dimarts, 29 d’octubre de 2013

La competència

Com ja he comentat, el món dels castells està revolucionat darrerament. Les colles estan funcionant a un nivell mai vist, i per exemple, ja són 11 les que aquest any han fet com a mínim un castell de nou pisos, cosa mai vista. La temporada ja s'acaba amb les darreres actuacions importants, i penso sincerament que la majoria de colles es mereixen una felicitació, totes tenen molt mèrit, cadascuna al seu nivell. Però que les feliciti, i ho faig de cor, no significa que m'importi massa el que fan.

Jo que sóc un competidor nat, que sempre jugo per guanyar, però sense fer trampes, en els castells no m'agraden les comparacions, ni els rànquings, ni els punts. Acabo caient, com tots, a mirar classificacions, a pensar si un castell val més que un altre, o si sortim de plaça amb millor actuació que les altres colles. Però en realitat, només m'importa i m'interessa el que fem nosaltres. És clar que és digne d'admiració el que fan altres colles, però no em treu la son. Quan nosaltres ho clavem, me'n vaig feliç i content. Quan ens va malament, decebut i desanimat. I si altres ho han fet millor, doncs felicitats per ells, però que em deixin tranquil, que celebrin el que vulguin, jo només penso en què nosaltres hem de millorar.

No entenc massa les rivalitats, que n'hi ha. Tampoc entenc que algunes colles necessitin mirar què fan les altres a mode de motivació. Que no és prou competir amb la història de la teva pròpia colla? Que no has de voler millorar per tu mateix? Suposo que la competència és un recurs que sempre ha funcionat, però en els castells, i potser jo funciono així amb tot, només vull millorar dia a dia, per nosaltres mateixos, per sentir-nos grans. I el que facin els altres, és coses seva. Especialment, aquells que no sé per quin motiu s'entesten en voler ser la nostra competència.

diumenge, 27 d’octubre de 2013

El cinquè ítem

Vaig a sortir de casa. A veure, repassem:

Claus
Mòbil
Llibre
Cartera

Està tot, ja puc sortir.

Això era abans, sense aquestes quatre coses no sortia de casa, si me'n deixava alguna, malament. Però des de fa una temporada em cal arrossegar un cinquè ítem, que depenent de cop em guardo molt d'oblidar. Ara la llista és aquesta:

Claus
Mòbil
Llibre
Cartera
Carregador del mòbil

Massa connectat amb l'exterior, la bateria vola. El nou esclavatge modern, estar pendents del percentatge de bateria. Això i trobar un endoll, és clar...

dijous, 24 d’octubre de 2013

El lloc més bonic del món

De vegades veig imatges de llocs remots de la Terra que em semblen d'un altre món, tenim un planeta preciós amb infinitat de racons per descobrir, amb una bellesa gairebé etèria. Probablement, no els visitaré mai. Llavors penso que tu i jo tenim un do especial per triar llocs especialment lletjos, sense cap mena d'encant, sorollosos i concorreguts, tot i que anem millorant. Però que és igual, perquè si he de triar el lloc més bonic del món, trio allà on siguis tu.

dilluns, 21 d’octubre de 2013

Injustícia?

Llegeixo en el llibre en curs la següent reflexió:

Sap quin és l'odi més fort que una persona pot sentir? Doncs el que sents en veure que algú obté sense esforç allò que tu desitges amb totes les forces i no pots aconseguir. El que sents quan et quedes mamant-te el dit veient com algú entra per la cara a un món al qual tu no tens accés. I com més propera és aquesta persona, més intens és l'odi que sents per ella. És així.

Potser és exagerat parlar de l'odi més fort, però si ens posem en la situació que descriu aquest fragment, no podem negar que ens resulta molt frustrant veure com algú obté sense esforç allò que nosaltres no podem aconseguir partint-nos les banyes. Una reacció és odiar-lo i envejar-lo. L'altra pot ser lamentar-se i enfonsar-se per no ser prou bons, això va a gust del consumidor. Però tendim a pensar en injustícia, i no sé si tenim raó de pensar-ho. Té menys dret l'altre d'aconseguir una cosa gràcies a unes capacitats innates que nosaltres no tenim? Potser en un altre tema les tornes canviaran, i serà l'altre qui ens envegi.

