dijous, 6 de febrer de 2014

Condol

Generalment, tot el que sigui explicar-me no em resulta cap problema. Com a la majoria, em costa parlar davant de molta gent i algunes coses em fan vergonyeta, però quan m'hi poso, acaba sortint. A més penso que em sé expressar prou bé, potser encara millor per escrit. Almenys em faig entendre. Però hi ha un cas en què no hi ha manera, que em resulta impossible fer bé: donar el condol. Suposo que no és fàcil per ningú, però és que realment em poso nerviós i em quedo sense paraules. Sento que faig el ridícul i més d'un cop m'he amagat o he fet mutis per no haver de dir res. Això, naturalment, em fa quedar com un desconsiderat. No sé per què em surt aquesta vergonya tan extrema davant d'un dels moments en que la simple presència ja vol dir més que qualsevol paraula. Ho agreujo davant de la malaltia i el patiment, tampoc no sé com reaccionar quan hi topo.

Malauradament, demà tindré una nova oportunitat de redimir-me i fer les coses com toca. El finat no és família, ni es troba en el meu cercle d'amistats, però era algú especial amb qui vaig compartir bones estones en el passat. El càncer ha guanyat aquesta batalla i s'emporta una persona molt estimada. M'entristeix, però aviat el que em quedarà serà el record, i aquest serà bo, molt bo. Si ho explico no és perquè ho estigui passant malament, sinó per exigir-me a mi mateix ser-hi demà, per acomiadar-me d'ell com cal. I també perquè mereix ser recordat. Fins sempre amic.

34 comentaris:

  1. No ets l'únic jo faig el mateix i moltes vegades amb una encaixada de mans i uns copets a l'espatlla ho deixo resolt. Apart de que si pensem en qui rep els condols, crec que ha d'agrair molt que la gent no els deixi anar les frases típiques i de compromís. El fet més valuós és ser-hi i fer-los saber que per qualsevol cosa que necessitin som allà. Sigues tu mateix, és molt millor que imposar-se el que suposadament seria el correcte.

    ResponElimina
  2. T'entenc molt bé Xexu, a mi que normalment no em costa expressar-me davant de la gent ( abans si que tenia molta vergonya), en una situació com aquesta, de vegades també em quedo sense saber què dir...A més com que davant d'una pèrdua les persones reaccionen de diferent manera, no saps quines són les paraules que poden fer-los sentir una mica menys angoixats...
    Però potser una bona manera, és dir el que voldríem que ens diguessin a nosaltres , davant d'una situació semblant...I dir realment el que sent...
    Em sap greu aquesta pèrdua, però sempre et quedaran els bons records.
    Petonets.

    ResponElimina
  3. Com dius no deu ser fàcil per ningú però en el meu cas comparteixo força el que expliques al post. Les fórmules habituals en aquests casos ("t'acompanyo en el sentiment", "em sap molt greu", etc, etc) sempre m'han semblat molt buides però és que tampoc se m'acudeix que dir que no sigui això i, encara que en el meu cas no parlaria de vergonya, si que em queda aquest sentiment de no acabar de saber expressar el que sento en aquests casos.
    Però és cert també que la presència diu més que moltes paraules i per això fas ben fet "d'obligar-te" a anar-hi i així acomiadar-te com cal del teu amic.

    ResponElimina
  4. Uf, jo aquest és un tema que tampoc no he sabut domiar mai... Fa molt de temps vaig escriure això perquè em passava una cosa semblant al que expliques avui: http://fentpunyetes.blogspot.com.es/2011/10/em-dol.html (no m'agrada autocitar-me, però en aquest cas és l'únic que et puc aportar). Espero que demà puguis exterioritzar el que sents, de vegades no calen grans frases ni explicacions i amb un gest n'hi ha prou.

    ResponElimina
  5. Crec que això de no saber donar el condol és bastant generalitzat.... A mi també em costa, i la veritat és que em fa fins i tot ràbia quan sento a la gent passant en fila índia dient "t'acompanyo en el sentiment" sense cap mena de sentiment.... per això millor calla i no diguis res! Un gest val més que mil paraules!

