diumenge, 8 de desembre de 2013

Tonterietes

Ahir al vespre van trigar molt a servir-nos el sopar al restaurant on vam anar. Hi anem sovint, i com que els va saber greu  fer-nos esperar, les braves van ser a compte de la casa. Res a criticar-los, però l'espera em va portar un record d'aquells que et dibuixa un somriure.

El meu avi era un home molt esquerp, no li recordo mostres d'afecte evidents, però amb els néts tenia molta més paciència que amb els grans, més de la que havia tingut amb les seves filles, fins i tot. En realitat era molt de la conya, el meu germà i jo ens divertíem molt fent-lo dir-nos 'tonterietes'. No sé què ens deia, rodolins gamberros, ximpleries diverses, però el cas és que ens fèiem un tip de riure. Només una d'aquestes 'tonterietes' s'ha mantingut a la meva memòria i és el que em va venir al cap mentre ahir esperàvem la teca.

Va ser en un restaurant molt gran als afores de Tarragona, fa molts i molts anys, potser uns 25. Era d'aquests de plats combinats i poca cosa més, amb un munt de cambrers amunt i avall i moltíssims clients. Realment, anaven de bòlit i no servien les taules gaire a l'hora. Mentre esperàvem el segon, l'avi va treure el seu etern bolígraf i va escriure a les estovalles de paper: 'en aquest restaurant, lo millor, és que de plat a plat fas la digestió'.

Quin riure, quina valentia la del meu avi! En aquells moments ho vaig veure com un acte totalment transgressor, ho havíem de tapar a tota costa perquè no ho veiessin els cambrers, quin atreviment! I sé que no n'hi ha per tant, però aquell nenet no va oblidar l'ocurrència del seu avi, i a dia d'avui encara li fa gràcia. I és que, sí, el meu avi era una mica gamberro, per què negar-ho.

25 comentaris:

  1. de petits les coses ens semblen més grans del que realment són, però la veritat de tot és que ens queden gravades a la ment per sempre més. Fins i tot un aire del gamberro que ens ho va ensenyar

    ResponElimina
  2. Doncs au, ara tornaré a parlar de mon pare :-DD

    Com ja he dit altres vegades, mon pare era molt estricte en alguns temes (l'hora d'arribada a casa, per exemple... Ufff... arribar puntual ja era un drama :-P s'havia d'arribar com a molt cinc minuts abans de l'hora "tope"...)

    Era un home que pencava moltíssimes hores i que moltes vegades anava estressat, que diríem avui en dia (abans en dèiem que anava molt cansat... treballava a dos llocs diferents, en total un mínim de 10 hores diàries de dilluns a divendres i, també, dissabtes als matins).

    Però quan arribava a casa i es relaxava, li podia sortir també la vena "gamberra"... un exemple era una mena de poemes que ens ensenyava -i que a la meva mare no li feien cap gràcia (jo crec que sí que n'hi feien, però dissimulava hahaha)- amb jocs de paraules "marranots"

    Un era una fòrmula matemàtica... a veure si em surt... era:

    2 P 2 + K 2 y a + a 2 en 1/4 * 1/5 = K K i π π d 1 Kdt

    (dos pedos mascados y amasados en un quarto por un quinto igual a caca y pipí de un cadete) :-DDD

    Després un altre era un poema en el que canviant l'accent i la puntuació canviava el sentit...

    -¿Qué queréis, Conde, que hagamos
    con los presos que agarramos?
    - ¡Qué a galeras los metáis!
    - ¿Que a galeras los metamos?... ¡Señor Conde, asustado me hais!


    Versió per riure:

    - ¿Qué queréis, Conde, q'agamos, (cagamos)
    con los presos q,agarramos (cagarramos)
    - ¡Q'agaleras (cagaleras) los metáis!
    - ¿Q'agaleras (cagaleras) los metamos?... Señor Conde, asustado mehais (meáis)

    Em recordo a mi mateixa demanant-li que el recités i partint-nos de riure :-DDD

    ResponElimina
  3. També se sabia "by heart"... el del Conde Sisebuto... però aquest era per riure sense marranades :-DD

    A cuatro leguas de Pinto
    y a treinta de Marmolejo,
    existe un castillo viejo
    que edificó Chindasvinto.

