divendres, 31 de gener de 2014

En dècades

I passa, i passa, i no el podem aturar. I ja ho sabem que amb el temps no s'hi juga, però encara ens sorprèn quan girem la vista enrere. Hi ha situacions que es compten en hores, que se'ns poden fer molt llargues. Algunes activitats pot fer uns dies o unes setmanes que duren, ens hi anem acostumant. Quan comptem mesos probablement la cosa ja va de veritat, forma part de la nostra vida. Per no dir quan ja celebrem aniversaris. I qui dia passa, any empeny. Comptar certes vivències en dècades fa que de vegades confonguis la teva persona amb la condició que t'acompanya.

I això faig aquest any, celebrar que ja fa dues dècades, vint anyets de no res, que em dedico a fer castells. Amb algunes interrupcions, amb més o menys motivació, però sense desvincular-me mai del tot d'aquest món. Va ser el 1994 quan vaig veure l'estrena castellera de la colla del poble, lamentable debut del qual vaig fer més mofa que altra cosa. En pocs mesos ja formava part de la colla, i la meva història havia canviat, sense que jo ho sabés.

Dues dècades després, aquí continuo. En una altra colla, i amb empentes renovades, ja que, quan la temporada comenci, estaré més emmerdat que mai en tasques tècniques i de gestió. Que després de tot aquest temps encara tingui ganes de fer castells és especial. Que em considerin mereixedor de la confiança que dipositen en mi també ho és. Ja no sóc el mateix XeXu integrista que volia carregar-se tots els castells a les espatlles, però sí aquell que vol pencar molt pel bé de la colla.

Compto en dècades el meu temps de casteller, i més que una càrrega, més que sentir-me gran, he decidit pensar que és un orgull. 

30 comentaris:

  1. I tant que et pots sentir orgullós, una dècada ja és temps, dues doncs encara més, es veu que ja ets membre amb solera, i si a més tens empentes renovades i enfeinat en d'altres camps doncs deu ser pq de veritat hi estàs bé i ben involucrat.
    Endavant XeXu!!!

    ResponElimina
  2. En dues dècades es pot fer molta feina, i hi caben molts moments i moltes il·lusions, per sentir-se'n orgullós, I tant que sí!!!

    ResponElimina
  3. Ostres, vint anys són molts anys fent una activitat!! Forma ben bé part de tu i això sempre és un orgull. Perquè en el fons els aniversaris ens ajuden a reafirmar-nos en el temps com molt bé dius. Enhorabona per l'aniversari i també enhorabona per la teva evolució castellera. Que en el fons diu molt de la teva evolució personal també.

    ResponElimina
  4. Tot un orgull!! I tant que sí!! Endavant!... o, millor dit... Amunt! ;-))

    ResponElimina
  5. Naturalment que és un orgull, no en dubtis ni un moment.. Enhorabona pels 20 anys i pels que vindran!!.

    Per cert, llegir aquest post m'ha fet adonar d'una cosa. El llarg que es veu el temps que ha de venir (Uf!, qui sap on serem i que farem d'aquí a 20 anys) i el ràpid que passa el temps que deixem enrere (Mira!, sembla que fos ahir i ja han passat 20 anys). Potser només és una impressió meva i ja sé que el post no anava d'això, però és el que m'ha passat pel cap i com aquí a sota els comentaris diu que ens podem enrotllar i que no cal demanar disculpes per fer-ho, doncs t'ho dic. :-))

    ResponElimina
  6. Vint anys caram, què vas començar fent d'enxaneta? he, he...M'agrada l'ambient casteller, però pateixo molt sempre que miro com puja amunt amunt, fins el cel...Recordo una vegada que van venir a l'escola els castellers de Vilafranca, bé uns quants, sobretot canalla, i van fer castells petits amb els meus nens. Va ser una experiència molt bonica.Encara hi havia el "Melilla" de cap de colla, que va ser molt amable quan li vaig dir de venir un dissabte al matí !
    Petonets i bon cap de setmana.

    ResponElimina
  7. Les coses amb ganes surten molt millor, endavant amb la feina i amb l'orgull, però d'anxeneta res eh.....que tenim una edad

    ResponElimina
  8. Moltes felicitats!!!!

