dijous, 28 de novembre de 2013

Final

Et lleves un dia qualsevol i tot sembla normal, fins que veus un petit comentari que t'estranya. Penses que deu ser broma i busques confirmació, però no la trobes enlloc, cosa que et tranquil·litza. Passen els minuts i fas la teva, però t'arriba el missatge d'algú que et mostra l'enllaç a la notícia que no hauries volgut llegir mai: Antònia Font pleguen abans d'acabar l'any.

Els que passeu per aquí sovint ja sabeu que aquest grup mallorquí és important per mi i que en sóc molt fan, però és difícil que pugueu entendre què ha significat la seva música pels meus amics i per mi durant tots aquests anys. I és difícil que ho entengueu perquè jo tampoc ho entenc, només ho he viscut, i creieu-me que ha estat intens. Ara ja puc dir ben alt que els he vist 33 vegades en directe i que sempre ha estat un bàlsam, un plaer. La quantitat de records, de sensacions i d'emocions que el grup i la seva música ens ha proporcionat, tant junts com per separat, s'escapa de tota comprensió. Tant és així que la història de la nostra amistat no s'explica sense Antònia Font, impossible, res no hauria estat igual.

Avui és un dia estrany i trist, un dia que pràcticament seria per oblidar. Em sento com si nedés en una piscina que vessa de flam i iogurt natural. Com un post que parla d'un grup de música pot ser tan rematadament personal? Potser en un altre moment em sortiran paraules més coherents. O potser ja és això el que demana la situació, la poca coherència de les seves composicions es trasllada ara a les meves paraules. Adéu, no puc dir altra cosa. Avui tothom es recordar de 'Viure sense tu', però jo vull acabar amb una altra cançó, una de molt menys coneguda que es diu 'Final', perquè això potser és un final, però em nego a viure sense ells, seguiran estant en mi, en nosaltres. Seguirem escrivint la història acompanyats de la seva música.

dimarts, 26 de novembre de 2013

Pare adoptiu

Aquests dies no he publicat res perquè estava a Edimburg en la meva visita anual i les estones que he tingut he preferit passar per les vostres cases. La visita d'aquest any ha estat una mica diferent, ja que m'ha tocat fer una mica de 'pare adoptiu', tenir una mica de cura d'una nena preciosa i molt espavilada. Un bitxo, vaja. Naturalment, només he fet d'ajudant, però he passat moltes estones amb la nena mirant de fer-la creure, donant-li menjar, abrigant-la i jugant amb ella. Es podria dir gairebé que estava de pràctiques. Però no, no cal que rigueu per sota el nas i digueu que se'm desperta l'instint (sé que ho fareu igualment...), només és que tocava, i m'ha agradat ajudar en el que he pogut.

L'experiència ha estat positiva, però és més fàcil quan la responsabilitat última no és teva. De totes maneres, he pogut comprovar que tenir cura d'una criatura (parlem de 2 anyets), és esgotador i et fa estar en alerta constant. Després ja és com s'ho pren cadascú, però que la ratio de dos adults per cada nen de vegades sigui justa ja dóna una idea de com n'és de complicat. Una altra estadística que podria donar és la quantitat de pàgines llegides del llibre que venia amb mi, que ha estat una xifra alarmantment baixa, cosa que no em fa gens de gràcia!

Ara ja sóc a casa i regna el silenci, un altre bé preuat del que t'has d'acomiadar si tens nens al voltant. Així que sense pressa, eh! Fer substitucions de tant en tant no està malament, però això de la canalla és molt cansat, tu!  Me'n vaig a llegir una estona!

dijous, 21 de novembre de 2013

Relats conjunts, Esmorzar amb diamants i Tardor


L'Audrey mirava estupefacta el televisor. Un cop més, per enèsima vegada, es veia baixar d'aquell cotxe i esmorzar davant de l'aparador de Tiffany's, engalanada amb un increïble vestit de nit i un pentinat digne d'un arquitecte. Com odiava aquella pel·lícula. Com odiava també el llibre del qual havia sortit. Però sobretot, odiava la Holly Golightly, el personatge que més fama li havia donat, i a ella mateixa quan es veia presumint i fins i tot cantant el Moon River. Hagués preferit que la imatge que quedés d'ella fos la de Vacances a Roma o la de Sabrina. Fins i tot les de Xarada o My fair lady. Però no, la maleïda Holly Golightly d'Esmorzar amb diamants

S'estava posant nerviosa, més que apagar l'aparell tenia ganes de rebentar-lo amb la cadira sobre la que tenia posades les mans. I perquè no? A la seva edat encara tenia forces i vitalitat per fer-ho, per què no donar-se el gust i deixar anar tota la seva ràbia contra aquell personatge desgraciat i desagraït? Quan ja aixecava la cadira de terra, presa d'un atac de fúria, va sentir unes notes que la van fer aturar. 