    ResponElimina
  6. A mi tampoc no em surten massa bé les paraules de condol, i dir el que diu tothom, tot i que ho senti sembla poc. Ara m'he acostumat a no dir gairebé res i abraçar com cal, al cap i a la fi ens abracem poc i el contacte sembla que acompanya més...

    ResponElimina
  7. Ens costa a tots, a la majoria, per la senzilla raó que és una situació difícil. És qüestió de deixar de pensar en un mateix i en que ho estàs passant malament, perquè pitjor ho estan passant els qui han perdut l'esser estimat. No és fàcil.

    ResponElimina
  8. Gràcies pel consell respecte els comentaris: problema resolt, amb Google Chrome!

    ResponElimina
  9. Hi ha persones que els hi resulta més difícil que a altres. No sé per què deu ser, però és així. Fins i tot, per escrit!

    Recordo que les ex companyes de feina d'en Josep Lluís, quan rebien algun mail del Col·legi d'Advocats informant que a tal o qual advocat se li havia mort el pare, o la mare o... sempre li encomanaven a en Josep Lluís que redactés una nota de condol per enviar per mail i aquella nota la signaven tots tres. Després, si hi havia més confiança, doncs també anaven al funeral i tal, però de moment la primera nota l'havia de fer ell.

    A mi no em costa gaire perquè parteixo de la base que, en aquests moments tampoc esperes que et facin grans discursos i si algú se t'apropa, et fa un petó o una abraçada i et diu "t'acompanyo en el sentiment" doncs per mi ja és molt :-)

    ResponElimina
  10. Primer dir-te que em sap greu que hagis perdut aquest algú especial del que tants bons records guardes. I que m'emprenya molt que guanyi una altra batalla el càncer.
    En uns moments així el que menys consola a la família són les frases estereotipades i de compromís. La teva sola presencia i una encaixada de mans sincera ja és suficient per demostrar el que sents, penso jo.

    ResponElimina
  11. A mi també em costen aquests moments, no acostumo a quedar gaire bé. Però com bé dius, ja presència ja diu molt.

    ResponElimina
  12. Ser-hi ja és molt, una abraçada encara més... i si les paraules no surten, tampoc no és molt important... Fas bé d'obligar-te a ser-hi.

    Una abraçada és el que et faig jo ara...

    ResponElimina
  13. Aquesta tasca és molt difícil. De vegades no cal dir res si no surt. Un sol gest val més que mil paraules. Sort que ens queden els records...

    ResponElimina
  14. Saps, jo no vaig ser a l'enterrament ni del meu tiet preferit ni de la meva iaia materna. Al cas del meu oncle, jo devia tindre uns 15 anys, i recordo que el fet de no poder-hi estar em va fer sentir malament. Ja la meva iaia va morir fa 1 any i mig. Feia gairebé 6 anys que no l'anava a visitar, i no vaig poder anar a veure-la per diverses raons. És clar, els parents sempre pregunten per tu. No vaig escriure al FB cap missatge bonic com ho van fer alguns cosins. Tampoc no he dit ni una sola paraula a ningú de la meva família. El meu homenatge el vaig fer a soles. Vaig agafar del meu prestatge el que considerava el llibre de la meva iaia: de fet, és un conte per a nens d'un amic català que anava d'un iaio que tenia Alzheimer, i la seva filla li explicava al seu nét sobre la malaltia. I després, em vaig passar el vespre recordant coses de l'àvia. Aleshores, m'he adonat que no calia fer més res, que no calia aparentar res ni expressar-ho a ningú. L'homenatge el podia retre tot sol, a la meva manera. Que callis no vol dir que no t'importis. Almenys, és el que penso jo :)

    ResponElimina
  15. Això mai és fàcil de fer, i mira, jo prefereixo no ser expert en segons quines tasques, la veritat...

    ResponElimina
  16. No t'ho creuràs, però jo tampoc soc bo empatitzant en moments com la mort i la malaltia. Ara podria deixar uns quants tòpics sobre el tema, però seria una tonteria. Per tan, millor fes cas dels consells dels altres.

    ResponElimina
  17. A mi em passa exactament el mateix. Si és propera la persona ja sap que em té allà pel que necessiti, no cal que li digui res, i més si em coneixen saben que soc de poques paraules.