    Perteneció a un gran señor
    algo feudal y algo bruto;
    se llamaba Sisebuto,
    y su esposa, Leonor,
    y Cunegunda su hermana,
    y su madre Berenguela,
    y una prima de su abuela
    atendía por Mariana.

    Y su cuñado, Vitelio,
    y Cleopatra su tía,
    y su nieta Rosalía,
    y el hijo mayor, Rogelio.

    Era una noche de invierno,
    noche cruda y tenebrosa,
    noche sombría, espantosa,
    noche atroz, noche de infierno,
    noche fría, noche helada,
    noche triste, noche oscura,
    noche llena de amargura,
    noche infausta, noche airada.

    En un gótico salón
    dormitaba Sisebuto,
    y un lebrel seco y enjuto
    roncaba en el portalón.

    Con quejido lastimero
    el viento fuera silbaba,
    e imponente se escuchaba
    el ruido del aguacero.

    Cabalgando en un corcel
    de color verde botella,
    raudo como una centella
    llega al castillo un doncel.

    Empapada trae la ropa
    por efecto de las aguas,
    ¡como no lleva paraguas
    viene el pobre hecho una sopa!

    Salta el foso, llega al muro,
    la poterna está cerrada.
    - ¡Me ha dado mico mi amada!
    -exclama-. ¡Vaya un apuro!

    De pronto, algo que resbala
    siente sobre su cabeza,
    extiende el brazo, y tropieza
    ¡con la cuerda de una escala!

    - ¡Ah!... -dice con fiero acento.
    - ¡Ah!... -vuelve a decir gozoso.
    - ¡Ah!... -repite venturoso.
    - ¡Ah!... -otra vez, y así, hasta ciento.

    Trepa que trepa que trepa,
    sube que sube que sube,
    en brazos cae de un querube,
    la hija del conde... la Pepa.

    En lujoso camarín
    introduce a su adorado,
    y al notar que está mojado
    le seca bien con serrín.

    - Lisardo... mi bien, mi anhelo,
    único ser que yo adoro,
    el de los cabellos de oro,
    el de la nariz de cielo,
    ¿qué sientes, di, dueño mío?,
    ¿no sientes nada a mi lado?,
    ¿que sientes, Lisardo amado?
    Y él responde: - Siento frío.

    - ¿Frío has dicho? Eso me espanta.
    ¿Frío has dicho? eso me inquieta.
    No llevarás camiseta
    ¿verdad?... pues toma esta manta.

    - Y ahora hablemos del cariño
    que nuestras almas disloca.
    Yo te amo como una loca.
    - Yo te adoro como un niño.
    - Mi pasión raya en locura,
    si no me quieres, me mato.
    - La mía es un arrebato.
    si me olvidas, me hago cura.

    - ¿Cura tú? ¡Por Dios bendito!
    No repitas esas frases,
    ¡en jamás de los jamases!
    ¡Pues estaría bonito!

    Hija soy de Sisebuto
    desde mi más tierna infancia,
    y aunque es mucha mi arrogancia,
    y aunque es un padre muy bruto,
    y aunque temo sus furores,
    y aunque sé a lo que me expongo,
    huyamos... vamos al Congo
    a ocultar nuestros amores.

    - Bien dicho, bien has hablado,
    huyamos aunque se enojen,
    y si algún día nos cogen,
    ¡que nos quiten lo bailado!

    En esto, un ronco ladrido
    retumba potente y fiero.
    - ¿Oyes? -dice el caballero-,
    es el perro que me ha olido.

