dijous, 13 de febrer de 2014

A la teva edat...

Els temps canvien, però els conflictes generacionals continuen. Pels pares els fills adolescents sempre seran uns dropos que s'ho tiren tot a l'esquena, i pels fills els pares sempre seran uns carrosses antiquats. Però avui m'ha vingut al cap una frase típica que ja no es pot dir, perquè ara tindria resposta...

—Ets un dropo, què fas tot el dia enganxat al mòbil, eh? No arribaràs a res en aquesta vida. A la teva edat jo ja treballava!

—A la meva edat potser sí, però i ara pare, per què no treballes?

31 comentaris:

  1. Els conflictes generacionals sempre hi seran, és com algo natural, fins i tot.

    A mi m'agradaria poder dir algun dia,.... jo a la teva edat escoltava Oasis i no aquesta música infumable d'ara!

    ResponElimina
  2. Potser si no hi fossin el món s'aturaria... no podríem créixer sense ells (els conflictes generacionals) he, he, he... no ens imaginem quant i quant aprenem d'ells, pels dos cantons.

    ResponElimina
  3. Els conflictes generacionals mai desapareixeran i mira...millor!, malgrat tot...Aprenem, ens qüestionem, els uns als altres, formen part de la vida...
    I els pares es munten les seves pel.lícules que dic jo, treuen les seves conclusions...i fer-los canviar és tasca difícil, però saps?, jo no els canviaria, tant de bo ells pensin el mateix :-)

    ResponElimina
  4. No treballo per la crisi? Per la llarga i maleïda crisi?

    ResponElimina
  5. A mi que em perdonin però si el fill et contesta això és per fotra-li una santa i venerable hòstia

    ResponElimina
  6. Em sembla molt cruel aquesta resposta! Estic d'acord amb en Carquinyol. El conflicte generacional és una altra cosa, això és una frivolitat absoluta.

    ResponElimina
  7. Es un clàssic, ho diuen tots els pares. Jo crec que es un gen que portem que s'activa automàticament quan el teu fill arriba a l'adolescència. Segur que els pares de Bill Gates, Steve Jobs, Zuckerberg i companyia els hi deurien dir el mateix.

    Menys el meu, es clar, jo sempre he sigut un home de profit...

    ResponElimina
  8. Cal fer memòria de quan érem joves, i intentar destriar frases, que no sonin a repetició.
    I sobretot, no diguem mai allò de: la joventut ja no respecta. Perquè m'ho deien a mi, li van dir als meus pares, ho van sentir els avis, i segurament també els besavis.
    Fita

    ResponElimina
  9. I ara, pare, per què no treballes? I perquè també estàs enganxat al mòbil? Perquè mira que n'hi ha...

    ResponElimina
  10. Zasca! Maleïts temps convulsos :(

    ResponElimina
  11. Carquinyoli!!
    ara no es pot pegar a ningú, que et denuncien!!
    Les meves són molt bonetes (gairebé sempre), però la veritat és que amb aquesta edat encara no s'és massa considerat i es diu el que es pensa sense pensar en les conseqüències.
    Això de vegades pica, però molts cops diuen veritats que no volem sentir. Com naltres també els diem veritats que ells no volen sentir... empat.

    ResponElimina
  12. Ja m'agradaria a mi treballar, com ha canviat el concepte d'aquest retret...

    ResponElimina
  13. Tal i com han comentat una mica més amunt, potser sí que és una frivolitat... Però veig perfectament possible que surti de la boca d'un adolescent. La situació d'avui en dia ens capgira els esquemes.

    Tot i així, i anant-me'n una mica del tema central del post, també crec que és una mica incoherent deixar anar frases com aquestes, de "jo a la teva edat..." amb la voluntat d'atacar. Les diferències generacionals es basen, sobretot, en què la societat canvia, i és saludable saber-s'hi adaptar. Ni abans tots eren supertreballadors ni ara som uns penques. Sempre, d'una manera o altra, hi ha hagut de tot. És com si la meva iaia, vídua pels volts dels 30, critiqués a les dones que tenen parella que es queixen del cost de pujar els fills. "Jo a la teva edat tenia dues nenes i les criava tota sola!" La gent abans es moria jove de malalties llavors incurables, i que ara tenen tractament, de manera que el "conflicte generacional" es basa en una evolució de la societat. Jo crec que hauríem d'estar contents pels que ara no es veuen afectats per aquests temes, igual que hauríem d'estar contents que els nois i noies es puguin dedicar només a estudiar fins als 16 o 18.

