dimecres, 29 de maig de 2013

Perdre's


Vagar per carrerons estrets amb la sola intenció de perdre's. Corrugar el front en trobar-se una via més ampla, senyal inequívoc d'orientació, i tirar enrere per endinsar-se, de nou, en les profunditats d'una ciutat que no t'acabes mai, que no s'acaba mai. Pensar que Catalunya tindrà una capital preciosa. Somriure i continuar.

dilluns, 27 de maig de 2013

Talla S

Després d'una seriosa lesió l'any passat, aquests dies he tornat a castells amb el ferm propòsit de no posar-me més en la posició que porto anys i anys fent. Solia ser la base del castell, el que coneixem com a 'baix', la persona que no es veu sota una de les rengles del tronc del castell. Des del dia que vaig tornar vaig deixar clar que no ho volia fer més, no és gens agraït i ja he patit prou.

Com que feia un temps que no em veien, molta gent em va fer les mateixes preguntes en retrobar-me, i em van sorprendre força. La primera, invariable, és si tinc feina, si segueixo treballant. Això m'indica que molta gent a l'atur han tornat als assajos per mantenir-se ocupats, i penso sincerament que la situació laboral del país afecta molt les colles castelleres, que aquest any estan a un nivell altíssim i en surten de noves tot sovint.

La segona pregunta, feta amb cert temor, era si estava bé, si estic malalt o alguna cosa així. Des que em van veure la darrera vegada he perdut una considerable quantitat de quilos i es pensaven que era per malaltia. És cert que es nota molt i que potser és exagerat, però jo no sé fer les coses d'una altra manera, m'hi he posat seriosament i he perdut molt pes. Però no acabo d'entendre certes mirades de preocupació i alarma, si he perdut pes és perquè me'n sobrava, i encara que no ho sembli, encara en podria perdre més, però tampoc hi tinc massa interès. Potser no és comú trobar-se algú amb una determinació tan ferma i espanta veure un canvi tan radical, però només jo sé com em veig ara i l'indescriptible sensació de sentir-se bé amb un mateix, cosa que tothom que em coneix una mica sap que no em passa gairebé mai.

I sí, l'esforç és molt gran, el sacrifici brutal, però el premi s'ho val. Quan pots comprar-te una talla S o uns pantalons dues o tres talles per sota de l'habitual, quan t'emproves aquesta roba i et veus bé. No estic boig ni sóc anorèctic, quin mal hi ha en voler agradar-se una mica? Per què em miren amb por?

divendres, 24 de maig de 2013

Les tres coses

Era de tan bon conformar que per sentir-se perfectament realitzat en va tenir prou amb tenir un hàmster, plantar uns geranis i escriure cartes al director del seu diari preferit.


No és autobiogràfic. Intent d'imitar (amb poca gràcia) el company Jpmerch.

dimecres, 22 de maig de 2013

El que la senyera amaga

A primer cop d'ull, la samarreta que el Barça lluirà la propera temporada és força reeixida. Lluny dels dissenys més extravagants de temporades passades, tornen les franges regulars i de gruix estàndard, potser encara una mica massa primes pel meu gust, però és d'aquelles a les que ens acostumem ràpid. Però això no és el que crida l'atenció, sinó la segona samarreta que porta els colors de la senyera, pagant així un deute històric, l'equip mai no havia portat els colors de la terra, en un moment molt apropiat per fer-ho.

Foto extreta del Diari Ara

Però aquest fet tan aparent potser n'està amagant un altre. Tothom parla de la senyera, de la identificació del Barça amb Catalunya, però els arbres no ens deixen veure el bosc. Si ens fixem bé en la samarreta podrem veure que al pit porta imprès el logo de Qatar Airways, i per tant, és la primera samarreta de la història del club que inclou publicitat d'una marca comercial.

Personalment, m'agradava que la samarreta del Barça estigués neta de publicitat, era un orgull no vendre aquest espai, però tenint en compte que el futbol és un negoci i que els diners són necessaris, entenc que s'ha de tacar la samarreta, és un mitjà de subsistència. El que no m'agrada tant és que sembla que l'han anat introduint dissimuladament perquè ningú no es queixés. Primer amb UNICEF, que sí, que molt bona iniciativa, però visualment ja ens acostumàvem a veure una inscripció al pit dels jugadors. Després, Qatar Foundation, una altra fundació benèfica, encara que de dubtosa reputació. I finalment la marca comercial, sense esperar més per cobrar una bona picossada, i curiosament fent-ho coincidir amb una samarreta prou maca i que es vendrà molt. El millor disseny amb la pitjor notícia, necessària, però dolenta al cap i a la fi. Potser no és la millor manera de fer les coses de cara als aficionats, més valdria anar amb la veritat per davant.