    Se abre una puerta excusada
    y, cual terrible huracán,
    entra un hombre..., luego un can...,
    luego nadie..., luego nada...

    - ¡Hija infame! -ruge el conde.
    ¿Qué haces con este señor?
    ¿Dónde has dejado mi honor?
    ¿Dónde?, ¿dónde?, ¿dónde?, ¿dónde?

    Y tú, cobarde villano,
    antipático, repara
    cómo señalo tu cara
    con los dedos de mi mano.


    Tan grande fué el bofetón
    que el doncel, dando traspiés
    hizo añicos un jarrón
    de un antepasado inglés.


    Después, sacando un puñal,
    de un solo golpe certero
    le enterró el cortante acero
    junto a la espina dorsal.

    El joven, naturalmente,
    se murió como un conejo.
    Ella frunció el entrecejo
    y enloqueció de repente.
    También quedó el conde loco
    de resultas del espanto,
    y el perro... no llegó a tanto,
    pero le faltó muy poco.

    Desde aquel día de horror
    nada se volvió a saber
    del conde, de su mujer,
    la llamada Leonor,
    de Cunegunda su hermana,
    de su madre Berenguela,
    de la prima de su abuela
    que atendía por Mariana,
    de su cuñado Vitelio,
    de Cleopatra su tía,
    de su nieta Rosalía
    ni de su chico Rogelio.

    Y aquí acaba la leyenda
    verídica, interesante,
    romántica, fulminante,
    estremecedora, horrenda,

    que de aquel castillo viejo
    entenebrece el recinto,
    a cuatro leguas de Pinto
    y a treinta de Marmolejo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hehehehe és que compenso llargada de comentaris amb tu ;-)))

      Elimina
  4. Els grans em diuen de tant en tant que quan s'arriba a un número concret d'edat ja no es diuen mentides, es diu tot el que es pensa de veritat. Com n'anirien de bé les coses si féssim cas més sovint a la gent gran, la que té més experiència , la que ja ha passat per aquell camí. Si en sabríem de coses...

    ResponElimina
  5. És bonic amb el pas dels anys recordar aquestes cosetes.... sempre arrenquen un somriure!

    ResponElimina
  6. Sempre queden records que ens fan somriure. L'anècdota, tan innocent, tot i que les estovalles m'imagino serien de roba, als ulls adolescents deixà una empremta inoblidable.

    ResponElimina
  7. Bons records. Sovint els millors records són els de petits moments

    ResponElimina
  8. Dissortadament tinc records del meu avi matern a través de la meva mare, pel que m'ha explicat també era molt "gamberro" o molt franc en les seves expressions.
    Tinc una foto seva assegut en una terrassa d'una cafeteria, amb un barret al pur estil Bogart i amb un somriure entremaliat que ho diu tot d'ell.
    Quina sort tens d'haver viscut "aventures" amb ell!

    Aferradetes i bon dia!! :)

    ResponElimina
  9. Jo hi tenia l'avia una mica gamberra i també m'han quedat alguns records d'aquests tant divertits d'ella.
    (a l'Assumpta si que no li fa mai peresa escriure... hehe)

    ResponElimina
  10. Molt familiar, darrerament! Si que era gamberro, xò m'ha fet riure, d'aquells moments que es guarden sempre a la memòria.

    ResponElimina
  11. El que és genial és el moment en que aquest record, perque si, et ve al cap :) Passa poques vegades però quan passa, m'encanta!

    ResponElimina
  12. les tonterietes del teu avi deu n'hi do! a mi també em fa gracia que escrivís això ....i amb bolígraf...he he el que devien de refregar el tovalló per esborrar-ho ( abans no existien tots aquests sabons "miraculosos que ho poden tot contra taques diverses)....almenys a tu et van portar unes braves com a disculpa pel retard

    ResponElimina
  13. Gamberro i eixerit, pel que expliques. Això de ser més estricte amb els fills que amb els néts els passa a tots els avis. No poden evitar-ho, suposo

    ResponElimina
  14. Doncs se m'acut que el teu avi hagués pogut treballar a "El Terrat". Llegia ahir el Buenafuente dient que per a ell un bon indicador de la marxa de l'empresa eren les gamberrades que feien els treballadors, com per exemple, portar una nina inflable al despatx... Segur que les estovalles serien un bon indicador :)

    ResponElimina
  15. Esclar que jo a l'Assumpta també li veig potencial!

