dimecres, 26 de febrer de 2014

CiNisme al metro

Per tots els que viatgem en metro (i altres transports) hi ha unes quantes normes no escrites que, evidentment, hi ha molta gent que es dedica a passar-se pel folre. Una d'elles és la de deixar seure la gent gran, embarassades o persones amb algun problema físic. De fet, aquesta norma sí que està escrita: hi ha uns seients de preferència obligatòria, però a efectes pràctics s'aixeca qui vol.

La majoria de vegades jo directament ni sec perquè penso que algú altre ho necessitarà més que jo, però el que és segur és que em capbusso en el llibre que porto i sóc poc conscient del que passa al meu voltant. En cas que estigui assegut, no em costa cedir el meu seient, si és que m'adono que algú el vol, és clar. Fa uns dies un senyor se'm va posar davant i va començar a remugar coses inintel·ligibles a l'infinit, i a donar-me copets 'casuals' a les cames. Hi havia força gent i ho vaig atribuir a la pugna per l'espai. No em vaig adonar que volia seure fins que al cap d'una estona vaig sentir que li comentava a la seva acompanyant, més jove, que ja estava bé, que aquest jovent no tenia vergonya i que som uns incívics (en un espanyol tancadíssim). Llavors vaig entendre que m'hagués estat tocant la pera tot aquell temps. Vaig aixecar-me i amb una mica de sorna li vaig deixar anar 'ah, vol seure? Haver-ho dit home, és que no l'he vist tan malament'. I francament, tampoc era un ancià. Es va quedar sorprès i tallat, però va ocupar el seient que li cedia.

Els joves (i no tan joves) som uns maleducats, uns desconsiderats, un incívics i no tenim cap respecte per la gent gran, cap ni un. Això sí, la gent gran són tot amabilitat, comprensió, i no et salten per sobre en entrar al metro per aconseguir un seient, (sorprenent punta de velocitat). Jo cedeixo el meu seient sense problema, ahir mateix ho vaig fer amb una senyora gran que em mirava amb ullets de gat d'Shrek. Però tan costa demanar-ho obertament? Tan terribles som els joves? Què es pensen, que els escopirem a la cara? 'Perdona, em podries deixar seure si us plau?'. Demanat així posaria la mà al foc que un 99.9% de les persones s'aixecarien d'un bot per cedir el seient. El civisme comença amb l'educació, i aquesta hauria de ser la bandera dels que més ho necessiten. Però és clar, és preferible assumir, d'inici, que de joves no se'n salva ni un.

35 comentaris:

  1. He provat d'oferir-ho jo, però acabes amb un "No, no, gràcies, ja baixo a la propera parada" I llavors els mires i no baixen mai! O bé un "no cal, gràcies, no estic cansat". Els vells d'avui en dia ja ni es cansen d'estar de peus ni res! On s'és vist! Què passa? Tenen més energia que els joves? Es clar, van tots empastillats que van sobrats, no els hi cal ni seure, sinó no s'explica aquestes presses per ser els primers en pujar i també els primers en baixar del vagó. Jo he estat davant de la porta del vagó i he sigut avançat per àvies petites que no se per on han passat però a l'hora d'obrir la porta estaven davant meu, per mi que han passat per sota les meves cames, son com ninjes...

    ResponElimina
  2. Et quedaries molt parat de les respostes que pots arribar a sentir si algun dia tens la desgràcia d'haver de demanar (per necessitat) que et deixin seure al metro....
    Evidentment hi ha de tot però la memòria és selectiva.

    ResponElimina
  3. Doncs és una reflexió molt ajustada a la realitat. El que ja no acabo d'entendre és com hi ha tantes bosses, abrics i sabates cansades ocupant, especialment als trens, gairebé el departament sencer. Aquí els diferents estrats d'edat competeixen ferotgement pel medaller.

    ResponElimina
  4. Jo sempre cedisc el seient a tothom, no només a la gent gran. Un divendres, fins i tot, li'l vaig oferir a un jove que, de bon matí, tornava de la discoteca amb clars signes de esgotament.

    ResponElimina
  5. Des de fa generacions que es diu.....no sé pas de que en farem d'aquest jovent, i resulta que el món continua.

    ResponElimina
  6. El civismo es como los ovnis, no se suele dejar ver..

    ResponElimina
  7. La meva experiència és que tens tota la raó... a vegades badem i els joves també poden badar i no pensar-hi, però jo (de moment no ho he hagut de fer per a mi... que encara no ho necessito) sempre que he demanat un seient per alguna persona gran o amb crosses, quan veia que ningú s'aixecava (jo dreta evidentment) sempre hi ha hagut més d'una persona que s'ha ofert.

    "perdoneu, aquí hi ha una senyora que va amb crosses, la podríeu deixar seure?" mai no m'han dit que no.

    Un dia als ferrocarrils d'aquí del Vallès, van pujar tota una colla de gent gran que venien clarament d'excursió, (o sigui molt necessitats no estaven) però una persona es va aixecar perquè eren grans, i tot i que anaven ben bé 10 o 12, es van anar aixecant gent fins que van seure tots. Tinc moltes anècdotes en positiu.

