dilluns, 20 de gener de 2014

Zombiblog

Escassos minuts després de publicar el meu post número 1000 vaig ensopegar amb aquest article via gatot. És en anglès, i per qui no l'entengui, o si us fa mandra llegir-lo perquè és llarg, el resumiré dient que comenta que el concepte blog va morir en algun moment dels darrers anys. Em va fer una gràcia...

Segons l'article, el jovent ja no obre blogs, de la mateixa manera que ja no compren CDs de música. Els blogs ara són només per quarantins amb nens. La manera de comunicar actual s'ha tornat més immediata, via xarxes socials de tot tipus, que són 'fills del blog', però que no són blogs. Els blogs, a més, són una xarxa massa dispersa i inconnexa, mentre que facebook, twitter i altres són sistemes molt integrats, i per tant, més fàcils de fer servir i més còmodes. La mateixa manera de presentar la informació afavoreix les xarxes, ja que no s'ordena per cronologia sinó per importància, en molts casos. Tanmateix, el tràfic d'informació via blog cada cop és inferior comparat amb les xarxes, i com a sistema de promoció estan completament en desús.

Per tot això, l'article acaba declarant la defunció del blog i acotant la seva vida útil de 1997 a 2013. Això no vol dir que els blogs hagin desaparegut o que ho hagin de fer, també assegura que molts continuaran existint i mantenint molta qualitat, però estan en franca decadència i han perdut la seva utilitat.

Aquestes paraules em semblen preocupants perquè els darrers temps la catosfera està força aturada, o funciona a un ritme inferior, i sembla que donem la raó a qui escriu. Tot això em fa molta pena perquè el meu blog és una part de mi mateix i m'estan dient que ja no té cap importància, i no els crec. Però bé, en definitiva, què més dóna que el blog tingui utilitat o no? Què més dóna si és un sistema de comunicació que queda obsolet? Cadascú tria la seva manera d'expressar-se, no? I jo he triat aquesta. Així que si el Bona Nit és un cadàver, espero que quedi zombi per estona. Fins que ens tanquin la paradeta. Llarga vida al blog!

35 comentaris:

  1. Fa uns dies pensava en això que els blogs no estan de moda i que potser en un futur llunyà desapareixerien. Però ho pensava en plan ciència ficció! És cert que les xarxes socials guanyen terreny per totes aquestes característiques d'immediatesa i tràfic d'informació, però jo no hi trobo el que trobo en els blogs. Els he descobert fa poc però no m'imagino la vida sense ells. Una mica com em passa amb els llibres... Com tu, m'apunto a la blogosfera zombi per si de cas.

    ResponElimina
  2. Jo també m'apunto als zombiblogs... I això aie també em queixo que l'ambient per aquí no és com abans... Però malgrat això encara tinc ganes de seguir...

    Llarga vida als blogs...

    ResponElimina
  3. I aquest paio escriu en anglès? Que no sap que l'anglès està en franca decadència i que la gran majoria de la població mundial no n'entén ni un borrall?

    I és que avui en dia tot dura quatre dies. De fet, ja he llegit a uns quants llocs que Facebook també va cap avall, així que els blogs... imagina't!

    ResponElimina
  4. Quan tothom tenia MSX, jo tenia Spectrum,
    Quan tothom tenia un PC, jo tenia un Amiga,
    Quan tothom tenia facebook, jo seguia amb el meu blog...

    ... i així seguiré fins que em cansi, perquè com tu comentes ho faig perquè m'agrada i quan li puc dedicar una mica de temps (cosa cada dia més complicada).

    Jo penso que cada cosa té el seu lloc, el twitter serveix per a unes coses, el facebook per unes altre si el blog per unes altres diferents, només s'ha de tenir clar que es vol fer i utilitzar l'eina més adient per fer-la.

    ResponElimina
  5. Malgrat que el ritme baixi -tots tenim millors i pitjors moments- de totes les formes que jo conec, el blog és la millor per expressar-me i no parlo només de pensaments. A cadascun ens agraden moltes i diferents formes d'expressió, la poesia, la música, la fotografia ... i totes aquestes formes tenen cabuda en aquest format.
    I parlant de ritme, aquí és a mida de cada un, sense presses (que prou tenim amb el dia a dia), i a més és com un llibre personal que vas visitant i repassant quan et ve de gust.
    També m'apunto als zombiblogs!! :)

    Aferradetes i bon dia!

    ResponElimina
  6. Llegint el resum que ens fas no puc dic que estigui en desacord amb el que explica l'article, els blogs (així en general) han quedat superats per les xarxes socials pel que fa a immediatesa i a promoció social.
    Però això vol dir que els blogs han mort?. Jo penso que no perquè, com diu CARQUINYOL, als blogs podem trobar altres coses diferents a les que ofereix Facebook o Twitter. i aquestes altres coses són les que busquem els que encara ens anem movent per aquí.
    Que el món dels blogs ha perdut importància potser és una cosa que no podem negar però que els nostres blogs segueixen sent importants tampoc en podem tenir cap dubte. Suposo que s'entén el que vull dir, malgrat sembli una contradicció. Hem triat, com bé dius, aquesta manera d'expressar-nos i no hem de deixar de fer-ho mentre algú tingui ganes de fer un post i algú altre tingui ganes de deixar-hi un comentari .