    ResponElimina
  18. Suposo que s'ha de dir el què ens surti i, si no ens surt res, no dir res. Al cap i a la fi la persona que ha perdut el company estimat té d'altres preocupacions que estar pendents de nosaltres (ja sé que dir-ho és més fàcil que fer-ho).

    ResponElimina
  19. No hi ha res pitjor que d’incomoditat de no saber que dir, per que moltes vegades no es pot dir res que pal•liï el dolor. Però la sola presencia ajuda, i per experiència et diré que a vegades més que les paraules.

    ResponElimina
  20. No ets pas l'únic XeXu davant el fet de donar el condol, a mi em passa gairebé sempre que no sé que dir, què pots dir quan algú estimat ens ha deixat? al final acostumo a no dir res.

    ResponElimina
  21. ... Poc et puc dir. En aquests casos, malgrat assajar un formalisme, tot pot canviar quan ets davant d'aquell o aquella que ha de rebre el teu condol. Un "ho sento" pot quedar dolorosament clavat a la gola si davant teu veus un rostre solcat per la pèrdua, el dolor, la ràbia o la impotència.

    ResponElimina
  22. Ains XeXu... Em sembla que no diré res de nou, a tots ens costen força aquestes situacions. Jo tampoc sé que dir, ni com actuar.

    Tal i com vas comentar aquí no fa gaire, quan el món ens fot una hòstia no cal veure sempre la vessant positiva de les coses sinó que les hem de veure tal com són, hem de tenir el nostre moment de dol. No es tracta de ser-hi per intentar aixecar els ànims, sinó perquè la teva presència ompli una mica el buit que ha deixat en tots els que el vau conèixer. Una abraçada pot ser molt adient si els familiars et són propers, però en cas contrari pot ésser fins i tot violent. Un gest, agafar fort una mà, o senzillament, ser-hi, ja faran el fet.

    Una abraçada ben forta.

    ResponElimina
  23. Doncs crec que encara que parlem malament dels formulismes que hi ha per aquestes ocasions, sort en tenim d'ells. Si no ens surt res més i encara que no calgui dir gaire, un "ho sento" o un "t'acompanyo en el sentiment" t'ajuda a sortir del pas en aquest tràngol tan difícil que és acompanyar a algú a qui se li ha mort un familiar o un amic. A mi, com a la majoria, també em costa molt tot això.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estic amb tu, Laura. Jo tampoc critico aquests "formulismes"... Insisteixo, la persona a qui els hi diem, en aquells moments tampoc està perquè li fem discursets llargs. La persona a qui anem a donar el condol, en veure'ns ja agraeix la nostra presència i que li diguem "ho sento molt" o "t'acompanyo en el sentiment" és quelcom que ja va inclòs. El que importa és ser-hi i donar l'abraçada, el petó o l'encaixada de mans de tot cor.

      Jo, personalment, quan la persona a qui he de donar el condol és de confiança i és una nena-noia-dona, hi afegeixo un "maca" que trobo que ho fa més proper "ho sento molt, maca"... i què més pots dir?... Tot el demés ja vindrà en dies successius, si aquesta persona et vol parlar del familiar que ha perdut, si vol recordar moments viscuts i t'ho explica... Llavors serà el moment d'escoltar, de somriure, de ressaltar tot allò de positiu que trobem en aquests records...

      Elimina
  24. Quan es mort una persona propera o coneguda ens fa pensar en les coses importants de la vida, de la nostra vida. Res ens trasbalsa més que la mort. Necessitem rituals compartits socialment que ens ajudin a expressar els sentiments, si no ens serveixen els antics n'hem d'inventar de nous. També m'identifico amb això que expliques.

    ResponElimina
  25. Tot el es pugui dir ja està inventat, però si no surt res, què millor que la presència.

    ResponElimina
  26. Ha passat el cap de setmana i ja em vaig enfrontar al mal moment, que evidentment era pitjor moment pels familiars. Ho vaig arreglar amb una abraçada i molts ànims. No compto que servís de res, però hi vaig ser. He de dir que la cerimònia va ser emotiva i hi havia una gran quantitat de gent, moltíssima. Prova de que era un home estimat i que el trobarem a faltar. Descansi en pau. Moltes gràcies a tots vosaltres pels vostres comentaris en un tema no massa agradable de tractar.

