dissabte, 29 de juny de 2013

Plaers indescriptibles

De plaers n'hi ha de moltes menes, alguns són coneguts per tots i no cal ni parlar-ne, però un bon dia t'adones que fas alguna cosa que realment se't posa molt bé, que t'encanta i ho faries sempre si poguessis. Parlo de petits plaers, minúsculs, però indescriptibles. Aquelles petites coses que ens fan sentir molt bé, però potser a algú altre no li fan ni fred ni calor. N'explico un de meu, es tracta de llevar-se a una hora prudent, esmorzar de la manera habitual i, en acabat, tornar-se a posar al llit una estoneta més. Això ho practicava molt els estius fa uns anys, tornar al llit després d'esmorzar, fantàstic! Confesso que algun cop ho faig abans d'anar a treballar perquè tinc la sort de no quedar-me clavat altre cop i poder reaccionar a temps, però no sabeu com es posa de bé.

Ah, no deixareu que xerri jo sol, no? Teniu algun plaer d'aquests indescriptibles, molt personals, per ximples que siguin, i que es puguin explicar? Va, que vull idees per millorar el meu benestar!

dimecres, 26 de juny de 2013

Identificar-se amb uns o altres

Sembla ser que en Celestino Corbacho, ex-ministre socialista i ex-alcalde de l'Hospitalet ha dit que se sent més proper als socialistes andalusos que a la burgesia catalana independentista, en referència a CiU, i que el PSC no vol la independència. Ha descobert la sopa d'all. Aquest home fa vida política aquí, però no és català, així que fins a cert punt es pot entendre la seva opinió. Més difícil em resulta entendre a altres polítics nascuts a la nostra terra.

A voltes amb sentir-se proper a uns o a altres, he pensat en les meves converses precisament amb militants del partit socialista. Aquestes converses sempre solen pujar de to, descobreixo que és impossible que ens entenguem perquè partim de premisses diferents. El seu raonament és que la independència no és la solució ara, que hi ha molta gent que ho està passant malament tant aquí com a Espanya, i el que hem de fer és ser més solidaris i no separar la terra, ens hem d'ajudar entre tots. Un propòsit molt lloable, si no fos que per mi no es tracta de separar la terra, no sento que tingui res a veure amb Espanya, i per tant vull ser solidari i just amb la que és la meva terra: Catalunya. És una qüestió de sentiment, no que em vulgui quedar tots els diners només pels meus, és que per mi, només hi ha un país, als altres països ja els donarem diners quan els haguem de rescatar. Formem part d'Espanya, però cada cop estem més lluny, i personalment no m'he sentit mai a prop d'ella.

Com ja he dit altres cops, part de les meves arrels són espanyoles, i no en renego, senzillament és que no tenen cap mena d'importància a la meva vida, que s'ha desenvolupat íntegrament a Catalunya, així ho he sentit, i així ho seguiré sentint fins l'últim dia, per més lleis que facin, per més persecució que patim i per més tancs que ens enviïn. No sóc separatista, quelcom que mai no ha estat unit en el meu cor no pot separar-se.

dilluns, 24 de juny de 2013

Puigmal

L'excursionista de pa sucat amb oli s'adonava que si seguia pujant muntanyetes com les del Montseny aviat perdria l'interès dels seus lectors, i la seva vocació de farsant el va portar a buscar una ruta assequible però que en aparença impressionés. Amb el seu amic Gerhart es van decidir a fer la clàssica Fontalba-Puigmal-Núria-Fontalba, una ruta circular de 14.4km classificada de fàcil o moderada, però alerta, amb un cim de 2913m: el Puigmal.

Imatge treta d'aquí.

A Fontalba (2074m) s'hi arriba des del poble de Queralbs per una pista forestal difícil de remuntar amb un turisme. Des d'llà, comença l'ascensió pronunciada fins el Cim de la Dou (2471m), i després del Coll de Fontalba, que és força pla, hi ha la pujada més forta fins el cim del Puigmal. En honor a la veritat, l'excursionista de pa sucat amb oli va confondre els pics, i un cop dalt del Puigmal es pensava que encara quedava la pitjor part, però el cim ja estava coronat. Amb la idea d'haver de patir encara una estona més, allò va fer que no semblés per tant. 