    ResponElimina
  7. Qui ha fet aquest article segur que no coneix el meu bloc. Què s'ha cregut?! Doncs que sàpiga que els articles estan morts!

    ResponElimina
  8. Tinc blog des de el 2006, n’he tingut de tota mena i colors... a èpoques desapareix-ho una temporadeta, però sempre torno a casa (al blog) ho faig mudança i obro un altre piset (blog).
    Així espero seguir durant mooolt de temps ( amb desaparicions més curtes) i si els meus blocs son zombies, dons que mosseguin a altres blogs i els converteixin!

    ResponElimina
  9. Jo ho he pensat moltes vegades tot això que has llegit en aquest article, i el cert és que per jo també ho he notat... no hi ha l'ambient que em vaig trobar en els meus inicis, hi havia molt moviment, moltes iniciatives,... la veritat és que jo sí que penso que facebooks, twuitters entre altres xarxes socials han fet molt mal als blogs. Si els han ferit de mort? no ho sé... però, jo també em resisteixo a deixar-ho. Hi ha temporades que una es troba més activa, més inspirada,... d'altres que deixo passar els dies... i és quan trobo que costa molt més trobar la motivació adient per a seguir a un bon ritme. De tota manera, m'apunto a la moguda zombi,... m'agrada!!

    ResponElimina
  10. LLARGA VIDA ALS BLOGS!!

    Revitalitzem-los!! Donem-los-hi (massa pronoms??) vitamines!!

    Si una cosa m'agrada a mi és portar la contrària... Ho adoro. Discutir (que NO barallar-me... això no, això m'entristeix molt) Així que si aquest bon home diu que els blogs han mort LA CATOSFERA demostrarà que TOTS UNITS FEM FORÇA i que estem vius i ben vius!! (no, zombies no... VIUS!!!)

    Tothom als seus llocs!! Va, a pencar!! :-DD

    Oeeeeeeeeeeee oeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee ;-)))

    ResponElimina
  11. És cert que van a la baixa però potser és la típica corba d'augment i disminució fins arribar a una estabilitat. Facebook també està baixant. Després sortirà un altra aplicació i baixaran els wasa i altres... A més crec que afecta més el sistema: l'ordinador cada cop s'utilitza menys i el mòbil no és còmode per cert tipus de formats.

    ResponElimina
  12. Per cert que hi ha gent que es preocupa de dir que és millor, pitjor, i li agrada eliminar coses quan en realitat, tenir més eines ens dona més graus de llibertat.

    ResponElimina
  13. JA! de morts res de res. Sí que els més joves s'han enganxat a les xarxes més ràpides, tenen un munt "d'amics", es diuen un munt de "coses", però en definitiva res de res.
    Els blocs tenen objectius, es comuniquen com cal, hi ha intercanvi d'informació, d'idees, d'opinions... amb una mica més de coherència.
    Jo crec que ara per ara aquestes altres xarxes van en augment, però també crec que carreguen més que un bloc com qualsevol dels nostres. Tots variats, tots oferint alguna cosa més que
    "Eiii lletja, que farem una cam un dia ???? hem de bllar una stona"
    "síiiii lletjot farem discowebcamera ara stic parlan am les BF i no tnc temps per pesats"
    ...
    Crec que a mesura que passaran els anys això cansa més que un bloc com cal. Tampoc vull generalitzar, segur que hi ha gent que fa servir aquestes altres xarxes d'una manera millor, és clar.
    * (BF=Best Friends)

    ResponElimina
  14. No em preocupa massa anar o no al corrent d'una moda perquè penso que hi ha modes que no m'aporten res personalment i d'altres que sí. És cert que aquesta manera de pensar pot estar relacionada amb la meva edat però també és cert que gent més jove s'apunten a modes de forma massiva però que perduren quatre dies. No fa massa que tinc un bloc i per tan no tinc res a enyorar d'altres temps. L'ambient que he trobat en els blocs ja m'agrada i per dir-ho metafòricament prefereixo més fer trobades socials amb un nombre de gent reduïda per conversar que anar a macro-festes on hi ha tanta gent que no són bons llocs per fer coneixences.

    ResponElimina
  15. Gràcies per resumir l'article Xexu, jo no n'hagués entès ni un borrall...Ara puc dir que no hi estic d'acord, hi ha moltes maneres de comunicar-se i totes són vàlides, l'important és que ens agradi el què fem...Ja ho sé que hi ha xarxes molt ràpides, però perquè ens cal còrrer tant si al cap i a la fi volem anar al mateix lloc, que és la comunicació...
    I això de què no són útils els blogs, em nego a fer coses tenint en compte només la seva utilitat; si una cosa em fa il·lusió, la faig i més ben igual que no sigui útil, per a mi ja ho és si en gaudeixo.
    Petonets, de zombi a zombi!