    N'has d'estar molt orgullós!! Celebro tb que tinguis ganes de fer altres tasques, que vegis la teva evolució dins la colla, dins del compromís i de les ganes de fer activa la teva vida. M'atreveixo a dir-te que sento que has canviat, i que vius les coses d'una manera molt diferent, més implicada. Ho celebro molt!

    Ja saps, xq t'ho he dit més d'un cop, per mi, estar involucrat, partícep del què sigui, mentre sigui alguna cosa lloable i en la que creus, és una manera de viure. I per mi, molt enriquidora.

    Per mi, aquest any tb celebro dues dècades i entenc perfectament aquest post. El 1994 tb va ser quan vaig començar al centre, i tb amb més o menys implicació, amb interrupcions o maneres diferents d'estar, és alguna cosa que continuo creien (x molt que tb sé que em demana massa temps). I tb serà especial xq tb farà 20 anys que vaig conèixer les amigues de la uni. Em sembla increïble i tinc ganes que fem alguna cosa especial (xò amb les seves maternitats, ho veig difícil)

    ResponElimina
  9. I ben orgullós que te'n has de sentir. I més encara de veure'ls en tantes perspectives diferents. Uau! 20 anys...si en passa de de pressa el temps.

    ResponElimina
  10. Doncs sí, 20 anys és una part molt important de la vida. Ja pots ben dir que els castells te l'han canviada!

    ResponElimina
  11. Ho és, certament, pots sentir-ten d'orgullós.
    I que ho puguis fer molts anys més!

    ResponElimina
  12. I que ens siguen molts anys més!!
    Endavant orgullós casteller!!!
    Una abraçada des del sud

    ResponElimina
  13. Jo també fa dues dècades que en vaig iniciar una de grossa: l'aventura de ser mare. D'aquí a 9 dies el meu fill fa 20 anys. Això si que canvia la vida! I ha passat volant, si, però quan et pares a pensar veus la quantitat de coses que han passat en aquest període i veus que 20 anys són molts anys i han donat força de si. Orgullosos hem d'estar del nostre treball, cadascú en la seva vertent.

    ResponElimina
  14. fidelitat malgrat les discontinuitats, consistència ;)
    vint anys son un món, quasi una vida, tens la meva admiració... i els castellers tenen la gran sort de comptar amb la teva implicació!! a mi m'agraden els castells, d'espectadora; només doncs, en nom dels que hi gaudim, gràcies!!

    ResponElimina
  15. doncs et felicito .....perquè no has deixat mai de ser i considerar.te casteller, perquè encara en tens ganes, de fer castells , i per què participar en construir un castell diu moltes coses: diu organització, assajos, empenta, grups, fer pinya literal i metafòrica, aplegar i conjuntar esforços, i tantíssimes vivències que has tingut i formen part de tu ....

    ResponElimina
  16. Doncs moltíssimes felicitats! Formar part d'un grup ens ajuda a omplir-nos com a persones.

    ResponElimina
  17. Dos dècades ja? quan vegi un casteller amb un caminador per a avis sabré que ets tu xD

    ResponElimina
  18. Els anys passen volant i si has aconseguit dur a terme un activitat que et satisfà durant tant de temps, és que realment t'omple de veritat.
    Enhorabona i endavant, a per vint més!!

    Molt bon dia!!
    Aferradetes :)

    ResponElimina
  19. Sí que és un orgull, però debies començar molt petit home...

    ResponElimina
  20. Moltes felicitats per aquest parell de dècades com a casteller, XeXu! Totes les coses es poden veure des d'una variant positiva o negativa, i com tu has fet, més que sentir-te gran, has d'estar orgullós d'haver estat i de seguir formant part d'aquest món. Més que "aquest món", però, després de tant de temps ja és el "teu món".

    Amb vint anys a l'esquena com a casteller no m'estranya pas que dipositin confiança en tu en tasques serioses tècniques, n'has de saber un niu, encara que potser sempre vegis cracks i et sentis petit o novell en aquest aspecte. Segur que ho faràs molt bé, ja ens aniràs posant al dia!

    ResponElimina
  21. Això vol dir que ara ets l'oficial en cap, o millor dit, el major de milícies?

    ResponElimina
  22. Ben dit, XeXu! Que duri moltes dècades més!