    Ho sabia, me n'he anat molt del tema, però m'ha sortit així... Perdona!

    ResponElimina
  14. Sembla ben bé un acudit, sinó fos perquè hi ha una realitat que fa mal....
    Avui m'has recordat a un dels posts del JP! ;)

    ResponElimina
  15. Parles de treball remunerat? De vegades, el treball i la feina no són el mateix.
    De feina sempre n'hi ha, sempre s'en pot fer. Reconec que jo sóc una adicta a la feina. Sempre tinc coses entre mans, a vegades, fins i tot, m'he d'obligar a no fer res, a gaudir del no fer res, però em costa, he de fer un esforç (aquest esforç també és treball)
    Els conflictes generacionals també formen part del paquet. Tot allò que ens diuen (o que diem) ens serveix a la llarga per a ser el que som. Res no cau en sac foradat, tot queda!

    ResponElimina
  16. Aquesta és suau amb el que alguns deixen anar a aquestes edats. I a més té raó el punyetero. Ni feina per un ni per l'altre.

    ResponElimina
  17. Sí, s'ha d'anar en compte amb les paraules. La veritat és que molts cops jo ho penso això: que la joventut d'avui en dia que si a la seva edat jo, que si patatim i patatam. Llavors m'aturo i recordo que jo, a la seva edat, era igual que ells i els avis em deien el que estava a punt de dir jo... Ais, l'edat!

    ResponElimina
  18. És tant com tu dius que jo ja els dic als meus: ja sé el que esteu pensant, jo a la vostra edad també pensava el mateix.
    La maleida crisi encara farà que les generacions es disuteixin més, masses hores junts sota el mateix sostre.

    ResponElimina
  19. Amb aquesta frase em venen tants records...

    ResponElimina
  20. És veritat, els conflictes generacionals, es repeteixen, però potser cal buscar una altra frase que no puguin rebatre...
    Ben segur que el pare, encara que no treballi, no es passa el dia estirat al sofà...
    Bon cap de setmana.

    ResponElimina
  21. Conflictes generacionals sempre n'hi hauran: els pares i els fills veuen indefectiblement les coses d'una perspectiva diferent, però reconec que no és gens fàcil educar fills en els temps que ens toca viure.

    ResponElimina
  22. realitat cruel la d'ara? conflictes entre diferents generacions sempre n'hi hauran si per conflictes entenem diferents punts de vista, contextos diferents ....ara però pares,i mares, avis àvies i fills i filles més que mai en molts casos tornen a viure junts

    ResponElimina
  23. Potser caldria explicar-li que l'esforç no es tradueix necessàriament en una bona feina però sí en ser una persona més interessant.

    ResponElimina
  24. Aquest conflictes formen part de la humanitat, no poden desaparèixer mai! Hens ajuden a créixer com a persones i a no repetir errors que en vist en els nostres pares, ja farem els nostres propis que els nostres fills miraran de no fer per fer-ne d’altres i així sempre

    ResponElimina
  25. És trist que gent que vol treballar es trobe en aquesta situació... i què passarà amb els joves d'ara que comencen? quin futur els espera? dóna por. I que gent que ha estat tota la vida treballant, des de ben xicotets, que ara tinguen que seguir mantenint inclús a famílies senceres... No, hi han coses que ja no es poden dir, així com opine que hi han bromes que ja no es poden fer o acudits que ja no fan gràcia. Canviem!

    ResponElimina
  26. Sí, el conflicto generacional encara hi es, jo ara ho veig amb la meva neboda i resulta curiós com tots seguim uns mateixos patrons. Respecta a la feina , ara per ara, molta gent té una situación molt difícil i pensó que la gent jove ho té malament però que potser amb el temps la cosa millorará, vull ser positiva perque sino malament!!!