    ResponElimina
  16. Tot el que has escrit aquí i tot el que t'hem contestat no es pot fer amb twitter o facebook, o sigui que de mort res de res. A part de que les altres xarxes socials com que són de contingut tant ràpid moltes vegades passa desapercebut als ulls de molta gent. Si tens una hora parat el twitter es genera una llista de aportacions impossible de seguir per ningú i mira que sóc un usuari diari de twitter i reconec que em va molt bé per estar informat al moment si ho necessito.
    Les bicicletes no han desaparegut per més motos i cotxes que s'hagin inventat. Llarga vida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tlotalment d'acord! L'exemple de les bicicletes és molt il·lustratiu en aquest post.

      Elimina
  17. Que consti que quan vaig fer el meu post no havia llegit el teu, així que encara que ho pugués semblar, no estaven relacionats.

    Molt abans dels blogs, però molt abans, jo utilitzava un programet que es deia IRC per fer xat (concretament utilitzava el mIRC, que permetia provocar les clàssiques pantalles blaves/penjada d'ordinador, al plastes de les converses en sales generals). Semblava que l'IRC no moriria mai i moltes persones hi feiem hores i més hores, i coneixences i quedades virtuals i presencials. Han passat vint anys i l'IRC no ha mort, però ha quedat com un aplicació residual.

    Potser els blogs no moriran (tot i que recordeu que les coses gratis només duren mentre els senyors que les proporcionen no les tanquen, i ara estic parlant concretament de blogger). Probablement que d'aquí vint anys, qui sigui viu i en tingui ganes encara tindrà blog o blogs. (i conservarà els posts antics si periòdicament en fa còpies de seguretat com he avisat alguna vegada).

    Però el que sembla clar és que pels que us agrada organitzar "mogudes" col·laboratives, els formats d'aquí pocs mesos seran diferents, molt més semblants al que pugui ser una revista via navegador adaptada també en forma i contingut a dispositius mòbils (i estàtics: atenció al lent però imparable augment d'ús d'internet via tv).

    En fi, que ànims a qui vulgui seguir. I ànims també a qui vulgui no fer-ho. Hi ha vida més enllà d'internet.

    ResponElimina
  18. Llarga vida!!!

    El que expliques, crec, és cert en determinada manera. És ben veritat que tot ha canviat i que tot va molt més ràpid i immediat. També més superficial.

    I això no ajuda als blogs.

    Però tot es transforma. I per contrarestar aquest post, sento que van naixent blogs, en compte-gotes si, i que alguns blogaires tornen, encara que sigui de forma esporàdica. No sé, penso que el 2013 va ser un any de devallada blogaire, xò no sé xq no crec pas que estiguin morts.

    Si més no, per mi, no. Encara que hi sigui menys.

    ResponElimina
  19. Jo tinc setze anys i tinc un blog, per tant en el meu cas això que la joventut no utiltza els blogs no és veritat. Conec molts adolescents que ronden per la blogosfera (però sempre és difícil trobar blogs en català, la veritat). Els blogs són una altra forma d'expressar-se que no et permeten les xarxes socials, sobretot en el meu cas per coses més literàries. A més en un blog ho tens tot ben ordenat i en canvi, a les xarxes socials és complicat de recuperar algun missatge o text de fa temps, o inclús s'esborra. Per tant, no és una eina tan inútil.
    Felicitats pel blog, des d'ara en seré seguidor. Agrair a l'Assumpta que me l'ha recomenat i us convido a passar-vos pel meu blog, http://lamagiadeleslletres-cat.blogspot.com.es/ que avui compleix un any :)
    Una abraçada,
    Edgar

    ResponElimina
  20. Buf, segurament té raó però és que tot dura tant poc en aquest món que si haguéssim de seguir les modes no faríem res amb cara i ulls. Per mi no tenen res a veure les xarxes socials amb els blogs, els utilitzo per diferents coses i es complementen. I fins que no me n'atipi no l'abandonaré, per més desfasats que quedin. Com tots vosaltres, crec :)

    ResponElimina
  21. Llarga vida!
    Ostres no m'ho havia replantejat mai aquesta situació. Pot ser no n'obren tants perquè el darrera hi ha tot un procés de treball.^-^Però llegir-los? Vols dir que no s'equivoca aquest nano?
    Jo només faig això...

    ResponElimina
  22. Doncs jo m'ho passo molt bé blogejant, i ho faré mentre en tingui ocasió, més enllà de les modes. En una cosa estic d'acord, el jovent és més de twiter, xats i watsap però no veig que una cosa interfereixi en l'altra.
    Segueix, XeXu, que jo, i molts d'altres, seguirem llegint-te!