    ResponElimina
  16. Suposo que després d'una cosa tan greu tots els descendents del teu avi deuen estar vetats d'aquell restaurant per la eternitat...

    ResponElimina
  17. Havies d'haver escrit el mateix a les estovalles del teu restaurant! M'atrauen molt les persones serioses i que mostren poc afecte però que en determinats moments els surt aquesta vena gamberra i transgressora. Un deu pel teu avi!

    ResponElimina
  18. Qualsevol moment que et fagi despertar un somriure ja mereix ser recordat. Segur que sense la vostra presència en aquell restaurant la frase no tenia tantes probabilitats de ser escrita, aquest punt de "gamberrisme" també és part del llegat dels avis. A banda de voler gaudir dels néts i formar part de la seva vida, també veig en ells una espurna de voler deixar empremta en els que els segueixen. Segur que de tonterietes també en fas, tu :)

    ResponElimina
  19. Les avis són un cas a part, la relació amb els néts sempre és especial. Com ja deia, no es tracta d’una gran transgressió, però a mi em va semblar una bona gamberrada en el seu moment, i ara m’ha portat un bon record que he volgut compartir. Moments com aquell, i el que van significar llavors, no es poden deixar perdre. Moltíssimes gràcies a tots per anomenar gamberro el meu avi, hahaha!

    Sr. Gasull, segur que tots tenim alguna creença d’aquelles que se’ns va gravar a la ment, d’aquelles que avui en dia sabem que no són certes, però que nosaltres ens pensàvem que sí. Són records macos aquests. I hi ha gamberros que val la pena no oblidar mai.

    Assumpta, em sembla que les del meu avi eren molt més improvisades, se les empescava al vol. Però l’efecte és el mateix, no sé per quin motiu, quan som petits ens delim tant per les repeticions, no ens cansem mai de les coses que ens fan riure. Em sembla que de més grans, amb un parell o tres de cops l’efecte es passa, i ja no ens fa tanta gràcia. Però els records sí que es queden, i déu n’hi do si era gamberro el teu pare, l’escatologia sempre funciona amb els més petits! Ja veus com has canviat tu, això que tant riure et feia de petita segur que ara no et faria tanta gràcia, però és clar, són bons records del teu pare, i a ell segur que li perdones tot! Per cert, el poema aquest del Sisebuto el teu pare el sabia de memòria, però tu el deus haver hagut de buscar, suposo! Si no, quina matada a escriure’l!

    maria, queda molt clar que el meu avi era del tot sincer, que aquella gent ens estaven matant de gana! Ara, no sé si és cert que la gent gran no diu mentides i que sempre diuen el que pensen... això, d’entrada, ho dubto.

    Alba, doncs sí, com que no és quelcom que tinguem sempre present, quan per qualsevol cosa se’ns apareix sempre fa gràcia.

    Glòria, com ja deia al post, les estovalles eren de paper, que el meu avi era gamberro, però no tant! No era cap mal, en realitat, però per mi, a aquella edat, era una gran entremaliadura. I no arribava encara a adolescent...

    Mireia, els records no els triem, senzillament ens venen. I sorprèn que sovint siguin coses tan insignificants, però serà per alguna cosa, aquestes són les importants.

    Sa lluna, és una llàstima que no poguessis gaudir el teu avi, pel que expliques em sembla que hauries viscut més d’un moment com el que jo descric amb ell. La relació avis-néts sol ser molt especial, i ja dic que el meu avi no era gens afectuós, però amb la canalla era més proper que amb els grans, aquesta és la idea que em queda.