    Sr. Gasull, crec que és per no dir les frases típiques que em costa tant, perquè les detesto. Però he de reconèixer que alguns cops directament he fugit, sense encaixada ni res. Per això destaco aquesta vergonya, no hauria de costar res fer el gest i demostrar, com tu dius, que ets allà, però em costa horrors. I justament, no és una d’aquelles coses que agradi practicar sobre el terreny...

    M. Roser, en realitat el que penso és que no hi ha res que pugui dir que serveixi per res, ni que doni cap consol. Fins i tot això de que la sola presència ja ajuda, en aquests casos em sembla que tant és. Pot ser que posteriorment recordis qui hi era i qui no, però en aquells moments, la teva darrera preocupació deu ser saber qui et dóna el condol. Ho penso així, per sort no ho he hagut de patir. Precisament per això, no sé què podria dir, perquè no sé què m’agradaria que em diguessin, suposo que no massa cosa. Complicat, suposo que tens raó acabem fent el que volem per nosaltres, i com que crec que a mi res no em serviria de consol, no em surt de dir res en aquests casos.

    McAbeu, un dels problemes és que si ets dels que vas a donar condol, el teu sentiment no pot ser mai tan profund com els que el reben, altrament estaries allà rebent-lo tu també. Per tant, dir que acompanyes en el sentiment a mi em sembla poc menys que una crueltat, i una mentida de les grosses. Pots sentir-ho molt, que et sàpiga greu tant pel mort com pels vius que deixa, però això no treu que serà un paperot, ja que a qui dónes condol està desconsolat. Molt difícil expressar-se, i com deia més amunt, no sé jo si la simple presència fa res. Pot ser que et valorin el gest, però igualment, en aquells moments, tampoc no veig que sigui un gran consol.

    Sílvia, he llegit el teu post i si fa no fa diem el mateix, cadascú amb les seves paraules. Un incís, m’agrada comparar els dos posts perquè és com si fos un exercici: escriu sobre aquest tema concret, i els dos ho hem fet amb el nostre propi estil, i això els fa diferents. Però el fons s’assembla. Puc jurar que no he mirat el teu post abans de fer el meu, però els dos hem pensat el mateix (bé, tu vas pensar en el seu moment), i fins i tot pensem igual en això de no compartir el sentiment, que jo no poso en el post, però dic una mica més amunt en les respostes. Sigui com vulgui, és una situació desagradable per tots, o això crec. A ningú agrada el paper que li toca representar.

    Alba, entenc que a ningú li agrada donar el condol, però la meva reacció en el moment sempre és negativa, diria que no dono la talla, per dir-ho d’alguna manera. Com que no suporto dir aquestes frases buides i no és moment per improvisar massa, em sento fatal i no sé com reaccionar. Si me n’estranyo és perquè no sóc algú a qui costi dir les coses, a qui sigui, generalment me’n surto amb empenta i assertivitat, però a l’hora de donar el condol em torno el més vergonyós del món.

    Lluna, no és mala idea això d’abraçar en silenci, crec que és un gest perfectament comprensible, i davant d’això sobren totes les paraules. Com dius tu, abraçar és important, és un gest que reconforta i ens fa sentir bé. No hi ha res que pugui fer desaparèixer el dolor en aquells moments, però crec que una abraçada és millor que mil paraules.

    ResponElimina
  27. Xicarandana, m’alegro que hagis pogut solucionar el problema dels comentaris, no sé què passa amb els navegadors, però sol ser la solució. Tens raó amb això la situació no és fàcil per cap dels dos, però el que ho passa pitjor és el que ha perdut algú, així que dintre del que cap, nosaltres tenim la millor part. Bona manera de veure-ho.

    Assumpta, he de dir que per escrit em costa molt menys. De fet, he preparat un escrit de comiat que m’ha sortit de dins, per si el volien fer servir. De totes maneres, si és només donar el condol, tampoc trobo les paraules justes si vull esquivar les típiques frases. Encara que tu dius que n’hi ha prou si es fa de cor, és cert que en aquells moments ningú espera massa, i segur que t’aferres a les abraçades i a les paraules com si t’hi anés la vida. Amb això de les companyes del Josep Lluís m’has fet pensar en que a mi també em buscaven quan calia escriure alguna cosa més o menys oficial, sobretot de cara a la direcció de l’empresa o així. Hi ha qui vol dir moltes coses però no sap com, i hi ha qui ens dius quatre claus i et podem bastir un escrit que expressi bé el que pensem. Crec que me’n surto prou, ja dic, o això és el que la gent m’ha fet creure.