En girar-se va veure en Robert somrient al costat del reproductor de CDs nou. La tardor, la seva estació preferida, i també una música deliciosa que sempre la calmava i la tranquil·litzava. Com la coneixia el seu company. Va deixar la cadira al seu lloc i, encara amb la pel·lícula de fons, però amb la melodia de Vivaldi passant-li per sobre, va lliurar-se a un ball pausat amb l'home que estimava i que sabia fer-la feliç per detalls com aquell.


La meva aportació a Relats Conjunts d'aquest mes.

dilluns, 18 de novembre de 2013

Xicra


Després de tres dies de ploure sense parar veus que tothom comença a estar-ne fart, no ens agrada la pluja en aquest país. Tenim la tardor a sobre i el fred ens visita. Però com a defensor d'aquesta estació només puc lloar-ne les coses bones, com per exemple, que amb aquest temps ve molt de gust anar a fer una xicra de xocolata desfeta, si pot ser, al carrer Petritxol, és clar. Escalf per les mans i també per l'esperit.

dissabte, 16 de novembre de 2013

Coach

Fa una temporada vaig tenir l'oportunitat de començar un procés de coaching. No ho vaig buscar, senzillament em van parlar d'una noia en pràctiques que necessitava gent per completar el seu aprenentatge. No crec massa en aquesta mena de processos, però ja que havia de ser gratuït, vaig voler provar, almenys per poder-ne parlar amb coneixement de causa.

El coaching és un mètode per guiar una persona a aconseguir un objectiu concret que s'ha marcat. Se suposa que sols no sabem arribar a trencar algunes barreres, i un coach et pot orientar perquè tu mateix arribis a la solució, no és una teràpia, només un acompanyament. He arribat a la conclusió que les persones no sabem pensar, no ens entenem gens ni mica a nosaltres mateixos, per això es fan necessàries aquestes noves figures que no tracten patologies, sinó que ens ensenyen a pensar i a treballar les nostres pors, dubtes o defectes.

M'adono que els coaches faran fortuna (no són precisament barats), perquè estem bàsicament perduts. Són processos curts, de 3 a 6 sessions, i si no te'n surts se suposa que no vas fixar bé l'objectiu inicial. Jo en vaig fer 5 i puc assegurar que em va servir de ben poc, tot i que era agradable poder parlar amb una persona que no em coneix de res, i em va donar punts de vista interessants. Però estava infinitament lluny d'assolir el meu objectiu, perquè en realitat jo ja sé on són els problemes. Penso sincerament que no són mètodes per tothom. Jo no paro de pensar en el què em passa, en com estic i m'analitzo sempre al detall. Si alguna cosa em neguiteja, busco el motiu, i sovint el trobo. Tot el que em pugui fer pensar un o una coach, jo ja hi he passat. I si ja conec els problemes i les possibles solucions i no les aplico, no ho faré perquè ningú em mengi el cap. Se suposa que t'han de fer preguntes que et sobtin i que t'obliguin a pensar. Jo tenia les respostes més que pensades ja.

Ara, crec també que hi ha gent que no pot arribar a saber què li passa, necessita que li facin veure, i llavors aquesta mena de processos són ideals, no dubto que ajuden i poden ajudar a molta gent. Però qui sap si unes reflexions més profundes, més introspectives de nosaltres mateixos, podrien estalviar unes quantes sessions i sobretot molts diners. Aprendre a pensar, una assignatura pendent.

dimecres, 13 de novembre de 2013

La sandàlia

Aquests dies els tertulians i la premsa només parlen d'una sandàlia. Novament, el diputat de la CUP David Fernández va tenir una intervenció estel·lar, aquest cop davant de l'ex-ministre i ex-directiu de Bankia Rodrigo Rato. Ahir vaig tenir una petita discussió amb gent 100% compatible amb la meva ideologia, cosa que és una mica inquietant. El que queda clar, i per això jo ho obviava, és que qui s'ha de mirar aquí és a en Rato, gàngster, corrupte, mafiós, i tot el que se li vulgui dir, això no ho dubta ningú. És a ell contra qui s'han de dirigir totes les ires. Però majoritàriament ens hem fixat en la sandàlia.

