dijous, 28 de febrer de 2013

bloG

Si a dia d'avui es fes l'Aparaula'm, flamant guanyador del c@t a la millor iniciativa blogaire 2012, potser triaria la paraula blog. Perquè sí, perquè després d'anys de defensar aquesta forma escrita per davant de la forma amb 'c' final, l'Institut d'Estudis Catalans ha acabat acceptant blog com a normatiu i així ho expressen amb aquesta entrada a la seva pàgina web. I què voleu que us digui, a mi em fa força content aquesta resolució. Una paraula més que escrivia voluntàriament malament, que ara serà correcta. I mira, ja si accepten 'post' com a alternativa a l'execrable 'apunt', m'acabaran de fer feliç. 

dilluns, 25 de febrer de 2013

El geni

Quan portes uns quants anys seguint un grup, però ho fas bàsicament per la seva música, no t'esperes que un dia tindràs l'oportunitat de parlar amb els seus membres, aquells que veus només damunt de l'escenari, especialment si no tens cap neguit especial per fer-ho. Però hi ha oportunitats que tampoc s'han de desaprofitar, i una d'aquestes se'ns va presentar dissabte en el concert que Antònia Font va fer a l'auditori de Terrassa. Quan la música va acabar, els cinc components del grup van sortir a saludar el públic, a signar autògrafs i a fer-se fotografies, cosa gens comú en ells. I allà érem nosaltres, és clar.

Foto robada d'aquí.
Se'm fa difícil explicar la sensació d'estar parlant amb en Joan Miquel Oliver, guitarra, lletrista i compositor de totes les cançons del grup, unes cançons que a mi em transporten; als meus ulls, un autèntic geni. Amb tota naturalitat, com si fos el més normal del món, vaig estar conversant amb ell durant una bona estona, fent totes aquelles preguntes que em venien a la ment, i ell contestava amb tota la calma i la paciència, també amb una familiaritat sorprenent. No semblava que hi hagués cap pressa. Vaig parlar amb els altres també, però a la retina em queda en JoanMi, difícilment oblidaré la conversa que vam tenir. És un personatge eclèctic amb una creativitat infinita, i ara sé que també és atent i agradable. Almenys amb mi ho va ser.

De tot plegat ens queda també una reflexió. Ells per nosaltres són com de la família, els hem vist moltíssimes vegades. Però nosaltres per ells no som res, només unes cares desconegudes. Tot i així, cadascú de nosaltres va interactuar amb ells de manera molt natural, molt planera i això et fa sentir bé. No érem els únics que érem allà, tot i que sí vam ser els últims a sortir. No som especials, però ens vam sentir com si ho fóssim.

divendres, 22 de febrer de 2013

Fill the gaps

Fa uns dies l'Ariadna explicava en un post que havia anat apartant gent de la seva vida perquè li aportaven poc o li havien fet mal. Una veu amiga li deia que era bona cosa perquè la buidor que pots sentir en trobar-te amb poques amistats és ideal per tornar-te a omplir de persones que sí que t'aportin alguna cosa important. He de dir que aquesta és una idea que jo sempre havia tingut, envoltar-me només d'aquelles persones que valen la pena, i deixar de banda les que no m'aporten, o a les que no puc aportar res. D'aquesta manera, també he anat deixant gent pel camí, però he de dir que no veig tan clar que aquesta sigui una cosa bona. Hi ha moments que és realment difícil mirar al voltant i no saber a qui recórrer.

Darrerament em trobo una persona al tren, algú que durant molts anys va estar en el grup d'amics i que ens veiem setmana sí, setmana també. No es pot dir que mai hagi tingut un paper de confessor, és força peculiar, però sí que era una persona amb la que comptaves. I ara mateix m'adono que no tenim res a dir-nos. Trobar-se un dia és lleu, perquè et pots posar una mica al dia, però si la trobada és reiterada... Es veu clar que no hi ha intenció de reprendre la relació, i això ho converteix en una estona força tensa i incòmoda. No és un pensament agradable quan te n'adones, no en queda massa d'aquella amistat.