    I també molts cops he observat com les persones grans són mal educades amb els joves. i la veritat em fa molta ràbia. Després es queixen! evidentment, no pas tots.

    També he vist joves mal educats i incívics, però està clar que no ho sou tots. Ni tant sols són majoria, crec jo.

    ResponElimina
  8. Avui dia, hi ha gent poc educada: grans, joves, personal dels serveis de transport...Afortunadament, no la majoria.

    De vegades, hi ha gent jove que bada. Bada sense mala fe. I només un petit senyal fa que reaccioni de manera positiva. De vegades hi ha gent que necessita asseure's i no gosa demanar-ho. D'altres, que no ho necessiten, i remuguen.
    Per obtenir una resposta amable, sempre s'ha de formular una pregunta amable. Sol funcionar.

    Les males maneres, són molt tòxiques i s'encomanen amb facilitat.
    Fa uns mesos, baixant a Barcelona en tren que anava de gom a gom, va pujar un grup nombrós de gent gran, i el revisor (li vaig posar un excel·lent en habilitats i competències) amb veu tranquil·la i total respecte va anar demanant a la gent jove que cedís seient.
    - T'importa deixar seure a aquesta senyora/senyor?
    Ni la més mínima queixa de ningú, i qui necessitava seure va acabar assegut.
    Hi ha joves educats, grans educats, vells educats i joves maleducats, grans maleducats i vells maleducats.
    Em quedo amb els educats i cívics i hem de fer perquè els altres no ens confonguin.

    ResponElimina
  9. Dòno fe, per experiència (tot i que encara no ho necessito, però això de tenir els cabells blancs, ja se sap) què molts joves i no tan joves, cedeixen el seient molt amablement...
    És un mal costum generalitzar, i moltes vegades es fa!!...
    I com diu fanal blau, n'hi ha de totes les edats "d'educats i maleducats".
    Una abraçada.

    ResponElimina
  10. Estic d'acord amb tu i els comentaris que diuen que hi ha maleducats de totes les edats. Ahir vaig deixar passar una dona gran al pas de peatons (jo conduïa i no hi havia semàfor) que és la cosa més normal del món i la dona em va dir: "passa, passa", però jo li vaig fer que no amb el cap i em vaig esperar que passés. Va travessar el carrer remugant i aixecant les mans amunt ben empipada. No vaig entendre res, potser tenia un mal dia...

    ResponElimina
  11. plas! plas! plas! avui no tinc res més a afegir!

    ResponElimina
  12. Enfota-te’n tu de la velocitat punta dels avis per agafar un seient... Demanar civisme als més joves es molt fàcil, tractar-vos d’incívics és facilíssim, ara reconiexer que la gent gran— no parlo sols en transport públic— es creuen amb una superioritat moral que els dona dreta a passar per davant de qui sigui a on sigui sense tan sols demanà permís o perdó, no això no es políticament correcte.

    ResponElimina
  13. El record del món de velocitat el tenen algunes persones no joves entrant al metro per agafar un lloc. Són els mateixos que tenen el rècord del món en esperar-se drets fent cua per posar a les bosses tot allò que puguin arreplegar en activitats públiques: esmorzars populars, botifarrades, etc. Crec que tenia uns 12 anys que vaig aixecar-me per deixar seure a una senyora que tot seguit em va fotre "bronca" perquè la considerava gran (és una cosa que és diu però a mi em va passar). Tot i això, quan veig algú que ho necessita el cedeixo el lloc.

    ResponElimina
  14. Ai XeXu, t'has fet mal al caure-hi! Mira que en fa de temps que penso exactament com acabes d'explicar... potser des que vaig estar en situació de reclamar el seient (quan estava embarassada gairebé ningú s'aixecava per cedir-me el lloc), o potser des que m'he fet una mica més gran i me n'adono de les impertinències que deixen anar la gent gran només pel fet de ser gent gran.

    Potser les entendrem quan arribem a vells. Qui sap.

    ResponElimina
  15. Estic d'acord amb tu que hi ha gent cívica jove i gran, i gent maleducada jove i gran, en cap cas es pot generalitzar...
    No puc opinar dels transports públics d'ara, ja que fa molt de temps que no n'agafo cap ( i no és pedanteria), però recordo que una vegada, va pujar a l'autobús una senyora de mitjana edat, que portava una nena d'uns tres anys i jo que seia, em vaig aixecar i vaig pensar que seuria i es posaria la nena a la falda...Doncs no, la va agafar i la va asseure al seient...Em vaig haver d'aguantar les ganes d'agafar la nena i tornar a seure jo( com que era jove i educada no ho vaig fer)...
    També em de pensar que, de vegades, una persona jove, pot estar més cansada que una de gran!
    Bon vespre, XeXu.