Pel que fa al patrocinador, res a dir. Posen els diners, i a callar. De vegades és força fastigós que el futbol sigui tan clarament un negoci.  

dilluns, 20 de maig de 2013

M'alegro de veure't

A qualsevol acte festiu que es fa al poble la gent surt al carrer, ni que sigui una estona, i pots trobar-te persones que fa molt temps que no veus. És sempre curiós perquè no és que els retinguis a la memòria, mai no hi penses, però quan te'ls trobes refresques la relació que vas tenir amb ells en el seu moment, fos quina fos. Llavors és quan surt una frase de cortesia que em genera desconcert: M'alegro de veure't.

Amb els amics sempre fem mofa d'aquesta frase, quan se'ns acosta algú a saludar tots tenim al cap que ens la dirà, i quan els pronòstics es compleixen, ens fem un bon tip de riure. Fins i tot, si no ens la diu, salta algú de nosaltres amb l'afegitó, a mode totalment d'escarni, perquè no falti. Perquè ara quedaré malament, però no puc dir que ens alegrem especialment de veure'ls. Ja sé que és una formalitat, una simple forma de ser agradable, però no és veritat, no fotem. Si ens alegréssim de veure'ns potser faríem alguna cosa perquè això passés més sovint, i és segur que aquest no serà el cas.

Tanta broma n'hem fet, que jo no la dic mai aquesta frase, sinó és que em surt del cor i ho sento de veritat, és clar que hi ha persones que t'agrada retrobar i que pel motiu que sigui els vas perdre la pista. Però no amb tothom, això no s'ho creu ningú. Almenys jo no em puc creure que tanta gent s'alegri de veure'm a mi. Així que si és només per quedar bé, la veritat és que no se'n surten. Encara que, ben mirat, encara que seria més realista, quedaria més estrany que algú s'acomiadés dient: 'ei, me la bufa haver-te vist!'.

divendres, 17 de maig de 2013

Relats conjunts, Relativitat

          
A veure si ho he entès, doctor. Estem ja a la darrera fase de selecció i ens hi juguem molt. Aquest era el candidat que aparentment estava més ben situat, un currículum excel·lent, un tracte exquisit, parla cinc idiomes amb una fluïdesa absoluta i té anys d'experiència al capdavant d'una de les poques empreses que ens poden fer ombra. El vam contractar a vostè per realitzar un perfil psicològic exhaustiu, necessitem saber si el candidat està preparat i encaixarà en un lloc de tanta responsabilitat. Som conscients que les proves psicològiques demanades són una mica exagerades, però el consell assessor no vol el més mínim error, de la persona contractada dependrà, en gran mesura, el futur de l'empresa. I m'està dient que a l'hora de confeccionar el mapa del cervell d'aquest home, el resultat és aquest que m'està mostrant?
Efectivament.
—Mmm... busquem un altre candidat, oi?
Vostè ho ha dit.


Aquesta és la meva participació d'aquest mes a Relats Conjunts

dimarts, 14 de maig de 2013

Entrevista a Lo Càntich

La Sílvia Romero és escriptora, conductora de clubs de lectura i promotora de cultura. Col·labora amb la revista Lo Càntich, una revista digital de literatura i art, de la qual en va ser directora els dos darrers anys. S'ha posat en contacte amb mi, a instàncies de la Jomateixa, per fer-me una entrevista per la seva secció Xarxa literària: blogs. El motiu és bàsicament el meu blog de ressenyes Llibres, i punt!, però em fa molta il·lusió compartir-la amb vosaltres aquí, ja que també hi parlo de la meva trajectòria bloguera en general. És una mica llarga perquè jo m'enrotllo com una persiana, però si a algú li interessa us deixo l'enllaç i si voleu ja em direu què en penseu. No passa cada dia que em facin una entrevista, estic molt content! Si la voleu llegir feu click a la imatge.



diumenge, 12 de maig de 2013

Car star

Fa un temps vaig veure un programa de la MTV en que posaven una càmera oculta al cotxe i gravaven el conductor o conductora mentre tenia la música posada. Sempre hi havia una persona de ganxo al cotxe, però els protagonistes no sabien res i se'ls veia viure intensament la música mentre conduïen, fins el punt de l'exageració. Em semblava una mica esperpèntic, fins que l'altre dia em vaig adonar que déu n'hi do les meves interpretacions quan vaig al volant. Sempre canto, si hi ha musica posada, on sigui, solc cantar (a banda de l'emissora interna que tinc, que potser alguns recordareu), però si hi ha algú més em controlo, és clar. Però quan vaig sol pujo el volum, canto fort, faig imitacions de les veus amb posat greu... visc les cançons, vaja. I és com una mena d'alliberament, una estona d'estar a la meva bola completament. Com si no fos prou mal conductor, només em falten aquestes distraccions, però em fa sentir bé. El problema és que tots tenim clar que el nostre cotxe confereix poders d'invisibilitat, si dins ens descontrolem no passa res, estem camuflats. Que jo sàpiga, no hi porto una càmera encara, però des de fora em veuen, i tant si em veuen...