No sé si és nostàlgia, o el trobar-me amb poca gent propera, però penso que potser no hauria d'haver estat tan expeditiu en deixar que algunes relacions es refredessin, potser calia un esforç per mantenir-les. O potser aquest és el curs natural de les coses i tampoc s'hi pot fer res. Però no em sembla trivial omplir els buits que et deixa el passat amb gent nova. I alguns buits són particularment dolorosos.

dilluns, 18 de febrer de 2013

Relats conjunts, Ruïnes


La guerra havia acabat. L'immens saló de la cort estava ple a vessar de nobles i cavallers. En el lloc d'honor, el Rei aixecava el seu corn de cervesa i esperonava els seus vassalls, estava d'un humor immillorable, havien esclafat els invasors i aquella victòria es cantaria en mil poemes des de llavors fins a la fi dels temps. Un rei de ferro per la fortalesa més imponent de tot el món, ja no hi havia ningú que li pogués fer ombra.

"Beveu i piqueu els corns, que tremoli tot el castell, més del que cap enemic el pot inquietar!". Els brindis s'anaven succeint, "a la salut del Rei!", "a la salut de les nostres muralles!". L'eufòria era patent i el Rei va voler potenciar-la encara més amb un petit discurs: "Juro per la meva sang que la Fortalesa Grisa no caurà mai, que els fills dels meus fills governaran l'imperi més gran que mai ha existit i que aquestes parets romandran dempeus per sempre més. Bevem!"

Però després de l'esclat de joia una veueta es va imposar entre la cridòria. Al Rei li va costar saber d'on provenia l'ofensa que sentien les seves orelles, però va saber determinar que venia del racó dels presoners encadenats, la vintena de supervivents dels invasors que obligaven a veure la celebració, però no deixaven participar de la festa, naturalment. Un home escardalenc i amb barba blanca, en ser preguntat, va repetir de nou "Això que dieu no és cert, majestat", amb cert temor però també amb fermesa. "Explica't, abans que et faci tallar el cap!". La veu del Rei era atronadora. "Si vós voleu... si us hi atreviu... jo us podria mostrar com serà la vostra fortalesa d'aquí a 50 anys majestat". El Rei es va prendre aquest comentari com un repte, no es podia acovardir per res davant dels seus súbdits. Va fer tanta mofa com va poder del pobre home i el va instar a ensenyar-li aquest futur que deia poder mostrar. No se'l creia, però no es faria enrere.

Ara el Rei es troba sol davant d'una fortalesa en ruïnes, la seva. No hi ha ningú, tot està devastat. No pot creure's la destrucció que veuen els seus ulls, això és massa per ell. Però el pitjor del cas no és que aquella mena de bruixot l'hagi enviat al futur per observar la caiguda de la seva estirp, sinó que l'ha ben ensarronat. No li ha explicat pas com tornar d'aquest viatge. Comença a intuir com s'esdevindrà el que ara veuen els seus ulls.


La meva participació al relat conjunt de febrer. Us hi animeu?  

divendres, 15 de febrer de 2013

Posant a lloc

És quan tanco el llum, després de llegir una mica, que estiro les mantes ben amunt fins a quedar totalment cobert. En la foscor més absoluta, passo els darrers instants del dia, tanta estona com la son em permeti, posant a lloc el que ha estat o el que ha de ser, donant voltes al que he de fer o al que sigui que em ronda pel cap en aquells moments. Són uns minuts íntims, només per mi, que em permeten pensar sense cap interrupció, i ho trobo molt sa, molt necessari, suposo que tothom sap buscar-se els seus moments d'aïllament per ordenar els pensaments. Aquests són els meus, quan el dia es va fonent i només resta esperar el son. Se'm posen molt bé, ho he de reconèixer. Llàstima que de vegades siguin també la font de les més grans paranoies.