    ResponElimina
  23. He volgut compartir amb vosaltres aquesta efemèride que em fa feliç. No cada dia es pot dir que complim un temps tan llarg en una activitat, i aquesta de fer castells és d’aquelles que acompanya tota la vida, encara que deixis de fer-la. Però bé, per poder-ne presumir una mica, i ja em permetreu aquesta gosadia, cal anar a fitxar i pencar als assajos i les actuacions. Ja tinc la faixa i la camisa ben a punt! Moltes gràcies a tots pels comentaris i les felicitacions!

    Lluna, em solc comprometre força en les coses que faig, no ho sé fer d’una altra manera. Però a més aquest any he assumit algunes responsabilitats que no tenia. És més feina, però et fa estar encara més integrat en el projecte comú. Fa deu anys que estic a la colla actual, no són les dues dècades totals, però ja sóc prou conegut i he fet moltes coses perquè se’m tingui en compte.

    Carme, he viscut moments molt grans, com també algunes grans decepcions. Sempre hi ha de tot, però per mi els castells són una part importantíssima de la meva història personal.

    Bruixeta, força, certament. 20 anys són molts.

    Sílvia, la meva evolució ha estat fortament marcada pels castells i els blogs, han estat dos factors determinants de la meva història personal. Els castells des de fa 20 anys, i els blogs, poca broma, des de fa 7 ja. M’han marcat molt i hi he dedicat moltes hores i esforços, podeu comprovar que jo funciono així, sempre miro que la meva implicació sigui màxima. Els meus àmbits es van reafirmant any rere any, però donada la importància que tenen els castells per mi, crec que és just destacar aquesta efemèride que es compleix aquest any.

    Assumpta, de moment seguiré, amb totes les ganes. Veurem com acabo aquest any de cremat després de totes les responsabilitats! Ah, ja em semblava que eres nova per aquí, molt benvinguda al Bona nit!

    Mc Abeu, doncs com que ja sabeu que a mi les enhorabones i les felicitacions de vegades em superen, em quedaré amb la teva reflexió, que em sembla molt encertada. El temps ens passa volant, ens n’adonem quan cremem etapes, però sempre som impacients quan mirem cap endavant, sempre falta molt! Però quan hi arribem, ens adonem que ha estat un sospir, i no és ben bé així, hem viscut molt (imagina’t amb 20 anys, més de la meitat de la meva vida!), però només tenim en compte aquell fet concret i ha anat tot molt ràpid. Que tinguem al cap que mica en mica s’omple la pica, i que a celebrar aniversaris s’arriba passant per tot el camí que ens hi porta. Gaudim una mica del camí, perquè ja veus que quan hi ets et sembla que el temps no ha passat.

    M. Roser, vaig començar amb 17 anys, així que ja no tenia edat de ser canalla, però això vol dir que fa més de la meitat de la meva vida que m’hi dedico. Si encara era cap de colla en Melilla estem parlant de fa molts anys, potser 15! Ara es porta molt fer tallers a les escoles per captar nens als qui pugui interessar l’activitat. Solen tenir molt èxit, i això no vol dir que s’apuntin nens a la colla, sinó que s’ho passen molt bé amb l’experiència. A l’època que dius no era tan comú, però potser no era ben bé un taller sinó una petita exhibició.

    Sr. Gasull, en realitat m’està molt bé haver començat quan vaig començar i no haver estat canalla. Ara mateix no tinc edat per fer d’enxaneta, com dius tu, però quan la tenia no sé jo si hauria estat prou valent com per pujar allà dalt. Prefereixo no saber-ho, però crec que no!

    rits, coincideix amb aquest any que, després d’una temporada genial, torno a tenir moltes ganes de castells, i de viure’ls també d’una altra manera. Ara tinc poques oportunitats de participar del castell de manera activa en algunes posicions que sé fer. Abans entrava sempre, però la meva posició de tota la vida ja no la faré. Implicar-me en altres tasques també demostra les ganes que tinc d’ajudar. Però em sorprèn que diguis que em veus diferent per la meva implicació. Continua al comentari de baix