    ResponElimina
  16. Xexu visito el teu espai just després d'escriure un post no diré semblant però amb força punts de contacte , tens tota la raó , civisme, educació, potser s'han perdut ....per això encara em meravello quan algú s'aixeca per cedir el seu seient

    ResponElimina
  17. Doncs mira, només se m'acut dir-te: tens més raó que un sant. Perquè això de l'educació no va amb l'edat, va amb la bèstia, com si diguéssim. ^^

    ResponElimina
  18. Jo crec que la gent no ho demana perquè li fa vergonya... prefereixen que se'ls ofereixi. Ara bé, tampoc cal anar donant copets i copets i remugant. T'apropes a algú jove que tingui pinta de bona salut i bones cames i te'l mires, si et mira, li somrius i, amb sort, et cedirà el seient... i si no te'l cedeix, doncs mala sort :-(

    Jo sóc de les persones que tenen una edat entremig però que potser encara estic més obligada a aixecar-me que no pas a demanar que em deixin seure... però t'asseguro que, com estic ara, amb l'artritis de sempre i, a més, anant a rehabilitació per tendinitis al maluc -amb un mal que fot que t'hi cagues- (l'expressió és perquè es noti que veritablement és un dolor molt fort)... a mi ja em podrien donar copets i remugar que -com no vegi que es tracta d'un cas autènticament necessitat- no m'aixecaria pas... vull dir que a vegades "les apariències enganyen"

    Dit això, sí, quan em trobo bé i veig alguna persona gran que es veu (perquè la realitat és que es nota quan algú fa comèdia o no) que hauria de seure, m'aixeco immediatament. Em fa patir molt pensar que una persona gran pugui caure.

    Anècdota: Fa molts anys, vaig tenir una època de desmaiar-me molt. Estava sempre baixa de pressió i qualsevol coseta, pam, l'Assumpta lipotimia "al canto" i per terra... M'he desmaiat a un munt de llocs interessants com una estació de tren, una església, al mig del carrer, a la Facultat... Però la que recordo ara va ser un dia a l'autobús. Anava amb unes amigues a la platja (tindria jo uns 19 o 20 anys), anàvem dretes perquè no quedaven seients buits i, de cop, vaig notar que el món giravoltava al meu costat... el típic xiulet a les orelles (bé, jo quan em desmaio noto un xiulet a les orelles, no sé si és típic en tothom o només en mi hehehe... ) les imatges que van perdent claredat... i jo, que miro al meu entorn, veig la gent asseguda... busco i trobo una noia jove i li dic a la meva amiga Estefanía:

    - "Corre, dile a aquella chica que se levante y me deje sentar.
    - ¿Qué?
    - Sí, corre, aquella chica joven... que me voy a desmayar, corre...
    - Ostras... voy, voy


    Recordo com ja entre somnis i mig flotant, la meva amiga dirigint-se a la noia que jo havia triat i dient-li, ella aixecant-se, jo seient i... massa tard... relliscant poc a poc de la cadira...

    El següent que recordo és estar al carrer, asseguda a una cadira i gent que em feia aire amb unes revistes ;-))

    Vaig acabar caient, van avisar al conductor que em va agafar i em va baixar (segons la meva amiga "pero no vayas a creerte que te cogió como una princesa, no... más bien como a un saco" hahahaha vajaaaaa tan bonic que m'ho imaginava jo!! :-DD )

    No m'enrotllo més, el que vull dir és que sempre em fa gràcia recordar el civisme que vaig tenir de, mig "morta", mirar de demanar el seient a la persona més jove i saludable que vaig poder trobar :-DDD

    ResponElimina
  19. No m'he trobat mai en una situació com aquesta, i segur que hi ha gent de tot. I aquest home del qual parles realment és fer fotre-li un clatellot, però jo em poso en el lloc de la gent gran i per ells segurament és més fàcil quue la gent d'aixequi que no pas haver-ho de demanar. I repeteixo que no excuso a ningú, ni als joves que no s'aixequen ni a la gent gran que no demana. Però per experiència pròpia veig que hi ha gent que està prou bé tot i ser gran, i que es manté estable de peu, però que si tenen un seient doncs s'agraeix. Hi ha aquesta transició, d'adonar-se que ja no ets gaire àgil i que necessites seure. I poca broma, jo crec que per mi serà xocant, el dia que em passi. Potser aquest punt d'orgull de voler notar-se independent en alguns casos fa que costi una mica demanar seient, no ho sé, potser fa vergonya.

    Jo no vaig gaire empanada al metro, normalment l'agafo en hora punta i seure és impossible. Però quan baixo a final de línia i coses així, on normalment es pot seure, encara que llegeixi intento estar atenta a la gent que puja i baixa. És una mena de mania, em fa cosa que hi hagi algú gran de peu i jo asseguda, no ho sé. I mira que més d'un cop se m'han enfadat per fer el gest de cedir el seient, i he acabat jo de peu i el seient buit...!

    ResponElimina
  20. Sovint és complicat per ambdues parts. Certament, s'hauria de poder demanar lliurement, xò tampoc hauria de caler.

    jo tampoc mai em sec als grisos a no ser que el metro vagi buit. El teu post, xò, m'ha recordat una anècdota meva que encara em fa vergonya. Un dia anava en metro, ben atapaït i anava llegint a la meva. Davant meu es van posar unes jovenetes, com a molt 20 anys. Eren una mica... diguem-ne.. "chonis"... i anaven xerrant. Jo de tant en tant, aixecava el cap i me les mirava, em feien certa gràcia els seus comentaris sobre qualsevol tema, xò deseguida tornava a la meva. Fins que al cap de força estona vaig i aixeco la mirada i em trobo que la que tenia just davant meu tenia un bombo de com a mínim set mesos!!!! no m'havia mirat la panxa!!!! i com anava a pensar que pogués estar embarassada!!! Em vaig posar hipervermella i li vaig demanar perdó, a lo que la noia, amb el seu posat d'ofesa em va perdonar la vida. Em va saber molt de greu, sobretot perquè amb el tema de les embarassades em sap molt de greu quan ningú cedeix el saient.