dimecres, 13 de febrer de 2013

Prisma

Alguns dels comentaristes del post anterior es mostraven atònits pel fet que hi hagués una foto o perquè l'escrit en qüestió era més aviat poètic, qualificatiu que jo no li aplicaria mai, però que s'ha dit. Tan estrany és que em surti d'expressar-me així? Com també han dit alguns, per expressar algunes coses cal fer-ho d'aquesta manera. És cert que en aquest blog els posts solen tenir un perfil molt diferent, però això no vol dir que no em pugui expressar de múltiples maneres, segons la necessitat, el motiu del post, o el meu propi estat. Perquè no pensareu que l'autor d'aquest blog vesteix una túnica, llueix una llarga barba blanca i es passeja tot el sant dia reflexionant sobre la vida, oi? Mai he considerat que aquí al blog sigui un personatge, puc garantir que sóc jo mateix, però m'he/heu encasellat molt. I com que sóc jo mateix, no tinc una única vessant, el meu prisma, com el de tots, té moltes cares. Tots n'amaguem, ja ho hem dit altres cops, mostrem les mes amables o les més visibles. Doncs a mi em plau, de tant en tant, deixar veure algunes de les cares més amagades, passant per sobre de si qui ho llegeixi pensarà que sóc un tou, un malcarat o un radical. En qualsevol d'aquestes aparences, no deixo de ser jo mateix, i aquesta és una de les poques coses que valoro positivament de la meva persona.

Us convido a pensar com sou i com us mostreu, si és possible que algú es pugui estranyar perquè algun cop escriviu alguna cosa que no sembla pròpia de vosaltres. És més, us convido a provar-ho. No serveix de res ser un prisma si amaguem sempre la majoria de cares.

diumenge, 10 de febrer de 2013

Anada


La platja del passat, l'hivern del present, la ment en el futur. Una conjunció de temps, 30 hores de records, d'analitzar el moment i de pensar què serà. Jo jugant a casa. Tu fent-te-la teva. Com una ona, que ve i va. Però ja en tinc prou de ressaca. Ara només vull anar. Vens? El proper cop toca muntanya.

divendres, 8 de febrer de 2013

IMC

L'índex de massa corporal és un valor numèric que permet avaluar la corpulència d'una persona basant-se en en seu pes i la seva alçada. És només una dada estadística, però es fa servir per tenir una mesura de l'estat nutricional de la persona. Es calcula dividint el pes que tenim en quilograms, pel quadrat de la nostra alçada en metres, per exemple: 70kg / (1.75m)2. Si el valor obtingut està per sota de 18, es considera que la persona està massa prima. De 18 a 25 seria la normalitat, i per sobre de 25 marca sobrepès. Estats d'obesitat tindrien un IMC superior a 30.

Aquesta mesura és molt estesa, però tampoc s'ha d'agafar com a veritat absoluta, encara que està acceptada per la OMS (Organització Mundial de la Salut) i tot. És fàcil de calcular i ens dóna una idea, però només té en compte dos paràmetres, el pes i l'alçada. No es contempla la variabilitat entre sexes, que hi és, o la complexió de cadascú, que és molt variable. Per creure'ns aquest valor caldria que totes les persones de la mateixa alçada tinguessin el mateix tipus de cos, i ja sabem que no és així, sense tenir en compte si unes estan més primes o més grasses.

A més, sempre he pensat que per valors poc normals d'alçada, els molt baixos o els molt alts, aquest índex es deforma. Si calculem l'IMC d'un jugador de bàsquet com Pau Gasol obtindrem que té un lleuger sobrepès, i qui podria dir que aquest noi està gras, si és un secall? També és habitual que per noies de complexió molt prima, però que mengen amb normalitat, doni uns valors massa baixos que poden portar a preocupació. Cal tenir en compte que un pes exageradament baix és tant o més perillós que estar obès, encara que per motius diferents. Per això no ens podem fixar només en un número per saber l'estat d'una persona, ja que algú que sempre ha estat un secall pot estar per sota de 18 i no té per què passar res, mentre que algú de complexió més ampla pot assolir aquestes xifres per culpa d'una malaltia o una malnutrició.