    ResponElimina
  23. Jo porto poquet i no es que hi faci molt, però a mi m'agrada passejar-me pels blogs, encara que tb entri al Fb, però són coses diferents, no crec pas que això estigui mort, i si no doncs serem uns quants zombis pululant per aquí :P

    ResponElimina
  24. A mi el twitter m'atabala una mica, el facebook m'agrada més, per una cosa ràpida, per veure què fa la gent, i perquè també hi trobo idees i informació, com al twitter o els blogs. Al blog li tinc un carinyu especial, perquè és com el diari que vaig començar als 12 anys però en comunitat. Aquest plus de calma, de temps, de cura, és veritat que va una mica a la contra dels temps, però nosaltres també som això, i mola la comunitat que formem. Llarga vida! (tot i que porto una època mandroseta, també he de dir).

    ResponElimina
  25. No acabo de trobar el sentit a la reflexió que fa l'article que cites. Entendria que Twitter desplacés Facebook, o que Pinterest desplacés Instagram, i aquesta mena de coses. Considero que avui en dia hi ha un gran volum d'aplicacions i xarxes socials que acaben éssent totes el mateix: compartir reflexions molt curtes, una fotografia, un enllaç... I altres funcionalitats que no vénen al cas. Però no trobo que el blog pugui morir desplaçat per aquesta mena de comunicació, perquè no s'hi assembla pas. És una altra dimensió.

    La catos, a part de ser el nostre univers paral·lel al qual li tenim carinyu, és molt més que un bombardeig. Són relats curts de reflexió, o d'una temàtica en concret. Els posts els considero elaborats, així com les respostes de la resta de blogaires (hi ha qui fa de més i de menys, però faig el comentari en general). Els "debats" com la parrafada que estic fent jo ara no existeixen com a tals a les xarxes, allà el concepte és minimalista i molt més simple. A les xarxes, per exemple, ningú reflexiona sobre un tema a partir d'un enllaç, sinó que l'enllaç es comparteix i prou. O ningú explica una recepta de cuina, ningú explica curiositats científiques, ningú explica rutes de muntanya, ningú explica com se sent amb una qualitat literària gens menyspreable. No és comparable des del meu punt de vista.

    Segurament cada cop hi ha menys blocaires, i per tant no puc contradir el que comenta l'article. Però crec que el concepte és erroni forçosament, i algun dia algú se n'adonarà. Els blocs no cauen en desús perquè existeixin altres eines avui en dia que en reemplacin la seva funció, sinó que el motiu de la seva davallada crec que és simplement, que no estan de moda, que no son immediats, que no són tan "còmodes". Però els posts publicats romandran a les xarxes, i quan busquem receptes, o rutes de muntanya, o tinguem alguna inquietud científica, els seguirem trobant. I potser noves generacions se n'adonaran, veuran que a la majoria de xarxes socials hi manquen aquesta mena de continguts, tant literaris com d'informació útil. Tindran el cuquet d'explicar les seves coses al món d'una manera raonada i no tant immediata, sinó més elaborada. I segurament algun emprenedor farà pasta en crear un sistema de catosfera-del-futur a la qual li haurà canviat el nom, però que serà similar a la nostra catos. No ho sé del cert, només són divagacions...

    En resum. No som zombies. Som com els gals d'Astèrix!

    ResponElimina
    Respostes
    1. PS. Com s'atreveixen a dir-nos això als viejunos que gairebé portem set anys de bloc, eh! Ens han tocat la fibra, XeXu, hem de prendre poció màgica i resistir!

      Elimina
  26. Vaig triar el títol del post com una broma, però com si d’una reivindicació es tractés, molts us heu afegit a la moguda zombi. Doncs que sàpiguen els que creuen que el blog està molt que els zombis estan de moda! M’ha fet molta gràcia aquesta rebel•lió espontània, us puc anomenar ‘els meus zombis’? No us fa justícia! Moltíssimes gràcies per tots aquests comentaris tan argumentats, feia temps que no tenia tanta feina a respondre, serà que encara no estem morts del tot!

    Sílvia, a mi em resulta francament difícil imaginar-me la vida sense blogs. Que un dia tots plegarem ja ho assumeixo, però després de prop de set anys, i d’haver-m’ho plantejat infinitat de vegades (com tots), encara veig lluny aquest moment. Tampoc no veig el problema de compatibilitat dels blogs amb altres xarxes socials, cadascú tria les que li agraden, i cada aplicació aporta les seves coses. El que em dóna i m’ha donat el blog no m’ho donarà cap xarxa, n’estic segur. I a més, m’agrada escriure el que em passa pel cap, i aquest format és el que més s’adapta a la manera com m’agrada fer-ho. Així que serem zombis, però a veure qui ens treu d’aquí!

    Carme, ja veig que encara farà gràcia això dels zombiblogs... també em tindran aquí fins que blogger em faci fora. És cert que potser ens acabarem quedant sols, però deixar el blog és desprendre’m d’una part massa important de mi mateix. Així que endavant!

    Maurici, aquesta seria la meva reacció si hagués llegit aquest article fa uns anys, qüestionar-me quina autoritat té aquest home per dir aquestes coses. Però explica fets objectius, no una percepció personal, i això em preocupa més, perquè com dic, crec que és fàcil detectar que té raó. Per altra banda, sempre trobem gent que diu que tal cosa o tal altra estan ja en vies de desaparició, o que duraran quatre dies perquè no valen res, i després s’han de menjar les paraules amb patates. Encara que aquest cop em convencen, espero que sigui un d’aquests casos!