En part, el mal periodisme, el periodisme partidista, i no només l'espanyol, el d'aquí també, han centrat l'atenció allà on no tocava, justament per desviar-la i protegir el corrupte de torn. Un altre fet que no podem oblidar, la manipulació informativa que patim és flagrant. Però tenint molt clares aquestes premisses, vull parlar aquest cop de les formes.

No critico el fons, al contrari, considero que David Fernández és la veu real del poble, diu les coses clares que a molts ens agradaria dir, i l'aplaudeixo per això. Fins i tot quan critica els meus, no li falta raó. Però s'està abonant a l'espectacle, i això no m'agrada massa. També ho fan altres polítics que trobo admirables, com l'Alfred Bosch (ERC), amants de fer-se veure i sortir als mitjans. Vull creure que en Fernández no és d'aquesta mena, ell assegura que no busca l'aplaudiment. Per mi n'hi ha prou amb parlar clar, no cal muntar un show a cada intervenció, pots caure en voler-te superar cada vegada, i això et pot fer quedar com un pallasso, per més que el teu discurs sigui punyent, seriós, i sobretot valent. No només per la sandàlia, també sembla que faci entrar amb calçador frases com la del gàngster, perquè quedin i arrelin. Una mica forçat, per més bé que estigui que li diguin això a la cara a en Rato.

Evidentment, alguns mitjans ja el fan quedar com un pallasso, un poca pena o un violent, fan servir els seus excessos en la seva contra, però ja interessa, com dic, desviar l'atenció i que els corruptes quedin impunes, fins i tot com a víctimes. Expresso la meva opinió respecte a una actuació, però no siguem ximples, no ens quedem mirant la sandàlia. Mirem cap on apunta aquesta sandàlia. 

diumenge, 10 de novembre de 2013

Orgull de gesta

'He vingut a fer castells, no amics', vaig dir ja de bon inici. Però en dies com avui és difícil no emocionar-se, no tenir en compte la qualitat humana de les persones que formen la colla, l'esforç, la passió. Treure el cap d'allà on el tens ficat, on ja has estat cridant amb els teus companys, encarar la plaça i cridar més fort, alçar els punys enlaire, amb tots els músculs tensats. Fer un petó a l'escut, un gest de ràbia i d'orgull de gesta. Deixar que t'ajudin a baixar. Abraçar-se amb tots, repartir somriures i rialles, i també alguns plors. Sentir que formes part d'un tot molt i molt gran, però que alhora ets una persona única a qui buscaran i felicitaran. Saber que no, que no es pot ser tan fred ni tan aliè a un sentiment tan enorme.

dijous, 7 de novembre de 2013

Back in 1967

Llegeixo un llibre ambientat al novembre de 1967, a la Barcelona d'aquell temps. Moments de repressió del català, de brutalitat policial, de revoltes d'estudiants, de presumir de democràcia i d'idealisme a flor de pell. I em quedo amb un paràgraf com aquest:

...el Lluís i jo atacàvem Franco quan sortia a la tele (era una mena de pallasso grotesc que no es molestava ni a aprendre a parlar una mica bé, resultava humiliant haver de reconèixer que estàvem sotmesos a aquell titella)...

I em dol l'ànima veure que fa just 46 anys d'aquells fets i que no hem evolucionat ni una engruna, que seguim estant igual que llavors i que ni tan sols algunes formes han canviat. I per si fos poc, hem d'aguantar encara que un pallasso grotesc que no sap ni parlar ens governi i s'escudi darrere una pantalla de plasma. La paraula és fàstic.

