dijous, 31 de gener de 2013

Raptes

Una vegada em volies raptar. Des de la teva aparent ingenuïtat, em vas demanar 24 hores, només 24 hores per guanyar-te'm. Jo et prenia per boja, que a més em volies portar vora el mar, tot i saber que a mi la platja no m'agrada massa. Poques vegades he vist tanta determinació, i per determinació la meva, que em crec de voluntat forta, però que em feies tremolar tots els fonaments. No vaig accedir-hi, sóc tossut, i el record que em queda és poc més que un 'tu t'ho perds'. Però aquestes són les coses que no s'obliden, perquè a un no el volen raptar cada dia. Al final no et va caldre aquell segrest, però ara, molt temps després, em pregunto per què no em vaig deixar raptar.

dimarts, 29 de gener de 2013

Arguments

Tots sabem que per convèncer algú d'alguna cosa, ens calen bons arguments. De vegades no ho aconseguirem ni així. Però què passa quan aquell qui volem convèncer som nosaltres mateixos? No parlo de grans decisions, parlo d'aquelles petites transgressions que fem, aquells trencaments de normes, aquelles entremaliadures. Un exemple clar i innocent: menjar xocolata en ple règim. En realitat, tenim clar que no toca. Peeeeeerò... sempre tenim alguna justificació per fer-ho, arguments de pes. Segur que tots ens hem auto-convençut de fer alguna cosa fora de lloc i hem posat sobre la taula una llista tan llarga d'arguments que qualsevol jurat la donaria per bona. Tant que costa mantenir les obligacions, portar al dia els deures, però quan es tracta d'una malifeta correm a buscar motius per poder dur-la a terme. Excuses, justificacions, el que calgui. Un cop trobat un argument vàlid, o que per nosaltres és vàlid, ja no ens cal més, ens hi tirem de cap. Som un cas.

dissabte, 26 de gener de 2013

Fotos falses

Saber fer bones fotografies és una virtut. També cal tenir una bona màquina, però els que en saben poden treure profit de qualsevol aparell. Tenim alguns exemples de bons fotògrafs/es per aquí als blogs i també tinc algun amic que en fa de molt bones. La fotografia és un món que m'agrada, però no he invertit mai temps ni diners per aprendre'n, m'he acontentat en tenir una petita càmera digital o abans una de categoria similar però de carret, i he estat la mar de feliç d'anar fent les meves fotos. Ara no la faig servir gairebé mai, i a més tinc el mòbil, però la porto a sobre.

Lluny de la qualitat, hi ha alguns tipus de fotos que m'agrada fer i que porten més records que les bones fotos de paisatges i de llocs concrets. Unes són les 'fotos de grup de música'. Tots posant amb expressió greu o absent, tots mirant a llocs diferents i aparentment aliens als altres. Guanyen en blanc i negre i si el vent fa esvalotar els cabells. També m'agraden les 'fotos falses', fotos aparentment robades a algú que està posat d'alguna manera que sembla espontània, però que prèviament li hem dit 'posa't assegut mirant a l'infinit en aquella direcció'. I finalment, també m'agrada aprofitar les estàtues i demanar a algú que es posi com si estigués interactuant amb elles, o imitant-les. Trobar algú que es presta a fer aquests números és una meravella!

Així que ja veieu, a falta de capacitats per la fotografia, de distracció no me'n falta. És divertit fer aquestes fotos, i és més divertit encara quan les veus al cap d'un temps i recordes el moment que les vas fer. Ara n'estava veient unes quantes i m'he fet un tip de riure.

dimecres, 23 de gener de 2013

Disciplina de partit

El dimecres 23 de gener del 2013 passarà a la història per ser el dia que es va aprovar la declaració de sobirania del poble català. Alguns diuen que en un futur aquest fet serà molt valorat. Com a representants dels seus votants, hi havia partits a favor i partits en contra. El Sí ha doblat el No, i això, sens dubte, és una bona notícia pels que creiem que democràcia significa permetre que el poble expressi la seva opinió. Hi ha gent que la defineix d'altres maneres, és clar.

De forma majoritària, cada partit es decanta per una opció i vota en massa. Això, amb més o menys obligació, és el que anomenen disciplina de partit. S'ha donat el cas que cinc diputats del PSC s'han negat a acatar aquesta disciplina i s'han abstingut quan les ordres eren votar No. El primer pensament que em ve és defensar el dret que tenen aquests diputats a contradir les ordres del partit, la votació és personal, i congeniar amb certa ideologia política no té per què voler dir estar d'acord amb tot. Però si hi penso una mica més, ja no ho tinc tan clar. Són representants d'un sector de la població que presumiblement sabien molt bé què votaven. Si contradiuen el partit, també estan traint la confiança que els votants els van donar. O no? Podem assumir que una porció equivalent dels votants també podrien estar en desacord amb el partit en aquest punt?