    ResponElimina
  24. Generalment, m’implico molt amb les coses que faig, és la meva manera de funcionar. O les faig molt, o no les faig. Penso que si una cosa em defineix es el meu compromís amb les activitats que realitzo.
    Déu n’hi do com en va ser d’important aquell 1994 per nosaltres, l’any del final oficial del Dream Team i aquella derrota tan dolorosa a Atenes. 20 anys al centre són molts, podries mirar-t’ho, però crec que deus ser de les persones que porta més temps a Catalunya, caldria investigar. Doncs mira, en tots els meus anys de casteller, he fet de tot pel que fa als equips gestors. Algun cop he estat a la junta, amb un càrrec menor, hi he col•laborat més tangencialment, m’he implicat en diversos projectes, tècnica de tronc, pinyes, però mai, mai, he estat a l’equip de tècnica de canalla. I pel que fa als amics de la universitat, nosaltres encara no fa 20 anys que ens coneixem, encara que no falta tant, i tot i que la plaga de la maternitat afecta a totes les parelles, seguim parlant de fer coses força especials. Veurem si ens en sortim.

    maria, estic content, i aquest any té uns afegits que em faran implicar-me molt. Veurem si faig gaire castells, però participaré activament en el funcionament de la colla, amb moltes idees per millorar, i espero que això sigui gratificant. Serà cansat i estressant, però que em reporti satisfaccions també.

    Loreto, ja puc dir que porto més anys fent castells que sense fer-ne. I m’han condicionat tant, que la meva història no s’explica sense ells.

    Glòria, de moment tinc ganes de continuar, i mentre durin espero ser-hi. És una activitat per presumir-ne amb el cap alt.

    Jpmerch, doncs no, perquè m’he retirat d’aquesta posició, però tot arribarà, ja vaig manifestar l’any passat la meva voluntat de tornar a fer el castell, i espero que aquest any en podré fer algun. La gràcia és que aquest any decideixo jo qui el fa en aquesta posició, hahaha. Però no vull abusar del meu poder de decisió.

    Albanta, n’estic molt content, una bona efemèride per destacar. Veurem quants anys més em duren les ganes de participar d’aquesta manera.

    Laura T., ja sé que no ho has fet amb aquesta intenció, però exclamant ‘Això sí que canvia la vida!’ és com si a mi els castells no me l’haguessin canviat prou, o com si fos un fet menys important. Bé, naturalment el fet de parir i criar una criatura no té comparació, però si et creus que els castells no m’han fet anar de corcó i m’han canviat les dinàmiques t’equivoques. Fins i tot alguns disgustos m’han causat, perquè si els vius intensament són una manera de viure. Jo no he arribat a aquest extrem, m’implico tant com puc sense oblidar que hi ha una vida fora dels castells, i mantenir aquest blog així d’actiu n’és una prova, però també mantenir els amics i una parella. Però creu-me, hi ha gent que només viu pels castells i la colla. Pel que fa a l’aventura de tenir criatures, espero apuntar-me al carro algun dia, però els molts anys de castells no me’ls traurà ningú. Tot es resumirà en encaixar les peces de nou i veure què cau del programa. Suposo que inicialment tot, però valoro molt la meva vida i les meves coses.

    Hypatia, m’implico en tot allò que faig perquè no sé viure les coses sense intensitat. Fer-les a mitges no m’ha funcionat mai, sé que acabo perdent les ganes. Amb anar a tots els assajos i actuacions ja seria molt, però ara, a més, com en altres ocasions en el passat, participaré en alguns equips de gestió, i això implica una mica més de feina i viure els castells des de diferents vessants. Això té força gràcia, oi? Però en realitat el que més m’agrada és fer-los des de dins, és clar. I bé, si aquesta temporada és tan lluïda com l’anterior, els espectadors estareu d’enhorabona, això espero!

    ResponElimina
  25. Elfreelang, els que fa temps que passeu per aquí m’heu vist èpoques de tot. Al principi de tot era un malalt dels castells, no me’n volia perdre cap. Després vaig passar una fase de molt poques ganes, perquè l’ambient no acompanyava. Vaig tornar una mica per la porta de darrere, però un canvi molt perceptible a la colla em va fer enganxar, també la possibilitat de fer altres coses que no havia fet fins ara, i tot plegat m’han fet tornar a sentir-me casteller i recuperar la voracitat. Tinc ganes de fer coses, d’ajudar, i sobretot gaudir dels castells a plaça. I quan m’hi poso, m’hi poso. Mentre em duri l’empenta, allà em tindran el primer.

