot malament, és clar que no. Era una reflexió molt teòrica, una simple pregunta de si us sembla que és perquè mirem més per nosaltres i les nostres coses que les reflexions es refreden. Com li deia a l’Assumpta, em sembla normal que si dones menys, també rebis menys a canvi.

    Carme, escrivint el post pensava en tu i que sovint ens expliques escapades amb els amics, no de manera gaire explícita, però s’entén molt bé. Per tant, tu ets un exemple que les coses es poden fer d’una altra manera, i que pot anar una mica a maneres de ser. De totes maneres, no parlo exactament de descuidar els amics, diria que més aviat aquest és un ‘efecte secundari’, senzillament, si mires més per tu, mires menys per ells, però no vol dir que els oblidis o els deixis de banda. Continua a baix

    ResponElimina
  25. Entenc perfectament que els fills són prioritat absoluta, però diré el següent amb el risc que molts pares se’m tirin al coll, no sé si acceptar que aquesta gran responsabilitat t’eximeixi de qualsevol altre sacrifici, perquè ja et sacrifiques prou amb els nens.
    Parlava de l’edat perquè, ho vulguem o no, anem acumulant cansament, experiències de tot tipus, i crec que cada cop estem menys per collonades, perquè les hem vistes de tots colors. Però potser això també és percepció personal. Si t’hi fixes, en el post he posat l’edat (com a equivalent al temps de vida), però de seguida destaco altres factors que considero més importants, que són els que condicionen realment.
    És una sort sentir-te dir que quan deixes de tenir tantes responsabilitats tot torna a la normalitat. Però en relació amb el que dius una mica més tard, penso que la majoria de gent no supera aquesta fase. Un cop ja has perdut el costum, ja no tornes enrere, com si haguessis perdut aquell tren. Suposo que cal molta voluntat, empenta, i fins i tot mà esquerra. Però bé, és qüestió de posar-s’hi, no? Ja t’ho explicaré en un futur.
    Havia contestat això, però posteriorment deixes comentaris que ratifiquen el que pensava del teu comportament respecte als amics. Realment no crec que siguis representativa, però sí un exemple a seguir. En aquest post no em referia tant a deixar de veure els amics per les obligacions, sinó a seguir volent veure’ls, però si no em suposa un sacrifici. És a dir, em sembla bé que quedem, però em vens a veure tu. És només un exemple, però queda clar que (a banda de que no m’he sabut explicar massa bé) la preocupació general és la de perdre les amistats al llarg del temps, i si és possible recuperar-les quan les obligacions disminueixen. Per altra part, el sacrifici del que parlo no és la tònica habitual, no ha de ser un sacrifici veure els amics, naturalment. Barreja les dues coses, tu vols veure els teus amics, i per fer-ho cal que et desplacis molt. Generalment no ens costa gens, però quan ens comença a costar ens podem haver de forçar una mica. Sabem que un cop som allà és fantàstic, però anar-hi pot fer mandra, per cansament, o pel que sigui. No parlo d’un gran esforç, però no sempre surten les coses tan naturals. També entenc que els que es moguin sigui els que ho tenen més fàcil, ja surt de normal, però cal valorar-ho això també. Tot és parlar-ho, perquè el que importa és la voluntat de no perdre una cosa molt maca com és l’amistat. Si fins i tot això ens fa mandra, millor que ens retirem.
    Ah, i sobre l’egoisme positiu ja li contesto a la Sílvia, però estic d’acord amb vosaltres dues, és clar.

    Sergi, com bé has intuït, i també per la teva recent experiència, hi ha nens pel mig. Res a dir que aquests s’emportin la gran majoria de les atencions. També entenc el tema de la mobilitat, però aquí també entra la bona voluntat dels que no tenen tanta responsabilitat, oi? Segur que seran ells els que es desplacin més. Faig aquesta reflexió no com un retret, perquè em moc amb pares que fan prou esforços, però tinc la impressió que poden anar per aquí els trets. No li diguis egoisme, sinó mirar una mica més pels interessos propis, perquè tot sigui més fàcil per nosaltres, i si no ho és pels altres, doncs mala sort. Em sembla comprensible que ara tu et posis de part dels ben embolicats, i més que t’hi posaràs quan vegis totes les dificultats que has d’afrontar.