 Vistes del pirineu francès des del cim del Puigmal

La llarga baixada fins a Núria (1960m) és tant o més exigent que la pujada, i dura per les cames, és un desnivell negatiu de 1000m. I de Núria, després de dinar molt d'hora, només quedava tancar el cercle fins a Fontalba fent més sender que muntanya, però un bon tros.

 Pic Petit de Segre i Pic de Segre a la baixada 
del Puigmal, no es pugen en aquesta ruta.

Fins a Núria va fer un dia espaterrant, però a la tornada, un cop més, es va tancar la boira i part del camí va ser a cegues, però no era difícil de seguir. Com a mínim, aquest cop l'excursionista de pa sucat amb oli no es va mullar. Hi queda molt poca neu allà dalt, només hi ha clapes, però sempre és agradable veure'n i trepitjar-ne. 

 Marxant de Núria, la cosa ja no pintava bé.

Aquesta ruta no és difícil i hi havia prou gent. Està pensada per fer-se entre 5:30 i 8 hores, però l'excursionista de pa sucat amb oli la va fer en 5 hores, a preu fet i parant el mínim temps possible per avituallar-se. El motiu era evident, cap dels dos expedicionaris volien veure compromeses les seves respectives revetlles de Sant Joan.

Informe de danys: cruiximents intensos als quadríceps i menys pronunciats als glutis.  

divendres, 21 de juny de 2013

Els personatges

Hem parlat moltes vegades de la dualitat de la persona i el personatge en els blogs. Fins a quin punt la persona que escriu és ella mateixa o es crea un personatge? Bé, segur que hi ha de tot, personatges totalment inventats, personatges que són un posat o només una vessant de la persona, o el simple reflex de la persona que escriu, com si el blog fos una part d'ella mateixa. Qualsevol opció és bona sempre i quan no es busqui perjudicar els altres. Jo sempre he afirmat que el meu és un cas clar del darrer tipus que esmentava i penso que tothom ho dóna per cert. I no patiu, ho seguiré afirmant, perquè és la veritat.

Però dins de ser jo mateix, i d'haver signat tots i cadascuns dels posts d'aquest blog, m'he adonat que al llarg del temps m'he servit de diferents 'personatges' que he fet parlar per boca meva, i que he utilitzat per explicar les coses d'una altra manera. Fa molt de temps tenia 'la veu vermella', que seria la part més crítica i destructiva de mi mateix, que quan em parlava em deixava fet pols. També tenia el 'XeXu petit', que mirava de connectar-me amb el meu passat remot i amb qui les converses eren més agradables. També he fet parlar els meus dos gats, cadascú a la seva manera, amb la seva personalitat, el malaurat Bamboo i el panxacontent Blog. Darrerament a la festa s'ha afegit 'l'excursionista de pa sucat amb oli', i al meu blog de llibres també hi tinc 'el caçador de llibres'. I a banda d'algunes converses amb personatges imaginaris, segur que me'n deixo algun altre, no recordo tot el que he escrit!

Personalitat múltiple? Simple bogeria? No ho sé, però tinc afecte per aquests personatges i cadascun em serveix per explicar-me de maneres diferents. No descarto que en surtin de nous, no els penso, senzillament apareixen. Això sí, tots ells són una part de mi mateix, perquè ser jo mateix és l'única manera que conec de fer les coses.

dimecres, 19 de juny de 2013

La (meva) Facultat

Per un atzar inesperat, he hagut d'encaminar els meus passos a la Facultat, la meva, la que em va acollir durant 11 anys en total. Ara feia molt que no hi anava, no solc tenir motius per fer-ho. Des que vaig acabar la carrera que no em moc per l'edifici, tot i que després vaig passar una bona temporada més en edificis annexos. Segur que en tot aquest temps hi dec haver tornat esporàdicament, però avui ho he viscut diferent. He tingut la sensació que tot està igual, el camí d'accés habitual des del metro, el pati, el vestíbul... i la inoperància de la secretaria del centre, és clar, algunes coses segur que no canviaran mai. 

He sentit que en qualsevol moment em passarien pel costat grups d'alumnes coneguts, quan en realitat no hi pot quedar ningú de la meva època. He reviscut records en molts racons que continuen intactes. M'he creuat amb antics professors, una mica més calbs, amb uns quants cabells blancs més, però sorprenentment clavats a com els recordava. M'he posat nerviós perquè, tot i ser el meu lloc, tot i haver-hi viscut tant, ja no em pertany, no ha canviat pràcticament gens, però ja no en formo part, és d'una altra gent. És com si el lloc tingués vida i em digués que el meu pas per allà no va significar res per ell, com el de tants que em van precedir, i tants que vindran.