    ResponElimina
  21. Doncs a mi, ai!, gairebé sempre em deixen seure. Al principi fins i tot em molestava que em veiessin tan anciana, m'asseia, i ho agraïa, però em traumatitzava. Ara ja ho he acceptat i un 90% de vegades en cedeixen el seient. No tinc res a dir del jovent en aquest aspecte. Res dolent, vull dir.

    ResponElimina
  22. Com en d'altres moments de la vida crec que hi ha gent que no demana pq pensa que ho has d'endevinar, i de vegades la bola de vidre interior doncs falla. Per un altre cantó estic d'acord amb la majoria, hi ha gent educada i gent incivica en tots els trams d'edats, només que el mal sempre té més propaganda que el bė.
    Apa, bon carnaval!!! :P

    ResponElimina
  23. Estic en general d'acord amb tu, encara que podria afegir dos supòsits més.
    El primer és que és possible que hi hagi una persona relativament jove amb un determinat problema de salut que no es pot veure a simple vista i que no s'aixeca perquè no pot. També pot ser que aquesta persona estigui de peu i que ningú li cedeixi el seient perquè aparentment no té cap problema. D'altra banda a vegades hi ha gent gran que es nega a seure quan els cedeixes el seient. Sembla que actualment està mal vist ser gran i dir senyor/a o parlar de vostè i pot ben ser que ho facis de bona voluntat i s'enfadin perquè els tractes de "vells" cedint-los els seient... Al final no saps si t'has d'aixecar o no, encara que jo habitualment m'aixeco per defecte.
    Per tant em sembla que una bona solució, com molt bé dius, seria demanar més les coses i tots contents.

    ResponElimina
  24. Jo també estic bastant d'acord amb tu, hi ha gent de tota mena però.
    El jovent que puja ara segurament serà molt pitjor, haurem d'aprendre nosaltres a ser més oberts quan ho necessitem i demanar-ho amb calma a veure si són tant generosos com el d'ara.

    ResponElimina
  25. No tinc gaire experiència....només en cadires de rodes...pero sí que procuro deixar seure al metro, les 4 vegades comptades que vinc a bcn si no és per anar al metge amb el plançonet.

    ResponElimina
  26. Em sembla que se li ha agafat gust a la queixa. És mooolt millor no dir res i esperar que l'altre actuï com nosaltres voldriem per, finalment, un cop assolitiu l'objectiu de que no ho faci, poder-nos queixar i estar malhumorats (dit en ironia) ;-)

    ResponElimina
  27. Es tracta d'assertivitat..i no només en el cas del metro, en molts altres espais de la nostra vida. Dir el que volem enlloc de guardar-nos-ho i que després surti de forma explosiva o ens faci enfadar per dins.

    ResponElimina
  28. Ha estat tot un plaer llegir el teu post i els comentaris interessantíssims que s'hi han anat afegint. Penso que en aquets casos no hi ha gent jove o gran, sana o necessitada, sinó persones conscienciades i d'altres de maleducades.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  29. Del tot d'acord, XeXu. Per mi el respecte cap a la gent gran no es cedir-los sempre el seient (tot i que gairebé mai m'hi assec) sinó tractar-la sense paternalismes absurds. Hi ha persones grans (i joves) molt eixerides i n'hi ha que van de víctimes. I, com dius, no passa res per demanar que et deixin seure, o no hauria de passar.

    ResponElimina
  30. Com era d’esperar, hi ha experiències de tot, però crec que impera la percepció que la gent gran sovint no és més educada que el jovent. Parlar les coses ajudaria, però el que sí que coincidim la majoria és que és difícil, per motius diversos. Un problema difícil de resoldre, que a més depèn molt de cada cas concret. Si és que ens compliquem perquè volem... moltes gràcies a tothom pels comentaris.

    Pons, aquesta és una altra, de vegades amb tota la bona voluntat ofereixes el seient i te’l refusen, i es genera una situació una mica violenta perquè potser estàs considerant massa gran algú que no se’n sent. Per això trobo que estaria bé que la gent ho demanés sense problemes, si els cal seure, i els que estan asseguts cedirien sense problema el seu seient. I corrobores el meu comentari de la punta de velocitat. Les iaies són expertes en lamentar-se pels seus dolors i la seva incapacitat, però jo també he vist escenes realment còmiques de velletes fent el ninja i saltant d’un cantó a l’altre per aconseguir un seient. Un cop assegudes, es tornen a lamentar. No deuen estar tan malament... Però un cop més, s’estalviarien aquest sobreesforç si senzillament anessin al seu ritme i demanessin seure després. Com més va, més por em fa fer-me gran...

