dissabte, 30 de març de 2013

Turó de l'Home

Quan era petit sempre sentia anomenar el Turó de l'Home a l'apartat del temps de TV3. Em feia gràcia el nom, no tenia ni idea d'on parava, però m'imaginava un turonet amb un home esperant al cim. Coses d'infants. El Turó és el pic més alt del Montseny, juntament amb les Agudes, que està molt a prop. I justament aquesta és l'escapada que vam fer aprofitant el divendres sant. Sense representar una gran dificultat, són cims de 1706 metres i per un novell com jo comença a ser alguna cosa.


Aquesta foto de dalt és del Turó de l'Home de camí a les Agudes. Em serveix per explicar algunes coses. La primera, que es veu l'estació meteorològica a l'esquerra, cosa que explica l'afició que tenien els de TV3 de mencionar el lloc. La segona, que en alguns racons vam trobar traces de neu, per un pixapí com jo té certa gràcia. I la tercera, si us fixeu en el caminet de pujada, que l'afluència de gent superava en molt el que consideraria normal. M'encanta el bullici de la ciutat, però si decideixo escapar-me'n, preferiria no trobar-me tanta gent. Però bé, el mateix devien pensar ells de mi.

Sembla que això de trescar no va ser flor d'un dia i miro cada vegada més amunt. Jo sóc el primer sorprès, però tinc qui em guia i m'aconsella, i això m'anima molt. Acabes cansat, però de seguida et venen ganes de més. Però a veure, ara no me les donaré d'excursionista expert, tot té un deix una mica naïf, així que per acabar posaré una d'aquelles fotos falses que tant m'agraden a mi, que podria fer colar l'escapada com a una altra cosa quan en realitat no n'hi havia per tant.


En realitat era una petita clapa de neu, però si us digués que estava a l'alta muntanya colaria, no?

dimecres, 27 de març de 2013

Paleolític

Cercant la inspiració miro enrere els meus posts passats, que són molts ja. Constato novament com aquest blog és un magatzem, un disc dur extern, del meu propi cap. Les tristeses hi són totes reflectides, d'una manera o altra. Les alegries, anhelades per sortir de certs espirals, també. Ja no fa mal, però sé que en va fer. És la meva història antiga, encara que es pot dir que fa quatre dies, però en termes bloguers seria el paleolític.

Aquests dies no em surt massa res per escriure, no és falta de ganes, sinó d'idees. Deu ser un d'aquells estat narcòtics que et deixen la ment en blanc. De vegades passa. Per això mirava el passat, sense ànim de recrear-m'hi, només comprovant si ja he explicat tot el que tenia per explicar. Hom pensaria que sí, hi ha un munt de lletra. Però espero que no. O potser hi ha una passa, em sembla que darrerament no sóc l'únic que està així.

diumenge, 24 de març de 2013

Estafador!

Surto en direcció a ca la mama per dinar. Passo per un dels bars típics del poble i a la terrassa hi ha gent fent el vermut, m'ho apunto per un altre dia. A la taula més allunyada em sembla veure algú conegut, aquell és... però giro el cap i segueixo caminant, no té cap importància. Fins que sento que em criden: Estafador!!

Farà cosa de disset o divuit anys, no ho sabria dir. A la setmana cultural de l'institut vam organitzar un torneig de voleibol, jo hi estava ficat perquè jugava tots els estius i m'encantava. No en tinc pràcticament cap record, no sé ni quin paper va fer el meu equip. El cas és que en un dels enfrontaments el noi que avui m'he trobat estava a l'altre equip i, segons ell, vam fer alguna mena de trampa que ens va donar la victòria. Va començar a dir-me estafador, al principi una mica empipat ja que considerava que l'havia perjudicat, però després va esdevenir com una broma entre els dos, cada cop que em veia, on fos, em cridava això, i jo mirava al cel amb posat de 'que pesat'.