La majoria de la gent es va controlant el pes per mantenir la figura o la forma física, i aquesta és una bona mesura per tenir en compte, sempre que no ens obsessionem i sapiguem que l'estat de la nostra salut física no es pot reduir mai a un únic número.

dimecres, 6 de febrer de 2013

Lladres i serenos

En plena arenga contra la direcció de l'empresa, cosa molt comú en els dies que corren, un company expressava la seva manca de confiança en el discurs que ens arriba i es vantava de que ell, cada cop que es reuneix amb els que manen, posa el mòbil a gravar sense que ells en tinguin coneixement. D'acord que és un fatxenda i un bocamoll, però no seria un comentari per fer a la lleugera, ja que es tracta d'una cosa il·legal. Alguns encara l'encoratjaven dient que alguns jutges ho accepten, i que depenent com va la conversa, no és tan il·legal.

Com tantes altres vegades, me n'he hagut d'anar perquè no suporto aquesta gent tan setciències. Però la conversa (monòleg) se m'ha enquistat i hi he estat pensant. Sembla de pel·lícula d'espies, però no podem saber mai si ens estan gravant quan parlem amb algú altre, no? No deixa de ser un motiu de preocupació més, que puguis dir alguna cosa que després s'utilitzi en la teva contra, però només faltaria que ara haguem de pensar constantment el que diem i el que no diem! Com més va, més a prop em sento de la història del Gran Germà que s'explica a 1984. Si ens treuen el dret d'expressar-nos lliurement què ens queda? Què més ens poden treure? I com pot ser que hi hagi gent tan malintencionada? O potser sóc jo que sóc ingenu de mena, però ja se'ns ha passat el temps de jugar a lladres i serenos.

diumenge, 3 de febrer de 2013

Roda el món...

Començava la dècada dels '90 i jo era un pre-adolescent força assenyat. Pel meu ambient escolar, la primer música que em vaig fer meva va ser el rock català. La música, vulguem o no, ens acompanya des que naixem fins que morim. Però aquells grups, aquella empenta, aquell missatge, van constituir la base musical de tota una època, no escoltava altra cosa, i content que n'estava.

Els anys van passar i la meva deriva estava cantada. El món de la ràdio t'obre a moltes propostes i estils. Com la majoria, vaig passar per les meves fases, una curta estada en el hip hop, una ferma i llarga creença en les guitarres de la música alternativa americana, una evolució cap a la música electrònica (no la típica de discoteca, encara que també vaig tenir els meus moments) i una aproximació a la música pop més britànica. Fins i tot he tingut flirtejos amb la música espanyola als locals per on sortia. La ràdio no m'ha abandonat mai i sempre he mirat d'estar al cas del que es fa, encara que el que es fa sigui més enganxifós que no pas bo. Però he tendit a la varietat en comptes de centrar-me en un estil concret.

Fins avui, més de 20 anys després, en que em trobo posant-me música a l'ordinador i em fixo en què porto al cotxe per escoltar. Des de fa temps que l'única música que compro és en català, i tampoc no n'obtinc d'altra per vies diferents. Són els únics grups dels que segueixo la discografia, i n'espero concerts i nous treballs. El que un dia van ser Sangtraït, Sau o Lax'n'Busto avui són Els Amics de les Arts, Antònia Font o Blaumut. I no puc evitar pensar que he tornat als meus orígens, que he donat tota la volta i torno a estar on vaig començar, i m'hi sento molt còmode. Com no m'he de sentir còmode escoltant la música que es fa al meu país o en la meva llengua?