Francament, no sóc capaç de decidir-me i m'agradaria que algú m'ajudés a veure-ho més clar. A priori, no entenc perquè tots els diputats d'un partit han de votar igual forçosament, però també penso que són part d'un tot i d'unes idees majors que les seves pròpies. Si es decideix d'una manera de manera interna, que cadascú vagi a la seva només demostra que hi ha una fractura en la formació. Com si a Catalunya no tinguéssim ja prou veus grallant, ara també n'hi ha de contràries dintre dels mateixos partits. I les desavinences van creixent...

dilluns, 21 de gener de 2013

Memòria estúpida

Fa unes setmanes la Marion parlava al seu blog de ser culturalment dispers. Ella es referia més a les seves peculiaritats i a uns gustos eclèctics, però jo ho vaig portar al terreny de la cultura alternativa, el que podríem anomenar 'frikisme'. D'un temps ençà, s'ha generat un culte per diverses especialitats artístiques que no gaudeixen precisament del qualificatiu d'art. Sèries de televisió, llibres de fantasia i ciència ficció, pel·lícules, còmics, videojocs, cada cop gaudeixen d'un públic més extens. 

Temps enrere em preocupava una mica saber sempre de què estaven parlant, fins i tot sense ser seguidor de la sèrie o pel·lícula en qüestió. Entendre les bromes, tenir al cap els personatges, les trames... i no sóc precisament fanàtic de tot el que es fa, penso que segueixo molt poc aquest tipus de cultura alternativa, però tinc el que anomeno memòria estúpida. Tot el que siguin bajanades se'm queda perfectament. Després no recordo mai com es fan algunes coses importants, m'ho he de mirar i remirar, però això sí, tu pregunta'm per algun personatge de Bola de Drac, o per alguna història de Tolkien, i segur que en puc parlar. Fins i tot d'Star Wars en sé coses, i això que no m'ha interessat mai aquesta saga.

Ja sabia que no podia estar sol, i he ensopegat amb una altra persona que no se li escapa ni una. Pots fer-li qualsevol referència, parlar-li del que sigui, que gairebé sempre sap de què va. Em sento més tranquil, ser friki sense voler-ho no té gràcia. Però si ho pots compartir amb altres igual de frikis que tu, és molt més divertit. Ja si fos capaç de recordar com es fa el protocol que em toca demà a la feina, encara em sentiria afortunat de la meva memòria estúpida!

divendres, 18 de gener de 2013

Electrocardiograma

Avui m'han dit que la vida ha de ser com un electrocardiograma, ha de tenir pujades i baixades, perquè si es manté en una línia estable significa la mort. I no és una idea descabellada, no pas, em sembla un símil força encertat. A més, té una part molt bona, encara que estiguem en una baixada, sabem que en qualsevol moment tornarem a pujar.

dimecres, 16 de gener de 2013

Relats conjunts, El viatge a la lluna


Aquelles darrers setmanes se sentia enyorat. Ja feia més d'un any que havien partit peres i força mesos que no parlaven. S'havia acostumat a estar sense ella i no tenia necessitat de saber-ne res. Aparentment, ella sentia el mateix. Però feia massa dies que li havia tornat al cap i no sabia com fer-la marxar. Va pensar de contactar-hi, però necessitava alguna excusa, no s'atrevia a irrompre sense motiu. Sense motiu que es pogués explicar, almenys. A més, s'havien demostrat mútuament que no funcionaven com a parella, era una ximpleria, ja li passaria. Però no li passava.

Per pal·liar una mica l'enyorança, va passar estones en alguns dels llocs que havien compartit, que li portaven records agradables. Aquell cafè on havien tingut les primeres cites. Aquell petit restaurant que solien freqüentar els divendres a la nit. Francament, això no ajudava massa a apartar-la de la ment. Fins que un dia, baixant per Villarroel, va veure anunciat que als cinemes Méliès projectarien una pel·lícula de l'autor que donava nom al local, a mode d'homenatge. Era 'El viatge a la lluna'. Va decidir que hi assistiria. Amb la Sònia solien anar a veure pel·lícules antigues en versió original en aquell petit cinema. També li portaria bons records.