    Jo rai!, sempre ensopeguem amb algun capsigrany i justament és aquest el que recordem després. No només passa amb aquest tema, no recordem mai els 100 que han fet allò que toca, sinó aquell que ens ha muntat un pollastre. Si tens en compte això, no dubto que pots haver tingut una mala experiència, però reconeix que una immensa majoria de vegades no hi ha cap problema perquè et deixin seure. I si no és així, el dia que ho comprovi per mi mateix em vindré a retractar i a demanar-te disculpes.

    Rafel, al metro no passa tant això que dius, de fet no ho veig gairebé mai, perquè se suposa que la gent fa trajectes més curts i no va tant carregada. Però al tren sí, és força comú, i si aconsegueixes que ningú se t’assegui al costat, sembla que respires, oi? Però bé, igualment si et demanen que apartis les pertinences també ho fas, encara que sigui remugant.

    Jpmerch, és tot un detall per part teva. Un jove també pot estar fet pols i se li ha de tenir consideració. La tornada d’una discoteca ho justifica totalment.

    Sr. Gasull, a mi em sembla que s’ha dit des de sempre, i l’única veritat és que sense jovent, la humanitat no evoluciona. Tan dolents no devem ser.

    Jordim, discrepo. Hi ha molts actes incívics, però en el terreny del que jo parlo es podrien arreglar fàcilment si, precisament, no anéssim amb aquesta idea que dius tu al cap. Si ho demanes se’t cedirà, si tens motiu, és clar.

    Carme, hi ha molts actes incívics que es perpetren al transport públic i dels quals són majoritàriament responsables els joves. També hi ha gent de totes les edats que no es comporta correctament, però crits, música alta, botellots, totes aquestes coses les fan els joves, així que tampoc se’ls ha de disculpar del tot. Però si ens centrem en el cas concret que deia, aquí sí que m’alegra molt el teu testimoni, perquè és precisament la percepció que tinc jo també. No paro de veure gent que cedeix el seient, i encara que sí que em fixo que els primers que salten per deixar seure un ancià són els de mitjana edat. Potser estan més atents. Però em sembla difícil pensar en una persona a qui li demanis que cedeixi el seient a una iaia i no ho faci. Fins i tot els joves més mal educats que he trobat també s’aixequen si els ho demanes, i això també ho he vist, perquè existeix un gran respecte per la gent gran. Naturalment, ens trobarem individus desconsiderats, però no són majoria, ni una constant, com dius tu. Gràcies pels exemples que expliques, valen el seu pes en or.
    Ah, i també em molesta força quan els grans són poc respectuosos, sembla que s’estiguin defensant d’alguna cosa, van amb la idea preconcebuda que ningú els té en compte ni els ajudarà. Ataquen abans de saber què passarà. Sortosament, tampoc són majoria, no es pot generalitzar.

    ResponElimina
  31. Fanal blau, està clar que trobem gent de tot tipus, tu descrius molt bé diversos perfils al principi. Però m’agrada molt quan dius que per obtenir una resposta amable s’ha de formular una pregunta amable, això ens iguala a tots. Perquè com mot bé dius també, si ens posem burros, la mala actitud s’encomana fàcilment. I com que de vegades costa tant demanar-ho com cedir el seient per por d’ofendre, l’exemple que ens expliques el trobo fantàstic. Perquè també hi ha revisors malcarats, revisors eficients, i revisors que a més aporten un plus a la seva feina, com el que et vas trobar a tu. Jo també li poso un excel•lent, va actuar molt correctament i va donar un bon cop de mà a tota aquella gent gran. I com era d’esperar, cap queixa. Potser no ho hem sabut fer pel propi peu, però si ens ho demanen, no hi ha dubte que no tenim inconvenient a ser cívics. Ja m’agradaria que totes les situacions tinguessin una solució tan encertada.

    Montse, de vegades em costa fer el pas perquè no veig malament l’altra persona i em sabria greu que s’ho prengués malament i la tracti de més gran del que és. Però igualment el gest hi és, i molta gent el té. És clar que l’educació no va amb l’edat, es té o no es té. Però faríem funcionar millor aquest costum si tots hi poséssim més de la nostra part.

    Sílvia, és fàcil que se’ns encomani la crispació, segur que et va passar pel cap que la propera vegada la deixaria passar Rita la cantaora. El mateix et podries trobar al metro, que miris de deixar el seient a algú i que s’ofengui i que no el vulgui perquè el tractes d’ancià. Se’t passen les ganes de tenir bona voluntat, però tampoc és una cosa tan comú, la bona educació se sol respondre amb bona educació, i en tot cas, si algú s’ha de posar en evidència, que siguin els altres.

    Alba, ja t’enviaré el pernil acordat per donar-me suport incondicional.

    Bruixeta, no vull generalitzar, naturalment, però la percepció que tinc és molt semblant a la teva. Molts sembla com si ja estiguessin de tornada de tot, i pel fet d’haver viscut molts anys ja poden passar per davant de qualsevol cosa o persona. Precisament pels anys que tenen els tenim respecte, però no a qualsevol preu. Però sembla que alguns es posen a la defensiva de seguida, com si el món estigués contra d’ells i haguessin d’atacar per mantenir la seva posició. No cal tant estrès, demana-ho i se’t donarà, que en realitat, per més que sembli, no som tan incívics, i quan es tracta de gent gran, encara menys. Davant d’algunes actituds, però, se’t passen les ganes de ser amable i educat.

