dissabte, 18 de gener de 2014

Relats conjunts, Eco


Us ho deia, sabia que ho aconseguiríem! Les llegendes eren certes, allà el tenim: el Déu de la muntanya. Que no el veieu? Mireu amunt, ben amunt, entre la boira, veureu la seva cara de pedra. El meu avi m'ho va explicar abans de morir, el Déu de la muntanya és el que regeix els destins del nostre poble. Ell afirmava que hi havia parlat, que el Déu l'havia guiat per comandar el poble, per recuperar la llibertat, però ningú no se'l creia, el prenien per un vell xaruc. Estem salvats, el savi Déu ens explicarà com treure de la misèria el nostre poble, com fer fora ens bàrbars que ens esclavitzen. És l'última esperança que tenim. Oh bon Déu, aconsella'ns si us plau, com podem tornar l'esplendor al nostre poble? Com podem recuperar allò que és nostre, tornar als dies de glòria? Que em sents, oh Déu? Contesta les meves súpliques, si us plau, ens cal la teva saviesa, la llum del teu coneixement. Déu de la muntanya, ajuda'ns, necessitem la teva consell...

La cara de pedra romania impassible. L'única resposta que van rebre va ser l'eco de la seva pròpia veu.


La meva aportació al RC de gener. Us hi animeu?

22 comentaris:

  1. A veure, que tothom és ben lliure de creure en el que vulgui, però esperar que la muntanya contesti... A veure que han begut o fumat aquests!

    Hehehe Molt bona XeXu!!

    ResponElimina
  2. Si l'avi encara fos viu els explicaria que aquest és poder del déu de la muntanya, fer-nos veure que la resposta que regeix els nostres destins no surt d'una cara impassible de pedra sinó de nosaltres mateixos, és la nostra pròpia veu la que hem d'escoltar i és la nostra pròpia força en la que hem de confiar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quina interpretació tan bona del relat!! :-)))

      Elimina
  3. Aquest deu era tant inútil com el nostre govern......Molt gran però incapaç de fer res

    ResponElimina
  4. Potser no saben que més que escoltar els silencis s'han d'interpretar els gestos i el moment del dia, quan hi ha més llums que ombres.

    ResponElimina
  5. Ostres, t'ha quedat rodó! En aparença sembla impassible i inútil però sentir l'eco de la seva veu li servirà per trobar el camí que busca. N'estic segura! Les coses difícils es poden aconseguir i les impossibles es poden intentar. Molt bon relat, Xetu.

    ResponElimina
  6. EL Deu ens fa veure, amb el seu silenci, que la resposta no més la tenim nosaltres, si mirem el nostre interior segur que la trobarem i aconseguirem, plegats, el que li hem demanat al Deu de la muntanya.

    ResponElimina
  7. Vist des d'un punt de vista ateu, potser és un déu que no existeix. Tant se val! Si la pregària és fervent, sabem que la fe mou muntanyes.

    Fita

    ResponElimina
  8. Jo crec que ells no escolten bé... més que l'eco el que se sent és
    "cooon..... suuuul... taaaaaa"
    "coooon....suuuuul... taaaaaa"

    Sí, han de fer una consulta, entre tot el poble, i decidir què volen ser i fer :-))

    ResponElimina
  9. Tant grans i encara no saben que els únics Déus som nosaltres mateixos, plegats? Molt bo, XeXu

    ResponElimina
  10. Doncs he estat mirant la muntanya, no fos cas que volgués dir alguna cosa :)
    La interpretació de l'eco com que la resposta està en nosaltres em sembla molt bona per a un relat molt bo.

    ResponElimina
  11. la fe, diuen mou muntanyes , l'eco sempre ens torna la nostra pròpia veu és clar que mai se sap...

    ResponElimina
  12. Com diu el refrany: "a més de pregar, cal treballar"... Doncs au, posem fil a l'agulla i som-hi...
    Ah i les llegendes no cal pas que siguin veritat, n'hi ha prou que siguin boniques!
    Bona nit Xexu.

    ResponElimina
  13. La resposta no ens la darà ni l'eco, ni la muntanya, ni el vent. L'haurem de trobar nosaltres mateixos. Tenaçment, sense defallir.
    M'agrada molt com ho has escrit, XeXo!

    ResponElimina
  14. No esperem de res ni de ningú el que nosaltres no som capaços d'aconseguir.
    Una bonica i efectiva lliçó!!

    Aferradetes :)

    ResponElimina
  15. Molt bo.
    Jo estic amb la Roser, cal treballar.

    ResponElimina
  16. Em va sorprendre la interpretació d'en McAbeu, tan ràpida i encertada. Després la majoria hi veieu una lliçó que ens pot servir a molts. Sovint busquem ajuda en intangibles per aconseguir allò que no ens creiem capaços de fer. Però tenim dins més força de la que creiem. L'avi del marrec potser era un boig i s'ho inventava tot, però sabia el que es feia i ho volia dur a terme. Ni inventant-se el consell d'un ésser superior va poder convèncer el seu poble. Així que als nostres amics de la barca se'ls ha girat feina. Moltes gràcies a tots per comentar el relat.

    Però ara seriosament. Ningú més que jo veu la cara de la paret de roca? Està allà al mig de la imatge, a la part de dalt de tot. No es veu gaire clara, però estic segur que aquest dibuix no és casual! Sembla un dels enigmes visuals d'en Mac...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs ara que l'he buscat si que l'he vist, si... ;)

      Elimina
    2. Ara seriosament, només hi veieu UNA cara a la muntanya aquesta? ;-D

      Elimina
  17. Bon relat, bona interpretació i bona visualització de cares, jo en veig una, però me'n puc imaginar moltes!

    ResponElimina
  18. tu has vist darrerament Els deu manaments o què? ,.....

    L'eco ens diu que la salvació està en el que fem nosaltres mateixos i diguem nosaltres mateixos. En les nostres accions.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.