M'he sentit estrany a la meva pròpia casa, perquè d'alguna manera ja no ho és, i no obstant hi tinc un lligam que no es trencarà mai. No sé si és normal que se m'hagi remogut alguna cosa en caminar per aquells espais, he volgut passejar una mica per allà abans de marxar; estranyament familiar, estranyament desconegut. Qui sap si el futur em tornarà a portar a la meva vella facultat per desenvolupar-hi alguna funció, però ja no serà el mateix, associo massa aquelles parets amb una època, una gent, una mentalitat i moltes vivències. L'edifici romandrà, però aquells temps mai no podran tornar.

dilluns, 17 de juny de 2013

Relats conjunts, Lunch atop a Skyscraper


Seré la riota del despatx. En mala hora vaig fer cas d'aquells seminaris sobre les bones presentacions orals, sobre els elements que ha de tenir una bona ponència. De fet, els consells eren bons, però per quins set sous se'm va acudir portar una reproducció emmarcada de dos metres per metre i mig de la famosa instantània dels obrers esmorzant a la biga? Com a element explicatiu em sembla fantàstic, en la imatge s'hi poden veure fàcilment una cinquantena d'irregularitats que poden fer més amena la meva sessió sobre prevenció de riscos laborals, pretenc fomentar la participació, i amb la imatge davant m'havia de ser molt senzill introduir diversos temes a tractar. Però per què no portava una diapositiva per projectar com sempre? M'hi volia lluir, però no comptava ensopegar amb el cavallet i fotre'm de lloros amb el quadre per sobre. Resultat: set punts de sutura sobre la cella dreta i un parell de costelles fissurades, a banda d'un genoll pelat i un ridícul espantós. I jo em faig dir expert en riscos laborals? Si ja ho dic jo, seré la riota del despatx. 


La meva aportació al Relat Conjunt de juny. T'hi animes?

divendres, 14 de juny de 2013

Ni per menjar

Com tantes vegades, avui teníem una visita a la feina i sempre ens diuen que ens hem de posicionar per figurar una mica. Els que estan ocupats, doncs perfecte, però els que no, a fer-ho veure. Per sort, a mi em solen trobar treballant, i així no he de fer cap paper. El president de l'empresa passeja els visitants i els va explicant què fem nosaltres, sovint sopars de duro, perquè el que ha dit que estava fent jo i el que feia realment no tenien massa a veure. A mi aquest home sempre m'ha fet gràcia, és un bon humorista, encara que em sembla que no fa riure a tots per igual...

Tenir-lo per allà a les trinxeres, cosa que no és comuna, m'ha fet pensar en la darrera vegada que el vaig veure, fa unes setmanes o un mes. Ens vam creuar per les escales quan jo arribava a primera hora, i ell sempre té algun comentari per tothom, suposo que per generar proximitat. Ja he comentat alguna vegada que em cansa que tothom em pregunti les mateixes coses i acabo contestant el primer que em surt, de pur avorriment. I com no podia ser d'altra manera, el bon home en veure'm es va aturar i em va dir 'tu t'has aprimat molt, no?' i jo, sense pensar-ho dos cops, li vaig deixar anar 'és clar, amb el que ens pagues, què t'esperes, no en tinc ni per menjar'.

En aquell moment em va semblar una resposta ocurrent, no era pas un retret real. L'home va abaixar el cap i vaig haver de dir que era broma. Va quedar aquí la cosa, però en explicar-ho als companys se'm quedaven mirant amb ulls com taronges, no es creien que li havia dit una cosa així. El president no deixa de ser una persona que ha demostrat tenir sentit de l'humor i que s'hi pot parlar. Però potser tenen raó que no era la millor broma que se li podia fer en els temps que corren...