    gatot, al final seré religiós, i encara no ho sé. Quan parlo de sacrifici vull dir que alguna acció suposa algun esforç, les paraules de les que disposo són aquestes, i no sé d’on em venen donades, però no en tinc d’altres millors per expressar el que vull dir. Que per cert, sempre defensaré la cultura de l’esforç, en tots els aspectes. Bé que ens sacrifiquem per diners, no? Això a mi em sembla pitjor, però tots passem per la pedra. Una amistat no admet sacrificis perquè en gaudim. Cap esforç que haguem de fer no ens ho sembla, i el preu és poc comparat amb el que n’obtenim. Continua a abaix

    ResponElimina
  26. Quan sortir de casa, amb el cansament que portem a sobre, per fer una quilometrada amb el cotxe, desplaçar-nos amb un gran volum de coses, ens suposa més maldecaps que altra cosa, tirar-ho endavant només depèn de la voluntat, l’esforç i el sacrifici que fem, perquè això va en contra del que ens agradaria fer, que és quedar-nos al sofà. No ens hem de sacrificar per això? Em nego a que la mandra o el tantsemenfotisme em treguin els amics. Si no moc el cul per veure’ls, ells també acabaran passant de mi. Tot això lliga una mica amb la darrera part del comentari, però no sabria dir si del tot, perquè no acabo d’entendre les darreres relacions que fas entre amistat i religió. I si ja parlem de sacrificis animals... em sembla que vas una mica massa enllà. Parlo de conjunt perquè entenc que ho és, però aquí no s’obliga a ningú a seguir dins d’ell. I de vegades penso que tant de bo es pogués obligar, però les coses no funcionen així. Es pot aportar menys al conjunt, i també es pot voler aportar el mateix, però d’una altra manera, fer que tot giri més al nostre voltant, en comptes d’adaptar-nos a la voluntat comú. I bé, això també és digne de molta crítica. De totes maneres, algun dia m’hauré de menjar les pròpies paraules, quan la meva situació faci que sigui siguin els altres els que s’hagin d’adaptar a mi i no al revés. Segur que no he parlat mai amb profunditat de graus d’amistat?

    Pons, estic segur que l’egoisme té una funció evolutiva, com la por. Totes aquestes coses les tenim per algun motiu, perquè si no no tindrien sentit. També és cert que l’egoisme ens confereix un instint de supervivència. Però bé, també es diu de nosaltres que som gregaris i necessitem els altres. Segons el teu criteri, els necessitem perquè ens facin favors, però bé, jo espero alguna coseta més d’ells.

    Helena Bonals, al final acaba semblant que estaven esperant aquest moment per dedicar-se a les seves coses, ja que no hi ha excusa, casar-se no et tanca en una cel•la de per vida. Vaja, això crec. Per si de cas, no ho faré...

    Sílvia, el Pons té el seu estil, però si et fixes en la resposta que li he donat veuràs que no difereix tant del que tu comentes. Està clar que evolutivament l’egoisme té uns avantatges, però com tots els extrems és dolent. Jo també he tingut la impressió de viure més de cara als altres que de mirar per mi, i fins i tot diria que amb el temps he canviat una mica la perspectiva, em recordo molts actes o decisions egoistes, però necessàries, perquè altrament el perjudici que em podien suposar era totalment injust per mi. No sóc el paradigma de l’altruisme, però vull creure que encara miro una mica pels altres, sense descuidar les meves necessitats. Penso que tu també has de ser així, o que aprens a ser-ho. Es tracta de prioritzar, com dius, i després d’unes quantes patacades, s’aprèn a dir prou. És fàcil aprofitar-se d’algú que sempre és allà i per tot. Si marques uns límits, fins i tot rebràs més respecte a canvi.

    Sa lluna, veig que la paraula sacrifici no us ha agradat, però no em malentengueu. Quan hi ha una relació sana d’amistat no sents que estiguis sacrificant res, al contrari, només guanyes. Quan et sembla que t’estàs esforçant massa i els altres no, és llavors quan aplica això. O quan estàs tan embolicat que has de batallar molt per poder mantenir les amistats, però tot i així val la pena, segurament cal esforç, però es fa de grat. Podem atribuir a l’egoisme moltes coses, però si fer feliços els altres et produeix satisfacció, qui et pot culpar? Si és egoisme, és del tipus bo. Com ja he dit més amunt, segur que l’egoisme té una funció evolutiva, si no no existiria. Jo entenc perfectament el tema de les prioritats, i res te les canvia tant com un fill o una filla. Tot té el seu temps, però crec que si ho vols trobes la manera. No la trobaràs sempre, ni serà igual que era, però tothom ho entén, i es valora l’esforç que fas de no deixar les altres coses de banda.