Això s'ha anat repetint al llarg dels anys, encara que les trobades han estat cada cop més esporàdiques. Ara feia molt que no me'l trobava, i m'ha sorprès que ell recordi la nostra broma. En sentir que em cridava 'estafador!' m'he girat i l'he mirat altre cop, els dos ens hem posat a riure en la distància. En realitat no recordo ni com es diu, però em sembla que sempre compartirem això. Després de tota una vida, continuo sent l'estafador. No he pogut parar de riure fins arribar a casa dels meus pares.

dijous, 21 de març de 2013

Què té d'especial el 6...?

Amb l'arribada de la primavera, aquest blog compleix 6 anys. Un cop més, i ja van unes quantes vegades, vull agrair moltíssim a tots els que passeu per aquí, post rere post o de tant en tant, i deixeu els vostres comentaris i aportacions, que sempre milloren en molt el que jo escric. M'agrada que el Bona Nit sigui un blog on tothom se senti a gust i lliure per expressar la seva opinió i entre tots aconseguiu que aquest espai em faci molt feliç. Gràcies, moltíssimes gràcies a tots, de veritat.

Com que ja és la sisena vegada que faig un post d'aniversari en aquesta casa, sé que el més habitual és que tothom feliciti l'efemèride i faci comentaris elogiosos del blog (i fins i tot alguns del seu autor!), però com que això ja està molt vist, aquest any voldria demanar-vos una altra cosa. M'agradaria que aquestes felicitacions i elogis els dediqueu a algun altre blog que us agradi, que deixéssiu una dedicatòria especial per algun dels vostres blogs imprescindibles, dient per què us agrada: pel que explica, perquè adoreu el seu autor, pel que sigui. Si ho feu jo aniré recollint les dedicatòries i les aniré penjant en aquest post. En podeu fer tantes com vulgueu, que hi ha moltíssims blogs bons, i naturalment es poden repetir blogs, si a un ja li han dedicat unes paraules, no us n'esteu de dedicar-n'hi més. Prohibit fer dedicatòries als meus blogs, eh! Va, animeu-vos-hi, és el moment de dir aquelles coses bones que pensem però que generalment callem.  

Començaré jo, a mode d'exemple:

Vull felicitar molt efusivament la Carme Rosanas pel seu blog Col·lecció de moments, per la seva constància, la bellesa de les seves paraules i pintures i per ser una persona amb la que es pot comptar sempre! Guapa!

I aquí comencen les vostres!!

Dedicatòries de l'Alba:
Jo vull felicitar a la Sílvia de Fent Punyetes per les seves històries divertides, tristes, simpàtiques, creatives i bones, molt bones! Cada cop que llegeixo un relat seu m'acaba sorprenent!

Vull felicitar també a la Gemma, mare de la Sara, pel seu blog Truquem al gegant del pi?? mig compartit, perquè sovint em sorprèn amb les seves entrades divertides i originals!

També vull felicitar al Porquet de Sant Antoni perquè m'agraden les seves històries, la seva manera d'explicares i el component emocional que hi posa, a més a més sempre em fa especial il·lusió que passi per casa meva a comentar les meves miniescapades muntanyils. ;-)

Una gran felicitació a la Sra. Cantireta per les seves paraules estranyes i ben relacionades. No hi ha res més xulo que la seva gastroteca!

També una gran felicitació a en JP pel seu "Encara estem així?", perquè dia rere dia em fa riure.... i en aquestes èpoques que corren fa molta falta!


Decicatòries de la Sílvia:
Felicito a l'Alba perquè si a ella li sorprenen les meves històries a mi em sorpren la seva mirada, les fotografies fantàstiques que fa i el punt de vista que té sobre les coses, en especial sobre la natura. I també perquè és espontània i fresca (en el millor dels sentits). I per sobre de tot una persona encantadora!
Felicito a l'Artur de Blue instant, perquè em sembla que és una persona increïble, sempre sap trobar el cantó positiu de les coses i, a sobre, dibuixa de puta mare! 


Dedicatòria de la Lluna:
La meva dedicatòria va per un blog que no sé pas qui em va recomanar... ;) El Xarel-10 pq m'ho passo bé amb els jocs i endevinalles que proposa i amb els comentaris que s'hi deixen.