dimecres, 12 de juny de 2013

La teoria

La teoria jo me la sé molt bé. Aquells que intenten donar-me consells perquè ells-ja-han-passat-per-aquí, no acabo d'entendre com em recomanen certes coses, si saben que no els van funcionar, si saben que no pots dir a algú com aixecar el cap si aquest algú no està en disposició d'aixecar-lo. Ah, i dir 't'has d'animar' és de les coses més inútils que hi ha, com em van dir un cop, és com dir-li a un malalt 't'has de curar'. Un cop més, la teoria al respecte està claríssima. I quan has de ser tu el que fas veure al que t'aconsella com s'han de fer les coses i t'ha d'acabar donant la raó, et preguntes en quin món viu alguna gent. Però tu saps que per més que sàpigues la teoria, la pràctica (ja trigava la paraula) és tota una altra cosa, passar d'una a l'altra requereix voler-ho, requereix reunir forces i requereix un treball personal de convenciment. En canvi, no requereix massa consells externs. Amb tot, no trec valor a aquells que s'esforcen per escoltar-te, fan molt més sense pensar-s'ho que quan creuen que t'estan ajudant amb consells. De vegades fins i tot els has d'explicar això, verbalitzar ja ajuda. Però aquesta és la teoria, és clar.

diumenge, 9 de juny de 2013

L'excursionista de pa sucat amb oli

Entre els companys i companyes blogaires tenim alguns excursionistes d'alt nivell que s'enfronten a veritables gestes muntanyenques. Sense cap intenció d'imitar-los i encara menys d'emular-los, penso que també m'agradaria parlar d'alguna sortida que pugui fer jo, sense arribar a fer-ne cròniques per les quals em manquen molts coneixements, però en aquest blog hi pot haver un excursionista de pa sucat amb oli.

L'excursionista de pa sucat amb oli ha tornat a dirigir-se al Montseny per pujar el tercer cim més alt del Massís, el Matagalls, un deute pendent. Els amics Txaro i Gerhart disposen d'una furgoneta adaptada que els ha permès fer nit a Coll Formic, un dels punts clàssics d'inici d'ascensió. Després d'una passejada per la zona fins a l'inici del Pla de la Calma, sota un cel estrellat impressionant, els expedicionaris van buidar una ampolla de Martini per agafar forces pel matí següent.

Coll Formic, l'inici de la pujada, amb el cel encara força blau

Des de Coll Formic (1142m) comença una pujada amb molt pendent que després se suavitza en un camí força transitat que condueix al Matagalls, vorejant alguns cims menors. Fent-se el milhomes, l'excursionista de pa sucat amb oli ha decidit pujar-ne dos de propina, el Turó Gros de Santandreu (1542m) i el Turó de l'Estanyol (1578m), totalment innecessaris. Després d'això, només queda el plat fort, de 1697m, en una darrera pujada notable, però assequible.

El Matagalls amb la creu al cim, des del Turó Gros de Santandreu

La previsió meteorològica donava tempestes, però l'ascensió s'ha fet en menys de dues hores i amb un temps agradable. Justament en els moments de fer cim, la boira s'ha tancat i ha començat a plovisquejar, amb ratxes una mica més fortes de vent i pluja. Sens dubte, això ha afegit una mica d'èpica al descens dels soferts expedicionaris. Vaja, que han passat un fred considerable.

Vista nord-est des del cim, amb la boira caient-nos a sobre!

Una bona excursió matinal en un entorn agradable, molt assequible però més exigent que el Turó de l'Home. Hem quedat tots ben cansats, però no compto que ens passi massa factura en els propers dies.

dijous, 6 de juny de 2013

L'últim dels pensaments

El meu cap gairebé sempre bull, com que no em sé relaxar, sempre estic pensant en una cosa o altra. Ara, a més, miro de mantenir-me ocupat i hi ha unes quantes activitats que omplen els meus pensaments de manera gairebé constant. Si explico això és perquè m'adono que hi ha un tema al que no dedico ni una desena part dels pensaments que hauria: la feina. D'un temps ençà la feina és per mi un simple tràmit diari, una molèstia d'unes quantes hores. Em preocupa la meva total desmotivació, això sí, però prefereixo no prestar-hi massa atenció. I sent sincers, no hauria de ser així, perquè el moment és complicat. Ni tinc la feina assegurada, ni és segur que l'empresa mateixa duri massa, i tal i com està el mercat, em veuria amb greus problemes si em quedés al carrer. Tot i així, faig poc per revertir la situació i dubto que el meu lloc de treball em torni a motivar algun dia, però com que en la meva escala de valors la feina sol estar sota zero, em pregunto si tant li fot tenir una feina que no m'aporta res per tal de seguir sobrevivint, o és gaire necessari gaudir de la feina que fem. Uns dubtes una mica frívols en els temps que corren, suposo. El cas és que totes les activitats que ocupen els meus pensaments valen diners d'una manera o altra, i per tant, sense feina, no hi han activitats. I sense motivació, ganes ni implicació... potser deixarà d'haver-hi feina.