    ResponElimina
  27. Jordi, no per increïble és menys factible. Entenc perfectament la teva postura, i ningú diu que cada tarda hagis d’anar de canyes amb els amics, però segur que trobes alguna estona per quedar, potser a casa d’algú, potser a unes hores que no són les d’abans, però per seguir mantenint el contacte i l’amistat que ha costat tant temps de forjar. En això consisteix, costa, s’hi ha de posar esforç, però és possible.

    Marta, el que tu expliques és una bona lliçó teòrica, però cal veure si som capaços de portar-la a la pràctica. Si tu aconsegueixes mantenir el teu entorn al llarg del temps, que serà canviant i evoluciona, tens molt guanyat. Com diu la Carme, tothom té temps per allò que vol i li interessa. Això penso jo també, així que si deixem de dedicar temps a algú, és que ja no ens interessa. Direm que les prioritats canvien, i això també és estrictament cert. Però tenir algunes prioritats noves significa deixar de banda tota la resta? Entenc que no. Baixarem el ritme o ens ho muntarem de la manera que voldrem, però no tenim per què deixar de banda amics al•legant falta de temps. Que en tenim menys, de temps, un amic ja ho entendrà, però també valorarà quan li busquem un forat. Per sort, aquest no és el problema que descric al post, els meus amics sempre han tingut la voluntat de no deixar-me de banda quan han assumit la responsabilitat més gran de totes: la de tenir fills. Encara que no ha estat sempre fàcil, ens hem continuat veient i fent coses, de la manera que hem pogut, fins i tot m’atreviria a dir per sobre de les possibilitats que tenien en alguns moments.
    Sobre això de buscar la felicitat en llocs equivocats no sabria què dir-te, em sembla que no és només patrimoni de l’edat, moltes vegades els arbres no ens deixen veure el bosc, oi?

    Bruixeta, entenc les prioritats, i sobretot entenc que amb els amics no necessites tenir una comunicació constant un cop cadascú es munta les seves pròpies històries. Potser excedir la comunicació recomanada, depenent de com, podria ser perjudicial. Però quan convé, hi som i responem, naturalment. Però el post no anava d’això exactament, no és aquest egoisme, ja que per sort els meus amics no han volgut mai desvincular-se de mi per haver tingut fills. Altres ho han fet per menys, això també és cert. Les relacions canvien i s’han d’adaptar, però així com el que no té fills entén que les coses ja no poden ser com abans, els pares ho viuen en viva carn, però no per això han d’eliminar tota la resta de la seva vida, m’agrada pensar que continuen sent persones, i no només pares. Aquest és un gran maldecap per mi, si algun dia tinc fills els estimaré amb bogeria, però no vull que em facin deixar de ser jo, per més que no pugui fer la majoria de coses que ara faig.

    Sr. Gasull, ara per ara me n’he anat sortint, però el temps s’ha d’anar repartint, i sovint volem estar amb la parella, cosa que els amics també entenen. Quan es pot fer compatible, és perfecte, però tampoc no cal que sempre ho sigui, no? Però no hi ha només això, sinó grups d’amics diferents, algunes activitats que requereixen temps, per no parlar de la feina (qui en tingui). Tot requereix el seu temps i dedicació si ho vols mantenir. I ja saps, el que s’acaba emportant més temps són els fills, segur que hi estaràs d’acord. Hi ha prioritats que s’han d’entendre, però si es vol, es troba temps per tot, per més que el ritme s’hagi de disminuir.

    Manuscrits, dit de la manera que ho expliques, sembla una col•lecció d’aberracions, però mentre llegia anava pensant que la resposta és sí. No exagerem, no vol dir que perdem la consideració per totes les coses, però sí que em sembla que no estem tant per orgues i que preferim tenir les coses fàcils, no complicar-nos, perquè la vida ja ens posa prou complicacions. I en aquest buscar el facilitar-nos les coses potser no tenim prou en compte els altres. És una impressió, eh? Per això demanava que em diguéssiu que m’equivoco.