    Jordi, si hi hagués uns jocs olímpics d’aquestes disciplines ja sabem qui serien els guanyadors. Com ja s’ha dit per aquí, alguna gent gran sembla que ja li sigui igual tot, que ja s’han sacrificat prou i que ara totes els han de pondre. Ara he recordat allò que deia no fa massa de si quan ens fem gran ens tornem més egoistes. No sé si per egoisme o perquè es perd la vergonya o els miraments, però de vegades els més mal educats són ells, es comporten malament mentre critiquen el comportament dels altres, cosa que agreuja encara la situació i et fan passar les ganes de donar-los un cop de mà (o millor dit, et venen ganes de donar-los-en un, però d’una altra manera). Tot i així, aquesta gent tan incívica que som, els seguim cedint el seient si ho necessiten. Serem males persones...

    Ariadna, una cosa que no va acabar en el post però que tenia pensat posar és que problemes com els que descric no solen provocar-los les embarassades o la gent que té problemes físics temporals. Aquests col•lectius podríem dir que són més ‘civilitzats’ en aquest sentit. Ho dius molt clar, pel simple fet de ser gent gran ja pensen que tenen dret a tot, o que tenen més drets que els altres, i això és ofensiu donat que ja se’ls té un respecte superior al que tenim per la gent més jove, i molta més consideració i paciència. Continua a baix

    ResponElimina
  32. Com sempre, no es pot generalitzar, perquè seríem injustos, però per entendre la situació, inverteix l’anècdota mateixa del post i prova d’imaginar la resposta que hauria tingut un jove que s’estava comportant com ho va fer l’home amb qui vaig ensopegar. Una situació al revés seria impensable.
    Sóc conscient que no sóc diferent de qualsevol altra persona, però miraré de no oblidar mai aquestes paraules que aquests dies escric per tal de, quan m’arribi l’hora, poder actuar en conseqüència. A veure si me’n surto.

    M. Roser, amb el teu comentari també podríem obrir un debat de quan hem de deixar seure i quan tenim tant dret a romandre asseguts com la persona a qui cedim el seient. Per norma general sembla fàcil, però en casos com aquest que dius no es va aplicar l’opció més òptima. I qui sap si algú jove està en una condició concreta que necessita més el seient que algú força més gran que ho agraeix però que pot estar perfectament dempeus. El civisme no va tant amb l’edat com amb la persona concreta, però sí que es veuen certes tendències de comportament, sense voler generalitzar. Per això dic amb certesa que la immensa majoria de gent cediria el seient si els ho demanem amablement. La cosa canvia quan et venen de males maneres, llavors potser no ho volem fer, perquè a mal educats no ens guanyaran.

    Elfreelang, no sé com has llegit el post, però dic tot el contrari. La gent s’aixeca força, molt més del que es creu, i això sense demanar-ho ni res, per propi peu de cadascú. És precisament el que comentes tu, aquesta creença, la que fa que els avis entrin a matar al vagó. La seva premissa és aquesta, tothom és incívic i ningú s’aixeca. Llavors, 99 vegades els deixen seure i mutis. Però a la que fa 100 ningú se n’adona i es queda dempeus, i ja està, tothom és un incívic i ningú s’aixeca. Obriu els ulls caram! I si ningú s’aixeca, en comptes de posar el crit al cel, demaneu-ho, i us cediran el lloc. La gent no és endevina, i hi ha avis que no sembla que necessitin un seient.

    Clídice, tots portem una bèstia dins, però per sort la majoria la portem ben lligada i amb el morrió. Ara, si ens toquen el voraviu no dubtem a deixar-la sortir. El civisme s’encomana. El cinisme també.

    Assumpta, els conceptes bàsics els tenim clars, posem-nos en el cas del primer paràgraf. Això és el que em va passar amb la senyora que em va posar ulls de gat d’Shrek, de seguida vaig entendre que volia seure i em vaig aixecar d’un bot. Es pot demanar de moltes maneres, aquesta és la més fàcil, perquè reconec que demanar-ho amb paraules costa, però els ulls també ho demanen. Llavors cal saber que alguna gent no capta els missatges, i potser caldrà demanar-ho amb paraules, però segur que et deixaran seure. És clar que et pots trobar algú que no vulgui, a aquest ja m’encarregaré jo de perseguir-lo i trencar-li les cames, així estarà justificat que segui. Per cert, que m’ha agradat la puntualització de la bona salut i les bones cames.
    L’edat no ho és tot. Està clar que tu no ets encara prou gran com perquè et vegin i s’aixequin, i tampoc series algú a qui demanarien el seient si és que no hi ha altre remei. Una altra cosa és que t’aixequis tu perquè vols, com deia al post, crec que els qui més s’aixequen són precisament els de mitjana edat. Però si tens problemes físics crec que estàs perfectament legitimada a demanar seient i també te’l cediran, suposo que és molt aparent que pateixes dolor i que et deu ser molt incòmode mantenir-te dreta.
    Bona l’anècdota, encara que hauries pogut prendre mal. Ja veig que, com deies al principi, sempre tens la consideració de demanar el seient a qui menys falta li fa, fins i tot quan estàs a punt de perdre el món de vista! Jo també he perdut els sentits en moltes ocasions, per exemple en diverses extraccions de sang. Perdre els sentits és molt estrany, deixes de tenir consciència una mica abans de caure, o almenys la memòria així ho indica, ja que normalment no recordes haver caigut i potser sí que t’estaves marejant. Continua a baix