    Glòria, ets un exemple de la diversitat d’opinions, penses com jo que aquestes frases no consolen en absolut, però hi ha per aquí altra gent que diu que sí, que fa sentir millor. No ho sé, però en tot cas ho podem agafar per l’altre cantó. Tant si consola com si no, res no traurà la pena als afligits, però és la nostra obligació presentar-los el nostre respecte. Què et sembla, és una bona manera de pensar?

    JJMiracle, és així com dius, jo també penso que no quedo gens bé davant d’aquestes situacions. Però aquí el que importa no som nosaltres, això m’ho he de posar al cap, sinó que hi som pel finat i els familiars.

    Carme, l’opció abraçada és la que guanya punts. Em sembla que d’ara endavant ho tindré molt clar. Una abraçada conforta més que qualsevol paraula, penso.

    maria, penso que el millor gest és una abraçada. Això diu molt. Ja ho diuen que algú no mor mentre se’l recorda. I a aquest home el recordarem sempre.

    Yuji, entenc el que dius, però els casos que tu expliques són una mica diferent perquè diria que et posen de l’altre cantó, al cantó de les persones a les que s’ha de donar condol, i no de les que l’han de donar. Naturalment, suposo que de tu s’esperaria que consolessis els teus pares, però els parents més allunyats i amics t’haurien de consolar a tu també. En tot cas, els homenatges privats no estan malament, i posat que la persona ja no és entre nosaltres, podem pensar que ens veuen i ens senten des d’allà on siguin. M’has fet pensar en un petit homenatge que vaig fer jo a la meva iaia quan va morir fa ja molts anys. El vaig explicar aquí al blog, però no sé quan. De petit ella em llegia, i jo li vaig prometre que quan fos gran li llegiria jo, però no ho vaig acabar fent. El dia que m’acomiadava d’ella vaig entrar amb el llibre a la saleta del fèretre i li vaig llegir uns fragments, en aquells moments llegia ‘Els pilars de la terra’ difícil d’oblidar-ho. Va ser un detall insignificant potser, però no s’ha d’incomplir una promesa feta a la iaia.

    Carquinyol, tens tota la raó, i ja ho deia més amunt, ningú no està content, ni els d’una banda ni els de l’altra.

    Pons, que sensat has estat aquest cop, et deus fer gran! No crec que sigui fàcil per ningú, però bé, tu sembles dels meus, dels que preferirien amagar-se sota terra abans que passar aquest tràngol.

    Jordi, així tu ho tens arreglat. Però jo no sóc de poques paraules, aquest és el problema. Sovint parlo pels colzes, per això em sorprèn a mi mateix que no sigui capaç de deixar anar unes paraules en aquest cas, defectes que té un.

    ResponElimina
  28. Loreto, és veritat que a la persona afligida per la pèrdua li són igual els nostres dubtes o la cara que posem. Potser valora que hi siguem, que fem acte de presència, però penso que tampoc li serveix de gaire, totes les presències d’aquell dia no omplen l’absència que pateixen.

    Elfreelang, potser no importa si diem res o no, però quan no ho faig sento que fujo d’aquesta persona, i de fet és veritat, recordo algun cop haver defugit el contacte fins i tot visual per no veure’m en el compromís de parlar, i ho trobo molt desconsiderat per part meva, la veritat. Però no ho he sabut fer.

    Manuscrits, em sembla que és d’aquelles coses que es presten a cert assaig previ, perquè com que costen, penses abans què diràs. Però un cop ets allà davant... no hi ha manera, et quedes més en blanc que davant de qualsevol examen. De totes maneres, és una mica igual que no facis una bona actuació, el pobre afligit no espera que guanyis cap oscar.