Dedicatòria d'en Sergi:
I destacar sempre costa molt perquè deixes molt sense destacar i tot això però a mi m'ha agradat molt la iniciativa del Maurici, que ha fet un llibre digital que es ven a canvi d'una aportació a l'entitat benèfica que un decideixi. Així que destacaré el seu blog que, d'altra banda, també considero molt interessant.


Dedicatòria d'en Pons007:
A mi m'agradaria felicitar a un bloc privat. Molt bé. Ho has encertat, es tracta del bloc de l'ahse. Molt bon bloc ahse! De fet, qui sap si realment existeix el bloc de l'ahse! Potser ni tan sols existeix l'ahse! Per tan es com si m'estigués felicitant a mi mateix? Es igual, enhorabona ahse!


Dedicatòria del Sr. Gasull:
Jo el que realment vull felicitar i potser ni s'ho mareix és a blogger, sense ell no haguès pogut conèixer un conjunt de persones que cada dia em fan passar una bona estona.


Dedicatòria de la Laia:
Jo em dirigiré al Badiu dels micacos. Sempre és un plaer poder fer un volt pel seu blog, veure la seva visió de l'actualitat amb un toc d'humor satíric i descobrir petits indrets de Barcelona. I encara és més veterà que nosaltres!


Dedicatòria de la Gemma Sara:
vull fer una dedicatòria a... a l'Assumpta, perquè encara que no ens seguim, m'agrada trobar-la en altres blogs, especialment el teu, la qual cosa indica que aquest món dels blogs és ben peculiar, i també felicito la rits, perquè té una barreja de dolcesa i fortalesa que m'admira, i també la Marta, perquè és sàvia, i els àtoms reflexius del Sergi i... bé, tots els blogs/blogaires que m'agraden.


Dedicatòria d'en Carquinyol:
A mi m'agrada el Centpeus d'en Dan (ara Daniel perquè està en un mitjà seriós) perquè sempre explica coses de ciència interessants i desconegudes...i de tant en tant ho entenc jo i tot !!!


Dedicatòria de la Cantireta:
Jo vull felicitar els que escriuen a pesar de tot el que ens envolta. Tenen molt de mèrit.


Dedicatòries d'en McAbeu:
El BLOG DE L'ASSUMPTA (els blogs de fet, que el PETIT tampoc me'l perdo), el COL·LECCIÓ DE MOMENTS, el TUMATEIX-LLIBRES, el GAZOPHYLACIUM, el TENS UN RACÓ DALT DEL MÓN, el BLOGUEJAT, el PONS'S BLOG (aquest no sé si s'ho mereix que ara em fa la competència amb els enigmes ;-D), el RACONET DE SA LLUNA i uns quants més que ja no dic per no allargar-me però als que també felicito de tot cor perquè d'una manera o altra, entre tots formen aquesta Catosfera on ens hi sentim tan bé. Felicitats a tots i gràcies per ser-hi!! :-))
Així que vull aprofitar per felicitar també un blog que aviat farà tres anys i que durant tot aquest temps ha seguit publicant cada setmana un enigma fotogràfic parlant de llibres i de llocs de tot el món i demanant-nos la nostra participació per endevinar-los, Felicitats BOOKS IN CITIES. :-)

Dedicatòries de la Jomateixa:
Els que miro més són bloguejat, Assumpta, Garbí, McAbeu, Pons, Carme, Tens un racó a dalt del món, Papallona, Cantireta, Jordicine, Cops de ploma.... AAAaaai mare, en recomanaria tants! Al final em quedo com diu en Garbí, que hem d'agrair a Blogger que ens doni la oportunitat de gaudir d'aquestes companyies virtuals i poder felicitar-nos... o no felicitar-nos, quan fem 6 anys. ;DD