    ResponElimina
  33. Bé, això em passa a mi, potser és l’equivalent al teu xiulet! Però el que trobo més desagradable és despertar-se de nou, no saps on ets ni què ha passat, i recordo alguna vegada que realment la tornada va ser molt dificultosa, com si la ment s’hagués despertat abans que la resta del cos, no anar coordinat, i va ser molt desagradable. Difícil de descriure, també, una sensació molt gran d’irrealitat.

    Laia, això que expliques al final ho trobo absurd, de veritat. Ens acabem aixecant igual, i ja que ho fem, la mínima consideració que podria tenir aquella persona, encara que pensi que no li cal, és seure. Perquè aquesta mateixa persona un altre dia voldrà seure i es queixarà que ningú li cedeix el seient. Venen ganes d’oferir el seient només un cop. Normalment tothom diu que no a la primera per una mena de cortesia protocolària. Doncs si has dit que no, et fots i no m’aixeco, apa. Haver dit que sí quan t’ho he ofert. Idees com aquesta se’m passen sempre pel cap, no t’espantis, però al final sóc dels que sempre s’acaba aixecant, encara que quan vaig llegint o enganxat al mòbil m’hi fixo menys, ho reconec. Però és el que dic, que m’ho demanin i m’aixeco.
    Molt interessant aquesta transició de la que parles. Adonar-se que necessites seure, o que si no seus vas molt insegur i pots caure, ha de ser força dur. Jo no pateixo perquè acabaré tan fotut pels castells que se’m notarà de seguida que em cal seure! Fora conyes, és cert que hi ha gent gran que no està tan malament. Potser poden continuar dempeus, però si seuen molt millor. És allò d’aprofitar-ho si t’ho ofereixen, i si no no esforçar-se massa tampoc. Demanar-ho de paraula costa, n’estic segur. D’alguna manera, és com reconèixer la teva feblesa, i mai ens agrada mostrar els punts febles. Però bé, si ens traguéssim aquestes manies de sobre, segurament no ens caldria estar parlant del tema, tot funcionaria de manera més natural.

    rits, estic d’acord amb que s’hauria de poder demanar lliurement, però no en això de que no hauria de caldre. No som endevins. Posa un cas com el de l’Assumpta, per exemple. No és tan gran, i si estigués físicament bé no caldria deixar-la seure. Però no ho està, i si no t’ho diu potser no et fixes en la seva necessitat. Hi ha casos i casos, però en aquells que està ben clar, sempre, i repeteixo, sempre hi ha algú que s’aixeca. Ah, i als seients grisos jo evito seure-hi encara que no hi hagi ningú més i tots els blaus estiguin ocupats.
    L’anècdota que expliques és un clar exemple que no és tan fàcil adonar-se de les coses. Que hauríem de portar un detector perquè no se’ns passin aquests detalls? Potser sí, però el mínim que li pots demanar a un llibre és que t’atrapi, no? Si estàs distret, ni que sigui pensant en les teves coses, que tots tenim cabòries, potser no veus què passa al teu voltant. És clar, com diferenciar un desconsiderat i un despistat? Difícil, els acaben posant al mateix sac. La diferència està precisament en que al despistat li sabrà molt greu el seu error, i al desconsiderat no. Per això insisteixo que situacions d’aquestes no es donarien si la persona en qüestió ens demana amablement que li cedim el seient. Si la noia t’ho hagués demanat t’hauries aixecat de seguida, oi?

    Glòria, si ara et tingués a davant et faria un petonàs! I et deixaria seure, és clar, hehehe. Gràcies pel teu testimoni, i per atrevir-te a dir-ho. Demostres ser una persona que es basa en l’experiència en comptes de en premisses negatives que després la realitat no li canvia. Ja suposo que això que et cedeixin el seient al principi deu ser traumàtic, però si l’esquena i les cames ho han d’agrair, benvingut sigui. M’alegra que la teva percepció sigui positiva en aquest tema. Algun dia ja et trobaré per allà a Sants i et faré el petó que et dec!

    ResponElimina
  34. Lluna, ja ho he dit en altres respostes, et dono la raó, no som endevins, encara que alguns es pensen que ho hem de ser. Hi ha una cosa que ens costa molt però que si tinguéssim més clara guanyaríem en comunicació. Els altres no tenen per què veure les coses com nosaltres, ni percebre-les com nosaltres. Parlar clar, dir les coses com són, encara que costa molt i no tothom té la mateixa facilitat, sol funcionar. Però ja veus, hi ha qui prefereix anar donant copets i remugant que no pas demanar obertament que el deixis seure. Bona frase aquesta que el mal té més propaganda que el bé.