    Maria PB, amb el temps t’adones que no es pot minimitzar el sentiment de pertinença a un grup, i si els èxits col•lectius són tan celebrats, encara menys.

    Pons, encara no porto caminador, però tenint en compte com ens castiguem l’esquena, no crec que em quedi massa temps de caminar dret.

    Sa lluna, sempre penso que ens acabem cansant de les coses, i de fet, a mi m’havia passat. Potser el temps que he passat fora m’ha permès carregar piles i tornar-ho a agafar amb força, però crec que influeix més l’ambient que m’he trobat, que és molt diferent que el que hi havia quan vaig marxar. No ho sé explicar, però això es nota fins i tot en les cares de la gent i en la manera de prendre’s les coses. El sentiment de pertinença a una cosa gran omple tant com les fites realitzades. Mentre em senti tan bé, allà em tindran.

    Jomateixa, suposo que ho dius perquè dic que decideixo no sentir-me gran. Vaig començar amb 17 anys, no era tan petit, i no és que ara sigui tan gran, però 20 anys són molts, no?

    Laia, forma part del meu món, i és una cosa que em defineix. No és casualitat que continuï com a descripció del meu perfil aquí al blog, tot i que vaig passar un bon temps que no hi anava, però sempre seré casteller, ja ho porto dins. És cert que hi ha temps per aprendre moltes coses en 20 anys, i no hi ha dubte que n’he après, però també perquè m’ha interessat, i naturalment hi ha molts temes tècnics que em falten per aprendre. Però que confiïn en algú de vegades depèn d’altres coses, no del temps que portes fent castells o si en saps molt o poc. Queda lleig dir-ho, i no és perquè jo em consideri més que ningú, però de vegades és qüestió de capacitats. Hi ha gent que per més temps que porti mai li proposaran res, i a d’altres de seguida veuen que poden aportar alguna cosa. En el meu segon any en la colla actual vaig formar part de l’equip de tronc, el que gestiona els que pugen els castells, i no ho havia fet anteriorment en els meus 10 anys en una altra colla, però vaig mostrar interès i suposo que no em van veure ximple del tot. Des de llavors, he format part de la majoria de tècniques, a excepció de la de canalla, que prefereixo deixar per algú altre, ja t’ho dic ara. A dia d’avui ja m’és igual si algú en sap més o menys, ja sé jo els que en saben molt i són dels que s’ha d’aprendre. Compto amb la confiança de qui m’ha posat allà i no qüestiona les meves decisions, molts anys d’experiència en les posicions del castell que gestiono m’avalen. Ho faré tan bé com sabré, d’això en pots estar segura.

    Jordi, en una colla hi ha molts fronts oberts. No sóc el que més mano, ni de bon tros, però el meu exèrcit també és nombrós i el formaré i posicionaré com em sembli. Sempre en benefici de la colla, ehem...

    Leblansky, de moment seguirem comptant en anys fins que faci 3 dècades, això serà realment impressionant! D’aquí a 15 anys em donaran una insígnia de la colla, ja no queda res!

    ResponElimina
  26. Xexu, en cap moment he volgut menysvalorar la teva dedicació als castells. No dubto en cap moment de la teva entrega en les tasques en les que participes, i com tu ben dius, aquest blog és una mostra de feina curosa i amb entrega. I per si no ho saps, jo també tinc un fill que és casteller, no el de 20, sinó un altre que en tinc de 16, així que ja sé del que parles. Petonets.

    ResponElimina
  27. Laura T, ja et vaig dir que no creia que ho diguessis amb mala intenció, dona. Això de paraula no es podria confondre mai, però per escrit és més difícil captar el to. De totes maneres, ho vaig fer, no pateixis. Ara no sé si sabia això del teu fill, és probable que m'ho hagis dit algun cop i ho he oblidat. En tot cas, ja veig que estàs distreta, amb un casteller a casa, i de 16 anys, serà un no parar. Segur que coneix a les nenes de la meva colla! Ei, que n'hi ha de guapes, eh!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.