    ResponElimina
  28. Glòria, la majoria heu tirat més cap a perdre els amics per les altres prioritats i la manca de temps, senyal que és un tema recurrent i que tots hem patit d’una manera o altra. Però no era ben bé d’això que anava el post, amb els amics ens anem veient quan la circumstància ho permet, i penso que no em puc queixar. És més aviat la manera de fer les coses que m’assenyala que hi pot haver una mica d’egoisme, o mirar més pels propis interessos que pels generals. I ni això, un cop parlades les coses, tot es relativitza. Però bé, que ja sabem que no és fàcil compaginar-ho tot, i que quan sobra el temps tot sembla molt més fàcil.

    maria, és una frase que ens hauríem de gravar amb foc, pels amics sempre s’ha de tenir temps. Però a la pràctica no sempre és així, i moltes coses passen per davant. Vas veient passar els dies dient-te que ja ho faràs, i així s’acaba perdent el contacte. Cal lluitar perquè això no passi.

    Ada, naturalment que contestaré, ho dubtaves? Ja descansarem quan ens morim, no? Precisament és quan ets més jove que has d’aprofitar i fer tot el que et ve en gana, per més obligacions que tinguis. Si en tens ganes, trobaràs la manera, però el problema és que em sembla que molta gent perd les ganes. Tampoc és el que venia a dir al post, era més per una situació concreta. De ganes no ens en falten. De temps i de forces, de vegades sí. Potser per això busquem més la comoditat pròpia descuidant una mica la dels altres.

    Jomateixa, però veus, passes per aquí tot i les teves obligacions, potser no et pots quedar a fer tertúlia o a llegir tot el que s’ha escrit, però deixes la teva petja, senyal que no vols perdre el contacte, que t’agrada anar passant i dient la teva. La conclusió és la que diu la Carme, que si es tenen ganes, es troba la manera de fer-ho tot. Però sí que és cert que molts cops ho anem deixant passar, i no ens n’adonem i el temps es compta en setmanes i mesos. El dia a dia ens arrossega sense que el puguem parar, és el problema. Aquest i el que dius tu al final, de tan greu que et sap, al final optes per callar i no dir res per no haver-te de disculpar, o perquè et fa vergonya, i això encara ho empitjora més. Ens em d’espolsar les excuses de sobre, de vegades amb un missatget de tant en tant que digui ‘no tinc temps, però hi penso!’, es salva una relació.

    Loreto, penso que tens molta raó, és com si hi hagués un balanç, un equilibri d’esforços, i els més grans se’ls emporten les nostres prioritats. Quan la prioritat és un fill, l’esforç que has de fer és tan enorme que poques forces et queden per les altres coses. De totes maneres, tampoc puc dir que no siguin generosos amb mi, el post es va originar per un tema en el que em semblava que miraven molt per ells i poc pels altres, amb les dificultats que això ens comporta, però ha estat puntual, generalment no han volgut deixar-me mai de banda i això ho tinc en compte, encara que no sempre sigui fàcil i possible. Jo els entenc i respecto, m’adapto a la seva circumstància i l’únic que puc esperar és que em segueixin tenint en compte. Està molt bé tenir amics a aquelles edats, espero tenir-ne, però també espero gaudir-ne d’ara fins llavors, no vull esperar.

    rits, normal que pensem les mateixes coses perquè vivim situacions semblants pel que fa als nostres amics. Segurament sí que és suma de factors, però el denominador comú és que les prioritats canvien i la inversió del temps també. Que hi hagi cert distanciament és normal per les obligacions i responsabilitats que pren cadascú, o per dedicar-se a temes concrets, com expliques. Pot ser un distanciament físic, que les trobades es facin més escasses, però no necessàriament ha de ser un distanciament mental, si segueixes tenint en compte l’altra persona i comunicant-te amb ella sempre que pots o hi ha ocasió. Si el distanciament és mental s’han de buscar explicacions, i entenc que inicialment, quan no sabem què està passant, ens sentim molt frustrats i buits. Continua a baix