    Jomateixa, qui més, qui menys, tenim els nostres records amb els avis, la relació entre avis i néts sempre és especial. Ja meva iaia era molt bona, de gamberra no en tenia ni un pèl! L’Assumpta no para, escriure no li costa gens ni mica.

    rits, els posts surten com surten, a mi també se’m feia estrany parlar dos cops de la família en tan poc temps, serà que s’acosta Nadal! No, és broma. És un record graciós, sempre que em venen tinc ganes de compartir-los amb vosaltres, no direu que no us tinc en compte!

    Anna, efectivament! Recordar-ho és genial, i ves a saber si el record és fidedigne, si reprodueix gaire bé la realitat, però a nosaltres ens sembla que sí i ja en tenim prou. Ara, molt m’hauria d’equivocar per no haver recordat bé aquesta frase, se’m va quedar molt gravada!

    Elfreelang, ja ho dic al post que les estovalles d’aquell restaurant eren de paper, no tenien tanta categoria! Va escriure sobre paper, el meu avi era gamberro, però no tant. No recordo si aquell dia ens van compensar d’alguna manera, però ho dubto força. Les braves gratuïtes me les vaig menjar molt de gust.

    ResponElimina
  20. Loreto, per mi era força eixerit, però el recordo força malcarat respecte a altres. Sí que deu ser una constant que amb els néts fan la vista més grossa, però aquest era un cas acusat. Parlo d’haver passat força de les filles quan eren petites, o aquesta era la idea que em va quedar pels comentaris que sentia, i en canvi amb els néts actuava diferent, o això em sembla, amb mi s’havia portat força bé, trobo. En tinc records bons.

    Gemma Sara, em sembla una postura molt lògica. No fas gamberrades a la feina si no et sents a gust amb els companys i l’ambient, i això inclou que el cap s’ho prengui raonablement bé. Qui diu gamberrades, diu fer el ximple o omplir el despatx del que sigui que creus que te’l pot decorar. Un bon ambient laboral és força convenient si vols que l’empresa rutlli, i un bon cap crec que ho tindrà present. S’ha de ser exigent amb els resultats, però permissiu amb les formes, això crec jo. L’Assumpta és com un terratrèmol, més que potencial és tota una realitat. En un despatx en muntaria cada una que no m’ho vull ni imaginar.

    Pons, van posar una foto d’ell de cerca i captura. Però no sé si encara busquen els seus descendents, que jo sàpiga, no hem intentat tornar-hi. No crec ni que el sabés trobar.

    Sílvia, el meu avi tenia cops amagats, està clar. Era esquerp i sorrut, però també era molt de la conya. Però havia d’estar de bones, suposo que ja s’entén el que vull dir. Com deia més amunt, jo en guardo força bons records. Les estovalles del restaurant on vaig anar eren de roba, i les del meu avi de paper. Com que m’agrada el lloc i espero tornar-hi, prefereixo esperar pacientment encara que em ronquin els budells.

    Laia, de records d’aquests n’hi ha molts, petits detallets que ens queden, que passen normalment desapercebuts, però que quan ens tornen a la memòria el somriure està assegurat. Perquè ja em diràs tu, quina ximpleria de recordar, oi? Però és una ximpleria meva. I segurament sí que hi ha una voluntat de deixar empremta. Ja se sap que hi ha coses que no fem si no hi ha algú davant que les vegi. Així que potser sí que el meu avi no hauria escrit la frase si no hi haguéssim estat els néts. Jo de moment em dedico a fer ‘tonteries’. Les tonterietes per quan sigui avi!

    ResponElimina
  21. El poema el tinc escrit al meu blog gran... l'he anat a buscar allí ;-))

    Siiiiiiii és cert això de la repetició!... "Torna-ho a dir, torna-ho a dir"... i noves rialles ;-)))

    Gemma-Sara: Sou maques ;-)))))

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.