    Carquinyol, quin paio, sempre anant a la contra! Doncs jo, quan tothom tenia ordinador, de la mena que fos, no en tenia! Això sí que és anar a la contra! Em sembla simptomàtic que parlis del facebook en passat, però. Jo no en tinc i no m’interessa, però sé d’altra gent que n’ha tingut i l’ha acabat eliminant. Minoria, però n’hi ha. A mi el format blog m’agrada molt, fins i tot li trobo la gràcia a que un article, per bo que sigui, acabarà passant a la història deixant a la vista els següents. Crec que si t’hi esforces, cada format pot tenir la seva parcel•la. Però el problema acaba sent el que tu dius que tens, el de tots. Al final es té menys temps per dedicar a la virtualitat, i acabes triant potser el que et suposa menys esforç, barrejant una mica les coses. I de tots els formats que tenim, el que té més números de quedar-se enrere és el blog, em temo.

    Sa lluna, tens raó, el blog permet una varietat que no sembla que permetin altres formats, tot hi té cabuda. Cada post és un espai gran on pots escriure de la manera que vulguis, o penjar tot tipus d’expressió artística, fotografia, música, vídeo, el que sigui. Suposo que triomfa més l’especificitat, o que et limitin la manera de dir les coses, però pel que he vist, el facebook també permet fer totes aquestes coses i a més té jocs i altres galindaines. No deixa de ser com un blog integrat, però a mi segueix sense fer-me gràcia.
    El ritme de cadascú és molt personal, hi ha qui té el blog per entrar-hi de tant en tant i escriure alguna cosa, i gent com jo l’obrim cada dia i escrivim sovint. Mica en mica es va perdent la periodicitat, però sí és per falta de necessitat o de temps és una cosa, potser en un futur hi tornaràs. Però si ho deixes perquè altres formats t’agraden més, el teu blog ja ha passat a la història. O no, qui sap, potser després de tanta immediatesa trobes a faltar el teu antic racó que tantes alegries et va donar. De moment, jo ni una cosa ni l’altra. Zombi total!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per no tenir, no tinc facebook, ni twitter, ni whatsapp, per tant no és qüestió d'immediatesa, almenys en el meu cas. Cap d'ells em diu res ni en tinc ganes.
      M'agrada passejar tots els dies pels blogs i deixar empremta (unes vegades més encertada o amb més coneixement del tema i d'altres menys). Però si no és per una força major, sempre deixo almenys unes aferradetes.
      Pel que fa al meu blog, dic coses quan necessito dir-les o quan el meu estat físic o anímic m'ho permeten.

      Aferradetes i molt bon dia! :)

      Elimina
  27. McAbeu, si he fet el post i expresso la meva preocupació és perquè, com tu, veig que no li falta raó a l’article. Però també com en Carquinyol, penso que tot té cabuda en aquest món virtual i que no cal donar per mort res. La catos està aturadeta, però en un parell de mesos hem viscut dues o tres tornades de gent que feia anys que no deia res. Van a un ritme baix, però hi tornen a ser. I això és una bona notícia. Senyal que si deixes el blog el pots acabar trobant a faltar. M’és difícil dir això perquè no m’imagino la vida sense blog, i per tant entenc que el trobaria moltíssim a faltar si el deixés. Tant, que no el vull deixar. Però no tothom el viu com jo. I a més, per més formats alternatius que hi hagi, tot pot ser compatible, no? Ens passem la vida davant de l’ordinador, la utilitat que tenia el blog per mi fa set anys la continua tenint ara, si és que se’n pot dir utilitat. I altres formats em serveixen per altres coses. A més, no hem de deixar tampoc que ningú ens marqui el camí. Potser no els falta raó, però mentre no ens tanquin la paradeta perquè ja ningú escriu o comenta i som una mínima resistència, aquí estarem.

    Pons, per què no li fas una visita i li expliques quatre coses. Així potser canvia d’idea i ens quedem tots tranquils, no caldrà que ens convertim en zombis, encara que potser a tu t’agradaria...

    Bruixeta, ja hem traspassat la línia, ja no només ens declarem zombis, sinó que ens convertim en rebels i amenacem amb estendre la nostra epidèmia. Jo m’hi apunto, és clar, miraré d’animar a tothom de no decaure en aquesta lluita. No sabia que eres per aquí des de fa tant temps. Ara tinc curiositat per saber altres formes i noms que has tingut en el passat, però no m’ho diràs, oi? En tot cas, m’alegro que sempre acabis tornant, senyal que, per més mort que estigui el blog, per nosaltres segueix tenint una importància cabdal.