    ResponElimina
  29. Respecte a l’egoisme, fixa’t en la contradicció del que dius. I no és una crítica, sinó que amb el comportament de la gent es veuen clares les prioritats i què és el que vol, aquí està la importància. Se centren en el que volen, com fem tots. El que passa és que el que ara volen és una altra cosa, ho hem d’assumir. Si no volen perdre el contacte, segur que trobaran temps per quedar amb nosaltres, per poc que sigui. Si han decidit deixar altra gent de banda, és que evidentment només posen la importància en el que tenen, o que no en saben més en aquell moment, perquè estan desbordats.
    De la situació que expliques no en puc dir gaire perquè segurament m’equivocaria, sense totes les dades. Però em faig una idea, algú que es queixa que no us veieu, però per veure-us sempre s’ha de fer el que li és més fàcil, els altres us heu d’adaptar i ell no ho fa. Doncs bé, aquest seria un exemple de l’egoisme que deia, ja no és que no us tingueu en compte, sinó mirar per un mateix i escombrar cap a casa quan abans feies el que calgués per estar amb el grup. Això és cosa de l’edat? Cosa de les obligacions? De creure que ho tens pitjor que els altres i per tant t’han de tenir una consideració especial? Aquests són els meus dubtes.

    Elfreelang, s’ha parlat molt de la manca de temps, però tampoc parlava d’això el post. És perfectament comprensible que comptem amb un temps, i que si no en tenim més no ens podem dividir. Quan has de triar fer unes coses o altres, per força s’ha de ser una mica egoista, però això no és dolent ni ens hem de sentir malament per mirar una mica per nosaltres mateixos, al cap i a la fi, potser no donem més de si. En aquest cas no era una qüestió de temps, sinó de comoditat per alguns i no tanta per uns altres. Deixar de pensar en els altres i pensar només en un mateix sí que és una mica egoista, però tampoc podria dir que es tractés d’un cas tan extrem, tot plegat només eren unes reflexions que volia compartir.

    ResponElimina
  30. Perdona que arribi tard, és que he tingut l'ordinador espatllat...

    Si vols que t'ho digui, no m'havia parat a pensar-ho, però potser sí que amb el pas del temps pensem una mica més amb nosaltres, però no crec pas que sigui per egoisme. Penso que segurament, durant molt de temps, hem estat molt pendents dels altres, però quan ja podem respirar una mica més tranquils, perquè les responsabilitats ja ens deixen més lliures, és ben normal que ens adonem que nosaltres també som importants i potser ja és hora que ens mimem una miqueta...
    Bon vespre, Xexu.

    ResponElimina
  31. No ho veig exactament així. Crec que el que passa és que anem canviant -a mi m'agrada dir "evolucionant"-, de lloc, de feina, d'interessos... i d'amics. No és perquè els amics d'abans no ens caiguin bé ara, sinò per falta de temps per repartir-lo entre tots. En realitat, probablement el nombre d'amics es va ampliant sempre, però aquells amb qui ens veiem sovint sol ser un número fix. Qüestió de temps, potser.

    ResponElimina
  32. M. Roser, mai és tard, sempre miro de contestar encara que sigui en posts endarrerits. Després de tantes comentaris i respostes, ja no sé què pensat. Precisament atribuïa aquest egoisme al fet de pensar en nosaltres quan tenim aquestes obligacions que d'alguna manera ens condicionen. Quan no tens res que et lligui, pots ser més desprès i flexible. Quan estàs obligat, potser ja no dones tant de tu mateix, et vols reservar una bona parcel·la. Però ja no ho sé, al final acabo pensant que depèn de les persones, i per més que hi hagi tendències, segur que hi ha qui sempre pensa més en els altres que en ell mateix, en qualsevol circumstància.

    Leblansky, per ser que no ho veus exactament com jo, em sembla que dius el mateix, però amb les teves pròpies paraules. Evolucionem, perquè ara tenim més coses en què pensar i fixem l'interès en unes concretes, deixant una mica de banda les altres. I quan els prestem atenció a aquestes altres, potser ho fem d'una vessant una mica més egoista, mirant que no ens suposin un esforç extra, ja que ja ens esllomem en les nostres prioritats. Sobre com interactuar amb els amics de sempre, suposo que per gustos, els colors. Cadascú ho gestiona com pot, o com vol.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.