El llibre en qüestió és Veritats a mitges d'Andreu Martín.

dimarts, 5 de novembre de 2013

Decepcions

Analitzo les decepcions perquè sovint em deixen molt tocat, i em costa recuperar-me'n. Com que sempre miro de donar la volta a les coses, penso que és fàcil culpar els altres de les nostres decepcions, la gent no actua com ens agradaria, les pel·lícules no són tan bones com prometien, o el nostre equip no guanya el títol pel qual era favorit. Però si m'hi fixo més, en tots els casos es tracta d'il·lusions que ens hem fet, potser en alguns casos perquè ens n'han convençut des de fora, però tenim criteri propi i hem de saber relativitzar. Les persones no fan tot el que volem, les pel·lícules van a gustos, i els equips de vegades perden. Només tenim decepcions quan esperem coses, quan ens il·lusionem sense tenir una base en la que posar els peus. He conegut persones que m'han dit que no esperen res, que s'ho agafen tot tal com ve. Senzillament, i amb totes les lletres, no me'n crec ni mitja paraula. És propi de la condició humana esperar coses, especialment de les persones, que ja ens coneixem. I quan allò que esperem passa, festa major. Però quan no, decepció proporcional al grau d'il·lusió que ens feia. I de qui és la culpa? Doncs no pas de l'altre, o de la pel·lícula, o del nostre equip favorit. La culpa és nostra, com la majoria de vegades que acabem amb la cua entre cames. Però com que em considero un humà de cap a peus, seguiré esperant i seguiré decebent-me. Algú ho dubtava?

dissabte, 2 de novembre de 2013

A què vols jugar?

—Ei petit, que ets per aquí?

—Mmm... sí, però m'acabes de despertar...

—Perdona, ja sé que fa molt temps que no parlem.

—Doncs sí, i normalment era jo el que et venia a buscar, com és que ara em busques tu?

—Mira, vaig estar repassant posts antics i et vaig trobar per allà, volia saber com estaves.

—Jo bé, com sempre. Esperant fer-me gran, però no arriba.

—No tinguis pressa, sempre t'ho dic. Gaudeix ara, que no tens preocupacions ni res.

—Sí, ja ho sé, sempre la mateixa història. Però ara és una mica diferent, oi? Ara no et veig com altres vegades, em sembla que ser gran no ha de ser tan dolent! Jo també vull!

—Home, té coses dolentes, creu-me, però no cal que te les expliqui!

—Més dolentes que els deures del cole?

—Una mica més dolentes, sí.

—Em recordo d'una paraula que em vas ensenyar... cobàires... caboires... com era?

—Cabòries.

—Això! Ara no em sembla que en tinguis tantes, no? M'agrades més!

—Sí que en tinc home, i algunes de grosses.

—Doncs no sembla que et preocupin massa!

—Home... diguem que altres coses passen per davant, i no em preocupo tant.

—Quines coses?

—Marrec tafaner! Coses, altres coses, ves!

—Però quines coses?

—Serà... res! No t'he buscat perquè m'interroguis, només volia assegurar-me que estàs bé, i dir-te que encara et queden moltes coses per viure, fins i tot algunes de bones! No saps res, Jon Neu!

—Jon Neu? Per què em dius així?

—Res, res, aquest també el coneixeràs en un futur, ja ho veuràs.

—Tot passa en un futur, és que no hi ha res que em passi ara??

—Poca cosa, però aprens molt cada dia, oi?

—L'escola m'agrada, els deures no tant.

—La majoria de coses no les aprendràs a l'escola.

—La mestra vindrà a casa?

—...eeeeh, no exactament. Ja ho veuràs.

—Gnygny, t'odio! No m'expliques mai res!

—Home, no et faré spoilers de la teva pròpia vida, quina gràcia tindria?

—Spo... què? Avui dius coses molt rares, eh!

—Ai sí, em sap greu. Coses del Martini, un amic que faràs d'aquí un temps.

—Vull fer-me graaaaaan!

—Que nooooo, que cada cosa al seu temps. Poc a poc i bona lletra. Per cert, això sí que t'ho puc dir, mai arribaràs a fer massa bona lletra, que ho sàpigues.

—Bah, m'és igual, escriure és un rotllo!

—Doncs prepara't, que te'n faràs un fart...

—Mira, perquè et veig somriure, però només m'expliques desgràcies, eh!

—Més te n'explicava abans, no et queixis. I escriure no està tan malament, home.

—M'agrada més llegir, he començat a fer-ho.

—Llegir... sí una mica també ho faràs...

—Però saps què, el que més m'agrada encara és jugar!!

—Això sempre, petit, no en perdis mai les ganes.

—Avui jugaràs amb mi? Va, vaaaaa, que m'ho deus d'altres vegades!

—Vinga va, avui sí, juguem una estona menut! A què vols jugar?