El dia de la projecció va acostar-se als Méliès amb el cap a una altra banda, es va plantar a la cua ben despistat. Però tot de cop va tornar a la realitat quan va veure aparèixer la Sònia de bracet d'un altre home, força ben plantat, per cert. La parella es va aturar just a un metre d'on era ell, quan la noia va adonar-se de la seva presència. En aquell moment només existien els tres. Just darrere d'on es trobaven, presidia la paret el pòster de la pel·lícula, la famosa lluna amb la nau estampada a l'ull. Presa d'una ràbia creixent per tota l'enyorança absurda d'aquelles setmanes, en les que no havia fet altra cosa que pensar en la Sònia, el nostre home, impotent, va deixar-se emportar per la visió d'aquella lluna i fa entaforar l'índex a l'ull del ben plantat, que a hores d'ara encara no entén què va passar.


Aquesta és la meva aportació per la proposta de gener de Relats Conjunts. Què espereu per participar? I parlant de participar, sabeu que ja es poden fer propostes per triar la millor iniciativa blogaire 2012? Digueu la vostra!



dilluns, 14 de gener de 2013

El dormilega

És l'únic usuari que puja a la primera estació. Quan arriba a la segona, ja té els ulls clucs i es recolza al passamà, així se'l troben les persones que entren al vagó. Quina facilitat per agafar el son, pensen alguns, no perd el temps aquest jove. O potser ja ha donat un parell de voltes a la línia sencera, se'n mofen uns altres. Però no dorm, no. No dorm però somia: somia despert. Milers d'imatges i records li omplen el cap, no pot deixar de pensar en el meravellós cap de setmana que ha passat, hi torna un cop i un altre. No s'hi fixen els altres en el somriure que no se li esborra de la cara?


Un petit escrit per la proposta de la Carme Rosanas. Per cert, l'heu felicitat ja?

divendres, 11 de gener de 2013

Valar morghulis

L'expressió que dóna nom al post per força ha de sonar a qualsevol que hagi llegit 'Cançó de gel i foc' de George R.R. Martin, o vist la sèrie televisiva que n'estan fent. És una frase en una llengua antiga que significa 'tots els homes moren'. En els primers llibres almenys, aquesta frase està relacionada amb una jove protagonista (un de tants personatges) que coneix un individu estrany, que és qui li diu la frase a mode de contrasenya per tornar-lo a trobar. (Ara sortirà algun espavilat que em dirà 'No saps res, Jon Neu!', perquè encara em queda molt per llegir...).

Bé, aquesta noieta té una llista de persones que s'ha promès a ella mateixa que matarà quan li sigui possible, gent que li ha fet molt mal al llarg de la seva curta vida. Cada nit recita la llista de noms per no oblidar-se'n cap i així alimenta el seu odi i la seva sed de venjança cap a ells. Ahir a la nit, després de deixar el llibre i apagar el llum, vaig pensar de confeccionar la meva pròpia llista. Per decepció meva, vaig veure que no em venien massa noms al cap de persones que voldria veure mortes, tampoc no n'hi ha per tant, oi? Són paraules majors i a més ningú hauria de tenir dret sobre la vida i la mort dels altres.

Avui ho he comentat en broma amb els companys, i també eren de la mateixa opinió, desitjar la mort d'algú és una mica bèstia. Però potser sí que ens agradaria torturar una mica a algunes persones, fer-los patir de valent. Ha sortit el nom de Rajoy, i què voleu que us digui, el veig tan titella i tan inofensiu que jo l'enviaria a casa amb dos copets a l'esquena i una nota de 'necessita millorar'. En canvi, veus, l'Aznar sí que el torturaria encantat. I en Marhuenda. I el Tristiano Ronaldo. I en Millet. Bé... me'n sortirien uns quants. Morts, morts, no. Però que passin por i pateixin, això sí que m'agradaria. A risc que ens tanquin la paradeta com al Bestiari Il·lustrat, us animeu a dir més noms de persones que torturaríeu per fer-ne una llista? Ei, que és de bon rotllo, que no ho farem, eh? O sí? No no. O sí?