Dedicatòria del Gatot:
La meva recomanació: http://publicdomainreview.org


Dedicatòria de la Laura T:
A mi m'agraden tots els que segueixo, per això els segueixo, és clar. Uns per tendres, altres per actuals, altres per simpàtics, altres per artistes, altres per pocasoltes (fins i tot per a ser pocasolta s'ha de tenir la seva gràcia)... cada un té el seu estil i aporta el seu granet de sorra al paisatge en el que cada un de nosoltres ens agrada moure'ns. Així que les meves felicitats per a tots, també per blogger o qualsevol altre sistema que ofereix el servei d'acollir blogs i que ens permet compartir inquietuts i reflexions, abocar sentiments i algunes altres coses i fer-nos sentir més propers d'alguna manera i crear xarxa en aquest món que tantes vegades se'ns mostra hostil, fred i deshumanitzat.


Dedicatòries de l'Assumpta:
Podria fer una llista de blogs que m'agraden MOLT i en podria posar catorze o quinze i segur que al final me n'adonaria que me n'havia deixat algun i em sabria molt de greu, per tant, no ho faré... però en vull triar un perque surti a la llista dels homenatjats... És un blog que em fa molta gràcia perquè la seva mestressa és capaç de fer un post on barregi una planta, un dia del'any del calendari francès, una reivindicació política, una queixa social, animar al Barça i recordar-nos que hem de votar en tal o qual iniciativa... tot això, a vegades ho fa amb paraules que són unicament monosíl·labiques, o sense utilitzar la "A", per dir alguna cosa... A més, que el blog té un títol queeeeee... a original poca gent la guanya... parlo de l'ELFRI, clar ;-))
A més també destaca els blogs de la Gemma Sara, els de la Carme Rosanas i en McAbeu.


Dedicatòria de l'Elfreelang:
La meva dedicatòria és múltiple i extensiva a tots els blogs que tinc en el blogroll i també als qui segueixo que són molts ,crec que passen del centenar i jo els felicito a tots per tot el que m'aporten els posts....visca la catosfera! visca tu! llarga vida als blogs que ens fan somiar, pensar, fruir, reflexionar, concursar, participar , i milions de coses més.


Dedicatòria de la Marion:
Vull felicitar especialment a la Montse Gonzàlez pels seus dos blocs: AGAFA EL LLAPIS I DIBUIXA i MOIXONS QUE VOLEN. L'un té un caire pedagògic i molt instructiu i l'altre és on aboca les seves creacions per si algú s'hi vol delectar. La Montse és la persona més talentosa que he conegut mai i sento una profunda admiració per ella i per la seva manera de fer. 


Dedicatòria de la Glòria:
Jo vull felicitar a tots els Blocs que sovintejo i que m'han obert un món nou. No puc dir-ne un i obviar l'altre, doncs seria injust: tots m'agraden per un motiu o per un altre.


Dedicatòries de la Mireia:
El Blog de l'Assumpta per l'optimisme i ganes de fer coses que normalment té.

El Col•lecció de moments per la mirada especial de la Carme. Bé, a la Carme és impossible seguir-li el ritme de publicació.

El Xarel-10. M'encanten els enigmes d'en Mac tot i que sempre arribo tard i tothom ja ho ha dit tot.

El que llegeixo, perquè la La et fa somriure de les coses més inversemblants.


Dedicatòries de Sa lluna:
Primer de tot he de dir que estimo tots els blogs que segueixo.Tots han aportat a ma vida el seu granet de sorra, tots en un moment o altre han fet que, el dia a dia, sigui més fàcil. En aquest any i escaig que porto per aquí, he après de cada un de vosaltres que no estic equivocada quan penso que l'amistat és el millor tresor que tenim.

I com he repetit moltes vegades, el meu agraïment a Sargantana i al Follet per regalar-me aquesta finestreta al món.


Dedicatòria de la Rita:
Jo, que estic molt lluny de la blogosfera, encara sóc fidel al Barcelona Pixel a Pixel, perquè em fa està activa i pendent de la meva ciutat.


Dedicatòries del Porquet:
- LA LÍNIA DE WALLACE del meu admirat AlfredRussel. Des que el conec, sento, visc i noto el País Valencià una mica més a prop.