També és dur això d'odiar més a una persona propera si aconsegueix allò que nosaltres no podem aconseguir. És ben cert que passa, però em sembla trist, si no ens miréssim tant el melic i penséssim en l'altre, potser podríem admirar-lo i felicitar-lo per la fita aconseguida, encara que no li hagi costat massa, però no puc dir que la frase vagi desencaminada, pel que passa en realitat.

Sempre dic que sóc més d'admirar que d'envejar, però en general, som una colla d'envejosos que només pensem en nosaltres mateixos, odiem els que són millors només perquè ens passen la mà per la cara. Hi haurà excepcions, que ningú s'ofengui, però no es pot negar que el nostre 'meravellós' món funciona així.


El fragment és de Crònica de l'ocell que dóna corda al món de l'Haruki Murakami.

divendres, 18 d’octubre de 2013

Historial alcohòlic

Per no sé quina relació d'idees, l'altre dia em va venir al cap el combinat que preníem quan érem canalla i fèiem escapades a les discoteques de Tarragona. Alerta eh, perquè recordo que demanar això ens feia sentir súper guais: suc de pinya amb grosella! Era bo, però no es podia dir que ens convertís en el dur d'una pel·lícula de l'Oest...

Recordo haver mirat malament a aquells amics més grans que demanaven les primeres cerveses, quina irresponsabilitat! Beure alcohol, s'havien tornat bojos! Aquesta és una fase que dura poc, naturalment, i després comences tu també, ni que sigui per socialitzar. Una evolució lògica, t'adaptes al que veus. Un dels primers combinats de veritat que recordo haver pres amb fruïció era Licor 43 amb Cacaolat (numumba, en deien els belgues), continuant en la meva línia. Boníssim, però picava a la butxaca, a banda de ser hipercalòric. Després de més gran ja va venir el Martini, amb Coca-Cola o llimonada, però l'he acabat prenent sol amb gel, coses de la Txaro! Per cert, que Martini fa 150 anys, no cal ser gaire espavilat per saber com ho celebrarem...

Pel camí, quantitats industrials de kalimotxo en els nostres jocs de beure, i cervesa en quantitats molt inferiors, ja que sóc d'aquesta estranya raça de persones als que la cervesa no els ha acabat mai de fer el pes, i han passat els anys dient 'ja t'hi acostumaràs', però no ha passat. Vaig a teràpies d'aquelles de 'Hola, em dic XeXu i no m'agrada la cervesa' 'Hola XeXuuuuuu'. Això sí, una bona clara (xampú a Tarragona) sí que em passa la mar de bé, i la sidra irlandesa també! 

Un historial alcohòlic molt trist i poc original, ja ho sé, en el que ha primat la quantitat a la qualitat, no m'han agradat mai els destil·lats tampoc. Avui bec molt poquet i no ho trobo a faltar, però he tingut èpoques. Com tots, oi?

dimecres, 16 d’octubre de 2013

Relats conjunts, Nens menjant raïm i meló


Te'n recordes, Manuel? Abans era tot molt més fàcil. Tants anys fent el que ens venia en gana, i finalment ens han enxampat. Qui ho havia de dir, oi? Bé, no podem dir que no haguem temptat la sort, és clar, però semblava que podíem fer qualsevol barrabassada i que ningú no ens descobriria mai. Ara m'ha vingut a la memòria quan érem uns marrecs. Recordes la parada de fruita del vell Antoniu? Mentre tu el despistaves jo li pispava el que trobés més a l'abast, fins i tot li havíem furtat algun meló i tot! Ens en fèiem un fart, de fruita! I el vell que no s'assabentava de res, pobre home. Però saps què? Que no em penedeixo de res. Si la gent és tan ruca com per deixar-se entabanar, és el seu problema. Aquesta vida és dels espavilats. I per més que ara seiem al banc dels imputats, ja saps que a tu i a mi no ens passarà res, si nosaltres caiguéssim, caurien també la meitat dels que seuen a l'hemicicle. Aguantem la tempesta, i després a seguir fent la nostra. Espera, que ara puja a l'estrada aquell diputat pollós, mira com va vestit, no sé com deixen entrar hippies al parlament. Segur que només dirà ximpleries.