dijous, 9 de maig de 2013

Preparant l'endemà

Des de fa molt temps, des de sempre, sé que VULL la independència del meu país Catalunya. Però CREC en aquesta independència? Són dues coses diferents, voler-la i creure-hi. I per assolir un repte tan complicat s'hi ha de creure, perquè tocarà lluitar molt. Fa temps que em ronda pel cap, però ha arribat el moment de fer un pas endavant i demostrar-me que hi crec, que no només ho vull, tinc ganes d'implicar-me una mica més en un procés històric com el que estem vivint. Ja veurem com, però ja no en tinc prou de quedar-me de braços plegats, ha arribat el moment de l'acció, per petita que sigui.

Avui he assistit a una conferència interessant a càrrec de Marcel Coderch, Pep Sales i Montserrat Mata, una prova fefaent que aquells qui clamen per la independència no ho fan només per tossuderia o rebequeria. Durant una bona estona ens han parlat de les infraestructures bàsiques d'estat, com són la gestió de l'energia, l'aigua o les telecomunicacions. Les competències que tenim actualment en aquests camps són molt limitades o inexistents i ens regim per uns sistemes i uns principis arcaics i ineficaços. Més enllà de les moltes dades i justificacions que s'han debatut, em quedo amb una cosa molt important. Tenim un projecte. Tenim gent molt preparada que pensa les coses, que no deixa cap tema pendent. Perquè construir un país no és fàcil, però tenim molts precedents, i nosaltres no som menys. Perquè hi ha gent que prepara l'endemà de la independència, aquest 'endemà' que ens diuen que serà poc menys que l'apocalipsi. Doncs resulta que l'endemà serà exactament igual que el dia d'abans. Serà després quan caldrà negociar les noves condicions per gestionar els nostres recursos, però ja amb la plena sobirania de prendre totes les decisions.

dilluns, 6 de maig de 2013

Discontinuïtats quotidianes

La rutina fa que el temps passi sense massa variacions, els dies són semblants i sovint monòtons, però sempre hi ha lloc per aquella anècdota, aquella broma que ens fa gràcia, una situació que ens neguiteja o una notícia que ens sorprèn. Són les petites discontinuïtats quotidianes, les que fan que un dia sigui diferent de l'altre, per poc importants que semblin. Algunes són de domini públic, les podem tractar tot fent safareig, però d'altres només té sentit explicar-les a aquella persona especial que ens acompanya, a la que volem fer partícip de qualsevol petit detall, en un acte íntim de conversa, pel simple plaer, egocèntric potser, de compartir. Si no les compartim amb la parella, sembla que ens les haguem de quedar, perquè a qui li pot importar? Ningú més no comprendrà que algun fet ens hagi cridat l'atenció, o un petit detall ens alteri i el vulguem explicar, o potser es farà estrany que ho expliquem, de tal manera que ja no ho fem. Però som egocèntrics, o tenim la necessitat de parlar, expressar-nos. Haver-se de guardar el que fa diferent el nostre dia, no poder explicar-ho, és una cosa per trobar a faltar. I ho trobaré molt a faltar.

divendres, 3 de maig de 2013

El gerani

És per tots coneguda la meva ineptitud amb les plantes, i si no ho sabeu, ja ho torno a explicar, tots i cadascun dels intents de tenir alguna planta a casa han estat inútils, se m'han mort als cinc minuts de tenir-les posades. Però és de valents no rendir-se mai, i tot i tenir poca esperança, em vaig decidir a donar-me una nova oportunitat. Vaig veure un gerani florit a la floristeria de sota casa i el vaig pujar cap dalt, feia goig. El problema és que el pobre gerani (que no té nom de moment, si el voleu batejar...), va fer un amic de seguida.

Holaaaaa em dic Blog, tu com et diuuuush?

També volia provar si era possible que una planta i un gat avorrit compartissin espai, i la resposta immediata va ser que no. En Blog va trobar-li el gust a rossegar les flors i els brots més tendres del gerani fins a deixar-lo en un estat catastròfic.

Àtila ha passat per aquí

Unes setmanes més tard, amb cures intensives, força sol, aigua abundant i, sobretot, una porta de separació amb el gat, el gerani s'ha atrevit a treure flor una altra vegada. Encara està molt feble i es noten els efectes felins, però sembla que el tirarem endavant!

Ànims valent, te'n sortiràs!

Sí, ja sé que un gerani és tot-terreny i que ho aguanta tot, si no me'n surto amb ell millor que plegui. Però què voleu, que sobrevisqui una planta a casa meva és notícia!

NOTA: perdoneu la mala qualitat de les imatges, que estan preses amb el mòbil.