dimarts, 4 de juny de 2013

Un conte de la Sara

Jo tenia entès que quan algú fa anys és tradició fer-li un regal. Però resulta que a can Truquem al gegant del pi? no ho entenen així. La Gemma i la Sara van muntar un concurs de preguntes sobre cançons per celebrar l'aniversari de la mare i sembla ser que com a guanyadors i malauradament únics participants, la Sílvia i jo (que vam empatar), som mereixedors del premi del concurs en qüestió. I quin premi! La Sara ens ha escrit un conte personalitzat, una obra de gran valor per l'edat de l'artista, que només té 6 anys. I no puc fer menys que compartir l'original amb vosaltres perquè veieu el nivell de la Sara i quin honor m'he endut guanyat el concurs. Aquest conte valdrà milions alguna dia, segur! Si no veieu bé la imatge, feu click i es veurà més gran.


A suggeriment de la mare de l'artista, incloc la transcripció a lletra d'impremta del manuscrit, perquè no us hi deixeu els ulls:

Hi havia una vegada un dofí que podia anar a la superfície i cada dia es preguntava “com és que puc viure fora de l’aigua?” Un dia va veure un dofí que deia que ho sabia tot i li va preguntar “com és que puc viure fora de l’aigua?” i el dofí i va dir “suposo que tindràs poders”, “què? Jo no puc tenir poders, això és impossible”, “no és impossible”. Al dia següent va dir que potser sí que era possible que tingués poders. I va anar al metge del fons del mar i el metge li va dir que sí que tenia poders. I va saltar d’alegria perquè podia fer tot el que no podien fer els altres dofins.

dissabte, 1 de juny de 2013

Límits

Fa uns dies comentava la meva manera de fer les coses, sóc força d'extrems, i per poder realitzar una activitat necessito prendre-me-la seriosament, si no acabo parant o deixant-la estar. Això fa que sovint, quan agafo una dèria, la vulgui portar fins el límit, i justament l'exploració dels propis límits ha estat un motor a la meva vida, encara que també hagi tingut llargs períodes d'apatia, ho reconec. Fa un temps ja en vaig parlar, en relació amb els castells, però també ho podria aplicar als blogs o a llegir. No sóc gaire alt, ni gens fort, ni massa intel·ligent. Però totes les carències es poden suplir amb l'empenta, amb creure's que pots, en estar segur que pots.

Per casualitat, he ensopegat amb la figura de Josef Ajram (un altre coetani meu, per cert). Potser alguns el coneixereu ja que surt força als mitjans, és famós per haver-se fet ric a la borsa sense estudis i per ser un gurú de l'esforç físic i la recerca dels propis límits. Sentint-lo parlar, no cal dir que és el tipus de persona de la que fugiria i no em creuria ni mitja paraula, tant per la imatge que desprèn, pel posat, com per les seves flipades. Però en realitat se'n pot extreure alguna cosa positiva del seu discurs, i no és diferent de la meva filosofia de vida, per dir-ho d'alguna manera, salvant les distàncies.

Com deia, la confiança en les pròpies capacitats és bàsica per pal·liar les altres mancances que tenim, i l'esforç, la perseverança. Si fer una cosa no ens costa, vol dir que podríem fer-la més ràpid o més complicada. Cal fer-ho, però? Doncs no, no cal, però depèn del que vulguem aconseguir, i de com de bé ens pot fer sentir saber fins on podem arribar. El problema és que això també enganxa, i si assoleixes fites, sempre en vols més, a més dificultat, més satisfacció. Un peix que es mossega la cua cada cop amb més acarnissament. I per més que digui aquest home, estic segur que tard o d'hora topem amb el nostre límit. No hi ha cap mal, crec que hauria de ser més motiu de satisfacció que de decepció: hem arribat tan lluny com podíem. Això, sempre i quan tinguem al cap que tot i poder molt més del que solem oferir, no ho podem tot.