Escrit inspirat en la intervenció de David Fernández (CUP) davant els ex-directius imputats de Caixa Penedès, i la meva aportació als Relats Conjunts d'octubre.

diumenge, 13 d’octubre de 2013

I deixem d'embolicar...

El projecte c@ts va néixer en aquest blog el 9 de febrer del 2008. En aquell moment només era la proposta de crear uns premis populars, per veure si interessava a la gent, ho havia estat parlant amb una sola persona i vam acordar endegar-ho al Bona Nit. Com que la idea va tenir bona acollida i van sortir alguns voluntaris per tirar endavant l'aventura, ens hi vam esforçar i uns mesos després, al maig, es va presentar el blog on s'havien de cuinar els premis.

Si faig aquesta presentació és perquè aquest projecte que tant m'he estimat i que he compartit amb uns companys de viatge meravellosos durant cinc anys, ha arribat a la seva fi. Després d'anunciar-ho on pertoca, no puc fer més que acomiadar-me aquí, on tot va començar. Com es pot imaginar, em dol molt que un dels meus fills virtuals s'aturi i deixi de funcionar, però a banda que és força feina mantenir-lo, creiem que no hem sabut evolucionar i solucionar els defectes, la fórmula s'esgota i no ens veiem amb cor de continuar. No és una porta tancada, però sí que la deixem ben ajustada. I tot i així, mai ningú em convencera de que no era una bona idea, amb uns objectius preciosos.

Només vull dir que per mi és un moment trist, encara que estic molt orgullós de la feina que hem fet durant cinc anys, i diguin el que diguin, la nostra integritat estava a prova de qualsevol dubte. Si algun administrador hagués intentat fer trampes en favor de qui fos, jo mateix l'hagués convidat amablement a abandonar el projecte amb una puntada de peu al cul. Però mai va ser així, i no es pot dir el mateix de tots els participants. De manera que he d'agrair moltíssim a tots els que s'han deixat la pell a c@ts , aportant el seu temps, esforç i paciència, un plaer treballar amb ells. També agrair a tots els que han col·laborat desinteressadament a tots els nivells, que no són pocs. I finalment, a tots els que heu participat algun cop en el projecte, perquè entre tots vam construir una ambient molt xulo i una iniciativa molt participativa que ens ha portat moltes alegries. Fins i tot agrair als que ens han portat disgustos perquè, malgrat tot, demostraven que els premis significaven alguna cosa, si tan important era guanyar.

Llarga vida als blogs escrits en català! Seguim fomentant la nostra llengua a la xarxa, val la pena, tenim un tresor increïble que no podem deixar perdre mai.

dijous, 10 d’octubre de 2013

Només paraules

Un percentatge molt elevat de les meves comunicacions és virtual, per via escrita, a dia d'avui em sembla que a molts ens passa. No diguem ja aquells que, a més, tenim un blog. Alguns cops he pensat que sóc només paraules, les paraules dels infinits mails que escric, o les que deixo aquí per aquells que em llegiu. Paraules i poca cosa més. I què hi ha darrere? Una persona dura? Un mar de dubtes? De tot una mica? Això només ho sé jo.

Generalment, rebo bons comentaris sobre el que escric, correcció, claredat en l'exposició d'idees, i això em converteix en una persona coherent, assenyada. Però tinc la necessitat de ser no només paraules, que se'm valori per altres coses, fins i tot superficials, perquè les paraules se les acaba emportant el vent, com se sol dir. No és que necessiti notorietat, ser conegut, l'únic que m'importa és que la meva gent sàpiga que sóc més que paraules, que tinc coses per oferir més enllà del que dic o escric. Necessito ser important per ells. I resulta que hi ha qui es preocupa per fer-me adonar d'això. Uns simples comentaris en un mal moment em van cridar l'atenció, però sobretot una personeta que amb els ulls ho diu tot, que em transmet el que veu en mi, i per força me la crec; perquè aquests ulls preciosos no menteixen.