    Myself, mentre anava llegint el teu comentari pensava que tots aquests supòsits s’arreglarien parlant les coses, i finalment tu conclous el mateix. La qüestió és que no som endevins. Si veiem un ancià que clarament supera la vuitantena, no hi ha cap dubte. Però hi ha problemes molt menys aparents que a més poden passar a totes les edats i que justifiquen un canvi de prioritats. No farem aixecar un jove amb la cama trencada encara que hi hagi un avi de 90 anys que vol seure, oi? Doncs en cada cas s’ha d’actuar en funció de la necessitat, però parlar les coses mai està de més. Si et demanen el seient potser no pots dir que no el vols donar perquè estàs cansat, però potser si tens algun altre problema de salut es podrà aixecar algú altre. I sobre la gent gran que paeix malament ser-ho, doncs mira, suposo que la transició, com diuen per aquí, a de ser dura, però quan t’ofereixen alguna cosa amb bona voluntat no t’hauries d’ofendre. Com he dit més amunt, són la mateixa gent que un altre dia necessitaran seure, perquè efectivament són grans, i llavors es queixaran perquè ningú els cedeix el lloc. De malcarats n’hi ha de totes les edats també.

    Jomateixa, ai ai ai, quin rampell generacional que t’ha agafat... parles com una iaia, ho saps? Bé, tens filles de l’edat i potser ho saps de primera mà, però que no saps també que els teus pares deien el mateix de tu, que series molt pitjor que la gent de la seva lleva? I mira’t ara, una dona de profit, amb dues filles, i una lectora insaciable. A mi no em sembla que hagis sortit tan malament com pensaven els teus pares. Segur que les teves filles i qualsevol jove d’ara tampoc.

    Cantireta, les cadires de rodes tenen el seu propi espai en els metros més nous. Allà em poso jo dret tot sovint, recolzat a la barra metàl•lica, però si apareix alguna cadira de rodes m’aparto, és clar.

    Sara B, he imaginat la situació que descrius i em sembla comú. Fer cara de pomes agres sense dir res, i quan finalment et deixen seure, remugar perquè no ho han fet abans. Com si el pobre que s’aixeca fos un expert en llenguatge corporal...

    Barce, tens molta raó. Hi ha un dèficit a l’hora de dir les coses amb valentia i pel seu nom. Si no ens atrevim a demanar un seient al metro perquè tenim les cames trinxades, què ens atrevirem a fer en altres parcel•les de la vida? Massa problemes de comunicació té la nostra societat.

    Galionar, el teu comentari podria ser un bon resum a tot el que s’ha dit. En realitat és d’això que parlem, si tots fóssim conscients i considerats, hi hauria menys problemes, no és un tema d’edats. Però hi ha tantes maneres de fer com persones. Per exemple, jo cedeixo encantat el seient, però si em trobo algú que me’l refusa perquè s’ofèn perquè el tracto de vell, potser li’n dic alguna, això m’emprenya.

    Loreto, pel que dius, em sembla que pensem força igual al respecte. És clar que no hauria de ser cap problema demanar seient, i tampoc no hem de tractar els grans com uns impedits. Es pot ser amable i oferir el seient sense que sembli que els estem tractant de desferres. No s’ha dit, però tenir una mica de tacte per les dues parts també pot ser fonamental. El tacte aquí és important, penso.

    ResponElimina
  35. Jo sóc rara, xiquet, molt rara... ho dic perquè a mi, la "tornada" al món real em semblava fantàstica... com si la pèrdua de consciència hagués comportat una sensació de relax molt gran i, en despertar, em trobo molt bé ;-))
    El mateix em passa amb l'anestèsia TOTAL... La gent diu que quan es desperta de l'anestèsia està mig groggi... jo no, jo estic a la glòria... el primer que recuperes és l'oida... sents veus al teu voltant però encara no tens força per obrir els ulls (tant hi fa, doncs no s'obren i en pau) i, als pocs segons, recordes on ets penses "ah, mira, ja m'han operat"... però el més probable és que una mica de son et torni a vèncer i facis una breu clapadeta més... així fins que penses "va, potser que obri els ulls, que aquesta gent estaran contents"... i els obres i llavors et veuen, et pregunten com estàs i tu, amb un somriure dèbil dius que estàs molt bé... De fet, ningú espera grans discursos de tu en aquelles circumstàncies, així que, un cop demostrat que vius, pots tornar a tancar els ulls i fer una mica més de mandra ;-))

    En fi, no em vull allargar massa, però sí, tinc bones experiències en aquest sentit... En canvi, una vegada que -per una operació de genoll- em van voler fer anestèsia local i a mitja operació la cosa es va complicar i em van haver de posar més anestèsia i, al final, adormir-me del tot... Buah! quin horrible despertar!! M'ofegava! Notava una pressió terrible a la panxa que m'impedia respirar... res, res...

    Bé doncs, això... que desmaiar-se a un autobús té la seva gràcia :-)

    El que no vaig dir és que després vàrem agafar un taxi per tornar a casa i el taxista no va voler cobrar res... i és que el món és ple de bona gent ;-))

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.