Va, anem a fer una mica de llista:
  • La Lluna tancaria a tots els banquers i polítics que ens estan estafant i enganyant.Un clàssic.
  • L'Alba fotria uns quants calbots encantada a l'Ana Botella i en general a tots els del PP i el PSOE. Aplicaria càstigs pitjors a violadors i psicòpates, i també reserva un raconet al seu cor pels seus ex-caps i la secretaria pilota. No s'està de res!
  • La Sílvia menciona en Wert, no podia faltar!
  • En Jpmerch torturaria Santa Claus. Els seus motius tindrà!
  • La Carme és més de tancar a la presó de per vida. No diu noms, però la llista seria llarga...
  • El Sr. Gasull la té botada amb la Sánchez Camacho, la Soraya, en Duran i l'Urdargarin. No cal dir que estan a la meva llista també.
  • En Pons creu que mereix tortura tot aquell que hagi passat pel seu blog i no hi hagi tornat més. Però això és possible?
  • En Josep directament proposa tenir un catàleg de tortures per consultar i aplicar-les quan correspongui, en funció dels actes que hagin fet els personatges en qüestió. No és mala idea.
  • La Maria vol erigir-se com una mena de Dexter per anar a per tots els 'dolents', es nota que hi ha pensat força! Començaria pel Rei (amb totes les lletres), i seguiria per en Duran, en Rato i tots els polítics que menteixen. Ella no es conforma amb la seva mort només!
  • L'Assumpta té pensat obrir un centre de re-educació per tal d'ensenyar a aquests personatges les coses que fan malament i recuperar-los per la societat. Per citar noms, començaria per l'Alícia, en Wert, en Jordi Cañas o l'Albert Rivera. Francament, jo no penso que funcionés...
  • La Gemma Sara vol fer desaparèixer els especuladors alimentaris i altres espècimens poc evolucionats (sense determinar).
  • La Jomateixa vol desposseir la gent que té sous vitalicis. I tant, per quatre dies que han treballat!
  • L'Elfreelang faria tortura psicològica als del PP, els grans banquers que es lucren a costa nostra, els del FMI i els rics més insolidaris.
  • En Macip i la Glòria només reclamen una justícia justa per tothom, perquè ningú no pugui fer el que no toca.
  • L'Helena Arumi és molt expeditiva, la Sánchez Camacho, Wert, els banquers especuladors, Rajoy, Soraya, Cospedal, Aguirre, Ansar, els dirigents d'Extremadura i Galícia. Ei, però que sembli un accident, eh!
  • La Dafne vol fer una carnisseria i té molts candidats: Sánchez Camacho, Wert, Duran, Cañas, Urdangarin, Pedro J., Martí Barberà, tots els maltractadors, els que voten per les retallades de sanitat i educació, els dropos del congrés i el senat i l'Armando Robles. Amb tanta carn acabaríem amb la fam al món. 
  • La Myself no vol personificar en ningú cap desgràcia, però sí que es trauria de sobre corruptes, violadors, psicòpates i els que s'embutxaquen els diners que ens pertoquen. 
  • La Laura T només vol que es pagui als malfactors, siguin dl tipus que siguin, amb la mateixa moneda. Als polítics i alts càrrecs, a treballar a la mina perquè n'aprenguin.
  • La Marion deixaria pelats com rates tots aquests que s'embutxaquen els diners, a veure si eren capaços de sortir-se'n. Jo també penso que no podrien!
  • En Rafel no diu noms però queda molt clar per qui proposa uns càstigs molt imaginatius i que ens farien gaudir molt a tots.
  • Sa lluna no vol torturar però sí que treballin per la comunitat a Matas, Munar, Wert Urdangarin i a tots els corruptes en actiu. També als banquers especuladors, als assassins i violents i als que fan més grans les diferències entre rics i pobres.
  • La rits es deixaria anar amb l'Aznar, en Millet, en Boi Ruiz, el rei, els que controlen la prima de risc i el FMI. 
  • En lletra21 ens aporta la quota valenciana de tortures amb Luís Salom, Rafa Maluenda, Rosa Díez i Toni Cantó.
  • La Mireia només vol justícia, perquè és incapaç de desitjar mal a ningú. Ara, la solució de la loteria que no s'apliqui a gent com el Millet, no?

dilluns, 7 de gener de 2013

Adéu Catalònia

Avui m'he assabentat d'una notícia que inicialment m'ha semblat una broma, però que amb el pas de les hores s'ha confirmat i m'entristeix molt. En aquest vídeo de l'Ara la Mònica Terribas ho explica. La llibreria Catalònia tancarà les seves portes aviat. Es tracta d'un emblemàtic establiment situat a Ronda Sant Pere, al bell mig de Barcelona, amb 88 anys d'història. Per mi és una referència, sortir emprenyat de l'FNAC perquè no trobo llibres en català i creuar la Plaça Catalunya per endinsar-me a la Catalònia és un peregrinatge que he realitzat incomptables vegades. De fet, el regal de Reis del meu germà va sortir d'allà, els últims llibres que he comprat.