    ResponElimina
  27. En realitat en aquest post no volia parlar de conflicte generacional, sinó més aviat de la situació laboral crítica. El pare que abans deia això ara està igualment a la feina, per motius diferents, i no és que sigui divertit, però aquesta resposta es podria donar. Només és un pensament que m va venir al cap i el vaig fer post, però veig que el conflicte generacional interessa i n’heu parlat molt vosaltres als comentaris i jo a les respostes. Moltes gràcies a totes i tots per les vostres aportacions.

    rits, sembla que no ens podem estar sense discutir, però sí, són força comuns. Però diria que és culpa dels pares, no? Que no se’n recorden de quan eren ells els dropos? Ostres, jo espero no fer mai aquest comentari, per això segueixo escoltant la ràdio i mirant d’estar al dia, no quedar-me ancorat al passat, encara que sigui la música de la meva joventut. I també m’agraden o se m’enganxen coses actuals. A més... jo no era gens d’Oasis, els tinc una mica de mania, ‘Wonderwall’ a banda, és clar.

    Carme, però com li deia a la rits, que no vam estar un dia de l’altre cantó? Ens deien que no fotríem res si continuàvem amb les consoles i gratant-nos la panxa, però al final seguim el mateix camí establerts i es canvien les tornes, o apliquem el mateix que ens van aplicar a nosaltres a la següent generació. No ho entenc massa, no hem de deixar que els adolescents siguin adolescents? Bé, jo no sóc el més indicat per parlar, ja que a mi em van deixar molta llibertat, i tampoc no era en absolut rebel.

    Audrey, els pares tenen por que els seus fills vagin per un mal camí. Però què significa anar per mal camí? Que no feien maleses ells de joves? I tant, moltes! Per tant, el que no volen és que els imitin, no? Es deuen avergonyir d’ells mateixos. I com volen impedir que els segueixin la petja, coartant-los la llibertat? Així només aconseguiran el contrari. Ja m’imagino que són necessaris i que fan pressió a les dues parts i així milloren, però no els acabo d’entendre, la veritat.

    Assumpta, la primera que posa la importància del post allà on la volia jo, tot i que no dic que els conflictes generacionals no siguin interessants. Sí, seria una possible resposta, i tampoc busco tres peus al gat, és tal com dic al post, un pensament que m’ha creuat el cap, no sé per què, el d’aquesta frase tan coneguda. I he tingut l’ocurrència que el pare que la pogués dir, en el nostre país probablement també estaria a l’atur. Res, ja veus les etiquetes, tampoc no volia iniciar un diàleg entre pare i fill sobre el tema.

    Carquinyol, això és precisament el que intueixo que passaria, cosa que no diria massa res de bo del pare. Bromes amb la feina les justes, però també advocaria per deixar de tocar els pebrots als fills adolescents, que tots vam ser joves una vegada.

    Laura T, com es nota els que teniu fills... potser és frívol, però en realitat no volia parlar de conflicte generacional, sinó de la falta de feina de tanta gent. Aquesta frase era molt típica abans, ara ja no s’escau tant. La resposta pot ser cruel, però els conceptes ‘feina’ i ‘treballar’ han canviat una mica. A més, deixem que els adolescents siguin adolescents, no?

    Pons, m’estic començant a preocupar de debò perquè un cop més estic molt d’acord amb el teu comentari. Bé, amb la part que dius que ets un home de profit no, però amb la resta sí. Tots aquests que dius segur que es devien passar el dia amb la consola o l’ordinador, i els seus pares els devien esbroncar sempre. Ara es deuen estar agitant a les seves tombes, fins i tot si encara viuen!

    ResponElimina
  28. Xavier, aquesta creença passa de generació en generació. Els fills adolescents no fan res, no respecten els grans i res no els interessa, motiva o inquieta. Després aquests creixen, troben feines respectables, formen famílies, s’aficionen a moltes coses, i quan els seus fills arriben a l’’edat del gall d’indi’, llavors repeteixen les frases que es van sentir dir. És el cicle de la vida. Ara he imaginat una situació que hagués pogut escriure també i sonaria còmica. La del pare que respecta el seu fill, el deixa perdre el temps i ser rebel i l’anima i esperona a ser-ho. I el fill, amb cara incrèdula, que gairebé li implora que el critiqui, que el tracti de dropo i despreocupat, perquè si no allò no és adolescència ni és res.