- NÒMADES DEL VENT. Qualsevol cosa que pugui dir no estarà a l'alçada de n'Elur i el seu blog.

- OLGA XIRINACS. L'he coneguda a través del seu blog, i d'aquí he saltat als seus llibres. Podria parlar d'una gran descoberta, però seria no fer justícia a la gran carrera literària d'aquesta escriptora en majúscules.

- ENIEN. L'Encarna i l'Enric respiren muntanya, i n'aprenc molt, moltíssim, de les seves sortides i, sobretot, dels seus posts genials sobre les excursions que fan. No tenen aturador!

- LA CULLERADA. Sempre ho he dit i sempre ho diré. El meu mentor blogaire. La meva inspiració rebel.

- SALVA'T SI POTS i VEC, VISC, SENTO. L'Alba em va robar el cor amb el seu primer blog. Amb el seu segon no me l'ha robat, que l'hi he entregat jo amb les meves mans.

- VUIT8ENA. La Rits és pura sensibilitat. Tot el què escriu, tot el què diu, li surt tan de dins que no puc fer res més que llegir-ho sempre amb emoció.

- WAW, TINC UN BLOG. Cada entrada seva és una sorpresa per a mi. Inclassificable. Genial.

I me'n deixo molts, moltíssims... EL BLOG DE L'ASSUMPTA, CARPE DIEM, COL·LECCIÓ DE MOMENTS, TRUQUEM AL GEGANT DEL PI, XAREL-10, SI DUBTO ÉS QUE SOC..., EL BADIU DELS MICACOS, GLO.BOS.BLOG, GARBI24, A LA LLUM D'UN FANALET, ABOGADAENBCN, EL RACÓ DE SA LLUNA, FENT PUNYETES, IN VARIETATE..., L'ATLÀNTIDA etc....


Dedicatòria de la rits:
Vull felicitar la persona que vaig conéixer abans físicament que no pas blogairement, xò que el blog ens va canviar la relació que tenim, la va fer més estreta, autèntica. En Lilvia, que va passar de ser el company d'una amiga d'una amiga a un amic, amb una relació diferent que cap dels nostres amics pot entendre. I el vull felicitar per la seva força, coratge, intel·ligència i sensibilitat, per tots els llibres que devora i els seus discos, xò sobretot, sobretot.... xq ha estat pare d'una nena preciosa!!!!

 *****

El que no falta a la cita és la meva secció 'no me'ls puc treure del cap'. Mireu, mireu quina quantitat de vosaltres m'he anat trobant per tot arreu en el transcurs d'aquest darrer any, si feu click a la foto anireu a parar al blog del culpable.





















dilluns, 18 de març de 2013

Reunió clandestina

Dia 1724, 7:16h del matí.

La nova crisi a la que m'he vist exposat sembla controlada. Feia una bona temporada que no patia cap imprevist, des de la irrupció del segon subjecte d'estudi, de gènere femení, que fa aparicions periòdiques a casa del subjecte principal. Els dos subjectes conspiren sovint contra mi, però acaben les frases amb un 'pobreee gat', així que no els considero cap amenaça ara per ara.

El passat cap de setmana va haver-hi una reunió imprevista i fins a quatre humans més van desplaçar-se fins el territori que superviso. És un fet completament anòmal i inusual tenint en compte l'etologia del subjecte d'estudi. Vaig témer que es tractés d'una conspiració a gran escala i vaig prendre les mesures pertinents. L'objecte metàl·lic que tant em va espantar fa un temps ara em serveix d'escut. Gràcies al meu entrenament en camuflatge, vaig passar desapercebut bona part de la reunió; però estava expectant. Discutien sobre diversos temes i repetien sovint (quan no tenien la boca plena) la paraula raclette, desconeguda per mi. Intueixo que els humans aprofiten les reunions clandestines per nodrir-se en quantitats notables.