    Thera, no havia pensat en les iniciatives, potser per això tinc la impressió que hi ha menys moviment. Molts dels blogs que segueixo continuen publicant, al ritme que sigui, però ban fent. Però potser ara la gent no comenta tant com abans i no es proposen jocs d’aquests que mouen un gruix important de blogaires. Algunes persisteixen, però potser els seus models han quedat antics, ens cal aire nou i noves idees, però la gent ja no es fa blogs, obren perfils de facebook, twitter i tants altres. Però bé, aquí seguim, serem zombis, però ben actius, i el blog a mi personalment em segueix aportant coses molt bones. A més, el debat és enriquidor, plantejar-nos on som i on anem ens pot fer prendre consciència del que és i ha estat el blog, un patrimoni que no hauríem de deixar perdre.

    Assumpta, diria que el ‘-hi’ sobra. Però sí, cal vitaminar els blogs amb tot el nostre afecte, perquè són part de nosaltres mateixos. Però quina feinada ens poses, si aquí molts ja hem acceptat la nostra condició de morts vivents! No acabarem d’estar morts fins que no ho assumim del tot, fins que ens rendim. I em sembla que aquí alguns encara tenim corda per estona. Encara ens queden coses a fer, no?

    Jordi, molt bon anàlisi de la situació i destaques un aspecte que jo no he tingut en compte. La manera que tenim de connectar-nos canvia, i per tant, també ho fan les pàgines que consultem. El mòbil sempre el tenim a mà, i jo mateix, tan defensor dels blogs, he de dir que quan sóc fora de casa consulto algunes xarxes des del mòbil, però no miro blogs tret que sigui l’única manera de connectar-me en dies, o que tingui una estona realment morta i un endoll a prop. En aquest sentit, és la manera de connectar-se el que perjudica el format escrit. Altres aplicacions estan molt més preparades per fer-se servir a través de terminals mòbils o tauletes. Veurem com evoluciona la cosa, però tot apunta que la mobilitat i l’autonomia aniran en augment. A veure com ens ho fem quan tots anem amb ‘google glasses’ o similars...

    ResponElimina
  28. Jomateixa, sense acotar que els blogs són per quarantins amb fills, com diu l’article, penso que tampoc són per adolescents, perquè en farien el mateix ús que fan de les xarxes socials, almenys no serien de gran interès pels adults, amb algunes excepcions, que sempre n’hi ha. Les xarxes poden atabalar molt pel gran flux d’informació que s’hi mou, i perquè si vols estar a tot arreu pots parar boig. Amb els blogs és una mica diferent, la majoria no sou tan comentaires com jo i no proveu d’estar a tot arreu, però la interacció amb el número de blogs que tu tries és més pausada, més interessant, i et dóna temps de llegir i argumentar una bona resposta. No ens cal una comunicació tan immediata, l’altre veurà el comentari o el nostre post quan pugui, i allà seguirà, no enterrat per una pila d’informació incontrolable. En això et dono la raó, són coses diferents, però efectivament has de prendre-ho des de la perspectiva més adulta, algú que ha tingut blog però s’ha deixat atrapar per les xarxes, és possible que inverteixi el seu temps limitat en elles i deixi de banda els blogs, perquè també tenen coses bones i interessants. Després també tenim els adults que fan servir les xarxes com si fossin adolescents. Aquests ja es poden quedar allà, tampoc els vull pels blogs.

    Consol, no et pensis que sóc dels que enyora temps passats. Home, enyoro la gent amb qui vaig fer bona amistat blogaire i ja no hi són, però m’he sabut adaptar a les noves situacions, descobrir nous i interessants blogs i nova bona gent. Tampoc no sóc de seguir modes, tot i que el blog el vaig obrir en un moment en que tothom ho feia, però m’hi vaig quedar perquè de seguida vaig veure que era un format que s’adaptava perfectament a les meves necessitats d’expressió, i així l’he viscut sempre. El blog el faig per mi, i tot i que m’aferro molt a les persones, com a les coses, tothom és benvingut ja faci molt o poc temps que passa per aquí, perquè el temps de coneixença, evidentment, és qüestió de temps! Em segueixo trobant molt a gust en aquest ambient, i espero que això duri molt temps, diguin el que diguin. Ah, i també sóc de petit comitè, això segur!

    M. Roser, ja ho dic al post que no cal buscar utilitat a tot. No puc dir que el blog no hagi tingut utilitat per mi, al contrari. Però no com a mesura de promoció ni per donar a conèixer el meu missatge, senzillament per expressar el que em passa pel cap. M’ha servit per alguna cosa productiva? No, però m’ha estalviat psicòlegs. El faig perquè vull, escriure és un plaer, i tenir un lloc on reflexionar amb altres, un privilegi. El que no sé és què hagués passat si no comptés amb vosaltres, la interacció fa tot això molt més enriquidor. A més, les xarxes no són incompatibles, jo estic en algunes i reconec que són absorbents, però m’estimo massa aquest blog i gaudeixo massa dels vostres com deixar aquest món de banda. Així que aquí continuarem, encara que això sigui el ‘Bona Nit dels morts vivents’!