    Maurici, en això no havia pensat, hehehe. També el pare perdrà el temps en ximpleries com les dels adolescents, de diferent manera, però igualment ximpleries. Això és novetat d’aquesta generació?

    Ferran, em sembla que tu has captat bé el que volia dir amb el post, precisament que el pare no té feina, igual que el fill, però per motius diferents. Les coses estan canviant.

    Jomateixa, a banda de que et puguin denunciar, millor no pegar, no? Els adolescents són adolescents, tots ho hem sigut, i deu ser per temes hormonals que ens posem així de ximplets. N’hi ha de millors i pitjors, és clar, però em sembla que també depèn de la resposta que reben a casa, és fàcil entrar en un joc de veure qui pot més. Se senten forts i desafien a qualsevol, sobretot l’autoritat, del tipus que sigui. I bé, en general la veritat no agrada massa a ningú. Quan són coses bones no les creiem, i si són dolentes no ens agrada escoltar-les. Som estranys, després clamem per la sinceritat, però quan hi és no sempre aporta coses bones!

    Sílvia, jo també segueixo sense treballar, però de moment el gat no m’ha reclamat res... mentre li posi menjar...

    Laia, han canviat molt les coses, i malauradament molta gent que ho necessitaria es veu sense feina. Només falta que li retreguin, cosa que podria fer perfectament un adolescent inconscient, però la gravetat no és el retret, sinó que la gent no tingui feina. Recollint els teus exemples, se m’acudeix un retret més portat a l’extrem que el de la iaia. Per posar en valor les coses que tenim algú podria dir que quan era jove la gent es moria per no tenir penicil•lina, i que ara no ho fem, a mode de retret. I bé, que no hem d’aprofitar els avantatges que tenim ara? Abans treballaven joves, però estudiaven tant com ens obliguen a nosaltres avui? No pas. De totes maneres, les discrepàncies hi són i hi seran sempre, per qualsevol motiu, la qüestió és que sempre volem més dels altres, encara que nosaltres no siguem o no haguem sigut el millor exemple. Hi ha molts temes que obviem, però tots hem estat joves i hem fet el que fan els adolescents, en major o menor mesura. Són moments en que et creus molt gran, molt capaç i amb una empenta infinita, no se’t posa gens bé els entrebancs que et trobes, i el més gran són els pares. No t’adones que la majoria de coses que penses són bogeries o bajanades, però és que ja és això, és l’edat per fer-ho, per fer el boig i fotre’t alguna patacada. De tot això s’aprèn, i la majoria després supera aquesta fase. Tot i que s’ha de dir que hi ha alguns adults que sembla que no l’han superada... I tu dius que te’n vas del tema?

    Alba, m’adono d’una cosa. Els que tenen fills estan comentant el conflicte generacional i la desconsideració del fill. En canvi, els que esteu a l’atur us fixeu en el que jo, que també estic a l’atur, he volgut dir en el post, que hi ha molta gent a l’atur. Ei, a en Jp el vaig imitar fa una temporada, però aquest cop volia que fos estil propi!

    ResponElimina
  29. Judit, parlava de feina remunerada, és clar, de coses se’n poden fer moltes, i evidentment un pare en té moltes per fer que no té un fill adolescent, el seu temps està molt més ocupat. Però igualment, no entenc que és això de ser addicte a la feina, la veritat. Sí, sé que hi ha gent a qui us passa, però em sembla que mai de la vida em podria passar a mi. Sense treballar no s’està malament, l’únic inconvenient és que si no treballes no cobres, i tampoc no vius. Perquè de tasques se’n poden fer moltes, jo almenys em dedico a un parell d’activitats que podria dir feina, però que no em donen diners, malauradament. I sempre trobo amb què omplir el temps. Em puc dir addicte a moltes coses, però a la feina segur que no.
    Els conflictes generacionals no sé quina funció poden tenir, però es repeteixen una generació rere l’altra, així que, com a poc, ens tenen distrets.