Em va a temporades, en un altre moment tindré necessitats diferents, però ara em cal saber que no sóc només unes simples paraules. I tu m'ho dónes.

dilluns, 7 d’octubre de 2013

La percepció de la soledat

A la vida passem moments de tot, alts i baixos. I en els baixos hi ha algunes conseqüències associades que vivim tan intensament que acabem creient que són veritat, i ja ens poden dir el que sigui, que no ens convencen. En el meu cas, un agreujant als mals moments que he viscut els darrers mesos ha estat la percepció de la soledat. He arribat a sentir-me terriblement sol perquè no sabia a qui recórrer, no veia a ningú que em pogués acompanyar en el mal tràngol. Odio dir-ho, perquè a banda de fer-me sentir malament, hi ha algunes persones que llegiran aquest post que es poden sentir ofeses per això, però els sentiments no es controlen, i eren aquests. Aïllament. Ceguesa.

Llavors arriba un dia que tens una bona notícia, una magnífica notícia per compartir, i t'adones que hi ha un munt de gent per avisar. I ho vols dir, vols treure-ho, i envies un mail a tots aquells, i quedes amb uns altres, i un missatget a aquella, i que no et deixis aquell altre de més enllà, i que a aquells ja els ho diràs quan els vegis. I fins i tot ho vols explicar al teu blog. On era tota aquesta gent fa un parell de mesos? Doncs exactament al mateix lloc que ara. On tenia el cap jo? I ara, on el tinc?

divendres, 4 d’octubre de 2013

On és la càmera oculta?

Sempre és una mica estrany trobar-se a la bústia una notificació de recollida a correus, quan no esperes que t'arribi res. Què serà, un regal inesperat, algun admirador secret? No, no, és clar que no. Pots esperar-te qualsevol cosa. Però quan diligentment et presentes allà abans del termini estipulat i t'entreguen una multa de trànsit, és per llogar-hi cadires.

A veure, fem memòria... quants mesos fa ja que no tinc cotxe? M'han posat una multa durant el setembre... i a Salamanca. Salamanca, on no he posat un peu en ma vida, i a més, jo pensava que les multes de l'estranger no arribaven! Passo per la caixa per assegurar-me que no me la cobraran, i em diuen que poden fer-ho si no pago, fins i tot embargar-me el compte... o la nòmina... que no tinc tampoc.

Quan ja estava buscant la càmera oculta, he trucat a aquesta bona gent de Salamanca i els he parlat en un correcte espanyol. Amb accent, però correcte. M'han fet esperar una eternitat mentre feien unes comprovacions, fins que han determinat que van introduir la matrícula malament al sistema, per una lletra, i que els sortia que l'infractor era jo. Que no pateixi, que em treuen la multa d'ofici. Però si no arribo a trucar i vaig directament a pagar ningú s'hagués queixat. Mira que bé, el meu malaurat C3 em segueix proporcionant posts a títol pòstum.

dimecres, 2 d’octubre de 2013

Phubbing

El nostre món està en constant evolució, sembla que la tecnologia avanci a una velocitat superior a la que nosaltres podem assumir-la i comprendre-la. I una de les coses que sembla avançar més lentament és la llengua. Cada dia s'han de crear paraules noves per cobrir les necessitats que generen els conceptes nous, i avui us en vull presentar una: phubbing.

Phubbing és la paraula que s'ha creat per descriure allò que tots patim en els darrers temps, quedar amb algú i que aquest algú es passi l'estona enganxat al mòbil o a la tauleta i no ens faci ni cas. Canvieu la persona de la frase i també val, perquè no ens enganyem, nosaltres també ho fem, no només ho patim. Ja ho sabem que els smartphones ens tenen enganxats i que estem connectats en tot moment, però al final acabarem quedant i parlarem amb l'altre a través de whatsapp. Que hi hagi la necessitat de posar nom a aquest concepte és perquè és molt més comú del que hauria. Adaptar-se o morir, ara ens comportem així. Veurem on anirem a parar.

Pel que en sé, encara no se li ha trobat una traducció, si la llengua és lenta, el català ja ni t'explico. Algú s'atreveix a aventurar alguna adaptació més nostrada?