A hores d'ara encara no he entès la naturalesa d'aquella reunió que es va perllongar en el temps. Quan em va semblar que els sis humans no representaven cap perill imminent, em vaig deixar veure més per estudiar-los de prop. Vaig detectar el més feble del grup i em vaig preocupar de no moure'm del seu costat. Les meves armes biològiques li van fer l'efecte esperat, l'al·lèrgia va fer que s'hagués de medicar i marxar. Amb això vaig aconseguir dissoldre la conxorxa. De moment no he detectat cap conseqüència. Seguiré a l'aguait. 

dissabte, 16 de març de 2013

Relats conjunts, Grafit

 
La policia de la ciutat no pot fer res contra l'onada de grafits que omplen les parets. Ja es comenta que aquesta és la capital del grafit, i aquest dubtós honor no fa massa gràcia a l'alcalde. A més, la delinqüència i els aldarulls han augmentat ja que hi ha dues bandes enfrontades que sovint es troben i es barallen, amb el conseqüent perjudici pel mobiliari urbà i algun ferit ocasional.

La vanitat i el reconeixement és el que mou els membres d'aquestes bandes. Sempre mirant de pintar murals més espectaculars i en llocs més inversemblants. Les temàtiques són molt variades, però sovint reivindicatives, cosa que encara té menys contentes les autoritats. Les bandes s'han erigit com a rebels contra el poder i gaudeixen de certa simpatia per part de la gent dels veïnats més pobres, que tenen altres preocupacions que els dibuixos de les parets.

No obstant, l'objectiu de les bandes és ser els millors i eliminar la competència. Per això, un membre jove, però amb molt talent, dels Newstylers va decidir fer un acte ofensiu contra els tres líders de l'altre grup, una ofensa que fins llavors no s'havia fet tan directament. Els va caricaturitzar de manera ridícula, però qualsevol que els conegués sabria que eren ells. Malgrat pintar-los com petits monstres de dibuixos animats, la semblança és sorprenent. En un primer moment, els tres capitosos agreujats van prendre-s'ho molt malament, però de seguida van veure que la jugada es giraria a favor seu. El grafit estava tan ben fet que tothom va pensar que se l'havien fet ells mateixos per marcar territori. Lluny de ridiculitzar-los, la seva popularitat va pujar com l'espuma i avui són els writers més famosos de la ciutat. Des de llavors es fan dir i se'ls coneix pel sobrenom 'the three funny types'.   


Ja hi ha nova proposta de Relats Conjunts. Aquesta és la meva aportació.

dimecres, 13 de març de 2013

Crispetes

Estic segur que hi haurà per qui sí que és important, per moltíssima gent, de fet. Però em ve una mica gran que hi pugui haver tant rebombori per l'elecció del nou papa. D'acord que és una figura important, que entrarà en la història, però em sorprèn que sigui notícia de primera plana i que les xarxes en vagin tan plenes. Perquè tinc la impressió que molta gent ho segueix com qui mira els Oscars, només falten les crispetes. Però quants d'aquest són realment religiosos, practicants, i el nou pontífex serà el seu guia espiritual? I cal realment ser religiós per estar interessat en la figura principal de la Església? No ho sé, però no li acabo de trobar la lògica, em sembla una mica incongruent. Si no som religiosos, per què seguim aquest espectacle? És clar que, per la mateixa regla de tres, algú em podria preguntar si és normal que just un dia abans el Barça sigui també portada de tots els diaris.

diumenge, 10 de març de 2013

Diguem-ne senderisme

Quan m'hi vaig començar a interessar no vaig gosar dir-ho, es podia quedar en no res. I encara pot, és clar. Però ara per ara em ve molt de gust seguir explorant una nova afició que he començat recentment, i espero que no se'm passin les ganes així com han vingut. Diguem-ne senderisme. I dic 'diguem-ne' perquè sóc força novell en la matèria. Sempre m'he declarat un urbanita empedreït, i ara em ve de gust sortir a fer una mica de cames a la muntanya. El meu baptisme, com en dic jo, està anant a poc a poc, com és normal, coses senzilletes i assequibles, però ja parlem d'objectius més ambiciosos i em sento motivat i amb ganes.