    Jordi, el post anava sobretot d’això, de no tenir feina cap dels dos. No és una resposta especialment cruel, sinó tristament realista.

    Deric, crec que és un d’aquells moments de la vida que ens adonem que ens estem fent grans. Això de pensar que la joventut d’avui dia és fatal ens fa fer el canvi del tot. I és que tots vam ser joves, i a la nostra manera, fèiem el boig i ens desfasàvem, perquè és l’edat per fer-ho, perquè és quan vols viure i et sents pletòric de forces per fer qualsevol cosa. Deixem que els joves es fotin les seves pròpies patacades i descobreixin tot el que sigui, que tots ho hem fet. Ja tindran temps de fer el pas aquest que nosaltres comencem a fer ara.

    Sr. Gasull, pot ser que la crisi porti més baralles i discussions, però és que també estem més susceptibles i se’ns torna la pell més fina. La crispació és molt elevada. Però està bé tenir en compte que els fills ens veuen com nosaltres vèiem els nostres pares en el seu moment. No deu ser fàcil de gestionar, suposo, però tenir-ho en compte potser pot fer que aquests conflictes se suavitzin una mica, que hi hagi més enteniment per les dues parts.

    maria, te la van dir moltes vegades?? Això no diu res bo de tu, eh!

    M. Roser, no sabem com és el pare, és clar, però la lògica diu que farà moltes coses encara que no tingui una feina remunerada. És només una situació fictícia que em vaig plantejar, però no vaig pensar massa en els detalls, la veritat.

    Glòria, pares i fills veuen les coses indefectiblement de manera diferent, però em sembla molt i molt curiós que els papers s’intercanviïn tant quan els fills passen a ser pares, sembla que immediatament se’ls oblidin totes les animalades que han fet a la seva joventut. Passen de rebels a repressors, el guió ho demana, però aquest canvi no deixarà de sorprendre’m.

    Elfreelang, conflicte generacional és una mena d’eufemisme, es diu així, però parlem d’aquestes discussions i diferents punts de vista a causa de l’edat i les responsabilitats, drets i deures d’uns amb els altres. És cert que ara es torna a viure molt més junts que abans, però això també és font de conflictes, no creus. Compartir massa l’espai i el temps acaba portant discussions segur.

    Loreto, mmm, de veritat li vols explicar això a un fill adolescent? En pocs anys tindràs l’oportunitat de provar-ho, ja ens explicaràs què tal ha anat!

    Bruixeta, em sembla que parles de teoria, o del que hauria de ser, però em sembla que generació rere generació ens acabem retraient les mateixes coses. Que si els fills són uns dropos i no fan l’habitació, els deures o que arriben més tard de l’hora pactada, i que els pares tallen sempre les ales als fills, no els donen prou setmanada, i quatre coses més. Evidentment, alguns errors es deuen anar esmenant, però també és cert que en l’afany d’arreglar certs defectes ens n’anem a l’extrem contrari que és igualment dolent. No, no són gens fàcils aquests conflictes, i no els veig cap solució tampoc.

    Maria PB, em sembla que això és el que li faria el pare al fill, però amb la mà ben oberta.

    ResponElimina
  30. Ada, la situació laboral actual és força crítica, és cert que els joves que acaben la carrera ho tenen molt fotut per trobar feina, però potser encara ho tenen més fotut els quarantins i cinquantins que es queden a l’atur. Tot plegat, merda de país, que no protegeix ni a uns ni a altres. Si ens ho prenem a broma es pot dir qualsevol cosa, però això no vol dir que no es tracti d’una situació seriosa i que s’hauria de poder corregir. El que hem de canviar és la manera de funcionar del nostre país.

    Natàlia, ja ho deia més amunt, no aprenem dels errors ni recordem el que nosaltres mateixos hem viscut, el conflicte es manté i els patrons de comportaments d’uns i altres es mantenen al llarg de les generacions. No aprenem. I la situació de la feina és complicada, molt preocupant la situació dels joves que acaben la carrera ara, però hem d’esperar que quan la cosa millori en un futur no massa llunyà tota aquesta gent pugui trobar feina de manera relativament fàcil, com a professionals ben formats que són.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.