    Laia, ben vist el que dius, probablement en aquells moments no hi ha consol que valgui, res del que puguem dir pot fer que canviïn els sentiments dels que pateixen la pèrdua, però almenys omplim un espai, demostrem que la persona que ha traspassat ens importava. També he pensat una altra cosa. Potser sí que les abraçades i les encaixades de mans reconforten una mica, però els afectats també han d’encaixar amb un munt de gent que ni els va ni els ve, i ho han de fer amb un mínim de bona cara, perquè no és moment de demostrar-los que no els importen gens. Cara i somriure de circumstàncies, en realitat és molt més dur per ells, en tots els sentits, que ho és per nosaltres que només passem un moment a donar el condol. Per tant, poca excusa tenim per no fer-ho. Serveixi o no serveixi, cal ser-hi.

    Laura T, fàcil no és, però jo em sento fals fent servir aquests formalismes, i no m’agrada sentir-me fals ni en això. Evidentment, alguna cosa hem de dir, i acabem caient en això, i és que no hi ha massa més a dir. Una abraçada trobo que fa més el fet, però depenent de com, tampoc no és fàcil de fer, ni de rebre.

    Consol, estic molt d’acord amb tu. Quan es mor algú ens fa pensar en la nostra vida, més que en el mort mateix. Pensem que algun dia serem nosaltres, que podria haver estat algú més proper, un munt de pensaments més aviat egoistes. Segurament els rituals ajuden a relativitzar-ho tot, però els que tenim em semblen certament antics i es podrien renovar. Ara, no em preguntis què podríem fer en comptes del que tenim! No se m’acudiria mai una innovació en aquest terreny...

    Rafel, podríem dir que què menys, oi? Si teníem afecte pel finat, és una mostra de respecte fer acte de presència en el seu comiat.

    ResponElimina
  29. Crec que el més important és ser-hi, o almenys és el que a mi m'agradaria en aquests moments. Penso com a tu que les paraules no flueixen i no saps bé que dir, però la companyia reconforta sempre.
    Veig que és allò que vas fer, acompanyar amb la teua estima a aquesta persona que se'n va anar i que t'ha deixat un bon record.

    Una aferradeta ben forta.

    ResponElimina
  30. No sempre hem de saber què dir o com actuar. Tots tenim els nostres moments que ens sentim més débils. I aquest, és frecuent que ens costi. El dolor que sents o el dolor que penses que senten els altres ens fa molt débils.

    A mi tb em costa. I no sé si és alguna cosa que s'apren. No m'agrada pensar que és així.

    Però com dius, ser-hi i esforçar per donar el millor de nosaltes mateixos.

    ResponElimina
  31. Opino el mateix. És un moment en què em quedo sense paraules.
    No sé què passa, aquest principi d'any és ple d'aquest tipus de notícies. No m'agrada. No m'agrada gens :(

    ResponElimina
  32. Sa lluna, en general no m'agraden els enterraments, com a ningú, però molts cops me'ls estalvio, fins i tot m'he estalviat el d'algun familiar. Però volia ser-hi per aquest home, molta gent va pensar com jo perquè van omplir el tanatori, érem una gentada. Això demostra com era, una persona propera, molt humana, però que sempre agradava tenir al voltant. La veritat és que el respecte li mostrava a ell, amb els seus familiars, tot i que els conec també, no hi tinc tanta confiança.

    rits, a cap de nosaltres ens agrada, i crec que, per sort, no aprendrem mai a fer-ho bé, senyal que no ens deixa indiferents. Aquí amb fer-ho bé vull dir-ho amb seguretat i serenitat, no es pot evitar que hi hagi emoció en el nostre gest, sigui el que sigui. Som dèbils perquè davant el dolor i la mort ens sentim vulnerables, són coses que ens superen i que no podem controlar.

    MaryMoon, han saltat a les notícies uns quants noms coneguts que han traspassat en aquest principi de 2014. Impressiona, però no et causa el mateix efecte que quan mor un conegut. De totes maneres, també he pensat més d'un cop que la mort ens persegueix aquest any...

    ResponElimina
  33. No em referia als noms coneguts (que també han sobtat molt, la veritat). Per nosaltres també ha estat un principi d'any mogut, malauradament. Tant de bo la resta de l'any no ens porti més notícies tristes...
    Feliç dijous!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.