El senderisme era un món que m'atreia vagament, però no havia pensat mai de dedicar-hi temps. Com em sol passar, només em cal una empenteta per decidir-me i enganxar-m'hi de valent, que sóc força d'extrems. Ara per ara no he fet res que no podria fer qualsevol (un tram facilet del GR 151 d'uns 20 quilòmetres i pujar la Mola al Vallès com a úniques coses destacables), però em marco com a primer objectiu fer alguna excursió que precisament no pugui fer qualsevol sense certa preparació. Em ve de gust explorar una mica els meus límits.

El que no m'havia atret mai era l'alta muntanya, i ara la idea també plana per la meva ment. Però anem a pams i comencem trescant per senders, caminant molt, fent-me amb la natura i els costums. Potser amb això ja en tindré prou. He pogut comprovar, que anar ben equipat a la muntanya no és precisament barat, suposo que això em frenarà una mica, però potser també serà bo perquè el meu ritme d'aprenentatge sigui el correcte, per un cop a la vida. I com que ara em ve molt de gust, qui ho havia de dir, també m'agrada compartir-ho. És bo comprovar que tenim cops amagats, fins i tot per a nosaltres mateixos.

divendres, 8 de març de 2013

Generació 78

Comentava en Joan en el darrer post que no som grans, només és que acumulem molta experiència! Hom pensaria però, que amb 35 anys ja no s'està per segons quines coses. I com a prova em ve al cap el que li va fer Di Maria (maleït!) a Carles Puyol (13/04/1978) al darrer enfrontament de Copa, el soroll de la seva cintura en trencar-se es va sentir des de casa.


I quan veig això no puc evitar pensar que jo tinc la mateixa edat i que si ell és un esportista d'elit, com dec estar jo. M'entren tots els mals. Però llavors veig qualsevol jugada de Kobe Bryant (23/08/1978), i se'm passa.


Com deia aquell: 'al loro, que no estamos tan mal'.

dimecres, 6 de març de 2013

Perestroika

Aquest matí, mentre caminava sota la pluja (sense paraigües, és clar), no em podia treure del cap la cançó Perestroika de Sau, una cançó que potser no havia escoltat des que era un marrec pre-adolescent. Es tracta del lament més trist i melancòlic que recordo en la música catalana.


Amb gotes regalimant-me per la cara, la ment m'ha volat també cap els meus viatges a terres en les que plou cada dia, Edinburgh, l'illa de Skye, Irlanda, Bèlgica... i les vegades que he dit que no em costaria anar a viure a un d'aquests llocs. La grisor, el fred. No és que m'apassioni la pluja, però podria acostumar-m'hi. I barrinant, he visualitzat que en qualsevol d'aquest llocs tampoc no faria servir paraigües, ni capelina. Em compraria un barret.

diumenge, 3 de març de 2013

Pensa el lladregot...

Pensa el lladregot que qui no roba és qui no pot. Aquesta dita té un equivalent en espanyol que no crec que calgui remarcar. I és aquesta dita la que em va dir l'altre dia, precisament en espanyol, la meva cap. Tot i que no anava dirigida a mi, per sort. Té gràcia que una persona no s'adoni que el que atribueix als altres com un estigma és precisament un dels seus trets distintius que tots els que treballem amb ella i per a ella coneixem. La paranoia, la necessitat de saber-ho tot perquè no se li escapi res, el pensar que tothom li amaga informació... Amb raó està tan prima, això d'estar sempre pendent de tot deu ser esgotador. Només se li infla la vena quan descobreix, o pensa que ha descobert, un altre fent el que per ella és el comportament més normal. Personalment, la diferència entre 'col·laborar' i 'competir' no em sembla tan difícil d'entendre. Amb tot, en la darrera reunió vaig haver de maldar per no deixar anar una rialla mentre ella s'ofuscava ofesa amb els lladres que es pensen que els altres també ho són. Ceguesa selectiva? Poca auto-consciència? I jo que ho trobo còmic...