    Sr. Gasull, tu vas per polític o tertulià dels bons, quins arguments, tu! Amb això de les bicicletes t’has guanyat el meu vot si algun cop et presentes a alguna cosa, hehehe. Tens raó, en un món infinit com internet tot hi té cabuda, no tenim per què eliminar res si diferents formes d’expressió poden conviure sense molestar ningú. També és important això que, si segueixes un blog amb devoció, no deixes passar els seus posts. Pot ser que algun te’l saltis si no t’interessa el tema, o que no comentis si no saps què dir, però hi faràs un cop d’ull. Això no passa amb altres xarxes, ben cert. Tot el que dius són motius per l’esperança, es tracta de trobar allò que ens donen els blogs i no ens donen altres formats, i segur que ho trobem!

    ResponElimina
  29. gatot, recordo el mIRC, i recordo que tu n’eres aficionat, fins i tot. A dia d’avui, no és que hagi desaparegut aquest servei, sinó que és difícil trobar sales de xat a qualsevol lloc. Bé, no han desaparegut, però com tu dius, són molt residuals, poquíssima gent les fa servir ja, i mira que ara hi ha molta més comunicació virtual que llavors.
    A arrel del teu comentari he fet una còpia de seguretat i m’he fixat que des del 2011 no n’havia fet cap, sóc així d’inconstant. I mira que ho he pensat unes hores abans (periòdicament ho penso), però que se m’hagi plantejat la idea dos cops el mateix dia, i que estava davant de l’ordinador, m’han impulsat a fer el pas. No sé pas si algun dia blogger ens tancarà la paradeta, tot depèn dels beneficis que li reporti. Però com tu dius, trobarem la manera de donar sortida a tot el que tenim a dir, i de seguir mostrant tot allò que constitueix el nostre bagatge, si tenim la precaució de desar-ho.
    Parles com si tinguessis coneixement de causa d’alguns canvis a la vista. Canvis de format? No n’estic assabentat, de moment ja és prou murga que tot estigui integrat en el Google+. Haurem de veure l’evolució i saber-nos adaptar, però parles de mesos, i això espanta una mica.
    Ah, sé prou bé que hi ha vida fora d’Internet, però el que es viu per aquí no està mancat d’importància, prou que ho saps, i trobo força enriquidor que ho comentem.

    rits, el 2013 la davallada blogaire va ser molt perceptible, però com tu dius, cap a finals va haver-hi algunes tornades sorprenents, i qui sap qui pot reaparèixer, tant de bo les sorpreses continuïn. Per això penso que no estem morts, jo encara necessito molt el meu blog, i la gent que ha marxat el troba a faltar (el seu, no el meu!). I com ja he dit més amunt, res no és incompatible. Es poden fer servir altres mitjans i mantenir el blog més o menys actiu, diversa gent ho demostra. Doncs a seguir endavant, al ritme que sigui, que encara ens queda corda!

    Edgar, sigues molt benvingut al meu blog, i t’agraeixo molt la visita perquè ets la demostració que aquest món nostre no està mort encara i que té incorporacions amb moltes ganes que faran que la flama blogaire segueixi cremant. Suposo que blogs adolescents n’hi ha molts, però que no semblin adolescents? Entén-me, la major part dels blogaires tenen certa edat i l’adolescència fa temps que ens va quedar enrere. Però hi ha adolescents i adolescents, l’edat de vegades no significa res, però no em posaré a seguir blogs de fans histèriques del Justin Bieber. És cert que el blog té vocació d’arxiu i facilita la cerca d’articles antics, cosa que no fan les xarxes, on el que importa és el que dius en un moment concret. Entre tots em convencereu que encara tenim molt a dir els blogaires, i les múltiples utilitats que donem als nostres blogs no les aconseguim en altres formats. Així que llarga vida als blogs, i a mimar les noves incorporacions perquè us sentiu com a casa!

    Loreto, jo també penso que les xarxes i els blogs es poden complementar, però tothom dóna prioritat als formats que li van millor per expressar-se. Els que han comentat aquest post i jo mateix som uns enamorats dels nostres blogs i no els deixarem perquè algú ens digui que estem desfasats, això està clar, però està bé analitzar la situació, potser ens ajudarà a entendre la davallada participativa que sembla que hem tingut al 2013. I com que ens diuen que anem cap avall, portem-los la contrària, no? A remuntar aquest 2014!

    maria, realment, obrir un blog i mantenir-lo viu, arreglat i actiu és una feinada, molt més esclau que obrir un perfil de xarxa social i començar-hi a penjar coses. Almenys això em sembla. També a les xarxes tot es diu amb menys paraules i sense embolicar-se massa, per això a molta gent ja li va bé. T’has preguntat per què la majoria de blogaires som lectors i adorem escriure? No és casualitat, és que déu els crea i ells s’ajunten!

    ResponElimina
  30. Glòria, jo també m’ho passo bé, es nota, oi? I també faig servir missatgeria instantània i altres xarxes, però no m’interfereix, més aviat és un complement, una distracció més. Però fins que les obligacions me’n privin, jo seguiré per aquí, ja que gaudeixo molt de l’activitat blogaire, compartim moltes sensacions per aquí i no m’ho vull deixar perdre.