No llegim menys que abans, probablement llegim més, però hi ha altres maneres, ja no comprem llibres. Les llibreries estan patint molt que la gent no es gasti els diners en la lectura, i potser aquesta pèrdua no serà la darrera que haurem de lamentar. No puc negar la meva decepció i la meva pena per aquest fet. Jo continuaré gastant els quatre rals que em sobren cada mes en llibres, però ja no podrà ser en una de les meves llibreries predilectes. No sé exactament quan serà el tancament, però no penso perdre'm almenys una última visita. Adéu Catalònia, i qui sap si a reveure.

dissabte, 5 de gener de 2013

Nous regals

En aquestes èpoques que tothom regala coses, m'adono que fins i tot els regals han canviat amb el pas del temps. Tinc la impressió que abans els regals eren coses molt materials, útils o articles de luxe, però algun objecte, al cap i a la fi. Sembla que darrerament ja tenim de tot i ha perdut una mica de gràcia això de donar coses. No del tot, és clar, segueix sent un recurs, però ara es porten els regals que són experiències, vivències d'alguna mena. Com un culte a la diversió més que a la possessió. Estades barates de caps de setmana, sopars, entrades d'espectacles, tasts de tota mena, balnearis, ja fa temps que són una preferència per molta gent a l'hora de regalar.

Per altra banda, un altre fet que observo és que ara les botigues també han canviat. Abans hi anaves, compraves i marxaves. Ara moltes ofereixen cursos de tota mena perquè puguis interaccionar amb el que fan allà, tallers de cuina, de costura, de fotografia, de maquillatge (m'ho han dit, eh!), d'escriptura i el que sigui que algú pugui tenir ganes de provar. Si vols aprendre qualsevol cosa, segur que hi ha algun establiment que ho ofereix. Una manera nova d'apropar els productes i atreure clientela, mira totes les coses que es poden arribar a fer amb el que jo et venc!

I si posem en un mateix sac els dos paràgrafs anteriors, també les botigues posen a la teva disposició que puguis regalar aquests tallers a algú, que portis gent que d'altra manera no s'interessarien per aquest mercat. Així que avui en dia es pot regalar pràcticament de tot, sense fer despeses astronòmiques, coses que tradicionalment mai havíem pensat que podien ser un present. Ja no hi ha excusa per no ser original! Així que ja sabeu, no us quedeu amb les clàssiques corbates o penjolls, això està molt passat de moda!

dijous, 3 de gener de 2013

La coherència dels aniversaris

La nit de cap d'any vam tenir moltes converses interessants i una d'elles anava sobre celebrar aniversaris. Alguns aniversaris cauen en molt mala data per ser celebrats, ja que algun fet d'aquell dia passa per davant de la persona que fa anys. Això pot ser una murga si realment t'agrada o t'agradaria fer una celebració del teu aniversari. Però no tothom troba la gràcia a reunir família o amics aquell dia per fer-se un homenatge. No cal dir que jo sóc d'aquests, és clar, per mi el meu aniversari és un dia més. Algun cop l'he fet servir d'excusa per fer alguna cosa, i sempre és maco que es recordin d'un i et felicitin, però no m'agrada organitzar res, i encara menys que m'ho organitzin.

Vam parlar en termes de coherència. Si a mi no m'agrada celebrar els meus, no m'agradarà cap any. En canvi hi ha gent a qui agraden sempre, o famílies que no se'n perden ni un. A mi no em fa res participar en aquestes celebracions, fins i tot organitzar el que calgui, perquè sé que a aquestes persones els agrada. El que no vèiem tan normal és dir pestes de les festes i després queixar-te perquè no te n'organitzen a tu. Força incoherent. I com a mostra de coherència, també el fet de celebrar-lo en funció de les ganes o la situació, un any sí i l'altre no, depenent del cas. Sembla que ens haguem de decantar cap a un cantó o altre, t'agrada o no t'agrada. Però per què no et pot agradar només si es donen uns condicionants concrets, i si no no? Dret a decidir per l'homenatjat.

dimarts, 1 de gener de 2013

XeXu!

Que em fas un petó? No? Ni d'aquells teus, posant-me el ditet a la galta cada cop que te la paro davant? On és el miau-miau? Ja t'has atrevit a tocar-lo? I on està el baby? 

I tu? Que vols que ens posem les garlandes al coll per estar ben guapos? Aplaudim i fem soroll, béééé! Sí, ja ho sé que el menjar amassat és més bo. I un petonet que me'l fas tu? Muà!

I entretant, algun 'XeXu!' o similar que sembla que et cridin, però jo no acabo de veure clar que em sàpiguen reconèixer.

Cap d'any amb nens, una experiència diferent.