    Lluna, ets un cas curiós, no ets gaire prolífica en posts, però ets una fidel comentarista! I és que de perfils de blogaires n’hi ha a cabassos, tots som diferents. I la majoria fem servir alguna altra andròmina, però de moment ningú ens obliga a triar una o altra, oi? Doncs seguirem bloguejant, que és el que ens ha unit, i el que ens segueix omplint.

    Gemma Sara, amb el teu comentari demostres que es pot fer compatible tot, però que l’afecte que agafem pels blogs i per les persones que hi ha darrere, que originalment no ens coneixíem de res, és difícil aconseguir-lo en altres formats, on generalment contactem amb gent que coneixem prèviament. I el teu és un dels blogs que llegir-lo és acabar amb un somriure, compartir com ho fem aquí és difícil. Ens prenem el nostre temps, però és que ens agrada i ens sentim còmodes. Val la pena no perdre això, així que t’has de treure la mandra i continuar donant guerra. Per això es va inventar l’expressió ‘Keep calm and truquem al gegant del pi’, no?

    Laia, ja fa temps que les xarxes socials amenacen els blogs, alguns blogaires que abans estaven dia sí i dia també en aquest món ara ja no els veiem, però sabem, perquè ho diuen, que estan enganxats en altres xarxes. També és qüestió que les coses acaben cansant a la llarga i es busquen distraccions noves. El blog és més dedicat, més passiu, i les xarxes permeten una comunicació bilateral gairebé instantània, tot depèn del que es busqui, però no són incompatibles, ni molt menys, i cap format no hauria de desplaçar un altre. Però el que assegura l’article és que el blog està mort com a format, per més que ens sembli que no. Que ens ho diguin als que seguim passant per aquí dia sí i dia també ens sembla una mica estrany, és clar, però tampoc podem tancar els ulls als indicis.
    Jo estic d’acord amb tu que el blog té moltíssimes possibilitats i que les explotem totes. Un blog és variat, i parli del que parli, els posts poden ser igualment elaborats i fets amb cura. A més, hi ha infinits estils, hi ha blogs per tots els gustos, ja que el format ofereix una llibertat d’acció pràcticament il•limitada. Potser és en això que les xarxes triomfen, molta gent prefereix que li donin tot mastegat i no haver de trencar-se massa el cap. Però en la seva defensa diré que també es pot compartir molt a les xarxes, la manera de fer-ho és diferent, és una altra, i això és el seu punt a favor. Si es compartís com als blogs, no tindrien res que les fes especials. Com deia, són fills del blog, però han d’aportar alguna cosa més per guanyar adeptes.
    M’agrada la teva reflexió del tercer paràgraf. Penso que internet és encara jove per saber si les modes virtuals acabaran tornant, com passa a la vida real. És jove, però ja té història, i per això sabem que algunes aplicacions i formats ja han desaparegut o són molt residuals, com per exemple les sales de xat. Això ens porta a pensar que passarà amb els blogs, però també amb les xarxes que coneixem. Hi haurà altres maneres de comunicar-se, i aquestes ja no ens valdran. I internet no deixa de ser reflex de la vida, tal com som ara sembla que cada cop tendim més a la immediatesa, però res no es diu que no es reverteixi el pensament, i que els blogs, modificats i millorats de la manera que sigui, no tornin a estar de moda d’aquí a un temps. I com que nosaltres serem els gals irreductibles, ens esperarem que la moda torni per poder dir a les noves generacions ‘jo ja t’ho deia!’. Bon símil aquest dels gals, però he de dir que, després de tant suport als zombis, jo ja m’havia fet a la idea! A més, el nom del post m’agrada, serà perquè porta una Z!

    ResponElimina
  31. No he llegit profundament tots els comentaris ni els comentaris dels comentaris pq era molta tela però si vull deixar la meva opinió al respecte del teu post que m'ha semblat molt interessant. Jo, obviament, tampoc vull que morin els blogs. Ara una cosa és voler i l'altra que passi o no. Aquestes coses canvien massa ràpid i sinó t'apuntes als canvis i a les novetats sembla que et quedes fora del "mercat". Penso que els blogs i les xarxes tipus facebook o twiter, instagram, etc. responen a necessitats o aficions molt diferents i, com ja han dit alguns, unes no són excloent de les altres, però tb penso que el Gatot, a qui no coneixia i penso em faré seguidora, té molta raó en que la cosa tard o d'hora acabarà morint lentament, malgrat l'interès dels usuaris que seguirem al peu del canó. A la que les coses no són massificades, les tallen "por lo sano"! I precisament crec que els blogs estan perdent massificació precisament perquè es tracta d'un treball més fi, amb més dedicació, menys immediat i més reflexiu. Però aquests no són les valors que primen. Només primen per nosaltres, els qui estem aquí. En fi, llarga vida. Som-hi tots. I serà meravellós fins que duri. Però estem alertes!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.